Xifres per entendre què li passa al Barri Antic de Manresa

Els darrers dies diari Regió7 ha dedicat uns quants articles al futur del nucli antic de Manresa.

Aquí, una curiositat estadística al respecte, referida al Barri Antic:

En un quart de segle:

La població del barri ha crescut, i molt.

El cens electoral ha disminuït, i molt.

De quatre electors per cada cinc habitants s’ha passat a un per cada dos.

Per ser elector cal tenir la nacionalitat espanyola. Si davalla el cens vol dir que davalla la població adulta amb DNI espanyol i l’augment és bàsicament per estrangers.

I no són precisament «expats» d’alt poder adquisitiu que s'enamorin del barri, comprin una casa vella i la rehabilitin.

L'enredada de l'ordinalitat

 Això de l'ordinalitat (que ni tant sols aconseguirem) no és garantia de res. 

Ho explico en aquest exemple teòric, de nou comunitats imaginàries, les seves aportacions (per càpita) a la caixa comuna, i el que en reben amb el repartiment.

Veuran que es respecta l'ordinalitat, però la que més aporta perd un 33% del que envia, i la que menys, guanya quasi el cent per cent, rep el doble del que hi posa.

S'enten, oi?

Finançament penjat

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

En la qüestió del finançament el més calent és a l’aigüera, malgrat les joioses notes de premsa conjuntes dels governs socialistes català i espanyol. A cal socialista hi ha alguna cosa més que divisió d’opinions. Els comentaris que emergeixen de Palau i de la Moncloa semblen referir-se a acords contradictoris: segons uns, l’ordinalitat està clara; segons els altres, ja n’anirem parlant. A més a més, hi ha una profunda desentesa entre ministres i barons regionals del PSOE que s’apunten amb més o menys entusiasme a les intoxicacions de la dreta sobre el trencament d’Espanya si s’accepta res que vingui de Catalunya. Al mateix temps l’actor desencadenant de la negociació, que és l’independentisme necessari per a l’estabilitat de Pedro Sánchez, no tant sols no va unit (ja hi estem acostumats) sinó que presenta enormes diferències estratègiques que l’afebleixen. No és fàcil avançar quan dos caminants dediquen la meitat de l’esforç a fer-se la traveta.

Aquest panorama es veu cada cop més condicionat per una nuvolada de tempesta que no deixa d’avançar i amenaça de provocar una riuada que s’ho emporti tot avall. L’estabilitat de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol penja d’un fil i hi ha massa tisores amb capacitat de tallar-lo. Una d’elles és justament la pugna insomne entre independentistes, però més esmolats són els procediments judicials, els informes policials, la revenja dels damnificats pel seu «no es no», fins i tot la factura que un dia o altre presentarà Donald Trump per la negativa a les seves exigències de despesa militar. Totes aquestes tisores sobrevolen el fil que aguanta el cap de govern.

La pregunta és si la negociació del finançament de la Generalitat haurà arribat a algun port satisfactori abans que Sánchez sigui abatut, convoqui eleccions i Núñez Feijóo el substitueixi. Els factors enumerats no conviden a l’optimisme. Hi ha massa caps per lligar i massa poc temps per lligar-los. La següent pregunta és què passarà amb la qüestió si Feijóo arriba a la Moncloa. Com que el sistema ha de ser reformat sí o sí, l’aritmètica parlamentària dirà quines majories provaran d’encarrilar-ho. I no s’estranyin si un govern del PP negocia i pacta els diners de les autonomies amb el dimoni de Junts per Catalunya. Ja se sap: si el pacte amb l’enemic el signem nosaltres, segur que és a fi de bé, perquè som els veritables defensors de la nació.

El tren que surt de la nevera

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

«La construcció d’una infraestructura viària amb un traçat similar al de l’Eix Transversal apareix en tots els plans de carreteres que s’han redactat a l’Estat espanyol des del començament de la planificació viària, a mitjan segle XIX», explica Maria Josep Coral de Miquel en un article publicat el 1995 a la revista Espais. Afegeix: «Tots aquests projectes recuperaven un itinerari molt antic, l’antecedent més remot del qual s’ha de situar en la xarxa de vies creada pels romans».

De fet, encara avui la denominació N-141, datada fa vuit dècades, identifica diversos trams de carretera desconnectats entre ells: de Cervera a Rajadell, de Manresa a Malla, de Vic a Vilanova de Sau i d’Anglès a Girona: són fragments de la ruta dibuixada sobre el paper pel ministeri de torn, però que va restar inacabada, especialment a les Guilleries.

Als anys setanta del segle passat el ministeri va llançar un projecte d’autovia transversal i va haver-hi grans polèmiques sobre el seu recorregut, ja que tothom el volia fer passar a prop de casa; després de pressions creuades, el juny de 1977, just abans de les primeres eleccions de la transició, va anunciar-se la sortida a informació pública el traçat definitiu de l’«Eje Gerona-Lérida, vía Vic-Manresa», les obres del qual no es van arribar a iniciar.

Fou la Generalitat recuperada la que va posar fil nou a l’agulla, i finalment el 1990 les excavadores començaren a moure terra. La carretera, de dos carrils, es va completar el desembre del 1997 després de dotze inauguracions parcials, i el desdoblament es va enllestir el gener del 2013. Heus aquí el temps transcorregut des que la ruta es va pensar fins que es va fer realitat.

En comparació, l’Eix transversal ferroviari és un projecte molt nou: només una vintena d’anys. El va posar sobre la taula el govern de Pasqual Maragall i el 2005 es va presentar un estudi d’alternatives de traçat. Els enginyers van anar fent càlculs i dibuixos, però mai no es va licitar cap obra, i el 2012 el primer govern d’Artur Mas va certificar que estava ben desat al congelador. Ara el govern de Salvador Illa el treu de la nevera per incloure’l en un pla d’infraestructures en l’horitzó del 2050. S’enllestiria quaranta-cinc anys després del primer estudi, que sembla molt però és poc si ho comparem amb els ritmes de l’altre eix, que travessen més d’un segle.

I mentre esperem l’adveniment, serien tan amables de resoldre el desastre de Rodalies?

C-55: poc i tard, però visca!

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Als anys vuitanta del segle passat Jordi Pujol ens afalagava amb l’anunci que el Bages esdevindria la «placa giratòria» de Catalunya, perquè hi coincidirien l’eix transversal i l’eix del Llobregat. Al cap de quatre dècades, la profecia presenta un balanç incomplet de compliment.

L’eix transversal va ser inaugurat a trossos durant el pujolisme i desdoblat amb peatge a l’ombra en temps del tripartit. Pel que fa al del Llobregat, a finals d’aquella dècada es van inaugurar el túnel del Cadí i l’autopista de Manresa a Terrassa, de caríssim peatge trinco-trinco, i ja en aquest segle el desdoblament de la carretera Manresa-Berga. Les queixes dels usuaris han motivat que els darrers anys s’introduís un sistema de descomptes a l’autopista de Terrassa, que es tradueixen en pagaments compensatoris de la Generalitat a la concessionària.

Divendres passat el president Salvador Illa va anunciar que la carretera de Manresa a Abrera es desdoblaria fins l’accés Sant Vicenç de l’autopista (nou quilòmetres), obra que s’espera haver enllestit d’aquí a cinc anys. No tindrà peatge a l’ombra, sinó que la Generalitat pagarà la construcció i el posterior manteniment. Suposarà un notable desembús per al tram més congestionat de la carretera, però encara no permetrà anar de Manresa a Barcelona per una via de quatre carrils sense barreres de peatge. Això succeiria si el desdoblament arribes fins Abrera o si el Govern rescatés l’autopista de Terrassa (i la de Rubí, i els túnels de Vallvidrera) per igualar la C-16 a les autopistes estatals alliberades el 2021.

Malgrat tot, després de tants anys reclamant una solució per als embussos diaris, l’anunci del president va ser rebut amb la lògica alegria. Queden sortosament enrere els anys en què les col·lisions frontals sumaven morts a cabassos, però el preu a pagar per la reducció han sigut les mitjanes que contribueixen a la formació de lentes caravanes. Seguretat i agilitat han de ser compatibles, i només el desdoblament ho proporciona. Celebrem l’anunci i comencem ja a exigir que els quatre carrils s’estenguin a tot el tram sud de la C-55, fins la seva desembocadura a l’A-2.

Placa giratòria? Potser sí, però una cosa és l’aposta política pel reequilibri territorial i una altra la dinàmica de la realitat. Només cal comparar els volums de trànsit per saber que la gent d’aquestes comarques tira més aviat cap avall. Posar obstacles a aquesta relació no reequilibra res, només perjudica.

Uns de Poblededalt han atacat un avi. Matem a tots els veïns!

La notícia que uns joves magribins havien atacat un avi a Torre Pacheco (Múrcia) ha desfermat una onada de violència ultra contra els immigrants d’aquella població. Escamots armats amb bastons, convocats a través de les xarxes digitals, van concentrar-se per anar de «cacera». L’extrema dreta parlamentària hi ha sucat pa.

S’han escoltat moltes i variades anàlisis sobre les causes profundes de la crisi i el malestar subjacent. L’avaria de l’ascensor social, la mala mirada dels penúltims de l’escala contra els últims, els discursos xenòfobs que no es tallen d’arrel, o, per l’altra banda, la resistència dels nouvinguts a integrar-se –com si se’ls donessin gaires facilitats.

Però és possible formular una pregunta que anirà a l’arrel de la situació, a les causes profundes que abans dèiem. És aquesta: Si un grup de joves pel-rojos ataqués i ferís un avi, s’organitzarien escamots per anar a «caçar» pel-rojos, armats amb bastons i amb la cara tapada?

Algunes variants: Si els agressors fossin residents a Poblededalt, hi hauria una mobilització per passar per la pedra tots els veïns d’aquella població? Si fossin alumnes francesos de fisioteràpia, es muntaria un pogrom contra el conjunt dels estudiants d’aquella nacionalitat? S’aturaria pel carrer a tothom que fes la pronuncia nassal dels mots acabats en vocal seguida d’ena? Ja saben: els que diuen «cguasng» en lloc de «crusan».

No passaria res de tot això, perquè els pel-rojos, o els veïns de Poblededalt, i fins i tot els estudiants francesos amb aspecte d’acumular vuit cognoms gals, són «dels nostres». Diferents, però dels nostres. En canvi, els magribins són «dels altres». La malfiança preventiva contra els altres, els que veiem com estranys, facilita l’atribució general de la culpa de qualsevol incident individual. Ha estat un pobletà de dalt? Que el detinguin a ell. Ha estat un magribí? Que els expulsin a tots. I mentrestant, els atonyinem.

Això, al diccionari, té un nom: xenofòbia. La prevenció contra el que ens resulta estrany, aliè al «nosaltres», forma part instintiva de la naturalesa humana. Però la cultura serveix per dominar els instints, oi?

Més Mar i Cel, si us plau

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Mai i Cel podria sobreviure a Dagoll Dagom, i aquesta seria una bona notícia. Es veu que hi ha qui vol adquirir la producció: drets, vestuari, utillatge, i el famós vaixell. Diumenge es va acomiadar del teatre Victòria de Barcelona la tercera reposició de l’obra d’Albert Guinovart i Xavier Bru de Sala sobre la peça teatral del mateix títol d’Àngel Guimerà. Ha estat en cartell una temporada sencera, de setembre a juliol, i per la reacció del públic hauria pogut continuar. Aquest és el tema: podem concebre que Mar i Cel es converteixi en una presència permanent, o al menys recurrent, a la programació teatral catalana? Per què no?

Catalunya no és Gran Bretanya i Barcelona no és Londres, però alguna inspiració podem trobar en el fet que l’obra teatral La Ratera (The Mousetrap), d’Agatha Christie, s’estigui representant ininterrompudament a la capital anglesa des de 1952, malgrat que la majoria dels espectadors ja saben qui és l’assassí. En musicals, Les Miserables es va estrenar al West End el 1985 i, a banda de la covid, només va estar en pausa uns mesos del 2019 per renovació del teatre, durant els quals se’n va fer una versió de concert en una altra sala. Un altre veterà, The Phantom of the Opera, va fer la primera representació el 1986 i continua en cartell. És cert que aquests grans musicals atrauen tant el públic nacional com el turístic, mentre que Mar i Cel és menys «exportable», però el fet que hagi continuat omplint d’espectadors el barceloní teatre Victòria gairebé quaranta any després de la seva estrena demostra la capacitat de satisfer el públic de diferents generacions, com fan els millors artistes i les obres immortals.

Els Pastorets es representen cada any per les festes de Nadal a un gran nombre de pobles i ciutats, mentre que quan s’apropa la Setmana Santa és temps que alcin el teló les diferents versions de la Passió. Durant moltes dècades la proximitat de Tots Sants implicava que força teatres posaven en escena el Don Juan Tenorio de Zorrilla, pel factor d’ultratomba del seu desenllaç al cementiri. Per què no es podria convertir en una tradició anar periòdicament a veure Mar i Cel, atès que tot el país sabria cantar les tornades de l’Himne dels pirates i el Perquè he plorat? Tant de bo els qui comprin la producció, si l’operació es consuma, tinguin voluntat d’explotar-ne les potencialitats. Catalunya necessita incorporar tradicions alhora noves i d’arrel que l’ajudin a vertebrar-se com a comunitat.

La ressaca d’El meu avi

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Ressaca: «Moviment de retrocés de l’aigua que ha avançat riba amunt després de desfer-se l’onada.» És oportú citar la definició de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica, per comentar l’episodi de l’havanera El meu avi a la cantada de Calella de Palafrugell, perquè el tema va d’onades que van i que tornen, i com més poderosa és la que arriba, més ho serà la que recula. «Sé que hi ha mar a Calella, on les ones van i venen al compàs de l’havanera», diu la lletra de Mariner de terra endins, una de les més populars, que dissabte fou interpretada alhora per tots els grups participants.

Ja deuen saber que la sobirania popular del públic va aconseguir que El meu avi tornés a cloure la cantada de Calella, entonada alhora per tots els grups i per tots els assistents, desautoritzant així els organitzadors que li havien posat la creu arran de les notícies sobre comportaments inacceptables del seu autor, el traspassat Ortega Monasterio. Quan mesos enrere un documental de TV3 va recollir informacions (negades per la família) que relacionaven Ortega amb el proxenetisme, el món de l’havanera va patir una sotragada. L’acusació era gravíssima i capaç de destruir la bonhomiosa imatge de l’acusat. ¿Calia eliminar del repertori les seves composicions, encara que això afectés El meu avi? El dubte va arribar a la comissió calellenca i es va precipitar el gran embolic.

Els darrers anys no ha parat de créixer una onada de tolerància zero contra els comportaments inadequats relacionats amb l’abús de poder sexista, i no cal dir contra la violència i l’explotació sexual. Si impliquen menors, la condemna s’eleva al màxim. Era i continua sent una causa justa, i encara són lluny d’erradicar el masclisme fatxenda i la rialleta de complicitat. El trio tòxic del Peugeot ha fet més fonda la seva tomba parlant alegrement de prostitutes, i un dels qui Pedro Sánchez havia triat per fer foc nou ha plegat abans de començar, en fer-se públiques acusacions de, diguem-ne, bavositat laboral. L’escrutini es màxim i qui hagi actuat, ara o abans, segons regles d’altres temps pot veure’s «cancel·lat» per les exigències del present. Però tota onada té la seva ressaca, i aquesta també: es nota en l’ascens de la dreta anti-woke a tota Europa, seguint l’estela del trumpisme. I es nota en reaccions com la del públic de Calella, que ve a dir: «¿no n’hem fet un gra massa?». Però, hem de frenar quan queda tant de camí per recórrer?

Pobre Pedro Sánchez!

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Que el cas Cerdán passaria factura les expectatives electorals del PSOE es podia donar per descomptat, i l’enquesta publicada pel grup Prisa ho confirma. Amb l’informe de la Guàrdia Civil a totes les portades i tertúlies, però amb l’exsecretari d’organització encara lliure, la intenció de vot socialista baixava tres punts respecte del mes anterior, i gairebé cinc punts en relació a les darreres eleccions generals. Però aquestes xifres també signifiquen que, amb tot el que està caient, un 85% dels qui van votar per Pedro Sánchez ho tornarien a fer avui. Disset de cada vint votants es mantindrien fidels malgrat les esgarrifances que provoquen els enregistraments d’àudio del tal Koldo. Tornarien a confiar en el partit que ha hagut de despatxar dos secretaris d’organització per corrupció. Una nivells de fidelitat més que futbolística: sempre amb els colors, ni que baixem a regional. Amb aquests vímets no és tant estrany que Sánchez cregui possible continuar teixint el mite de la resistència. Un de cada quatre votants està disposat a creure-se’l quan digui que ell ha estat el primer sorprès, el primer enganyat i el més dolorosament decebut. En darrer terme pot jugar la carta del setge judicial per motivacions polítiques, que ja ha posat sobre la taula Benet Salellas com advocat de Santos Cerdán, que parla de «causa general». Tot seria una conxorxa de la magistratura més conservadora, que és la que talla el bacallà, per complir la instrucció de José María Aznar: «el que pueda hacer, que haga». La sorprenent vaga de jutges i fiscals contra un projecte de llei del ministre de Justícia, malgrat que el seu propi òrgan rector els ha dit que no podien fer-ne, pot ser presentat com una prova més de l’existència d’una estratègia judicial que busca canviar el govern, víctima innocent. Pobre Sánchez!

A la planta de direcció de Ferraz deuen pensar que si el PP va sobreviure a la Gürtel el PSOE hauria de poder sobreviure a les radiacions de la tripleta tòxica. Però convé no oblidar que Mariano Rajoy se’n va anar a casa, a Pablo Casado li van clavar més punyalades que a Juli Cesar i Núñez Feijóo no aconsegueix treure rendiment als problemes socialistes. De fet, amb la seva indecisió permet que Vox li pispi l’esmorzar sense cansar-se. A veure cap a on s’orienta després del bany de reafirmació del seu congrés.

«Aquí les preguntes les faig jo», va dir el policia Feijóo

«Aquí les preguntes les faig jo», diuen de males maneres els inspectors autoritaris a les sèries policials. Als espectadors els agrada perquè els policies de la tele sempre tenen raó i els detinguts són culpables, però en la vida real és un comportament inacceptable. Si més no, en democràcia.

«Aquí les preguntes les fa el govern», diu Alberto Núñez Feijóo quan proposa recuperar el delicte de referèndum il·legal per enviar a la presó els que gosin convocar-ne. Amb aquesta tipificació penal no hauria estat necessari acusar de rebel·lió i sedició els líders del Procés, ja que tot just signada la convocatòria de l’1 d’Octubre se’ls hauria detingut i encausat. I destituït, és clar. No hauria fet falta embarcar els piolins.

On s’és vist això de preguntar coses a la gent? On s’és vist que el poble sobirà tingui ocasió de pronunciar-se sobre qüestions que l’afecten? I si el que decideixen no va d’acord amb el que pensen els governants? I si els votants es decanten per fer exactament el contrari del que ha decidit la majoria parlamentària? I si el resultat desautoritza les sentències dels més suprems tribunals?

«Així no hi ha qui governi», diran els que manen. «I si el govern no pot governar, s’imposa l’anarquia, desapareix l’Estat i el país s’enfonsa en la llei de la selva». Quin horitzó més terrorífic!

Hi ha una solució que no passaria pel codi penal, que consisteix en negar efectes vinculants als referèndums no autoritzats, sense detenir ni jutjar els organitzadors. Que votin el que vulguin; nosaltres ja hem dit que no en faríem cas. Potser l’advertència desincentivaria la participació. Però si el poble sobirà participés igualment, no entendria que s’ignorés la seva veu, i es revoltaria. Per evitar aquesta amenaça, Feijóo vol convertir en delicte la convocatòria d’un referèndum il·legal. És a dir, un que no hagi autoritzat o convocat el govern. O sigui, ell, perquè tot això passarà quan sigui president del govern.

Curiosa manera de «posar el comptador a zero». Tindrà ajuda catalana? 

El censador de coloms

 

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous a Regió7)

–A què et dediques?

–Soc campiona intercomarcal de kick-boxing. I tu?

–Jo... censador de coloms.

No sé si hi es disputa un campionat intercomarcal de kick-boxing femení, però la modalitat esportiva existeix. Igual que els comptadors de coloms. L’Ajuntament de Manresa dut a terme un nou cens d’aquestes bestioles i la manera de fer-l’ho consisteix en comptar-los d’un en un, amb l’ajuda de prismàtics, en un recorregut a peu per uns perímetres acotats de carrers. És així com s’ha arribat a la xifra precisa de 3.254 exemplars. Gairebé set-cents menys que fa quatre anys, però encara molts més del que recomanen els experts. Sempre hi ha experts recomanant coses.

I com ho saben que no compten dos cops la mateixa bestiola, ja que volen cap aquí i cap allà? O que no els esquiva? És per això que no en van veure cap al barri de Sant Pau?

Un colom és poètic, milers de coloms són una plaga. Parrupegen sorollosament abans de l’alba, es passegen per les taules de la terrasses i caguen on els sembla. Els seus excrements són portadors de malalties greus. Per això els ajuntaments grans adopten mesures per limitar-ne la proliferació, o intentar-ho. Una d’elles és posar multes a les bones persones que insisteixen a alimentar-los, però llavors esclata una revolta empàtica de les ànimes sensibles. Una altra és utilitzar falcons, que en tot cas els espanten. Em pregunto si una tropa de gats afamats no faria una bona feina, tot i que deixaria un cert nombre de cadàvers gens exquisits.

El papa Francesc va encetar el seu pontificat alliberant dos coloms a la plaça de Sant Pere, i un d’ells va ser caçat al vol per una gavina davant la mirada esgarrifada del món. Quin presagi. Les gavines també són una plaga a Roma, i a moltes altres ciutats més o menys properes al mar. Cada cop més nombroses i desvergonyides, van camí de fer real el malson d’Els ocells de Hitchcock. Els coloms són molt més petits, però si assolissin la massa crítica necessària, qui sap si no es llançarien contra els humans i ens picarien els dits per robar-nos l’entrepà o les patates de l’hamburguesa.

Símbol de la pau? Au.

El meu avi, cancel·lat

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Aquests dies passen pel canal SX3 (antic Super3) els primers episodis de Bola de Drac. En els de la setmana passada, un gran mestre d’arts marcials, que també és un vell libidinós, exigeix a dos aspirants a alumnes que li portin una noia bonica. I ho fan. Si aquest argument ja era caspós quan la sèrie va arribar a Catalunya el 1990, ara, al cap de trenta-cinc anys, encara sobta més trobar-se’l havent dinat, en horari infantil (de fet, des que es va acabar el curs totes les hores del dia ho són). Però no cal esperar que ningú proposi «cancel·lar» en Goku i la seva tropa, perquè provocaria la revolta de la gran legió de catalans que els tenen incrustats en la seva educació emocional. És clar que també forma part de l’educació emocional no d’una, sinó de vàries generacions, culminar les cantades d’havaneres entonant a cor la popular El meu avi, i tanmateix ha estat cancel·lada en aquesta funció pels rectors de la famosa cantada de Calella de Palafrugell, que cada juliol arriba a totes les llars de la ma de la televisió. En una votació ajustada i dirimida pel vot de l’alcaldessa, han decidit canviar-la perquè l’autor, Ortega Monasterio, va ser esmentat en un documental de TV3 en relació a un prostíbul amb menors. La família ho nega i ha anunciat querelles. S’ha de fer pagar a l’havanera el desmèrit del compositor? Podem separar la consideració que ens mereixen l’obra i la moralitat de l’autor? És una qüestió antiga i mai no resolta, però a les xarxes ja circula la proposta que sigui el públic qui prengui la iniciativa i es posi a cantar-la al final de l’espectacle, com passa de forma ininterrompuda des de 1977. Parlem de gairebé mig segle tancant la trobada sense que s’hagin sentit gaires veus sobiranistes proposant abandonar una peça que, si ens hi fixem, és un himne espanyolista que s’enorgulleix de la participació de nois catalans a la guerra de Cuba. El Català, diu la lletra, era «el millor barco de guerra de la flota d’ultramar». De l’espanyola, és clar. «Els valents de a bordo no varen tornar, tingueren la culpa els americans», i ni mitja paraula del govern que els hi va enviar. La causa dels «nois de Calella» era la causa espanyola, colonial i dubtosa, que ens empassem joiosos perquè es canta en la nostra llengua i ens permet cridar «visca Catalunya, visca el Català». La sopa espanyola passa millor si ens la peixen amb cullera quadribarrada. Els centralistes recalcitrants no se n’han adonat.

Un llamp que carbonitza el PSOE

El PSOE està carbonitzat. Agafa-t’ho com vulguis, però recuperar-se d’aquesta li serà llarg i dolorós. Un secretari d’organització no és empresonat per corrupció sense que el partit davalli als inferns de la credibilitat perduda. 

Les properes eleccions li seran un calvari, i per això els barons autonòmics i municipals volen un avançament de les generals, perquè si no la primera patacada la rebran ells a les eleccions locals i regionals del 2027. És molt suposar que Pedro Sánchez aguanti fins llavors, però tractant-se de qui es tracta, res no és ni impensable ni impossible. La seva durabilitat també penja de les instruccions judicials.

Cas Cerdán o cas Sánchez: depèn de qui t’ho expliqui. Aquest matí les portades de El Mundo, ABC i La Razón incloïen el cognom del president en els seus grans titulars. Les d’El País, La Vanguardia i El Periódico s’ho estalviaven. Aquestes sis portades donen de sí per a una classe pràctica d’anàlisi de continguts a la facultat de Periodisme. Tot seguit, els titulars:

El Mundo: «El «arquitecto» del Gobierno de Sánchez entra en la cárcel».

ABC: «El juez manda a prisión a la mano derecha de Sánchez».

La Razón: «El último «tres» de Sánchez, a prisión».

El País: «Santos Cerdán, encarcelado por corrupción».

La Vanguardia: «Santos Cerdán, a la presó».

El Periódico: «Sántos Cerdán, a la presó».

Noti’s que els tres titulars que esmenten Sánchez no diuen el nom de Cerdán, i vice-versa. No s’ha de complicar la vida al lector amb una multiplicitat de focus d’atenció!

L'amnistia i les parts del dentista

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Diuen el PP i els magistrats conservadors del Tribunal Constitucional que la Llei d’Amnistia va ser de fet una «autoamnistia». Ho va ser? L’aprovació definitiva al Congrés dels Diputats, el 30 de maig del 2024, va registrar 177 vots a favor i 172 en contra. Dels vots a favor, vint procedien dels partits amb líders que se’n beneficiaven: ERC i Junts; la resta, és a dir, 155 diputats, no compartien aquest benefici directe. En canvi, l’amnistia del 1977, que va ser votada a favor per 296 diputats, sí que era una autoamnistia per a un gran nombre d’ells, que pertanyien o procedien de formacions de l’oposició democràtica criminalitzades pel règim franquista.

Una altra cosa és preguntar si el PSOE hauria amnistiat la gent del Procés sense els vint diputats d’ERC i Junts que el tenen agafat per la banda del dentista. La resposta més raonable és la negativa. Només cal repassar les hemeroteques per trobar promeses solemnes de no perdonar els destructors de la unitat espanyola. Quan Miquel Iceta va mostrar-se a favor d’un indult bàsicament analgèsic, que és molt menys que una amnistia, mig PSC i quasi tot el PSOE se li van tirar al damunt. Però les eleccions del 2023 van deixar Sánchez lligat de mans i peus, i disposat a empassar-se totes les rodes de molí que fessin falta per anat aguantant.

Amnistia té la mateixa arrel d’amnèsia, i totes dues procedeixen del grec «amnestia», que significa «oblit». El PSOE es va amnistiar a sí mateix de les promeses de no amnistiar el Procés. La llei que oblida els fets del 2017 també serveix per oblidar tots els compromisos socialistes de passar els seus responsables per l’adreçador. Els psicòlegs diuen que la memòria és selectiva de forma natural, però en aquest cas la selecció ha estat conscient i ben intencionada.

«Quan els fets canvien, jo canvio d’opinió, vostè què fa?», va replicar l’economista John Maynard Keynes a un que li retreia haver modificat les seves receptes a la vista de la Gran Depressió. Quan els polítics fan el mateix podem treure el trabuc de la indignació per acusar-los de mentiders i caragirats, o celebrar que apliquin el sentit comú en lloc de la sagrada intransigència. És el que no fan la dreta espanyola, la seva traducció judicial, i un tal González, que havia sigut important en un altre segle. I entre nosaltres tampoc no ho fan els que continuen veient la independència a l’abast d’un cop de geni i apedreguen verbalment els qui gosen dir que n’hi ha per força estona.

Contra les onades de calor, tendals a totes les botigues

La fotografia és de principis del segle passat i correspon a la plaça Major de Manresa. Què hi veuen?

Una colla de mainada que posa per al fotògraf, tot un esdeveniment en aquella època. També algunes persones que passen. Façanes, balcons, botigues a les plantes baixes.

I què més?

Tendals. Tendals al davant de les botigues.

No cal tenir més de cent anys per recordar que voreres com la de l’esquerra de la foto eren plenes de tendals abaixats a les hores del sol. Com la cosa més normal del món. En alguns carrers formaven una mena de passadís continu, una mena de porxada que es desplegava al matí i es plegava al vespre.

Protegien els establiments de la potència del sol, però també els vianants que hi passaven per sota. I els vianants n’estàvem agraïts.

Ara es parla molt de la necessitat que no hi hagi carrers sense arbres dels que fan bona ombra, perquè les onades de calor siguin més passadores. No ho discutirem pas. Però seria la mar d’interessant que les voreres es tornessin a omplir de tendals. Com els de la foto, que s’enrotllaven i desenrotllaven amb una llarga maneta, o motoritxats i de materials moderns si volen, però que facin ombra tot al llarg del carrer, de tots els carrers.

I si no, que siguin els ajuntaments els que instal·lin pèrgoles d’ombra, ja que ningú no ha decidit que l’urbanisme d’una ciutat mediterrània hauria de reclamar l’obligatorietat dels porxos en el disseny dels edificis. Protegeixen de l’assolellada a l’estiu i dels temporals de pluja tot l’any.

Per cert, a la foto també es veu com la majoria de balcons llueixen persianes de les anomenades alacantines, les de tota la vida, que s’enrotllen de baix a dalt amb una corda que les envolta. Un altre gran invent desplaçat per les de caixa i cinta (o motor).

(La fotografia és del web de memoria.cat, com queda clar en la mateixa imatge. Gran web, gran feina la que fa l'Associació Memòria i Història).

Barcelonins escaldufats

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Manrússia i Manraqueix, diu la brometa sobre Manresa que ja coneixen molts catalans. Però una mirada sense prejudicis a la resta del país convida a sospitar que ens queixem de vici, perquè n’hi ha de més torrefactes i de més glaçats que nosaltres.

A Lleida la frase és aquesta: «nou mesos d’hivern i tres d’infern». A l’estiu s’hi baten rècords de temperatures màximes. A l’hivern s’hi instal·la la boira setmanes i setmanes. Hi ha tota una literatura local sobre el fenomen i les seves derivades psicosocials. A l’Empordà estan tocats per la tramuntana i al Segrià ho estan per la boira. Uns i altres han fet de la necessitat, virtut, i transmuten la meteorologia en identitat.

Manresa s’havia acostumat a ser considerada alternativament com la caldera i la nevera de Catalunya perquè se’n divulgaven les temperatures màximes i mínimes, però un dia va venir la Generalitat amb el seu servei de meteorologia, va ignorar la ciutat, va instal·lar una estació homologada al mig un camp als afores d’Artés, i des de llavors és la població vitivinícola de la Gavarresa la que apareix sovint al llistat de graelles de la jornada.

Però la gent d’Artés, de Manresa i fins i tot de Lleida han defensat històricament les bondats de la seva calor contra el clima més temperat del litoral. «La calor de Barcelona és humida, enganxosa, irrespirable, i en canvi la nostra és seca», diuen. I l’argument de més pes és aquest: «terra endins, per calor que faci, tard o d’hora es pot dormir; a Barcelona la xafogor no afluixa en tota la nit». Xafogor: «calor sufocant que se sent en un ambient calent, humit i encalmat». Què t’estimes més, que bufi un ponent rescalfat calent o que no es mogui ni un bri d’aire?

És qüestió d’evaporació. La defensa del cos contra la calor és suar; quan la suor s’evapora, refreda la pell. Si l’aire és ple d’humitat i a sobre no es mou, la suor no s’evapora i la temperatura de sensació es dispara. La proximitat del mar suavitza els termòmetres però genera la humitat que multiplica el malestar.

Molta calor, però seca, o calor més moderada però xafogosa? És probable que cadascú es decanti per allò que li és habitual. El drama arriba quan al litoral de Barcelona els termòmetres assoleixen màximes lleidatanes. Llavors s’esdevé una mena de drama nacional, amb totes les alarmes disparades, serveis d’emergència en alerta i gran histèria mediàtica.

I és que Barcelona és Catalunya i la resta és un decorat de pel·lícules costumistes.

 

La pau de la gran por

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

La «destrucció mútua assegurada» o «mutually assured destruction», MAD (que en anglès significa «boig») és la doctrina que ha evitat fins ara la Tercera Guerra Mundial i l’ha substituït per un rosari de guerres locals allà on hi havia potencial per a l’enfrontament. Els principals beneficiaris de la situació hem estat els europeus occidentals que, a més a més, hem estat prou llestos per integrar les economies nacionals, per tal que barallar-nos com en els segles anteriors es convertís en una opció desastrosa, i hem gaudit d’un bon paraigua de defensa sense gratar-nos la butxaca. En el pur aspecte de l’absència de guerra també n’han sortit beneficiats la majoria de països de l’Europa de l’Est, pagant-ne el preu de la soledat (doctrina de «no ingerència») davant l’opressió soviètica.

El principi de la MAD és la certesa que una guerra nuclear provocaria la destrucció absoluta dels qui la protagonitzessin i, de passada, de la resta de la humanitat. Fos qui fos que llancés el primer míssil, l’escalada de respostes obriria les portes de l’infern. Fins i tot amb les reduccions d’arsenals acordades a finals del segle passat, el que no destruïssin les bombes ho mataria l’«hivern nuclear» que seguiria. Davant la certesa d’aquest resultat terrorífic, ningú no tirarà la primera pedra. La pel·lícula de 1983 Jocs de guerra ho explica molt clarament quan el programa informàtic de resposta balística automàtica diu: «Un joc estrany, l’únic moviment guanyador és no jugar.»

Si no ets ni Estats Units ni Rússia (abans, la URSS) has de tenir una ferma aliança amb algun dels dos, del tipus «si t’ataquen, m’ataquen», o bé el teu propi armament nuclear, per assegurar-te que ningú utilitzarà el seu per destruir-te. Gran Bretanya i França en tenen des de fa dècades, per si de cas. També l’Índia i Pakistan, que s’odien a mort: tots dos estan convençuts que l’altre els destruiria si pogués; per això acumulen unes 160 ogives cada un. El programa nuclear d’Israel és un secret de domini públic. I l’Iran busca amb insistència completar el seu. Que Teheran aspira a esborrar l’Estat hebreu del mapa no és cap misteri, ni tampoc que aquest vincula la seva supervivència a la neutralització total del règim iranià –no només dels seus tentacles a la regió. Un Iran amb armament nuclear i governat per fanàtics religiosos seria tant inatacable com Corea del Nord, i és evident que ni Israel, ni Occident en general, volen això.

Saigon, Moscou, Teheran

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

El suboficial instructor de «teòrica» deia: «L’objectiu d’una acció de guerra no és matar enemics, ni tant sols destruir l’enemic; l’objectiu és inutilitzar-lo perquè deixi de ser una amenaça». D’aquest principi se’n deduïa que qui inutilitzés més efectius de l’altra bàndol estava guanyant. Doncs no sempre.

El 22 de juny de 1941 l’Alemanya de Hitler va atacar la Unió Soviètica en l’anomenada Operació Barba-roja. L’objectiu era conquerir-ne la part oriental fins més enllà de Moscou, per fer-se amb els camps d’extracció de petroli i amb les grans extensions agràries productores dels indispensables cereals. La facilitat amb què la guerra llampec havia penetrat en el front de l’oest, fins ocupar una gran part de França, va fer pensar al govern alemany que a l’est passaria el mateix. Ja sabem que va anar d’una altra manera. Al cap de quatre anys eren els soviètics els que alçaven la seva bandera damunt les runes del Reichstag a Berlín.

Entre les dues dates, l’enfrontament entre Hitler i Stalin va costar la vida a 3,2 milions de soldats alemanys i a 26 milions de ciutadans soviètics, dels quals més de deu milions eren militars. És a dir, que Alemanya va matar tres soldats enemics per cada baixa pròpia. I tanmateix, va perdre. Amb una quantitat molt superior de baixes, la URSS va guanyar.

Una altra comparació. A la guerra del Vietnam van morir uns tres-cents mil soldats entre sudvietnamites i estatunidencs (aquests foren 58.200) i tres quarts de milió de combatents del Viet-Cong i el Vietnam del Nord. Més del doble. Ja saben qui va guanyar, oi? El govern de Washington va anar apujant constantment l’aposta perquè creia que una superpotència no podia perdre aquella guerra, i va acabar empassant-se una humiliació que encara avui no ha digerit del tot.

La potència tecnològica militar d’Israel és molt superior a la d’Iran, com veiem aquests dies. Tant en precisió com en capacitat destructiva la diferència és notable, i seria abismal si Trump decidís involucrar-s’hi. Però l’Iran té més de noranta milions d’habitants, i el règim teocràtic emmordassa les veus opositores que poden sembrar dubtes entre els ciutadans, a diferència del que passa a Israel i els Estats Units. Amb antecedents històrics com els esmentats i molts altres exemples que matar i destruir millor que l’adversari no garanteix la victòria, és normal que hi hagi divisió d’opinions sobre els efectes de les bombes de Trump.

Illa vol aprendre grec

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts passat a Regió7)

Ricard Ustrell va entrevistar Salvador Illa a Col·lapse i li deurien xiular les orelles de totes les crítiques que li van plogure, no pel contingut amable del diàleg sinó pel fer mateix de concedir al president socialista els minuts inicials del programa. Però si els comunicadors d’aquest país s’haguessin de regir per aquests fenòmens auditius no anirien a treballar.

La part més interessant va emergir cap al final, quan li va preguntar a Illa si voldria ser president del govern espanyol. Una pregunta que s’ha tornat oportuna entre el dia en que es va enregistrar la conversa (diumenge 8 de juny) i el d’emissió (dissabte 14), ja que entremig ha saltat l’escàndol de Santos Cerdán, que deixa Pedro Sánchez en una situació molt delicada. Hi ha ulls que miren cap a Illa com a possible alternativa si el president espanyol es carbonitza. Però res d’això no se sabia quan Illa va respondre que que la seva veritable aspiració seria trobar temps per aprendre grec.

Mani?

Es referia, és clar, al grec antic, aquell en què foren dictades i escrites les grans lliçons dels mestres de la filosofia clàssica. El grec en el que Plató va elaborar la teoria de les Idees i Aristòtil va reglamentar els mecanismes de la lògica. Illa va estudiar filosofia i li vindria de gust aprofundir en la llengua dels autors fundacionals. Existeixen traduccions molt ben treballades a idiomes moderns que el president domina perfectament, però per a un aficionat a «l’amor a la saviesa», que això vol dir la paraula filosofia, la lectura directa de les fonts, o del que ens n’ha arribat, ha de ser tot un plaer. Per això consideraria un privilegi disposar d’una hora i mitja cada dia per asseure’s a l’escriptori amb uns manuals que diu que ja posseeix, guardats a l’aguait del moment propici. Hi ha qui passa anys esperant el dia que tindrà temps per aprendre anglès de veritat, i qui aspira a fer el mateix amb «i Ellinikí glóssa», la llengua grega.

Cal esperar que l’afecció d’Illa per la filosofia grega clàssica sigui purament acadèmica, sense cap voluntat d’aplicar-ne les fórmules a la política contemporània, perquè aquells savis eminents eren aristocràtics, monàrquics, classistes i dubtosament democràtics. Saben que el gran Plató proposava una dictadura dels filòsofs? És clar, com que ell n’era... De fet, per filosofar era convenient tenir prou rendes per no gastar temps en guanyar-se la vida. Això, o donar classes de retòrica als nois de casa bona que volien guanyar debats.

Actualització: Illa ha estat cridat a la Moncloa. Ves que això d'aprendre grec no vagi per llarg.

Els bisbes aposten perquè mani Abascal

Luis Arguello, president dels bisbes espanyols

El desig gens secret de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el president de la qual ha demanat eleccions generals avançades, no és només que governi el PP en lloc del PSOE, sinó que Vox tingui la màxima influència en el govern conservador. I això perquè un govern de Santiago Abascal és avui improbable; en el futur, ja es veurà. Unes eleccions generals anticipades, ara mateix i segons les darreres enquestes, donaria el govern Núñez Feijóo però l’escassedat de la seva majoria el faria esclau de Santiago Abascal.

Per què la CEE vol no només l’expulsió del PSOE del govern sinó que sigui Vox qui marqui la pauta i l’agenda d’una nova etapa conservadora? Perquè el sector més dretà de l’episcopat, que és majoritari, no es refia dels populars. Atenció: parlem de la jerarquia institucional catòlica. L’Església com a comunitat de creients és una realitat molt més complexa i plural, però encara és el dia que es convoquin eleccions per sufragi universal dels catòlics registrats per elegir rectors, bisbes, cardenals i papa.

La CEE no es refia del PP perquè la història recent diu que li tremolen les cames quan es tracta de revertir els canvis introduïts per l’esquerra que contradiuen obertament la doctrina. El divorci, posem per cas. O el matrimoni homosexual. Fins i tot el gran tabú de l’avortament: amb l’excusa que estava recorregut al Tribunal Constitucional, es va abstenir d’intentar derogar la norma tal i com l’havien deixat els socialistes.

En canvi Vox no tindria tantes manies a l’hora d’implantar una contrarevolució encaminada a reinstaurar la identitat entre les normes legals aplicables a tots els ciutadans i els manaments de la doctrina catòlica. Aquestes passarien a ser una obligació per als creients a ser-ho de tothom, creient o no. En la línia del que fan els estats conservadors dela EUA. Se'n diu teocràcia i ens fa molta por quan és islàmica.