Catalunya sense pagesos?

 

L’acuditaire Galdric Sala recorda a Regió7 l’aniversari de les protestes pageses de l’any passat i ho fa amb un eslògan molt present en aquelles manifestacions: «La nostra fi, la vostra fam», diu un pagès. Si fos veritat, els agricultors i ramaders catalans no tindrien tants problemes. Per desgràcia, no és ben be així.

L’eslògan seria correcte si Catalunya fos una economia tancada que només, o bàsicament, consumís productes extrets, conreats o elaborats al propi país. Si l’únic o principal accés a fruites, verdures i cereals fossin els pagesos de les nostres comarques. La seva extinció per manca de rendiment de les explotacions conduiria a una crisi de subministraments. Però aquesta crisi faria augmentar els preus, i llavors l’activitat potser tornaria a ser rendible.

Tanmateix Catalunya no és una economia tancada. No tant sols forma part de la Unió Europea, sinó que el flux d’importacions i exportacions creuat entre la Unió i la resta del món la fa permeable a l’arribada de productes agraris de tot arreu, començant per la resta del litoral mediterrani de la península Ibèrica i continuant cap al nord europeu, cap al sud africà, i cap a l’ultramar americà. La pagesia catalana podria reduir-se a un mínim simbòlic i els catalans no passaríem gens de gana.

Per fer front a aquesta situació els pagesos del país han de trobar el seu avantatge competitiu. La qualitat i la diferència poden ser factors clau per guanyar-se el consumidor. Que passi pel preu és complicat, però l’Administració hi pot contribuir amb més ajudes i menys entrebancs. La perspectiva de passar hores i hores omplint paperassa i dedicar una part de la facturació a pagar el gestor no és la millor invitació per continuar una explotació familiar.

El pinxo Trump i Maquiavel

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts passat a Regió7)

Donald Trump creu que el poder consisteix en fer por i per això vol deixar clar, des del primer moment, qui és el pinxo més pinxo del barri. L’aplicació de grans aranzels a les importacions des de Mèxic i Canadà no és tant una mesura de protecció econòmica i reducció del dèficit comercial com un gest d’intimidació que busca acoquinar els afectats. Però el recurs a la demostració de força és també un signe de feblesa, fins i tot si aconsegueix els seus objectius. La cooperació sol ser més productiva que la por, i renunciar a la primera en favor de la segona indica una posició defensiva. Qui adopta posicions defensives és qui se sent amenaçat i, per tant, es reconeix més feble del que voldria.

Els EUA no se senten amenaçats pels canadencs i els mexicans, sinó per la Xina i la seva dinàmica imparable de creixement. L’episodi de l’aplicació d’IA DeepSeek és un avís oportú del que pot arribar. Per plantar-li cara, Trump vol que els EUA creixin com a potència, incrementant l’extensió dels seus dominis directes amb Mèxic, Canadà, Panamà i Groenlàndia (per començar). D’entrada prova d’espantar-los perquè es posin a les seves ordres i facin la seva voluntat. Si es resisteixen, ja es veurà.

Nicolau Maquiavel es pregunta al seu clàssic El Príncep si al nou governant d’un principat li convé més «ser estimat que temut, o temut que estimat» i respon: «res millor que ser totes dues coses alhora; però ja que és difícil reunir-les i que sempre n’ha de faltar una, declaro que és més segur ser temut que estimat». La raó és que l’estimació no dura: «de la generalitat dels homes es pot dir que són ingrats, volubles, simuladors, covards davant del perill i àvids de lucre». Encara més: «l’amor és un vincle de gratitud que els homes, perversos per naturalesa, trenquen cada cop que poden beneficiar-se’n; però el temor és la por del càstig, que no es perd mai». Per tant, «com l’estimar depèn de la voluntat dels homes i el témer de la voluntat del príncep, un príncep prudent ha de recolzar-se en allò que és seu i no en allò aliè».

Ara bé, el florentí afegeix que príncep ha d’infondre el temor «procurant sempre evitar l’odi» i «procedir amb moderació, prudència i humanitat, de manera que una confiança excessiva no el torni imprudent, ni una desconfiança exagerada, intolerable». Ni moderació, ni prudència ni humanitat són les característiques més destacades en la retòrica i la pràctica de Donald Trump. 

Marc Aloy, l'alcalde detectiu contra el crim de les deixalles per terra

Llegeixo a Regió7 que l’alcalde de Manresa, Marc Aloy Guàrdia, fa de detectiu nocturn per investigar en persona el crim de les bosses de residus fora dels contenidor: «amb l’iPhone a la mà, ha recorregut diversos barris -les Bases, plaça Catalunya, Poble Nou, Sagrada Família-, ha fotografiat allò que s’ha trobat al carrer i ha compartit el material a través del seu compte d’X». Jo no hagués fet cap de les dues coses, perquè no gasto iPhone i perquè m’he passat a BlueSky, però Aloy té tot el dret a triar les seves armes d’investigació i de divulgació de resultats, que es resumeixen en una estadística segons la qual la majoria d’àrees de contenidors examinades no presenten cap problema, en una part hi ha un nombre reduït de bosses a terra, i una minoria són veritables «punts negres» en els que cal treballar.

Divulgar informació precisa és una obligació de l’Ajuntament i una conveniència del seu Govern per contrarestar l’allau d’imatges de contenidors a vessar i munts de porqueria per terra que inunden les xarxes i donen peu a les protestes de l’oposició. La pregunta és si això ho ha de fer l’alcalde en persona. Està bé que surti del despatx i trepitgi la ciutat de cap a cap, tant en companyia de l’activisme veïnal com tot sol, com un simple ciutadà amb interès i curiositat. Que recorri les places i els carrers tot fent-se aquesta pregunta: «si jo no fos l’alcalde, què li diria a l’alcalde a partir del que estic veient?». Però si el que vol és saber el percentatge de contenidors amb i sense bosses per terra, no cal que els vagi a comptar ell mateix. Una feina dels treballadors de la neteja és justament recollir aquestes bosses fora de lloc i llançar-les als camions. Només caldria que cada dia passessin un informe de les actuacions de la nit anterior, i tant l’alcalde com el regidor estarien permanentment informats de l’estat de la qüestió.

És clar que d’aquesta manera Aloy no podria fer tuits d’alcalde detectiu i que el diari se’n faci ressò. 

A la tele, tot mastegat

 

(Aquest és l'article de dissabte passat a Regió7, per si se'l van perdre)

Netflix demana als seus guionistes que els diàlegs de les sèries expliquin el que ja s’està ja està veient i no parin de recordar de què va la trama. Ja saben: la imatge mostra un vehicle que es posa en marxa, els policies que el vigilen diuen: «Mira, es posa en marxa, seguim-lo», i la imatge mostra com el segueixen. Molts crítics consideren un insult a la intel·ligència de l’espectador aquesta pràctica que nega el vell axioma del cinema: «no ho diguis, ensenya-ho». Però la plataforma sap el que fa. El seu objectiu és mantenir enganxat un usuari que divideix l’atenció entre diversos focus, perquè mentre la sèrie avança a la pantalla també respon missatges de mòbil o talla la verdura del sopar. Esperar que dediquem al televisor la mateixa concentració que a la gran pantalla d’un cinema és demanar massa. Al televident se li han de donar les coses mastegades. Per a quan es transmuta en cinèfil les plataformes també li ofereixen grans títols.

Josep Cuní va explicar que en la seva etapa a l’informatiu matinal de TV3 insistia en emetre notícies que s’entenguessin sense necessitat de mirar-les. La narració del periodista i les declaracions dels entrevistats havien de ser prou. La raó la va explicar ell mateix: al matí la gent, a casa, no està pendent només de la tele sinó de les mil coses que formen la rutina domèstica diària. Ha de poder apartar la mirada de la pantalla sense perdre informació. Els actuals responsables dels informatius de la casa fan exactament el contrari i s’encaparren en subtitular les declaracions en llengües estrangeres en lloc de doblar-les, de manera que si no estàs mirant i no domines l’idioma, en quedes in albis. Pensar que tothom sap rus o que tothom està tota l’estona pendent dels rètols és molta presumpció.

Explicar amb paraules el mateix que s’està veient i recordar la trama cada cinc minuts són la recepta per evitar que els distrets i els dispersos es desenganxin. No han inventat res. Una característica dels serials de tarda és que pots perdre’t la meitat dels capítols i seguir el fil sense cap problema, perquè els guionistes s’ho fan venir bé per posar-te al dia. Repetir i repetir és clau en els processos de comunicació per garantir que el missatge supera les interferències. Se’n diu redundància, la dominen els bons propagandistes i la ignoren els polítics convençuts que n’hi ha prou amb creure’s que tenen raó perquè els ciutadans els facin cas.

La voladura dels ponts (festius) de la tardor

 

Una informació a regio7.cat em fa adonar que aquest any tindrem una tardor menys festiva que d’altres. El Pilar/Immaculada cau en diumenge. La diada de Tots Sants, en dissabte. Ja sé que moltes persones treballen els dissabtes, però són més les que acaben la setmana laboral els divendres, i per a aquestes serà un festiu perdut. Però la cosa empitjora al cap de cinc setmanes, quan els dies vermells de la Constitució i la Immaculada s’escauen en dissabte i dilluns respectivament. Per a una gran part de la població, només el dilluns serà realment un festiu afegit. 

La manera espanyola de configurar el calendari festiu provoca que s’alternin els anys magnífics i els lamentables. Any magnífic és aquell en què la Constitució cau en dimarts i la Immaculada en dijous; no són poques les empreses que permeten fer no ja un pont, sinó un veritable aqüeducte que s’estén a tota la setmana gràcies a només dos pilars. A més a més, quan es dona aquesta combinació també passa que Tots Sants cau en dimarts i permet negociar un pont. Aquesta combinació rivalitza en virtut amb aquella en què la primera de les dues festes cau el dilluns i la segona el dimecres, i que permet una pausa de cinc dies gastant-ne només un.

Que uns anys es puguin acumular un pont de novembre i un «aqüeducte» de desembre, mentre en d’altres es malgastin els festius com enguany, convida a pensar si el calendari laboral ha d’estar subjecte a les anades i vingudes del religiós i del polític. Fa molts temps que es parla de desplaçar la majoria dels festius al dilluns més proper per allargar el cap de setmana sense crear més disfuncions, i restringir la data fixa a un nombre molt reduït de celebracions arrelades. Però només caldrà que es presenti la proposta perquè a cada festiu li apareguin grups de defensors intransigents que plantin la barricada al crit de «la nostra no és toca». Sindicats per l’1 de maig, diputats pel 6 de desembre, bisbes per la Immaculada, i una coalició de tots plegats, amb l’afegitó de la Guàrdia Civil, pel Pilar/Hispanidad. Que aquest any cau en diumenge.

A cagar a la via, la vinya o al rec

 

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous passat a Regió7)

Segons la «Paremiologia catalana comparada digital» les del títol són tres maneres d’enviar la gent a dida, a la merda, a fregir raves, a pastar fang, a parir panteres, al carall, a passeig, a fregar, i altres opcions que podeu trobar al Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal. Doncs a tots aquests llocs poden donar-se per enviats els responsables de la mala comèdia perpetrada al circ del Congrés. Una actuació que no goso titllar de «pallassada» per respecte al gran Tortell Poltrona i a tots els altres genis que abunden en la difícil professió de fer riure rient-se d’un mateix.

Triïn la destinació que vulguin però vagin a cagar una estona, a veure si amb el budell també buiden l’excés de ximpleria que els enverina l’organisme i els col·lapsa les neurones. Si els funcionessin com cal s’haurien estalviat l’espectacle d’aquests dies amb l’actualització de les pensions i resta de mesures socials: que si ara les faig pujar en un òmnibus i a veure si t’atreveixes a votar que no, que si a mi no m’espantes amb xantatges, que si els pensionistes t’empaitaran pel carrer pel teu vot, que si ets un trampós, que si ja afluixaràs, que si no afluixaré fins que no admetis la moció de confiança... Tot aquest sagramental només ha servit per tenir-nos espantats uns quants dies i per demostrar-nos, una vegada més, que no tenen cap mania a l’hora de jugar amb les coses de menjar.

Ben entès: juguen amb les nostres coses de menjar, les coses de menjar de la gent normal i corrent, perquè ells viuen en un altre planeta i confonen la realitat amb els intercanvis de tuits entre els seus respectius partidaris.

Vagin a la vinya, a la via (al rec val més que no, per sanitat) o al vàter de casa seva a cagar una estona llarga, i facin el que fan moltes persones quan s’asseuen a la tassa (encara que no ho confessin): reflexionin. I si amb aquesta reflexió no veuen la llum, passin del vàter a la dutxa. «L'aigua calenta debilita els nostres sentits externs i dirigeix la nostra atenció cap a pensaments interns. I aquest estat de consciència promou el pensament creatiu», segons el psicòleg John Kounios, coautor del llibre The Eureka Factor.

Vinga, escalfin la pell, refresquin les idees i no facin més bajanades, perquè els ciutadans n’estem tips i cuits, i els pensionistes, no cal dir.

Trump no aprèn del Brexit

 

Cinc anys després, una majoria de britànics es penedeixen del Brexit, però la minoria aïllacionista és tant cridanera que el govern li té por. Ara mateix un 55% del país estaria a favor de tornar a la Unió Europea i només un terç creu que sortir-ne va ser una decisió encertada. Fins i tot entre aquests, són molts els que desitgen una relació més estreta.

Els súbdits de Carles i Camil·la estan descobrint a garrotades que les grans decisions no es poden prendre amb la testosterona de l’orgull patriòtic nacional. Van votar la sortida amb l’argument de recuperar la sobirania per anar millor que mai sense les interferències de Brussel·les, i ara s’adonen que l’aixecament de murs comercials és un mal negoci per a la prosperitat domèstica. Només cal mirar la història econòmica espanyola i veure els efectes tant del final de l’autarquia de postguerra com de l’ingrés al mercat comú europeu.

Ja és ben curiós que en l’aniversari d’aquell error dels votants britànics, el president elegit pels votants dels Estats Units inauguri el gran festival dels aranzels, que si s’aplica a fons portarà a un aïllament de l’economia del seu país amb l’argument de fer-lo més gran i més sobirà. Justament el mateix que deien els brexiters.

Cada cas és cada cas, però la limitació dels intercanvis en un planeta tant interrelacionat mai no és de franc. Potser uns aranzels elevats perjudicaran Europa, Mèxic i Canadà, però els mateixos Estats Units també patiran disfuncions, mentre que el gran adversari, que és la Xina, absorbirà l’impacte a causa de la seva gran dimensió. El Brexit ha fet mal als britànics, que se’n penedeixen, però no ha beneficiat la Unió dels 27. Ara que Trump prova de desestabilitzar-la, es pot trobar a faltar el múscul britànic a l’hora de fer pinya.

Vota Partit Pensionista

(Article publicat a Regió7 dimarts passat)

El cens electoral d’espanyols residents a 1 de desembre passat era de 35 milions. El nombre de pensionistes en la mateixa data era de 9,3 milions, és a dir, un 26 per cent del total. Com és possible que una quarta part del cens sigui menystinguda i maltractada tant pels governants com pels aspirants a reemplaçar-los?

El partit més votat a les darreres eleccions generals va ser el PP, amb 8,2 milions de paperetes. El segon va ser el socialista, amb 7,8 milions. Tots dos van obtenir menys vots que pensionistes consten a les llistes de la Seguretat Social. Si tots aquests s’haguessin posat d’acord per votar un mateix partit, i fins i tot si no l’hagués votat ningú més, s’hauria convertit en la primera força parlamentària, amb dret a reclamar la presidència del govern i liderar la formulació de pactes. Però hagués estat necessari concentrar el suport de tots 9,3 milions, fos quina fos la ideologia, la religió, la identitat nacional o el mapa de fílies i fòbies de cadascú.

La concentració del vot en un «partit dels pensionistes» és una hipòtesi extrema i encara poc probable, ja que decidim el que votem per una multitud de factors, entre els quals les emocions i els sentiments d’identitat tenen sovint més pes que l’anàlisi objectiva del que convé a la nostra economia i el nostre benestar.

Votem partits que deixen caure el poder adquisitiu de les pensions, s’obliden de corregir l’IRPF segons la inflació, permeten la massificació de la sanitat, es distreuen quan l’habitatge es torna inassequible o menyspreen l’increment de les desigualtats, però els fem confiança perquè un dia vam decidir que són «els nostres», per tradició familiar, per mandra de canviar, per simpatia al líder, perquè fan una música que ens pessiga, perquè branden una bandera que ens emociona o (cada cop més) perquè insulten amb gràcia.

Esperar que els votants canviem aquesta manera de fer i ens centrem reflexivament en la protecció dels nostres interessos potser és esperar massa, però tampoc no cal caure en l’extrem contrari i deixar totalment de banda les pròpies necessitats.

Fins i tot sense una candidatura pròpia, res no impedeix als jubilats organitzar-se per vigilar, informar, conscienciar, fer xarxa, exigir, mobilitzar-se i pronunciar-se quan toqui a favor de qui més s’hi comprometi i menys els hagi enganyat. Els partits existents es traurien la son de les orelles. I en cas contrari, sempre quedaria l’opció del partit dels pensionistes.

El més perillós de l'avió és el cotxe fins l’aeroport

Un avió amb seixanta passatgers i quatre tripulants es va convertir ahir en una bola de foc en topar amb un helicòpter militar quan era a punt d’aterrar a Washington. Tragèdies com aquesta no ajuden als que ja pateixen por a volar. En diferent mesura es calcula que una quarta part de la humanitat pateix més o menys aquesta fòbia.

Els accidents aeris són una notícia espectacular perquè causen un nombre important de víctimes d’un sol cop. En aquest cas és la quantitat la que dispara l’interès informatiu, així com les incògnites sobre les causes, que de vegades s’arrosseguen durant anys d’investigacions poc satisfactòries. Les mateixes característiques dels sinistres compliquen la recerca, perquè les proves materials es malmeten o destrueixen en l’impacte.

Si ens passem dies i setmanes informant i discutint sobre un accident aeri que causa desenes de morts, no té res d’estrany que ens sobrevingui alguna aprensió quan som nosaltres els que passem la porta d’embarcament. Si els sinistres s’acumulen, el temor augmenta. L’any 2024 el nombre de persones mortes en accidents aeris va ser de 318. Ara bé, l’any anterior l’aviació comercial no havia tingut cap víctima. El fet que molt pocs sinistres causin potencialment moltes baixes fa que l’estadística presenti grans alteracions d’un any per l’altre.

Però els 318 morts s’han de posar en relació amb els cinc mil milions de passatgers del 2024 al conjunt del món. Això fa que la probabilitat de perdre la vida en un viatge aeri sigui d’una per cada setze milions de viatges individuals.

Aquestes xifres les podem comparar amb les dels accidents de circulació del mateix any a les vies interurbanes del territori espanyol: 463 milions de desplaçaments i 1.154 víctimes mortals. Una probabilitat de mort per cada mig milió de desplaçaments, molt superior a la d’un mort per cada setze milions de passatgers aeris.

Viatjar en un cotxe per una carretera interurbana és estadísticament més perillós que pujar a un avió. Per això se sol dir que la part més perillosa d’un desplaçament aeri és la que va del garatge de casa a l’aparcament de l’aeroport, i viceversa.

Potinejar les pensions

(Aquest és l'article de Regió7 de dissabte passat, anterior a l'acord d'àquesta setmana)

Amb les pensions no s’hi juga. Rodríguez Zapatero va caure en part per això. El 12 de maig del 2010 el llavors president espanyol va anunciar mesures urgents de reducció del dèficit que incloïen la congelació de les pensions i la retallada del sou dels funcionaris. L’alternativa era la fallida dels comptes públics per impagament del deute. La credibilitat del president, que s’havia resistit a admetre la gravetat de la situació, va caure en picat. Va convertir-se en una ànima en pena fins que va avançar eleccions sabent que les perdria a mans de Mariano Rajoy.

Al Congrés dels Diputats s’ha jugat amb les pensions. I amb més coses, com el preu del transport públic o les ajudes als afectats per la Dana. No ha estat una discussió sobre orientacions polítiques, ni un intercanvi de reflexions sustentades en xifres econòmiques i ràtios de cost i benefici. Ha estat un joc irresponsable amb les coses de menjar dels ciutadans, només per poder dir que el govern està tocat, la majoria s’ha esquerdat i la legislatura penja d’un fil. Doncs enhorabona: han guanyat aquesta embranzida, i els ciutadans l’hem perdut.

Mirin, els pensionistes no som idiotes. Com que tenim temps, llegim diaris, escoltem la ràdio i veiem els telenotícies. No ens limitem a passar pantalles ximples a les xarxes. I com que estem al cas i tenim experiència, ens adonem perfectament de qui ha fet què. Veiem la realitat encara que el periodisme parlamentari només es fixi en qui ha marcat un gol al contrari. Cronistes abduïts per la bombolla.

Però no tothom s’hi fixa igual, potser perquè no tothom disposa de tant temps lliure ni acumula tants anys als genolls. Dijous al matí les teles entrevistaven usuaris del tren estranyats que els abonaments ja no fossin gratuïts. No s’havien assabentat que una mesura tant important s’havia posat a votació el dia anterior. Els fallava la curiositat? Potser sí. I potser molts mitjans es van centrar més en narrar la batalleta parlamentària que en informar dels seus efectes pràctics en la vida dels ciutadans, que és el que realment convenia divulgar per servir l’audiència.

Per saber la veritat no et quedis amb un sol xat

 

En la meva adolescència un capellà va explicar-me que quan estudiava a Roma llegia a tres o quatre diaris diferents per entendre una notícia, ja que donaven visions, detalls i interpretacions diferents. En aquella època la premsa espanyola estava sota vigilància franquista i publicava veritats oficials, de manera que en política interior la coincidència era notable; amb la mort del dictador vam tenir el mateix que els italians: tants diaris, tantes versions, i la conveniència de no quedar-se amb una de sola.

Aquesta prudència continua sent necessària avui en dia, i és bona idea estendre-la a la navegació per les xarxes socials. Però pot ser encara més complicat, perquè ens empenyen en direccions determinades i esbiaixades segons els interessos de l’amo de la barraca. Una opció interessant és centrar-se en un nombre reduït de comptes que ofereixin pluralitat i confiança, i entrar poc en el «per a tu» que manega l’algoritme segons els seus interessos.

Ara han aparegut les aplicacions d’intel·ligència artificial (IA) que admeten preguntes i ofereixen respostes escrites amb elegància i precisió, una gran eina si del que es tracta és d’esforçar-nos el mínim. Però la irrupció d’una aplicació xinesa de gran potència, DeepSeek, que per la seva economia de funcionament ha creat un problema a les americanes, ha disparat algunes alarmes: quan se li pregunta, per exemple, per la massacre de la plaça de Tiananmen, es fa la despistada. El govern xinès li aplica la censura: no serà per aquest xatbot que el món recordarà els milers de morts per la repressió de les protestes pro-democràcia del 1989.

I així tornem al sacerdot que estudiava a Roma fa més de mig segle i a la seva lectura de diferents diaris. DeepSeek tira pilotes fora quan se li fan preguntes incòmodes per al règim de Pequín, però no passa el mateix quan les qüestions es plantegen a ChatGPT, Gemini, Claude o altres aplicacions occidentals, que no tenen cap inconvenient en parlar de milers de morts a Tiananmen i de repressió de les llibertats a la Xina. I a més a més, cada xat aporta detalls i inflexions propis que enriqueixen la consulta. Entre tots s’aconsegueix un panorama més complet.

Però si el menjar triturat i ultraprocessat no et satisfà, no et quedis amb els xats d’IA i ves als motors de cerca, que t’adreçaran a desenes o centenars de webs on trobaràs més i més dades. Aquesta opció no existia fa mig segle i ara està a la nostra disposició. Demana una mica d’esforç, és veritat, però la diferència del que es pot aconseguir és espectacular.

Que n’hem de fer, de Sant Domènec?

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7, lleugerament adaptat)

Passaran els anys i les dècades, i Manresa es continuarà preguntant: «Què en fem de la plaça de Sant Domènec?».

El grup municipal de Fem Manresa va presentar una moció al ple municipal amb aquest enunciat: «promoure un procés participatiu per a la dinamització nadalenca de la Plaça de Sant Domènec». És una bona idea, i oportuna. Però caldria que l’Ajuntament fos més ambiciós.

Posats a fer, seria desitjable que l’Ajuntament obrís un procés participatiu sobre el futur de la plaça en general, més enllà de la «dinamització nadalenca». L’objectiu seria respondre a la pregunta: Què en fem, de Sant Domènec?

L’espai carrega el pecat original de no ser una plaça històrica, com la plaça Major o la Plana de l’Om. La seva existència es deu a la flamarada anticlerical que va enderrocar molts temples catòlics l’any 1936. Té poca història i cap funció urbana definida, tot i que l’han sobrevolat les idees, com la de carregar-se el Teatre Conservatori per fer-la més gran i més oberta. Però, amb quina finalitat?

No és un espai qualsevol. És un melic neuràlgic. El punt de trobada de la ciutat murallada i de l’eixample. El complicat encreuament entre la gran artèria circulatòria transversal i el principal eix comercial. Una situació plena de possibilitats, però també de perills. Punt de trobada o lloc de pas.

Les places necessiten una funció que els doni sentit. Poden esdevenir petits oasis verds on la mainada jugui i els avis prenguin el sol, envoltar-se de botigues i omplir-se de parades per complir la vella tasca dels mercadals, ser envaïdes per la moda de les terrasses, o acollir petits i grans esdeveniments, del teatre a la fresca al míting polític passant per l’actuació musical. També poden ser dissenyades de manera que es pugui alternar entre diverses d’aquestes opcions, segons l’època o la demanda. El que no han de fer és limitar-se al trist paper de lloc de pas sobredimensionat.

La resposta al repte de Sant Domènec no és urbanístic sinó funcional. No toca als arquitectes sinó als ciutadans i al conjunt del govern. Decidim el què, i en acabat que els tècnics ho tradueixin en plànols.

Pensionistes de Manresa i de Catalunya, unim-nos!

 

«Les persones grans diem prou perquè qui governa no es mou». Amb aquest eslògan es convoca una concentració i tall de trànsit dilluns a les onze del matí a la plaça Sant Domènec de Manresa. La convoca la Plataforma en Defensa de les Pensions Públiques i els Drets de la Gent Gran.

«Paricipem-hi! Feu-nos costat i junts millorarem la ciutat», afegeix el cartell de la convocatòria.

A Manresa hi ha més pensionistes que vots van obtenir, sumats, els tres partits de la coalició de govern. Si tots els pensionistes haguéssim votat el nostre propi partit, ocuparíem més de dues terceres parts del consistori. Una majoria com mai ha aconseguit cap partit en solitari ni cap pacte de govern en els darrers quaranta anys. La reorientació del pressupost municipal al servei de la Gent Gran ja estaria en marxa.

Si som tants, no se’ns hauria de prestar més atenció? Per pura justícia. O per l’interès d’aconseguir els nostres vots. Però ja se sap que qui no plora no mama, i els governants es decanten per satisfer aquells que els poden complicar la vida, encara que siguin pocs. Pocs però cridaners i amb bons altaveus.

A Catalunya freguem els 1,6 milions, el que suposa la cinquena part de la població i supera els vots de les tres formacions que van investir l’actual president de la Generalitat. Si tots els pensionistes haguéssim votat el nostre propi partit, tindríem majoria absoluta i podríem aplicar les polítiques que els successius governs han oblidat al fons de la calaixera.

A l’Estat espanyol la xifra és de 9,3 milions, que equivalen al dinou per cent de la població. Concentrats en un sol partit, aquests vots haguessin donat lloc a la primera força del Congrés, amb més diputats que el PP o el PSOE i amb tot el dret a formar govern. Els corresponents escons haguessin impedit la vergonya de veure l’increment de les pensions convertit en eina llancívola d’una politiqueria de vol gallinaci.

Els drets dels pensionistes no s’estan reclamant amb prou energia. Hi ha massa passivitat, massa «a veure què ens donen». Però no cal ser cap atleta per exigir i reivindicar. I encara menys per votar amb intenció.

Tallar la circulació és només una de les accions possibles. Això sí, cridanera. Però n’hi ha d’altres. Mantenir-se informat. Integrar-se en associacions reivindicatives. Repartir octavetes per les bústies del carrer. Signar manifestos i peticions. Parlar-ne amb els veïns i amb la colla del Casal. Fer activisme a les xarxes socials. Fer bullir l’olla. No serà per manca de temps!

Cal desmentir de totes totes l’etiqueta de «classes passives». És l’hora de posar-se en marxa. La superioritat numèrica no serveix de res si no es fa valdre. Cada dia, i quan ens cridin a les urnes.

Destruir enemics interiors en nom de la grandesa nacional

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de Regió7 de dimarts passat)

A les eleccions del 1921 el partit feixista de Benito Mussolini va obtenir menys del 5 per cent dels vots. Que l’any següent fos nomenat primer ministre no es va deure a les urnes, sinó a la mobilització amb episodis de violència de la militància feixista, els camises negres, i a la sintonia d’empresaris, militars i policies cap a la seva proposta d’autoritarisme nacionalista. Amb aquests suports va convocar la Marxa sobre Roma de desenes de milers d’afiliats. El rei Víctor Manuel III es va espantar i li va oferir el govern; un cop obtingut, no el va deixar anar fins la derrota militar. Per justificar el poder absolut va assenyalar enemics interiors i va prometre un nou imperi. Una Itàlia novament gran.

A les eleccions presidencials d’Alemanya del 1932 Adolf Hitler va ser clarament derrotat pel conservador Hindenburg. A les legislatives del mateix any els nazis van recollir un 37%, que va caure al 33% a les celebrades al cap d’uns mesos. Però tot i rebre només un terç dels suports, el president Hindenburg el va nomenat canceller (primer ministre). Com en el cas italià, un cop va tenir els ressorts del poder els va utilitzar per quedar-s’hi, amb l’ajuda d’unes masses de partidaris amants de la fatxenderia i la bastonada. Per justificar el poder absolut va assenyalar enemics interns (començant pels jueus, però no es va quedar aquí) i va prometre conduir Alemanya a una nova grandesa, un nou «reich» (imperi).

L’assalt al Capitoli de Washington de fa quatre anys ens recorda que llançar la violència de les masses contra el veredicte de les urnes és una temptació vigent fins i tot al cor de la primera potència democràtica, però ara mateix Donald Trump no té cap raó per liquidar el sistema parlamentari. Si el paisatge canviés, ja es veuria. Ara com ara controla les dues cambres i els vents del Tribunal Suprem li bufen a favor. Quan al poder mediàtic, els oligarques de la comunicació li fan la gara-gara sense gaire vergonya. Per consolidar-se i silenciar els adversaris el veiem prometre una nació «novament gran» (també als mapes) mentre atia els ciutadans contra suposats enemics interiors. Els immigrants sense papers encapçalen la llista, però en això d’assenyalar i destruir categories humanes se sap com es comença i mai com s’acaba.

Molts altres líders del món també prometen grandeses nacionals sacrificant enemics per retenir el poder. I tant que sí. Però aquest és el més poderós, i avui és notícia.

Soc pensionista i estic molt emprenyat

Hi ha dues menes d’articulistes: els que cobrem una pensió de jubilació i els que no. Jo soc dels primers i estic emprenyat com una mona picada per una abella.

Els que no cobren una pensió, sinó una nòmina o la factura dels seus articles, avui parlen de greu entrebancada de Pedro Sánchez, de majoria esquerdada, de distàncies insuperables, de desgovern, de bloqueig, de censura encoberta, de legislatura que penja d’un fil, o de derrota èpica, com si estiguessin comentant un partit de futbol. Tot això perquè Junts s’ha afegit al PP i a Vox per negar-se a convalidar una sèrie de decrets-llei del govern.

Els que cobrem una pensió, en canvi, ho fem més curt: l’oposició ens abaixa la pensió. El govern ens la va apujar i Junts s’ha afegit al PP i a Vox per anul·lar l’augment. Aquesta mateixa setmana la Seguretat Social m’havia notificat que al gener cobraria un 2,8% brut (2,3% net) més que l’any passat, i ahir l’oposició va fer valdre la seva aritmètica per desactivar l’augment i tornar a la pensió de l’any passat.

Ho ha fet per castigar el govern, però la seva bufetada a Pedro Sánchez ha espetegat a la cara dels pensionistes.

I dels usuaris del transport públic, i dels qui ajusten els seus ingressos al salari mínim, i dels qui s’haurien beneficiat dels diners que s’havien de transferir a la Generalitat, i una colla d’etcèteres inclosos a la llei òmnibus que ha estat rebutjada pels partits de Feijóo, Abascal i Puigdemont.

«Sánchez es queda fins i tot sense agenda social», proclama el conservador ABC, que dedica la foto de portada a Míriam Nogueras i els seus companys diputats de Junts. Miri, els qui ens quedem sense agenda social del govern som els seus beneficiaris. Prou curta que ja era, a sobre ens la retallen.

I no es pensin que els ciutadans som idiotes i ens deixarem confondre pel soroll i l’esgrima de culpes. Quan tornin les urnes em recordaré de qui ha votat què en aquesta jornada incomprensible. Encara que després ho arreglin. Han jugat amb les meves mongetes i no els ho perdono.

 

Cotxefòbia a la manresana

 

(Per si se'l van perdre aquest és l'article de Regió7 de dissabte passat)

Dijous passat aquest diari va ajuntar en un mapa els canvis circulatoris per l’operació Guimerà. Mare de Déu Senyor! Fins que tothom s’hi hagi acostumat passarem uns quants mesos divertits. O uns quants anys.

Per convertir mig carrer Guimerà en l’illa de vianants, objectiu lloable a parer de molts, s’han canviat sentits de circulació i girs autoritzats en un perímetre que va des de Bruc/Cardona fins la plaça Infants i la plaça Espanya. El que avui puja, demà baixarà. El que és prohibit, serà obligatori. Allà on quasi t’atropellaven per l’esquerra, quasi t’atropellaran per la dreta. Hi haurà una vintena de carrers i places afectats, si no m’he descomptat. Els negocis d’aparcament del centre estan rebent trucades per saber preus.

Fa quatre dècades un regidor d’aquell temps em va explicar el concepte de «circulació dissuadida» que l’Ajuntament de Manresa aplicava al barri vell. Ja que prohibir-la del tot encara aixecava butllofes, una solució alternativa era organitzar-la de manera que el laberint de direccions obligatòries i prohibides convertís en impossible endinsar-se al barri i conduís sempre cap a la sortida.

Em pregunto si l’extensa reordenació per l’operació Guimerà no busca el mateix propòsit de «circulació dissuadida». Potser l’alcalde i companyia volen que els manresans es diguin els uns als altres: «no et fiquis al centre amb el cotxe, perquè et passaràs la tarda donant voltes i no en trauràs l’entrellat». Seria un objectiu coherent amb la «cotxefòbia» d’una part important del consistori municipal i de la política catalana en general.

Quan a Manresa hi havia havia força menys cotxes matriculats que ara, es permetia el seu pas per carrers com el Born, Sant Miquel, Nou, Sobrerroca, el primer tram del Passeig (amunt i avall), tot Guimerà, i un llarg etcètera que ara sembla mentida. Cada govern municipal ha fet la seva aportació al mapa expansiu de les zones prohibides, i cap de les víctimes condemnades no ha estat mai alliberada. Cadena perpètua sense opció de remissió.

Les restriccions creixents no han frenat la motorització dels manresans. Cada vegada que el regidor de circulació els ho posa més difícil, prenen paciència i fan el que és propi de l’espècie humana: adaptar-se. Si el nou carrer Guimerà queda ben bonic, tots plegats donarem el sacrifici per justificat. O ho farem veure, per no quedar com uns menyspreables neandertals bevedors de petroli.

El govern ens enganya amb l’augment de les pensions, quines galtes!

La directora general de la seguretat Social espanyola m'escriu per informar-me que m'han incrementat la pensió de jubilació en un 2,8%, i tot seguit detalla les xifres del que cobrava l'any passat i del que cobraré a partir d'aquest mes.

Efectivament, l'import mensual de la pensió augmenta en un 2,8% (de fet, un 2,7999964 i unes quantes xifres més).

Però també s'augmenta el «tipus» de la «retenció per IRPF».

I la combinació dels dos percentatges dona que l'«import líquid total» que m'ingressaran ja no serà un 2,8% més a l'any passat, sinó un 2,27%.

O sigui, que l'augment real de la meva pensió efectiva és un 19% inferior al que diuen que és. La diferència se la queden ells. Amb una ma m'incrementen la pensió, amb l'altra m'apugen l'IRPF, i queden bé amb la vianda al plat.

Quines galtes!

Això passa perquè ningú no els obliga a aplicar la inflació als tipus de l'IRPF. A tots: a les retencions i als definitius de la declaració de la renda.

Si per atrapar la inflació la pensió ha de pujar un 2,8%, aquest augment hauria de tenir la el mateix tipus de retenció que abans de la pujada. Si no, els increments sempre quedaran per sota del que es diu,

Ajustar els tipus a la inflació («deflactar-los») hauria de ser una obligació legal. Hauria de constar a la constitució o en alguna llei orgànica d'aquelles que costen tant de modificar.

Mentrestant, quan s'anunciïn augments de pensions, s'hauria d'explicar ben explicat. El president del govern hauria de dir: «Les pensions s'apugen un 2,27% real un cop aplicat l'IRPF». I ens adonaríem que queden per darrera de la inflació.

No haver-ho fet és un engany del govern.

D’aquest i de tots els anteriors que han fet exactament el mateix.

Impressionant Els Nois del Diari d'MTM al Kursaal!

Ahir a la tarda vaig anar a veure Els Nois del Diari al Kursaal i vaig quedar impressionat. 

Aplaudiments sense restriccions a la colla (nombrosa) de Manresa Teatre Musical. 

No sé com va anar al matí (la crítica del diari és molt positiva) però a la sessió de tarda la protagonista es menjava l'escenari amb una força imparable.

Endavant les atxes, MTM!

Números espectaculars al Festival Guimerà de canvis circulatoris

Arriben els números més espectaculars del festival de canvis circulatoris a Guimerà i entorns (amplíssims entorns). A partir de la setmana que ve no es podrà baixar pel Passeig des d’Espanya fins Crist Rei excepte per entrar als pàrquings o fer càrrega i descàrrega, i caldrà de tornar pel mateix camí. Supressió de les places de zona blava. També hi ha canvis al capdavall del carrer Saclosa.

Seguin còmodament, preparin-se una infusió i estudiïn aquest mapa de Jordi Cirera a Regió7:

Fa uns anys, quan encara existia el servei militar obligatori, els treballadors veterans deien als aprenents maldestres: «Quan t’hauré ensenyat te n’aniràs a la mili». Amb les successives fases de les obres de Guimerà i entorns podria passar el mateix: quan ens haguem acostumat als canvis circulatoris d’una fase, aquesta s’acabarà i donarà pas a una altra. Mentrestant, anirem pel laberint com pollastres decapitats, esperant que els senyals provisionals ens condueixin a la sortida. Si els senyals estan mal posats, que Nostre Senyor hi faci més que nosaltres.

Però ja se sap el que diu la dita: qui vol presumir ha de patir. Manresa vol presumir de carrer Guimerà i haurà de pagar-ne un preu amb la moneda de la incomoditat. Segur que molts manresans s’exclamaran: «Jo hi hauria fet d’una altra manera», i dibuixaran alternatives circulatòries amb un dit en l’aire.

Trump i els immigrants: Deportar per espantar

(Aquest és l'article de dijous passat a Regió7) 

 Als EUA hi ha entre onze i dotze milions d’immigrants irregulars, i expulsar-los a tots seria una catàstrofe econòmica. El negoci és conservar-los, però ben espantats.

Sense ells la força laboral del país es reduiria en vuit milions de treballadors, amb el que això significa per a la capacitat productiva. Parlem sobretot de la construcció, l’agricultura, l’hostaleria i els serveis domèstics. Si s’esfumessin d’un dia per l’altre s’aturarien un munt d’obres, moltes tones de fruita i verdura quedarien sense collir, els clients dels hotels s’haurien de fer el llit i rentar les tovalloles, i molts avis no tindrien qui els passegés i els netegés.

Aquests milions de persones també són consumidors. De sobte deixarien de consumir. Menys producció, menys consum, tot alhora, però sense sincronia entre els sectors afectats per les dues davallades. Enxiquiment caòtic de l’economia.

Els sectors que ocupen als immigrants irregulars es veurien obligats a contractar ma d’obra amb tots els papers en regla, i aquesta no acceptaria els sous i les condicions d’explotació que els altres s’empassen sense protestar per la seva situació de de màxima precarietat. L’inexistent contracte laboral dels il·legals diu «encara gracies que no et denuncio».

La ma d’obra substitutòria cobraria més i exigiria més drets, aprofitant que s’ha tornat necessària. Per tant, augmentarien els costos laborals, i darrera seu, els preus. La temuda inflació, una de les palanques de la victòria de Trump, tornaria a treure el nas.

Als amos de l’economia d’Estats Units no els interessa prescindir d’aquest contingent i Trump no l’enviarà a l’altra banda de la frontera. Però hi haurà deportacions, perquè les ha promès i perquè sempre n’hi ha hagut. Seran limitades, però amb un disseny i una finalitat netament propagandístics.

Podem imaginar un «show dels deportats» en directe a totes les cadenes. Una llarga cua de persones avancen amb el cap cot. Se’ls facilita generosament una bossa amb entrepans i uns quants pesos mexicans. Si tots creuessin la frontera per un sol pas, en fila índia, no en caldrien gaires milers per alimentar setmanes d’imatges.

I els altres milions? Absolutament terroritzats per l’espectacle, consumits per la por, s’amagaran sota les pedres i acceptaran condicions encara més dures de treball, residència i, en resum, d’existència invisible i precària d’ínfim nivell, a benefici de l’America Great Again. Que és del que es tracta.