Per la igualtat de gènere, cremem tots els cotxes!

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

La ZBE (Zona de Baixes Emissions) projectada a Manresa contribuirà a la lluita contra les desigualtats de gènere. Com s’explica? Doncs pel fet que els homes es desplacen més en cotxe i les dones van més sovint a peu o en autobús; per tant, posar obstacles a la circulació d’automòbils promou la igualació ambulatòria. Aquest és el raonament que s’explica a la pàgina 78 del Pla Tècnic de la ZBE, a exposició pública, i que ha recollit aquest diari.

«La reducció de la circulació de determinats vehicles», diu el document, «pot impactar positivament en la reducció de desigualtats de gènere en l’ús de l’espai públic, que pot esdevenir més amable amb les necessitats i usos de la vida quotidiana al llarg del cicle vital». L’automòbil és masclista: tots a peu o en autobús! M’hi hauré de fixar les properes vegades que utilitzi el transport públic urbà: hi ha realment més senyores que senyors en el passatge? Les que ocupen el doble d’espai amb el carro d’anar a comprar, les he de comptar dues vegades? Les dels cotxets de nadó valen per tres? Per què quasi no veig homes defensant un cotxet de nadó al bus que passa pel meu barri? Perquè la majoria de mares amb cotxet es tapen els cabells? Els adolescents que van i venen dels instituts, compten? Preguntes, preguntes, preguntes.

Més preguntes: la ZBE afecta els patinets elèctrics? M’imagino que no, però en aquest cas la pacificació de l’espai públic es queda clarament a mitges. Amb aquests artefactes avançant a tota metxa per les voreres i les places difícilment es podrà parlar de d’un espai públic «més amable amb les necessitats i els usos de la vida quotidiana al llarg del cicle vital», especialment a la part final d’aquest cicle, quan les persones grans se sobresalten en ser afaitades per un patinador desbocat. Als usuaris de bastons i taca-taca que surten a passejar els migdies assolellats els preocupa més la invasió de patinets i bicicletes que l’altre gran avantatge de la ZBE segons el Pla Tècnic: «un impacte positiu específic en la salut sexual i reproductiva». A bona hora!

Que l’aire net faciliti un sexe més saludable és un detall que interessa als que més el practiquen, però aniria bé una precisió: que sigui saludable vol dir que es «funciona» millor? O ens estan dient que passejar en lloc de conduir facilita les oportunitats? Al capdavall, hi ha qui s’ha comprat un gos perquè li han dit que ajuda a lligar quan se’l treu al parc.

Ja tornem a marejar el rellotge (amb el canvi d'hora)

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Aquest cap de setmana, canvi d’hora. Quina mandra. Quin embolic, tot plegat.

S’han adonat que quan el sol surt a La Corunya, a Varsòvia fa dues hores que s’ha fet de dia? I quan es pon a la capital polonesa, encara falten dues hores perquè els gallecs el vegin enfonsar-se l’astre rei a les aigües de a l’Atlàntic. Però malgrat aquesta notable discrepància, els rellotges oficials indiquen el mateix a totes dues poblacions, situades en extrems contraris del grup horari de l’Europa central.

Volen una altra anomalia? La de París i Londres. Les batallades del Big Ben sempre canten una hora menys que els campanars de la capital francesa, però en els rellotges solars la distància entre les dues ciutats és de només deu minuts.

Per quina raó el temps oficial separa allò que el sol ajunta, i viceversa? Hi ha una llarga història al darrera que no ve al cas explicar aquí; el cert és que ens ha portat a aquesta estranya situació.

A Girona la llum del matí arriba tres quarts d’hora abans que a Vigo, però un munt de centres de treball a totes dues poblacions es posen en marxa a les vuit en punt. Molts dies d’hivern, quan els treballadors gironins surten de casa seva en direcció a la feina, els carrers ja són il·luminats per la primera claror del cel, mentre que els seus equivalents gallecs s’han de refiar de la llum dels fanals.

Certament, per a les relacions comercials és molt útil saber que la resta no ja de l’Estat, sinó de la major part de la Unió Europea, funciona en sincronia cronomètrica. Si quedes per trucar a les onze no cal que preguntis si són les onze teves o les seves. És un argument important a favor de no fragmentar l’actual fus europeu central, al que pertany Catalunya, una idea que ha circulat darrerament aprofitant que Pedro Sánchez, per distreure el personal, ha tret a passejar el putxinel·li de suprimir el canvi d’hora estiu/hivern.

El problema no és que el cel faci el trànsit per l’alba i l’aurora tres quarts d’hora abans en un extrem de la península Ibèrica que en l’altre. El problema, si de cas, és que vulguem fer les coses al mateix temps a tots dos extrems. Enlloc de la Bíblia, ni de l’Estatut, no diu que ens haguem de llevar a les set, obrir les escoles a les nou, dinar a la una i anar a dormir a les onze. ¿Oi que podríem organitzar les nostres jornades a partir de l’ascens i la davallada del disc solar, i ajustar els horaris de cada indret a la realitat de la vida, en lloc de fer-ho al revés?

Deu ser més fàcil de dir que de fer.

Britànics en remull

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Més de sis milions de propietats d’Anglaterra estan actualment en risc d’inundació i s’estima que a mitjan segle el nombre haurà augmentat fins als vuit milions, si no es fa alguna cosa per prevenir les conseqüències del canvi climàtic en el comportament de les precipitacions, els rius i els mars. Aquesta alarma no procedeix de cap organització ecologista sinó de la més important companyia asseguradora del Regne Unit, Aviva, i del seu director executiu d’assegurances generals, Jason Storah, a través d’un contundent informe de què s’ha fet ressò el diari The Guardian. L’interès de la companyia és evident: si augmenta la freqüència de les inundacions també ho farà el de les indemnitzacions per l’afectació dels béns assegurats, fet que conduirà a un augment global de tarifes i/o a la negativa a assegurar els immobles amb més risc de ser afectats per les aigües. De fet, l’Ajuntament de la ciutat de Tenbury Wells s’ha trobat que cap companyia no vol subscriure l’assegurança dels principals edificis municipals: la casa de la vila, el cinema i el pavelló poliesportiu, perquè les inundacions no són només habituals sinó cada cop més sovintejades. Algunes propietats particulars, com negocis en planta baixa, topen amb la mateixa negativa. Per al conjunt del país, Storah creu que les administracions no poden esperar més a agafar el bou d’aquesta amenaça per les banyes. El problema és que el ritme al que creixen la freqüència i la gravetat de les inundacions crea dubtes sobre l’eficàcia de multiplicar les mesures preventives habituals, com barreres i canalitzacions, i obliga a plantejar si determinades àrees s’han de donar per perdudes i els seus habitants han de buscar un altre lloc on viure –si no és que les properes dècades reverteix el canvi climàtic, però no en fa la cara. Ves per on, l’orgullosa Anglaterra, la Britània que governa les onades segons la cançó, té una versió ampliada del problema de les Terres de l’Ebre on les borrasques de tardor revelen la barbaritat d’haver construït gairebé (o directament) a la llera dels torrents. També aquí ja es comença a parlar que algunes cases hauran de ser abandonades, però els propietaris diran: dona-me’n una altra vora el mar i un feix de bitllets per a la mudança. Als comtats anglesos inundables replicarien el mateix. No és res que no hagi passat abans: veure finalment les coses clares condueix a la gran pregunta de «quan costa i qui ho paga».

Tothom guanya a la batalla del Congost

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

L’1 d’octubre del 2017, mentre la policia atonyinava votants del referèndum, al Camp Nou es vivien moments tensos. ¿S’havia de jugar el partit contra Las Palmas o s’havia de suspendre per protestar contra la repressió? Amb el temps s’ha divulgat que la junta del Barça va decidir no jugar-lo, però els futbolistes eren d’un altre parer i van torçar el braç dels directius. Es va disputar, però a porta tancada. Com el de dimecres al Congost entre el Baxi i el Hapoel Jerusalem.

Els components de la junta blaugrana pensaven en termes de valors nacionals, alguns, i de reputació personal, alguns altres. Aquests darrers tenien por que els escopissin pel carrer si el «més que un club» es desentenia dels fets gravíssims que estaven succeint a tot el país. No a l’altre extrem de la Mediterrània, a la vella terra dels cananeus, els filisteus, els jueus i els palestins, sinó a la mateixa ciutat que dona nom a l’entitat.

Però entre els jugadors, malgrat les excepcions, va dominar una altra consideració: la dels punts que es podrien perdre entre el partit, que es donaria per perdut, i la sanció que imposés la Lliga. Una amenaça per a les aspiracions de guanyar la competició, amb uns considerables efectes econòmics per a les seves butxaques. Aquella temporada el Barça va ser campió a catorze punts del segon classificat, més dels que haurien perdut per les sancions, però això no es podia preveure en aquella setena jornada. Hagués fet el Barça la mateixa bona campanya amb el plom a les ales de la derrota i la sanció?

Els pro-palestins volien que dimecres passat no es jugués el Baxi-Hapoel al Congost, però el president del Bàsquet Manresa ho ha explicat ras i curt: fer-los cas comportava multa i expulsió de la competició «no només un any, sinó diversos». Una factura tremenda, que es continuaria pagant quan ja poca gent recordés la justícia de la causa solidària que la va motivar.

Una manera de suspendre el partit sense dany per al club hauria estat, potser, permetre que els manifestants ocupessin les instal·lacions i fins i tot la pista, per tal que la prefectura dels Mossos ordenés la suspensió per motius de seguretat. Però la incertesa sobre quines altres conseqüències hauria tingut aquesta estratègia agosarada seria raó suficient perquè els responsables de l’ordre públic no en volguessin ni sentir a parlar.

Al final, victòria esportiva de l’equip i victòria moral proclamada pels activistes. Tots contents, i cap a casa.

Jason Bourne al carrer Sobrerroca

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous passat a Regió7)

Em creia que aquestes coses només passaven a les pel·lícules tipus Jason Bourne: El protagonista, un agent secret d’altes prestacions físiques i mentals, alhora que immune a les bales (però no a l’amor), obre la taquilla d’una estació de ferrocarril i n’extreu una bossa dins la qual hi ha un munt de diners i mitja dotzena de passaports diferents que corresponen a tantes altres identitats, totes elles falses, naturalment. I d’aquesta manera passa fronteres amb la més gran facilitat, encara que la CIA, el KGB, l’MI6 i el CNI hagin mobilitzat tots els seus efectius per capturar-lo. Divertides exageracions de novel·listes d’espionatge i guionistes de Hollywood.

Doncs vet aquí que la vida real s’ha apropat a la fantasia cinematogràfica al barri antic de Manresa. Potser ja han llegit que la policia espanyola, en una operació «d’estrangeria», va detenir un home que un cop investigat va resultar que feia servir cinc identitats diferents. I no era, que sapiguem, membre dels serveis secrets de Rabat. Per incrementar la semblança pel·liculera, resulta que l’home ja havia estat expulsat del territori espanyol i hi havia tornat a entrar, com en Bourne quan se salta els controls fronterers fent veure que és un altre diferent d’aquell que busquen, el qual, de fet, tampoc no és ell. Complicat? Doncs si ho filmen amb una càmera que no para de moure’s en pot sortir tota una saga.

El que es movia al carrer Sobrerroca era un munt de policies de diferents cossos i de gent que mostrava la seva sorpresa a un periodista que té el despatx a prop. També es movia el detingut, que segons el relat oficial va fer una cosa ben estranya: quan va veure la policia inspeccionant un negoci, en lloc de marxar discretament cap a un altre costat, es va afegir a la colla que increpava als agents. Si tens cinc identitats i t’acabes de saltar una expulsió, no has de fer aquestes coses. No sé si aquest personatge mereix admiració per la seva valentia o commiseració per la insuficiència de les seves llums.

Diuen que aviat els ports i aeroports, que són la via legal per on entra la immigració il·legal, tindran uns controls infal·libles que faran més difícil això de tornar a entrar d’estranquis, perquè es basaran en les faccions del rostre. Un sistema com aquest hauria complicat el retorn a la península del nostre protagonista, i també els desplaçaments intercontinentals de Jason Bourne, que fa la mateixa cara a tots els seus passaports falsos.

Vergonya, diputats, vergonya!

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

La crònica política s’assembla cada cop més a una mala pel·lícula d’acció plena de trets, emboscades i «ara ve quan el maten» als que no se’ls hi veu el sentit. Pur entreteniment, com si no estiguéssim parlant del futur del país.

Se celebren votacions parlamentàries i la notícia és quantes n’ha guanyat o perdut el govern. Queda per a un altre dia, o mai, la reflexió sobre la matèria votada.

S’ha celebrat al Parlament de Catalunya el debat de política general i ha cridat l’atenció que el govern no hagi aconseguit fer aprovar una resolució sobre un «acord de país» per l’habitatge. La derrota vol dir que no tindrem pressupostos? La presidència d’Illa està amenaçada? És un toc d’atenció de les crosses de l’executiu, que li diuen: et puc fer caure quan vulgui?

Així es focalitzen moltes de les anàlisis quan, el realitat, haurien d’il·luminar un fenomen escandalós: el Parlament de Catalunya és incapaç d’arribar a un acord de base per encarar la qüestió de l’accés de tothom a l’habitatge, cada cop més difícil per la cursa desenfrenada dels preus.

La cambra catalana, on estan representats els grans partits polítics, els que governen, han governat o volen governar, ha llançat un missatge d’indiferència davant el problema que els catalans consideren avui com el més important.

Els analistes atribueixen aquest escàndol a la fragmentació parlamentària. Potser m’acusaran de populista, però la fragmentació s’esvaeix quan els diputats s’ajusten els sous i les dietes, posem per cas. Apareix, en canvi, quan es parla d’allò que afecta el present i el futur dels vuit milions. Llavors, massa sovint, s’imposa el tacticisme que pensa en fotre l’altre partit o ajudar-lo perquè m’ajudi. Com si la vida fora de les parets de la Ciutadella no tingués cap rellevància.

Potser hi hauria motius per qüestionar el sistema electoral que porta a la fragmentació, però la Constitució dicta que ha de ser proporcional. El marge de maniobra és escàs, tot i que no seria impossible reforçar l’estabilitat amb algunes modificacions. Tanmateix, els canvis seran sempre bloquejats pels que hi sortirien perdent. Per això encara no s’ha redactat la llei electoral que exigeix l’Estatut i funcionem amb els mateixos escons per províncies del 1979 i la normativa espanyola.

Però res de tot això no justifica que el Parlament del 2025 sigui incapaç de posar-se d’acord per encarar el drama de l’habitatge. Vergonya, cavallers, vergonya, els diria el rei en Jaume.

L'Operació Guimerà encareix el bus

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

He somniat que l’Ajuntament de Manresa anunciava una millora en un servei públic essencial, que alhora representava una notable rebaixa del seu cost. Per exemple: aplicar un seguit canvis a la xarxa d’autobusos que els fessin més ràpids, eficaços i pròxims a l’usuari, i que al mateix temps reduïssin la factura que en paguem a mitges els viatgers i les arques municipals.

Però era un somni. El que passarà aviat a Manresa és ben diferent. S’ha anunciat que les modificacions de diversos itineraris faran que el cost anual del servei augmenti 178.000 euros. Poden sumar aquesta quantitat a la factura global de l’Operació Guimerà, perquè l’ambiciosa reforma del carrer comercial és la causa principal dels canvis i del sobrepreu. Amb la posada en marxa de l’illa de vianants, les línies del bus que passaven per allà faran una volta que incrementa el seu quilometratge total i, per tant, la durada del trajecte. I més quilòmetres recorreguts significa més diners a pagar pel mantenir el servei en funcionament.

Els diners que costarà són molts o són pocs? Si els serveix d’alguna cosa, els direm que no arriben a dos euros i mig per manresà i any. Com a usuari intermitent de la flota, vull agrair un cop més la solidaritat involuntària de la majoria de manresans que no la fan servir mai, però que amb els seus impostos rebaixen sensiblement els cèntims que pago per cada trajecte. Dic cèntims perquè la targeta de deu validacions no arriba als deu euros. En nom propi i de tots els companys de viatge, moltes gràcies.

El bus urbà és tot un món, i recomanaria als governants de la ciutat que en fessin una exploració vivencial. Com que la majoria de regidors són poc coneguts del gran públic, ningú no s’hi fixaria si dediquessin unes hores setmanals a experimentar com funcionen les diferents línies en les diferents hores del dia; si n’hi ha on els viatgers s’atapeeixen com sardines en una llauna i altres on els escassos ocupants cabrien en un taxi, però no es toquen per por a la reacció dels veïns que no hi pugen. També s’adonarien de si és fàcil o difícil aguantar-s’hi dret als revolts, de com un carro d’anar a comprar és capaç de provocar el caos, o de qui s’apodera sistemàticament dels seients reservats.

«Autobussegin», senyores i senyors del govern local. Mirin, escoltin, gaudeixin, prenguin notes, posin-les en comú i decideixin si tot està bé com està o si tocant algunes peces tot aniria millor... i més bé de preu.

I si posem autobusos a la via del tren, en lloc de trens que s'espatllen?

Ho han dit alguns usuaris: el bus alternatiu de la línia R3 (la de Vic) tallada per obres és fins i tot més ràpid que els trens que supleix provisionalment. Si no troba grans embussos, és clar, que són la creu del transport per carretera; una creu més gran i dolorosa a mesura que la víctima s’apropa al calvari de l’àrea metropolitana. Però en condicions favorables els autocars van fent quilòmetres i no els passa el mateix que als trens de la línia, que quan no s’avarien al mig del no res, s’aturen per una «incidència» a la catenària o es veuen afectats i endarrerits per les avaries o incidències dels altres trens que comparteixen la via única.

Sabem que la part bona del ferrocarril és que esquiva els embussos i penetra fàcilment als pobles i a les ciutats. Sabem que la part bona dels autocars és la seva versatilitat. Quan se n’avaria un, la companyia ho té més fàcil per enviar-ne un altre que no pas el ferrocarril per enviar un altre tren. I no s’enganxen a la catenària perquè no en fan servir.

Podríem ajuntar els aspectes més favorables dels dos mitjans? Pensem-hi. Consistiria, per exemple, en posar rodes metàl·liques a una flota d’autobusos i fer-los circular per la via del tren. Els usuaris baixarien i pujarien a les mateixes estacions de sempre. Se saltarien els taps de trànsit i els semàfors de cicle incomprensible. Una alternativa més radical consistiria en asfaltar tota l’estesa de la via i convertir-na en un carril bus absolutament segregat; l’avantatge seria que els vehicles podrien sortir-ne en determinades cruïlles sense haver d’estar pendents dels canvis d’agulla.

Una ximpleria? Potser sí.

L’èxit de la Flotilla

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Manifestacions massives en protesta per la intercepció israeliana de la Flotilla d’ajuda humanitària a Gaza i la detenció dels centenars de persones de diferents nacionalitats que hi participaven. Mobilitzacions al carrer –tres mil manifestants a Manresa– exigint a les autoritats espanyoles una actitud molt més dura cap al govern del primer ministre israelià Binyamín Netanyahu. Una ebullició semblant feia temps que no es veia. Si la Flotilla pretenia esdevenir un crit d’atenció cap a la tragèdia de Gaza (fer arribar l’ajuda era un objectiu improbable), ha aconseguit plenament el seu objectiu amb l’ajuda d’unes autoritats israelianes de les que difícilment es podia esperar una hostilitat menor. La Flotilla i l’empresonament dels seus tripulants ha fet que les víctimes de l’acció militar israeliana ara siguin sobtadament molt nostres, europees, espanyoles, catalanes, molt més nostres que quan «només» eren palestines.

Un 82% de la població espanyola considera que a Gaza s’està cometent un genocidi, però abans de la Flotilla aquest pensament no havia fet sortir cap multitud al carrer. Les crides als boicots i al trencament de relacions econòmiques i diplomàtiques eren rebuts amb tebior institucional i divisió política, amb una part de l’espectre de partits obertament contrari a castigar Israel. Un fenomen similar s’ha donat en altres estats europeus, però en el cas espanyol és espectacular la diferència de la resposta a dos anys de destrucció ininterrompuda de vides i patrimonis gazians i la que s’ha donat a la captura dels vaixells de la Flotilla. Des que van començar les operacions, a Gaza han mort 65.000 persones per les bombes i les armes israelianes, però les manifestacions a favor de la causa palestina han estat poc nodrides a aquesta banda dels Pirineus, fins ara, quan la detenció dels activistes embarcats ha rebentat les rescloses del dubte i ha donat via lliure a una expressió massiva d’indignació. Un estat d’opinió que aconsegueix el 82% en una enquesta només és rellevant si els ciutadans consideren que l’afer en qüestió els toca de prop. La Flotilla ha escurçat la distància per a un nombre molt important de ciutadans. Ja veurem si l’efecte és persistent.

OPA fins a la sopa

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

No s’estranyin si aquests dies els aborda un enquestador de carrer, el micròfon en una mà i la càmera a l’altra, i els pregunta:

–A la batalla de la OPA vostè va a favor del BBVA o del Sabadell?

Com si li demanessin per la lliga de futbol. O per la batalla entre la Moncloa i el jutge Peinado. No els poso exemples de batusses salvatges al zoològic de la premsa rosa perquè mai no he aconseguit connectar-hi.

No tinc accions del BBVA. No tinc accions del Sabadell. No tinc veu ni vot en aquesta competició. I tanmateix he d’aguantar un veritable tsunami publicitari que intenta decantar-me a favor o en contra de l’oferta pública d’adquisició de l’entitat catalana per la d’origen basc. La famosa OPA.

Cada vegada que apareix un d’aquests anuncis a la petita pantalla busco el comandament per canviar de canal. Quina pel·lícula m’estan explicant, si no hi tinc cap paper?

(Siguem precisos. Potser sí que tinc accions d’una de les dues entitats, o de totes dues, perquè una part dels meus estalvis està en fons d’inversió que ells sabran en què inverteixen, però en aquest cas votaria el fons, no jo).

El Sabadell té uns dos-cents mil accionistes, però tots dos bancs se’ls gasten en una contractació massiva de publicitat adreçada a quaranta milions d’espanyols. A més a més, la clau de volta de l’operació la té un nombre molt reduït de grans inversors, amb paquets accionarials molt importants. Si aquest grup poderós i minoritari és el que de veritat cal convèncer, la desproporció entre l’abast de la campanya publicitària i els seus veritables destinataris es tona encara més descomunal.

Llavors hi ha la qüestió dels missatges, que m’he empassat sense voler metre buscava el comandament sota els coixins del sofà. Una gran part de la campanya ha estat de tipus emotiu, parlant de llibertat o convidant a formar part d’una cosa gran i transcendental, inclòs el recurs a l’expressió «fes-te soci». Com si en lloc d’un banc estiguessin parlant del Barça.

La qüestió no és la victòria dels nostres colors. La qüestió és si l’accionista del Sabadell guanya o perd diners acceptant l’OPA. Algun dels més importants ja ha dit que la darrera millora de preu l’ha tornat força més atractiva. Guanys i pèrdues monetàries, senyors, estem parlant d’això. El conte de David i Goliat deixem-lo per al cinema bíblic. I el Barça, de moment, a Montjuïc.

És l’habitatge, nois!

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Què preocupa els catalans? Què els atabala? Què els fa por? Si fem cas del soroll ambiental i mediàtic, i especialment el que protagonitzen els galls més cridaners del debat polític, als catalans ens atabala moltíssim la qüestió de la immigració. Aquesta seria la causa de l’ascens de l’extrema dreta a les enquestes i de la resposta que se li dona des de la dreta tradicional, que consisteix en parlar del mateix en termes semblants, o sigui, en termes apocalíptics. Que si la identitat amenaçada, que si els valors occidentals, que si la tradició cultural, que si la vinculació amb la violència... Sense arribar a les «manadas de menas» de la regidora manresana de Vox, des de la dreta presentable s’assumeixen postulats inimaginables fa només dos dies.

Però: és realment aquesta la gran preocupació dels catalans? Doncs sembla que no tant. Segons el darrer Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió, depenent de la Generalitat, el principal problema de Catalunya és l’accés a l’habitatge per a un 21% dels enquestats, seguit de la insatisfacció amb la política per a un 14%, mentre que la immigració només ho és per al 9%. Per cada persona que situa els immigrants en primer lloc, n’hi ha dues i mitja que hi posen la dificultat per trobar un sostre per viure. No tindria lògica que tots els partits, sense excepció, s’aboquessin a parlar d’habitatge per connectar així amb el neguit de la ciutadania?

I una altra dada de la mateixa enquesta: La immigració és, com ja deuen haver imaginat, el problema número u per als qui es manifesten simpatitzants de Vox (33%) o d’Aliança Catalana (27%). Que els seus líders en parlin nit i dia és bo per mantenir la parròquia. Però només és el primer problema per al 10% dels simpatitzants de Junts, que fan passar per davant la insatisfacció amb la política, les relacions Catalunya-Espanya i l’accés a l’habitatge. En la mesura que se centren en la immigració per tapar una possible fuita de vots cap a Aliança, s’aparten del perfil de neguits del seu públic, el primer dels quals, repetim, és la insatisfacció amb els polítics. És l’únic partit on aquesta queixa encapçala la llista. La fuita de vots, és per la immigració o perquè els seus votants no troben raons per estar-ne contents?

Preocupin-se de l’habitatge i deixin d’oferir el trist espectacle permanent de la picabaralla estèril: aquest és el missatge del Baròmetre al conjunt de la política catalana.

Hectàrees a dojo, la matèria primera de l'Alta Segarra

"Campa" d'autoflotes al costat de Calaf

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Si a la gent de l’Alta Segarra els pregunten: i vostès, què tenen?, podrien respondre legítimament: tenim hectàrees. Moltes. Hectàrees i més hectàrees de terra dedicada al conreu de secà, aquest que cada vegada dona vida a menys persones per superfície conreada equivalent. Per això, perquè de terreny no els en manca, a Calaf hi ha una enorme esplanada plena d’automòbils que, en una vista aèria, és tant extensa com tot el nucli del poble al voltant de l’església. No es pot considerar una activitat industrial intensiva en ocupació de ma d’obra, però tampoc no ho és la pagesia que no rega. Ni fins i tot la que rega.

La línia ferroviària de Manresa a Lleida voreja i delimita per l’oest i el sud la «Campa d’Autoflotes» del polígon Les Garrigues de Calaf. Una situació ideal per construir una via derivada que penetri a les instal·lacions i serveixi per carregar i descarregar combois plens d’automòbils. L’Institut Català de Finances ha atorgat 9,6 milions per a la construcció de la nova terminal que busca un doble benefici: treure de les carreteres els camions que transporten els cotxes, i millorar la gestió del gran aparcament, perquè és d’això que estem parlant: d’un gran, enorme aparcament per a l’estada temporal dels vehicles. De les fàbriques cap aquí i d’aquí cap al món. Per aquesta funció no calen universitats tecnològiques a la vora, ni tant sols centres pioners de formació professional. Cal terreny. Calen hectàrees. Com per al blat i l’ordi.

I com per a les esteses de plaques fotovoltaiques. Ningú no llogaria el seu tros perquè el cobreixin amb aquests rectangles que transformen la llum solar en volts i watts, si no li en donessin més diners dels que n’aconseguiria amb la successió de tasques exigides per la feina de conrear-lo. Diners garantits que no depenen de les sequeres ni les oscil·lacions del mercat. Temps era temps els amos dels masos deien d’una finca que «l’he llogada a un parcer», ara diuen que l’han llogada a una elèctrica d’aquestes que s’anuncien a la tele.

La congestió desborda successives corones de l’àrea metropolitana, fent-hi inviables moltes activitats que depenen del preu del metre quadrat. L’Alta Segarra encara n’és prou lluny i el cost de comprar o llogar hectàrees és molt més assequible. Qui diu aquesta comarca, diu d’altres. Si tot són aparcaments rai... però les possibles externalitzacions metropolitanes són moltes, variades i de vegades, lletges.  

"Manadas de menas"

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)

La paraula castellana "manada" descriu un grup no gaire gran d’animals, que poden ser de ramaderia o salvatges. Entre els segons, la Real Academia proposa com exemple la "manada de lobos", que en català es por traduir per "llopada". Però els darrers anys la paraula "manada" s’associa també a les agressions sexuals en grup, a partir de la que es va produir l’any 2016 als Sanfermines de Pamplona, objecte d’una intensa polèmica quan un tribunal va qüestionar la versió de la víctima, tot i que el d’apel·lació va rectificar. Sabent doncs que "manada" té també aquest significat, i sabent que l’extrema dreta llança discursos que associen violència i agressions sexuals amb immigració, ja podem pensar quin efecte deuria produir la regidora de Vox a l’Ajuntament de Manresa, Inmaculada Cervilla, quan en un debat sobre un altre tema va deixar anar la frase "manadas de menas", és a dir, llopades de menors estrangers no acompanyats, que això significa "mena". S’estan deixant anar aquesta mena de llopades per la ciutat, segons la regidora, a qui no sembla importar-li el mal que causa a adolescents que en la seva majoria estan poc emparats i més aviat desorientats. L’alcalde Marc Aloy li va retirar la paraula; formalment, per no ajustar-se al tema del debat. I em jugaria un cigró (els pèsols els deixo pel mestre Puyal) que la regidora buscava exactament això: que li tanquessin el micro per haver-ne dit una de l’alçada d’un campanar. Es tracta d’una estratègia per destacar quan només tens un regidor de vint-i-cinc i poca cosa a aportar en les qüestions municipals. Donar a entendre que els censuren quan proclamen les veritats amagades pels apalancats del sistema és un discurs que avui practica l’extrema dreta però té potencial d’utilitat per a qualsevol populisme. I funciona en la mesura que l’atzagaiada toqui una música amb la que sintonitzi una part suficient de la població. En la qüestió de la immigració hi ha un brou que fa xup-xup i frases com la que adverteix contra les "manadas de menas" recullen l’escalfor de l’olla i al mateix temps contribueixen a elevar-ne la temperatura. Què s’ha de fer? Deixar que omplin els plens municipals i els debats parlamentaris d’animalades, opció que els donaria carta de naturalitat? O emmudir-los cada vegada que excedeixin els límits del seny, i donar-los l’ocasió de presentar-se com els apòstols perseguits de la veritat veritable? Mal si fas, mal si no fas.

Satanàs, versió oficial

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts a Regió7)

Ha causat una certa sorpresa i rebombori l’obsessió del rector de la parròquia manresana de la Mercè per la figura del dimoni i la seva amenaçadora presència entre nosaltres. veure’l escandalitzar-se per les figures diguem-ne infernals del Correfoc ha estat rebut amb somriures mofetes, però més enllà dels excessos de zel, el cert és que mossèn Gustavo Lombardo no s’aparta gaire de la doctrina de l’Església Catòlica sobre Satanàs. Que cada vegada siguin menys els que donen rellevància a la figura de l’àngel caigut, inventor constant de temptacions que busquen la perdició de les ànimes humanes, no significa que els ensenyaments doctrinals l’hagin oblidat.

Per saber quina és la visió diguem-ne oficial de l’Església Catòlica sobre el diable rés més fàcil que consultar el seu Catecisme. No parlem dels llibrets senzills de preguntes i respostes per als nens que preparen la comunió, sinó del llibre de gairebé tres mil paràgrafs redactat per encàrrec del papa Joan Pau II i que segons ell mateix conté una «exposició de la fe de l’Església i de la doctrina catòlica, testificades i il·luminades per la sagrada Escriptura, la Tradició apostòlica i el Magisteri de l’Església. El declaro com a regla segura per a l’ensenyament de la fe i com a instrument vàlid i legítim al servei de la comunió eclesial».

El Catecisme diu que el diable existeix. Primer fou un àngel bo: «el diable i els altres dimonis van ser creats per Déu amb una naturalesa bona, però ells es van fer a si mateixos dolents». El diable va incitar Adam i Eva a cometre el pecat original, però no es va aturar aquí: «L’Escriptura testifica la influència nefasta d’aquell a qui Jesús anomena ‘homicida des del principi’ i que fins i tot va intentar apartar-lo de la missió rebuda del Pare. ‘El Fill de Déu es va manifestar per desfer les obres del diable’. La més greu en conseqüències d’aquestes obres ha estat la seducció mentidera que ha induït l’home a desobeir Déu.» La seva actuació, també avui en dia, és causa de «greus danys –de naturalesa espiritual i indirectament fins i tot de naturalesa física– en cada home i en la societat», una acció «permesa per la divina providència». «Que Déu permeti l’activitat diabòlica», avisa el Catecisme, «és un gran misteri».

«Causa de greus danys» espirituals i físics. Això és el diable segons la doctrina catòlica. Els qui la vulguin seguir fil per randa no poden ignorar una amenaça tant considerable.

Censura

 

Capdevila, Vilajosana i Redó van conversar sobre periodisme i literatura a la Casa dels Periodistes

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Dimecres passat la delegació del Col·legi de Periodistes va reunir a Manresa tres persones que valia la pena escoltar en animada interacció: Anna Vilajosana, Salvador Redó i Jaume Capdevila (Kap), tots tres coneguts pels lectors d’aquest diari. El tema era «Periodisme i literatura». En un moment de la conversa es va entrar en la qüestió de la censura. Existeix? Certament, ja no funciona aquell aparell polític i administratiu que en el franquisme decidia què es podia publicar, radiar o projectar, i què es condemnava al silenci. Establert això, es va admetre l’existència de l’autocensura i les múltiples formes de pressió i coacció que la motiven, exagerades actualment pel fenomen de les xarxes digitals i les llopades de cancel·lació. Però vet aquí que mentre el col·loqui reflexionava sobre aquests matisos, l’emperador Donald Trump decretava l’acomiadament del showman televisiu Jimmy Kimmel perquè no li havien agradat els seus comentaris sobre l’assassinat de Charlie Kirk. El president dels Estats Units pot despatxar comediants de televisions privades? Amb la llei a la ma, no. Seria com si Pedro Sánchez decidís fer fora Pablo Motos d’Antena3 perquè El Hormiguero és massa de dretes per al seu gust. El que sí que pot fer Trump és dir-li al seu amic president de la FCC, l’entitat que dona i pren llicències de televisió, que li digui a la cadena ABC, propietat de Disney: O Kimmel se’n va al carrer o començo a tancar-vos emissores. I no només ho han fet sinó que no se n’amaguen. Als Estats Units hi ha una certa commoció per aquest precedent inquietant, tot i que la massa trumpista està convençuda que són els liberals esquerranosos de sempre. Però no estem parlant només d’aquell país; el trumpisme és avui el far que proporciona llum i guia a la dreta extrema que guanya posicions a tota Europa. Preparem-nos a patir les versions locals d’aquest autoritarisme orgullós i desvergonyit. Si tens tant de poder que tota una Disney et mira amb por, no et cal una llei de censura per exercir-la.

Quan el Washington Post estava destapant l’escàndol Watergate, la FCC va amenaçar l’empresa editora amb no renovar-li unes llicències de televisió. La propietària, Katharine Graham, els va engegar a pastar fang, i finalment l’escàndol va acabar amb la carrera del president Nixon. Resistir sempre és una opció, i Graham estimava el seu diari i la funció del periodisme lliure en una societat democràtica.

Vigila, que ve el banyeta!

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Una cosa és ser un ultraconservador ancorat en altres temps que acusa «el comunisme» de voler «matar-nos a tots com al 1936» (els que ara es dediquen a matar sense restriccions, per exemple a Gaza, no són precisament comunistes), i una altra és fer-se un embolic entre el Satanàs de veritat i el dels Pastorets. I per aquí sembla anar el rector de la parròquia manresana de Valldaura, Gustavo Lombardo, de l’ultraortodox Institut del Verb Encarnat. Que és on és perquè així ho vol el senyor bisbe.

Segons explica en Francesc Galindo al Regió7 de dimecres, mossèn Lombardo s’esgarrifa de les imatges del Correfoc de Manresa, on uns dimonis banyuts i encesos ballen al mig de la plaça, a tocar de l’Ajuntament, en presència d’infants que es tapen les orelles. No, ell no hi era, ho ha vist en unes fotografies. I se li han posat els pèls de punta. Això és la banalització del diable, diu. Ja se sap què passa quan es banalitza el maligne: se li està obrint la porta perquè entri sense trucar. Em pregunto quina seria la seva reacció si es trobés de sobte al mig d’un salt de plens de la Patum de Berga. Caure de genolls implorant l’auxili de l’Altíssim no seria una bona idea, perquè la massa demoníaca el podria atropellar.

Els dimonis de mentida fa segles que campen per Catalunya, amb llicència i fins i tot a les ordres de les autoritats civils i eclesiàstiques. Joan Amades data la primera referència a un ball de diables cap al segle XII i a partir del XV abunden els documents on s’estableix el lloc de Llucifer i el seu seguici en la processó de Corpus i altres celebracions, sovint en combat amb l’arcàngel sant Miquel (que guanya, naturalment, igual com guanyen els àngels al salt de Maces de la Patum, per no moure’ns d’aquestes comarques).

El banyeta té un protagonisme indiscutible als nostres molt catòlics Pastorets, i en els de Folch i Torres el de Satanàs és un paper cobejat, ja que permet el lluïment de l’actor amb els seus atacs de ràbia i un repertori de renecs certament graciós: «pets de sofre!», «mil escurçons!», «trons pudents!». És clar que també acaba guanyant sant Miquel (només faltaria!), però mentrestant el diable major ens ho fa passar la mar de bé. Potser el que el rector de Valldaura troba a faltar al Correfoc és aquest final exemplar. Els organitzadors podrien considerar l’opció de convidar-lo a arrodonir la festa amb un solemne exorcisme des del balcó de l’Ajuntament, que desactivés tots els dimonis de la plaça.

Cinquantenari

Imatge de Franco i Juan Carlos, llavors príncep, l'1 d'octubre de 1975.

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7)

Franco va morir matant. Una caricatura del diari francès Le Monde el va representar disparant des de dins del taüt a mig tancar. Va ser en ocasió dels darrers afusellaments del règim: cinc civils condemnats a mort per consells de guerra. Les execucions es van dur a terme a l’alba del 27 de setembre del 1975, i al cap de menys de dos mesos, el 20 de novembre, es certificava la mort del dictador. Que el final biològic era imminent se sabia des de feia molts mesos, i aquesta certesa va extremar les posicions dins les files del sistema dictatorial: per una banda els que volien anar preparant la inevitable transició a alguna forma de democràcia acceptable per Europa, i per l’altra, els que aguditzaven la seva ràbia contra tots aquells «enemics» que van justificar la guerra civil i les quatre dècades de llibertats segrestades. La ràbia anticomunista, per exemple, es va expressar en les detencions d’octubre a Manresa, amb tortures incloses, que aquests dies tenen un oportú programa d’actes de recordatori.

Convé fer memòria ara que estem a les portes del cinquantè aniversari d’aquells esdeveniments. Detencions, tortures i empresonaments per pertànyer a organitzacions polítiques i sindicals del tot legals a l’antre costat de la frontera, fruit de la ràbia ferotge dels elements del règim que no es resignaven a veure com Franco agonitzava i el comunisme no havia desaparegut; de fet, creixia en la clandestinitat. Convé recordar que el franquisme era això, que va ser això des que es va constituir sobre les runes i les cendres d’una guerra civil iniciada amb un alçament militar contra el govern legítim. D’aquí a un parell de mesos farà mig segle de la mort al llit hospitalari del «generalísimo de los ejércitos», també anomenat «caudillo de España por la gracia de Diós» segons la llegenda de les monedes amb el seu perfil. Són previsibles des d’ara mateix tant les reaccions orientades a blanquejar la dictadura amb l’argument del «desarrollo» com les que voldran silenciar la memòria de la maldat amb un «deixem en pau aquestes coses tant antigues». Sabem que són reaccions previsibles perquè ja s’han donat. També sabem que les generacions no transmeten l’ensenyament per escarment, i per això la temptació autoritària guanya prestigi i atractiu entre els més joves, angoixats per la boira que tapa tots els horitzons. No són conscients del preu que se’n pot arribar a pagar.

Esperant el líder fantàstic

(Aquest és l'article de dissabte a Regió7. Per alguna raó no es va publicar al digital, per això el reprodueixo aquí.)

La manifestació de l’11 de setembre del 2012, que va obrir la seqüència de diades multitudinàries, va ser convocada i protagonitzada des de baix. La gent independentista no va esperar que un líder carismàtic els digués el que havien de fer. El xup-xup de l’olla va anar guanyant insensitat a partir de la sentència del 2010 contra l’Estatut, i es va anar expressant territorialment, amb les consultes locals i la creació de grups a pobles, barris i ciutats que van convergir en la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana presidida per Carme Forcadell. En un cert moment alguns partits es van apuntar a l’esforç popular per no quedar despenjats, però la màquina ja estava en marxa. Val la pena recordar-ho ara que noves veus sobiranistes reclamen lideratges forts amb estratègies clares i atribueixen a la seva absència la percepció de desmobilització. «Que ens dirigeixin», reclamen. L’estiu del 2012, quan la contractació d’autocars presagiava el volum de la manifestació, les assemblees locals no esperaven que des de les altes altures de la política institucional els fessin arribar un manual d’instruccions per correu electrònic.

Entre un milió i mig i dos milions, segons qui els comptés, cridant per la independència i onejant estelades. Un missatge sorgit de baix. I quina va ser la reacció del nacionalisme institucional en el Govern? Artur Mas se’n va anar a Madrid a veure Mariano Rajoy, però no per exigir-li la concessió de la independència, ni un referèndum d’autodeterminació, ni el reconeixement de Catalunya com Estat confederat amb la resta d’Espanya sota el paraigua de la Corona. Va anar a Madrid a demanar el pacte fiscal, un sistema de finançament de la Generalitat a l’estil del concert basc. I Rajoy li va dir que no per la mateixa raó tots els seus successors: perquè si millorava el finançament català hauria de millorar el de totes les regions, i la caixa no donava per tant en plena crisi. Així que Mas va tornar a Catalunya i, atrapat entre el carrer independentista i la Moncloa gasiva, va optar per convocar eleccions i anunciar que el Parlament que en sortís hauria d’emprendre el camí de l’autodeterminació. Però va ser la gent la que va obligar-lo a arribar aquí. I en molts altres moments del Procés ha estat la gent la que ha estirat les orelles als partits embolicats en les seves coses. Però ara veiem gent desencisada esperant un líder prodigiós que la desvetlli i la condueixi. Deu ser el signe dels nous temps.

La senyera i la mani

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7, lleument actualitzat)

Una senyera de 54 metres quadrats en un pal de 25 metres d’altura davant del Parlament de Catalunya. S’estrena aquesta Diada i va ser una iniciativa de Josep Rull com a president de la cambra, ben rebuda pels socialistes en paraules de Jaume Collboni: «posar en valor la senyera com a símbol d’unió». Senyera de tots, estelada d’uns quants: aquest és el missatge de l’alcalde de Barcelona. L’independentisme va potenciar les estelades davant l’evidència que fins i tot els més espanyolistes feien seva la quadribarrada com a símbol «regional». Més estelades que simples senyeres aquesta tarda a la manifestació, que a Barcelona va de Pla de Palau al capdavall de la Rambla: un quilòmetre de recta sense obstacles, ideal per fotografiar la multitud amb un teleobjectiu que n’augmenti la densitat. També, concentracions a Girona i Tortosa. A Girona perquè sempre funciona, i a Tortosa per afirmació territorial ebrenca. El lema d’aquest any és «més motius que mai». Tenir més motius que mai per manifestar-se hauria de portar més gent que mai a les manifestacions, però no ha estat el cas. L’independentisme no passa el seu millor moment, i l’expressió més clara del desconcert és la desqualificació dels partits independentistes que etziba Lluís Llach com a president de l’ANC: «Els partits fa molt temps que van sortir de la via. Illa no ha posat l’independentisme en la situació actual, això ve d’abans, amb governs independentistes. Aquest personatge misteriós és el senyal que hem tocat fons, que més avall ja no podem anar.» Per a un bon radical, tothom és impur excepte els seus. Però l’autor de l’Estaca i la Gallineta també ens recorda que «el CEO ens dona un 40% i escaig d’independentistes», una xifra «terrorífica per a qualsevol Estat». En els darrers anys la mobilització ha caigut molt més que la sintonia; hi continua havent una gran massa de partidaris de la independència, però ja no surten al carrer en la mesura i l’entusiasme d’abans, perquè la darrera provatura els ha deixat molt escaldats. Però sense un estat de mobilització com a referència, la simpatia passiva també tendeix a afeblir-se i a diluir-se. I una cosa és clara: l’independentisme no és condició suficient per a la independència, però sí condició necessària. Si es desinfla, perd la capacitat de caçar les oportunitats al vol quan es presenten.

Passi, passi, que veurà el piset

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Mentre l’astracanada política per la inauguració de l’any judicial (astracanada: «peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada») marcava la setmana política madrilenya, a Catalunya el protagonisme se l’ha endut la trobada entre Salvador Illa i Carles Puigdemont, tretze mesos després que el primer accedís a la presidència de la Generalitat. Una trobada d’una hora i mitja i contingut ignot que, ja abans de celebrar-se, es podia explicar de dues maneres. Una és que Illa ha visitat Puigdemont al seu exili de Bèlgica. L’altra, en canvi, diu que Puigdemont ha estat rebut per Illa. Les dues descripcions disparen percepcions antagòniques, i curiosament totes dues són correctes. És del tot cert que l’actual president ha agafat l’avió per viatjar fins el país on el líder del Procés es va refugiar el 2017 per evitar la presó. La dreta espanyola hi ha sucat pa: denuncia que Illa hi ha anat a mostrar submissió en nom propi i de Pedro Sánchez i a pactar noves concessions al separatisme. Però també és del tot cert que Puigdemont ha visitat Illa, ja que la reunió no s’ha celebrat a la Casa de la República a Waterloo ni en el territori neutral d’un hotel, posem per cas, sinó a la delegació de la Generalitat a Brussel·les, i aquell és un territori institucional de l’actual cap del Govern. Cadascú es pot quedar amb la perspectiva que prefereixi, i l’absència de símbols i banderes a l’avorridíssima sala de la trobada contribueix a aquesta llibertat interpretativa. Ara bé, el cert és que les principals capçaleres de premsa de Madrid i Barcelona van optar l’endemà per dur a la portada la mateixa fotografia amb els protagonistes de peu dret, posant per als fotògrafs abans d’entrar a la sala de reunions. Illa fa un gest amb els braços oberts que sembla convidar a un Puigdemont estàtic a avançar cap a una altra dependència. Amb independència que fos així, la imatge atorga a Illa el paper d’amfitrió que dona indicacions al convidat i l’orienta cap a les interioritats de casa seva. Aquesta ha estat la imatge de portada a les quatre grans capçaleres de Madrid i, a Catalunya, a La Vanguardia, El Periódico i l’Ara. Els seus directors la van preferir a la clàssica amb l’encaixada de mans, o asseguts just abans de començar a parlar. «Passi, passi, que veurà el piset», sembla que li digui el president de l’avorrida normalitat al batallador de l’1 d’Octubre. Clara intencionalitat d’assenyalar qui mana.