A Catalunya i a Espanya els ciutadans estem molt bé i molt malament, tot alhora. Però no tots al mateix temps, perquè n’hi ha que estan millor, n’hi ha que estan pitjor, i en totes dues categories destaquem per sobre de la mitjana europea. Diploma continental a la desigualtat.
Un estudi recent i una estadística posen (més) xifres sobre la taula. L’estudi es diu Stada Healt Report 2024, i els seus resultats indiquen que els espanyols es troben entre els europeus que tenen més cura de la seva salut: en revisions preventives (41%, vuit punts superior a la mitjana europea), activitat física (62%, davant del 50%) i seguiment d’una dieta variada i equilibrada. També estan més satisfets que la resta amb el propi sistema sanitari. Com deu ser el dels altres països?
Però alhora les dades estadístiques del 2023 ens expliquen que les persones «en risc de pobresa o exclusió social» representen un 26% de la població espanyola i un 24% de la catalana, uns percentatges superiors al 21% de la Unió Europea, en la qual hi ha tanmateix països força més pobres. Més de dotze milions d’espanyols i gairebé dos milions de catalans estan en aquesta situació angoixant, des de la qual és força complicat dedicar temps i diners a fer-se controls mèdics periòdics, seguir una dieta saludable (que és més cara), anar regularment al gimnàs i pagar una mútua que et reconciliï amb el sistema sanitari. Els hàbits saludables són més fàcils d’aprendre i mantenir quan es tenen resoltes les necessitats bàsiques.
D’aquest panorama se’n diu desigualtat i és un gran mal del nostre temps. Els que es queden enrere no escurcen la distància amb la resta per molt que creixi el salari mínim. I a més a més són invisibles, excepte per les entitats socials que de tant en tant ens conviden a mirar-los.