Sobre la "decadència de Berga"

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article publicat a Regió7 dimarts passat)

Al Regió7 de dissabte la presidenta dels botiguers de Berga, Sandra Subirana, explicava a Marc Marcè que «en la decadència de Berga tothom té la seva part de responsabilitat». 

També la història, si se’ns permet l'afegitó no sol·licitat.

En ser la població central i més gran del Berguedà, el que li passa a la comarca repercuteix en la ciutat de Berga; són prosperitats indissociables. I el Berguedà arrossega els estralls de patacades que van deixar una petjada fonda i duradora.

Ho podem veure amb claredat en l’evolució de la demografia. L’any 1981 la comarca tenia 41.636 habitants. Al cap de vint-i-dos anys, el 2023, havia baixat a 40.618 habitants. Mentre Catalunya guanyava a la ratlla dels dos milions d’empadronats, el Berguedà en perdia un miler.

Però els números expliquen més coses. Com ara que entre el 1981 i el 2001 la caiguda va ser de quatre mil habitants, equivalents a gairebé un deu per cent de la població. Una davallada sostinguda que va anar seguida d’una lenta recuperació, amb ondulacions de la gràfica.

Què va passar en les dues darreres dècades del segle passat que provoqués tal despoblació? La resposta té dos noms propis: Manufactura tèxtil i mineria del carbó. Qui repassi les hemeroteques entre 1978 i 1983 s’entrebancarà massa vegades amb notícies de tancament de colònies tèxtils, primer, i després de les mines de lignit. Entre una cosa i l’altra, milers de llocs de treball es van fondre en poc temps. Una amputació general sense anestèsia.

La davallada poblacional d’aquelles dues dècades no s’entén sense la catàstrofe econòmica, i malgrat que després la tendència va girar cap a la millora, els efectes dels mals anys no es podien esborrar així com així. Per posar una metàfora, i ja que el nucli antic de la ciutat és un tema recurrent: quan una casa roman abandonada i degradant-se anys i anys, posar-la a to és una operació costosa.

Quan van succeir-se els tancaments industrials i miners la meitat dels actuals residents de la comarca no havien nascut, o no havien començat la primària. No en tenen memòria directa però en pateixen les derivades.

En les darreres dècades l’economia catalana ha girat cap als serveis, però el Berguedà ens recorda la solidesa que proporcionava la indústria, i les conseqüències de perdre-la.

Pressupost expansiu a Manresa: «Això qui ho paga?», demanaria Josep Pla

 

«I tot això qui ho paga?», va preguntar Josep Pla en veure els gratacels il·luminats de Manhattan. No sé què li van respondre, però la pregunta era pertinent, i molt catalana segons el tòpic.

El govern municipal de Manresa ha presentat les grans xifres del pressupost per al 2025. El total suposa un augment del 16% en termes relatius i de quasi vint milions en xifres absolutes. S’ha divulgat en què es gasten, però també és pertinent la pregunta: tot això, qui ho paga?

No és una pregunta que amagui una crítica ni un principi de desconfiança. És pura voluntat de saber per opinar amb coneixement de causa. Per sort, el mateix govern municipal divulga aquesta informació, si més no a grans trets.

En curt: es preveu que la recaptació per impostos directes pujarà un 7,9%; per impostos indirectes, un 20,9%; per taxes i preus públics un 28,4% (aquest capítol és important, perquè representa la cinquena part del pressupost); i els ingressos provinents de préstecs s’incrementen un 88%. Ja sabem que els préstecs d’avui són els impostos de demà.

Tot plegat ho poden ampliar en aquest enllaç.

«Resultat just?», preguntaria un periodista esportiu. Quan ens toqui pagar pensarem una cosa, quan s’inaugurin les obres en pensarem una altra, i potser el que ens decantarà el parer serà la sensació de ciutat segura, endreçada i confortable, o insegura, incòmode i desendreçada.

Manresa, no perdis cap tren!

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Malfiar-se de Manresa és part de la tradició històrica igualadina, però abans que Regió7 m’enviés a la delegació de l’Anoia no havia sentit a parlar del suposat «robatori» del tren com d’una de les ofenses imperdonables que alimentaven el greuge.

«El tren gran», per ser precisos: el de via ampla cap a Lleida, que la Compañía del Ferrocarril de Barcelona a Zaragoza va decidir fer passar per Manresa i Calaf, en lloc d’Igualada i la Panadella com feia la carretera general –l’actual A-2.

El tren «gran» va arribar a Manresa el 1859, mentre que Igualada no va gaudir del seu «tren petit», de via estreta, fins el 1893. Les indústries anoienques consumien grans quantitats de carbó, i la diferència entre transportar-lo en carros de mules o en vagons de ferrocarril era significativa. Veure passar de llarg el «tren gran» va perjudicar la indústria i l’economia anoienques.

A Igualada estaven segurs que les forces vives manresanes havien mogut influències polítiques per decantar la tria dels planificadors. És probable que la realitat sigui més complexa i matisada, i que els igualadins tinguin més motius per lamentar-se del mal que per acusar els veïns. Però l’acusació no deixa d’afalagar Manresa.

L’objectiu dels inversors en l’empresa ferroviària era unir Barcelona amb Lleida i Saragossa, i més enllà, amb el nord peninsular. Per a ells Manresa només era un lloc de pas, però per a la ciutat va suposar una benedicció. Les oportunitats s’han de caçar al vol, no val a badar.

En la Catalunya actual, amb les seves dinàmiques, Manresa és prou a la vora de l’àrea metropolitana per aspirar a rebre’n una influència benèfica, però també prou lluny per saber que la marinada no arribarà sola.

La capacitat d’exercir influència allà on es prenen les decisions és cabdal per al futur d’un territori. Caldria saber si es treballa prou a favor de la ciutat i de la seva regió (perquè la mida compta) dins dels cercles on es prenen les decisions.

¿Com anem d’ambaixadors, d’infiltrats i de lobbistes als despatxos decisius, que vetllin per portar cap aquí tots els trens possibles?

I també hauríem de respondre amb sinceritat una altra pregunta: estem presentant un front unit en les qüestions que importen? A casa ens podem barallar tant com calgui, però de cara enfora val més seguir la consigna del Cant del Barça: «tots units fem força».

Ha guanyat Trump o ha perdut Harris? I per què?

L’edició dominical del New York Times, diari de simpaties demòcrates, publicava mitja dotzena d’articles de fons que buscaven explicar la derrota de Kamala Harris. Aquest era el tema: no pas perquè havia guanyat Donald Trump sinó perquè havia perdut la vicepresidenta. En què s’havia equivocat la seva campanya? És la fi del Partit Demòcrata tal com es ara i s’ha de refundar?

Apuntar el focus cap a la derrota no era un exercici de masoquisme, sinó que una conseqüència d’observar les xifres. Donald Trump va aconseguir un resultat del 51% amb 73 milions de vots populars. Ara bé, en les eleccions anteriors, que va perdre davant de Joe Biden, Trump havia obtingut 74 milions de vots. De les unes a les altres ha perdut un milió de votants, quan, mentrestant, la població dels Estats Units havia augmentat de gairebé set milions durant els quatre anys anteriors.

Per tant, si Trump guanya les eleccions perdent vots, vol dir que Harris ha estat derrotada perquè els demòcrates n’han perdut molts més. Han baixat dels 81 milions de Biden a 63 milions. Pel camí s’han perdut catorze milions de votants. On han anat a parar? S’han quedat a casa? Per què?

És normal que la reflexió no s’orienti a l’ascens republicà, que no ha estat tal, sinó a la davallada demòcrata. Però els primers compassos del debat sobre les causes no ha presentat una resposta homogènia, ni tant sols un consens central.

Hi ha un cert nombre d’analistes que apunten a l’economia: en els darrers quatre anys la inflació ha empobrit unes classes mitjanes que ja venien tocades per la frenada de la pandèmia. El fenomen inflacionari ha estat internacional, però a cada país el governant de torn ha carregat els neulers.

En el terreny econòmic es critica que el suport a les víctimes industrials de la globalització no ha estat ni prou intens ni, sobretot, prou ressaltat. La propaganda oficial s’ha centrat en el creixement del PIB, menystenint la creixent desigualtat de la seva distribució (apunta-t’ho, Sánchez).

Altres opinadors creuen descobrir una població rebotada contra les concessions de Washington a les minories identitàries, que amb la proclamació i exhibició activa de la seva diferència modifiquen el paisatge social, i això causa desconcert en un país extensament conservador.

No manca qui apunta a la postura pro-israeliana de Biden i Harris en el conflicte de Gaza, que ha decebut milions de ciutadans progressistes (al marge dels seus orígens) i els ha provocat una desafecció amb conseqüències abstencionistes.

S’assenyala sense gaires vacil·lacions la qüestió de la immigració irregular, davant la qual el Govern ha oscil·lat entre la compassió i la intransigència quan el bombardeig mediàtic estava escampant la histèria.

I finalment, però no menor, hi ha el fet que la caiguda de popularitat de Joe Biden era realment difícil de remuntar. Només ha calgut insistir que Harris era la seva vicepresidenta per desinflar el globus de simpatia d’una nominació que va arribar tard per la tossuderia d’un president tocat.

Qui té raó? La manera de sortir del pas amb una pregunta com aquesta és dir que tots en tenen una mica. Però si ells, que són allà, no es posen d’acord, poc en traurem l’entrellat des d’aquí.

Correm, correm, que ve la terrible dana!

Aquest matí la meteoròloga de la ràdio s’ha passat vint minuts explicant que al diluvi universal no se l’espera aquesta setmana a Catalunya. Tanmateix, el director del programa ha trucat a Protecció Civil per saber què estaven preparant per si de cas s’esdevenia. Tot plegat per un avís de pluges intenses entre dimarts i dijous que no passa del nivell de «perill moderat», però que ha disparat les alarmes mediàtiques perquè s’associa a la paraula «dana». I una «dana» és el que ha provocat la catàstrofe del segle al País Valencià.

La paraula dana procedeix de la sigla DANA, que significa «depressió aïllada en nivells alts», i això, en català ordinari, vol dir que hi ha una glopada o bombolla d’aire molt fred milers de metres per damunt dels nostres caps. L’habitual és que l’aire fred vagi per terra, i quan troba l’aire calent i humit que ve del mar, forma boires. Però quan l’aire fred va per dalt, en rebre l’evaporació d’un mar encara calent fabrica núvols de tempesta. Si aquests van cap a terra, poden causar aiguats, i si pel camí es troben una muntanya, encara més.

De danes n’hi ha de grosses i de petites, i també n’hi ha que es mouen i n’hi ha que s’estanquen. La del País Valencià era molt gran (uns dos-cents quilòmetres de banda a banda) i es va quedar quieta, provocant una pluja torrencial continuada durant hores i hores. La que s’espera per aquesta setmana a Catalunya no té les mateixes característiques, però és una dana, els meteoròlegs l’anomenen així, i el nom ens evoca les imatges brutals de Paiporta. Algú diu «que ve una dana!», i correm com pollastres sense cap. Com deia un personatge d’una sèrie, en cas d’emergència primer fes un cafè i llavors actua. No es esverem per una paraula de la que no coneixem tot l’abast del significat.

Per cert: «perill moderat», groc en els mapes del Meteocat, no vol dir «perill de pluges moderades» sinó «perill moderat de pluges intenses». Si t’equivoques i surts sense paraigües, et pot caure al damunt la de dimecres passat a la tarda a Manresa.

El triomf de Trump: Una revolta popular contra «els millors»

 (Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous passat a Regió7)

«El poble sempre té raó, fins i tot quan s’equivoca». Aquesta paradoxa me la va proposar un veterà polític amb fonaments de filosofia i llarga praxis, i em va deixar rumiant una bona estona. Si sempre té raó, com podem dir que s’ha equivocat? Però la història és plena de decisions populars amb conseqüències desastroses. L'afirmació contradictòria de la frase transpua un important debat de fons: qui decideix què és correcte i què és erroni?

L’arrel de la paradoxa, el seu motor, és la consideració del poble com a sobirà en totes les matèries, des de la governança fins la moral. Del poble emanarien les lleis que separen el bo del dolent, la virtut del pecat. Pot semblar una proposta excessiva i fins i tot antinatural, però fem-nos una altra pregunta: si no és el poble, qui ho decideix? Els que parlen en nom de Déu? Les elits dels savis i els experts? Mentre tot va bé ens els podem creure, però quan arriba el malestar els posem en qüestió i preguntem: qui s’han pensat que són?

La confiança en els membres de l’elit governant es basa en la creença que són els millors, però aquesta tesi la divulguen ells mateixos. Plató considerava que la democràcia era un error perquè donava el poder a la gent ignorant, i que el govern s’havia de confiar als filòsofs... com ell i el seu gremi. En el període republicà de l’antiga Roma es van formar dos grans bàndols, els «optimates», que defensaven la preponderància del Senat de grans propietaris, i els «populares» que volien tot el poder per als tribuns elegits pels ciutadans; Juli Cèsar va presentar-se com un defensor dels «populares» per obtenir el suport de la multitud i una conxorxa d’«optimates» el va assassinar. La confrontació entre populisme i elitisme ve de lluny.

Si qüestionem l’autoritat de l’elit, sigui política, acadèmica, econòmica o sacerdotal, què ens queda? Llavors és quan pensem en termes de «només el poble salva el poble». Els polítics professionals i els intel·lectuals que els acompanyen ho han de fer molt bé perquè acceptem el seu dret a indicar-nos el recte camí i advertir-nos contra les desviacions. Els hem se sentir propers i preocupats per nosaltres. Quan arribem a la conclusió que van a la seva, els girem l’esquena i ens obrim als afalacs d’algú altre que sembli entendre’ns millor. Si a més a més és un mestre de la propaganda, ja ens té. Sovint no triga a desenganyar-nos, però ja és tard.

L'espifiada de les enquestes amb Trump

Una més entre les moltes incògnites obertes pel resultat de les eleccions presidencials dels Estats Units és la fallada general de les enquestes. És cert que alguna va encertar el guanyador, però la majoria va apostar pel candidat erroni, i així ho mostraven les mitjanes. 

Un cop eliminades les desviacions extremes, el cos central de les demoscòpies apostava a favor que Kamala Harris superés Donald Trump en vots populars per una diferència entre el 0,5% i el 2%. El que preocupava als analistes era si aquest avantatge seria suficient per compensar el biaix del sistema electoral, favorable als republicans.

L’atenció es focalitzava sobretot en un nombre reduït d’estats que podien caure cap a un costat o cap a l’altre. Cal recordar el mecanisme: el president no és elegit per vot directe, sinó per un «col·legi» de delegats dels estats, i a la majoria el més votat se'ls adjudica tots. Cap a on es decantarien els estats «oscil·lants»? Aquest era el tema. La victòria de Trump en delegats («vots electorals») es veia possible; en vots populars es descartava. I no s’hauria d’haver descartat, ja que va superar Harris per uns quants milions de vots. 

Trump es va imposar amb més contundència de l’esperada en els grups de població que ja es consideraven seus, i va clavar notables mossegades en els grups adversos. A la vista d’aquests resultats, i mentre el món es dividia entre els que exultaven (els Putin, Netanyahu, Orban, Abascal) i els que tremolaven, les empreses de les enquestes fallides es preguntaven en què s’havien equivocat.

L’anàlisi necessitarà temps i dedicació, ja que s’apunten multitud de factors, com ara la dificultat de construir una mostra vàlida quan molta gent deixa d’agafar trucades de números desconeguts. Però quan els pronòstics fallen d’aquesta manera sol haver-hi un factor que es repeteix: un càlcul erroni de l’abast del vot amagat, que pot variar d’unes eleccions a unes altres.

Als electors se’ls demanava que triessin entre un home blanc, gran, groller, amb rampells autoritaris, carregat de sentències i processaments, en resum, un impresentable, i una dona de color, jove, enèrgica i molt més ajustada al políticament correcte. La segona anava guanyant a les enquestes. No es estrany, oi? Tanmateix, era mentida.

Molts dels partidaris de Trump només en valoren les virtuts i li perdonen els defectes, però estic convençut que existeix un sector a qui la figura li fa entre vergonya i basarda i tanmateix va decidir votar-lo per ideologia conservadora, perquè la seva economia ha empitjorat, i/o perquè no volen una presidenta dona, de color, part del «sistema» i compromesa amb una agenda «progressista» (per als paràmetres del país).

Quan aquests votants responien una enquesta la vergonya els impedia ser sincers, però a l’hora secreta de la votació van obeir el seu fur intern. A totes les enquestes hi ha respostes mentideres, i els enquestadors ho saben; aquest cop els cuiners dels instituts demoscòpics van errar en la correcció.

...I continuem aparcant a la riera

Encara estan traient fang a l'Horta Sud de València i vet aquí que un xàfec mediterrani arrossega un munt de cotxes aparcats a la riera de Cadaqués, que és seca fins que periòdicament deixa de ser-ho. Els vehicles s'encallen al pont, fan un tap i l'aigua puja més del que hauria pujat sense aquest obstacle.

Si que ens ha costat poc oblidar les riuades del Maresme, quan passava exactament el mateix!

Si que hem esborrat de pressa les imatges dels cotxes amuntegats als carrers del País Valencià negats per la DANA!

O perquè som catalans no ens ha de passar el mateix que als valencians?

El «toc del rei» ja no cura

 (Per si se l'han perdut, aquest és l'article de Regió7 de dimarts passat)

Durant segles es va creure que les mans dels reis tenien el poder de guarir els escrofulosos. La pràctica data del segle onzè, es va arrossegar fins el dinovè i registra excessos com el de Lluís XIV de Fraça, el «rei sol», que va tocar mil sis-centes galtes per la Pasqua del 1680. (Voltaire va ironitzar que una amant del monarca havia mort d’aquesta malaltia, tot i el molt que l’havia «tocat».) La fe en el toc reial tenia dos fonaments: la creença que els reis ho eren «per la gràcia de Déu», de manera que el cel els atorgava poders especials, i el fet que l’escròfula sovint remetia per ella sola al cap d’un temps, amb toc o sense.

Modernament als reis se’ls van deixar d’atribuir capacitats sanadores, però es continuava confiant en el seu poder de resoldre situacions desastroses i necessitats peremptòries. La setmana passada Marc Marcè recordava en aquesta pàgina la visita d’Alfons XIII a Manresa després dels aiguats del 12 d’octubre del 1907, quan el Cardener va sortir de mare, va malmetre una pila de fàbriques i va arrossegar ponts. El Borbó va ser rebut amb entusiasme per les autoritats i els ciutadans, i les forces vives es van esforçar perquè s’endugués una impressió favorable. Uns i altres buscaven les ajudes econòmiques del Govern central, el president del qual, Antonio Maura, formava part de la comitiva. Igual com segles enrere els súbdits esperaven que el rei els guarís una malaltia tocant-los la pell, al segle passat confiaven que el reial seguici d’autoritats operés prodigis per via del Butlletí Oficial de l’Estat.

Però ja no som al segle desè, ni al 1680, ni tant sols al 1907. Diumenge Felip VI i els presidents dels governs central i autonòmic van presentar-se a la zona zero de les inundacions valencianes i la gent, en lloc d’agenollar-se, els va llançar insults i fang. Que la màxima representació de l’Estat aparegui a preguntar «com esteu?», en un poble que espera ajuda des de fa cinc dies, potser funcionava quan els de baix ens pensàvem que tot el que vingués de dalt era per generositat libèrrima, però hores d’ara creiem que els poders públics tenen el deure de mobilitzar-se des del minut zero per rescatar persones, obrir carreteres, treure fang, portar aigua i menjar, restablir els serveis, ajudar a reconstruir, etcètera. Aquest és el nostre dret. Si el que veiem arribar és una la desfilada de cotxes oficials a misses dites, ens emprenyem.

Quanta aigua va caure ahir a Manresa? Dades discrepants entre observatoris

 A l’escenari nevava porexpan i al carrer plovia molt de veritat.

Havia comprat una entrada de primera fila per veure La Boheme ahir a les sis de la tarda, però vaig arribar al Kursaal tard i xop. El patac d’aigua em va agafar sense paraigües i vaig estar una llarga estona refugiat al portal d’una botiga del carrer Josep Maria Planas. Quan va afluixar una mica vaig emprendre una lenta marxa per sota dels balcons, allà on n’hi havia.

Quan vaig entrar al vestíbul del teatre, amb les sabates regalimant, l’espectacle havia començat. Les normes diuen que ja no es pot entrar a la sala, però el personal es va portar molt bé i em va col·locar provisionalment en unes cadires disposades a dalt de tot de la platea, a les que podia accedir sense molestar ningú. A la mitja part, em van dir, pot anar a la seva localitat. Vaig seure-hi quan la protagonista cantava allò de: «Em diuen Mimí, no se perquè».

Per cert: des d’aquell fons no es veu la pantalla dels subtítols sobre la boca de l’escenari. Com que encara gràcies de poder-hi seure, no em penso queixar, però resulta que també és l’espai reservat a les cadires de rodes.

I ara que ja he fet constar l’agraïment al personal del Kursaal, parlem de la pluja que ahir va negar pàrquings, va entollar carrers, va entrar en botigues i em va obligar a pujar sis pisos a peu perquè va afectar l'ascensor de casa. Un xàfec considerable. Però, exactament, quina va ser la seva magnitud?

Doncs resulta que les dades canvien segons l’observatori. Un quilòmetre en línia recta suposa quasi el doble o la meitat d’aigua recollida a partir de les cinc de la tarda. Vet aquí tres xifres:

- 24 litres per metre quadrats a l’estació meteorològica de la Culla, vinculada a l’Agència Estatal de Meteorologia.

- 37 litres a l’estació del departament de Física Aplicada de la UPC, a l’avinguda Bases de Manresa, que forma part de la xarxa mundial Weathercloud.

- 44 litres a l’estació de Meteo Manresa, de la mateixa xarxa, situada prop de la Bonavista.

Si busquem altres estacions, segur que trobarem altres quantitats.

El temps està ben sonat i ens tornarà bojos a tots.

Persistir en l'error per avarícia (els antics construïen als turons)

Roma es va construir als turons: Palatí, Avertí, Capitolí, Celi, Quirinal, Viminal i Esquilí. Barcelona va néixer en un turó, el mont Tàber. Manresa va començar la seva història al Puig Cardener i es va ampliar cap al Puig Mercadal. Per fundar Tarraco els romans tenien terres planes de sobres, però van triar una muntanyeta, on avui s’alça la catedral. 

Els antics no tenien conferències hidrogràfiques però sí memòria històrica, transmesa de generació en generació, que formava un corpus de bones pràctiques adquirit a còpia d’errors i patacades; una de les lliçons compartides per diferents cultures era que construir a la vora dels rius era inconvenient i perillós. Inconvenient, perquè sovint hi havia aiguamolls i, en tot cas, valia més dedicar a l’agricultura la terra propera al curs d’aigua. Perillós, perquè de tant el tant el riu sortia de mare i no era el mateix si negava un camp que si s’enduia una casa.

Com és que hem oblidat aquestes lliçons dels nostres avantpassats i ens hem dedicat a construir en zones inundables? Per què oblidem tant fàcilment experiències tant recents com la del 1957 a la «riuà» de València, quan l’aigua va negar nombrosos barris però va respectar la zona de la catedral, edificada en l’àrea urbana més antiga? Només l’avarícia del negoci fàcil explica la insistència en l’error catastròfic.

El dimarts de la por

Per a molts europeus, i diria que per a una majoria de catalans, avui és el dimarts de la por. Avui els Estats Units voten qui ja de ser-ne president a partir del mes de gener i durant quatre anys, i existeix el temor fonamentat que el mecanisme electoral doni la victòria a Donald Trump, aquest personatge que converteix el caigut Errejón en un infant trapella.

Però si la victòria de Trump fa por, encara en fa més, molta més, que la meitat dels votants d’Estats Units considerin normal i desitjable donar la presidència a un personatge d’aquestes característiques, algú que amb els seus estirabots, la seva grolleria, la seva violència verbal que atia la física, la seva manca de respecte als mecanismes democràtics, els seus casos judicials, el seu ús dels diners per tapar acusacions d’abús sexual, etcètera, hauria d’estar fora d’un sistema pensat per triar entre els dos millors, com la final de la Champions. Que Trump sigui un d’ells és un demèrit considerable per a la societat nord-americana.

Una societat on la meitat de la gent adora aquest personatge és una amenaça per al món, encara que ells estiguin convençuts de ser la personificació de la bondat, la virtut i la justícia, «una nació sota Déu», com afirma el Jurament de Lleialtat que es recita a les escoles i en molts actes públics.

Fa prop d’un segle Hitler feia por, però més n’hauria d’haver fet que tants milions d’alemanys estiguessin disposats a donar-li suport amb entusiasme i altres milions consideressin que, al capdavall, no era una idea tant dolenta. Sense aquesta identificació popular el monstre no hauria arribat al poder. Allà on tenim la sort de celebrar-ne, les eleccions ens deixen sense excuses.

L’amenaça trumpista: una pel·lícula de por just després de Halloween. Les escenes culminants les veurem de matinada, com toca. I ves que no deixi el final penjat, obert a una seqüela.

Baixar de la figuera a misses dites

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Ens pensem que som molt llestos però en realitat sabem ben poca cosa, i de la poca que sabem no en fem cas. Llavors la natura comet algun dels seus excessos (segons nosaltres; per a ella és pura normalitat) i ens agafa xiulant amb els pixats al ventre. Com al País Valencià.

Ens creiem molt savis perquè el telescopi Webb viatja en el temps per explorar els orígens de l’Univers i la física quàntica escorcolla els secrets més íntims de la matèria, però no podem precisar amb exactitud el dia d’un terratrèmol o la ruta i la intensitat d’una gota freda.

Surt en Mauri per la tele i confessa que no hi ha consens meteorològic per endevinar si un remolí de grans tempestes pujarà fins Catalunya o es quedarà a Andalusia. Llavors pensem que «ja ens avisaran», i no ens manquen raons per esperar-ho, ja que de cada cent euros que produïm, gairebé cinquanta els gasten els governs central, autonòmics i municipals. Qui gestiona una despesa tant considerable hauria de ser capaç de veure a venir les situacions de perill i informar-nos amb prestesa i eficàcia. Però massa sovint van tard i malament.

A la senyora Dana tant li fa si les sirenes d’alarma són competència de l’home del temps, del cap de protecció civil, del president autonòmic o del rector de la parròquia. La senyora Dana va fent la seva i aquest cop s’ha quedat ben descansada. En un dels pobles més afectats, la rierada va matar gent que havia sortit al carrer per retirar el cotxe; havien sentit campanes però no sabien que els campanars repicaven a misses dites, i quan algú va dir «compte que ve l’aigua», en realitat ja era allà.

Com que estem convençuts de saber-ne molt, no triguem a impartir lliçons sobre les causes profundes del desastre. L’escalfament global i els excessos urbanitzadors són assenyalats, probablement amb tota la raó, però ni València tota sola revertirà el canvi climàtic ni s’enderrocaran els milers d’habitatges construïts en zones inundables. Estarem de sort si de la desgràcia se n’extreuen lliçons realistes i s’apliquen.

Poc que sabem i no en fem cas: que llestos que som. Els governs tenen mitjans de sobres per anticipar les situacions de perill, però demostren una notable tendència a passar-se el dia fent migdiada a la figuera. Com que no ens en podem acabar de refiar, val més que busquem fonts alternatives d’informació seriosa (meteoròlegs sí, xarxes no) i estiguem sempre preparats per al pitjor, conscients de la nostra ignorància.

Ignorar el diluvi per no espatllar la festa

S'especula que Carlos Mazón, president valencià, va menystenir els avisos de riuades per no espatllar un pont festiu que ompliria els hotels. Això m'ha fet pensar en un cas a Catalunya en el que l'home del temps de TV3 (no hi havia dones) va fer el correcte malgrat el risc d'impopularitat. A la vista de les isòbares i tota la pesca, va anunciar probabilitat de tempestes de neu al Pirineu durant un pont, i moltes persones van anul·lar les reseves d'hotel a les zones d'esquí. Al final no va ser tant, i els hostelers es van llançar al damunt del meteoròleg, que no podia ni anar a dinar amb la família a la Cerdanya. No gaire després va arribar la setmana santa i es va presentar una situació idèntica; el pronòstic de TV3 va ser el mateix, però aquesta vegada els esquiadors van dir "sempre s'equivoquen!" i van agafar el cotxe. El resultat va ser desastrós, amb milers de vehicles atrapats pel temporal quan intentaven tornar a casa. Novament hi va haver qui en va culpar els pronosticadors, per haver-se equivocat l'altra vegada. Però el cert és que havien actuat correctament tots dos cops. Davant una possibilitat de perill, sempre cal donar l'alerta, i els perjudicis si no passa res sempre seran molt menors que si passa i no has avisat. 

Lliçons valencianes: Diluvis imprevisibles, conseqüències evitables

 (Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous passat a Regió7)

Recordo haver portat cartes a franquejar a l’oficina de Correus, fa més de cinquanta anys, i que als segells de la tarifa n’hi afegissin un de «voluntari» amb el lema «Plan Sur de Valencia». Eren diners per ajudar a pagar el desviament del riu Túria, una obra gegantina iniciada uns anys després que la gran riuada d’octubre de 1957 negués la capital valenciana, deixant rere seu un balanç de desenes de morts i danys materials catastròfics.

Aquesta setmana ha tornat a ploure torrencialment al País Valencià, i un cop més les riuades han cobrat un peatge de vides humanes i destruccions materials. No és la primera vegada ni serà la darrera que es comprova l’encert dels versos de Raimon: «Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc, o plou massa».El diari Levante va parlar de «pantanada», apel·latiu que va rebre el desastre causat pel trencament de la presa de Tous al riu Xúquer, l’any 1982, que va deixar tres-centes mil persones sense llar.

Aquesta setmana han circulat a les xarxes imatges del llit nou del Túria, construït en aquell Pla Sud, ple d’aigua fins a dalt, i es comentava que la seva existència havia evitat danys més greus a la ciutat. No han tingut la mateixa sort les poblacions més afectades pel desastre, sense cap canalització que les salvés.

Els grans aiguats de tardor són propis de la costa mediterrània, i no es limiten al País Valencià. El mateix dia que el papa Joan Pau II visitava Montserrat, el 7 de novembre de 1982, una pluja torrencial es va abatre sobre Pirineu i Prepirineu i va provocar les grans riuades del Segre i el Llobregat. El poble de Pont de Bar va desaparèixer, i va caldre refer-lo més amunt.

Mar calent i aire fred en altura: aquesta és la combinació letal des de molt abans de l’acció humana sobre el clima. Ni que revertíssim l’escalfament global, les «gotes fredes» ens continuarien visitant i els aiguats es repetirien d’acord amb la cita evangèlica: «vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora». Ni el lloc exacte, podem afegir.

Però aquesta setmana, a la ciutat de València, el desviament del Túria ha limitat els danys, que en canvi són incalculables allà no s’ha actuat de cap manera. Això vol dir que si els temporals són imprevisibles, les seves conseqüències es poden mitigar amb una feina de prevenció. Des de canalitzacions i neteges de rius, rieres i torrents, fins millorar la capacitat d’absorció del terreny, amb menys asfalt i formigó, passant, és clar, per no omplir d’habitatges les zones inundables.

Oi que al Maresme les riuades ja no fan tant mal com dècades enrere? És perquè s’hi va treballar. Doncs això.

Ja m’han clavat les banderilles

(Per si us l'heu perdut, l'article de dimarts passat a Regió7)

Com cada any en aquesta època ha arribat el moment que em clavin un parell de banderilles. (En llenguatge taurí les banderilles es «posen», però si els toros parlessin dirien que els hi «claven».)

Altres anys, a aquestes altures ja havia rebut un missatge del Servei Català de la Salut recordant-me que ara és l’hora, jubilats, ara és l’hora de vacunar-se. Però aquest any encara no m’han dit ase ni bèstia, de manera que he entrat al web «la meva salut» i he demanat cita a cops de clics, identificadors i contrasenyes.

Quan arriba el dia i l’hora concretats a l’apartat de «cites i agenda» obro el paraigua i camino sota la pluja suau cap a l’imponent edifici de l’ambulatori. Allà trobo una cua de més de vint persones davant el taulell de recepció, que a més a més no avança. Si m’hi fico, quan em toqui ja m’haurà passat l’hora concertada.

Llavors recordo que la cita era a «infermeria» i ho busco al directori del costat de l’ascensor on s’indiquen les especialitats de cada planta, com als grans magatzems. Infermeria apareix per duplicat, a la primera i a la segona. Quina deu ser la meva?

Pujo a la segona planta, i descobreixo que hi ha unes quantes portes retolades com d’infermeria, cadascuna amb infermeres diferents. Quin neguit! Llavors recordo que l’any passat, al costat de la porta bona, hi havia el rètol de «vacunes» en un paper enganxat al cel·lo. El busco, no el trobo i baixo a la primera planta. La recorro de cap a cap, i tampoc. Finalment, rere una porta, entrelluco un taulell d’informació; entro, pregunto i m’envien altre cop al segon pis, a la porta 203.

A la porta 203 no diu enlloc que allà posin vacunes; al contrari, la placa indica que s’hi fan «extraccions», que és més aviat el contrari. Però sí que és allà, perquè surt un infermer, pregunta si vinc a vacunar-me, em fa passar i en dos minuts hem enllestit la feina. Covid al braç esquerre, grip al braç dret. No me’n sento. Ja sortirà. «Es descuida la targeta».

En sortir la cua de la recepció encara és més llarga. A fora ja no plou. Marxo pensant que he tingut sort, perquè l’ascensor de l’edifici no sempre funciona. I que el conseller Albert Dalmau, encarregat de transformar els serveis públics catalans en termes de simplicitat i eficàcia, té feina llarga per davant. Ja cal que es vacuni contra la frustració. 

La doble culpa d'Errejón

No content amb haver arruïnat el futur de Sumar i afeblit la coalició de govern, Íñigo Errejón alimenta de rebot el masclisme sociològic amb el seu comunicat de suposades explicacions.

En resum ve a dir: jo soc masclista perquè el món és masclista, perquè el país és masclista, perquè el normal en un home és ser masclista, i no he sigut prou fort per no ser-ne.

La idea que tots els homes són estructuralment i inevitablement masclistes és assumida amb entusiasme per sectors bel·ligerants del feminisme, per als quals els abusadors només en són la part visible. No han trigat a fer pública aquesta interpretació.

Però quan s'acusa tots els homes de ser uns malànimes, uns violadors en potència, culpables pel simple fet de pertànyer al seu gènere, ningú no s'ha d'estranyar que la reacció no sigui una assumpció col·lectiva de culpa, seguida d'actes penitencials, sinó una actitud de rebuig, de sentir-se víctimes d'una mena de croada antimasculina.

Davant el que considera una agressió, el grup actua a la defensiva, tancant files contra el feminisme. Qui millor abandera aquesta reacció d'afirmació masculina és l'extrema dreta. Vet aquí el que pot haver aconseguit Errejón amb el seu doble error: el de comportar-se com un agressor masclista i el d'exculpar-se escampant la culpa a tots els mascles de l'espècie.

La pel·lícula de la setmana: Qui ha enredat Florentino Pérez?

Robert Zemeckis va realitzar el 1988 la divertida pel·lícula Qui va enredar Roger Rabbit? (Who Framed Roger Rabbit), que combinava actors reals i dibuixos animats. Al cap de trenta-sis anys algú podria rodar Qui va enredar Florentino Pérez?, una comèdia d’embolics amb final hilarant protagonitzada pel Reial Madrid, «noble y bélico adalid, caballero del honor».

Al pobre Florentino i a tot el Madrid el van enredar de valent quan li van fer creure que Vinicius, futbolista tant genial com maleducat, tenia assegurada la Pilota d’Or. El mateix club es va encarregar de fer-ho córrer. El diari esportiu Marca es va apuntar la primícia amb una portada triomfalista. Dissabte passat al Bernabeu, el jugador es dedicava a recordar-ho per fer-se passar el dolor pel 0-4.

Però arriba el dia D i salta la sorpresa: la Pilota d’Or és per a Rodri, jugador madrileny del Manchester City. Vinicius s’indigna i diu «no hi vaig!». Florentino decideix tot el Madrid boicotegi la gala de lliurament. La premsa esportiva europea li diu de tot i la UEFA rebufa, però se l’ha d’entendre: l’han enganyat de mala manera. L’han dut a fer el ridícul.

La plantada fa lleig, però ens podem imaginar l’escena si la delegació madridista, amb cinquanta components, arriba a la catifa vermella del Chatelet amb Vinicius al davant. Les mitges rialles a la cara i les rialles descarades a l’esquena els haguessin acompanyat tota la vetllada. Algú els havia pres el pel.

Florentino és un mal enemic. M’imagino que hores d’ara deu estar movent cel i terra per saber què ha passat i qui, i per què, li va fer vendre la pell de l’ós abans de caçar-lo. Hauria de conèixer la dita vaticana contra les expectatives: «qui entra papa al conclave en surt cardenal». 

Nàufrags desinformats en la inundació de notícies

És espectacular com l’abundància d’informació conviu amb la desinformació generalitzada. Ens passem el dia reben notícies cada pocs segons, des de la tele i la ràdio, des dels diaris i des de totes les xarxes socials. Només cal sortir al carrer per veure quantes persones estan amb la vista fixada en la pantalleta del mòbil, fent-hi lliscar el dit gros amunt i avall. Però quan arriba el dia de la vaga de conductors d’autobús els noticiaris s’omplen de testimonis d’usuaris que no en tenien ni idea i que vaguen per les parades, preguntant si algú sap a quina hora passa el de Santpedor.

Fins adonar-se que el bus no arribava com cada dia, aquestes pobres nàufrags han matat el temps amb el mòbil, amb una concentració digna de millor causa. Què han estat mirant? Quines notícies els han arribat per X, Facebook, Instagram o algun dels grups de WhatsApp en què participen? De totes aquestes fonts informatives, cap no ens ha dit que els autobusos no anaven, o anaven a mitges, a causa de la vaga d’abast estatal? En què ocupaven l’atenció? A tall de pista: aquest dimarts al matí, per exemple, les notícies més llegides de Regio7.cat eren: «Adeu al microones: alguns experts ja recomanen mantenir-lo desconnectat» i «Les espanyoles escollides per repoblar Austràlia que se sentien com 'bestiar’».

El cas de la vaga d’autobusos és només el penúltim exemple; els ciutadans frustrats que es queixen de «desinformació» són recurrents als telenotícies en tota mena d’incidències, des d’un tall de carretera per obres programades fins unes revingudes de riera perfectament avisades per tots els meteoròlegs. La majoria de vegades penso: si jo, que m’ho miro de lluny, n’estava al cas, per què els potencials afectats sembla que vinguin de l’hort? Què hem de fer, posar altaveus a tots els carrers per emetre avisos a tota potència? El munt de gent que camina amb els auriculars de botó dins les orelles tampoc no s’assabentaria de res.

Compres un telèfon, t'arriba una patata i cantes "La patata" de la Trinca

(Per si se l'han perdut, l'article de Regió7 de dissabte passat)

Un assumpte molt pelut

«Quina cara et quedaria si compres un telèfon mòbil d’última generació per Internet i t’arriba una patata a casa? Doncs sí, això ha passat». És un avís de la Policia Nacional a través del seu canal a TikTok. S’entén que no parla d’un telèfon que «és una patata», una completa inutilitat, sinó que en obrir el paquet hi aparegui un tubercle de solanum tuberosum, planta herbàcia originària d'Amèrica. El cas s’explicava a l’edició de dijous passat de Regió7, i s’hi afegien consells policials perquè no t’enredin, com ara desconfiar dels duros a quatre pessetes (si no sabeu què són, pregunteu a un boomer).

Voldria trencar una llança a favor del culpable de l’enganyifa, que es podria haver embutxacat els diners sense enviar res a canvi. No seria la primera vegada que passa, i la víctima es quedaria en el dubte que si s’ha perdut la tramesa en els laberints de la logística o si la culpa és de la plataforma intermediària, que en cas de queixa ho negaria tot. En canvi, fer-li arribar la verdura boteruda i carnosa implica unes despeses d’enviament, sense comptar el cost del producte, que sempre són uns cèntims d’euro, i el temps ocupat en la gestió, que també té el seu valor, perquè el temps és or. O money.

Posats a fer elucubracions, podem imaginar que es tracta d’un fan, un admirador incondicional, del grup musical i humorístic La Trinca, que en data tant llunyana com el 1976 va publicar l’àlbum Opus10, una de les cançons del qual es titulava justament La patata. La seva lletra semblava surrealista: «Diu la teoria de l’evolució que venim dels micos, quina aberració! Si és evident que l’home ve de la patata!», però el sentit no gaire ocult es veia més clar en un dels versos: «i és que la patata sempre ha sigut, ai, un assumpte molt pelut». No ho pesquen? Parla del sexe femení, de la vulva, de «l’origen del món» segons el quadre de Gustave Courbet, que té (o tenia) «patata» o «patatona» com un dels seus molts eufemismes.

Es va convertir en una de les cançons més populars del tercet, fins l’extrem que quan van canviar els escenaris per la producció audiovisual van argumentar que «no ens veiem amb vuitanta anys cantant La patata». I la van encertar, perquè van fer pela llarga amb Gestmusic. Per cert, aquell disc del 1976 va tenir problemes en alguna emissora de per aquí, perquè el títol Opus10 recordava massa el nom d’una organització catòlica.