Els catalans tenim sanitat gratuïta. Una part important, però no majoritària, també paga la quota d’una per escurçar les llistes d’espera i triar metge, però tots els empadronats sabem que si patim un infart, ens detecten un càncer o ens trenquem coll i barres en un accident, no ens haurem de vendre el patrimoni de la família per pagar les descomunals factures mèdiques, com es veu sovint a les sèries americanes.
Els catalans tenim ensenyament bàsic gratuït fins als setze anys, que és l’edat mínima per treballar. Algunes famílies porten els seus fills a escoles totalment privades encara que això els signifiqui un cost econòmic, però el sistema assegura que cap infant es quedarà sense alfabetitzar perquè els seus pares no puguin pagar-los el col·legi. Ni a Catalunya ni a l’Europa occidental de la que formem part.
En canvi, la idea que els catalans tinguem dret a l’habitatge gratuït provoca reaccions entre la burla i la indignació. Es compara amb les dèries totalitàries de l’estalinisme i amb els barris verticals del franquisme, mentre que la democràcia i la llibertat s’assimilen amb la idea que el mercat capitalista dona la resposta més eficaç.
L’existència d’una sanitat pública no prohibeix a ningú fer-se d’una mútua o anar privadament al metge o a l’hospital pagant-se la despesa. L’ensenyament públic no és impediment perquè algunes famílies portin la mainada no ja a la concertada, sinó a la privada sense concert. Aplicant el mateix esquema, que l’Estat oferís a totes les persones un sostre i unes parets no seria obstacle perquè qui volgués i pogués accedís a un habitatge més gran, equipat o ben situat, en el mercat lliure.
El concepte és revolucionari i segur que té un munt de contraindicacions i dificultats d’aplicació, començant per la pregunta indispensable de «qui ho paga?» i continuant pel fet que la majoria de catalans som propietaris de casa nostra i tenim ben poques ganes de pagar la dels altres per la via dels impostos. L’important és la qüestió de fons: si estem d’acord en que l’Estat faciliti l’accés universal i gratuït a la sanitat i l’ensenyament obligatori, per què no a l’habitatge, que és igual de necessari?
També en altre temps accedir a la sanitat i l’ensenyament depenien només de la capacitat adquisitiva de cadascú, amb la dedicació de l’Església i els donatius dels mecenes com a lenitiu. Un esquema que avui considerem poc desitjable.