Aquells embriacs empipadors ja no són a Sant Domènec. On són ara?

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

La llei de la conservació de l’energia proposada per Émilie du Châtelet estableix que, en qualsevol sistema aïllat, la quantitat total d’energia es conserva. Igualment, la llei de conservació de la massa formulada per Antoine Lavoisier diu que la massa dels productes obtinguts en una reacció química és igual a la massa dels reactius utilitzats. En resum: que en situacions ordinàries, sense fusions ni fisions nuclears, ni la massa ni l’energia no es creen ni es destrueixen, sinó que es modifiquen.

Els personatges que havien portat el mal viure a la manresana plaça de Sant Domènec amb la seva ingesta descontrolada d’alcohol, i les alteracions del comportament que acompanyen la borratxera, pràcticament han desaparegut de l’indret. Els comerciants i la gent que sol passar per allà estan contents. L’Ajuntament atribueix la millora a una sèrie d’actuacions de seguretat ciutadana: patrulles freqüents, identificacions, comissaria de proximitat, videovigilància intimidatòria... La xifra d’incidències registrades ha caigut en picat. Com que tota aquella tropa alcohòlica no ha guarit de sobte la seva dependència, ni tampoc i la seva desubicació malgrat la feina dels serveis socials, perquè és un objectiu llarg i complicat (com reconeix l’Ajuntament), cal preguntar-se on han anat a raure.

Les lleis de la conservació de la massa i l’energia ens conviden a formular la hipòtesi que han anat a embriagar-se a altres llocs de la trama urbana. La seva massa corpòria no pot haver desaparegut. Per tant, si encara existeix i no se la veu per Sant Domènec, deu ser en un altre o uns altres llocs. Igualment, l’energia amb que s’aplicaven a buidar ampolles, bramar i molestar botiguers i vianants a la cèntrica plaça tampoc no pot haver desaparegut, i hores d’ara es deu expressar també en altres emplaçaments. On són? On han anat a parar? Que s’ha fet d’aquells dissortats? Hi ha constància d’increments de soroll empipador en places i carrers d’altres barris, aquestes tòrrides nits d’estiu? O han emigrat?

Preguntar per l’abans i el després dels fenòmens noticiosos sempre és interessant. Per exemple: per on passaven els camions que ara embussen l’AP7 abans de la fi dels peatges? I si en tornessin a cobrar, cap a quines carreteres es desviarien? La visió de conjunt és necessària. Què s’ha fet d’aquelles flors?, preguntava una cançó folk pacifista. Què s’ha fet d’aquells embriacs de Sant Domènec?

Tirar-se els incendis pel cap

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

L’exalcalde de Sallent i exdiputat David Saldoni ha fet un doble salt mortal: no ha canviat només de professió sinó de continent. De polític a Catalunya a tècnic a les oficines de Bogotà d’una empresa multinacional. Vet aquí el que ha explicat a Regio7: «Hauria de ser més fàcil entrar i sortir de la política, però tens una etiqueta brutal. Fins i tot aquí, a deu mil quilòmetres, et miren d’una manera estranya; és una professió absolutament estigmatitzada».

És veritat. I també és veritat que els principals responsables d’aquesta situació son un bon nombre de polítics de tots els nivells, amb més proporció com més amunt de l’escalafó. Els ciutadans tenim una imatge pèssima de la que hauria de ser la més noble de les professions, ja que consisteix en orientar la pròpia vida cap a la comunitat. Els grecs clàssics deien que una persona és incompleta si no es compromet amb la polis.

No és de noblesa la imatge que ens arriba, sinó de prioritat als interessos del partit i als personals. No hi ha dia que no se’ns en ofereixin proves fefaents: Ara mateix, amb l’onada d’incendis forestals que assola les terres espanyoles. Sobre les altes flames i les brases roents la política estatal balla la dansa de les desqualificacions, els odis, els menyspreus i la impossibilitat de col·laborar i cooperar.

Simulant un debat competencial, PP i PSOE, es llancen pel cap les hectàrees cremades i fins i tot les víctimes mortals. "Guerra política per la gestió dels focs", és un dels titulars de portada. "El PSOE usa els incendis per si el PP activa les urnes", diu un mitjà conservador. "Guerra de xifres sobre els recursos" o "Govern i PP es retreuen la manca d’inversió" són altres reclams de primera pàgina, només ahir.

L’avenç terrible de les flames supera les capacitats dels sistemes d’extinció, estatals o autonòmics. Veiem persones que defensen la seva casa (i es juguen la vida) amb mànegues de regar el jardí. Aquest seria un gran moment perquè els de Feijóo i els de Sánchez aparquessin les diferències. Quina gran oportunitat estan perdent de demostrar que els interessa més el país que l’estratègia electoral!

Primer, apaguin junts els focs. Després, tracin junts les bases d’una política forestal i de mitjans de prevenció. I només llavors, quan allò realment important estigui encarrilat, es poden dedicar a l’intercanvi de retrets.

Però no passarà, perquè els partits afavoreixen l’ascens dels gladiadors més agressius.

En matèria de deixalles, Manresa és Jekyll i Hyde

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Les queixes dels manresans a l’Ajuntament per la neteja i les escombraries gairebé s’han duplicat del 2023 al 2024, segons les dades del consistori. Han passat de 1.528 a 2.745. Tant o més significatiu és el fet que aquest capítol sigui el més important de tots els motius de queixes, suposi dues de cada cinc que es formulen i deixi a considerable distància tots els altres. No hi ha dubte que els manresans estan descontents i que el seu malestar s’ha disparat darrerament. Una passejada per la ciutat i especialment per les illes de contenidors de reciclatge ajuda a entendre-ho. Les bosses amuntegades per terra són d’una evidència eloqüent. Això no rutlla.

Ara bé, resulta que de tots els motius de queixa que recompta l’Ajuntament aquest és potser el que menys depèn de la mateixa institució municipal i més de la pròpia ciutadania. Si als carrers hi ha bonys, o als fanals manquen bombetes, o el bus no dona l’abast ni arriba on caldria, l’Ajuntament hi té una gran part de culpa, o tota. Però les bosses per terra i les andròmines repenjades als arbres no les han deixat ni l’alcalde, ni els regidors, ni els empleats de l’empresa concessionària de la neteja. Han estat abandonades per veïns de la ciutat.

Per tant, el principal motiu de protesta dels manresans davant l’Ajuntament deriva del nostre propi mal comportament. Però potser hem de precisar l’abast d’aquesta primera persona del plural. Dir que els manresans «embrutem» i després «ens queixem» a l’alcalde per la brutícia és una afirmació imprecisa. Hi ha determinats manresans que embruten i altres que es queixen. Certament, hi pot haver un cert nombre d’empadronats que pertanyen a totes dues categories, però el més habitual és que la queixa provingui d’aquells que fan el que poden per complir, i que els incívics no afegeixin al seu pecat el cinisme de protestar. Després hi ha la resta, la que ni empastifa ni se’n queixa formalment, encara que remugui amb tot el dret. Aquesta resta conforma la majoria silenciosa –la que guanya eleccions, diuen.

Agafats un per un, cada manresà és fill de son pare i de sa mare, però observats en conjunt, com un únic subjecte que amb una ma incompleix i amb l’altre protesta dels incompliments, la ciutadania manresana recorda el cas del doctor Jekyll i mister Hyde. No es pensin pas que aquest capteniment és «molt de Manresa»; a la majoria de ciutats els seus habitants són igual de «ben parits».

Tristos escaldufats

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Per coure una persona, operació que imagino il·legal i prohibida, i per tant desaconsello, se l’ha d’estirar al vespre panxa enlaire al llit d’una habitació sense aire condicionat i deixar que la «nit tòrrida» faci el seu efecte. L’endemà al matí estarà cuit, recuit i cremat per la maleïda onada de calor que ens porta mínimes resistents a la baixada i màximes amb alta velocitat d’enlairament. Compte amb el concepte: si els diuen que la mínima de la nit ha estat, posem per cas, de 25 graus, no estan parlant de la temperatura entre l’hora d’acotxar-se i la de llevar-se. Ahir la mínima a Manresa va ser de 21 graus a les set del matí, però vuit hores abans, quan proven d’anar a llit les persones que es lleven d’hora, la temperatura era de 27 insuportables graus al carrer, que a aquelles hores és més fresc que l’interior del edificis (aire condicionat a banda). La humanitat catalana passa la nit en unes condicions que no ajuden a recuperar energies i encara mal dormida un dia canicular. Així, amb el cos lluitant contra l’agressió d’un dels pics extrems del clima mediterrani, i la ment castigada per l’ebullició de les neurones, el ciutadà s’asseu finalment davant del televisor i aquest el convida a delectar-se amb el consol d’unes «imatges refrescants». És el tòpic irrenunciable de cada estiu que es presenta de mil formes a través de mil presentacions: la persona del temps, la que presenta el noticiari, el reporter del magazín lleuger, el documental d’excursions per la natura, tots ells competeixen per la nostra atenció a base d’oferir-nos les millors «imatges refrescants», des d’un iceberg que es desprèn del casquet polar fins un colom que s’abeura en un parc, passant per les fonts del Llobregat o un eixam de mainada alegre que salta a l’aigua i xipolleja en una barri de cases flotant de l’Àsia. De veritat es pensen que aquestes imatges ens refrescaran? Que les cascades de l’Iguaçú a la pantalla ens refredaran la pell enganxada a la butaca ? Que la seqüència d’una senyora devorant un gelat de tres boles té efectes balsàmics sobre la nostra gola? Si de cas serà perquè ens fa venir salivera. Veure els altres gaudint del mar, la piscina o la guingueta a les promocions de les cadenes ens fa adonar de la nostra trista situació d’escaldufats. I a la piscina de l’anunci aquests dies també hi fa calor; van les imatges fa setmanes i per això no hi apareix cap personatge amb símptomes d’insolació.

Una de por a l’estació d’autobusos de Manresa

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Passat l’estiu començaran les obres per dignificar l’estació d’autobusos de Manresa. És just i necessari, és el deure i és l’obligació de la Generalitat, com administració titular, que l’equipament deixi de fer entre por i fàstic. El passadís principal, amb la seva volta translúcida coberta de la més diversa porqueria (amb preferència per als excrements de colom), posa els pels de punta. Les estacions de tren o d’autobús, o fins i tot els aeroports, com a llocs de pas on coincideixen per temps variable gent sense cap ganes de conèixer-se, ja tenen prou feina com escenaris de la solitud sentida per afegir-hi un decorat tristoi, fosc, desendreçat, decadent, espatllat, de portes i taquilles tancades i vàters sospitosos. (El dels vàters és un problema universal, i la millor solució que s’ha trobat fins ara és fer-los de pagament). Per tant, tres visques al proper inici de les obres de millora, i a veure fins on arriben els quatre-cents mil euros pressupostats: si per a tot el que cal o només per a una passada de baieta i alguna cosa més. Però, un cop complimentada la mostra de satisfacció, deixin-me dir també que Manresa, com a ciutat amb vocació de plató cinematogràfic, perd una gran oportunitat de millorar la seva oferta de localitzacions espaterrants a les productores. Quines fantàstiques seqüències de pel·lícules de por es podrien rodar sota la volta cagada! Només cal fer coincidir unes quantes realitats que, de fet, ja coincideixen moltes hores. Fluorescents asmàtics que emeten les últimes pampallugues abans d’apagar-se, portes batents que no baten en cap sentit, suros plens d’avisos clavats amb xinxetes, panells informatius que no informen de res des de fa anys, persianes abaixades a les finestretes... El bar, l’espai acollidor i ben atès, tanca la porta a l’hora assenyalada i la família protagonista es queda als bancs solitaris del vestíbul esperant l’autobús que no arriba, i de sobte s’escolten remors amenaçadores que provenen de l’exterior. Un exèrcit de zombis? Una banda d’assassins psicopàtics? Un grup de missioners digitals que han saltat al món real i evangelitzen a cops de cançó de missa jove, amb guitarres i panderetes? Quanta estona resistiran les portes batents que no baten, excepte la que miren de bloquejar amb les papereres? Ja tenen el plantejament; la resta és feina dels guionistes. Si a l’escena final els salva la consellera Paneque, potser la producció serà subvencionada.

Aniria de creuer amb Leonardo da Vinci?

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

S’embarcaria en un creuer amb Leonardo da Vinci? Un de cada cinc catalans diu que li agradaria, segons l’enquesta encarregada justament per una gran companyia de creuers de plaer, d’aquests que naveguen tots els mars i fan enfadar els venecians i molts barcelonins. Amb quin personatge històric compartirien un creuer?, era la pregunta, i un 19% dels enquestats va assenyalar el renaixentista. Segona i tercera posició per a Salvador Dalí i Frida Kalo.

Anem per pams. Per a què s’embarcaria algú en un creuer? Doncs per passar uns dies d’esbarjo relaxat, participar en festes, fer visites llampec a algunes ciutats, ballar a la discoteca de bord i, si la condició és la de solter disponible i disposat, fer un Love Boat. Si és així, de veritat pensen que Leonardo da Vinci és la millor opció de companyia? Tenen alguna certesa documentada sobre el sentit de l’humor de l’italià i la seva alegria festera? I si es nega a anar al solàrium perquè ha de quedar-se a la cabina fent dibuixos anatòmics d’una pobra gavina capturada? Com a mínim, de Salvador Dalí se’n podria esperar que de tant en tant «fes el Dalí», escenificació consistent en esmolar-se els extrems del bigoti i dir alguna bajanada amb aparença de genialitat capaç de fer riure tothom. Després, en privat, li recordaria que «tot això és comèdia». De veritat que no s’estimarien més passar el viatge amb Groucho Marx, ideant plegats trapelleries per enredar els estirats passatgers de les cabines prèmium?

Això, pel que fa als personatges històrics. A la pregunta sobre famosos d’actualitat la resposta guanyadora és la cantant Rosalia, seguida de David Broncano. Que la de Sant -Esteve Sesrovires passi per davant de televisiu afincat a Madrid implica atorgar-li una gran expectativa de persona amable, agradable, divertida i bona camarada. D’ella en sabem que ha estat beneïda pels déus de la música, qualitat no te perquè anar del bracet amb el millor temperament creuerista. Si el motiu de la tria és conèixer l’ídol, pensin que al tercer dia ja s’haurà atipat de les seves preguntes d’admirador bocabadat. Broncano, en canvi, té pinta de persona graciosa, sense garanties que gasti tota la gràcia durant les hores laborals i descansi la resta.

De totes maneres, més de la meitat dels catalans tenen com opció preferent la de viatjar en família. O sigui, prolongar durant les vacances el mateix paisatge humà de la resta de l’any. I en diuen «descansar».

Catòlica, apostòlica i digital

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Ja hi són, però el papa plurinacional Lleó XIV vol que hi siguin molt més: influencers catòlics parlant tot el dia de les coses de la fe, de la salvació, de Déu, Jesús, Maria i la santa mare Església. Els va convocar a Roma la setmana passada a un jubileu dels «missioners digitals» per fer-los un encàrrec precís explicat amb una bella metàfora: «Aneu a arreglar les xarxes. Jesús va cridar els seus primers apòstols mentre arreglaven les seves xarxes de pescadors». Lleó vol que les missions digitals creixin en amplitud i intensitat, perquè aquest és el món que li ha tocat viure des de la Cathedra Petri. Si li fan cas, preparem-nos a trobar continguts propagandístics fins la sopa al menú sempre variat de les xarxes, si és que els algoritmes ianquis no els bandegen per favoritisme evangèlic.

El papa Prevost és de l’orde dels agustins, que és un orde missioner. La tasca primera de les missions és portar la religió veritable a les persones d’altres terres que no la coneixen (o que l’han abandonada: Espanya va ser «terra de missió» després de la guerra civil, ja que calia reparar els estralls de l’ateïsme roig... o això deien). El «credo de Nicea» de l’any 325, que es recita a missa i recull la columna vertebral de la doctrina, proclama la fe en «una sola Església que és santa, catòlica i apostòlica». Què significa que sigui «apostòlica»? Doncs que prové dels apòstols que van acompanyar Jesús, de qui van rebre aquest encàrrec: «com el Pare m’ha enviat, jo us envio». I es van escampar. Segons la tradició, Jaume va arribar a Hispània, Andreu a Rússia i Tomàs a l’Índia. I Pere a Roma, és clar.

Durant segles, la única manera de guanyar conversions consistia en viatjar i parlar amb la gent cara a cara. A partir de cert moment, l’espasa va ser una gran ajuda per imposar l’obediència a la creu. Amb un altre estil, avui encara estan associades en una part del món. Però van arribar la ràdio i la televisió, que van escurçar les distàncies, i ara les xarxes, les plataformes que espremen les capacitats d’internet perquè un missatge sigui visualitzat i compartit a tot el planeta. Un ball coreà aconsegueix ser imitat a tots els continents i una crida a la jihad travessa les muntanyes, els oceans i, no cal dir, les fronteres. Lleó sap que la seva institució decaurà si no navega a favor d’aquest vent. Altres organitzacions farien bé de prendre’n exemple, perquè deixar el monopoli del discurs digital en mans dels sembradors de l’odi ens arruïnarà el futur.

Els nens que no farem

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

França se suma a la llista de països europeus amb decreixement vegetatiu, és a dir, amb més defuncions que naixements, i al mateix temps els francesos no paren de bascular cap a una extrema dreta obsessionada pel rebuig a la immigració. És una situació contradictòria, dissociativa, pròpia de qui espera ser capaç de xuclar i bufar al mateix temps. Si una societat no reemplaça les defuncions amb més naixements, recula i envelleix; llavors necessita que li vingui gent de fora per no convertir-se en un geriàtric de dimensions i productivitat minvants, però quan els forans arriben, reben males mirades. Vet aquí la paradoxa que es dona a França, a Itàlia, a Espanya... i cada cop més a Catalunya, on es lamenta l’avaria, però es claven guitzes a la peça de recanvi. No volem fer nens, però ens incomoda obrir les portes.

La immigració no només incrementa la població en edat laboral quan arriba, sinó que també ens proveeix dels futurs adults que els autòctons no generen. La darrera estadística anual diu que un 35% dels naixements a Catalunya són de dones estrangeres, però aquestes només representen el 17% del cens femení, és a dir, que la seva fertilitat és el doble. Sense aquests naixements, el decreixement vegetatiu encara seria pitjor. Ara bé, els immigrants són una resposta d’eficàcia provisional perquè, malgrat l’acusació que no assumeixen els nostres costums, el cert és que copien ràpidament els hàbits reproductius dels indígenes i no triguen gaire a limitar, ells també, el nombre de naixements. Aquest és un fenomen que coneixen prou bé allà on les onades migratòries tenen dècades d’antiguitat, com en el cas ja esmentat de França.

A Catalunya les onades de migració estrangera són bàsicament un fenomen d’aquest segle, disparat a partir del canvi de mil·lenni, però durant el segle anterior el nostre país va rebre centenars de milers de persones procedents de la resta de l’Estat, i especialment de les regions més pobres. La seva tradició cultural tendia a la família nombrosa, però no els va costar gaire canviar la mentalitat en direcció a «la parelleta», i els seus fills i nets endarrereixen i restringeixen la maternitat igual com ho fa el conjunt de la població. Res no fa pensar que els estrangers, encara proveïdors de les sales de maternitat, no seguiran la mateixa dinàmica.

Quines són les causes estructurals? Gran pregunta. Fem-la al revés: en termes d’economia individual, cal tenir fills? Però aquest és un altre debat.

França diu que Rússia pot atacar d'aquí a cinc anys... Cagarem tramussos!

Ho cantava La Trinca quan el referèndum de l'Otan, fa com ara quatre dècades: 

-"Que tiro la bomba!"
-"Que apreto el botó!"
-"Mariquita l'últim!"

Valga'm Déu senyor!

Que un botó no costa gaire d'apretar
Tot plegat pot fotre un pet com un aglà
I el que estigui al mig i sense botons
L'enbotonaran pels quatre cantons
Si un dia l'apreten no durarà gaire
Diu que en cinc minuts s'en va tot enlaire
Tant si ho fan els ianquis
Com si ho fan els russos
Seran cinc minuts, però aquests cinc minuts...
Cagarem tramussos,

Barri vell, barri pobre

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Sempre se m’escapa dir-li «barri vell» al que ha acollit una gran part de la meva vida, malgrat la denominació oficial de Barri Antic de Manresa adoptada fa mig segle per l’Associació de Veïns. Aquest diari ha demanat i recollit opinions sobre el seu estat, tant a polítics com a protagonistes, i tothom està d’acord que cal aturar i revertir la seva decadència.

El cert és que actualment el barri no es desertitza, sinó al contrari: està ple com no ho es veia des de fa molt. Vet aquí el que diu en padró municipal: L’any 2000 es va marcar el mínim de les darreres dècades, amb 3.558 empadronats; en canvi el gener d’enguany eren 4.907. Un increment del 38% en un quart de segle, molt superior al del conjunt de la ciutat. Dins d’aquest període, la corba d’evolució és una mena de muntanya russa: pujada forta a partir del 2000, patacada amb la Gran Recessió i nova pujada amb la recuperació.

Val la pena posar aquestes dades al costat d’unes altres, perquè juntes prenen més significat. Són les del cens electoral, els residents amb dret a vot. A les eleccions generals del 2000 els electors censats al barri eren 2.889. A les eleccions catalanes de l’any passat la xifra havia disminuït fins els 2.427. Una davallada de 472 electors o, si ho prefereixen, del 16%. La població augmenta però el cens electoral disminueix, i no costa gaire entendre la causa: per votar s’ha de ser adult i tenir la ciutadania espanyola. Fa un quart de segle hi havia quatre electors per cada cinc residents, mentre que l’any passat eren un de cada dos. L’any 2000 els qui restaven al barri eren bàsicament nacionals amb una mitjana d’edat alta. Ara prop de la meitat són estrangers, i no pas «expats» d’alt poder adquisitiu, enamorats d’una casa vella amb encant i disposats a rehabilitar-la, sinó immigrants amb recursos limitats: marroquins en primer lloc, seguits dels sud-americans.

Aquesta és la història recent del barri. La degradació va foragitar els veïns de tota la vida, el seu lloc va ser ocupat per nouvinguts sense capacitat per canviar la tendència, i quan la degradació no es reverteix, s’accentua. Malgrat que no són el mateix el Born i la plaça Major que Santa Llúcia i la Travessia dels Drets, i malgrat els nous emprenedors, el Barri Antic és un barri pobre, submergit en l’espiral de la pobresa. Reconduir aquesta mena de situacions urbanes és un repte de molt alta complexitat, però és indispensable buscar els desllorigadors i arremangar-se.

Pobres estiuejants torturats!

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Cal ser comprensius amb els estiuejants dels pobles de pagès que es queixen de les campanes de l’església i del cant matinal dels galls. La culpa no és totalment seva. Els pobres han estat enganyats per segles de poesia.

Les famílies que estiuegen a pagès des de fa anys i panys hi estan perfectament adaptades; el problema són els que s’hi han establert fa més poc, enganyats per la popular fantasia del «beatus ille» d’Horaci. Va escriure el gran poeta llatí: «Feliç aquell qui, lluny dels negocis, com la gent antiga, treballa els camps rebuts del pare amb els seus bous, lliure de cap deute, i no s’excita pel so aspre de la trompeta militar, ni s’espanta del mar furiós, i evita el mercat i la supèrbia dels ciutadans més poderosos». Durant vint segles, molts altres escriptors han reiterat la comparació entre la beatitud de la vida rural i el desgavell de la ciutat. Alguns urbanites cauen en l’engany i s’imaginen que a pagès tot és dolça pau i repòs serè: «sota l’ombreta, l’ombreta, l’ombrí, flors i violes i romaní» («i un bon coixí», proposava Jaume Arnella). Quan s’hi instal·len, se senten estafats: Volien escapar de les sirenes constants de policies i ambulàncies i troben les campanades. Fugien soroll dels camions i els autobusos, i els cau al damunt el terrabastall dels tractors sota la finestra. Provant d’evitar la pudor dels tubs d’escapament i els contenidors mal tancats, són assaltats pel flaire dels purins. I en lloc dels noctàmbuls escandalosos, vet aquí els galls. Pobres urbanites desconcertats.

Alguns alcaldes comencen a estar tips que els estiuejants se’ls queixin perquè els quarts i les hores del campanar de l’església no els deixen agafar el son, i quan ho aconsegueixen ve el gall i els desperta abans de l’alba. Com si a l’Ajuntament no tinguessin altra feina. El de Sant Llorenç de Morunys ha publicat un ban per posar les coses a lloc i a Marçà, a la comarca del Priorat, han plantat un bonic cartell informatiu, amb dibuixets de colors que diu: «Atenció, visitants, esteu entrant en un indret amb riscos i perills. Aquí tenim campanes que toquen regularment. Pagesos i artesans que treballen per fer-te el menjar. Ramats que viuen a prop. Alguns fins i tot porten esquelles al coll. Si no ho suportes, has arribat al lloc equivocat».

Potser els pobles de pagès amb estiuejants massa delicats hauran de triar: plegar-se a les seves queixes i canviar l’economia rural per la turística, o, al revés, accentuar les molèsties, a veure si marxen i els deixen tranquils.

Més lent que l’obra de la Seu

Portada de l'edició Anoia de Regió7 del 19 de febrer del 2003

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

La primera pedra de la Seu de Manresa es va posar el 1328 però la nau no es va completar fins el segle següent, el campanar a l’altre, i la façana principal que llueix avui es va inaugurar el 1934. La catedral de Barcelona va trigar un segle i mig, però la façana és de finals del XIX. Aquesta i altres grans esglésies medievals expliquen l’origen de la frase «durar més que les obres de la Seu» que els paremiòlegs, estudiosos els proverbis, troben en una gran varietat de comarques.

Potser aviat parlarem de «durar més que les obres del Camp Nou». Després de moltes anades i vingudes amb el projecte, la remodelació de l’estadi del Futbol Club Barcelona va començar l’estiu del 2022, amb el propòsit de jugar a Montjuïc només durant la temporada 2023-24 i tornar a les Corts la 2024-25, ni que fos a mitja capacitat. No tant sols s’ha incomplert aquella previsió sinó que el club ja assimila que la temporada vinent també començarà al recinte de la muntanya. La causa? Endarreriments en l’execució. Si els estadis són les catedrals del modern culte futbolístic, és normal que les obres durin i durin, com als temples gòtics.

(Una altra cosa és la imprevisió que farà jugar el Gàmper a Sant Joan Despí, davant només sis mil espectadors. Molts deuen recordar quan el torneig era la «festa major del futbol», durava dues jornades i hi participaven quatre equips, amb les graderies plenes a vessar.)

És clar que un parell d’anys no són res en comparació amb els ritmes d’algunes grans infraestructures, des del corredor mediterrani a la B-40 i als desdoblaments de la N-II o, com exemple destacat, la línia 9 del metro de Barcelona, que es va començar a foradar el 2003 i encara no se li veu una data final.

Estem parlant de la durada dels treballs, però el temps que separa la concepció de l’execució pot ser molt més llarg. Fa uns dies comentàvem en cas de l’eix transversal, ideat fa més d’un segle. No tant antiga, però també del segle passat, és la proposta de soterrar l’estació dels FGC a Igualada per eliminar un conflictiu pas a nivell. Successius alcaldes n’han parlar amb successius consellers. Quan finalment els han escoltat, sempre hi ha hagut algun entrebanc. Remenant vaig trobar una portada de Regió7, edició Anoia, del 19 de febrer del 2003, que deia en grans titulars de portada: «La Generalitat estudia soterrar la via l’any 2004». Vint-i-un anys més tard, la setmana passada, la consellera Sílvia Paneque va anunciar la licitació . A veure quant duren les obres.

Xifres per entendre què li passa al Barri Antic de Manresa

Els darrers dies diari Regió7 ha dedicat uns quants articles al futur del nucli antic de Manresa.

Aquí, una curiositat estadística al respecte, referida al Barri Antic:

En un quart de segle:

La població del barri ha crescut, i molt.

El cens electoral ha disminuït, i molt.

De quatre electors per cada cinc habitants s’ha passat a un per cada dos.

Per ser elector cal tenir la nacionalitat espanyola. Si davalla el cens vol dir que davalla la població adulta amb DNI espanyol i l’augment és bàsicament per estrangers.

I no són precisament «expats» d’alt poder adquisitiu que s'enamorin del barri, comprin una casa vella i la rehabilitin.

L'enredada de l'ordinalitat

 Això de l'ordinalitat (que ni tant sols aconseguirem) no és garantia de res. 

Ho explico en aquest exemple teòric, de nou comunitats imaginàries, les seves aportacions (per càpita) a la caixa comuna, i el que en reben amb el repartiment.

Veuran que es respecta l'ordinalitat, però la que més aporta perd un 33% del que envia, i la que menys, guanya quasi el cent per cent, rep el doble del que hi posa.

S'enten, oi?

Finançament penjat

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

En la qüestió del finançament el més calent és a l’aigüera, malgrat les joioses notes de premsa conjuntes dels governs socialistes català i espanyol. A cal socialista hi ha alguna cosa més que divisió d’opinions. Els comentaris que emergeixen de Palau i de la Moncloa semblen referir-se a acords contradictoris: segons uns, l’ordinalitat està clara; segons els altres, ja n’anirem parlant. A més a més, hi ha una profunda desentesa entre ministres i barons regionals del PSOE que s’apunten amb més o menys entusiasme a les intoxicacions de la dreta sobre el trencament d’Espanya si s’accepta res que vingui de Catalunya. Al mateix temps l’actor desencadenant de la negociació, que és l’independentisme necessari per a l’estabilitat de Pedro Sánchez, no tant sols no va unit (ja hi estem acostumats) sinó que presenta enormes diferències estratègiques que l’afebleixen. No és fàcil avançar quan dos caminants dediquen la meitat de l’esforç a fer-se la traveta.

Aquest panorama es veu cada cop més condicionat per una nuvolada de tempesta que no deixa d’avançar i amenaça de provocar una riuada que s’ho emporti tot avall. L’estabilitat de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol penja d’un fil i hi ha massa tisores amb capacitat de tallar-lo. Una d’elles és justament la pugna insomne entre independentistes, però més esmolats són els procediments judicials, els informes policials, la revenja dels damnificats pel seu «no es no», fins i tot la factura que un dia o altre presentarà Donald Trump per la negativa a les seves exigències de despesa militar. Totes aquestes tisores sobrevolen el fil que aguanta el cap de govern.

La pregunta és si la negociació del finançament de la Generalitat haurà arribat a algun port satisfactori abans que Sánchez sigui abatut, convoqui eleccions i Núñez Feijóo el substitueixi. Els factors enumerats no conviden a l’optimisme. Hi ha massa caps per lligar i massa poc temps per lligar-los. La següent pregunta és què passarà amb la qüestió si Feijóo arriba a la Moncloa. Com que el sistema ha de ser reformat sí o sí, l’aritmètica parlamentària dirà quines majories provaran d’encarrilar-ho. I no s’estranyin si un govern del PP negocia i pacta els diners de les autonomies amb el dimoni de Junts per Catalunya. Ja se sap: si el pacte amb l’enemic el signem nosaltres, segur que és a fi de bé, perquè som els veritables defensors de la nació.

El tren que surt de la nevera

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

«La construcció d’una infraestructura viària amb un traçat similar al de l’Eix Transversal apareix en tots els plans de carreteres que s’han redactat a l’Estat espanyol des del començament de la planificació viària, a mitjan segle XIX», explica Maria Josep Coral de Miquel en un article publicat el 1995 a la revista Espais. Afegeix: «Tots aquests projectes recuperaven un itinerari molt antic, l’antecedent més remot del qual s’ha de situar en la xarxa de vies creada pels romans».

De fet, encara avui la denominació N-141, datada fa vuit dècades, identifica diversos trams de carretera desconnectats entre ells: de Cervera a Rajadell, de Manresa a Malla, de Vic a Vilanova de Sau i d’Anglès a Girona: són fragments de la ruta dibuixada sobre el paper pel ministeri de torn, però que va restar inacabada, especialment a les Guilleries.

Als anys setanta del segle passat el ministeri va llançar un projecte d’autovia transversal i va haver-hi grans polèmiques sobre el seu recorregut, ja que tothom el volia fer passar a prop de casa; després de pressions creuades, el juny de 1977, just abans de les primeres eleccions de la transició, va anunciar-se la sortida a informació pública el traçat definitiu de l’«Eje Gerona-Lérida, vía Vic-Manresa», les obres del qual no es van arribar a iniciar.

Fou la Generalitat recuperada la que va posar fil nou a l’agulla, i finalment el 1990 les excavadores començaren a moure terra. La carretera, de dos carrils, es va completar el desembre del 1997 després de dotze inauguracions parcials, i el desdoblament es va enllestir el gener del 2013. Heus aquí el temps transcorregut des que la ruta es va pensar fins que es va fer realitat.

En comparació, l’Eix transversal ferroviari és un projecte molt nou: només una vintena d’anys. El va posar sobre la taula el govern de Pasqual Maragall i el 2005 es va presentar un estudi d’alternatives de traçat. Els enginyers van anar fent càlculs i dibuixos, però mai no es va licitar cap obra, i el 2012 el primer govern d’Artur Mas va certificar que estava ben desat al congelador. Ara el govern de Salvador Illa el treu de la nevera per incloure’l en un pla d’infraestructures en l’horitzó del 2050. S’enllestiria quaranta-cinc anys després del primer estudi, que sembla molt però és poc si ho comparem amb els ritmes de l’altre eix, que travessen més d’un segle.

I mentre esperem l’adveniment, serien tan amables de resoldre el desastre de Rodalies?

C-55: poc i tard, però visca!

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Als anys vuitanta del segle passat Jordi Pujol ens afalagava amb l’anunci que el Bages esdevindria la «placa giratòria» de Catalunya, perquè hi coincidirien l’eix transversal i l’eix del Llobregat. Al cap de quatre dècades, la profecia presenta un balanç incomplet de compliment.

L’eix transversal va ser inaugurat a trossos durant el pujolisme i desdoblat amb peatge a l’ombra en temps del tripartit. Pel que fa al del Llobregat, a finals d’aquella dècada es van inaugurar el túnel del Cadí i l’autopista de Manresa a Terrassa, de caríssim peatge trinco-trinco, i ja en aquest segle el desdoblament de la carretera Manresa-Berga. Les queixes dels usuaris han motivat que els darrers anys s’introduís un sistema de descomptes a l’autopista de Terrassa, que es tradueixen en pagaments compensatoris de la Generalitat a la concessionària.

Divendres passat el president Salvador Illa va anunciar que la carretera de Manresa a Abrera es desdoblaria fins l’accés Sant Vicenç de l’autopista (nou quilòmetres), obra que s’espera haver enllestit d’aquí a cinc anys. No tindrà peatge a l’ombra, sinó que la Generalitat pagarà la construcció i el posterior manteniment. Suposarà un notable desembús per al tram més congestionat de la carretera, però encara no permetrà anar de Manresa a Barcelona per una via de quatre carrils sense barreres de peatge. Això succeiria si el desdoblament arribes fins Abrera o si el Govern rescatés l’autopista de Terrassa (i la de Rubí, i els túnels de Vallvidrera) per igualar la C-16 a les autopistes estatals alliberades el 2021.

Malgrat tot, després de tants anys reclamant una solució per als embussos diaris, l’anunci del president va ser rebut amb la lògica alegria. Queden sortosament enrere els anys en què les col·lisions frontals sumaven morts a cabassos, però el preu a pagar per la reducció han sigut les mitjanes que contribueixen a la formació de lentes caravanes. Seguretat i agilitat han de ser compatibles, i només el desdoblament ho proporciona. Celebrem l’anunci i comencem ja a exigir que els quatre carrils s’estenguin a tot el tram sud de la C-55, fins la seva desembocadura a l’A-2.

Placa giratòria? Potser sí, però una cosa és l’aposta política pel reequilibri territorial i una altra la dinàmica de la realitat. Només cal comparar els volums de trànsit per saber que la gent d’aquestes comarques tira més aviat cap avall. Posar obstacles a aquesta relació no reequilibra res, només perjudica.

Uns de Poblededalt han atacat un avi. Matem a tots els veïns!

La notícia que uns joves magribins havien atacat un avi a Torre Pacheco (Múrcia) ha desfermat una onada de violència ultra contra els immigrants d’aquella població. Escamots armats amb bastons, convocats a través de les xarxes digitals, van concentrar-se per anar de «cacera». L’extrema dreta parlamentària hi ha sucat pa.

S’han escoltat moltes i variades anàlisis sobre les causes profundes de la crisi i el malestar subjacent. L’avaria de l’ascensor social, la mala mirada dels penúltims de l’escala contra els últims, els discursos xenòfobs que no es tallen d’arrel, o, per l’altra banda, la resistència dels nouvinguts a integrar-se –com si se’ls donessin gaires facilitats.

Però és possible formular una pregunta que anirà a l’arrel de la situació, a les causes profundes que abans dèiem. És aquesta: Si un grup de joves pel-rojos ataqués i ferís un avi, s’organitzarien escamots per anar a «caçar» pel-rojos, armats amb bastons i amb la cara tapada?

Algunes variants: Si els agressors fossin residents a Poblededalt, hi hauria una mobilització per passar per la pedra tots els veïns d’aquella població? Si fossin alumnes francesos de fisioteràpia, es muntaria un pogrom contra el conjunt dels estudiants d’aquella nacionalitat? S’aturaria pel carrer a tothom que fes la pronuncia nassal dels mots acabats en vocal seguida d’ena? Ja saben: els que diuen «cguasng» en lloc de «crusan».

No passaria res de tot això, perquè els pel-rojos, o els veïns de Poblededalt, i fins i tot els estudiants francesos amb aspecte d’acumular vuit cognoms gals, són «dels nostres». Diferents, però dels nostres. En canvi, els magribins són «dels altres». La malfiança preventiva contra els altres, els que veiem com estranys, facilita l’atribució general de la culpa de qualsevol incident individual. Ha estat un pobletà de dalt? Que el detinguin a ell. Ha estat un magribí? Que els expulsin a tots. I mentrestant, els atonyinem.

Això, al diccionari, té un nom: xenofòbia. La prevenció contra el que ens resulta estrany, aliè al «nosaltres», forma part instintiva de la naturalesa humana. Però la cultura serveix per dominar els instints, oi?

Més Mar i Cel, si us plau

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Mai i Cel podria sobreviure a Dagoll Dagom, i aquesta seria una bona notícia. Es veu que hi ha qui vol adquirir la producció: drets, vestuari, utillatge, i el famós vaixell. Diumenge es va acomiadar del teatre Victòria de Barcelona la tercera reposició de l’obra d’Albert Guinovart i Xavier Bru de Sala sobre la peça teatral del mateix títol d’Àngel Guimerà. Ha estat en cartell una temporada sencera, de setembre a juliol, i per la reacció del públic hauria pogut continuar. Aquest és el tema: podem concebre que Mar i Cel es converteixi en una presència permanent, o al menys recurrent, a la programació teatral catalana? Per què no?

Catalunya no és Gran Bretanya i Barcelona no és Londres, però alguna inspiració podem trobar en el fet que l’obra teatral La Ratera (The Mousetrap), d’Agatha Christie, s’estigui representant ininterrompudament a la capital anglesa des de 1952, malgrat que la majoria dels espectadors ja saben qui és l’assassí. En musicals, Les Miserables es va estrenar al West End el 1985 i, a banda de la covid, només va estar en pausa uns mesos del 2019 per renovació del teatre, durant els quals se’n va fer una versió de concert en una altra sala. Un altre veterà, The Phantom of the Opera, va fer la primera representació el 1986 i continua en cartell. És cert que aquests grans musicals atrauen tant el públic nacional com el turístic, mentre que Mar i Cel és menys «exportable», però el fet que hagi continuat omplint d’espectadors el barceloní teatre Victòria gairebé quaranta any després de la seva estrena demostra la capacitat de satisfer el públic de diferents generacions, com fan els millors artistes i les obres immortals.

Els Pastorets es representen cada any per les festes de Nadal a un gran nombre de pobles i ciutats, mentre que quan s’apropa la Setmana Santa és temps que alcin el teló les diferents versions de la Passió. Durant moltes dècades la proximitat de Tots Sants implicava que força teatres posaven en escena el Don Juan Tenorio de Zorrilla, pel factor d’ultratomba del seu desenllaç al cementiri. Per què no es podria convertir en una tradició anar periòdicament a veure Mar i Cel, atès que tot el país sabria cantar les tornades de l’Himne dels pirates i el Perquè he plorat? Tant de bo els qui comprin la producció, si l’operació es consuma, tinguin voluntat d’explotar-ne les potencialitats. Catalunya necessita incorporar tradicions alhora noves i d’arrel que l’ajudin a vertebrar-se com a comunitat.

La ressaca d’El meu avi

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Ressaca: «Moviment de retrocés de l’aigua que ha avançat riba amunt després de desfer-se l’onada.» És oportú citar la definició de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica, per comentar l’episodi de l’havanera El meu avi a la cantada de Calella de Palafrugell, perquè el tema va d’onades que van i que tornen, i com més poderosa és la que arriba, més ho serà la que recula. «Sé que hi ha mar a Calella, on les ones van i venen al compàs de l’havanera», diu la lletra de Mariner de terra endins, una de les més populars, que dissabte fou interpretada alhora per tots els grups participants.

Ja deuen saber que la sobirania popular del públic va aconseguir que El meu avi tornés a cloure la cantada de Calella, entonada alhora per tots els grups i per tots els assistents, desautoritzant així els organitzadors que li havien posat la creu arran de les notícies sobre comportaments inacceptables del seu autor, el traspassat Ortega Monasterio. Quan mesos enrere un documental de TV3 va recollir informacions (negades per la família) que relacionaven Ortega amb el proxenetisme, el món de l’havanera va patir una sotragada. L’acusació era gravíssima i capaç de destruir la bonhomiosa imatge de l’acusat. ¿Calia eliminar del repertori les seves composicions, encara que això afectés El meu avi? El dubte va arribar a la comissió calellenca i es va precipitar el gran embolic.

Els darrers anys no ha parat de créixer una onada de tolerància zero contra els comportaments inadequats relacionats amb l’abús de poder sexista, i no cal dir contra la violència i l’explotació sexual. Si impliquen menors, la condemna s’eleva al màxim. Era i continua sent una causa justa, i encara són lluny d’erradicar el masclisme fatxenda i la rialleta de complicitat. El trio tòxic del Peugeot ha fet més fonda la seva tomba parlant alegrement de prostitutes, i un dels qui Pedro Sánchez havia triat per fer foc nou ha plegat abans de començar, en fer-se públiques acusacions de, diguem-ne, bavositat laboral. L’escrutini es màxim i qui hagi actuat, ara o abans, segons regles d’altres temps pot veure’s «cancel·lat» per les exigències del present. Però tota onada té la seva ressaca, i aquesta també: es nota en l’ascens de la dreta anti-woke a tota Europa, seguint l’estela del trumpisme. I es nota en reaccions com la del públic de Calella, que ve a dir: «¿no n’hem fet un gra massa?». Però, hem de frenar quan queda tant de camí per recórrer?