(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)
Malfiar-se de Manresa és part de la tradició històrica igualadina, però abans que Regió7 m’enviés a la delegació de l’Anoia no havia sentit a parlar del suposat «robatori» del tren com d’una de les ofenses imperdonables que alimentaven el greuge.
«El tren gran», per ser precisos: el de via ampla cap a Lleida, que la Compañía del Ferrocarril de Barcelona a Zaragoza va decidir fer passar per Manresa i Calaf, en lloc d’Igualada i la Panadella com feia la carretera general –l’actual A-2.
El tren «gran» va arribar a Manresa el 1859, mentre que Igualada no va gaudir del seu «tren petit», de via estreta, fins el 1893. Les indústries anoienques consumien grans quantitats de carbó, i la diferència entre transportar-lo en carros de mules o en vagons de ferrocarril era significativa. Veure passar de llarg el «tren gran» va perjudicar la indústria i l’economia anoienques.
A Igualada estaven segurs que les forces vives manresanes havien mogut influències polítiques per decantar la tria dels planificadors. És probable que la realitat sigui més complexa i matisada, i que els igualadins tinguin més motius per lamentar-se del mal que per acusar els veïns. Però l’acusació no deixa d’afalagar Manresa.
L’objectiu dels inversors en l’empresa ferroviària era unir Barcelona amb Lleida i Saragossa, i més enllà, amb el nord peninsular. Per a ells Manresa només era un lloc de pas, però per a la ciutat va suposar una benedicció. Les oportunitats s’han de caçar al vol, no val a badar.
En la Catalunya actual, amb les seves dinàmiques, Manresa és prou a la vora de l’àrea metropolitana per aspirar a rebre’n una influència benèfica, però també prou lluny per saber que la marinada no arribarà sola.
La capacitat d’exercir influència allà on es prenen les decisions és cabdal per al futur d’un territori. Caldria saber si es treballa prou a favor de la ciutat i de la seva regió (perquè la mida compta) dins dels cercles on es prenen les decisions.
¿Com anem d’ambaixadors, d’infiltrats i de lobbistes als despatxos decisius, que vetllin per portar cap aquí tots els trens possibles?
I també hauríem de respondre amb sinceritat una altra pregunta: estem presentant un front unit en les qüestions que importen? A casa ens podem barallar tant com calgui, però de cara enfora val més seguir la consigna del Cant del Barça: «tots units fem força».