Carles Puigdemont ha anunciat que no exercirà de cap de l’oposició i ERC s’ha afanyat a dir que ja en faran ells. Quines ganes d’enredar. Un cap de l’oposició en un esquema parlamentari com el de Catalunya? Au, vinga.
La formalització del càrrec respon a una tradició política britànica. Al parlament de Westminster, que funciona per normes consuetudinàries, es parla del «la lleial oposició de sa majestat», de la mateixa manera que hi ha un «govern de sa majestat», i aquesta lleial oposició té un líder amb el que s’estableix interlocució regular.
Però la Cambra dels Comuns del parlament britànic s’elegeix per un sistema majoritari que limita la presència de formacions menors i consagra el bipartidisme. Si els conservadors formen govern, automàticament el líder laborista és líder de l’oposició, i viceversa.
En canvi, el Parlament de Catalunya s’elegeix per un sistema proporcional que dona oportunitats de presència a les formacions menors i afavoreix la fragmentació de l’hemicicle. No ve d’ara: ja el 1980 va caldre el pacte de tres grups (CiU, ERC i UCD) per investir Jordi Pujol. En l’actual composició hi ha vuit grups, i el més gran, el socialista, compta amb 42 diputats, que representen un 31% de l’hemicicle. Els de Puigdemont es queden en el 26%.
ERC va avisar que després d’investir Illa, per no repetir eleccions, restarien a l’oposició. ¿El líder de Junts seria també el representant dels diputats d’ERC en tant que opositors? ¿I del PP, Vox i la CUP? Si us plau!
A més a més, com pot haver-hi líder quan no hi ha oposició? Si no és que la salmòdia diària de les desqualificacions patriòtiques es considera el súmmum de la feina parlamentària. En aquesta dinàmica excel·leix justament Puigdemont, i acaba de dir que ell no vol ser-ne. Probablement les coses canviïn d’aquí a unes setmanes, quan Junts s’hagi aplegat en concili per decidir cap a on vol tirar, però ara mateix és més oposició a Madrid que a la Ciutadella.