L’empadronament d’okupes i il·legals a Manresa

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

A l’Ajuntament de Manresa es van tirar els plats pel cap per un còctel amargant d’okupació, immigració i padró municipal. Junts, que és el principal grup de l’oposició, està en campanya a tota Catalunya perquè no s’empadroni cap de les dues tipologies. La regidora del negociat, Montserrat Clotet, els va prometre una trobada informativa amb voluntat didàctica. Per als lectors que no siguin regidors, hi ha un principi de resposta a la llista de documents necessaris per demanar l’alta al padró, que es pot descarregar del web consistorial.

Els immigrants il·legals es poden empadronar? Segons les normes que comentem, quan vols fer el tràmit et demanen el DNI, el NIE (targeta d’estranger resident) o el passaport, vigents.

Poden empadronar-se els okupes a l’habitatge que han okupat? La norma exigeix certificar el dret a viure-hi, com a propietari, com a llogater o com a autoritzat per qualsevol dels dos. Si dius que «l’amo m’ha donat permís» ho has de demostrar. Et pots empadronar si el contracte de lloguer ja ha vençut però no n’has marxat? Sí, si continues pagant el lloguer o si presentes rebuts de llum, aigua o gas.

Pots empadronar-te en un habitatge del qual no ets ni propietari ni llogater? La resposta és que sí, i aquí hi ha una porta oberta a les trampes. La norma diu que el titular pot autoritzar una altra persona a empadronar-se al seu habitatge. No cal que ell mateix hi visqui. Per aquest sistema, un sol lloguer d’una cofurna microscòpica pot servir per donar d’alta una vintena de persones que, en la realitat, habitin pisos okupats, dormin en barraques o acampin en naus abandonades.

Cal imaginar que la regidora Clotet explicarà als companys de consistori quines mesures es duen a terme per evitar els «pisos-pastera fantasmes». Seria bo que aquesta informació es divulgues al conjunt de la ciutadania, i que la coalició de govern municipal no es resistís a fer-ho amb l’argument que parlar d’aquests temes és fer bullir l’olla de la xenofòbia (odi als estrangers) i l’aporofòbia (odi als pobres), sovint dirigides contra les mateixes persones.

Contra els rumors de les xarxes amplificats pels demagogs, informació. Contra les exageracions, dades estrictes i demostrables. Els ciutadans no som tan idiotes com es pensen, per una banda, els que escampen boles alarmistes, i per l’altra, els que amaguen el que podrien explicar rere cortines de propaganda insubstancial.

Lleó XIV em torna vell

Retrat oficial de Lleó XIV

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

Saps que t’has fet gran quan el Sant Pare és més jove que tu. Robert Prevost va obrir els ulls a Chicago quan ja feia cinc mesos que aquest articulista havia fet el mateix a Manresa. Avuila xifra dels meus anys és una unitat més alts que la seva; al setembre ens igualarem.

Hi ha qui s’estranya que un Papa de seixanta-nou anys sigui titllat de «jove». Certifico que se’n poden tenir setanta i sentir-se la mar de jove; això sí: un «jove sinofós». La hipermetropia, els tinitus, les cervicals, les lumbars i els genolls artròsics, entre altres obsequis de la mare natura, no són obstacle per a la joventut d’esperit. Una altra cosa és que la música de moda em provoqui la mateixa atracció que l’oli per l’aigua, i que al primer signe de reguetó busqui una emissora de rock, però això li passa a gent amb força menys anys que els meus.

Vaig néixer sota Pius XII i als meus tres anys va arribar Joan XXIII. Als vuit, Pau VI. Als vint-i-tres, Joan Pau I i Joan Pau II, que en comptava cinquanta-vuit. Si Lleó XIV és un Papa jove, el polonès deuria ser adolescent. Als meus cinquanta van elegir Benet XVI, de setanta-vuit, i als meus cinquanta-set, Francesc, de setanta-sis. Sempre, sempre, el Summe Pontífex ha estat més gran que jo. Fins ara. Aquesta mena de coses fa notar el pes del temps.

Illa pujoleja?

Tenir més edat que un Papa quasi septuagenari també serveix perquè les coses noves et sonin a velles. Per exemple, haver viscut intensament els vint-i-tres anys de presidència de Jordi Pujol fa que unes paraules de Salvador Illa activin immediatament els ressorts de la memòria. L’actual president ha dit, en la signatura del Pacte Nacional per la Llengua: «volem i ens comprometem a fer que el català segueixi formant part de la columna vertebral de la nació catalana». Quin ressort s’ha activat dins el meu cervell? El que remet a un concepte sovintejat per Pujol, que aquí reproduïm d’un discurs del 1992 en un simposi internacional sobre drets lingüístics a Girona: «A Catalunya diem que la llengua és el nervi de la nació catalana. Ho diem per reforçar el paper de la llengua, que nosaltres considerem capital». Nervi o espinada, tot és anatomia. Illa pujoleja?

Però Pujol afegia: «si intentéssim salvar la nostra identitat com a poble només amb la llengua, segurament fracassaríem; hi hem d’afegir moltes més coses». Al nervi i a l’espinada se’ls han de sumar múscul i voluntat. Si no, la llengua serà una «pecularidad regional».

L'enfangada general de la DGAIA

PSC, ERC i Comuns han pactat crear una comissió d’investigació sobre l’actuació de la DGAIA (direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència) des del 2011 fins l’actualitat. Les irregularitats detectades i repetidament denunciades sense èxit, afegides al cas de la menor abusada i prostituïda, han fet impossible continuar mirant cap a una altra banda.

En els anys que s'investigaran han estat al front del Govern els presidents Artur Mas, Carles Puigdemont, Mariano Rajoy (durant els set mesos de suspensió de l’autogovern el 2017-18), Quim Torra, Pere Aragonès i Salvador Illa des de fa nou mesos. La llista de governants que no s’han assabentat de res esquitxa convergents i postconvergents, republicans i, en la mesura que hagin trigat a reaccionar, també els socialistes. Aquests, curiosament, havien governat fins just abans del periode a estudiar. 

Les tres principals formacions del Parlament tenen responsabilitat. No es podran tirar el desastre pel cap perquè tots ells tenen la teulada de vidre. A veure si aquesta circumstància serveix perquè es faci una bona feina de depuració i reconstrucció en lloc d'entretenir-se en un pim-pam-pum eixorc. Però és legítim témer que pactaran la profunditat de la investigació per evitar fer-se gaire mal els uns als altres.

Enhorabona, Josep Maria Mata i Josep Pons! Han rebut la creu de Sant Jordi

 

Tinc el dia atrafegat, així que ho faré curt. Dues enhorabones a tantes altres creus de Sant Jordi lliurades ahir. La del geòleg manresà Josep Maria Mata i Perelló, i la del músic de Puig-reig Josep Pons i Viladomat. 

Tots dos tenen entrades a la Viquipèdia en català, a les quals em remeto.

Josep Maria Mata: ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Mata_i_Perell%C3%B3

Josep Pons: ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pons_i_Viladomat 

El nou Papa és negre? Segons el vell racisme, sí

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

La «regla d’una sola gota» que va regir a gran part del Sud dels Estats Units, dictava que l’existència d’un sol ancestre africà, per remot que fos, convertia una persona en negre i permetia que fos discriminada per les lleis de segregació. Tant se valia que fos el rebesavi o el quadravi: una sola gota al conjunt de l’herència genètica era suficient. D’acord amb aquesta regla, vigent fins ben entrat el segle XX, ara mateix l’Església catòlica té un Papa negre.

Tan bon punt es va conèixer el resultat del conclave, als Estats Units es va desfermar una investigació frenètica dels orígens del cardenal Prevost. Per la banda paterna constava una ascendència franco-italiana («prévost» era el nom d’un càrrec oficial en francès antic), i per la banda materna, es parlava d’una d’espanyola, pel Martinez del cognom de l’àvia. Però quan els investigadors van gratar van trobar que els avis materns eren dues persones inscrites al cens amb la B de black, filles al seu torn de «persones lliures no blanques» segons un genealogista. Els Martinez havien emigrat de Nova Orleans a Chicago per raons econòmiques, com tantes altres famílies de la zona. Ell, Joseph Martinez, va declarar successivament haver nascut a Haití, Santo Domingo i Louisiana, i ella, Louise Baquié, a Nova Orleans, ciutat amb abundància de cognoms francesos. La seva filla Mildred Agnes, que seria la mare del Papa, tenia la pell prou clara per ser inscrita com a blanca. I a la casa no es parlava gaire dels orígens més llunyans.

Robert Francis Prevost és una escudella genètica que ens recorda fins a quin punt el llarg viatge de la humanitat és una successió inacabable de migracions que torna improbables les pureses de sang absolutes. ¡Si fins i tot els Sapiens tenim algun percentatge de Neandertal! Nova Orleans, la llar dels avis materns, ha estat un notable gresol de barreja: africans, hispans, francesos, nord-americans, i tota mena d’encreuaments. Per adaptar-se a la nova vida a Chicago, on eres blanc o eres negre, els Martinez es van blanquejar oficialment.

Al cap dels anys, el seu barri va entrar en decadència, els blancs en van marxar i va ser ocupat per afroamericans, perquè els colors de la pell continuen definint els graons de l’escala, i amb el veto de Trump a les polítiques d’igualació, encara els definiran més, si no és que el Papa, fill de la gran barreja que és la història dels Estats Units, no el convenç del contrari.

Illa pujoleja? Pujol: el català, nervi de la nació. Illa: el català, columna vertebral de la nació.

Fa trenta-tres anys, en un simposi internacional sobre drets lingüístics, Jordi Pujol explicava: «A Catalunya diem que la llengua és el nervi de la nació catalana. Ho diem per reforçar el paper de la llengua, que nosaltres considerem capital.». Aquesta setmana, a la signatura del Pacte per la Llengua, Salvador Illa ha dit (en presència de Jordi Pujol): «volem i ens comprometem a fer que el català segueixi formant part de la columna vertebral de la nació catalana».

Però fa tres dècades Pujol afegia: «Però fins i tot en el cas de Catalunya, si nosaltres intentéssim, salvar la nostra identitat com a poble només amb la llengua, segurament fracassaríem; hi hem d’afegir moltes més coses (...) Nosaltres, mitjançant la defensa d'una llengua, sempre defensem una identitat. Hem de ser capaços d'entendre, fins i tot quan parlem de la llengua, que aquesta defensa es fa en un marc més ampli: el de la defensa de les identitats.»

Trump recula després de fer mal a casa i a fora

Ras i curt: Trump ha reculat, encara que tregui pit.

Així ho explica el New York Times: "Mitjançant els seus suposats aranzels recíprocs i gravàmens maximalistes contra la Xina, el president de l'”Art del Negociació” està emprant una estratègia que consisteix a generar crisis comercials amb l'esperança d'obtenir concessions econòmiques ràpides. Però en enfrontar-se a una potència econòmica amb un poder similar i potser més disposada a suportar les dificultats, Trump va optar per retirar-se, declarant que l'acord de la Xina d'unir-s'hi a la taula de negociacions era una victòria."

Però entre l'anunci i la reculada ha creat una pertorbació que no ha fet bé a ningú i ha perjudicat moltes empreses, als Estats Units i a la Xina, i com que les onades s'escampen, també a la resta del planeta.

En què pensaven els nord-americans quan van votar aquest personatge?

4 anys per construir un CAP és "agilitat"?

Què ens passa? Què els passa a les administracions? Llegeixo a Regió7: «Salut agilitza la construcció del CAP de Santpedor, i podria estar fet en 4 anys». Quatre anys és «agilitzar»?

I encara, si «només» trigaran quatre anys és perquè a Santpedor es van mobilitzar per exigir el nou equipament sense passar per la fase prèvia de mòduls provisionals, que ves a saber si no es tornarien definitius.

No sé com s’ho fan, o com ens ho fem, però tot és etern. S’acaba de posar un servei una variant a Sant Boi de Llobregat que està esperant des dels anys olímpics. Parlem de l’enllaç de la B-40 amb l’A-2? A la manresana plaça de la Bonavista encara resta dempeus un dels edificis que impedeixen consolidar el projecte. Segur que els venen al cap mil exemples per afegir.

Des del balcó de casa veig la construcció d’un edifici d’habitatges. Els paletes i les seves màquines han estat aixecant una planta per setmana. No han anat més de pressa perquè el formigó necessita el seu temps per assecar-se.

I si lloguem aquesta constructora per fer el CAP de Santpedor? Pim-pam.

Però que no es queixin els santpedorencs. L’alternativa a les obres lentes són les que no es fan. El territori català és ple d’escoles en cargoleres, sense ni tant sols projecte d’edifici.

Potser Ensenyament no construeix escoles per la caiguda de la natalitat. Al pas que anem, d’aquí a quatre dies els barracons es buidaran per manca de nens. Llavors el departament de Bestioles i Mascotes projectarà escoles canines, i mentrestant col·locarà els cadells en cargoleres provisionals amb horitzó de definitives.

La natalitat baixa, però la gent cada cop triguem més a morir-nos, i això vol dir més anys en què cada vegada anem més sovint al metge. La sala d’espera dels si-no-fos. Si a Salut no es posen les piles, quan hagin construït els CAP que calen ara, ja en caldran el doble.

Papa «de Roma?. D’on, si no?

 

Foto: Palau dels papes d'Avinyó

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Ho va escriure el mallorquí Anselm Turmeda al segle XIV i ho cantava el xativí Raimon al segle XX: «Diners, doncs, vulles aplegar. / Si els pots haver no els lleixs anar. / Si molts n’hauràs poràs tornar / papa de Roma.». El conclave d’aquests dies s’ha reunit sota molts signes: el de l’Esperit, el dels temps que corren, i els de la preocupació per les estretors de les finances vaticanes. L’Església és rica, però el Vaticà tanca tots els exercicis amb dèficit, i queda fora de consideració la idea de vendre’s els tresors artístics del seu patrimoni. «Estem parlant de diners», va dir un cardenal japonès en sortir d’una de les congregacions, les reunions de tots els cardenals que precedeixen al conclave pròpiament dit. Això Francesc no ho va arreglar. El papa argentí venia a ser el president d’una empresa multinacional que tenia com a vicepresident executiu Pietro Parolin, secretari d’Estat; aquest partia com a favorit a la successió, però és lògic que els cardenals es resistissin a donar les claus a un corresponsable del desgavell. Deurien pensar que si triaven un nord-americà es tallaria la sagnant davallada de donatius procedents dels Estats Units, i si l’elegit no era de la corda reaccionària del convers J. D. Vance (ai, la fe dels conversos!), sinó més aviat el contrari, salvarien la vergonya i Francesc no res regiraria a la tomba.

Però hem començat citant Turmeda, que en els seus versos parla del «papa de Roma». Una expressió que avui no té gaire sentit però que no deixa de repetir-se als mitjans de comunicació. És que n’hi ha algun altre, de Papa? I si no, a què ve el complement de lloc? La causa l’hem de buscar als segles XIV i XV, en l’època de Turmeda, quan l’Església catòlica va tenir un Papa a Roma i un altre a Avinyó (la ciutat de la Provença, no el poble del Bages). Una història de batalles polítiques entre faccions i entre regnes que va portar a un cisma de gairebé quaranta anys –a les acaballes del qual els papes van arribar a ser tres, ja que a l’embolic s’hi va sumar l’aragonès Pedro de Luna. La cristiandat, que llavors era bàsicament europea, es va dividir entre regnes fidels a una o altra seu, els titulars de les quals s’excomunicaven mútuament.

Havent-hi doncs un papa d’Avinyó i un papa de Roma, i essent la ciutat italiana la que va prevaldre com a seu després de la concòrdia, tenia sentit que l’expressió es fes popular. I malgrat que ja no resol cap incertesa, ha arribat plena de salut fins els nostres dies perquè el llenguatge té encara més inèrcia que l’Església.

Magnetisme ultra

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de Regió7 de dijous)

Les notícies preocupants se succeeixen. Vox imposa el seu relat cultural al PP de València, diuen els corresponsals. La presència creixent d’Aliança Catalana empeny cap a la dreta la posició de Junts sobre immigració, diuen els analistes. Tant fluix és el partit de Feijóo que no aguanta les ventades d’Abascal, malgrat tenir dues vegades i mitja més de vots? Tant feble és el partit de Puigdemont que no resisteix el magnetisme d’Orriols, tot i multiplicar els seus votants gairebé per sis?

Magnetisme: «conjunt de fenòmens deguts a la força que es manifesta en els imants atraient el ferro». No hi ha atracció magnètica entre un imant i un tros de fusta. Perquè l’atracció sigui potent el material a atraure ha de ser ferromagnètic, com el ferro, el níquel o el cobalt. Això significa que ha de posseir una característica determinada, que depèn dels seus àtoms.

Si Vox atrau el PP és perquè dins del PP hi ha un nombre suficient d’àtoms que tenen dins seu el potencial d’orientar-se en un determinat sentit. Vox és el magneto extern que indueix la manifestació del potencial. De la mateixa manera, el magnetisme de Sílvia Orriols provoca una bellugadissa en un nombre suficient d’àtoms de Junts, tant a les bases militants com en el suport electoral.

Per aquesta mena de raons la dreta moderada té tantes dificultats per decidir com es relaciona amb la nova dreta desvergonyida. Si assumeix els seus postulats els està donant la raó, i en conseqüència els alimenta: el ciutadà pot preguntar-se per què ha de votar gris quan pot votar negre. Però si opta per marcar les distàncies amb determinació, s’arrisca a perdre aquells dels seus votants que estan en la mateixa ona que els extremats.

En qualsevol dels dos casos, el panorama fa posar els pels de punta, i això que el magnetisme no genera electricitat estàtica, la que eriça els cabells, sinó de l’altra, la que ens pot deixar a tots ben enrampats.

Un Papa nord-americà per a un Vaticà en números vermells

Els diners, els diners, maleïts diners. Molta pompa però teranyines a la caixa vaticana. 150 milions anuals de dèficit que s'acumula any rere any.

Transcric del digital Agenda Pública un comentari de Massimo Franco, vaticanista del 'Corriere della Sera', hores abans que comencés el conclave: «Hay un tema muy delicado: la financiación. El Óbolo de San Pedro se ha desplomado a lo largo de los años porque el Papa ha sido considerado antiamericano. Un cardenal japonés, al salir de las congregaciones, dijo algo incómodo: "Aquí estamos hablando de dinero", así que hay un trasfondo financiero que abordar. Hay que recordar que en 1922, en el cónclave para elegir al sustituto de Benedicto XV, abrieron la caja fuerte del Papa y descubrieron que estaba vacía. Benedicto XV había dilapidado todo el dinero y enviaron dos telegramas cifrados al representante papal en Washington exigiendo que los cardenales y obispos americanos enviaran inmediatamente todo el dinero que tenían.»

Els cardenals, conscients de la buidor de la caixa, han triat un Papa del país d'on poden venir els diners. Però que alhora és el menys trumpista dels porprats nord-americans. Els diners, els diners, maleïts diners. Ja ho va dir Anselm Turmeda fa sis segles: 

"Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar.
Si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma."

Votar segons el que penses o pensar segons el que votes

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article a Regió7 de dimarts passat)

En la teoria democràtica, els ciutadans decideixen el sentit del vot a partir de les seves idees, opinions i interessos. Això, en teoria. En la pràctica, un gran nombre de ciutadans fan exactament el contrari i ajusten les seves idees i opinions, i fins i tot els interessos, a allò que els indica el partit o el líder al que han votat. És una forma del conegut «biaix de confirmació», i de vegades ofereix mostres espectaculars. El «zero energètic» de la setmana passada ens en dona un bon exemple.

Els dos dies següents a la gran apagada, el Centre d’Investigacions Sociològiques, CIS, va fer una «enquesta flaix» que entre altres incloïa la següent pregunta: «Vostè creu que la informació que va anar donant el Govern d’Espanya durant el 28 d’abril, a mesura que se sabia el que havia passat, va ser suficient o insuficient?». Ha estat molt divulgat el fet que sis de cada deu enquestats van considerar que havia estat «insuficient» i menys de tres de cada deu la van trobar «suficient». Amb el record d’aquelles llargues hores d’incertesa, el resultat no és gens sorprenent.

El sorprenent és com varien les respostes segons el record de vot a les darreres eleccions generals. L’«insuficient» és la nota que dona un 85% dels votants del PP i un 95% dels votants de Vox. En canvi, la desaprovació baixa fins el 34% entre els votants del PSOE i fins el 33% en els cas de Sumar. Entre els qui impulsar a les urnes els partits membres de l’actual Govern són majoria els que consideren «suficient» la informació que va anar donant.

És absurd. El fet d’haver votat socialista no converteix en suficient una informació marcada per la deficiència. Ni el fet d’haver votat l’oposició conservadora fa que les mancances informatives siguin més greus del que realment van ser. En realitat, poca gent va tenir ocasió de saber què estava explicant o deixant d’explicar l’Executiu espanyol, perquè la mateixa apagada impedia l’accés als sistemes tradicionals de difusió de la informació institucional.

Va ser Núñez Feijóo qui va llançar el concepte d’«apagada informativa» del Govern; els que voldrien que fos president en lloc del president li van comprar la proposta amb entusiasme, i els que no volen que ho sigui de cap de les maneres la van rebutjar per oportunista i interessada. La polarització distorsiona la percepció, i en política la realitat percebuda mana més que la realitat objectiva, suposant que aquesta última existeixi.

 

El Vaticà va tard?

La fumata negra de la primera votació del conclave s’esperava a les set de la tarda i no va eixir fins les nou. Que arribés a les set era improbable si pensem que es va tancar la porta a tres quarts de sis («extra omnes») i encara s’havia de predicar una meditació i un recordatori d’instruccions abans de començar la votació. Que és lenta, perquè cada cardenal ha de pronunciar una frase de ritual abans de dipositar el vot sobre un platet que després tomba sobre en un calze. I això, cent trenta-tres vegades. Després, el recompte, les comprovacions, cosir les paperetes i encendre l’estufa de cremar-les. Fer tot això en una hora i quart és improbable, però van trigar tres hores i quart, i aquest retard ja no és tant comprensible. Suposo que un dia sabrem què va passar, però mentrestant l’incompliment de les previsions ens permet fer una metàfora enginyosa per dir que «el Vaticà va tard».

És així? El Vaticà va tard? Ha perdut el tren i empaita inútilment els canvis en l’esperit dels temps? En això hi ha divisió d’opinions.

La parafernàlia d’aquests dies, les inacabables processons de de cardenals, bisbes i sacerdots amb els seus peculiars vestits, les misses en llatí, les lletanies, la pompa i circumstància amb acompanyament gregorià, tota aquesta escenografia remet a temps molt passats, està congelada en segles anteriors. No cal ser agnòstic per preguntar-se què té a veure aquesta pel·lícula amb la vida espiritual de les persones reals en aquest primer quart del tercer mil·lenni. És amb desfilades de mitres i porprats i amb llatinades antigues com l’Església afermarà el magisteri entre els seus fidels? És així com atraurà aquelles persones que no en són però busquen respostes als neguits de l’ànima, sigui el que sigui l’ànima?

Però hi ha una altra visió possible: el que estem veient és una exhibició de poder que resulta gratificant per a tots els que aposten per una Església forta i enyoren els temps en què la seva paraula era llei i feia tremolar governs. No es tracta només dels sectors de la jerarquia partidaris d’un rearmament en la línia de Joan Pau II, i dels polítics conservadors desitjosos que el Vaticà els ajudi a imposar els seus criteris, sinó de la bona gent, les ovelles del ramat, que aquests dies s’apleguen a la plaça de Sant Pere perquè esperen un nou pastor i creuen que el món anirà millor si es regeix pels designis de l’organització catòlica mundial.

I entremig, les finances del Vaticà, que es veu que no giren gaire rodó. L’amistat dels poderosos de la Terra els pot facilitar donatius més substanciosos que la dels perdedors de l’era de la desigualtat.

La basílica d'Assís que es menja l'esglesiola de sant Francesc explica l'Església catòlica

El papa Bergoglio va triar el nom de Francesc en homenatge al d’Assís, defensor d’una Església pobra. Un debat doctrinal sobre les riqueses de l’Església entre franciscans i delegats del Papa és la causa que el monjo detectiu Guillem de Baskerville es desplaci al monestir on investiga els crims de la novel·la i pel·lícula El nom de la rosa.

Per entendre l’Església Catòlica és útil viatjar a la ciutat d’Assís i visitar la basílica de Santa Maria dels Àngels a la plana sota la ciutat medieval, on Francesc va crear la seva primera comunitat en un terreny de petites dimensions, en italià una «porziuncula», al voltant d’una petita capella mig enrunada que va reconstruir.

L’austeritat del petit temple (abans encara més auster que ara) es considera una expressió i un testimoni de l’esperit del missatge franciscà. Això passava al segle XI, quan Francesc encara no havia estat canonitzat. Van passar els segles, i entre el XVI i el XVII una Església clarament orientada a l’ostentació del seu poder va erigir una imponent basílica al volant de la petita esglesiola de la Porciúncula (nom catalanitzat).

Avui milers de devots del sant i de simples turistes contemplen com la gran basílica conté però alhora amaga, al creuer, la petita esglesiola que la justifica. Mentrestant ja hi ha a punt diferents revestiments blancs per al Papa que surti del conclave, de diferents talles, per adaptar-se sense espera a les mesures de l’elegit. És un exemple mínim de com se’ls gasten. El debat d’El nom de la rosa ha tingut sempre un clar guanyador.

Si els Jordis i les Jordines no fan manresanets, qui els farà?

Segons les dades de l'Ajuntament, la població de Manresa ha crescut un 3,56 per cent (i no el sis per cent que diu Sergi Perramon a Regió7) entre l'1 de gener del 2020 i l'1 de gener del 2025. Això equival a un creixement mitjà (acumulatiu) del 0,68 per cent anual, si el senyor xatbot ha fet bé els càlculs. No és cap barbaritat, oi? 

La qüestió és una altra. La qüestió és que aquest increment s'ha produit malgrat un creixement vegetatiu negatiu. Fa sis anys que a Manresa les defuncions superen els naixements. El progrés demogràfic, per tant, és conseqüència de la immigració. Una immigració que, com a col·lectiu, tampoc no genera prou naixements per crear creixement vegetatiu positiu.

Mentre es vagi dilatant l'esperança de vida, l'alternativa a l'augment de la immigració és el decreixement i l'envelliment de la població. Dir que "no en volem més" pot ser popular però ignora la dimensió del problema demogràfic. Equival a fer campanya contra les conseqüències d'una dinàmica sense entrar a estudiar les causes i les solucions.

Si els Jordis i les Jordines no fan catalanets, qui els farà?

Perduts a la parada del bus

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Aquests dies he utilitzat vàries vegades les parades provisionals del bus urbà a l’estació d’autobusos. Manoi, quin desastre. Les situacions excepcionals demanen un sobreesforç d’informació per orientar dels usuaris, i allà passava exactament el contrari. La conseqüència: gent amunt i avall, preguntant a altra gent igual de perduda.

Hi ha dues parades, separades un centenar de metres, segons la direcció dels vehicles. En una, al davant de les obres d’una promoció d’habitatges que motiven el desgavell, han repenjat a la paret tres fulls plastificats, a la poc convenient altura dels genolls, amb un rètol de parada anul·lada i una mena de mapa. Però aquella no és la parada suprimida, sinó la seva alternativa temporal. A l’altra parada, davant l’edifici d’aquest diari, no hi diu res de res. Els senyals informatius que hi havia al costat de l’infame escala de nyigui-nyogui, ara clausurada, estan tapats amb plàstics negres, però no n’hi han posat d’altres. I mira que hi ha metres de paret de formigó gris, de cap a cap de la vorera.

És dimecres. A la segona parada hi ha dos homes de mitjana edat. De la conversa en dedueixo que han vingut del Moianès en el cotxe de línia. Al cap d’una estona arriba el bus de la Balconada en direcció a Guimerà, i un dels homes s’adreça al conductor. «Aquest va a Sant Joan de Déu?». «No, han d’agafar el 8». «Ah». Se m’encén la bombeta, com als acudits gràfics, i els dic que per anar a l’hospital han d’agafar el 8, sí, però a l’altra parada, perquè si l’agafen en aquesta acabaran a la Renfe. Els assenyalo cap a on és. Un dels homes, el més gran, s’emprenya i decideix anar a peu al seu destí, tot i la llunyania. L’altre se’n va cap a on li he indicat, però al cap de poc el veig aturat al mig del pas de vianants, mirant en totes direccions. De tant ben indicada com està, no troba la parada en qüestió. «Davant del Gimbe», li dic. «Què és el Gimbe?». «Miri, veu aquell rètol d’un restaurant italià? Doncs a la mateixa vorera, vint metres més enllà». L’home em dona infinites gràcies i se n’hi va. No el torno a veure, així que suposo que ho ha trobat. Segur que li ha preguntat al conductor de la línia 8: «Em promet que aquest va a Sant Joan de Déu? Segur?».

El govern local diu que Manresa va com una moto, amb grans projectes que són motiu d’orgull i satisfacció, però a la màquina municipal no li faria cap nosa una mica de cura en els detalls quotidians. Tanta propaganda i no saben senyalitzar com cal unes parades de bus?

La culpa de l’apagada va ser de Homer Simpson

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

A les sèries policíaques al primer minut es comet un crim i al cap de tres quarts el culpable s’enfonsa, aclaparat per les proves que els brillants inspectors han descobert a un ritme vertiginós. Acostumats per aquestes ficcions, esperem que els misteris de la vida real també es resolguin en un tres i no res, dit i fet, però els guions de la realitat solen ser més complicats que els televisius, i ens fan passar hores i dies (i setmanes i mesos) sense respostes clares. O amb un frenesí d’hipòtesis contradictòries que els diferents actors es tiren pel cap.

És el que està passant amb la gran apagada de dilluns. Ja és trist que mentre la població fa un exercici exemplar de convivència serena (ciberesgarips a banda) per passar el moment difícil, la política espanyola s’enfangui en l’habitual polarització insuportable, més preocupada per assenyalar culpables que per desxifrar les causes.

A mesura que s’ha dispersat la boira s’ha anat perfilant un punt d’origen del daltabaix: es veu que, de sobte, es va esfumar un seixanta per cent de l’electricitat obtinguda als camps de plaques solars, que en gran part s’estenen pel sud de la península. Com si un graciós hagués tancat l’aixeta principal. Com pot ser que, de sobte, desapareguin tots aquests gigawatts? Mentre esperem que els sagaços inspectors identifiquin el culpable en el darrer gir de guió, els presentem tres hipòtesis gratuïtes i gens serioses: L’eclipsi fantasmal, el ratolí rosegafils i l’entranyable Homer Simpson.

Primera hipòtesi: la producció fotovoltaica va caure perquè les plaques es van quedar sense sol a causa d’un eclipsi, que anomenem «fantasmal» perquè ningú no el va veure. Ja se sap que mai no mirem amunt, només avall, al mòbil, i per això va passar desapercebut.

Segona hipòtesi: un fil pelat per un ratolí dins els manyocs de cables que s’amaguen darrera dels panells de llums i pantalles als centres de control de la xarxa. Els fils pelats provoquen curtcircuits que al seu torn fan saltar els ploms en cadena i ens submergeixen en el caos. En un país on els trens de rodalies s’incendien sols al mig del no res, per què hem de descartar aquesta explicació tercermundista?

I la tercera: el dia de l’apagada, al centre de control més central de tots, al cor del sistema, hi havia de supervisor un tal Homer Simpson, que va deixar una llauna de cervesa en equilibri inestable sobre el teclat principal que ho controla tot, va badallar i es va quedar fregit.

Un article fet a ma amb bolígraf i llibreta

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7, sobre l’apagada de dilluns)

L’article d’avui [per dimarts] l’he començat a escriure dues vegades. La primera, a l’ordinador. La segona, en una llibreta d’espiral amb un bolígraf de propaganda, després que el retolador de punta fina em deixés tirat. D’articles a ma n’havia escrit un munt fa mig segle, quan em foguejava com a corresponsal local de la premsa de Barcelona i dictava les cròniques per telèfon. També havia fet entrevistes i cobert rodes de premsa sense gravadora, guixant paper a tota velocitat amb una lletra que havia de desxifrar immediatament perquè l’endemà ja no l’entenia. Mai no he estat mecanògraf de deu dits, i el meu tecleig és de velocitat moderada; m’admiren els periodistes que prenen notes de les compareixences directament amb el portàtil, o els que hi fan les cròniques del ple municipal mentre se celebra. Jo, paper i bolígraf. Els he rescatat quan el canal whatsapp d’aquest diari m’ha fet saber que no era el meu ordinador el que s’havia quedar a les fosques, ni el pis, ni l’escala, ni el carrer, ni el barri, ni la ciutat, sinó tota la península Ibèrica, i que n’hi havia per a unes quantes hores. Després d’una estona de testimonis d’oients que trucaven a les emissores per explicar que al seu poble tampoc no tenien llum, he apagat la ràdio, he premut l’interruptor d’una làmpada perquè m’avisés del retorn del subministre, i he començat aquestes línies per tenir la feina avançada, amb el propòsit de transcriure-les, corregir-les i completar-les quan les tecles de l’ordinador recuperessin la seva funció. Mentrestant, m’apalancaré en una butaca al costat de la finestra per continuar la lectura d’un llibre de la lleixa dels pendents. Potser m’haurà sortit un article massa personal, però el concepte «tots penjats d’un (fràgil) fil (elèctric)» segur que l’haurà desenvolupat una legió d’opinadors.

Postdata 1. Les apagades elèctriques són dolentes per mantenir una alimentació equilibrada quan tens un litre de gelat al congelador de la nevera i has d’optar entre menjar-te’l en poques hores o resignar-te a que es faci malbé.

Postdata 2. L’independentisme hauria de reflexionar sobre la feblesa d’una República Catalana si una apagada espanyola la pot deixar totalment a les fosques. «Operació Urnes?» El que necessita és una Operació Generadors i molts bidons de gasoil.

Postdata 3. Però si tinc un portàtil al calaix i dades al mòbil! Acabo l’article i l’envio al diari. Si l’estan llegint és que ha arribat.

La senyera més alta

(Per si se’ls van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

Han començat les obres per instal·lar a l’exterior del Parlament de Catalunya, en un extrem de la façana, la que serà la senyera més alta de Catalunya. El pal s’enfilarà fins els 25 metres, superant així ens 17 metres del que s’aixeca al Born, i les dimensions de la roba seran de nou per sis metres, que equivalen a 56 metres quadrats. Es veurà de lluny, per descomptat, i la gent que s’hi acosti haurà de guaitar-la mirant cap amunt, com demana el Cant de la Senyera: «per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel».

Això sí: es quedarà curta si algú cau en la temptació de comparar-la amb la rojigualda de la plaça Colón de Madrid, que voleia al cim d’un pal de cinquanta metres i amida 21 per 14, amb una superfície de 294 metres quadrats. El doble d’altura, cinc vegades més de drap i un mecanisme giratori perquè els canvis de vent no l’enrotllin. La notable manifestació d’espanyolitat va ser idea de José María Aznar quan era president del govern espanyol i la va executar Álvarez del Manzano com alcalde del PP a l’Ajuntament de la capital.

Però l’altura de la bandera madrilenya empal·lideix al costat dels pals que aguanten les respectives ensenyes nacionals a Jeddah (Aràbia Saudita, 171 metres) o Bakú (Azerbaidjan, 162 metres). I quant a quantitat de roba, l’any 2014 es va desplegar a terra, en un aeròdrom proper a Bucarest, una bandera de Romania de 349 per 227 metres, amb l’objectiu de batre un rècord Guinness. Per descomptat, era massa enorme i pesada per pensar en fer-la voleiar.

El joc de qui té el pal més llarg i la bandera més grossa és propi de mascles adolescents, però quan ens toquen la fibra patriòtica al més granat li tornen les picors del temps de l’acne. Tanmateix, aixecar ben amunt una gran senyera al costat del Parlament té la seva raó de ser en l’obligació legal de donar a la bandera espanyola tracte d’igualtat, si no de preferència, a l’espai oficial de la façana. La institució acata la lletra de la norma però desafia l’esperit de la imposició.

L’equivalent manresà d’aquest truc seria que una gran senyera onegés en un pal més alt que l’edifici de l’Ajuntament, vora el carrer del Bisbe, davant l’antiga Fonda Sant Antoni, o al bell mig de la plaça, posats a fer. I que volei més amunt de les teulades.

Les infames escales de l'estació d'autobusos de Manresa

(Foto publicada a Regió7)

Ha estat necessari que instal·lessin una escala provisional infame perquè ens adonéssim que l’estació d’autobusos de Manresa ha estat maltractant les persones amb mobilitat reduïda. Perquè l’escala provisional substitueix la de formigó que centenars de persones havien de transitar cada dia per anar dels autobusos de l’estació als que tenen parada al carrer Sant Antoni Maria Claret. Una escala sòlida que no feia la mateixa angúnia que el seu relleu però que no era apta per a cadires de rodes i complicava molt la vida a les persones que es movien amb crosses, arrossegaven carretons d’anar a comprar, o conduïen cotxets de nadons amb nadons a dins. I això és així des de fa dècades.

Al dalt de les escales hi ha l’estació d’autobusos, amb les seves andanes on fan parada les línies interurbanes i algunes d’urbanes, així com la veïna estació dels Ferrocarrils de la Generalitat. I a baix, una parada del bus urbà on s’aturen unes altres línies, com la que baixa de la Balconada, o la Perimetral en direcció Renfe, o la que va de la Font cap a Valldaura, o la de Viladordis cap al centre. De manera que si un viatger que acaba d’arribar a la part de dalt vol enllaçar amb un dels busos que paren a la part de baix, ha d’utilitzar les escales (o bé fer una volta enorme per tres carrers, i amb alguna pendent forta). Fins aquesta setmana, les de formigó. Ara, les metàl·liques que fan angunia.

I no és només per enllaçar línies. Al carrer Sant Antoni Maria Claret, a la part de baix, hi ha un rosari d’equipaments sanitaris: dos consultoris mèdics, una clínica dental, un servei d’anàlisis, i a prop, un de radiologia. Com té el peu?, pregunta el metge. Abans de les fumudes escales el tenia millor, respon el pacient. Que ara haguem descobert la infàmia de les escales de mecano està bé, però ens hem empassat les altres durant anys i anys com la cosa més natural del món.