Alberto Núñez Feijóo ha estat l’instrument de Manfred Weber, líder conservador del Partit Popular Europeu, per aconseguir que socialdemòcrates i liberals acceptessin l’extrema dreta italiana i hongaresa a la Comissió Europea, amb el representant de Meloni en una de les vicepresidències.
Fa de mal saber si Feijóo era conscient del seu paper instrumental quan va emprendre la campanya contra el nomenament de Teresa Ribera com a vicepresidenta i número dos de la Comissió. Qui segur que no n’estava al cas era l’eurodiputada popular Dolors Montserrat, que va sortir d’una reunió dient «l’hem tombada!». No, no l’havien tombat.
Weber és partidari que el PP europeu es decanti cada cop més a pactar amb els partits a la seva dreta; a Espanya, Vox. La presidenta de la Comissió, la també alemanya Ursula von der Leyen, gran rival de Weber dins la democràcia cristiana alemanya, és partidària de mantenir l’entesa històrica entre populars, socialistes i liberals. Weber li té ganes a Layen, i ha jugat les seves cartes per imposar-li una dretanització de la comissió, en la figura dels comissaris italià i hongarès.
L’estratègia de Weber ha consistit en donar aire a l’ofensiva de Feijóo contra Ribera. Vetar el seu nomenament feia volar pels aires el consens ja aconseguit per a la nova Comissió. Per desactivar aquesta amenaça, els socialistes han aixecat el veto als comissaris d’extrema dreta, que era el que Weber desitjava des del principi. Un objectiu que no hauria aconseguit sense l’ajuda del líder del PP espanyol.
Ribera és vicepresidenta europea, com volia Sánchez. La Comissió és més de dretes, com volia Weber. Itàlia té una vicepresidència, com volia Meloni. La crisi sembla tancada, com volia Von der Leyen. I Núñez Feijóo ha fet un paperot, que no és ben bé el que volia.