Pedro Sánchez ha fet aquest dilluns al matí una «declaració institucional». Dit així sembla una cosa molt grossa, oi? Doncs no. El president del govern espanyol s’ha limitat a explicar el relleu de Teresa Ribera per Sara Aagesen com a vicepresidenta i ministra de Transició Ecològica, amb les obligades paraules d’elogi per a totes dues. Punt i final. Això és una «declaració institucional?». No, això és una notificació rutinària en termes rutinaris.
En economia la inflació condueix a la devaluació. La moneda inflaccionària perd valor: cent euros d’avui compren força menys oli que cent euros de fa cinc anys. Amb el llenguatge passa el mateix. Si parlem de «declaració institucional» cada vegada que un cap de govern fa una compareixença breu sense preguntes, què en direm quan un parlament, amb l’acord de tots els seus grups, faci un pronunciament solemne llegit pel seu president?
Si no controlem una mica aquesta inflació lingüística, aviat els entrenadors de bàsquet faran «declaracions institucionals» quan cantin la llista del cinc inicial, i els presentadors del Telenotícies Migdia pronunciaran la «declaració institucional» de les notícies del matí. En acabat, donaran pas al Temps d’aquesta manera: «Tot seguit en Francesc Mauri, que és tota una institució, ens oferirà la declaració institucional de les isòbares d’ahir, avui i demà. Bona tarda».