Cada alcalde al seu campanar industrial

Les màquines treballen en l'ampliació del polígon industrial del Pont Nou, a Manresa. És un projecte important per atraure empreses i generar ocupació, i això és positiu per al país, la comarca i la ciutat. Durant anys s’ha escoltat el lament per la falta de d'aquest tipus de sol al municipi. Tanmateix, per què és tant important que les naus es construeixin dins del perímetre del terme, quan a la rodalia hi ha espai de sobres? Doncs perquè l’estructura institucional i la reversió de beneficis afavoreix que cada ajuntament vulgui tenir el màxim d’empreses a l’ombra del seu campanar i no del campanar veí. 

Però no passa el mateix a tot arreu.

A primera hora del matí la línia 1 del metro de París va plena a vessar i sovint els trens deixen gent a l’andana, esperant el següent. Els vagons es buiden de cop a La Défense, el gran districte financer on treballen unes 180.000 persones en els nombrosos edificis d’oficines i serveis, molts d’ells gratacels, repartits per 160 hectàrees. Però, tot i el costum de pensar en el barri com en una part de París, en realitat no ocupa ni un pam de terra de la capital, sinó que es reparteix entre els municipis veïns de Puteaux, Courbevoie, Nanterre i La Garenne-Colombes, tots ells al departament d’Hauts-de-Seine.

La Défense no és a París però el seu Gran Arc es troba a l’extrem d’una immensa recta d’avingudes encadenades que té l’extrem contrari al museu del Louvre, a més de vuit quilòmetres, i passa per les Tulleries, els Camps Elisis i la plaça de l’Etoile. És una prolongació real de la ciutat, encara que l’alcaldessa Anne Hidalgo no en tingui el bastó de comandament. De fet, cap de les administracions locals no subjecta el mànec de la paella. La representació estatal és determinant en l’administració independent que ordena i gestiona el conjunt. És així perquè la iniciativa de crear-lo va ser del Govern, fa més de seixanta anys, tot i que el projecte inicial (una espai per a grans exposicions) era molt més modest del que ha acabat realitzant-se.

El cas de la Défense ens fa pensar si té gaire sentit que els més de nou-cents ajuntaments catalans facin la guerra del sol industrial i l’atracció econòmica cadascun pel seu compte. Potser toca a la Generalitat impulsar les normatives que facin desitjable la cooperació. Si aquesta no arriba, hauria de ser capaç de prendre la iniciativa en operacions que impliquin diversos municipis. Per això és l’administració nacional.

No em deixen votar Kamala

(Per si algú se l'ha perdut, aquest és l'article d'ahir a Regió7)

Falten dues setmanes exactes per a les eleccions a president dels Estats Units. Si els catalans hi poguéssim votar, és probable que l’afluència a les urnes superés la d’algunes autonòmiques, i no cal dir les europees.

Fa vint anys vaig escriure un editorial a favor del candidat demòcrata John Kerry, que s’enfrontava al republicà George W. Bush. Potser si els catalans hi haguéssim participat, Bush no hauria guanyat per una diferència de tres milions de vots.

Per què els catalans no hauríem de votar l’inquilí de la Casa Blanca? Oi que molts espanyols es creuen en el dret de decidir sobre Catalunya, amb l’argument que també els afecta? Doncs a la resta del planeta l’afecta, i molt, el que es decideix a Washington DF, però els estatunidencs consideren que el seu president l’han de triar ells i prou.

Europa està pendent del veredicte del 5 de novembre, que sabrem passada la mitjanit, com els guanyadors dels Oscar o la Super Bowl. L’extrema dreta, la dreta extrema i la dreta desacomplexada eleven oracions perquè torni Donald Trump, acordi amb Putin la rendició d’Ucraïna, escampi la doctrina de la puntada de peu al cul de l’immigrant i lideri la croada contra els suposats excessos del feminisme, l’ecologisme, el pacifisme i el wokisme en general. L’esquerra i el centre liberal aposten per Kamala Harris per tot el contrari. És una preferència estrictament defensiva.

Però un president demòcrata no és cap garantia. La història ens explica que la política exterior dels EUA es mou per la frase del britànic lord Palmerston: «No tenim aliats eterns ni enemics permanents.; els nostres interessos són eterns i permanents». El demòcrata Lyndon B. Johnson va signar la llei de Drets Civils mentre incrementava els bombardeigs i el desplegament de tropes al Vietnam.

Les enquestes apunten un lleuger avantatge de Harris, que tindria la victòria a l’abast si aquesta presidència es decidís com la francesa, sumant directament els vots. Però no funciona així, i el sistema indirecte de delegats al «col·legi electoral» presenta unes distorsions capaces de fer guanyar al segon i derrotar el primer. Ha passat diverses vegades. En la darrera, fa vuit anys, Donald Trump va ser president malgrat que Hillary Clinton el va superar en tres milions de vots. Un avantatge més gran del que aconseguiria Harris segons els darrers sondejos.

Ja cal que ens calcem.

Comarques que s’inflen i es desinflen (a propòsit d'Olost)

Olost se'n va del Lluçanès. Fa uns mesos vaig publicar un article en previsió de la votació d'ahir. El recupero amb una mínima modificació per recollir el resultat.

L’any 1931 Ventura Gassol, conseller de la primera Generalitat republicana, va impulsar la divisió territorial de Catalunya en comarques. Per fer el mapa es va enviar una enquesta a tots els ajuntaments, en la qual se’ls feien tres preguntes: A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? A quin indret aneu principalment a mercat? Aneu també a algun altre mercat?

La primera de les preguntes va donar com a resultat tantes comarques subjectives, amb delimitacions tant contradictòries, que era impossible de gestionar. Els mercats, en canvi, van dibuixar unes capitalitats i unes zones d’influència força semblants al mapa finalment adoptat. I encara que s’hi passi de puntetes, la planta dels partits judicials també es va tenir en compte.

Mercats i jutjats formen una combinació guanyadora en l’articulació del territori, ja que per a l’administració la pregunta realment útil no és «vostès d’on són?» sinó «vostès on van?». Tot i això, encara els sortien massa unitats, de manera que el Govern va dibuixar un altre mapa, el de les regions o vegueries. La guerra va estroncar-ho tot.

Al cap de més de noranta anys, la comarca del Lluçanès dona la raó a la ponència de la Generalitat republicana que van decidir ignorar les respostes subjectives de l’enquesta. Promoguda amb una extensió inicial de tretze municipis, la consulta a la població i les resolucions dels ajuntaments van enxiquir el perímetre fins reduir-lo a vuit, que s’han convertit en set perquè la gent d’Olost ha votat per marxar-ne i tornar a Osona. La població restant suma 4.461 habitants. Per poc, encara són més que a l’Alta Ribagorça.

Que les comarques puguin néixer com bolets i el seu perímetre mostri tanta elasticitat no sembla gaire compatible amb una estructura administrativa estable i rigorosa, i despista a la bona gent que s’havia esforçat a aprendre’s la llista per motius patriòtics. Com volen que ens les prenguem seriosament?

La batalla de les animadores del Baxi

Riu-te'n de la pugna entre Junqueras i Rovira. La batalla de moda és la que enfronta les animadores del Baxi Manresa amb la junta directiva. La segona ha donat passaport a les primeres, les Cheersmanresa. Des de les trinxeres es disparen comunicats, i en el darrer les noies amenacen amb "accions legals oportunes". Ja només faltaria saltar a la pantalla judicial.

Sobre aquest afer, tres coses.

1 - De la mateixa manera que hi ha noies animadores als partits masculins, hi hauria d'haver nois animadors movent la pelvis amb alegria als partits femenins. Si a les pelis americanes d'abans el capità de l'equip universitari lligava amb la capitana de les animadores, ara que els temps estan canviant hauria de poder ser al revés.

2 - Es veu que el detonant, o l'excusa, ha estat coreografiar la cançó "Baila morena". No la de Zucchero, que deia "baila morena bajo esta luna llena" i "ven chica, ven loca, dame tu boca", sinó la d’Hector & Tito, que diu: "perreo pa' los nenes, perreo pa' las nenas" i "tu piel rozando con mi piel y sofocándose, y en la noche me imagino devorándote, atrapándote, provocándote". Com si no fes prou calor al pavelló quan és ple.

3 - Si el diumenge a la tarda se'ls fa llarg i a la tele no fan res de bo, poden llegir el darrer comunicat de les cheers. El trobaran a regio7.cat i a instagram.com/cheersmanresa, però els aviso que té 1.775 paraules. Set vegades més que aquest comentari. 

Destaquem en el millor i en el pitjor

A Catalunya i a Espanya els ciutadans estem molt bé i molt malament, tot alhora. Però no tots al mateix temps, perquè n’hi ha que estan millor, n’hi ha que estan pitjor, i en totes dues categories destaquem per sobre de la mitjana europea. Diploma continental a la desigualtat.

Un estudi recent i una estadística posen (més) xifres sobre la taula. L’estudi es diu Stada Healt Report 2024, i els seus resultats indiquen que els espanyols es troben entre els europeus que tenen més cura de la seva salut: en revisions preventives (41%, vuit punts superior a la mitjana europea), activitat física (62%, davant del 50%) i seguiment d’una dieta variada i equilibrada. També estan més satisfets que la resta amb el propi sistema sanitari. Com deu ser el dels altres països?

Però alhora les dades estadístiques del 2023 ens expliquen que les persones «en risc de pobresa o exclusió social» representen un 26% de la població espanyola i un 24% de la catalana, uns percentatges superiors al 21% de la Unió Europea, en la qual hi ha tanmateix països força més pobres. Més de dotze milions d’espanyols i gairebé dos milions de catalans estan en aquesta situació angoixant, des de la qual és força complicat dedicar temps i diners a fer-se controls mèdics periòdics, seguir una dieta saludable (que és més cara), anar regularment al gimnàs i pagar una mútua que et reconciliï amb el sistema sanitari. Els hàbits saludables són més fàcils d’aprendre i mantenir quan es tenen resoltes les necessitats bàsiques.

D’aquest panorama se’n diu desigualtat i és un gran mal del nostre temps. Els que es queden enrere no escurcen la distància amb la resta per molt que creixi el salari mínim. I a més a més són invisibles, excepte per les entitats socials que de tant en tant ens conviden a mirar-los.

Cent anys després, els trens dels 'Catalans' encara van a pas de tortuga

Cent anys del carrilet de Manresa a Barcelona, els vells «Catalans». No sé quant durava el viatge fa cent anys, però ara mateix els moderns combois recorren 63 quilòmetres en 82 minuts, els «ràpids», i 84 minuts els ordinaris, que són la majoria. Una evident millora respecte a les més de dues hores que consten en uns horaris del 1954, però tot i això inacceptables avui en dia, ja que equivalen a una velocitat mitjana de 45 quilòmetres per hora. 

A sobre, com deuen recordar els lectors, fa un parell d’anys es va saber que els FGC projectaven obligar a un canvi de tren a Martorell, un transbordament que allargaria el viatge encara més. Era només una idea, però convenia saber si anava de veres o era només una proposta a estudiar, i aquesta setmana el secretari de Mobilitat, Manel Nadal, ha confirmat que sí, que és la seva determinació. Ho ha fet tot aclarint que«Ferrocarrils està estudiant un mecanisme perquè no sempre s’hagi de fer». 

La resposta significa que s’haurà de fer canvi de tren entre unes quantes i moltes vegades, perquè si fossin poques hauria dit «quasi mai», però l’expressió ha estat «no sempre». Hi haurà, doncs, trens que faran el trajecte complet. Quants? S’està estudiant. Ja ens ho diran, un dia o altre. Vet aquí com una mala notícia es disfressa de bona: us castigarem, però no totes les hores del dia. És una tècnica antiga: fes passar gana a algú i quan li donis mig panet et cobrirà de petons.

Quan els Catalans van arribar a Manresa ja feia 65 anys que els viatgers agafaven el Nord per anar a Barcelona, i han persistit durant cent anys més. L’alcalde Aloy té raó quan diu que la l’enllaç ferroviari ràpid amb la capital passa per millorar la línia que explota Renfe. Si el traspàs integral de Rodalies arriba de veritat, Manel Nadal tindrà tots dos trens a les seves mans. A veure si pot fer que al menys un d’ells tingui la categoria de «decent».

Pobresa, desigualtat i rapinya

Hi ha un Nogales a Sonora, Mèxic, i un altre a Arizona, EUA. El segon és força més ric que el primer, però les dues poblacions serien una si no fos per la línia artificial de la frontera i el seu mur. Daron Acemoglu i James A. Robinson, guanyadors del premi Nobel d’Economia d’enguany juntament amb Simon Johnson, arrenquen el seu llibre «Per què fracassen els països? Els orígens del poder, la prosperitat i la pobresa» amb un examen del cas de Nogales. 

A banda i banda del mur hi viu la mateixa mena de gent (hispana), amb avantpassats comuns, la mateixa cultura, la mateixa història fins fa quatre dies, el mateix clima, el mateix entorn, s’hi escolta parlar castellà i es resa al mateix déu i els mateixos sants. Si són tant semblants en tot, per què un Nogales, el del nord, és molt més ric que l’altre, el del sud? 

La resposta dels dos economistes és que l’un forma part dels Estats Units d’Amèrica i l’altre dels Estats Units Mexicans, nom oficial de la república de Mèxic. I la principal diferència són les institucions que governen els respectius països, la capacitat de les quals per propiciar la riquesa o destorbar-la, diuen, arriba fins el darrer racó del territori administrat. 

Els autors, com a bons divulgadors a la manera nord-americana, arrenquen amb un cas particular que crida l’atenció, però tot seguit obren la perspectiva cap a tot el planeta i s’endinsen en la història per argumentar la idea que la gran desgràcia, capaç d’enfonsar un país, és caure en mans del que anomenen «institucions extractives», tant polítiques com econòmiques, que controlen els ressorts del poder i s’apropien de la major part de la riquesa generada. 

L’alternativa són les «institucions inclusives», aquelles que afavoreixen i estimulen la participació de tots els ciutadans en la iniciativa econòmica i en la tasca política. Les primeres generen desigualtat i pobresa, les segones estimulen les oportunitats i el creixement. 

En quina categoria hem de situar els actuals governs autoritaris i els oligopolis de l’economia global?

Pedro Sánchez a la Via Dolorosa

El recorregut judicial del cas Gürtel per finançament il·legal del PP va començar el 2007 i va produir l’efecte polític més rellevant el 2018. Van passar onze anys entre la primera denúncia i la moció de censura de Pedro Sánchez, poques setmanes després que l’Audiència Nacional dictés un munt de penes de presó i condemnés el PP com a «beneficiari a títol lucratiu».

Onze anys. El 2007 governava Rodríguez Zapatero, que encara s’hi va estar quatre anys més. Castigat per la Gran Recessió, va perdre les eleccions del 2011 a favor de Mariano Rajoy, que fou després reelegit malgrat que el rebombori de la trama prenia volum. Fins que la borrasca es va tornar huracà i tsunami. La justícia espanyola és lenta de mena, i en els sumaris complicats i amb moltes ramificacions la lentitud és sovint exagerada.

Ara el PP ha decidit denunciar judicialment el PSOE pel cas Ábalos, que no deixen d’anomenar «cas Sánchez». Atesa la quantitat de negocis en els que van ficar les grapes els aconseguidors Koldo Garcia i Víctor de Aldama, demanaran que s’investiguin ramificacions en una pila de ministeris i comunitats autònomes. Feijóo va per totes i afegeix finançament il·legal a les acusacions, ni que sigui per indicis anònims, perquè l’important és que se’n parli.

Si la justícia actua amb la mateixa parsimònia que en el cas Gürtel, la sentència arribarà d’aquí a onze anys, és a dir, el 2035. Com a mínim s’hauran consumit el que resta d’aquesta legislatura i dues més. Entremig gaudirem d’un degoteig incessant de revelacions. Però existeix una diferència entre les dues històries. La de Gürtel va començar com una actuació menor, una denúncia local que es va anar fent més i més gran, mentre que el trànsit judicial del cas Ábalos hurà arrencat amb la màxima potència, amb els altaveus a tota pastilla des del primer moment. Al PSOE l’espera un camí del calvari; ja veurem si també una crucifixió.

Rajoy va governar setanta-vuit mesos. Sánchez en porta setanta-sis.

La incomprensible temeritat d'Ábalos, Koldo i companyia

És del tot incomprensible que els implicats en la trama Koldo no prenguessin nota de la freqüència amb què tot s’acaba sabent sap. Que ignoressin la dita sobre atrapar abans un mentider que un coix; potser no sempre, però sí prou vegades per considerar-ho una amenaça ben real.

És cert que no sabem l’abast del que desconeixem, i sota el mantell peninsular deu haver-hi oceans de porqueria sense emergir a la superfície informativa ni a la judicial, però tenim notícia i referència de prou casos descoberts per saber que jugar amb foc és comprar números per a la rifa de les cremades. I tanmateix, aquesta colla es va posar a fer malabarismes amb torxes enceses; per a més inri, en una matèria tant sensible com els subministraments escassos en el més cru de la pandèmia de covid.

Els investigadors policials i els jutges instructors van pescar les ensacades de José Luís Roldan, les branques corcades de l’arbre dels Pujol, els favors de cert alcalde de Sabadell, les irregularitats dels ERE andalusos, o el complex edifici de la trama Gürtel, que li va costar la presidència a Mariano Rajoy. En aquest darrer cas, les indagacions es van dur a terme mentre el partit investigat estava en possessió del govern i de tots els seus ressorts. 

Si tenir els ministeris de l’Interior i de Justícia, i magistrats d’un biaix ideològic semblant, no va evitar la caiguda del PP, què feia pensar al ministre José Luis Ábalos i als aconseguidors Koldo García i Víctor de Aldama que ells se’n sortirien impunement? Que els seus tiberis no deixarien un rastre de molles de pa? Que ningú no passaria la pinta espessa pels seus actes, fins destriar-ne les imprudències?

La sensació d’impunitat de qui aconsegueix escalar en un entorn protegit és una mala consellera, perquè convida a la temeritat. Ser llest de veritat no consisteix en ficar la ma a la caixa sinó en fer-ho sense deixar-ne cap rastre. Pagar xalets i creuar whatsapps no respon a la definició.

Si Colom fos català, farien la desfilada a Barcelona?

El professor: «Digui’m on va néixer Cristòfor Colom». L’alumne, amb l’aspecte de no haver mirat el llibre ni per les tapes: «Ho sabia... però no me’n recordo». El professor: «Quina llàstima, la única persona al món que coneixia el lloc de naixement de Colom, i resulta que l’ha oblidat». 

Aquest acudit antic, de quan els professors d’institut tractaven de vostè els alumnes i aquests es captenien amb atemorit respecte, m’ha vingut al cap en saber que aquest dissabte, dia de la Hispanidad i aniversari del Descubrimiento, TVE-1 emetrà un documental que s’anuncia com a revelador sobre l’origen del navegant. 

Es veu que un equip de científics ha treballat amb els ossos enterrats a la catedral de Sevilla, en primer lloc per confirmar que eren els seus, i un cop aconseguida la certesa, analitzar-ne l’ADN com a pista de qualitat per identificar la procedència del personatge. 

Malgrat un cert consens internacional en assenyalar Gènova, que va donar el nom de Crisfoforo Colombo al seu aeroport, fins ara la qüestió ha estat emboirada i són desenes els països i ciutats que el reivindiquen. Il·luminar el misteri pot suposar un disgust per a la majoria, i no s’estranyin si qüestionen les investigacions. 

Potser entre els damnificats per les revelacions s’hi trobaran els defensors de la catalanitat del personatge que, per estrany que ens pugui semblar als profans, resulta que són legió. Les tesis al respecte van des d’un naixement en terres italianes però en una família d’origen català, fins a una vida plenament barcelonina tergiversada per la censura espanyola. D’indicis els en mostraran tants com vulguin, però d’indiscutibles, no tants. I com que parlem d’historiadors, defensaran la pròpia opinió amb ungles i dents, digui el que digui l’ADN. 

Però si un dia el món acceptés que Colom era català, potser llavors l’Estat traslladaria a Barcelona la festa patriòtica del 12 d’octubre. És això el que busquen els defensors de la tesi?

El repte més titànic de Salvador Illa

Salvador Illa no passarà a la història en majúscules per haver construït de veritat 50.000 habitatges socials. Tot i representar una fita notable, seria una nota a peu de pàgina, i els crítics recordarien que el franquisme no parava d’aixecar blocs de promoció pública. Tampoc no serà un gran heroi per la lluita contra la sequera, que progressarà més de pressa que qualsevol esforç governamental. Ni tant sols tindrà monument si aconsegueix convèncer els sectors reticents del PSOE i els aliats de Sánchez perquè acceptin el finançament «singular»; de fet, només se’ls guanyarà si admet que no sigui singular i amb prou feines finançament.

Si Salvador Illa assoleix l’estatus de gran personatge històric, a l’altura del comte Guifré, el rei Jaume, Rafael Casanova o l’avi Macià, no serà per cap d’aquests objectius sinó per una altra fita molt més ambiciosa: la d’haver obrat el miracle de simplificar, agilitzar i fer comprensible i accessible l’Administració de la Generalitat. De tots els seus reptes, el més difícil és aquest que ha encarregat al conseller de Presidència, Albert Dalmau.

Aquesta setmana el Govern ha aprovat un pla de reforma i transformació de l’Administració i els serveis públics realment ambiciós. Això sí: al tercer paràgraf de la nota de premsa ja hi apareix la paraula «paradigma», que no és cap bon presagi. I tot seguit parla de crear un «espai de reflexió», una «comissió d’experts» i una «comissió interdepartamental». Ai-ai-ai. Ja saben el que diuen que deia Napoleó: «si vols que una cosa es faci, nomena un responsable; si vols que es dem ori eternament, nomena una comissió». Serà aquesta vegada l’excepció? Estarem al cas. 

RENFE vol dir «Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados"

 Temps era temps l’enginy popular va inventar significats a les lletres de RENFE. Si l’oficial era «Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles», segons el poble gens sobirà del franquisme es podia traduir per «Retrasos Eternos Nunca Fallan, Esperen» o, encara millor, «Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados».

Han passat anys i dècades, però tot fa pensar que no ens hem mogut d’on érem llavors. És veritat que el parsimoniós catroc-catroc de l’exprés nocturn de Madrid o del «Sevillano» de les onades migratòries han estat substituïts pel velocíssim AVE, però els serveis Regionals i els de Rodalies es mantenen fidels als dos antics acudits.

«Retrasos eternos». Les certeses de la vida inclouen la mort i (diuen que) Hisenda, però no la puntualitat de Rodalies, que fa pensar en la cançó del tren d’Olot: «surt quan vol i arriba quan pot». Aquests dies hem sabut que els plans de mobilitat alternativa entre Tarragona i Barcelona per unes obres es desgavellen perquè els autobusos no lliguen amb els endarreriments dels trens.

«Rogamos empujen». Ahir els passatgers d’un comboi de la línia R-3 van fugir-ne per cames quan es va declarar un incendi per un mal contacte de l’alimentació elèctrica. El cas és que un sinistre idèntic va passar el passat dia 2 d’agost en un servei de la mateixa línia, també a la zona de Torelló. I no són els únics casos. Que de sobte en un tren hi apareguin les flames és tercermundista, per descomptat, però sobretot indica el nivell d’obsolescència tant de la infraestructura com del material rodant.

La via entre Vic i Ripoll data del 1880, es va electrificar el 1928, i els usuaris tenen dret a preguntar-se si des de llavors se n’ha fet cap renovació en profunditat. El mateix dubte pot rondar als viatgers de les línies que comuniquen les Terres de l’Ebre. Els partits catalans ens venen la moto que amb el «traspàs integral» tot anirà sobre rodes. Que no els passi res. Que no ens passi res.

Cap de l'oposició? Quina oposició?

Carles Puigdemont ha anunciat que no exercirà de cap de l’oposició i ERC s’ha afanyat a dir que ja en faran ells. Quines ganes d’enredar. Un cap de l’oposició en un esquema parlamentari com el de Catalunya? Au, vinga.

La formalització del càrrec respon a una tradició política britànica. Al parlament de Westminster, que funciona per normes consuetudinàries, es parla del «la lleial oposició de sa majestat», de la mateixa manera que hi ha un «govern de sa majestat», i aquesta lleial oposició té un líder amb el que s’estableix interlocució regular.

Però la Cambra dels Comuns del parlament britànic s’elegeix per un sistema majoritari que limita la presència de formacions menors i consagra el bipartidisme. Si els conservadors formen govern, automàticament el líder laborista és líder de l’oposició, i viceversa.

En canvi, el Parlament de Catalunya s’elegeix per un sistema proporcional que dona oportunitats de presència a les formacions menors i afavoreix la fragmentació de l’hemicicle. No ve d’ara: ja el 1980 va caldre el pacte de tres grups (CiU, ERC i UCD) per investir Jordi Pujol. En l’actual composició hi ha vuit grups, i el més gran, el socialista, compta amb 42 diputats, que representen un 31% de l’hemicicle. Els de Puigdemont es queden en el 26%.

ERC va avisar que després d’investir Illa, per no repetir eleccions, restarien a l’oposició. ¿El líder de Junts seria també el representant dels diputats d’ERC en tant que opositors? ¿I del PP, Vox i la CUP? Si us plau!

A més a més, com pot haver-hi líder quan no hi ha oposició? Si no és que la salmòdia diària de les desqualificacions patriòtiques es considera el súmmum de la feina parlamentària. En aquesta dinàmica excel·leix justament Puigdemont, i acaba de dir que ell no vol ser-ne. Probablement les coses canviïn d’aquí a unes setmanes, quan Junts s’hagi aplegat en concili per decidir cap a on vol tirar, però ara mateix és més oposició a Madrid que a la Ciutadella.

Què fa pensar a Israel que aquesta invasió del Líban serà la bona?

La primera entrada israeliana del territori libanès va tenir lloc l’any 1978, en represàlia per un atemptat palestí i amb l’objectiu de crear una zona de seguretat més enllà de la frontera. La primera gran invasió va ser el 1982, amb l’objectiu de desarticular l’OAP de Iàssir Arafat, alhora que expulsar Síria d’una part del territori que havia ocupat, i enfortir la posició del bàndol cristià de la guerra civil libanesa iniciada set anys abans.

1978, 1982. Fa 46 i 42 anys. Però avui assistim a una nova invasió que és l’enèsima i difícilment serà la darrera.

L’acció del 1982 va aconseguir expulsar l’OAP i Iàssir Arafat es va refugiar a Tunísia. Però com que la història odia els espais buits, l’OAP va ser substituïda per Hezbol·là, organització militar, social i política de confessió xiïta alimentada per l’Iran, que no ha parat de llançar coets cap al territori israelià. No hi va haver tranquil·litat per a Israel (però encara menys per al Líban, que sempre és qui rep les garrotades més sagnants).

La següent invasió va tenir lloc el 2006 i va ser contundent: Israel va bombardejar l’aeroport de Beirut i diverses grans infraestructures. Els efectes econòmics de la destrucció s’han allargat anys i anys, així com la inestabilitat política d’un Estat en descomposició. Però els atacs d'Hezbol·là van continuar. De fet, afeblint l'Estat libanès s'enforteix el poder social de l'organització islamista.

Després de cada invasió Israel s’ha retirat, en la confiança d’haver neutralitzat l’amenaça. No ho ha aconseguit en cap de les ocasions. Què li fa pensar que aquesta serà la bona?

L'acudit dels mil despertadors

Una «ocurrència» és una «pensada enginyosa, aguda». Un «acudit» és una «pensada o dita aguda, enginyosa, original, que s’acudeix a l’esperit». A l’Ajuntament de Manresa se li ha acudit l’ocurrència de regalar mil rellotges despertadors a altres tants alumnes de primer curs d’ESO (dotze anys) de la ciutat. Olé! O, més nostradament: Visca!

L’objectiu declarat dels inusuals obsequis és privar els preadolescents d’una excusa per endur-se’n el mòbil a l’habitació a l’hora de dormir i deixar-lo engegat a la tauleta de nit. Es veu que el pretext dels menuts és que l’utilitzen com a despertador, però les autoritats municipals, i les educatives en particular, saben que en realitat és una conseqüència de l’addicció a la pantalleta. I si encara no són addictes, tenir-la al costat del llit és una bona drecera per arribar-hi. Així que fora coartades. 

T’has de despertar tot sol perquè el papa o la mama no et criden? Doncs aquí tens un rellotge despertador digital que diu l’hora i la data en anglès. A la foto publicada a regio7.cat es distingeix que són les 11:17 del Wed 10/2, o sigui, el dimecres 2 d’octubre, i que la temperatura a la sala de la presentació és de 76ºF, és a dir, graus Farenheit, que equivalen a 24 graus dels nostres. Suposo que l’aparell és configurable per expressar la data i la temperatura a la manera catalana. 

Desconec l’import econòmic de l’operació, però un model clavadet al de la foto s’anuncia a Amazon per 7,89 euros la unitat, amb la denominació «Retoo Despertador Digital De 7 Colores RGB para Niños con Gran Pantalla LED Temperatura Fecha Repetición de Alarma Dormitorio Cubo Brillante para Decoración de Habitación». I ensenya la carcassa de plàstic il·luminat per dins en diferents tonalitats. 

No sé si un cub lluminós de coloraines és la millor companyia per agafar el son. En tot cas, benvinguda sigui qualsevol ajuda a la croada en marxa contra l’esclavatge infantil del telèfon mòbil. Quan creixin ja els vagarà d’estar-hi encadenats; ara, que juguin a pilota.

Espanya ens diu: «què us heu pensat?»

Ha passat discretament l’1 d’octubre, amb els dos grans partits independentistes vetllant les armes dels respectius congressos. Junts ha de decidir l’essència i ERC s’hi juga la supervivència. En el setè aniversari del referèndum el tema ja no és la virtualitat de la república sinó la probabilitat del finançament singular, que no serà un fet si la pressió en contra de l’opinió espanyola és massa intensa.

Justament aquest 1 d’octubre s’ha divulgat l’enquesta de Gesop en la que s’ha preguntat pel tema al conjunt dels espanyols, amb una resposta contundent: per cada enquestat que aprova la idea n’hi ha tres que s’hi mostren en contra. Discrepen vivament d’un pacte que en realitat no coneixen, però del que estan convençuts que perjudicaria la resta de l’Estat. Ara bé: la desconfiança es redueix notablement quan se’ls proposa estendre el model a totes les comunitats. És cert que un 38% respon que ni així no s’ho empassen, però un 48% s’hi posen bé. D’aquestes dades se’n pot extreure una conclusió molt preocupant: que el problema radica en l’adjectiu «singular», i no sembla que es resolgui amb el benintencionat afegitó de «solidari».

Per què és preocupant aquesta conclusió? Perquè apunta a un carreró sense sortida. A la resta del territori, qualsevol tractament singularitzat de Catalunya és veu com una amenaça. El consideren perjudicial abans de mirar-ne els detalls, i això és més o menys així des que Francisco de Quevedo, demagog brillant, intoxicava contra els catalans per la negativa a pagar les guerres dels Àustries. Només acceptaran que prenguem cafè si és «cafè per a tothom» i se’n serveix tota la taula. Però el catalanisme, no només l’independentista, se sent incòmode, decebut i fins i tot ofès si es qüestiona la singularitat. Fa seva la popular definició: «ni millors ni pitjors; diferents». No són els diners, és el reconeixement. I aquí la topada és absoluta.

La pregunta indispensable: «això qui ho diu?»

El periodista i escriptor Joan Cañete Bayle reflexionava la setmana passada a El Periódico sobre la necessitat d’una «alfabetització periodística per a joves». Partia d’un informe de Save the Children segons el qual més de la meitat dels adolescents no sap identificar una notícia falsa, una dada alarmant que es vincula a una altra: tres de cada cinc s’informen bàsicament a les xarxes, on hi molta deixalla tòxica per cada mica d’alimentació saludable.

Per descomptat que és indispensable ensenyar els adolescents a consumir informació. Cal que sigui un contingut present a primària i a tota la secundària. De fet, convindria que fos transversal: no només les classes de llengua, sinó les de socials, naturals i matemàtiques haurien d’instruir els futurs ciutadans per identificar la mentida. I des de Sòcrates coneixem la manera de fer-ho: preguntar i preguntar-nos.

A les acaballes del batxillerat van explicar-me les cinc preguntes que ha de respondre una notícia: qui, què, quan, on i com. Si se sap el perquè, doncs millor. Però vaig haver d’esperar a la facultat de Periodisme per conèixer els cinc punts del «paradigma de Lasswell». Harold Dwight Lasswell va proposar el següent esquema per estudiar els processos de comunicació: «qui diu què, a qui, per quin canal i amb quins efectes» (hi ha qui afegeix «amb quines intencions», que és una dada menys objectiva). Si m’ho haguessin ensenyat molt abans hauria creat un hàbit de recepció crítica. Introduir-ho als nivells obligatoris del sistema educatiu generaria ciutadans més difícils d’engalipar.

Preguntem i preguntem-nos: «Això qui ho diu? I aquest, qui és? D’on ho ha tret? L’encerta sempre? Coneixem els seus interessos?» Ens hem acostumat a mirar les etiquetes dels productes envasats per saber-ne el percentatge de greix, però consumim informació a gavadals sense passar-la per cap mena de filtre, i això no és gens bo per a la salut. Ni per a la personal ni per a la col·lectiva. 

Assassinat o neutralització

El llenguatge no és neutral. El que per a Catalunya Ràdio i altres mitjans és "assassinat" dels líders d'Hezbol·là i dels milicians als que els va esclatar el busca o el walkie, per a Pilar Rahola és "neutralització" d'uns enemics d'Israel. 

Rebuig espanyol a la singularitat catalana

 Una majoria d'espanyols està en contra del "finançament singular" de Catalunya però l'acceptaria si s'estengués a totes les comunitats, segons una enquesta de Gesop. Queda clar que el problema és l'adjectiu "singular". A Espanya no s'accepta cap "singularitat" catalana, però el catalanisme no està content si no rep un tracte "singular". Aquest aspecte psicològic pesa més que totes les xifres. https://www.epe.es/es/politica/20241001/encuesta-espanoles-rechazan-financiacion-singular-108770031?utm_source=copy-url&utm_medium=social&utm_campaign=btn-share

Aquest és el famós seny català?

Segons el tòpic, als catalans ens defineixen el seny i un cert tarannà. Substituint les paraules per les corresponents definicions, podem dir que la «ponderació mental» i una certa «manera de procedir» són trets del nostre caràcter. Els qui van presenciar el debat al Congrés sobre el finançament singular tenen dret a preguntar-se si Catalunya pateix un greu dèficit de seny, i si el tarannà del país són les urpades i mossegades pròpies de les bèsties en zel.

Gabrien Rufián va acusar Junts de tenir una actitud «miserable» i d’actuar com uns «amos de la finca» que menyspreen els masovers, mentre el juntaire Josep Maria Cruset va titllar el republicà de «pinxo de barra de bar» després d’acusar ERC de «pagafantas». A la bancada popular lamentaven no tenir unes galledes de crispetes per gaudir d’un espectacle tant favorable als seus interessos, i els socialistes es posaven les mans al cap. Sánchez ja ha dit que no espera res de cap dels dos socis independentistes fins després dels respectius congressos.

La baralla per exhibir la bandera més gran ja va portar l’Estatut del 2005 més enllà del que sabien que podien digerir tant el PP com el PSOE –i el PSC dels capitans. L’exhibició de patriotismes també va intervenir en les diferents etapes del Procés, impulsant-lo fins superar de molt les pròpies forces. Les decisions pendulars del 25 i 26 d’octubre del 2017 es poden explicar per la mateixa dinàmica d’hormones de pubertat. Ara, quan tots accepten buscar peixos per al cove mentre es van guarint les ferides, les guerres tribals impedeixen treure el millor rendiment possible d’uns diputats determinants.

Tarannà de buscabregues en lloc de laboriositat? Rauxa permanent en lloc de seny fiable? Potser és que els tòpics són erronis. O potser, més probablement, només expressen una part de la realitat catalana.