Si els Jordis i les Jordines no fan manresanets, qui els farà?

Segons les dades de l'Ajuntament, la població de Manresa ha crescut un 3,56 per cent (i no el sis per cent que diu Sergi Perramon a Regió7) entre l'1 de gener del 2020 i l'1 de gener del 2025. Això equival a un creixement mitjà (acumulatiu) del 0,68 per cent anual, si el senyor xatbot ha fet bé els càlculs. No és cap barbaritat, oi? 

La qüestió és una altra. La qüestió és que aquest increment s'ha produit malgrat un creixement vegetatiu negatiu. Fa sis anys que a Manresa les defuncions superen els naixements. El progrés demogràfic, per tant, és conseqüència de la immigració. Una immigració que, com a col·lectiu, tampoc no genera prou naixements per crear creixement vegetatiu positiu.

Mentre es vagi dilatant l'esperança de vida, l'alternativa a l'augment de la immigració és el decreixement i l'envelliment de la població. Dir que "no en volem més" pot ser popular però ignora la dimensió del problema demogràfic. Equival a fer campanya contra les conseqüències d'una dinàmica sense entrar a estudiar les causes i les solucions.

Si els Jordis i les Jordines no fan catalanets, qui els farà?

Perduts a la parada del bus

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Aquests dies he utilitzat vàries vegades les parades provisionals del bus urbà a l’estació d’autobusos. Manoi, quin desastre. Les situacions excepcionals demanen un sobreesforç d’informació per orientar dels usuaris, i allà passava exactament el contrari. La conseqüència: gent amunt i avall, preguntant a altra gent igual de perduda.

Hi ha dues parades, separades un centenar de metres, segons la direcció dels vehicles. En una, al davant de les obres d’una promoció d’habitatges que motiven el desgavell, han repenjat a la paret tres fulls plastificats, a la poc convenient altura dels genolls, amb un rètol de parada anul·lada i una mena de mapa. Però aquella no és la parada suprimida, sinó la seva alternativa temporal. A l’altra parada, davant l’edifici d’aquest diari, no hi diu res de res. Els senyals informatius que hi havia al costat de l’infame escala de nyigui-nyogui, ara clausurada, estan tapats amb plàstics negres, però no n’hi han posat d’altres. I mira que hi ha metres de paret de formigó gris, de cap a cap de la vorera.

És dimecres. A la segona parada hi ha dos homes de mitjana edat. De la conversa en dedueixo que han vingut del Moianès en el cotxe de línia. Al cap d’una estona arriba el bus de la Balconada en direcció a Guimerà, i un dels homes s’adreça al conductor. «Aquest va a Sant Joan de Déu?». «No, han d’agafar el 8». «Ah». Se m’encén la bombeta, com als acudits gràfics, i els dic que per anar a l’hospital han d’agafar el 8, sí, però a l’altra parada, perquè si l’agafen en aquesta acabaran a la Renfe. Els assenyalo cap a on és. Un dels homes, el més gran, s’emprenya i decideix anar a peu al seu destí, tot i la llunyania. L’altre se’n va cap a on li he indicat, però al cap de poc el veig aturat al mig del pas de vianants, mirant en totes direccions. De tant ben indicada com està, no troba la parada en qüestió. «Davant del Gimbe», li dic. «Què és el Gimbe?». «Miri, veu aquell rètol d’un restaurant italià? Doncs a la mateixa vorera, vint metres més enllà». L’home em dona infinites gràcies i se n’hi va. No el torno a veure, així que suposo que ho ha trobat. Segur que li ha preguntat al conductor de la línia 8: «Em promet que aquest va a Sant Joan de Déu? Segur?».

El govern local diu que Manresa va com una moto, amb grans projectes que són motiu d’orgull i satisfacció, però a la màquina municipal no li faria cap nosa una mica de cura en els detalls quotidians. Tanta propaganda i no saben senyalitzar com cal unes parades de bus?

La culpa de l’apagada va ser de Homer Simpson

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

A les sèries policíaques al primer minut es comet un crim i al cap de tres quarts el culpable s’enfonsa, aclaparat per les proves que els brillants inspectors han descobert a un ritme vertiginós. Acostumats per aquestes ficcions, esperem que els misteris de la vida real també es resolguin en un tres i no res, dit i fet, però els guions de la realitat solen ser més complicats que els televisius, i ens fan passar hores i dies (i setmanes i mesos) sense respostes clares. O amb un frenesí d’hipòtesis contradictòries que els diferents actors es tiren pel cap.

És el que està passant amb la gran apagada de dilluns. Ja és trist que mentre la població fa un exercici exemplar de convivència serena (ciberesgarips a banda) per passar el moment difícil, la política espanyola s’enfangui en l’habitual polarització insuportable, més preocupada per assenyalar culpables que per desxifrar les causes.

A mesura que s’ha dispersat la boira s’ha anat perfilant un punt d’origen del daltabaix: es veu que, de sobte, es va esfumar un seixanta per cent de l’electricitat obtinguda als camps de plaques solars, que en gran part s’estenen pel sud de la península. Com si un graciós hagués tancat l’aixeta principal. Com pot ser que, de sobte, desapareguin tots aquests gigawatts? Mentre esperem que els sagaços inspectors identifiquin el culpable en el darrer gir de guió, els presentem tres hipòtesis gratuïtes i gens serioses: L’eclipsi fantasmal, el ratolí rosegafils i l’entranyable Homer Simpson.

Primera hipòtesi: la producció fotovoltaica va caure perquè les plaques es van quedar sense sol a causa d’un eclipsi, que anomenem «fantasmal» perquè ningú no el va veure. Ja se sap que mai no mirem amunt, només avall, al mòbil, i per això va passar desapercebut.

Segona hipòtesi: un fil pelat per un ratolí dins els manyocs de cables que s’amaguen darrera dels panells de llums i pantalles als centres de control de la xarxa. Els fils pelats provoquen curtcircuits que al seu torn fan saltar els ploms en cadena i ens submergeixen en el caos. En un país on els trens de rodalies s’incendien sols al mig del no res, per què hem de descartar aquesta explicació tercermundista?

I la tercera: el dia de l’apagada, al centre de control més central de tots, al cor del sistema, hi havia de supervisor un tal Homer Simpson, que va deixar una llauna de cervesa en equilibri inestable sobre el teclat principal que ho controla tot, va badallar i es va quedar fregit.

Un article fet a ma amb bolígraf i llibreta

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7, sobre l’apagada de dilluns)

L’article d’avui [per dimarts] l’he començat a escriure dues vegades. La primera, a l’ordinador. La segona, en una llibreta d’espiral amb un bolígraf de propaganda, després que el retolador de punta fina em deixés tirat. D’articles a ma n’havia escrit un munt fa mig segle, quan em foguejava com a corresponsal local de la premsa de Barcelona i dictava les cròniques per telèfon. També havia fet entrevistes i cobert rodes de premsa sense gravadora, guixant paper a tota velocitat amb una lletra que havia de desxifrar immediatament perquè l’endemà ja no l’entenia. Mai no he estat mecanògraf de deu dits, i el meu tecleig és de velocitat moderada; m’admiren els periodistes que prenen notes de les compareixences directament amb el portàtil, o els que hi fan les cròniques del ple municipal mentre se celebra. Jo, paper i bolígraf. Els he rescatat quan el canal whatsapp d’aquest diari m’ha fet saber que no era el meu ordinador el que s’havia quedar a les fosques, ni el pis, ni l’escala, ni el carrer, ni el barri, ni la ciutat, sinó tota la península Ibèrica, i que n’hi havia per a unes quantes hores. Després d’una estona de testimonis d’oients que trucaven a les emissores per explicar que al seu poble tampoc no tenien llum, he apagat la ràdio, he premut l’interruptor d’una làmpada perquè m’avisés del retorn del subministre, i he començat aquestes línies per tenir la feina avançada, amb el propòsit de transcriure-les, corregir-les i completar-les quan les tecles de l’ordinador recuperessin la seva funció. Mentrestant, m’apalancaré en una butaca al costat de la finestra per continuar la lectura d’un llibre de la lleixa dels pendents. Potser m’haurà sortit un article massa personal, però el concepte «tots penjats d’un (fràgil) fil (elèctric)» segur que l’haurà desenvolupat una legió d’opinadors.

Postdata 1. Les apagades elèctriques són dolentes per mantenir una alimentació equilibrada quan tens un litre de gelat al congelador de la nevera i has d’optar entre menjar-te’l en poques hores o resignar-te a que es faci malbé.

Postdata 2. L’independentisme hauria de reflexionar sobre la feblesa d’una República Catalana si una apagada espanyola la pot deixar totalment a les fosques. «Operació Urnes?» El que necessita és una Operació Generadors i molts bidons de gasoil.

Postdata 3. Però si tinc un portàtil al calaix i dades al mòbil! Acabo l’article i l’envio al diari. Si l’estan llegint és que ha arribat.

La senyera més alta

(Per si se’ls van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

Han començat les obres per instal·lar a l’exterior del Parlament de Catalunya, en un extrem de la façana, la que serà la senyera més alta de Catalunya. El pal s’enfilarà fins els 25 metres, superant així ens 17 metres del que s’aixeca al Born, i les dimensions de la roba seran de nou per sis metres, que equivalen a 56 metres quadrats. Es veurà de lluny, per descomptat, i la gent que s’hi acosti haurà de guaitar-la mirant cap amunt, com demana el Cant de la Senyera: «per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel».

Això sí: es quedarà curta si algú cau en la temptació de comparar-la amb la rojigualda de la plaça Colón de Madrid, que voleia al cim d’un pal de cinquanta metres i amida 21 per 14, amb una superfície de 294 metres quadrats. El doble d’altura, cinc vegades més de drap i un mecanisme giratori perquè els canvis de vent no l’enrotllin. La notable manifestació d’espanyolitat va ser idea de José María Aznar quan era president del govern espanyol i la va executar Álvarez del Manzano com alcalde del PP a l’Ajuntament de la capital.

Però l’altura de la bandera madrilenya empal·lideix al costat dels pals que aguanten les respectives ensenyes nacionals a Jeddah (Aràbia Saudita, 171 metres) o Bakú (Azerbaidjan, 162 metres). I quant a quantitat de roba, l’any 2014 es va desplegar a terra, en un aeròdrom proper a Bucarest, una bandera de Romania de 349 per 227 metres, amb l’objectiu de batre un rècord Guinness. Per descomptat, era massa enorme i pesada per pensar en fer-la voleiar.

El joc de qui té el pal més llarg i la bandera més grossa és propi de mascles adolescents, però quan ens toquen la fibra patriòtica al més granat li tornen les picors del temps de l’acne. Tanmateix, aixecar ben amunt una gran senyera al costat del Parlament té la seva raó de ser en l’obligació legal de donar a la bandera espanyola tracte d’igualtat, si no de preferència, a l’espai oficial de la façana. La institució acata la lletra de la norma però desafia l’esperit de la imposició.

L’equivalent manresà d’aquest truc seria que una gran senyera onegés en un pal més alt que l’edifici de l’Ajuntament, vora el carrer del Bisbe, davant l’antiga Fonda Sant Antoni, o al bell mig de la plaça, posats a fer. I que volei més amunt de les teulades.

Les infames escales de l'estació d'autobusos de Manresa

(Foto publicada a Regió7)

Ha estat necessari que instal·lessin una escala provisional infame perquè ens adonéssim que l’estació d’autobusos de Manresa ha estat maltractant les persones amb mobilitat reduïda. Perquè l’escala provisional substitueix la de formigó que centenars de persones havien de transitar cada dia per anar dels autobusos de l’estació als que tenen parada al carrer Sant Antoni Maria Claret. Una escala sòlida que no feia la mateixa angúnia que el seu relleu però que no era apta per a cadires de rodes i complicava molt la vida a les persones que es movien amb crosses, arrossegaven carretons d’anar a comprar, o conduïen cotxets de nadons amb nadons a dins. I això és així des de fa dècades.

Al dalt de les escales hi ha l’estació d’autobusos, amb les seves andanes on fan parada les línies interurbanes i algunes d’urbanes, així com la veïna estació dels Ferrocarrils de la Generalitat. I a baix, una parada del bus urbà on s’aturen unes altres línies, com la que baixa de la Balconada, o la Perimetral en direcció Renfe, o la que va de la Font cap a Valldaura, o la de Viladordis cap al centre. De manera que si un viatger que acaba d’arribar a la part de dalt vol enllaçar amb un dels busos que paren a la part de baix, ha d’utilitzar les escales (o bé fer una volta enorme per tres carrers, i amb alguna pendent forta). Fins aquesta setmana, les de formigó. Ara, les metàl·liques que fan angunia.

I no és només per enllaçar línies. Al carrer Sant Antoni Maria Claret, a la part de baix, hi ha un rosari d’equipaments sanitaris: dos consultoris mèdics, una clínica dental, un servei d’anàlisis, i a prop, un de radiologia. Com té el peu?, pregunta el metge. Abans de les fumudes escales el tenia millor, respon el pacient. Que ara haguem descobert la infàmia de les escales de mecano està bé, però ens hem empassat les altres durant anys i anys com la cosa més natural del món.

La gran hipocresia

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts a Regió7)

El papa Francesc ha mort i ara toca reunir els cardenals electors a porta tancada («con clave») per designar un nou Sant Pare. L’Església Catòlica és una monarquia electiva on un grup reduït de prínceps trien d’entre ells aquell que regnarà. El món està pendent del resultat. Al planeta hi ha més musulmans que catòlics, però l’Islam no té una figura central d’autoritat com el Papa.

En temps de guerres culturals, hi ha una batalla oberta a l’Església Catòlica mundial. En un dels extrems, els decebuts amb Francesc perquè no ha capgirat prou a fons les inèrcies conservadores i el poder de la cúria vaticana. En l’extrem contrari, els qui l’acusen de ser gairebé l’Anticrist destructor de les essències catòliques i enyoren la intransigència de Joan Pau II.

Diumenge va rebre durant uns minuts el vicepresident dels Estats Units, J. D. Vance, un catòlic convers ultraconservador que defensa una concepció de la caritat en cercles concèntrics: sempre s’ha d’estimar més els de prop que els de lluny, els nacionals que els immigrants. Allò de la caritat ben entesa que justifica els egoismes. Després de la breu trobada, Francesc va fer llegir a la plaça de Sant Pere el seu missatge pasqual, que contenia aquestes frases: «Quant menyspreu es manifesta de vegades cap als més febles, els marginats, els migrants! En aquest dia, voldria que tornéssim a tenir esperança i confiança en els altres, fins i tot en els que no ens són propers o vénen de terres llunyanes, amb costums, modes de vida, idees i hàbits diferents dels nostres.» Si Vance duia les orelles netes, ho ha d’haver escoltat.

Una altra cita, aquesta del 2019: «Quantes vegades hem estat testimonis de l’escàndol d’aquelles persones que van a l’església, s’hi passen el dia o hi van cada dia, i després viuen odiant els altres o parlant malament de la gent. Això és un escàndol. [Per fer això] val més no anar a l’Església». Per escàndol, l’espectacle de la gran hipocresia que ja ha començat: mostres de dolor i grans elogis de líders i governants que han fet, fan i faran tot el contrari del que Francesc els demanava.

És segur que els conservadors provaran d’influir en el conclave per decantar el futur de l’Església, i que els d’Estats Units seran molt actius en aquest sentit, però també és cert que quatre de cada cinc cardenals que poden votar el nou papa han estat nomenats per Francesc durant els dotze anys del seu pontificat.

S’acosten dies interessants.

Cardenals tancats a pa i aigua

Encara que l’hagin sentit a la tele, la paraula «conclau» no apareix al diccionari normatiu, a diferència de «conclave», definit com «1. Lloc on els cardenals es reuneixen i es tanquen per elegir papa. 2. Assemblea dels cardenals reunits per elegir papa». La porta es tanca amb clau, «cum clavis» en llatí. «Con clau» seria un estrany fenomen bilingüe.

Hi ha una història interessant darrera el costum de tancar els cardenals per elegir nou Papa. L’origen no es troba en la protecció del secret de les deliberacions sinó en alguns casos d’abús de posició principesca i dilació injustificada que es van donar al segle XIII a costa de la ciutat que pagava la festa.

Després que durant alguns segles el Papa fos elegit primer pels fidels i clergues de Roma i diòcesis veïnes, i després només per l’aristocràcia romana, finalment es va arribar a la situació actual que limita el vot als cardenals. Els interessos divergents d’una Església ja molt extensa territorialment facilitava que no es posessin d’acord, i de vegades la «seu vacant» s’eternitzava. Va ser llavors quan les autoritats civils de les poblacions que els acollien van iniciar el costum de tancar-los i no deixar-los sortir fins que es posessin d’acord.

El cas més sonat va ser el de Viterbo. El conclave va començar el 1268 i al cap de tres anys encara no hi havia nou Papa. Fastiguejats, els ciutadans no només van tancar-los al palau episcopal sinó que van imposar-los una dieta de pa i aigua. Segons la llegenda, fins i tot van desmuntar la teulada per deixar-los a la intempèrie. Llavors l’acord va ser qüestió de dies.

El desenvolupament de les reunions del conclave és secret, però se n’han fet aproximacions des de la ficció. La mort del papa Francesc ha revifat l’interès per la pel·lícula The Conclave, ben recent. Però el gran clàssic és Les sandàlies del pescador, protagonitzada el 1968 per Anthony Quinn en el paper d’un bisbe que és elegit Papa per aclamació després d’un discurs tant commovedor com improbable. Es dóna el cas que personatge procedeix de l’altre costat del teló d’acer, deu anys quants anys abans que Karol Wojtyla, Joan Pau II, fes el mateix recorregut, de la Polònia soviètica al setial de Pere.

Els conclaves són imprevisibles i se sol dir que qui entra Papa en surt cardenal, en el sentit de desconfiar de les quinieles. Als del Renaixement es feien passadissos en moltes direccions: els francesos contra els italians, els Medici contra els romans, i aquests dividits entre les grans famílies aristocràtiques. Mig de rebot, en una d’aquestes batusses sense guanyador clar va ser elegit el primer Papa de parla catalana, Alfons de Borja o, si es vol, Calixt III. S’apropava a la vuitantena i només va durar tres anys, però va deixar molt ben col·locat el seu nebot Roderic de Borja, el papa Borja per excel·lència, que regnar amb el nom d’Alexandre VI i va passar a la història cobert d’infàmia per les seves amants i nombrosos fills. Entre aquests, la famosa Lucrècia i el bel·licós Cèsar, que va dir «o Cesar o res» i va acabar en res.

Calvari i resurrecció

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de Regió7 de dissabte)

Fa uns anys van regalar-me un exemplar del diari La Vanguardia de la data del meu naixement, un detall simpàtic que desperta la curiositat: què passava al món el dia que vaig arribar-hi sense demanar-ho? Va resultar que el 6 d’abril de 1955 es va escaure en Dimecres Sant, i La Vanguardia (llavors es deia La Vanguardia Española) d’aquell dia dedicava la seva portada exterior a les processons de Setmana Santa de Reus. El peu de fotografia explicava: «He aquí un fragmento del magnífico Cristo yacente de la Real Congregación de la Purísima Sangre de Nuestro Señor Jesucristo, obra del escultor Modesto Gené, y, en la fotografía de la derecha, el momento de la salida del templo de la imagen del Crucificado». El diari tenia llavors una doble portada, una d’exterior en paper més bo, consagrada a les imatges, i una d’interior plena de lletra, dedicada a les notícies. En aquesta el principal titular de la jornada era: «La Semana Santa española», amb el subtítol «En todas las ciudades del Reino se efectúan preparativos para las próximas solemnidades». Una repassada a les portades gràfiques de la setmana dona els següents temes monogràfics: el diumenge anterior, «Humildad y grandeza del domingo de Ramos». Els dilluns no es publicava. Dimarts: «Estampas de la Semana Santa Española». El dimecres ja l’hem explicat. Dijous, una reproducció a tota plana de Crist Crucificat de Velázquez. El Divendres Sant no sortien diaris. Dissabte: «Las solemnidades religiosas del Viernes Santo en Barcelona». Diumenge: «Luz y alegría del Domingo de Pascua», amb imatges primaverals de jardins i arbres florits.

L’any 1955 hi havia un automòbil per cada vuitanta espanyols. La xifra actual és d’un per cada 1,8. Quan vaig néixer la majoria de famílies passaven els festius de Setmana Santa a la seva residència habitual i única, envoltats de religió per totes bandes, diari inclòs. Ara les carreteres van plenes, però els manresans que es queden a la seva ciutat tenen l’ocasió de viatjar en el temps per veure com dos penitents amb el rostre cobert desfilen pel barri vell carregats amb enormes creus, mentre un altre arrossega unes cadenes amb els peus descalços, a la processó del Silenci. Això sí: les portades de la premsa catalana de dimecres passat no anaven de passos i papotes sinó de l’inevitable Donald Trump i la classificació europea del Barça. Tot i que, ben mirat, l’un ens fa passar un calvari i l’altre apunta a una joiosa resurrecció.

Hi ha gent per a tot

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

De petit els pares m’havien dut a «seguir monuments» per Setmana Santa. Aquests monuments eren una mena d’altars provisionals on s’exposava l’hòstia consagrada durant la missa del Dijous Sant, que al seu torn rememora la institució de l’Eucaristia. Ja saben: el Sant Sopar, Jesús amb els dotze apòstols, Judes girant el rostre amb la bossa de les trenta monedes a la ma, i Leonardo da Vinci fora de quadre prenent apunts al carbonet per al Cenacle de Milà. Llavors Jesús reparteix el pa, passa als deixebles la copa de vi, i diu «aquest és el meu cos», «aquesta és la meva sang» i «feu això en memòria meva». És la primera consagració, repetida amb les mateixes paraules a totes les misses, abans en llatí («hoc est enim corpus mei») i ara en vernacle. La doctrina diu que en les hòsties consagrades són realment el cos de Crist, el Corpus Christi, gràcies al misteri de la transsubstanciació, pel qual la substància de Crist penetra la matèria farinosa, igual com la sang en el vi.

Era tradició anar l’església per adorar l’Eucaristia acabada de consagrar, però es veu que antigament es feia neteja i endreça de l’altar major dels temples en el lapse de temps entre la missa de dijous i la vetlla pasqual de dissabte al vespre, per tal que estigués ben net i lluent el Diumenge de Pasqua; per aquest motiu l’exhibició es desplaçava a uns altars provisionals, als que es va donar el nom de «monument al Santíssim Sagrament» i que van anar creixent en mida i ambició decorativa. Les principals parròquies competien per guanyar el concurs implícit dels elogis populars, i els fidels combatien l’avorriment d’un Divendres Sant festiu i sense diversions anant d’església en església a contemplar i comparar. Allà on es podia era freqüent visitar-se set de diferents en memòria de les anades i vingudes de Jesús en el relat de la Passió: Getsemaní, ca l’Anàs, can Caifàs, can Pilat, ca l’Herodes, altre cop a can Pilat, i finalment el Calvari.

Avui hi ha diversions amb escreix per passar una Setmana Santa entretinguda sense visitar set esglésies, però al mateix temps les mostres públiques de religiositat són ben presents. A Manresa podem assistir a un pregó, un concert, la benedicció dels rams, la desfilada dels Armats, i la processó del Silenci, la Dansa de la Mort i la processó de Divendres Sant. En la dictadura nacionalcatòlica la penitència era imposada i universal; avui la és optativa i molts la contemplen amb més curiositat que devoció.

A Manresa sóm 81.000, i ben mirat no som tants

Manresa ha superat la ratlla dels 81.000 habitants, segons es va informar al darrer ple municipal. Molts? Doncs no tants si tenim en compte que Manresa és el cor de Catalunya i no tindria res d'estrany que la seva demografia evolucionés al mateix ritme que la catalana. I, de fet, la ciutat creix més a poc a poc que el país.

Les dades apareixen en aquest quadre elaborat amb dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat). Les xifres interessants són a la darrera columna i indiquen quin percentatge suposa la població manresana dins la catalana. De 1950 fins les darreres actualitzacions. S'observa que, excepte en el lapse entre 1950 i 1960, la dada no para de disminuir. Si fa mitja centúria hi havia un manresà per cada 77 catalans, ara n'hi ha un per cada cent.

De 1950 fins ara la població catalana s'ha multiplicat per 2,5 mentre la de Manresa s'ha multiplicat per dos. En el que portem de segle i de mil·lenni el percentatge apenes s'ha mogut. Deu ser perquè es troba a mig camí de la Catalunya superpoblada i la despoblada, la vella i la nova, la marítima i la muntanyenca, el cas és que la ciutat creix al ritme nacional. 

Per tant, costa de creure que el creixement es pot accelerar o frenar, com voldrien molts, amb accions simplement locals. Una altra cosa és gestionar les onades per aprofitar-ne l'energia i evitar-ne els efectes destructius.

A Vic amb el Galtanegra

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts a Regió7)

D’Avinyó a Vic en transport públic amb dos canvis d’autobús i en tres línies diferents. Aquesta era la combinació detallada per un avinyonenc en un reportatge que diumenge passat publicava aquest diari. La primera etapa, d’Avinyó a Artés. La segona, d’Artés a Moià. La tercera, de Moià a Vic. Un viatge complicat, certament, però no tant estrany en una Catalunya presidida per la radialitat i els centralismes encadenats.

La radialitat dels sistemes de transport amb Barcelona com a centre té filloles clòniques a les capitals província, vegueria o comarca. Les línies i freqüències del transport públic estan bàsicament orientades a unir els pobles amb les seves ciutats de referència, i aquestes amb el cap i casal metropolità. Ben mirat, és el que imposa la demanda, i per confirmar-ho només cal veure el volum de trànsit a les carreteres entre Vic i Manresa o entre Manresa i Igualada, i comparar-lo amb el que registren les que uneixen les mateixes ciutats amb Barcelona.

A diferència de la C-55, que és un objectiu (quasi) unitari dels bagencs, no hi ha cap plataforma per exigir el desdoblament de la Manresa-Igualada. El bus Manresa-Vic per l’Eix circula deu cops al dia; el de Manresa a Barcelona, cinc vegades més. La figura de l’arbre de centralismes amb ramificacions successives també es pot descriure com un sistema de canonades de drenatge que recull el suc de tot el país i el serveix com aliment al Gran Xuclador.

Temps era temps, a l’avinyonenc de la nostra història li hauria estat una mica més senzill fer el seu viatge, ja que una mateixa línia d’autobús feia el trajecte complet entre Manresa a Vic passant per Artés, Calders i Moià. Aquest articulista l’havia utilitzat de jove, quan el gestionava l’empresa Galtanegra, d’origen solsoní. La línia va desaparèixer però se’n va posar en marxa una de molt més ràpida per l’Eix Transversal.

En el meu record, els cotxes del Galtanegra, que també ens portaven de Manresa a Cardona i a Solsona, eren sorollosos, tremolaven i tenien una relació conflictiva amb les imperfeccions del paviment. Valia més no tenir pressa quan pujava de Tona a Collsuspina pels revolts inacabables del coll de La Pollosa. Ara l’EixBus ens transporta amb força més velocitat i comoditat; els beneficis per als viatgers són evidents. Mentrestant, el tren de Manresa a Barcelona triga avui més estona que fa mig segle, fins i tot quan no acumula retards per qualsevol «incidència».

Les tribulacions públiques de la tiktoker sensible

La tiktoker manresana Nadine Romero ha explicat a Regió7.cat que "exposar-me no vol dir que tothom pugui opinar sobre el meu físic". Segons el diari digital, «la creadora de contingut explota contra un seguidor que qüestiona el seu físic i assumeix que podria comportar-li problemes de salut». Vaja, que algú li ha dit que li sobra algun quilo i ella s’ha enfadat: «que no em jutgin». El problema és que qui s’exposa sempre és jutjat. La diferència és que exposar-se a una xarxa com la xinesa significa que el judici t’arriba instantàniament i en volums tant massius com pugui ser-ho la teva audiència. (Per cert, quina mena de continguts són els que crea aquesta senyora? La notícia no ho explica. Són consells financers o de bellesa?).

Posem un exemple. Una persona obesa apareix de forma habitual per televisió per explicar, posem per cas, les novetats de la cartellera de cinema. Com que els humans som dolents de mena, a les cases i als bars de seguida que apareix es multipliquen els comentaris de la mena «cada dia està més rodó», «si continua així farà un pet», «als avions ha de comprar dos seients», «massa hores de cinema i zero de gimnàs», «algú li hauria de dir que és candidat a la diabetis», «un dia el trobaran fregit amb una feridura» i altres de més grollers i farcits de paraules menys reproduïbles. Però la persona afectada no s’immuta. Per què? Perquè ella és allà, a l’estudi de televisió, a una gran distància de nosaltres, que som a aquesta banda de la pantalla. Ja podem anar dient, que ni ens sent ni ens escolta. De fet, ni tant sols ens veu. Les nostres ganyotes li són indiferents.

Però això és la televisió, un invent juràssic amb una audiència geriàtrica, i les noves generacions s’aboquen a les xarxes, que són pura interacció. Si vols. Perquè si no vols, pots inhabilitar els comentaris. O ignorar-los. Pots llançar el teu missatge i oblidar-te de les reaccions, bones o dolentes. Quedar-te només en les xifres de visualitzacions i de «m’agrada» per saber si interesses algú. Però si optes per submergir-te en els comentaris perquè t’agrada que et cobreixin de lloances i et diguin que ets la bomba amb patinet, no et queixis si entremig trobes gent grollera que s’entreté dient coses lletges de tu. Sincerament, si els elogis no t’han proporcionat prou autoestima per immunitzar-te contra els trinxadors, dedica’t a una altra cosa.

Excepte, és clar, si anar-te a lamentar al diari és part de la teva estratègia de comunicació.

I si l'estació de busos de Manresa fos al costat de la Renfe?

On ara s’aixeca l’estació d’autobusos de Manresa abans hi havia una gran estesa de vies i magatzems en desús de l’estació de tren de Manresa Alta. Es va triar aquell indret perquè els terrenys ja eren de la Generalitat, i també es va argumentar que facilitaria la «intermodalitat» d’autobús i ferrocarril. 

Però els trens més utilitzats pels manresans no són els de la Generalitat sinó, amb molta diferència, els de Renfe. Només cal veure com ens queixem de la durada del viatge a Barcelona amb el servei estatal i no ens importa que l’autonòmic encara trigui més estona. 

Per tant, si del que es tractava era de combinar tren i autobús, el nou equipament s’hauria d’haver instal·lat a l’Estació del Nord, la qual, a més a més, es troba a sis-cents metres de Sant Domènec en línia recta, mentre que Manresa Alta és a més d’un quilòmetre.

Cal agrair a l’arquitecta de Freixinet Marta Solà la seva proposta de reformar de cap a peus l’actual instal·lació, però potser amb el que costaria una obra tant enèrgica com la que planteja es pot fer una actuació ambiciosa a l’Estació del Nord per encabir-hi la terminal d’autobusos. Caldria, això sí, que Generalitat i Ajuntament s’entenguessin amb Adif, i no és un interlocutor senzill. 

Al costat de les vies en servei hi ha una estesa de vies en desús, herència de quan s’hi desenvolupava molta activitat de mercaderies. Entre la carretera i la muntanya hi caben perfectament els dos mitjans de transport, i els actuals edificis podrien donar servei simultàniament a l’un i l’altre. És qüestió d’organitzar l’espai amb criteris d’eficàcia i eficiència. Naturalment, la xarxa de bus urbà distribuiria els usuaris manresans del tren pels diferents barris, com ja fa l’actual línia Perimetral, i els viatgers de comarques enllaçarien amb la línia del seu poble.

De totes maneres, si aquesta proposta de nova estació es descarta perquè tampoc no pensen fer nova l’actual, al menys que li apliquin una bona rentada de sostres i cobertes, una repintada exhaustiva, una renovació de mobiliari, i un pla d’usos racional i adaptat a la realitat per tal que els espais buits deixin de fer més por que gràcia.

Si ets pobre, fot el camp

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte a Regió7)

Es veu que les Illes Balears ja no atrauen immigrants de la resta del territori espanyol i ara es dona el fenomen contrari: residents illencs que es traslladen a viure a regions peninsulars de l’anomenada «Espanya buidada». Darrera d’aquesta dinàmica s’hi trobaria la crisi de l’habitatge derivada de l’allau turística: de fora vingueren que de casa els tragueren. La mudança a regions llunyanes pot significar dividir per tres el preu del metre quadrat, i aconseguir una casa sencera quan a Mallorca no poden comprar un pis decent.

Hem passat de condemnar els pobres a pujar escales a empènyer-los quilòmetres enllà. Abans que es generalitzessin els ascensors, les cases de pisos de les ciutats reflectien l’estructura de classes en una divisió vertical invertida: els de dalt vivien a baix. En són un exemple els edificis construïts a París arran de la reforma urbanística de Napoleó III a la segona meitat del segle XIX. Els rics, sovint propietaris de l’immoble, habitaven tota la primera planta. A partir de la segona la superfície es fragmentava en apartaments cada cop més petits, fins arribar a les mansardes de les minyones. Catalunya no va escapar del model. Quants edificis catalans d’una certa edat no llueixen encara el rètol de «principal» al replà del primer pis, una manera de deixar les coses clares?

L’urbanisme de Napoleó III va expulsar els residents pobres cap als afores, a indrets com Montmartre (els artistes s’hi van instal·lar perquè era barat). A pertot arreu l’expansió de les ciutats, combinada amb la popularització de l’ascensor, va fer que s’accentués el repartiment horitzontal de la divisió social. Barris de gent rica, amb els dúplex als àtics com a signe de distinció, i barris de gent pobra. A la Barcelona d’avui el preu del metre quadrat es duplica entre els districtes de Nou Barris i Sarrià-Sant Gervasi. Quan és tota la conurbació la que s’enfila cap als núvols de l’inassequible, als qui no s’ho atrapen els queda l’alternativa d’emigrar cap altres comarques. El metre quadrat del Barcelonès multiplica per sis el de les Garrigues, però les Borges Blanques queda una mica lluny per anar cada matí a treballar de cambrer a la Rambla.

Els cambrers de Palma no tindrien gaire bona combinació de Rodalies per anar a treballar cada dia des de la península. Estan encadenats als preus inassequibles que imposen els mateixos clients alemanys que són gasius amb la propina i rondinaires sobre la qualitat del servei. No és gens estrany que hi hagi qui faci les maletes.

Si llavors ens saltavem els "dos rombos", què no farà la mainada actual a les xarxes?

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

Temps era temps les pel·lícules projectades als cinemes espanyols necessitaven l’autorització del Ministerio de Información y Turismo, que les podia prohibir o retallar, i en tot cas els encolomava una etiqueta que advertia del seu risc per la salut moral de la població. El grau de perillositat es mesurava amb una escala de l’1 al 4. La categoria 1 volia dir «apta per a tots els públics», la 2, per als majors de 12 anys, la 3 per als majors de 18 anys, la 3R per a «mayores con reparos», i les obres que els censors qualificaven amb un 4 («greument perilloses») no s’arribaven a exhibir.

L’equivalent televisiu es va implantar el 1963 a Televisión Española, llavors l’única existent, i consistia en la sobreimpressió d’uns rombes blancs en una cantonada de la pantalla. Un sol rombe significava que el programa era per a majors de 14 anys, i dos rombes, per a majors de 18 anys. Tant a la gran pantalla com a la petita el criteri de perillositat prenia com a referència el sisè manament, «no cometràs actes impurs», que el catolicisme traduïa per «no fornicaràs», i ignorava força el cinquè manament, «no mataràs», de manera que la mainada tenia permís per afartar-se de tirotejos però se li amagaven els petons d’amor i qualsevol altra forma d’aproximació romàntica amb intencions ulteriors.

Tot això, servia d’alguna cosa? Els meus companys de generació els podran dir que els porters de molts cinemes de la nostra adolescència tenien la màniga bastant ample, sobretot a les sessions menys concorregudes, i que la majoria de nosaltres ens vam fer un tip de veure pel·lícules amb dos rombes a la tele, i això que les cases tenien un únic aparell al menjador, de manera que la supervisió parental era força difícil d’esquivar.

En plena dictadura les restriccions anaven com anaven, així que ens podem imaginar com funcionen ara, quan tots els adolescents porten una pantalla a la butxaca i tenen l’ordinador a l’habitació. Quan apareix la xifra 18 en un racó no és que se’n riguin, és que no la veuen. De manera que poden imaginar l’atac de riure quan he llegit que Instagram restringirà certes utilitats de l’aplicació als usuaris menors de setze anys... que hagin confessat l’edat sense fer trampes. I que ja s’estan afanyant a obrir un compte nou amb el perfil d’un adult de quaranta anys i la foto d’un desconegut amb barba. Si nosaltres ens saltàvem els rombes de la tele única, ja pots comptar què són capaços de fer els nadius digitals.

L'estratègia de Trump: Un cap de cavall al llit i ja parlarem

 

(Aquest és l’article de Regió7 de dimarts passat, abans del darrer cop de timó de Trump)

Entre les escenes memorables de la pel·lícula El Padrí es va fer molt popular, fins l’extrem de crear llenguatge, la del cap de cavall al llit del productor de Hollywood que es nega a donar un paper a l’afillat de Vito Corleone. No cal dir que canvia ràpidament d’opinió i el jove, un cantant en decadència, refà la carrera com estrella de la pantalla (el paral·lelisme amb Sinatra és evident). La diferència entre aquest episodi i el dels aranzels de Donald Trump és que Tom Hagen, el consigliere de Don Cornelone, adopta una actitud educada i dialogant en la seva visita al productor. Aquest es nega a qualsevol negociació i té una reacció furibunda que contrasta amb la calma de Hagen; només després del fracàs de la via dialogada arriba la demostració de força amb el sacrifici d’un semental valorat en sis-cents mil dòlars de 1972. Donald Trump, en canvi, ha optat per posar un cap de cavall al llit de tots els països del planeta (excepte Rússia, ves per on). Com a les pel·lícules més tòpiques, «dispara primer i pregunta després». En els paràmetres de la indústria de l’extorsió, la via Corleone estalvia molta violència: si saps el que estan disposats a fer-te ja no els dius que no. En canvi la via Trump fa estralls innecessaris: en menys d’una setmana milions de persones han vist fondre’s una part dels seus estalvis, gestionats per fons de pensions o d’inversió, i l’economia mundial s’ha omplert d’incertesa. Ell mateix ha explicat alguna vegada els tres fonaments de la seva estratègia: Ataca, ataca, ataca; nega qualsevol acusació, per evident que sigui; i declara’t sempre vencedor.

Colpejar primer i preguntar després és el que va intentar Putin a Ucraïna, però no li va acabar de sortir i ara hi ha un escorxador de vides i un triturador de recursos. El cas ucraïnès, combinat amb el «ja us ho fareu» de Trump, pot haver reforçat la unitat europea, però la solidesa de la tendència és una incògnita. Una enquesta publicada ahir diu que la majoria d’espanyols està d’acord amb la creació d’un exèrcit europeu, però una d’anterior mostra l’escassa disposició dels mateixos espanyols a combatre personalment en cas d’invasió, i molt menys si l’envaït és un altre estat europeu. La combinació de les dues respostes ve a dir que considerem Europa com una entitat externa que ens ha de treure de les castanyes del foc sense que nosaltres haguem de participar en l’esforç. Europeistes insincers, i Trump ho sap.

Tres pantalons per vint euros

He passejat una estona per AliExpress i per Temu, els competidors xinesos d’Amazon. No sovintejo ni els uns ni l’altre perquè sóc més d’anar a comprar a la botiga, però el que hi he trobat m’ha deixat amb la boca oberta. Tres pantalons curts per menys de vint euros. Un trepant per divuit. Una pala excavadora per dos-cents noranta. D’acord, és una pala excavadora «mini», que no està recomanada per construir carreteres sinó per a treballs de granja, però continua estant per sota dels tres-cents euros. Llavors m’he preguntat com els afectarien uns aranzels del 104% com els que han entrat en vigor per a les importacions d’Estats Units a la Xina. Passaria que els preus que acabo de comentar es multiplicarien per dos i continuarien sent econòmics en comparació amb els equivalents made in USA, que a més a més s’encariran pels aranzels de represàlia dels països d’on procedeixen les matèries primeres i els components necessaris per a la seva fabricació.

Però fins i tot si els aranzels estimulen la manufactura dels EUA, no es recuperaran els llocs de treball perduts a causa de la globalització que va fer tancar grans empreses del «corredor rovellat», on el malestar social ha donat ales al populisme de Trump. Per entendre què pot passar només cal pensar que a la Xina proliferen les anomenades «fàbriques fosques»; s’anomenen així perquè la robotització ha assolit nivells tant elevats que naus senceres del procés de producció funcionen soles, sense necessitat de cap persona, i per això tanquen els llums, per estalviar. Si la indústria dels EUA es posa a fabricar una part del que ara importa de la Xina, només necessitarà una petita part dels treballadors de coll blau que ocupava fa uns anys, i que exigeixen proteccionisme en l’esperança de recuperar una feina desapareguda.

Trump, la cacera de bruixes i la força del costat fosc

 

Aquests dies George Clooney protagonitza a Broadway la versió teatral de la pel·lícula Bona nit i bona sort, de la que va ser director el 2005. El tema és la «cacera de bruixes» desfermada als anys cinquanta del segle passat pel senador Joseph McCarthy contra les «activitats anti-americanes» que veia pertot arreu, a l’empara d’una onada de pànic per la suposada amenaça soviètico-comunista.

Intel·lectuals de primera fila, acadèmics, investigadors, escriptors i guionistes, cineastes, actors... van caure en mans de la nova inquisició. Persones conegudes que havien estat sensibles davant les injustícies van ser inscrits en una llista negra que els abocava al pacte de la fam. Amb el xantatge es van fomentar les delacions. El talent de Hollywood va patir de valent.

Pel·lícula i obra de teatre van sobre la valentia de Edward R. Murrow, periodista de la cadena CBS, que va alçar la veu contra McCarthy en els seus programes vespertins; «bona nit i bona sort» era la frase amb la que els tancava. La producció teatral ha estat ben rebuda a la liberal Nova York en aquests dies que Donald Trump i la seva cort estan fent passes descarades per corcar els fonaments de la democràcia liberal i consolidar un estat autocràtic que menysprea la separació de poders i els famosos «controls i equilibris».

Però l’obra també ens recorda que el segle passat Estats Units va viure un episodi gens edificant d’atac massiu a la llibertat de pensament i d’expressió, amb el suport d’una part important d’una població fanatitzada per l’«americanisme». Convé tenir present aquell episodi abans de sorprendre’s del suport popular a les polítiques de Trump.

Amb poc més de dos-cents anys de vida, els Estats Units tenen molt de què avergonyir-se. Com la majoria de països, alguns molt més que d’altres. De fet, no calen gaires anys d’història perquè un Estat es carregui de pecats difícils de perdonar. Com ens van ensenyar el catecisme i George Lucas, la temptació del costat fosc és irresistible.

El cas curiós dels bilions de dòlars que «s’evaporen»

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Els diaris diuen que la caiguda de les borses pels aranzels de Donald Trump «fa evaporar bilions de dòlars». Sempre m’ha semblat entre curiós i irracional que les borses tinguin la capacitat de crear i destruir diners d’aquesta manera, d’un dia per l’altre. Una mateixa empresa pot valdre un dia deu milions a la borsa, l’endemà valer-ne dotze, i al cap d’una setmana haver baixat a cinc, i les fàbriques, els empleats, els directius, la cartera comercial... ser els mateixos. La capacitat productiva es mostra inalterada mentre el suposat valor viatja en una vagoneta del Dragon Khan.

Els mercats de capitals serveixen per canalitzar els estalvis de la població cap a iniciatives productives. Quan fan correctament el seu paper, els mercats són bons per als estalviadors, per als emprenedors, i per a la riquesa dels països. Però s’allunyen d’aquesta funció quan es converteixen en casinos on els operadors aposten a la baixada d’una cotització o a la pujada d’una altra no pas pels resultats i expectatives de l’empresa, sinó per estats d’ànim i manipulacions diverses. El pitjor és l’efecte Matrix: les tremolors del món virtual tenen repercussió en el món real.

Aquests dies també hem llegit que els nord-americans són estadísticament més rics que mai, però la causa és l’elevació dels preus de l’habitatge i el curs alcista que han tingut les borses just fins abans de l’actual «trumpada». Fins i tot amb ella, l’índex SP500 de la borsa de Nova York ha pujat un 116% els darrers cinc anys i un 530% en els darrers vint-i-dos. Són els Estats Units un 530% més productius que l’any 2003? No. El preu mitjà d’un habitatge en aquell país s’ha multiplicat per 2,5 en vint anys. Són avui les cases 2,5 vegades més grans que fa dues dècades? No. Però si la casa és l’únic actiu del seu propietari, l’estadística diu que és 2,5 vegades més ric. I si té accions en borsa que han seguit la tendència general, la seva riquesa encara ha crescut més, malgrat que cada cop li sigui més difícil arribar a final de mes.

El 5 de febrer del 1637, al punt màxim de la bombolla de la tulipa, els posseïdors holandesos de bulbs eren milionaris. Al cap de pocs dies els milions s’havien evaporat com els bilions de les borses d’aquesta setmana. Per sort, només una minoria d’holandesos s’havia llançat a especular amb la flor. Per desgràcia, tots els naufragis provoquen onades.