(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous passat a Regió7)
«El poble sempre té raó, fins i tot quan s’equivoca». Aquesta paradoxa me la va proposar un veterà polític amb fonaments de filosofia i llarga praxis, i em va deixar rumiant una bona estona. Si sempre té raó, com podem dir que s’ha equivocat? Però la història és plena de decisions populars amb conseqüències desastroses. L'afirmació contradictòria de la frase transpua un important debat de fons: qui decideix què és correcte i què és erroni?
L’arrel de la paradoxa, el seu motor, és la consideració del poble com a sobirà en totes les matèries, des de la governança fins la moral. Del poble emanarien les lleis que separen el bo del dolent, la virtut del pecat. Pot semblar una proposta excessiva i fins i tot antinatural, però fem-nos una altra pregunta: si no és el poble, qui ho decideix? Els que parlen en nom de Déu? Les elits dels savis i els experts? Mentre tot va bé ens els podem creure, però quan arriba el malestar els posem en qüestió i preguntem: qui s’han pensat que són?
La confiança en els membres de l’elit governant es basa en la creença que són els millors, però aquesta tesi la divulguen ells mateixos. Plató considerava que la democràcia era un error perquè donava el poder a la gent ignorant, i que el govern s’havia de confiar als filòsofs... com ell i el seu gremi. En el període republicà de l’antiga Roma es van formar dos grans bàndols, els «optimates», que defensaven la preponderància del Senat de grans propietaris, i els «populares» que volien tot el poder per als tribuns elegits pels ciutadans; Juli Cèsar va presentar-se com un defensor dels «populares» per obtenir el suport de la multitud i una conxorxa d’«optimates» el va assassinar. La confrontació entre populisme i elitisme ve de lluny.
Si qüestionem l’autoritat de l’elit, sigui política, acadèmica, econòmica o sacerdotal, què ens queda? Llavors és quan pensem en termes de «només el poble salva el poble». Els polítics professionals i els intel·lectuals que els acompanyen ho han de fer molt bé perquè acceptem el seu dret a indicar-nos el recte camí i advertir-nos contra les desviacions. Els hem se sentir propers i preocupats per nosaltres. Quan arribem a la conclusió que van a la seva, els girem l’esquena i ens obrim als afalacs d’algú altre que sembli entendre’ns millor. Si a més a més és un mestre de la propaganda, ja ens té. Sovint no triga a desenganyar-nos, però ja és tard.