L’edició dominical del New York Times, diari de simpaties demòcrates, publicava mitja dotzena d’articles de fons que buscaven explicar la derrota de Kamala Harris. Aquest era el tema: no pas perquè havia guanyat Donald Trump sinó perquè havia perdut la vicepresidenta. En què s’havia equivocat la seva campanya? És la fi del Partit Demòcrata tal com es ara i s’ha de refundar?
Apuntar el focus cap a la derrota no era un exercici de masoquisme, sinó que una conseqüència d’observar les xifres. Donald Trump va aconseguir un resultat del 51% amb 73 milions de vots populars. Ara bé, en les eleccions anteriors, que va perdre davant de Joe Biden, Trump havia obtingut 74 milions de vots. De les unes a les altres ha perdut un milió de votants, quan, mentrestant, la població dels Estats Units havia augmentat de gairebé set milions durant els quatre anys anteriors.
Per tant, si Trump guanya les eleccions perdent vots, vol dir que Harris ha estat derrotada perquè els demòcrates n’han perdut molts més. Han baixat dels 81 milions de Biden a 63 milions. Pel camí s’han perdut catorze milions de votants. On han anat a parar? S’han quedat a casa? Per què?
És normal que la reflexió no s’orienti a l’ascens republicà, que no ha estat tal, sinó a la davallada demòcrata. Però els primers compassos del debat sobre les causes no ha presentat una resposta homogènia, ni tant sols un consens central.
Hi ha un cert nombre d’analistes que apunten a l’economia: en els darrers quatre anys la inflació ha empobrit unes classes mitjanes que ja venien tocades per la frenada de la pandèmia. El fenomen inflacionari ha estat internacional, però a cada país el governant de torn ha carregat els neulers.
En el terreny econòmic es critica que el suport a les víctimes industrials de la globalització no ha estat ni prou intens ni, sobretot, prou ressaltat. La propaganda oficial s’ha centrat en el creixement del PIB, menystenint la creixent desigualtat de la seva distribució (apunta-t’ho, Sánchez).
Altres opinadors creuen descobrir una població rebotada contra les concessions de Washington a les minories identitàries, que amb la proclamació i exhibició activa de la seva diferència modifiquen el paisatge social, i això causa desconcert en un país extensament conservador.
No manca qui apunta a la postura pro-israeliana de Biden i Harris en el conflicte de Gaza, que ha decebut milions de ciutadans progressistes (al marge dels seus orígens) i els ha provocat una desafecció amb conseqüències abstencionistes.
S’assenyala sense gaires vacil·lacions la qüestió de la immigració irregular, davant la qual el Govern ha oscil·lat entre la compassió i la intransigència quan el bombardeig mediàtic estava escampant la histèria.
I finalment, però no menor, hi ha el fet que la caiguda de popularitat de Joe Biden era realment difícil de remuntar. Només ha calgut insistir que Harris era la seva vicepresidenta per desinflar el globus de simpatia d’una nominació que va arribar tard per la tossuderia d’un president tocat.
Qui té raó? La manera de sortir del pas amb una pregunta com aquesta és dir que tots en tenen una mica. Però si ells, que són allà, no es posen d’acord, poc en traurem l’entrellat des d’aquí.