Pisos més cars a Manresa? La culpa és dels francesos

¿S’apujarà el preu de l’habitatge a la zona de la Fàbrica Nova quan s’hi traslladi la Universitat Politècnica, a causa de les residències i els pisos d’estudiants? El grup de regidors de Fem Manresa va expressar aquest temor al darrer ple municipal. El govern els va respondre que encara falten anys per a la mudança i que l’alumnat d’aquest centre és de per aquí a la vora, de manera que la majoria dorm a casa seva; una altra cosa és la FUB. En tot cas, què hi ha de real en l’efecte immobiliari de la universitat?

Segons l’estadística d’Ensenyament, tres quartes parts dels universitaris bagencs estudia fora de la comarca, i una proporció semblant d’alumnes de fora ocupa les places universitàries de Manresa. Catalunya és força autosuficient en titulacions, però el Bages no: n’hi manquen moltes, i alhora, en algunes de les que té, ofereix pupitres de sobres. Per això exporta estudiants a Barcelona i n’importa una mica de pertot arreu, fins i tot de l’estranger. Vic, amb una oferta variada i consolidada, presenta dades no massa diferents, però la de Manresa està especialment concentrada en un sector determinat. Li he demanat a la IA que explorés webs per calcular percentatges actuals i en qüestió de segons m’ha contestat que Ciències de la Salut concentra més de la meitat de la matrícula sumada de FUB i UPC. I també que els alumnes estrangers suposen el 28% de la FUB i el 18% del total manresà. Tot això pot capgirar-se radicalment si un dia França elimina o relaxa el restrictiu numerus clausus dels seus estudis de fisioteràpia, però de moment «la nave va» i els francesos venen, es graduen, convaliden i se’n tornen. Au revoire.

Manresa ha passat de calçar cotxes a formar reparadors de músculs i lligaments. Si fa uns anys arribaven a la ciutat tones de cautxú i en marxaven pneumàtics cap a tot el món, inclosa França, ara hi arriben joves francesos i en marxen fisioterapeutes. Són «indústries» molt diferents, i una de les diferències té efectes immobiliaris: els pneumàtics s’enviaven enllà, cap a les fàbriques de vehicles i als tallers; en canvi, els «compradors» de graus universitaris han d’assistir cada dia a les aules manresanes, i això implica, si són de lluny, disposar d’habitatge. Una demanda que pot afectar poc o molt a uns preus del mercat immobiliari que ja creixen prou tots sols. A canvi, això sí, aquests joves deixen diners a les botigues, bars i restaurants de la ciutat. I al compte dels propietaris dels pisos i les residències.

(Publicat a Regió7 el 24/10/2026)

Manresa perd diners perquè llancem de tot al contenidor d'orgànica i això fa perdre la subvenció

Amb l’arribada dels contenidors tancats la brossa no reciclable de Manresa s’ha reduït en més de la meitat de 2023 a 2025, mentre les tones d’orgànica separada s’han multiplicat per 2,5, i les d’envasos, per tres. És un èxit, encara més si pensem que massa llars ni tant sols no van anar a recollir la targeta: ves a saber on aboquen què. Hi ha camp per córrer en matèria de tones, però també hi ha deures pendents en la part qualitativa.

La setmana passada vam saber que una part sensible del que es llança als contenidors d’orgànica son «impropis», és a dir, matèria que no hi hauria d’anar. Coses que no són «bioresidus», per dir-ho en llenguatge oficial. Com que el volum supera els límits establerts, l’Ajuntament perd ingressos d’estímul al reciclatge.

I què diantre hi estem llançant, al contenidor marró? La resposta és de fregar-se els ulls: les xifres de l’Agència de Residus diuen que el primer trimestre d’enguany s’hi han trobat un 4,7% de tèxtil, un 3,5% de plàstics, un 2,1% de vidre, i etcèteres menors fins un total del 16,7%.

Podria entendre, sense justificar-ho, que alguns veïns aboquin deixalles de tota mena als contenidors del paper i del vidre perquè sempre estan oberts. És un comportament incívic però senzill de dur a terme un cop has decidit saltar-te la normativa perquè ets el més bonic del barri. No seria doncs estrany trobar peles de patata, cors de poma, carcanades de pollastre o restes pudents de peix dins el contenidor blau. Però què et fa aprofitar la baixada de l’orgànica, targeta en ma, per ajuntar-hi porqueries sense cap relació? Encara més: perquè es llancen residus no orgànics al contenidor marró i residus orgànics als dels envasos, si jutgem per la pudor que emeten de vegades?

Per coherència amb el propòsit del sistema (i per no perdre més diners) caldrà que l’Ajuntament investigui les causes de l’anomalia. Com es pot reconduir la situació? Cal fer més pedagogia, i encara més mastegada? Cal donar més facilitats per als usuaris? O els manresans som un cas perdut i la resposta només pot ser castigar-nos sense pietat perquè «a còpia de pegar l’alumne s’ensenya»?

«Cacator cave malum», deia un grafit en unes comunes públiques de Pompeia. Pretenia intimidar amb l’amenaça de grans mals a qui defequés amb descura, és a dir, fora del forat. Manresans, fem punteria: donem a cada contenidor el que li pertoca i res més del que li pertoca, i estalviem-nos les ires de l’autoritat.

La batalleta del regidor d'Esports i el president del Bàsquet, i la pau de l'alcalde i el conseller

A finals de la setmana passada el president del Bàsquet Manresa va dir que estava decebut per una cosa que li havia dit el regidor d’Esports sobre les previsions del nou pavelló, i el regidor va dir que ell mai no ho havia dit el que el president deia que havia dit. No anem bé. Manresa no es mereix aquests episodis de telenovel·la de tercera.

Potser hauran de contractar un especialista en teràpia de parella. Perquè l’Ajuntament i el Bàsquet Manresa són un matrimoni amb les corresponents capitulacions. Casats per l’interès, amb independència de l’amor o el desamor. Les capitulacions parlen de la propietat, tinència i gaudi del pavelló del Congost: el present i el que s’ha de construir. I aquest darrer és l’esca del pecat a la picabaralla en la que Junts ha sucat pa –naturalment.

Quan estigui fet tothom dirà que és el pavelló del Bàsquet Manresa. Si manté el patrocinador, es parlarà del «pavelló del Kids&Us» (¿podem dir-ne simplement «el Kids»?). Però no serà del club, ni de la cadena d’acadèmies d’anglès, sinó de l’Ajuntament. I no l’haurà pagat el club, ni el patrocinador, sinó l’Ajuntament amb diners propis i subvencions de la Generalitat, la Diputació i s’espera que de l’Estat, si les eleccions no ho espatllen. Veure els ajuntaments construir recintes que en la pràctica són la casa d’un únic club usuari és un fet bastant freqüent, mentre que a ningú no se li acudeix que l’Ajuntament de Barcelona li hagi de construir l’estadi al Barça. De fet, ni tant sols el pavelló de la secció de bàsquet. És clar que el Barça s’ho pot permetre (o això diu), mentre que el club manresà, sense aquesta inversió pública de trenta milions, no tindria on jugar. No amb les exigències de la màxima categoria. Administracions locals de tot l’Estat patrocinen per aquesta via el bàsquet professional espanyol, subvencions directes al marge (el «contracte de patrocini» vigent garanteix cada any 665.000 euros municipals al club manresà; 6,7 milions en deu anys del conveni).

30 milions per aquí, 6,7 milions per allà... A l’Ajuntament l’interessa quedar bé amb la nodrida afició i amb l’orgull manresanista, però com a pagador i en nom de tots els contribuents, inclosos els indiferents a la cistella, té dret a dir-hi la seva. I com que tots dos estan estretament lligats per l’interès comú de la ciutat, han d’evitar el lamentable espectacle de les batusses absurdes com les d’aquest cap de setmana sobre qui va dir què. Si han d’anar a teràpia, que hi vagin. Alcalde, posi pau.

(Aquest article es va publicar el dimarts 22/10/2026 a Regió7. Aquell mateix vespre l’alcalde i el conseller de Presidència de la Generalitat van seure a la llotja del Congost al costat del president del Bàsquet Manresa, escenificant el compromís de les dues administracions amb el nou pavelló. Avui dijous Regió7 ha publicat la foto. Si això no és posar pau, s’hi assembla bastant.)

El papu de la fallida de les pensions

El papu és un «ésser fantàstic amb què es fa por a les criatures», diu el diccionari. Com si els ciutadans fóssim infants de guarderia, cada vegada que s’acosten eleccions algú ens fa por amb el papu de les pensions insostenibles, neguitejant els que en som perceptors i als que ja fan tard per contractar plans privats. El cert, tanmateix, és que sento parlar de la famosa crisi del sistema gairebé des que tinc memòria i, per descomptat, des dels primers anys d’escriure en aquest diari, aviat en farà cinquanta. El que cobraven els pensionistes sempre estava a punt de superar per molt el que aportaven les cotitzacions i la fallida era qüestió de poc temps. Les negres prediccions es basaven en xifres certes, però el to apocalíptic anava a càrrec dels comercialitzadors de plans privats. Un amic amant de la costa brava s’hi va comprar un apartament no només per anar-hi sinó perquè «em pagarà la jubilació quan la seguretat social s’enfonsi». La professió del meu amic era la de director de sucursal bancària, així que la seva opinió em mereixia un cert crèdit. Però els anys passaven i el sistema aguantava. Amb reformes, això sí: a mesura que creixia el pes de la partida dins els pressupostos de l’Estat s’endurien les condicions d’accés, tant en anys de cotització i com en la fórmula de càlcul, però sempre amb un ritme d’implantació que permetés als cotitzants veure-les a venir. Es va signar el Pacte de Toledo que creava la «guardiola de les pensions», però és un nom: és el conjunt de la hisenda pública el que garanteix els pagaments d’una manera o altra. L’expresident Rodríguez Zapatero pot certificar que amb les pensions no s’hi juga: les va congelar per imperatiu europeu durant la crisi del deute i va perdre les eleccions. I als governants actuals els hauríem de castigar per no corregir l’IRPF segons la inflació; una minva menuda, però minva al capdavall. Res a veure, en tot cas, amb l’esgarrifança que ens ha provocat Vox en afirmar que el sistema està trencat i és un «zombi», i el PP en reblar el clau pronosticant un «col·lapse» imminent. Feijóo ha hagut de sortir a proclamar que «les pensions són innegociables» i a garantir-ne el poder adquisitiu, perquè l’escàndol amenaçava amb rebaixar les seves expectatives electorals. Vox té un vot més jove, però el dels populars és força més gran. La dreta critica Sánchez perquè hi suca pa amb ganes, però ha de reconèixer que s’ha embardissat tota sola.

(Publicat a Regió7 el 17/10/2026)

Serveix de res que els acusin de "feixistes"?

«Para l’orella al carrer», em recomana un seguidor habitual. «Aquests parlen de les coses que realment ens preocupen», reflexiona un altre. El desencadenant és un comentari meu a les xarxes sobre la presència de Sílvia Orriols a la visita al Parlament de la germana de Carles Vilajosana, per la mort del qual romanen empresonats dos menors, un d’ells de família immigrant. Paro l’orella, com m’aconsellen, i sento repetir la segona frase: «Parlen com nosaltres». L’orriolisme sintonitza. El que gairebé no escolto al carrer és l’advertència preventiva sobre la seva ubicació a la dreta de la dreta. «Compte amb ells, que són feixistes amb barretina» és el blasme de la gent més polititzada per la banda esquerrana, un espai en reculada.

Segons la darrera enquesta del CEO, tant el PSC com ERC i Junts tenen més proporció de votants de més de cinquanta anys que la mitjana , exactament al contrari que Aliança Catalana i Vox. Ningú no escarmenta en la pell dels altres, i la transmissió de l’experiència viscuda es dilueix amb el pas de les generacions. A qui va patir el franquisme, o li van explicar de primera ma quan era petit, el concepte de feixisme i el d’extrema dreta el posen en alerta. A qui ho ha sentit explicar de segona ma, o de cap manera, el deixen més indiferent. Ja fa mig segle de la Transició, i la gent de menys cinquanta anys ha viscut amb consciència política, a tot estirar, l’aznarisme i el pujolisme. El franquisme era passat, i en molts ambients no se n’explicava la veritable perversió, que no tothom va viure per igual. Si és així per als votants de cinquanta anys, podem imaginar quin efecte fa als de vint-i-cinc que a Orriols i Vox els etiquetin com a feixistes. Convertir el qualificatiu en el principal argument per desautoritzar-los només fa efecte en els convençuts; en altres pot conduir al resultat contrari: «si aquests que diuen el que jo penso són feixistes, el feixisme no deu ser tant dolent».

El problema que els catalans sentim com a més important (segons el CEO) és l’habitatge, i la manca de solucions interpel·la tots els partits que s’han succeït el darrer quart se segle als governs de l’Estat, la Generalitat i els ajuntaments. El segon és la immigració, i ja sabem qui hi ha posat la banya. L’amenaça feixista no surt a la llista. L’oblit de la història empeny a tota Europa una onada de substitució: una nova dreta més dura reemplaça la dreta clàssica de la postguerra; a Catalunya i Espanya, la del postfranquisme.

La demanda d'habitatge no busca lloguer sinó propietat assequible

Tothom vol ser propietari, quasi ningú vol ser llogater. Segons el «baròmetre d’habitatge» del CIS divulgat aquest dijous, un 93,5% dels espanyols prefereix viure en règim de propietat i només un 5,4% s’estima més l’arrendament. Atès que un 24% es confessa llogater, vol dir que set de cada nou d’aquests darrers no estan contents amb la seva situació i preferirien ser amos de casa seva, si no els resultés tant difícil accedir als preus del mercat. Posar un topall als lloguers? Els enquestats diuen que sí. Frenar els desnonaments? L’acord és ampli. Però la satisfacció de la majoria no passa tant per abaratir els lloguers i transformar-los en indefinits com per fer realment possible l’accés a la propietat.

Aquestes dades no son gens estranyes si pensem en el panorama dels llogaters. Les famoses rendes antigues pràcticament han desaparegut: el drama de la Maricarmen deriva de l’extinció de la seva. Avui tot llogater sap que al cap de cinc anys de la darrera renovació li poden demanar el que no té per continuar al pis, si aquest es troba en una zona que ha disparat els preus, i això descriu els barris i pobles on viu la majoria de famílies. No és només a Manresa que el preu del metre quadrat s’ha multiplicat per dos en deu anys, com ha explicat aquest diari. Al cor de la metròpoli és pitjor, és clar. Només lloga qui no pot comprar. El lloguer com a forma desitjable de residència ha passat a la història. Per fer-lo tornar caldria una oferta assequible amb estabilitat garantida, i això implica un esforç del sector públic per construir amb aquest objectiu; però si pregunten als possibles llogaters, diran que s’estimarien pagar el mateix cada mes en forma de quotes d’una hipoteca, si pot ser amb ajuda per a l’entrada. Ja hi ha massa inseguretats en aquesta dècada per afegir-hi la de l’inquilinat.

Tres de cada quatre espanyols creu que l’Estat ha d’intervenir per garantir l’accés a l’habitatge, i una majoria d’aquesta majoria pensa que és el govern central qui ha de fer-ho, per davant d’autonomies i ajuntaments. En l’hora del correm-hi tots electoral, Feijóo promet un milió de pisos perquè detecta l’estat d’opinió; una altra cosa és la credibilitat. Mentrestant, algú pensa en com es pot construir molt i de pressa? Suposo que sí, perquè el decret aprovat dimarts promou la «construcció industrialitzada». Els cardonins de Compact Habitat, que van aixecar en mig any la residència del campus UManresa, en saben alguna cosa.

(Publicat a Regió7 el 10/10/2026)

La Carmen torna a la Fàbrica Nova, on va començar a treballar als tretze anys

La Carmen tenia tretze anys quan va entrar a treballar a la Fàbrica Nova i s’hi va estar fins el tancament. Com que el mínim legal eren els catorze anys, «quan va passar una inspecció em van amagar aquí», diu quan passem per un altell del darrer pis. La Carmen s’ha apuntat a les visites guiades d’aquest dissabte 10 d’octubre, i recorre amb la seva filla els grans espais ara buits de telers i filadores. Mare i filla es reconeixen a l’audiovisual que dona principi al recorregut; la mare, a les fotos de grups de treballadores; la filla, entre la mainada de la guarderia on les aquelles podien deixar els seus fills més petits durant el torn, i fins i tot anar-les a alletar quan tocava.

Veiem l’audiovisual després d’una explicació de benvinguda a càrrec de l’alcalde Marc Aloy. La visita guiada funciona com una producció en cadena: en lloc d’un guia per a cada grup que ho explica tot, els grups passen per les mans de diferents experts, situats al llarg i ample de les tres plantes visitables (soterrani inclòs), que n’aprofundeixen un aspecte: de la història dels Bertrand i Serra a la tecnologia arquitectònica utilitzada en la seva construcció i els criteris amb què s’està fent la recuperació per tal que l’antiga fàbrica de teixits es converteixi en «fàbrica» d’enginyers i de coneixement.

La part exterior, les façanes, la portalada principal i la teulada totalment nova, fan molta patxoca. Els interiors, les immenses naus de 154 metres de llarg per 37 d’ample, conviden a pensar en tot el que s’hi podria fer, i també en el cost que tindrà fer-ho. L’alcalde remena xifres, milions amunt i avall: els de la Generalitat, els del Ministeri, els que espera de la Diputació. Quan acabi aquest mandat municipal, d’aquí a set mesos, tot just l’equip guanyador del concurs de rehabilitació interior estarà redactant el projecte.

Les coses importants necessiten el seu temps, però també cal estar a la que salta per aprofitar les oportunitats quan es presenten. L’Ajuntament va comprar la fàbrica a la Caixa l’any 2021, quan el preu va baixar fins posar-se a l’abast de la seva economia. Ara haurà de buscar els milions necessaris per completar la transformació en equipament de la Universitat Politècnica. Escoltant com l’alcalde parlava de trucar totes les portes i visitar totes les institucions visitables, pensava que la seva feina s’assembla sovint a la dels presidents de les entitats, que tenen com a principal preocupació la d’aconseguir ingressos; per a gastar-los la junta i els socis tenen idees de sobres.

Guardi sempre una barca al traster

El primer principi de la termodinàmica, enunciat pel físic alemany Rudolf Clausius l’any 1865, se sol il·lustrar amb la frase «l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma». Cada any veiem com l’energia calorífica acumulada a la Mediterrània durant els estius es transforma en temporals a la costa quan arriba la tardor; si l’aigua s’escalfa molt més del que és habitual, no ens ha d’estranyar que es dispari la virulència dels xàfecs, i aquest estiu el mar ha registrat temperatures superiors als trenta graus a la costa catalana, i als trenta-tres a les Balears: una sopa. En els fenòmens meteorològics intervenen molts factors i per tant no es possible l’exactitud en el pronòstic, però podem estar raonablement segurs que si l’escalfament continua, aiguats com els d’aquestes darreres jornades deixaran de ser excepcionals i es convertiran en una rutina anual.

El segon principi de la termodinàmica formulat pel mateix Clausius afirma que «l’entropia de l’univers tendeix cap a un màxim». L’entropia mesura el desordre i la dispersió de l’energia, i això és el que passa amb l’acumulació de calor a la Mediterrània: es transforma en temporals d’una manera desordenada i dispersa, esperable però impossible de predir al detall. Al seu torn, el desordre dels temporals es projecta en el territori i en el funcionament de la societat: inundacions, desbordaments, trens aturats, carreteres tallades, feines afectades... Per fer-hi front es consumeixen energies humanes que s’haurien dedicat a tasques més productives.

La combinació dels dos principis ens aconsella preparar-nos per a les conseqüències desordenades de l’escalfament del Mare Nostrum, que progressa a un ritme superior al del conjunt oceànic del planeta. Preparar-se per al desordre és complicat, justament perquè no saps què serà el que fallarà cada vegada, però l’experiència és una bona mestra i ens proporciona reiterats antecedents. Ara bé: cal témer que si l’escalfament va a més, i amb ell la intensitat dels disgustos atmosfèrics, no serem a temps d’atrapar les mesures preventives que caldrien, ni tindrem els recursos necessaris. L’altra part de la solució passaria per una política mundial orientada a revertir el canvi climàtic, però anem justament en la direcció contrària.

Per si de cas, procurin-se una barca inflable i guardin-la (desinflada) al traster. I si la seva llar es troba en una zona mínimament inundable, comencin a pensar en un habitatge alternatiu.

(Article publicat a Regió7 el 8/10/2026)

El carrilet d'Igualada avança el de Manresa

Mentre la prolongació dels FGC a Manresa manté el calendari en estat nebulós, al soterrament d’Igualada ja han començat les obres, i aquesta setmana la consellera Sílvia Paneque hi ha anat a celebrar-ho ufanosament amb el no menys ufanós alcalde Marc Castells. Igualada s’avança a Manresa, però no en té prou i insisteix en que li facin el «tren gran», un ramal fins Barcelona de l’Eix Transversal Ferroviari, a tall de revenja per quan Manresa li va «pispar» el tren de via ampla cap a Lleida, a mitjans del segle XIX. Més els val agafar-se amb força a la modesta obra d’ara mateix, perquè l’altra té tot l’aspecte d’una volada de coloms; per ser precisos, de coloms reciclats de fa dues dècades.

Igualada s’avança, però cal reconèixer que té una bona raó. El soterrament de Manresa no respon a cap unànime demanda de la ciutat, mentre que a Igualada es tracta d’eliminar una antigalla tant anacrònica com un pas a nivell en una de les principals entrades de la ciutat. Prego als manresans que s’imaginin unes barreres tallant la circulació a la carretera de Vic, posem per cas, quatre vegades cada hora, per cedir el pas als trens de via estreta.

Manresa havia tingut passos a nivell dels ferrocarrils que llavors s’anomenaven Catalans. De llevant a ponent, al carrer Viladordis, al de Guimerà, al de Saclosa i a la carretera de Cardona, al menys. Ja no en queda cap, naturalment. A Igualada, fins l’any 1978, el tren arribava ben a prop del centre de la ciutat, cosa normal a finals del segle XIX, quan no hi havia cotxes. Però amb el creixement urbà i del parc motoritzat els nou passos a nivell, en tants altres carrers travessats, es van convertir en un maldecap. Per això el 1978 es va moure l’estació de lloc (i es va allunyar del centre) per suprimir l’empipadora travessia urbana, però va romandre un darrer pas a nivell en un punt de circulació intensa. Aquest és el que ara s’eliminarà amb un soterrament que també ho serà de l’estació, i s’aprofitarà per endreçar l’indret amb parc i pàrquing.

Si preguntes als manresans si cal moure de lloc el baixador dels FGC, del carrer Primer de Maig fins a la plaça d’Espanya, amb un túnel per sota del Peguera, segurament recolliràs indiferència. Si preguntes als igualadins per la supressió del pas a nivell de l’avinguda Montserrat, et diran amb poques excepcions que ja era hora. Cap queixa, doncs, pel fet que ells ja hagin començat les obres. Arribaran a començar les de Manresa?

Interessant paradoxa: el barri vell de Manresa és un barri jove

Si un barri és la seva gent, el barri vell de Manresa és un barri jove. Més jove que la resta de la ciutat. Ho diu, negre sobre blanc, el padró municipal en dades que s’exposen ben resumides al web de l’Ajuntament. Si tens la gent, ja tens molt de guanyat. Una altra cosa és que aquesta gent visqui en pitjors condicions que la mitjana ciutadana, i que sigui invisible per a moltes mirades; potser per això darrer, en un debat televisat sobre les primeres mesures del pla de barris algú va referir-se a la població de la zona com a «envellida», per reclamar mesures especials d’atenció a aquesta característica. Sens dubte que hi ha gent d’edat avançada en pisos sense ascensor, i les inversions del pla s’hi han de fixar. Però el barri és jove, i els així ho proclamen els números del padró municipal del 2025.

Dins el perímetre de les antigues muralles, al Barri Antic, els majors de 85 anys són un 2,3%, contra un 3,4% a la ciutat.

Al barri els majors de 65 anys són un 14%, contra un 20,5% a la ciutat.

Al barri els menors de 35 anys són un 42,7%, contra un 37,9% a la ciutat.

Al barri els menors de 20 anys són un 20,5%, quasi idèntic al 20,3% de la ciutat.

Al barri la gent entre 20 i 34 anys sumen un 22,2% contra un 17,6% a la ciutat.

Totes aquestes dades configuren un barri jove, ple de gent jove que viu en cases velles en la seva majoria. Cases que necessiten les inversions d’un pla de barris, tant les públiques com les privades que el pla es proposa estimular.

Ara bé, si del que parlem és de «veïns-de-tota-la-vida», s’entén que es parli d’envelliment, perquè el barri és jove gràcies a la gent que s’hi ha instal·lat, en gran part d’origen estranger. La demografia s’hi ha mogut com una mena d’acordió, primer buidant-se i després tornant-se a omplir. La caiguda va ser molt notable les darreres dècades del segle passat, però amb l’arribada del nou segle es va invertir la tendència, i dels 3.861 habitants del 2001 s’ha passat als 4.907 del 2025.

No va ser per un creixement vegetatiu, va ser per mobilitat internacional, essencialment immigració d’escassos recursos, i vet aquí que l’antic cor brillant de la ciutat va esdevenir suburbi pobre, a una distància creixent de la renda familiar dels barris més benestants.

Un barri ple de gent jove és una promesa, però aquest és també un barri d’immigrants, i ja sabem com està evolucionant l’opinió pública en aquesta qüestió.

Bona sort al pla de barris. Li caldrà.

Manifestants manipulats? No: ciutadans tips de passar angúnies

Hi ha una vil manipulació política darrera les acampades i mobilitzacions dels sindicats de llogateres? S’han infiltrat activistes d’extrema esquerra per manipular els honestos ciutadans que protesten per la manca d’habitatges assequibles i contra els desnonaments dels qui no atrapen la cursa disparada dels preus? La resposta a aquesta pregunta la podem trobar als Evangelis que, qüestions de fe i de dogma al marge, són d’una gran potència literària per les seves imatges, metàfores i paràboles. Com la del sembrador, que segons Mateu és com segueix: «Heus aquí, digué [Jesús], que va sortir el sembrador a sembrar. I, tot sembrant, unes llavors van caure arran del camí, i van venir els ocells i se les van menjar. Unes altres van caure en lloc rocós, on no tenien gaire terra, i de seguida van germinar per no tenir gruix de terra, però, un cop sortit el sol, com que no tenien arrels, amb la xardor es van assecar. D'altres, van caure entre els cards, i els cards van créixer i les van ofegar. D'altres van caure a la terra bona, i van donar fruit, l'una cent, l'altra seixanta, l'altra trenta. Qui tingui orelles, que escolti». Les convocatòries a mobilitzar-se, vinguin d’on vinguin i sigui quin sigui el canal que utilitzin, no fructifiquen si no troben un terreny abonat, ben predisposat, «terra bona». Si no hi hagués un gran neguit social en relació a l’habitatge, ni els sindicats ni els seus suposats manipuladors haurien tret ningú de casa seva. Però el neguit existeix, l’olla del malestar ha anat augmentant de temperatura i ara la tapa ja no pot contenir la pressió del vapor. Tant se val si la Maricarmen estava emparada per la llei, o si alguns que abans dormien ara criden: el clam exigeix resposta. Sense «terra bona» les propostes no fructifiquen; amb «terra bona», la llavor que no sembri un la sembrarà un altre. En la qüestió de la immigració passa el mateix: l’extrema dreta no recolliria fruits abundosos de la seva sembra de xenofòbia i supremacisme sense un estat previ de l’opinió pública, que ha estat creixent en somort sense que els dirigents polítics tradicionals se n’adonessin; de fet, alguns encara avui neguen la major i continuen dient que voxistes i orriolistes hipnotitzen els pobres ciutadans, que es veu que som idiotes. Altres s’apunten al carro amb oportunisme, demostrant la descriptible solidesa de les seves conviccions, però se’ls veu a venir d’una hora lluny.

Llogaters en lluita al país dels propietaris

Al territori espanyol hi ha dues menes de famílies: les que són propietàries de casa seva i les que viuen de lloguer. L’estadística diu que els primers són més del triple que els segons. Heus aquí una societat de propietaris, als quals la regulació dels lloguers només els afecten directament posseeixen altres habitatges a més del seu. Als que només són amos de casa seva, les dificultats dels llogaters els poden suscitar empatia i solidaritat, especialment si tenen a casa un/a ganàpia que no aconsegueix emancipar-se, però als altres el simple anunci d’un «decret anti-desnonaments» els provoca malsons de morosos impossibles d’expulsar, okupes que s’eternitzen i rendes congelades. Parlen de confiscacions soviètiques, evoquen fantasmes de col·lectivitzacions, argumenten que aquells pisos han estat comprats o construïts amb el fruit del seu treball o el dels seus avantpassats, i s’enfaden molt si els comparen amb els tristament famosos «fons voltor». La queixa ressona a les oïdes de la resta de propietaris, que en aquests temps incerts s’encomanen del neguit, i condiciona les decisions polítiques del govern espanyol davant la crisi de l’habitatge, pel comprensible temor a enemistar-se amb milions de famílies.

La defensa dels drets dels petits i mitjans propietaris ha estat el principal argument de Junts en les negociacions amb un govern condicionat per les exigències en sentit contrari de la seva ala esquerra, però la dimensió mediàtica del cas Maricarmen l’ha portat a canviar el focus i centrar el discurs en posar la brida als «fons voltors», els comandants dels quals, sovint estrangers, no tenen pes en el seu electorat. La idea és: colleu aquests però no emprenyeu els petits i mitjans propietaris, un sector que també volen els socialistes, mentre l’esquerra de l’esquerra no compta de trobar-hi gaires suports. El trencaclosques fa de mal quadrar, però ningú no els va dir que seria fàcil, i tant si el decret tira endavant com si no, el problema de fons, l’assequibilitat de l’habitatge, continuarà pendent d’un abordatge valent, eficaç, i de consens si es vol que duri. S’exigeixen lloguers impossibles perquè hi ha qui els paga i perquè no es troben alternatives a preus raonables; mentre la demanda superi brutament l’oferta, això continuarà sent així. El desequilibri no es resol en un dia, però si ni tant sols s’intenta no es resoldrà mai.

(Article publicat a Regió7 el 29/9/2026)

Desnonaments: la culpa és del govern de Felipe González i del ministre Boyer

La culpa és de Miguel Boyer i del govern de Felipe González, del qual va ser ministre i vicepresident. És l’autor de l’anomenat «decret Boyer» de 1985 que posava fi als contractes de lloguer indefinits. Els contractes nous no tindrien límit mínim ni màxim de durada, i el preu es podia revisar a cada renovació. Els vigents mantindrien el caràcter d’indefinits, i van ser anomenats «de renda antiga». El govern pensava que els règim de contractes indefinits desincentivava que propietaris i promotors oferissin pisos a lloguer, i va creure que una liberalització brutal corregiria aquest problema, però l’efecte va ser el contrari: sabent que l’amo els podria treure quan volgués, molts possibles llogaters van optar per hipotecar-se i comprar un pis de propietat, llavors més assequibles que ara. Els que no podien comprar s’havien de resignar a la inestabilitat.

El 1994 es van introduir modificacions per donar més estabilitat als lloguers d’habitatges: la durada mínima havia de ser de tres anys, que després es van ampliar a cinc, però passat aquest temps persistia la incertesa: i si l’amo em demana el que no puc pagar? Ara, amb els preus de l’habitatge disparats, tant de compra com de lloguer, aquest «i si...» s’ha convertit en un «segur que...». Ja només faltava que els grans fons aterressin en el problema com els voltors que demostren ser.

El segon dels dos decrets aprovat dimarts pel consell de ministres proposa tornar al sistema de lloguer indefinit, o pròrroga automàtica, i ha estat criticat amb els mateixos arguments que justificaven el decret Boyer: sense llibertat per fixar preus en el futur, cap propietari no voldrà llogar, i l’efecte serà el contrari al buscat. Això, i l'acusació que el lloguer indefinit era un invent franquista, quan en realitat van ser introduïts per llei el 1920 i mantinguts per la república i la dictadura.

Si hi hagués milers de pisos públics de lloguer assequible, la seva existència pressionaria el mercat i faria que els particulars moderessin els preus que demanen. Però és mes fàcil aprovar decrets i escampar culpes polítiques que posar-se a construir els centenars de milers d’habitatges que fan falta al conjunt de l’Estat.

El descrèdit vertiginós de la política

El forense Narcís Bardelet, autor de llibres sobre crims i famós per una sèrie d’entrevistes a TV3, ofereix una xerrada en un poble costaner de la seva comarca, l’Empordà. El presenta l’exalcalde del municipi, ara diputat de Junts al Congrés. Bardelet entreté la sala amb amenitat, desgranant anècdotes de tota mena i reflexions vagament filosòfiques. A les acaballes, però, salta de l’anècdota a la categoria i afirma que «la religió i la política» són la principal causa de morts violentes de la nostra època. El diputat s’alarma, protesta i afirma que la política serveix justament per resoldre conflictes. La sala, que és plena, s’omple de murmuris. Bardelet insisteix: la política ens llança els uns contra els altres fins que ens matem. La sala aplaudeix. Una ovació espontània a un discurs antipolític. Què diantre està passant?

Guaito la composició del respectable. Gent de mitjana edat, catalanoparlant, que fa dos dies hauria etiquetat com a votants convergents de tota la vida; de fet, CiU/Junts ha guanyat totes les eleccions (estatals, catalanes, locals) al municipi des del 1977 fins ara, sovint de forma aclaparadora. Què fa un auditori com aquest aplaudint un estirabot antipolític, i desaprovant la defensa de la política per part de l’exalcalde a qui han donat majories absolutes? Fins on ha penetrat el desprestigi de la política, de la que s’alimenten els populismes? Quina és la causa? O hi ha una constel·lació de motius?

És cert: obres el diari i veus bombardejos criminals ordenats per dirigents polítics que guanyen eleccions ensigalant els votants –o això pensem els que ens ho mirem de lluny amb aires de superioritat. Però també veus parlaments inoperants perquè sumen la incapacitat del pacte a la fragmentació, i líders que prefereixen l’insult a la proposta, més preocupats per encolomar culpes que per solucionar problemes. Potser aquesta frase és antipolítica, però és el panorama que s’observa des d’una posició arran de carrer.

Els ciutadans apreciem l’esforç i la voluntat encara que no s’aconsegueixi tot el que voldríem; no som ximples, no demanem miracles, sinó que deixin de jugar a les batusses de pati de col·legi, s’arromanguin i s’hi posin. El desprestigi de la política dona ales als demagogs que diuen que no en formen part, però munten partits i es presenten a les eleccions per governar, i si això no és un polític, què és? Mentrestant, els que remenen les cireres des de darrera de l’escenari fan festa major.

 

La (rebutjada) comissió municipal d'investigació de la ganivetada

El ple municipal de Manresa va debatre i rebutjar dijous la proposta de Junts per crear una comissió d’investigació sobre l’homicidi de Carles Vilajosana, mort d’una ganivetada la matinada del Correfoc. No en diuen "comissió d’investigació", perquè la figura no apareix al reglament municipal, sinó "comissió informativa temporal per a l’anàlisi i esclariment de les actuacions municipals i dels mecanismes de prevenció, seguiment i coordinació previs als fets de l’1 de setembre de 2026", segons l’enunciat de l’Ordre del Dia. És a dir: què va fallar.

Les comissions tenen mala fama. S’atribueix a Napoleó la frase "Si vols que una cosa es faci, nomena un responsable; si vols que es demori eternament, nomena una comissió". Sir Barnett Cocks, secretari de la Cambra dels Comuns, va afirmar: "Una comissió és un carreró sense sortida on les idees són atretes i després estrangulades discretament". L’experiència dels darrers anys a les cambres legislatives més properes suggereixen un altre aforisme: "Si vols evitar que s’aclareixi una crisi, deixa-la en mans d’una comissió d’investigació". Les hem vist al Congrés, al Senat, al Parlament de Catalunya i en assemblees regionals, i la seva principal funció ha consistit en propiciar la picabaralla entre govern i oposició, amb abundància d’exabruptes i males maneres. Es criden compareixents només per poder-los enfangar amb l’excusa d’interrogar-los, i al final les conclusions no es deriven del que s’ha esclarit, que és poc, sinó del color polític de la majoria.

I tanmateix, la matèria proposada és important. Després d’aquells fets terribles, l’alcalde Marc Aloy va declarar el següent: "Ens hem de preguntar com a societat què estem fent malament perquè joves de 16 anys vagin amb armes blanques i actuïn amb aquesta extrema agressivitat". La proposició de Junts posa en focus en l’esclariment de les "actuacions municipals", més que en la societat en el seu conjunt, però la pregunta final no deixa de ser "què ha fallat". Es pot respondre des d’una comissió municipal? Si s’hagués creat, hagués trobat la solució màgica a una problemàtica que excedeix l’àmbit de la ciutat? O hauria estat un instrument més de la precampanya electoral? Per esquivar aquest darrer perill la majoria de govern va caure en la temptació de vetar la proposta, amb el risc de sentir-se a dir que vol enterrar un drama colpidor. Potser li convenia més crear la comissió i procurar que es morís tota sola, com mana la tradició.

Recuperar els Panyos... i recordar les brutals condicions laborals de fa dos segles!

Ara que fa cinquanta anys de tantes coses, també es compleixen del «Plan de Reestructuración» del tèxtil llaner aprovat el 1975 i al que es va acollir la fàbrica dels Panyos de Manresa per tancar portes el 1976, posant fi, d’aquesta manera, a un segle i mig d’activitat. Ara l’Ajuntament treballa en la restauració del notable edifici, una joia del patrimoni arquitectònic industrial en la mesura que «es tracta de la primera fàbrica de riu construïda a Catalunya seguint el model de pisos decimonònic anglès», segons explicava ahir aquest diari. «Està cridada», afegia, «a ser un espai divulgatiu del parc del Cardener, de l’Anella Verda i de la història de la indústria tèxtil».

És interessant que es dediqui una part de l’edifici, quan s’acabi de restaurar (de moment es treballa per assegurar-ne la integritat) a la història del tèxtil a les nostres comarques, ja que sota aquella teulada i entre aquelles parets es van començar a teixir draps de llana, o «panyos», tant enllà com la dècada del 1820. Per les vicissituds del sector, amb el pas de les dècades va transitar de la llana al cotó i va tornar a la llana, amb un temps dedicat a fer servei de caserna militar. Si n’hi ha d’història per explicar! Per exemple, que part dels fundadors tingueren relació amb el tràfic d’esclaus, «indústria» gens estranya a principis del segle XIX.

També seria interessant il·lustrar qui amb què es trobaven els obrers i obreres que van fornir les primeres generacions d’assalariats. El Museu d’Història de Catalunya ho defineix així: «Les condicions de treball de la població obrera durant el segle XIX són extremadament dures. Les jornades de treball són molt llargues -12 ó 13 hores- i els sous amb prou feines garanteixen la subsistència. Les fàbriques es caracteritzen per la manca d’higiene, temperatures molt elevades, sorolls, pol·lució, sinistralitat laboral... Els infants hi entren a treballar des de ben petits. Les dones, majoritàries a la industria tèxtil, cobren sous més baixos que els homes. El treball no és estable i les crisis provoquen períodes d’atur. Els treballadors accidentats o malalts no estan protegits: la patronal i les autoritats imposen una forta disciplina laboral.»

Si els murs tinguessin memòria, els dels Panyos testimoniarien una història d’explotació. Les grans dècades manresanes del XIX, quan la ciutat era una de les més importants de Catalunya, es van construir sobre aquests fonaments. Cal recordar-ho.

Sor Lucía i la menjadora dels regidors

Sor Lucía Caram s’ha enfadat amb Junts per Manresa i amb el seu economista liberal Jordi Franch, que en un acte de partit la va acusar de ser la responsable d’omplir la ciutat d’immigrants (s’enten que immigrants pobres) amb el seu banc dels aliments. La popular religiosa els ha acusat de respondre a «la lluita per una cadira, per entrar al govern o per continuar vivint de la política com algun dels seus companys» i de voler «aconseguir, de la manera més fàcil, uns quants vots que acabin donant-los menjar a ells, però que no resolguin cap dels problemes reals de la gent». Intens, però no inesperat. La monja mediàtica de Santa Clara contra l’organista de la Seu (l’altra dedicació del professor Franch).

En llegir les declara.cions de sor Lucía vaig pensar: ja hi tornem a ser, ja s’acusa els polítics de buscar només la menjadora i fer el que calgui per «viure del ‘cuento’». És així? Anem a veure els números de Manresa. El sou brut anual de l’alcalde és de 72.478,56 euros. El sou net són dues terceres parts d’aquesta xifra. Els sous bruts de la resta del Govern van dels 65.827 d’Anjo Valentí i Mariona Homs als 56.135 d’Isabel Pulido. N’hi ha dos que no cobren sou perquè estan jubilats; el seu règim econòmic és el de dietes d’assistència als plens municipals i les comissions, igual que una part de l’oposició.

Anem doncs a l’oposició. Hi ha cinc regidors que cobren un sou per fer de presidents, vicepresidents o portaveus dels seus grups municipals. La retribució bruta anual és de 22.491 euros per una dedicació teòrica del 50%, tot i que no fitxen. N’hi ha dos de Junts, dos de Fem (CUP) i un de Nacionalistes. La resta de regidors no reben cap sou fix però tenen dret a una dieta de 1.077 euros per cada ple municipal i 269 per cada reunió mensual de les comissions a les que pertanyin (els dels grups més petits pertanyen a més d’una). Val a dir que per moltes reunions que acumulin, hi ha un topall anual de 23.696 euros.

Aquestes quantitats són justes, escasses o excessives? Sóc del parer que la feina política s’ha de pagar perquè ens convé que s’hi dediquin els millors. Cap a tres mil cinc-cents euros nets al mes per governar una ciutat de 82.000 habitants? Decideixin vostès. Però els recomano que de tant en tant assisteixin a un ple municipal, en viu o per internet, i comprovin qui intervé i s’ho ha preparat com cal, i qui es limita a escalfar cadira o llegeix de vegades alguna cosa escrita per algú altre. Ja ho diu la dita, que de tot hi ha a la vinya del senyor.

«No atrapo la quota de la mútua»

Una amiga lectora em demana un article sobre les mútues.

–Sobre la quota que no paren d’apujar-te? –li endevino.

–Exactament. És un escàndol. Estic jubilada i si cada any m’apugen cinquanta euros al mes no podré seguir.

La publicitat de les mútues sanitàries busca nous clients oferint tarifes a partir dels 21 euros al mes, però la quota de tres xifres que gaudeix o pateix l’amiga lectora s’enfila cap als núvols a mesura que l’efecte de l’edat sobre la salut la fa més indispensable l’assegurança.

–Hi soc des que tenia tres anys! Creus que m’han de tractar d’aquesta manera?

No sé si totes es comporten igual. La seva, sí. Les llistes d’espera i la burocràcia de la sanitat pública expulsen els usuaris cap a les mútues, i les mútues expulsen els seus clients cap a la pública justament quan comencen a gastar «massa».

El diccionari diu que una mutualitat és una «associació de persones afectades per uns mateixos riscos que volen compartir proporcionalment i sense cap ànim de guany el cobriment d’aquests riscos mitjançant una contribució de cada associat». Si es tracta de mutualitzar, els més joves i sans haurien de contribuir amb més del que gasten per ajudar els més grans i/o malalts. Però les mútues funcionen com empreses en un mercat competitiu, i busquen conquerir parcel·les de mercat amb ofertes de preus econòmics per enganxar nous clients, encara que per quadrar els comptes hagin de condemnar els mutualistes de tota la vida a un augment constant de les quotes, justament quant el seu poder adquisitiu va de baixa.

Catalunya és país de mutualistes perquè ha estat i encara és país d’autònoms, i durant molts anys el «seguro» (el SOE, «seguro obligatorio de enfermedad») només cobria els assalariats. No va ser fins el 1986 que la sanitat pública va esdevenir universal, al marge de l’estatus laboral. I sí, hi havia famílies que incloïen els seus fills de tres anys a la cartilla de la mútua, com van fer els pares de l’amiga lectora.

Es pot objectar que si les mútues fessin pagar molt més als joves sans, aquest no s’hi apuntarien. Però no pot ser que s’obligui els més grans a treure la llengua, com si no els fos prou difícil arribar a final de mes amb el que s’enfila el cost de la vida. Si l’Estat és incapaç de garantir una atenció sanitària ràpida i eficaç, que ho compensi regulant les tarifes màximes de les alternatives mutuals. És una qüestió de garantir drets fonamentals.

"Amos del nostre propi destí"

Ha fet cinquanta anys de l’històric Onze de Setembre del 1976, la Diada dels cent mil a Sant Boi de Llobregat i de la seva prèvia bagenca a Manresa, amb tres mil persones al pavelló del Congost, recordada dimecres passat amb una taula rodona en la que van participar els quatre oradors supervivents i es van escoltar fragments enregistrats de les intervencions dels dos absents. Un d’aquests va ser l’advocat Xavier Sitjes Molins, i el fragment que se’n va reproduir feia referència a l’autodeterminació. En ell deia que l’autogovern reivindicat aquell 1976, al mateix de l’amnistia i les llibertats, "no ens han de fer perdre el nostre punt de vista principal, la nostra meta: l’autodeterminació. L’autodeterminació, sabeu què vol dir? Que siguem nosaltres els amos del nostre propi destí. Que siguem nosaltres que diguem si volem estar units amb aquests o amb aquells".

La gent que es movia a Manresa a favor de la democràcia en els negres anys del franquisme sabia prou bé qui era Xavier Sitjes. Quan el 2012 va rebre la medalla de la ciutat, el director de l’Arxiu Comarcal, Marc Torras, va recordar que "durant el franquisme i la Transició, la seva tasca com a advocat li donava prestigi davant de les institucions oficials, al mateix temps que li permetia oferir assessorament legal i defensar represaliats del franquisme d’ideologies ben diverses: des d’un agutzil de Sallent que demanava l’ensenyament públic en català el 1963, a militants del PSUC i d’esquerra en les detencions esdevingudes a la tardor de 1975, passant per les incipients comissions gestores de les associacions de veïns". Demòcrata-cristià convençut, represaliat ell mateix, que acollia al seu despatx professional reunions de l’Assemblea Democràtica del Bages, va ser també un activista social i un notable historiador, i d’història de la sobirania catalana va anar la seva aportació a l’acte del Congost, cap al final de la qual va dir: "Sentim per als altres pobles hispànics afecte de parentiu, de participar tots en una mateixa terra peninsular, i l’afecte que se’n deriva de molts anys de convivència. Ara bé", va afegir, l’autodeterminació volia dir que "si aquesta mà que ara, com tantes altres vegades, hem donat oberta a alguns altres pobles hispànics" era novament ferida, "tenim dret, aquell dia, a tancar la mà. I si la nostra potència és suficient, prendre una determinació que sigui dir no. No, i s’ha acabat."

Això va dir, fa cinquanta anys, un catalanista de pedra picada.

La caducitat de la vacuna antifeixista (d'Alemanya a Catalunya)

El nazisme alemany i el feixisme italià van ser derrotats per les armes aliades fa vuitanta-un anys, una extensió de temps que equival a tres generacions. Els qui llavors tenien dinou anys ara en tenen o tindrien cent. Ulrich Siegmund, el líder del partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD) que ha estat el més votat a les eleccions del land de Saxònia-Alhalt i està fent estremir Europa, va néixer el 1990; potser els seus avis van viure el règim de Hitler i la guerra, però eren infants. I ell mateix encara no havia nascut (li faltaven unes setmanes) quan es va operar la reunificació d’Alemanya amb la incorporació dels lands de la part oriental a la República Federal. No té una vivència personal ni del totalitarisme nazi, ni del d’inspiració soviètica que va regir al seu zona entre 1945 i 1989. Una cosa i l’altra, si de cas, li han explicat. I la memòria popular, com la individual, és tramposa i selectiva: endolceix alguns episodis i en tergiversa d’altres per fer-nos la vida més agradable o per confirmar les certeses que ens permeten anar per la vida sense parar bojos. A 1.400 quilòmetres de distància és molt fàcil titllar d’incomprensible que els saxons votin en massa els enyoradissos del hitlerisme que, a més a més, miren amb comprensió la Rússia de la que van ser satèl·lit de «sobirania limitada», però els cronistes sobre el terreny ens diuen, per exemple, que malgrat les grans quantitats de diners abocats per l’Oest cap a l’Est per retallar l’enorme distància en nivell de vida, molta gent està convençuda que sota la dictadura comunista vivien millor perquè tothom tenia feina i el futur no era cap incògnita, com ho és avui a tota Alemanya i encara més als lands orientals. I quant al nazisme, fa temps que creix a tot el país un revisionisme alimentat per les idees que «els nostres avis no eren uns criminals» i «qui va fer mal de veritat van ser els aliats amb les seves bombes», amb l’afegit que «Hitler va portar prosperitat». Pensar que Alemanya estaria vacunada per sempre contra l’autoritarisme és ignorar que la persistència de la memòria és tova com els rellotges de Dalí. També entre nosaltres: ja fa cinquanta anys del final de la dictadura i els records de l’antifranquisme són propis de jubilats, mentre circula amb insistència la idea que en aquells temps es vivia amb prosperitat i sense angoixes. Això sí: amb la llengua al cul i la nació, negada. Un autoritarisme que parli català té camp per córrer.

(Article publicat a Regió7 el 10/9/2026)