Pensionistes de Manresa i de Catalunya, unim-nos!

 

«Les persones grans diem prou perquè qui governa no es mou». Amb aquest eslògan es convoca una concentració i tall de trànsit dilluns a les onze del matí a la plaça Sant Domènec de Manresa. La convoca la Plataforma en Defensa de les Pensions Públiques i els Drets de la Gent Gran.

«Paricipem-hi! Feu-nos costat i junts millorarem la ciutat», afegeix el cartell de la convocatòria.

A Manresa hi ha més pensionistes que vots van obtenir, sumats, els tres partits de la coalició de govern. Si tots els pensionistes haguéssim votat el nostre propi partit, ocuparíem més de dues terceres parts del consistori. Una majoria com mai ha aconseguit cap partit en solitari ni cap pacte de govern en els darrers quaranta anys. La reorientació del pressupost municipal al servei de la Gent Gran ja estaria en marxa.

Si som tants, no se’ns hauria de prestar més atenció? Per pura justícia. O per l’interès d’aconseguir els nostres vots. Però ja se sap que qui no plora no mama, i els governants es decanten per satisfer aquells que els poden complicar la vida, encara que siguin pocs. Pocs però cridaners i amb bons altaveus.

A Catalunya freguem els 1,6 milions, el que suposa la cinquena part de la població i supera els vots de les tres formacions que van investir l’actual president de la Generalitat. Si tots els pensionistes haguéssim votat el nostre propi partit, tindríem majoria absoluta i podríem aplicar les polítiques que els successius governs han oblidat al fons de la calaixera.

A l’Estat espanyol la xifra és de 9,3 milions, que equivalen al dinou per cent de la població. Concentrats en un sol partit, aquests vots haguessin donat lloc a la primera força del Congrés, amb més diputats que el PP o el PSOE i amb tot el dret a formar govern. Els corresponents escons haguessin impedit la vergonya de veure l’increment de les pensions convertit en eina llancívola d’una politiqueria de vol gallinaci.

Els drets dels pensionistes no s’estan reclamant amb prou energia. Hi ha massa passivitat, massa «a veure què ens donen». Però no cal ser cap atleta per exigir i reivindicar. I encara menys per votar amb intenció.

Tallar la circulació és només una de les accions possibles. Això sí, cridanera. Però n’hi ha d’altres. Mantenir-se informat. Integrar-se en associacions reivindicatives. Repartir octavetes per les bústies del carrer. Signar manifestos i peticions. Parlar-ne amb els veïns i amb la colla del Casal. Fer activisme a les xarxes socials. Fer bullir l’olla. No serà per manca de temps!

Cal desmentir de totes totes l’etiqueta de «classes passives». És l’hora de posar-se en marxa. La superioritat numèrica no serveix de res si no es fa valdre. Cada dia, i quan ens cridin a les urnes.

Destruir enemics interiors en nom de la grandesa nacional

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de Regió7 de dimarts passat)

A les eleccions del 1921 el partit feixista de Benito Mussolini va obtenir menys del 5 per cent dels vots. Que l’any següent fos nomenat primer ministre no es va deure a les urnes, sinó a la mobilització amb episodis de violència de la militància feixista, els camises negres, i a la sintonia d’empresaris, militars i policies cap a la seva proposta d’autoritarisme nacionalista. Amb aquests suports va convocar la Marxa sobre Roma de desenes de milers d’afiliats. El rei Víctor Manuel III es va espantar i li va oferir el govern; un cop obtingut, no el va deixar anar fins la derrota militar. Per justificar el poder absolut va assenyalar enemics interiors i va prometre un nou imperi. Una Itàlia novament gran.

A les eleccions presidencials d’Alemanya del 1932 Adolf Hitler va ser clarament derrotat pel conservador Hindenburg. A les legislatives del mateix any els nazis van recollir un 37%, que va caure al 33% a les celebrades al cap d’uns mesos. Però tot i rebre només un terç dels suports, el president Hindenburg el va nomenat canceller (primer ministre). Com en el cas italià, un cop va tenir els ressorts del poder els va utilitzar per quedar-s’hi, amb l’ajuda d’unes masses de partidaris amants de la fatxenderia i la bastonada. Per justificar el poder absolut va assenyalar enemics interns (començant pels jueus, però no es va quedar aquí) i va prometre conduir Alemanya a una nova grandesa, un nou «reich» (imperi).

L’assalt al Capitoli de Washington de fa quatre anys ens recorda que llançar la violència de les masses contra el veredicte de les urnes és una temptació vigent fins i tot al cor de la primera potència democràtica, però ara mateix Donald Trump no té cap raó per liquidar el sistema parlamentari. Si el paisatge canviés, ja es veuria. Ara com ara controla les dues cambres i els vents del Tribunal Suprem li bufen a favor. Quan al poder mediàtic, els oligarques de la comunicació li fan la gara-gara sense gaire vergonya. Per consolidar-se i silenciar els adversaris el veiem prometre una nació «novament gran» (també als mapes) mentre atia els ciutadans contra suposats enemics interiors. Els immigrants sense papers encapçalen la llista, però en això d’assenyalar i destruir categories humanes se sap com es comença i mai com s’acaba.

Molts altres líders del món també prometen grandeses nacionals sacrificant enemics per retenir el poder. I tant que sí. Però aquest és el més poderós, i avui és notícia.

Soc pensionista i estic molt emprenyat

Hi ha dues menes d’articulistes: els que cobrem una pensió de jubilació i els que no. Jo soc dels primers i estic emprenyat com una mona picada per una abella.

Els que no cobren una pensió, sinó una nòmina o la factura dels seus articles, avui parlen de greu entrebancada de Pedro Sánchez, de majoria esquerdada, de distàncies insuperables, de desgovern, de bloqueig, de censura encoberta, de legislatura que penja d’un fil, o de derrota èpica, com si estiguessin comentant un partit de futbol. Tot això perquè Junts s’ha afegit al PP i a Vox per negar-se a convalidar una sèrie de decrets-llei del govern.

Els que cobrem una pensió, en canvi, ho fem més curt: l’oposició ens abaixa la pensió. El govern ens la va apujar i Junts s’ha afegit al PP i a Vox per anul·lar l’augment. Aquesta mateixa setmana la Seguretat Social m’havia notificat que al gener cobraria un 2,8% brut (2,3% net) més que l’any passat, i ahir l’oposició va fer valdre la seva aritmètica per desactivar l’augment i tornar a la pensió de l’any passat.

Ho ha fet per castigar el govern, però la seva bufetada a Pedro Sánchez ha espetegat a la cara dels pensionistes.

I dels usuaris del transport públic, i dels qui ajusten els seus ingressos al salari mínim, i dels qui s’haurien beneficiat dels diners que s’havien de transferir a la Generalitat, i una colla d’etcèteres inclosos a la llei òmnibus que ha estat rebutjada pels partits de Feijóo, Abascal i Puigdemont.

«Sánchez es queda fins i tot sense agenda social», proclama el conservador ABC, que dedica la foto de portada a Míriam Nogueras i els seus companys diputats de Junts. Miri, els qui ens quedem sense agenda social del govern som els seus beneficiaris. Prou curta que ja era, a sobre ens la retallen.

I no es pensin que els ciutadans som idiotes i ens deixarem confondre pel soroll i l’esgrima de culpes. Quan tornin les urnes em recordaré de qui ha votat què en aquesta jornada incomprensible. Encara que després ho arreglin. Han jugat amb les meves mongetes i no els ho perdono.

 

Cotxefòbia a la manresana

 

(Per si se'l van perdre aquest és l'article de Regió7 de dissabte passat)

Dijous passat aquest diari va ajuntar en un mapa els canvis circulatoris per l’operació Guimerà. Mare de Déu Senyor! Fins que tothom s’hi hagi acostumat passarem uns quants mesos divertits. O uns quants anys.

Per convertir mig carrer Guimerà en l’illa de vianants, objectiu lloable a parer de molts, s’han canviat sentits de circulació i girs autoritzats en un perímetre que va des de Bruc/Cardona fins la plaça Infants i la plaça Espanya. El que avui puja, demà baixarà. El que és prohibit, serà obligatori. Allà on quasi t’atropellaven per l’esquerra, quasi t’atropellaran per la dreta. Hi haurà una vintena de carrers i places afectats, si no m’he descomptat. Els negocis d’aparcament del centre estan rebent trucades per saber preus.

Fa quatre dècades un regidor d’aquell temps em va explicar el concepte de «circulació dissuadida» que l’Ajuntament de Manresa aplicava al barri vell. Ja que prohibir-la del tot encara aixecava butllofes, una solució alternativa era organitzar-la de manera que el laberint de direccions obligatòries i prohibides convertís en impossible endinsar-se al barri i conduís sempre cap a la sortida.

Em pregunto si l’extensa reordenació per l’operació Guimerà no busca el mateix propòsit de «circulació dissuadida». Potser l’alcalde i companyia volen que els manresans es diguin els uns als altres: «no et fiquis al centre amb el cotxe, perquè et passaràs la tarda donant voltes i no en trauràs l’entrellat». Seria un objectiu coherent amb la «cotxefòbia» d’una part important del consistori municipal i de la política catalana en general.

Quan a Manresa hi havia havia força menys cotxes matriculats que ara, es permetia el seu pas per carrers com el Born, Sant Miquel, Nou, Sobrerroca, el primer tram del Passeig (amunt i avall), tot Guimerà, i un llarg etcètera que ara sembla mentida. Cada govern municipal ha fet la seva aportació al mapa expansiu de les zones prohibides, i cap de les víctimes condemnades no ha estat mai alliberada. Cadena perpètua sense opció de remissió.

Les restriccions creixents no han frenat la motorització dels manresans. Cada vegada que el regidor de circulació els ho posa més difícil, prenen paciència i fan el que és propi de l’espècie humana: adaptar-se. Si el nou carrer Guimerà queda ben bonic, tots plegats donarem el sacrifici per justificat. O ho farem veure, per no quedar com uns menyspreables neandertals bevedors de petroli.

El govern ens enganya amb l’augment de les pensions, quines galtes!

La directora general de la seguretat Social espanyola m'escriu per informar-me que m'han incrementat la pensió de jubilació en un 2,8%, i tot seguit detalla les xifres del que cobrava l'any passat i del que cobraré a partir d'aquest mes.

Efectivament, l'import mensual de la pensió augmenta en un 2,8% (de fet, un 2,7999964 i unes quantes xifres més).

Però també s'augmenta el «tipus» de la «retenció per IRPF».

I la combinació dels dos percentatges dona que l'«import líquid total» que m'ingressaran ja no serà un 2,8% més a l'any passat, sinó un 2,27%.

O sigui, que l'augment real de la meva pensió efectiva és un 19% inferior al que diuen que és. La diferència se la queden ells. Amb una ma m'incrementen la pensió, amb l'altra m'apugen l'IRPF, i queden bé amb la vianda al plat.

Quines galtes!

Això passa perquè ningú no els obliga a aplicar la inflació als tipus de l'IRPF. A tots: a les retencions i als definitius de la declaració de la renda.

Si per atrapar la inflació la pensió ha de pujar un 2,8%, aquest augment hauria de tenir la el mateix tipus de retenció que abans de la pujada. Si no, els increments sempre quedaran per sota del que es diu,

Ajustar els tipus a la inflació («deflactar-los») hauria de ser una obligació legal. Hauria de constar a la constitució o en alguna llei orgànica d'aquelles que costen tant de modificar.

Mentrestant, quan s'anunciïn augments de pensions, s'hauria d'explicar ben explicat. El president del govern hauria de dir: «Les pensions s'apugen un 2,27% real un cop aplicat l'IRPF». I ens adonaríem que queden per darrera de la inflació.

No haver-ho fet és un engany del govern.

D’aquest i de tots els anteriors que han fet exactament el mateix.

Impressionant Els Nois del Diari d'MTM al Kursaal!

Ahir a la tarda vaig anar a veure Els Nois del Diari al Kursaal i vaig quedar impressionat. 

Aplaudiments sense restriccions a la colla (nombrosa) de Manresa Teatre Musical. 

No sé com va anar al matí (la crítica del diari és molt positiva) però a la sessió de tarda la protagonista es menjava l'escenari amb una força imparable.

Endavant les atxes, MTM!

Números espectaculars al Festival Guimerà de canvis circulatoris

Arriben els números més espectaculars del festival de canvis circulatoris a Guimerà i entorns (amplíssims entorns). A partir de la setmana que ve no es podrà baixar pel Passeig des d’Espanya fins Crist Rei excepte per entrar als pàrquings o fer càrrega i descàrrega, i caldrà de tornar pel mateix camí. Supressió de les places de zona blava. També hi ha canvis al capdavall del carrer Saclosa.

Seguin còmodament, preparin-se una infusió i estudiïn aquest mapa de Jordi Cirera a Regió7:

Fa uns anys, quan encara existia el servei militar obligatori, els treballadors veterans deien als aprenents maldestres: «Quan t’hauré ensenyat te n’aniràs a la mili». Amb les successives fases de les obres de Guimerà i entorns podria passar el mateix: quan ens haguem acostumat als canvis circulatoris d’una fase, aquesta s’acabarà i donarà pas a una altra. Mentrestant, anirem pel laberint com pollastres decapitats, esperant que els senyals provisionals ens condueixin a la sortida. Si els senyals estan mal posats, que Nostre Senyor hi faci més que nosaltres.

Però ja se sap el que diu la dita: qui vol presumir ha de patir. Manresa vol presumir de carrer Guimerà i haurà de pagar-ne un preu amb la moneda de la incomoditat. Segur que molts manresans s’exclamaran: «Jo hi hauria fet d’una altra manera», i dibuixaran alternatives circulatòries amb un dit en l’aire.

Trump i els immigrants: Deportar per espantar

(Aquest és l'article de dijous passat a Regió7) 

 Als EUA hi ha entre onze i dotze milions d’immigrants irregulars, i expulsar-los a tots seria una catàstrofe econòmica. El negoci és conservar-los, però ben espantats.

Sense ells la força laboral del país es reduiria en vuit milions de treballadors, amb el que això significa per a la capacitat productiva. Parlem sobretot de la construcció, l’agricultura, l’hostaleria i els serveis domèstics. Si s’esfumessin d’un dia per l’altre s’aturarien un munt d’obres, moltes tones de fruita i verdura quedarien sense collir, els clients dels hotels s’haurien de fer el llit i rentar les tovalloles, i molts avis no tindrien qui els passegés i els netegés.

Aquests milions de persones també són consumidors. De sobte deixarien de consumir. Menys producció, menys consum, tot alhora, però sense sincronia entre els sectors afectats per les dues davallades. Enxiquiment caòtic de l’economia.

Els sectors que ocupen als immigrants irregulars es veurien obligats a contractar ma d’obra amb tots els papers en regla, i aquesta no acceptaria els sous i les condicions d’explotació que els altres s’empassen sense protestar per la seva situació de de màxima precarietat. L’inexistent contracte laboral dels il·legals diu «encara gracies que no et denuncio».

La ma d’obra substitutòria cobraria més i exigiria més drets, aprofitant que s’ha tornat necessària. Per tant, augmentarien els costos laborals, i darrera seu, els preus. La temuda inflació, una de les palanques de la victòria de Trump, tornaria a treure el nas.

Als amos de l’economia d’Estats Units no els interessa prescindir d’aquest contingent i Trump no l’enviarà a l’altra banda de la frontera. Però hi haurà deportacions, perquè les ha promès i perquè sempre n’hi ha hagut. Seran limitades, però amb un disseny i una finalitat netament propagandístics.

Podem imaginar un «show dels deportats» en directe a totes les cadenes. Una llarga cua de persones avancen amb el cap cot. Se’ls facilita generosament una bossa amb entrepans i uns quants pesos mexicans. Si tots creuessin la frontera per un sol pas, en fila índia, no en caldrien gaires milers per alimentar setmanes d’imatges.

I els altres milions? Absolutament terroritzats per l’espectacle, consumits per la por, s’amagaran sota les pedres i acceptaran condicions encara més dures de treball, residència i, en resum, d’existència invisible i precària d’ínfim nivell, a benefici de l’America Great Again. Que és del que es tracta.

El Bages serà catòdic i estratègic gràcies als israelians i als xinesos

 

«La Terra és plana», segons el títol provocador d’un llibre de l’analista de The New York Times Thomas Friedman, retrat ple d’entusiasme de la globalització econòmica. Amb la caiguda del teló d’acer i la digitalització, l’economia mundial havia assolit un estadi en el que funcionava com una mena de cadena de producció amb divisió del treball d’abast planetari. Si llavors era així, avui encara més.

En aquesta Terra plana, al Bages li ha tocat fer trossets de cotxe. Algun cotxe sencer també, és clar, no ens oblidem dels vehicles industrials d’AUSA i de l’aventura del PTB. Però la gran fàbrica manresana del segle passat va ser la Pirelli (italiana), que feia pneumàtics. I al costat hi havia la Lemmez (alemanya), dedicada a la producció de llantes. Manresa calçava els vehicles que es muntaven en grans fàbriques d’altres indrets de Catalunya o del món.

La Pirelli va tancar, però van arribar els japonesos de Denso i es van instal·lar a Sant Fruitós de Bages per fabricar-hi components electrònics per a l’automoció. Els cotxes cada dia eren més complicats i exigien més electrònica. Van començar fent bobines i ara treballen en productes d’alta exigència tecnològica. L’aportació bagenca ha passat del senzill però voluminós pneumàtic a una cosa anomenada «unitat central electrònica de la carrosseria», sigui això el que sigui: aquella mena de peces que no es reparen quan s’espatllen sinó que es llancen i se n’hi posa una de nova. I que s’integren en un anar i venir de contenidors d’arribada i de sortida que procedeixen de i marxen cap a tots els continents, per atendre fabricants de tots els alfabets.

Si Denso fa peces petites però importants, ara arriba una aventura conjunta dels israelians de la mina de Súria els xinesos de Shenzhen Dynanonic Co per fabricar càtodes per a bateries elèctriques a Sallent, i el conseller d’Indústria diu que és una aposta estratègica de primera categoria. Atenció a l’evolució: de les voluminoses i pesades rodes als lleugers components electrònics i d’aquests als càtodes de les bateries d’ions de liti per a vehicles elèctrics. Ni tant sols les bateries: els càtodes, que aniran a les fàbriques de bateries, que al seu torn es lliuraran a les cadenes de muntatge de cotxes elèctrics.

Què és un càtode? El piu de dalt d’una pila elèctrica. Salvant el canvi de mida entre els onze grams d’una pila i la mitja tona de la bateria d’un Tesla S, la funció és la mateixa. Em pregunto qui fabricarà els ànodes (la part de sota de la pila, la del signe menys) d’aquestes bateries. Segur que la fàbrica també serà estratègica per a la seva comarca. Sense ànodes i càtodes no hi ha cotxes, igual que sense cordons no hi ha sabates, i sense sabates no hi ha civilització. Els cordoners també son estratègics. I substituïbles per altres cordoners del poble del costat.

La senyora dels coloms i els bevedors de Sant Domènec

(Article publicat a Regió7 dimarrs passat)

Dura lex sed lex, la llei és dura però és llei, i la llei (l’ordenança municipal) diu que no s’ha de donar menjar als coloms als carrers de Manresa. De manera que l’Ajuntament ha identificat i obert expedient sancionador a una senyora que incomplia la norma, i el titular de Seguretat Ciutadana, Anjo Valentí Moll, ho ha explicat a X. Diu que la poden multar amb 300 euros i ensenya la foto (parcialment borrosa) on se la veu envoltada per desenes d’aquests animals, estimats per uns i odiats per altres. Els internautes han dit de tot al regidor, excepte bonic. Ha rebut centenars de plantofades digitals, que en la versió més amable venen a dir: «De veritat? Quina vergonya!»

Però és l’ordenança! És clar que d’ordenances no en falten, a la ciutat. Prop de seixanta, si comptem les fiscals. Dels milers de pàgines val la pena fixar-se en les quaranta-sis de l’anomenada «de civisme i convivència ciutadana», que en el seu article 31 prohibeix el consum de begudes alcohòliques en espais públics (excepte terrasses). Detalla que estarà especialment sancionat «quan pugui alterar la convivència ciutadana».

Potser el regidor de Seguretat Ciutadana no trigarà a informar-nos dels expedients sancionadors encaminats a clavar multes d’entre 150 i 600 euros als amics del mam que s’instal·len a la plaça de Sant Domènec o a la de Fius i Palà i provoquen un notori malestar entre residents i els comerciants del sector. Presumir de fer caure el pes de l’ordenança sobre aquesta tropa segur que no recollirà uns comentaris tant negatius com el cas de la senyora dels coloms. Més aviat algun aplaudiment (sense exagerar, que parlem d’X).

L’ordenança de civisme és una lectura interessantíssima. Si es complís íntegrament Manresa seria una mena de paradís de cotó de sucre. No és el cas, naturalment. Saben que s’hi preveuen multes per als grafiters que ho empastifen tot amb els seus esprais? I per als que deixen que el seu quisso es pixi a la primera façana que troba? Saben que escopir a la via pública té la mateixa sanció que defecar-hi? En teoria, per escurar la gola al paviment en llocs de «concorreguda afluència» et poden clavar fins a 600 euros de multa. Vostès han vist algú escopint pel carrer? Jo, massa vegades. Quantes sancions s’han imposat per aquest motiu?

¡Si n’hi ha, de feina per fer, abans d’empaperar senyores que alimenten coloms i sortir a presumir-ne!

Alto el foc victoriós sobre una muntanya de cadàvers, runes i cendres

Ara que Gaza ja ha fet desenes de milers de morts.

Ara que Gaza ja és una ruïna integral.

Ara que Hezbolla està escapçada, disminuïda i els seus barris, trencats per les bombes.

Ara que els palestins de Cisjordània viuen terroritzats.

Ara que l'Iran no sap d'on li vindran les properes patacades...

Ara Netanyahu li regala al seu amic Donald Trump un alto el foc perquè comenci la presidència amb un maldecap menys.

"En el dia de hoy, vencido y desarmado...". També en deien pau.

Acabem amb els forats traïdors de les voreres!

Atenció a aquesta notícia de Regió7: .«Puigcerdà tapa els escocells que no tenen arbre per evitar ensopegades» S’acompanya amb la fotografia reproduïda aquí al damunt.

És una bona iniciativa i l’Ajuntament de Manresa hauria d’estudiar si la fa seva. El de Manresa i el de qualsevol altre municipi on els forats traïdors amenacin els vianants.

Però la fotografia mereix una mirada més detallada.

En primer terme es veu un escocell rodó amb una tapa metàl·lica reixada que deixa un forat al mig, el qual ha estat al seu torn cobert per aconseguir una superfície llisa.

I més enrere es veu un escocell amb el seu arbre. Aquí el detall:

Fixin-se que també té la corresponent tapa reixada al voltant del forat per on surt i creix el tronc. Aquesta tapa permet que l’aigua de la pluja, o del rec quan la sequera ho permet, penetri a la terra i alimenti les arrels, però impedeix que vianants despistats s’hi fiquin de peus.

Els vianants guanyen seguretat sense que l’arbre pateixi cap mancança i la imatge del carrer queda més endreçada.

Els carrers de Manresa són plens d’escocells, tant habitats com deshabitats. N’hi ha de ben cuidats i n’hi ha que conviden a l’ensopegada. No deu costar tant fer-ho bé a tot arreu.

De Groenlàndia al Sàhara passant per Los Angeles

 

Els bons propòsits de lluitar contra l’escalfament global o, si més no, reduir la part de responsabilitat atribuïble a l’activitat humana, estan sent poc efectius. No hi ha setmana que no es divulguin indicadors inquietants. L’atmosfera s’escalfa, el mar s’escalfa, i la reducció del casquet de gel del Pol Nord obre interessants dreceres per al pas dels grans vaixells mercants.

Donald Trump, que la setmana que ve serà president de dret però ja avança resolucions, vol comprar l’illa de Groenlàndia per tenir dos peus en l’enclavament àrtic. Els Estats Units ja posseeix Alaska, i amb Groenlàndia, i amb el Canadà sota control, dominaria la meitat del cercle. L’altra meitat continuaria en mans de Rússia, que s’ha afanyat a recordar-ne l’interès estratègic. L’oceà més fred pot ser un dels camps de batalla de la nova guerra freda.

Per a Trump el desglaç de l’Àrtic és una oportunitat econòmica i geoestratègica, per als científics és una senyal d’alarma sobre el canvi climàtic que convé no menystenir. El desglaç del casquet polar àrtic no farà pujar el nivell del mar, de la mateixa manera que quan es fonen els glaçons no es desborda la copa de gintònic. Però hi ha altres amenaces.

Groenlàndia és una illa, terra ferma coberta de gel en un 80%, amb gruixos de fins a tres quilòmetres. El seu desglaç sí que fa pujar el nivell del mar, ja que és com afegir més glaçons a la copa. D’altra banda, el desglaç de l’Àrtic amenaça de canviar els grans corrents marins que temperen els oceans, i Europa podria quedar-se sense el benèfic corrent del Golf que suavitza la temperatura de les costes a l’hivern. Però la gran inundació, si arriba, serà de la ma de l’Antàrtida. Allà si que hi ha glaçons per desbordar totes les copes de la festa. Arribarà? Si insistim, podem contribuir-hi.

Són coses molt importants, perquè ens hi va el model de vida de moltíssima gent. Però quan l’ase no vol beure, ja pots xiular. El vent ressec del desert de Mohave ha convertit Los Angeles en un infern de foc, mort i destrucció, però quan els científics han començat a assenyalar la part de culpa del canvi climàtic, el trumpisme s’ha afanyat a obrir una guerra de retrets amb les autoritats de Califòrnia. Una maniobra per canviar el focus i allunyar-lo de la zona que els resulta incòmode. No fos cas que es qüestionés la política d’incrementar l’extracció de petroli.

De totes maneres, canvis climàtics n’hi ha hagut uns quants en la història de la Humanitat. Un d’espectacular va convertir el Sàhara, que era més o menys verd, en l’actual desert. La gent en va marxar i una part es va instal·lar a les vores del riu Nil. Així va néixer l’Antic Egipte. Sense aquell canvi climàtic potser no haurien existit ni els faraons, ni les piràmides, ni el bust de Nefertiti. Els humans ens hem adaptat a tota mena de circumstàncies, potser més que qualsevol espècie, però això no serveix de consol a les famílies californianes que han vist cremar casa seva, o a la gent de Paiporta.

El Sàhara, Paiporta i Los Angeles

(Per si se'l van perdre, l'article de dissabte a Regió7)

Fa milers d’anys el Sàhara era una gran extensió de terra fèrtil, amb arbres, gramínies i una varietat d’animals. Que es convertís en l’actual desert no va ser culpa de la modesta xifra d’humans que hi vivien, sinó dels cicles del clima planetari.

A mesura que l’herba escassejava, els saharians van anar marxant i una part d’ells va instal·lar-se al costat d’un gran riu que mai no s’assecava i que cada any fertilitzava les vores amb oportunes inundacions. És així com la desertització del Sàhara va precipitar el naixement de l’Antic Egipte. Sense aquell canvi climàtic avui no ens extasiaríem davant les piràmides, la vall dels reis, el tresor de Tutankamon, el bust de Nefertiti i els jeroglífics.

No sabem quants habitants del Sàhara van migrar en totes direccions per la sequera i quants no van ser-hi a temps, però en aquella època agafar els trapaus i tocar el dos era força més senzill que ara, perquè els trapaus a agafar eren escassos. Avui els que fugen dels estralls del clima sovint deixen enrere la hisenda –la casa, les eines, l’empresa...– que els ha costat una vida d’esforços. Li passa a la gent rica i famosa, com les estrelles de Hollywood que han vist cremar les seves mansions als incendis de Los Angeles (Paris Hilton, Leo di Caprio, Adam Brody, Billy Crystal, James Woods i molts altres), i també li passa a la gent modesta, com els afectats per les inundacions de l’Horta valenciana.

L’amenaça d’uns meteors destructius cada cop més intensos i sovintejats planteja desafiaments complexos. La DANA, per exemple, ha portat a qüestionar els mapes de zones inundables, i ja circula l’estimació que dos milions de llars espanyoles s’haurien de desplaçar per estar del tot segures. Com es gestiona una migració d’aquestes dimensions? Probablement no es gestionarà, sinó que les advertències es titllaran d’exagerades. Digues-li a algú que ha de deixar la plana pels turons o el litoral per l’altiplà «per si de cas»: et respondrà que li paguis la casa nova i una indemnització ben sucosa per tornar a començar.

Diuen que els incendis forestals són ferotges quan coincideixen els tres 30: Més de 30 graus, menys de 30% d’humitat i vents de més de 30 km/h. A Los Angeles mancava l’element temperatura però es va desfermar l’infern només amb el vent i la sequera. Culpa de l’impacte humà en el clima? Tant si ho és com si no, hem de prendre les decisions comptant que l’impossible cada cop és més possible.

La democràcia amenaçada

(L’article de dijous a Regió7, per si se’l van perdre)

La democràcia a Europa té un problema de confiança perquè molta gent no la veu com un fi en sí mateix, sinó com una eina per aconseguir el benestar material o emocional. Si no funciona, se’n prescindeix. Una minoria pensa que el govern del poble és el bé suprem i la base irrenunciable de la política, indestriable de la llibertat i la dignitat humana, però és més general la visió utilitària, que ens permet canviar-la per l’autoritarisme igual com canviem el paracetamol per l'ibuprofèn si no ens soluciona el mal de cap.

Alhora, hem deixat de mirar el món amb curiositat i criteri i ens hem tornat addictes al pinso de les pantalles, que subministren missatges de pura propaganda a través de canals cada vegada més concentrats en més poques mans de poder creixent i alarmant. Els reis de les xarxes decideixen quines notícies hem de rebre i quins comentaris llegirem abans que els altres, i tot en nom de la llibertat.

Si això passa a l’anomenat món lliure, a la resta del planeta les forces triomfants de l’autoritarisme són liderades per la Xina, que ha creat un imperi neocolonial a base de compres i inversions a tots els continents. Es prepara una confrontació entre Pequín i Washington pel control de les grans rutes i les matèries primeres estratègiques, que tant pot ser freda com calenta, mentre Ucraïna ens recorda que l’impossible ha deixat de ser-ho.

Les situacions de tensió generen temor. Els ciutadans busquem certeses i bases sòlides on agafar-nos, i la propagada del club de propietaris de la veritat ens subministrarà receptes autoritàries, ultranacionalistes i xenòfobes. És un club d’amics de Donald Trump, ja que tots se n’han fet, inclosos els que en deien pestes. Les tecnològiques de l’algoritme s’inclinen davant l’emperador. També els grans industrials alemanys que renegaven de Hitler van córrer a retre-li homenatge quan fou nomenat canceller.

La complicitat de Donald Trump i Elon Musk és només el primer pas, el signe premonitori del que ens cau al damunt. Un populista autoritari i agressiu és al timó de la primera potència i l’home més ric del món al ministeri de propaganda. Alguns governants europeus han fet sonar les alarmes, però a d’altres els agrada la perspectiva. Com dèiem al principi, la fe en la democràcia és un bé més escàs que no sembla. La pregunta «per a què em serveix» ens assenyala la causa de la seva extrema fragilitat.

La distòpia està servida.

Manresa desendreçada mata mosques a canonades

 

1: Estació d’autobusos.

Una diferència notable entre un país de primera i un de tercera és l’endreça.

Manresa desendreçada, Catalunya desendreçada. Trobaríem exemples a carretades.

Grans anuncis de futurs esplendorosos i serveis quotidians defectuosos.

Atenció a aquest reportatge de Regió7: L’estació d'autobusos de Manresa, decadent i deixada 40 anys després. La manca de manteniment dels darrers temps ha fet que l’equipament pateixi greus mancances de tot tipus.

Fa angúnia, fa basarda, fa por.

L’equipament és de la Generalitat, que ha encarregat la gestió a l’empresa concessionària del bus urbà de Manresa. L’Ajuntament es queixa de la deixadesa, però no se l’escolten gaire.

Una estació d’autobusos és un lloc potencialment inhòspit, però no cal que ho sigui tant. El fet de viatjar ja és prou estressant; al menys, que l’espera sigui mínimament agradable.

2: Sant Domènec.

L’Ajuntament es planteja eliminar la font decorativa de la plaça de Sant Domènec per posar les coses més difícils al grupet que s’asseu als bancs per consumir alcohol i fer barrila.

D’això se’n diu matar mosques a canonades.

Per quatre brètols es canviara la configuració de la plaça més cèntrica de la ciutat. I què faran els alegres companys de l’ampolla? S’adaptaran ràpidament a la nova configuració.

I si no troben on seure a Sant Domènec, s’asseuran a Fius i Palà.

Hi ha una ordenança municipal que prohibeix consumir begudes alcohòliques al carrer (excepte a les terrasses). Diu «És prohibit el consum de begudes alcohòliques en els espais públics, a excepció que tingui lloc en establiments i altres espais reservats expressament per a aquella finalitat".

Afegeix:  «Estarà especialment sancionat el consum de begudes alcohòliques en els espais públics quan pugui alterar la convivència ciutadana». 

Sanció econòmica entre 300 i 600 euros. Cada vegada que els enxampin. I quan acumulin impagaments, embargaments. O és que als ciutadans no ens posen multes de circulació i ens empaiten fins la tomba perquè paguem?

La incapacitat de fer complir l’ordenança contra l’alcohol al carrer ens abocarà a remodelar tota una plaça?

Manresans, hem d'anar tots Junts, però l'Aloy és la tinya, diu Bacardit

Aquestes dues frases són de Ramon Bacardit Reguant i es poden llegir a la mateixa edició d'avui de Regió7.

"Junts exigeix a Marc Aloy que deixi de banda "el victimisme oportunista i les pràctiques de mala política basades a manipular la informació i atacar constantment l’oposició". Informació sobre la reincidència, pàgina 4. Al web: https://www.regio7.cat/manresa/2025/01/08/junts-per-manresa-acusa-lalcalde-113200291.html

"La carta als Reis que he fet demanava una ciutat que bategui a la una, com una sola comunitat cívica, amb uns valors compartits i defensats per tots els ciutadans". Article d'opinió a la pàgina 17. Al web: https://www.regio7.cat/opinio/2025/01/09/any-nou-manresa-vida-nova-113216430.html

Una mateixa edició, un mateix regidor, cap de l'oposició, i dues actituds: la cooperativa i la polaritzadora.

Coses de la política.

 

"

Monàrquics del 5 de gener

Han passat els Reis d’Orient, omplint les llars de regals a l’altura del poder adquisitiu cada família. Sota una aparença obsequiosa, aquesta monarquia tricoronada, o triaquia, consagra les desigualtats de la societat. No caldria esperar cap altra cosa d’unes figures definides com a superiors (sobiranes). Però ens agrada que hi siguin, i que desfilin.

Ens agrada que hi hagi reis, per molt que presumim de republicans. És una tradició arrelada que forma part de la memòria històrica que ens han explicat (la memòria històrica sempre és explicada; els qui la recuperen malden per narrar la que altres han amagat). Una història de reis, batalles, conquestes, imperis, passats gloriosos, peixos amb les quatre barres a les escates, Jaume I conquerint València i Mallorca i Pere III concedint la Séquia a Manresa.

A l’expresident d’Estats Units Jimmy Carter li organitzen un funeral d’Estat amb sis dies de cerimònies, res a envejar al comiat d’Elisabet II al Regne Unit. Com si hagués estat el rei dels estatunidencs, un monarca elegit per sufragi universal. La diferència amb les corones hereditàries és que els ciutadans no tenen excusa quan els surt rave. Però llavors el poden canviar.

Ens agraden els reis sempre que siguin perfectes. Quan acumulen espifiades, els girem l’esquena i la institució corre perill: li ho poden preguntar a un tal Joan Carles. Els d’Orient ho són, de perfectes, per definició. Són sants i son màgics: què més vols?

A banda d’aquests personatges tant especials, l’habitual és que les nacions prefereixin veure en el rei algú «dels nostres». Els procedents de l’estranger, que han estat molts a la història d’Europa, corren el perill de ser rebutjats si no s’integren o ho fan veure. Jordi V del Regne Unit era net de la reina Victòria i del seu consort, un príncep alemany del qual va heretar el cognom; el 1917 va canviar-lo pel de Windsor, per l’històric castell i residència reial del mateix nom. No convenia recordar les arrels germàniques en plena Primera Guerra Mundial.

La monarquia espanyola obté força menys acceptació a Catalunya que a Espanya, i no costa gaire d’endevinar que la causa és justament la seva espanyolitat. El baix moment de l’independentisme no ens ha d’enganyar: el sentiment nacional català és fort. Potser acceptaria un rei propi si fos perfecte, decoratiu i catalaníssim, però les butllofes pel discurs del 3 d’Octubre encara couen.

Expats ben pagats, immigrants mal pagats

Regió7 publica avui un il·lustratiu informe sobre la diferència de sou entre els treballadors espanyols i extracomunitaris a Manresa. La diferència és notable: «El salari brut mitjà de les persones extracomunitàries a Manresa era, el 2023, de 18.150,34 euros anuals, 11.244,06 menys que els de nacionalitat espanyola».

No és una situació exclusiva de Manresa, tot i que a la ciutat la diferència és superior a la mitjana catalana. Aquesta és de 21.490 euros per als extracomunitaris, deu mil menys que per als espanyols. Els estrangers manresans estan més mal pagats que els catalans. Són els més pobres d’una ciutat pobra.

Se sol dir que els immigrants cobren menys perquè es concentren en el sector dels serveis, que és el més mal pagat. És el que m’ha dit aquest matí la joguina d’IA de cal Musk, que respon generalitats a preguntes concretes. Però l’estadística que comentem diu que el salari mitjà del sector serveis a Manresa és un 97% del salari mitjà general. No hi ha tanta diferència! La qüestió és que dins dels serveis hi ha feines i feines, i hi ha sous i sous.

I també hi ha estrangers i estrangers. Al conjunt de Catalunya, el grup més ben pagat és el dels estrangers comunitaris, els procedents d’altres Estats de la Unió Europea. Aquests cobren més que els de nacionalitat espanyola. I molt més que els extracomunitaris.

Per això als extracomunitaris els anomenem immigrants i als comunitaris, «expats».

Em ronda pel cap una pregunta: els immigrants cobren menys perquè fan feines mal pagades, o les seves feines estan mal pagades perquè les realitzen immigrants disposats al que sigui?

Any nou, vida vella

 

(Article publicat dissabte a Regió7)

Escriu el columnista Tim Dowling a The Guardian: «En aquests dies només tinc una regla pel que fa als propòsits d'any nou: no anotar-los sota cap circumstància. Ni a les xarxes socials, ni en un post-it enganxat al mirall del bany ni a l’aplicació de notes del telèfon mòbil. Les probabilitats que no compliu els vostres propòsits són molt altes, però mentre no els anoteu, seran igualment altes les probabilitats de no recordar-vos-en quan arribi el proper Cap d’Any.»

Per què són tant difícils de complir els propòsits per a l’any que comença? Potser perquè sovint els formulem amb el cervell condicionat per l’alcohol i l’entorn festiu, una combinació que aboca a l’excés d’autoconfiança. En plena eufòria ens creiem capaços d’aprovar velles assignatures pendents amb una ma a la galta. L’endemà els vapors de l’alcohol s’han esbravat i de la festa en queden els plats bruts, el confeti per escombrar, potser una certa caparra, i una percepció més precisa sobre les pròpies capacitats.

Però segurament existeix una altra causa: L’any nou no ens porta vida nova perquè el salt de data de desembre a gener és molt artificial. La natura no s’altera gens ni mica pel fet que canviem una xifra del calendari. A l’altre costat de la pàgina hi fa el mateix fred, ens maltracten dels mateixos dolors, la mainada va a la mateixa escola, ens espera la mateixa feina i percebem la mateixa falta de llums en els qui ens haurien d’il·luminar. És cert que les administracions enceten període pressupostari i que s’incrementen algunes tarifes, però són el que dèiem: artificialitats derivades del gran artifici que és el calendari heretat de l’antiga Roma.

Els babilonis, els antics grecs i els primers romans començaven l’any al març, quan la natura es desvetllava. A les societats actuals ens deixondim al setembre, després de la migdiada estival. És llavors quan la mainada canvia de curs o d’escola, per posar un exemple. És el moment del reinici. Els bons propòsits de canvi personal, des d’abandonar el tabac fins escriure una novel·la, estaran més ben enquadrats en el calendari dels cursos que en el dels anys. I potser també els pressupostos de les administracions i les tarifes dels serveis haurien de renovar-se a l’equinocci de tardor i no al solstici d’hivern, però aquestes figues són d’un altre paner.