Enamorats del vell, com deia Foix: la «Manresa desconeguda de cine»

«Càndid rampell: m’exalta el nou i m’enamora el vell», va escriure J. V. Foix. En el poema «Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles» relata com li és igualment satisfactori embadalir-se davant els testimonis «del temps antic» i posar a punt el motor d’un automòbil per devorar quilòmetres. A la gent de Manresa també l’enamora el vell, si hem de fer cas a l’èxit dels retorns al passat que s’ofereixen en el programa de la festa major. Les visites a la «Manresa desconeguda» han complert trenta anys i moltes de les descobertes que s’hi ofereixen són temps congelat. Enguany, per exemple, es visitaven el convent de les Caputxines del carrer Talamanca, ara de propietat municipal, i la fàbrica dels Panyos, testimoni excepcional d’arquitectura industrial de fa dos-cents anys, amb el valor afegit de ser l’únic que es conserva a Catalunya tal i com era quan el van alçar el 1818. Però si les reserves per aquestes visites es van esgotar en qüestió de minuts, amb col·lapse inclòs del servidor informàtic, també es van fer cues per entrar a la sala Plana de l’Om per veure els curtmetratges aplegats en l’esdeveniment «Manresa desconeguda de cine», organitzat per l’Associació Memòria i Història. Si no manquen visites als àlbums de fotos antigues de la ciutat al conegut portal de l’associació, memoria.cat, no cal dir l’atractiu de veure-les en moviment. Ara el portal ha penjat les filmacions senceres, que són, per a la majoria, entretingudes, i per als més interessats, profitoses. No es perdin la del Passeig sense terrasses del 1935, amb la gent en grups amunt i avall, endiumenjats i per la dreta, com si existís una barrera axial invisible: no és estrany que els més irreverents el bategessin com «el tontòdrom».

Exaltats pel nou i enamorats del vell: no sempre les dues idees han anat juntes. Al curtmetratge sobre la visita de Franco a Manresa el 1966 es veu en avançada construcció l’edifici sense gràcia que va substituir el modernista de Can Jorba. Novetats sense amor pel passat: n’hi ha hagut tantes! Tampoc es tracta de congelar res: no ens podem permetre un catàleg infinit de pedres mortes. S’han d’omplir de vida nova sense destruir allò que les fa estimables. Aquesta és, afortunadament, la tendència, però cal estar sempre amatents per evitar de no fer esguerros per raons d’utilitat o protagonisme arquitectònic.

(Article publicat a Regió7 el 29/8/2026)

Es pot evitar la Catalunya dels 10 milions?

Junts parla de «la Catalunya dels deu milions d’Illa i els socialistes» i avisa que «no només és inviable sinó que és irresponsable». Es veu que el president cridarà un a un els dos milions que falten per arribar a la xifra rodona que precipitarà l’esdeveniment de l’apocalipsi.

Preguntem-nos com arribarem, si hi arribem, als famosos deu milions. O també podem formular-ho al revés, girant l’oració per passiva: Podem evitar-ho?

Mentre trobin feina, vindran. Per mal pagada que estigui, en trauran més que al seu país. I si no, tampoc no tornaran, per vergonya. Què farem per impedir-los venir? Posar controls a les fronteres amb Aragó i el País Valencià? Amb quina base legal, si l’estrangeria és una competència exclusiva de l’Estat?

Junts reclama el traspàs de les competències en immigració. No hi ha cap possibilitat que cap govern cedeixi a cap autonomia la clau d’obrir o tancar la porta als estrangers. Informes d’arrelament per tenir els papers de residència? Els empresaris que els lloguen els signaran tots els certificats que vulguin. La patronal pressionarà perquè l’administració es deixi de punyetes. Ja ho han dit, del dret i del revés: «els necessitem».

Els necessiten per a un model productiu de molta ma d’obra mal pagada, que és el que tenim, dels escorxadors al turisme de baix cost passant pels hivernacles i els repartidors en patinet. Podem contractar en origen, legalitzar només amb feina emparaulada; no per això deixaran de venir. Serà més endreçat, però serà.

El dia que deixi d’haver-hi feina es correrà la brama i deixaran de venir, però els que ja hi són no marxaran així com així. Es crearà una situació francament delicada. Aquesta és una bona raó (una més) per desconfiar dels deu milions.

Ens ho podem preguntar d’una altra manera: què caldria perquè els deu milions no fossin un problema? Una resposta possible: que tothom, inclosos els que arriben, es guanyi prou bé la vida perquè els seus impostos i cotitzacions financin l’increment dels serveis que caldrà per no col·lapsar. Si venen i no contribueixen, desastre. Si venen i contribueixen amb un esforç de veritable valor afegit, benefici per a tothom: per a la despesa pública i per a la riquesa general del país.

I així tornem on érem: a la necessitat de canviar el model econòmic de molta gent cobrant poc per un altre amb bons sous. Però qui treu profit de l’actual no té cap incentiu per canviar-lo.

(Article publicat a Regió7 el 27/8/2026)

Salvar el llop, arruïnar el pagès i tornar Catalunya al paleolític

Els admirables paisatges de les sèries angleses rodades al Yorkshire, amb els suaus turons de camps delimitats per files d’arbres, són qualsevol cosa excepte naturals. Igual com els de les fotografies que ens conviden a la Toscana, posem per cas. Són obra de segles de desforestació i substitució d’espècies practicada pels éssers humans en benefici de l’agricultura i la ramaderia, és a dir, de la subsistència. De petit vaig conèixer un avi que, en la seva joventut, havia anat a arrencar garrics a l’altiplà segarrenc; feien grans esclarides d’arbustos per convertir garrigues naturals en esteses artificials de blat i d’ordi. Això ha estat així des de fa una desena de milers d’anys, des que els nostres avantpassats van domesticar animals i plantes en lloc de limitar-se a caçar-los i recollir-les. Sense aquests canvis a Catalunya no seriem vuit milions sinó vuit mil a tot estirar. Però el procés s’ha aturat. Les meravelles de la tecnologia, la indústria i la globalització dels mercats han fet que abandonéssim camps i feixes en benefici del retorn desordenat d’un bosc, per cert, altament combustible. I en el marc d’aquesta regressió també ha tornat el llop, reintroduït pels nostres governants, absurdament enyoradissos d’un paradís natural en el que es moririen de gana. Però vet aquí que els llops maten ovelles i els pagesos en comencen a estar tips. A la natura salvatge del paradís mai viscut no hi ha ramats d’ovelles i el llop menja conills i senglars, però a la ruralitat catalana troben els xais ben a l’abast i, a més a més, s’hi han acostumat, vencent la seva por als humans. Ben mirat, no els hi podem retreure: estan convençuts de fer l’establert en el pacte amb sant Francesc d’Assís. Aquest, en el famós episodi del «germà llop», va aconseguir que la fera que atemoria el poble de Gubbio deixés d’atacar animals i persones a canvi que els habitants l’alimentessin de franc. Però els ramaders catalans no en saben res, d’aquell pacte llegendari. Per a ells, la cosa és clara: fa uns anys no hi havia llops i ara n’hi torna a haver per culpa del Govern. Per què? Hi ha una mena de dèria per revertir la transformació de la natura que ha eliminat espècies; un enyor d’equilibris propis d’una altre context. El prestigiós naturalista Martí Boada li ho diu molt clar a Enric Badia en el Regió7 d’ahir: «el que ve al darrere és un retorn al paleolític». I afegeix: «personalment estic a favor d’un territori humanament viu i actiu». Li compro.

(Article publicat a Regió7 el 25/8/2026)

Hi ha rates perquè hi ha massa gent porca

Rata al costat d'un contenidor al carrer Sant Llatzer de Manresa

Hi ha rates perquè hi ha massa porcs.

En una àrea de contenidors de Manresa han aparegut rates. Els veïns es queixen, l’Ajuntament diu que ja porten quatre actuacions de desratització, i que si cal n’hi hauran més, però els rosegadors tornen. I tornen –en això coincideixen veïns i autoritats– perquè troben menjar. I troben menjar perquè n’hi ha per terra, en bosses que haurien de ser dins els contenidors però algú les ha deixat a fora.

Per això dic que hi ha rates perquè hi ha porcs. Amb aquest nom em refereixo als convençuts que algú altre netejarà la seva porqueria i els és igual si les seves accions causen problemes als altres ciutadans. Problemes i costos econòmics, perquè la porqueria per terra encareix la factura del servei de neteja, pagada amb els nostres impostos.

I dic que n’hi ha massa perquè un de sol ja seria un nombre excessiu.

Per desgràcia, n’hi ha a pertot arreu. Vas pel carrer i el trobes amb matalassos grocs de pixum abandonats a la vorera: ja se l’enduran els de la neteja! Parles amb amics i t’expliquen que al seu bloc que pisos n’hi ha que llancen porqueria pel celobert, com si fos un pou sense fons. Vas a estirar les cames per un camí de terra i has d’esquivar caques de gos. Els amos galtes són una minoria, però el regal del seu quisso s’està allà uns quants dies i s’acumula amb els altres. Ara mateix hi ha tants gossos que un percentatge mínim ja constitueix una certa quantitat.

Tornant al principi: contra rates i altres plagues, ciutadania neta sense excepcions. Com diu la dita popular, prou antiga i escampada, «no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta».

Igualada li pispa el 'supertren' a Manresa

Confio poc en veure construït l’Eix Transversal Ferroviari, perquè la Generalitat no te un duro i és massa car per a una inversió privada. Ara bé, el tram de Lleida a Igualada i el ramal d’Igualada a Barcelona coincideixen amb una proposta del ministeri de Transports, i aquest sí que té diners. També és ministerial la darrera idea del Govern català: que el ramal entri a Barcelona per la Sagrera, travessant el Vallès. Es nota la sintonia de colors polítics, si més no a l’hora de dibuixar ratlles als mapes. Madrid ens escanya governi qui governi, però l’itinerari Lleida-Igualada-Barcelona té més bones perspectives que la resta.

Si s’acaben posant les travesses i les vies, Igualada tindrà un tren com cal a Barcelona i Manresa es quedarà amb la tartana atrotinada de Rodalies. La capital de l’Anoia s’arrencarà finalment l’espina del «tren gran» que consideren robat per la capital del Bages. Estem parlant del segle XIX, quan el financer barceloní Manel Girona promou un ferrocarril entre Barcelona i Saragossa per Lleida, i decideix que passi per Manresa i Calaf en lloc d’Igualada i la Panadella. Els igualadins acusen els manresans de pressionar els inversors i el Govern central perquè triïn l’itinerari més llarg. ¡Ah, els temps històrics en què Manresa tenia una capacitat d’influència tan notable! Sense tren, Igualada perd l’oportunitat d’abaratir el cost del carbó que fa anar les fàbriques. En canvi, Manresa pren volada. Si ara es compleixen les intencions del ministeri, seran els igualadins els que passaran al davant. Venjança!

Aquest serà el tercer mapa de l’Eix. En el primer, fa vint anys, el ramal cap a Barcelona partia de Manresa, però en el segon ja s’havia canviat per Igualada, decisió que es manté. La modificació no va aixecar protestes al Bages, potser perquè tot plegat semblava una volada de coloms, igual que l’actual resurrecció a càrrec del mateix secretari de Mobilitat de llavors, Manel Nadal. Però si es converteix en un projecte del ministeri, i aquest el considera necessari perquè Adif i Renfe facin calaix amb l’alta velocitat, la cosa canvia i les probabilitats augmenten.

Reaccionarà Manresa? Si protestés, serviria d’alguna cosa? No és probable. Construir una via d’alta velocitat fins Barcelona des de Manresa no és més difícil que des d’Igualada, però entre Igualada i Manresa sí que ho és. A Manresa li convenen autopista gratis sense invents, C-55 totalment desdoblada i Rodalies ràpides i fiables. I els coloms, que volin.

Qui vol ser l’heroi més gloriós del cementiri?

La nereida Tetis va presentar al seu fill Aquil·les dues alternatives: viure molts anys i ser oblidat, o morir jove però havent guanyat una fama admirable que no minvi amb el pas de les generacions. L’heroi tria la segona opció, i s’acompleix el seu desig. Per dir-ho en una frase del segle XX, viu de pressa, mor jove, deixa un cadàver bonic, i el seu nom arriba fins nosaltres com a paradigma del guerrer extraordinari. Què més vols, si has elegit una vida breu però intensa a canvi de la glòria immortal?

Ara bé, el mateix Homer que va descriure amb profusió d’adjectius les gestes d’Aquil·les a la guerra de Troia, fa que l’heroi revisi els seus plantejaments quan ja ha canviat de barri. Al cant XI de l’Odissea, buscant certeses sobre el seu incert periple, Odisseu visita els dominis d’Hades, l’indret boirós on vaguen les ànimes dels difunts, i entre molts d’altres parla amb l’espectre d’Aquil·les. Es desfà en alabances de l’heroi, però aquest li respon: «No m’elogiïs la mort, il·lustre Odisseu. M’estimaria més ser un bracer i servent de qualsevol, d’un home miserable d’escassa fortuna, a regnar sobre tots els morts extingits». Ni una paraula sobre la seva fama imperible. No el consola gens ni mica. Al més immortal dels morts li és igual si el record de les seves victòries singulars es manté viu pels segles dels segles; només suplica al visitant que li doni notícies del seu pare i del seu fill.

A tots ens venen fàcilment al cap els noms d’emperadors que es fan aixecar arcs triomfals, trilionaris que posen el seu nom a tot el que toquen, líders egòlatres que persegueixen l’adoració de les masses pensant en una llarga durada de la seva glòria. Més els convindria recordar el lament d’Aquil·les a Odisseu, que els envia aquest avís: Parlaran de tu, però si hi ha una vida després de la vida per a allò que en diuen ànima, tant se te’n donaran els elogis o les condemnes. La Comèdia de Dante ens diu que si vas al cel passaràs tot el temps absort en la contemplació de Déu; i si la balança del jutge suprem t’envia a l’infern, estaràs distret amb notables patiments. Tot i que, segons com, ignorar el que deixes enrere pot ser un consol: Neró no s’hauria divertit gaire veient com l’endemà de la seva mort començava la «damnatio memoria»: la infamació, la destrucció d’escultures i làpides o l’esborrat del seu nom. Més malament que ell, que no ho va veure, s’ho passen els que ho pateixen en vida.

(Article publicat a Regió7 el 20/8/2026)

Del «nuclear? no, gràcies» al «renovables? lluny de casa»

 

L’any 1975 va néixer a la ciutat d’Aarhus, a la península danesa de Jutlàndia, un símbol que ha esdevingut part del llenguatge iconogràfic mundial: un sol vermell amb un somriure dibuixat, sobre un fons circular groc i envoltat de les paraules «atomkraft?ej tak», en versió catalana «nuclear? no, gràcies». Aquells adhesius van escampar-se de valent quan gairebé tothom es posicionava en contra de les centrals que convertien l’urani en electricitat, se’n reclamava el tancament i s’exigia que no se n’instal·lessin de noves. Ara, mig segle després, els municipis catalans que les acullen, Ascó i Vandellòs, i molts del seu entorn, reben amb esperança la notícia que el govern central ha decidit ajornar el tancament de la d’Almaraz, a Càceres, que havia d’apagar els seus dos reactors els anys 2027 i 2028 i ara podrà continuar funcionant fins 2030. D’aquí a llavors es podria decidir una altra pròrroga, i és probable que així sigui si el 2029 hi ha un govern predisposat. Si Almaraz no tanca quan li tocava, podria passar el mateix amb les catalanes, i mantenir-les obertes més enllà de les dates límit, entre 2030 i el 2035. No detecto que s’hagin convocat grans manifestacions per evitar-ho.

En canvi, si que hi ha rebombori pel PLATER, el pla territorial elaborat pel Govern català per orientar la implantació de camps de plaques solars i esteses d’aerogeneradors. Tres-cents ajuntaments han creat un front comú d’oposició i ja s’hi han presentat dotze mil al·legacions. La contestació general al pla general és coherent amb les negatives locals a les iniciatives localitzades. «Hi ha llocs més adients», sol ser l’argument de la negativa, però quan tothom l’esgrimeix alhora, porta a un carreró sense sortida. Catalunya va tard en renovables, i si no vol dependre encara més de les energies fòssils, només li queda l’opció d’importar grans quantitats d’electricitat de les plaques i molins que proliferen a les terres dels veïns aragonesos (però ningú no vol les línies d’alta tensió que l’hauran de transportar), o continuar lligada als tres reactors nuclears que refrigera l’aigua de l’Ebre.

Els veïns dels pobles nuclears estan encantats de la vida amb la contestació creixent a la implantació concreta de les renovables que tothom elogia, perquè tots som molt ecològics, però ningú vol als topants del seu preciós paisatge. Del «nuclears no, gràcies» al «nuclears per sempre», heus aquí el salt mortal sense xarxa que haurem fet en quatre o cinc dècades.

(Article publicat a Regió7 el 18/8/2026)

Enyor d’eclipsi? L’any que ve a Ceuta

Es preveu una irrupció massiva a Ceuta d’aquí a un any, però no de marroquins, sinó d’espanyols. Els expliquem el perquè d’un pronòstic tant agosarat.

Catalunya trigarà dècades a viure un eclipsi de sol total com el de dimecres passat, però l’any que ve n’hi ha programat un altre a Andalusia, encara més potent que el «nostre». Ho aviso a benefici dels catalans que no pateixen urticària quan viatgen per la península, igual com hi ha peninsulars que no els venen basques quan prenen el sol a les nostres platges. És cert que ells poden viure tota la seva estada en castellà, i nosaltres no podem fer el mateix amb el català quan passem de Fraga, però, ben mirat, quantes vegades no cedim la llengua per aconseguir que ens serveixin un cafè amb llet en lloc d’un cafè amb gel? Com si «cafemgé» i «cafemyé» sonessin igual!

Bé, al que anàvem: si això de l’eclipsi total li ha provocat un èxtasi que riu-te’n de santa Teresa, sàpiga que el 2 d’agost del 2027 n’hi haurà un altre que es podrà veure d’allò més bé des de la costa sud peninsular i especialment des de les «places de sobirania» de Ceuta i Melilla, on la durada de l’ocultació plena serà d’entre quatre i gairebé cinc minuts. Molt més que el de dimecres des de la Barra del Trabucador. Ceuta serà el lloc ideal, i si tots els qui aquesta setmana s’han quedat amb les ganes es posen d’acord per anar-hi, la ciutat autònoma patirà una invasió capaç de rebentar-li les costures. Això sí, no caldrà que les autoritats expulsin els invasors, que marxaran el mateix dia. Ens els podem imaginar fent una llarga cua a l’embarcador dels ferris.

Si Ceuta no els abelleix, per l’aglomeració o perquè la mar els mareja, a la punta de Tarifa l’ocultació total durarà més de quatre minuts. Fins i tot des de platges de la província de Màlaga es podrà gaudir durant dos o tres minuts; suficient per celebrar-ho amb sangria calenta. Si la idea no els desagrada i no tenen altres obligacions, val més que s’afanyin a reservar allotjament, perquè estem parlant de l’agost a la Costa del Sol. A nosaltres ens queda lluny, però els madrilenys hi tenen una tirada considerable, i aquells dies de l’any omplen els hotels a vessar.

Compartir sorra i eclipsi amb una gentada de l’ós i l’arboç? L’expectativa pot inclinar la decisió sobre el viatge: m’agraden, no els suporto, o m’és igual. Hi ha catalans que van cada setmana a Madrid i tornen sense cap esgarrinxada. Alguns, fins i tot més de la ceba. Oi, Míriam?

(Article publicat a Regió7 el 15/8/2026)

Que hi ha trens, avui? –I jo què sé!

Quan no és un all, és una ceba; l’única certesa és la incertesa. Amb Rodalies no podem fer gran cosa més que plantar-nos a l’estació i preguntar: què hi ha trens, avui? Això, si hi ha personal, perquè a la majoria les taquilles estan tancades, i la màquina dels tiquets no respon encara que li demanis a crits. Podries preguntar-ho al de la cafeteria, quan n’hi ha, amb un noranta per cent de probabilitats que respongui: «I jo què sé! Jo vinc en cotxe, que he d’obrir a l’hora».

Hi ha trens, però amb els horaris desmarxats, explica la ràdio amb avorrida rutina. Curiosos de mena, en voldríem saber les causes, però l’explicació sempre és la mateixa: «una incidència». Que, segons el diccionari, és «allò que sobrevé en el curs d’un afer». Parlar d’una «incidència» és tant com dir «ha passat una cosa». Quina? Ves a saber! N’hem viscut de tant variades! Un arbre caigut, un talús esllavissat, un túnel plujós, una catenària enganxada, un robatori de coure, un vagó que de sobte treu fum, un sistema informàtic que es declara en vaga, un esvoranc gegantí en unes obres, un maquinista que s’ha adormit, un desguàs que no desguassa, una colla de ximples que fan destrosses («vandalitzar», es diu ara), un passatger col·locadíssim que obliga a esperar la policia... Segur que se’ls n’acudeixen moltes més, però no pas perquè l’empresa pública les hagi detallades.

De vegades sí que ho expliquen: quan poden demostrar que no és culpa seva, com fa una setmana, quan es va aturar la circulació entre Calaf i Manresa per «condicions meteorològiques adverses», o sigui, pel gran patac d’aigua. D’altres vegades parlen d’inconcretes «causes operatives». Però la majoria es queden en «incidència», sense adjectivar. En ser sobrevingudes per definició, no s’avisen prèviament; succeeixen i te les trobes.

Sant Ferran i sant Miquel es compten entre els patrons del personal ferroviari, però el dels viatgers és sens dubte sant Cristòfor, que va portar a coll el Nen Jesús; cantem-li doncs uns goigs que facin al cas: «Puig té nostre mal urgència, / Cristòfor, gegant clement, / lliureu-nos de la incidència / i l’operador indolent». Tot i que, ben mirat, potser Rodalies s’emmiralla en la Mare de Déu de l’Empenta, metàfora atribuïda als que no en tenen gaire, d’empenta. Com els seus trens.

(Article publicat a Regió7 el 13/8/2026)

La religió de l’eclipsi

(Avís: aquest article va ser escrit i publicat abans de l’Històric Esdeveniment)

A Catalunya hi ha dues menes de persones: les que perden el seny i el cul per l’eclipsi i les que no. Les primeres s’han apoderat de l’agenda informativa. Avui hi ha tanta expectació pel fenomen astronòmic com el mes passat per la final del Mundial de Futbol que va jugar mig Barça. Amb una gran diferència: abans de començar el partit la incògnita sobre el resultat era total, i fins que l’àrbitre no va xiular el final ningú no va estar segur de res. En canvi l’eclipsi és d’una previsibilitat absoluta. Tothom sap què és, com funciona, en què consisteix, que s’hi veu i que s’hi deixa de veure. La incertesa és propera a zero; només la meteorologia és capaç d’introduir un cert neguit que minva a cada telenotícies.

Gràcies al bombardeig informatiu molts dels que no en tenien ni idea han gaudit l’ocasió d’aprendre com els eclipsis han interferit en guerres i han alterat la història, o el fet que van salvar la vida de Hank Morgan, el ianqui del segle XIX perdut a la cort del rei Artús segons Mark Twain, i de Tintin, Haddock i Tornasol a punt de cremar a la pira d’El temple del sol, d’Hergé. Gràcies, Sol, gràcies, Lluna, gràcies, òrbites concertades!

Els catalans que es neguen a cedir la seva capacitat de raciocini a la febrada no saben on amagar-se, però es consola la certesa que serà breu. Dimecres, passat el gran moment, centenars de milers, potser milions, de catalans es faran la mateixa pregunta: sí, ja l’hem vist, i què? Arribaran a casa, posaran la tele i allà contemplaran l’ocultació a tota pantalla amb una mida i un detall impossibles de copsar en viu i en directe, perquè el diàmetre aparent del sol és la meitat del dit petit amb el braç estirat i la imatge que veurem des del sofà en alta resolució procedirà d’un bon teleobjectiu, o d’un telescopi. Tant se val: hauran participat en una gran cerimònia col·lectiva, i això estimula no se quantes hormones de la satisfacció. Tots junts dient: Oh, es fa fosc! Oh, s’ha fet de nit! Oh, torna a fer-se clar! I els de les ulleres comentant la dimensió de la mossegada. No em diran que no s’assembla a una celebració religiosa, que ofereix com a principal recompensa el fet mateix d’haver-hi participat, un «jo hi era» de màxima ingenuïtat. Res de tot això no motiva els indiferents, perquè en una societat de pensament més o menys lliure tota religió de masses anima l’aparició dels ateus actius, que la neguen i la desqualifiquen, i dels agnòstics, definits per algú com uns ateus que no volen ofendre.

(Article publicat a Regió7 l’11/8/2026)

Per l’eclipsi, tots a Collbaix?

En el moment de màxima intensitat de l’eclipsi fastuós, des de Manresa el sol estarà situat a 4,5 graus d’altura sobre l’horitzó. Això son tres dits amb el braç estirat. Per tant, qui vulgui gaudir de l’espectacle no només s’ha de procurar unes ulleres homologades per no deixar-hi la retina, sinó que ha de buscar un punt d’observació lliure d’obstacles en la direcció Oest-Nord-Oest. Un punt elevat, sense muntanyes ni edificis més alts al davant. Perquè els 4,5 graus no es calculen sobre l’horitzó realment visible sinó sobre l’horitzó imaginari d’una plana infinita; per entendre’ns, si en lloc d’una successió de turons, a l’Oest de Manresa hi hagués la mar salada.

He demanat propostes a un xat de ximpleria artificial i entre altres suggeriments m’ha dit de pujar a Collbaix. Els ho prometo. El que no m’ha explicat és com baixar després sense perill, tenint en compte que s’haurà fet de nit. Atès que la ruta forma part de l’Anella Verda, se m’acut que l’Ajuntament hi podria col·laborar amb un servei de guies. En tot cas, si us hi apunteu més us val portar llanternes o assegurar-vos que la del mòbil té prou potència (i bateria). No aneu sols i activeu el geolocalitzador. Però si no teniu ganes de fer cames, hi ha punts prou elevats, i amb vista oberta en la direcció que interessa, per la banda de la Balconada, on Vila-Closes i els seus amics pintors anaven a veure, valorar i aplaudir el capvespre.

Ara bé: i si aquell vespre està tapat? Aquesta és la gran pregunta i la gran angoixa per a milers de persones que han trobat en la fastuosa meravella mundial un entreteniment per omplir els dies pesats de l’Agost canicular. Si a sant Bartomeu li ve de gust enviar-nos núvols encara que haguem portat ous a santa Clara, o si qui ens fa la guitza és el mateix Zeus, «acumulador dels núvols» segons l’Odissea, els qui hagin fet un munt de quilòmetres per experimentar una «vivència irrepetible» es quedaran amb un pam de nas. Val més que resem a qui toca i no ofenguem a qui no toca.

L’estadística diu que un 12 d’agost el temps a Catalunya és habitualment assolellat, però la meteorologia és la ciència de les excepcions i els imprevistos. Les dades apunten a entre un 75 i un 80 per cent de probabilitat de visió neta i feliç de l’eclipsi, però fins el cent per cent hi ha un prou marge per a què una mica d’inquietud sigui legítima. Cal respondre des d’ara mateix la pregunta: si s’ennuvola, què farem? Destorb programat, disgust evitat.

(Article publicat el 9/8/2026)

Torrada d’estiuejant al forn solar

Ja són un tòpic els avis que es lleven d’hora i planten tovalloles i cadires a primera línia de la platja perquè la resta de la família no hagi de quedar-se deu files enrere quan arribi amb els para-sols, les neveres, els flotadors, les cremes i la mainada, fet que acostuma a succeir en hores que incompleixen el savi consell del dermatòleg Joan Ramon Garcés, segons el qual és molt mala idea exposar-se al sol quan la nostra ombra és més curta que la nostra altura. L’interès de la fórmula resideix en el fet que es pot aplicar qualsevol setmana de l’any: a l’hivern tota la jornada serà inofensiva, mentre que a l’estiu caldrà que ens tapem o ens amaguem una gran part de les hores de llum. La nostra ombra és tan o més llarga que la nostra altura quan el sol s’eleva menys de 45 graus sobre l’horitzó, i això passa durant tot el dia de finals de setembre a mitjans de març, mentre que la resta de l’any és més curta al centre del dia; més hores més com més a prop de sant Joan. Aquesta setmana, per exemple, el període de precaució va de les onze del matí a les cinc de la tarda, i de dotze a quatre els raigs ultraviolats fan festa major. Però és justament en aquest horari que les platges s’omplen de gom a gom, i no es pensin que tenir les onades a tocar fa que el sol cremi menys, sinó que més aviat la mica de fresca que envia l’aigua ens fa abaixar la guàrdia. De fet, alguna consciència tenim d’estar desafiant els avisos de la mare Natura quan ens afanyem a desplegar els para-sols damunt els nostres caps o a llogar tendals. No té gaire sentit triar les hores més assolellades justament per amagar-se’n; si aquesta és la idea, val més quedar-se a casa o plantar la gandula en una pineda i escoltar el rec-rec de les cigales –o les Quatre estacions de Vivaldi als auriculars. Entre els millors plaers de l’estiu a la costa hi ha el de ficar-se a la mar en calma quan tot just comença a clarejar i veure sortir el sol des d’aquesta posició. Nedar una estona, estirar-se després a la sorra per rebre els raigs encara inofensius, i marxar quan comença a arribar la marabunta. O al revés: anar-hi quan tothom en torna i gaudir del capvespre permetent que la mar infinita neutralitzi els efectes acumulats de l’escalfament global sobre el nostre cos en general i la pell en particular. Després ens podem quedar unes quantes hores a la platja solitària mentre la massa dels qui s’hi han escaldufat al migdia proven inútilment de dormir en la nit xafogosa.

(Article publicat a Regió7 el 6/8/2026)

La religió dels arbres intocables

A les històries d’Astèrix el Gal, Ideafix, el gosset minúscul del voluminós Obèlix, estima els arbres i ataca ferotgement els soldats romans que els maltracten. En això els catalans ens assemblem al simpàtic animaló: santifiquem els arbres, en volem veure a pertot arreu, maleïm les places dures i les avingudes desèrtiques i ens delim per viure en carrers ben arbrats, encara que les branques ens tapin la visió de la casa del davant –que tampoc és gran cosa. Naturalment, construïm les segones residències a les pinedes tot i saber (perquè ho sabem) que si arriba un incendi forestal no en quedarà pedra sobre pedra. Tenint en compte aquests antecedents, no és estrany que en una enquesta la meitat dels consultats es pronunciïn en contra de «reduir la massa forestal tallant arbres per millorar la gestió dels incendis». En fòrums digitals la rèplica sol ser aquesta: «que netegin els boscos i no caldrà tallar-los». La nostàlgia per uns temps passats que la majoria no hem viscut alimenta la idea d’uns boscos nets com una patena perquè sortia a compte treballar-los. Per cert, que des de sempre una de les maneres de treure’n rendiment era tallant una part dels arbres i venent-los a les serradores; no només s’obtenien diners sinó que l’esclarida ajudada a créixer la resta –fins que també els tallessin. No sé què diria el simpàtic Ideafix si veia els cavalls arrossegant els troncs boscos avall fins els camins, i si li vindria un cobriment davant l’espectacle, avui turístic, de la baixada dels troncs Segre avall.

Per guanyar temps, he demanat a un xatbot les dades sobre l’evolució de la superfície arbrada de Catalunya. Ras i curt: en un segle pràcticament s’ha duplicat. Fa cent anys hi havia 0,74 milions d’hectàrees de bosc, mentre que avui són 1,3 milions. La gran expansió es dona entre 1950 i 1990, amb la transformació de les feines agrícoles que implica l’abandonament dels terrenys més difícils i la seva colonització per uns pins de creixement ràpid i bigarrat. Molts boscos «moderns» encara mostren les restes de les antigues feixes sota els matolls. No pot ser casual que els grans incendis comencessin al final d’aquell cicle expansiu, a partir dels anys vuitanta. La multiplicació del bosc ha estat desordenada, i per evitar que aquesta característica afavoreixi els grans incendis cal posar-li la mena d’ordre que millor s’adigui a l’objectiu d’evitar-los. Amb racionalitat científica i sense prevencions quasi religioses de «noli me tangere».

(Article publicat a Regió7 el 4/8/2026)

Psicòleg, ofici de futur en un país de depressius i ansiosos

Un 19% dels catalans majors de 15 anys confessa alguna grau de depressió, mentre que un 20% declara algun nivell d’ansietat. Són dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya, ESCA, segons la qual només un 30% dels enquestats es considera en possessió d’un «benestar emocional alt», mentre que un 60% l’avalua com a «mitjà» i el 10% restant com a «baix». Amb aquestes dades sobre la taula, no és estrany que la Fundació Universitària del Bages es plantegi incorporar el grau de Psicologia a la seva oferta.

La FUB va apostar en el seu moment per una especialitat amb bona sortida com la fisioteràpia, tant útil en temps de febre esportiva i mals hàbits gestuals que generen contractures i lesions. Ara va per la psicologia, que ve a ser la fisioteràpia de l’ànima lesionada o contracturada pels accidents de la vida i per les limitacions intrínseques de la persona humana, llançada a aquest món incomprensible sense manual d’instruccions emocional.

Temps era temps, els mals de l’ànima els guarien els xamans de la tribu o els sacerdots de la parròquia: sovint les angúnies vitals se suavitzaven amb una bona conversa que no deixava de recordar tot allò que el de Dalt espera de nosaltres. Saber-se en el recte camí de la salvació és reconfortant. Però ara ja quasi no es fan capellans i els pocs que queden no els anem a veure. Si no són ells, qui ens il·lumina quan es desferma el temporal de les grans incerteses? Els garlaires de TikTok? Els xatbots inhumans? Necessitem la llu d’un fars de solvència contrastada: els psicòlegs.

La preocupació social pel benestar emocional no para de créixer. Per exemple: si en altre temps una catàstrofe mobilitzava bàsicament metges, infermers i ambulàncies, ara és força habitual la presència a peu de drama de psicòlegs disposats a oferir suport a les persones traumatitzades. Els ferits cap a l’hospital, i els il·lesos a rebre el suport dels que saben escoltar i dir la paraula justa.

Perquè aquesta és la bona: el principal instrument del psicòleg és la paraula. No vol dir que pronunciï conjurs màgics que tot ho curen, sinó que el diàleg entre el terapeuta i el pacient pot arribar fins i tot a provocar canvis reals dins la plasticitat dels circuïts neuronals.

Gent famosa que ha passat moments molt baixos no paren de recomanar-ho: deseu la vergonya i busqueu ajuda terapèutica. S’entén que d’un professional seriós, graduat i col·legiat, no d’algú que es penja l’etiqueta per la cara. Ja m’entenen.

(Article publicat a Regió7 l’1/8/2026)

El veritable escàndol de les proves PISA

El desgavell de les proves PISA s’integra en la disfunció general de la cosa pública, però com que això ja ho sabem, voldria cridar l’atenció sobre un altre aspecte de l’escàndol: les xifres que l’han motivat. Catalunya queda fora de l’informe PISA perquè el percentatge d’alumnes exclosos, sobre els seleccionats, supera el 23%, quan el màxim tolerat és del 5%. I com s’arriba a aquest 23%? Doncs, bàsicament, per una acumulació de nois i noies amb problemes «cognitius, conductuals o emocionals». Dic acumulació perquè estem parlant d’un de cada cinc estudiants de la promoció analitzada. Això és el que indiquen les dades. Anem a repassar-les.

Vegem el procés: una empresa contractada per l’OCDE rep la llista de tots els centres espanyols i en fa una selecció buscant equilibri i varietat. Els centres triats envien el cens d’alumnes i l’OCDE n’extreu una mostra aleatòria per fer les proves. Amb la llista a les mans, el centre té la possibilitat d’excloure alguns alumnes, per motius raonables. I aquí és on el conjunt de centres ha exclòs, entre uns i altres, un 23,3% de la mostra.

La mostra era de 2.545 estudiants, el total d’exclosos han sigut 591, i d’aquests 493 ho han estat perquè presentaven alguna mena de discapacitat cognitiva, emocional o conductual. La xifra de 493 equival a un 19,4% de la mostra; si aquesta està ben feta, implica que un 19,4% d’estudiants de darrer curs d’ESO mostra problemes cognitius, emocionals o de conducta que els fan poc aptes perquè la OCDE els avaluï. Un de cada cinc. És una xifra per posar-se a tremolar. S’imaginen el repte que deu ser intentar ensenyar matemàtiques, llengua o valors cívics en una aula d’adolescents on una cinquena part experimenta aquesta mena de dificultats? No és estrany que els professors s’estressin, es cremin i es revoltin.

Al Parlament s’exigeixen compareixences i es reclamen comissions d’investigació per convertir la relliscada en un espectacle, mentre els diferents sectors de la comunitat educativa demanen explicacions i decapitacions, en aquest ordre o en el contrari, tot cridant «jo no he sigut». Però potser diputats, buròcrates, directors, professors i famílies farien ben fet de preguntar-se com pot ser que un de cada cinc nois i noies a punt d’acabar la secundària obligatòria pateixi aquestes discapacitats. Estem exagerant o ha arribat a l’edat laboral una generació amb una proporció excessiva de disfuncionals?

(Article publicat a Regió7 el 30/7/2026)

L’aigua de l’aixeta de Manresa

A la façana d’un edifici del servei d’aigües de París hi ha unes aixetes per complir l’obra de misericòrdia que ordena sadollar a l’assedegat. El curiós és que una de les fonts raja aigua amb gas. No és el cas del conjunt d’aixetes que s’ofereixen al vianant a l’avinguda Universitària, al peu de les escales de la FUB, que només dispensen aigua ordinària i no es pot dir que es formi una cua d’usuaris. I no és que els manresans no ens hidratem; és que l’experiència històrica amb el líquid que les canonades ens porten fins a casa és només regularment satisfactòria. Entenguem-nos: és digne d’admiració del fet mateix que movent una maneta tinguem tanta aigua com vulguem. A la donzella de la cançó, que anava a la font a buscar un cantiret d’aigua, l’actual comoditat li semblaria cosa de bruixes (i un problema, perquè es quedaria sense excusa per festejar amb el fill del moliner, que li feia la mitja rialla). Aquesta és la part satisfactòria. La que ens ha fet arrufar el nas al llarg dels anys són les característiques organolèptiques: el gust i/o la olor. Vaig fer-ne esment en un article, ja fa uns anys, i l’admirat i enyorat Josep Alabern, director del servei, em va renyar amablement. Deia, com havia dit a tothom que li retreia el mateix, que si n’omples una gerra i la poses a la nevera, al cap de poques hores s’ha evaporat el clor. Però no és el clor el que m’ha molestat moltes vegades, sinó la ferum com de verdet de bassa, que augmentada per la temperatura de l’escalfador impregnava el bany després de la dutxa matinal. Darrerament s’han pres mesures per corregir aquest inconvenient, i el cert és que les els meus receptors gustatius i olfactius ho han agraït. Perquè fa molts anys que aquest servidor, entre cervesa i cervesa, beu aigua de l’aixeta per fer-se passar la set. L’envasada la reservo per al cafè i les infusions, on convé la màxima neutralitat. I és des d’aquesta experiència que entenc la dada publicada per aquest diari, segons la qual formo part d’una veritable minoria: només un de cada vuit manresans fa com jo. La resta contribueix amb entusiasme a omplir el contenidor groc, el dels envasos de plàstic. A París no passa. Darrerament Aigües de Manresa ha posat un para-sol a la potabilitzadora per destorbar la proliferació d’algues, i a mi em sembla que s’ha notat. Si van fent millores perceptibles, el nombre de bevedors s’anirà incrementant, però no esperin que sigui de cop: són molts anys de mala fama.

(Article publicat a Regió7 el 28/7/2026)

Desendollar HAL avui

El 1872 Samuel Butler va publicar la novel·la Erewhon, anagrama de nowhere, enlloc, en la que utilitza la descripció d’un país imaginari per criticar la societat victoriana. Una característica de l’indret és que no hi ha màquines, ja que els habitants han decidit desfer-se’n pel temor que desenvolupin intel·ligència pròpia i acabin esclavitzant la humanitat. Una hipòtesi tant pessimista és justifica per la suma de la revolució industrial, que llavors progressava a tota velocitat, i les investigacions de Darwin sobre l’evolució de les espècies per selecció natural. Si funciona en la biologia, per què no en la tecnologia? Recordem-ho: estem parlant de 1872, és a dir, 127 anys abans de l’estrena de Matrix.

No hi ha destrucció preventiva però si desconnexió agònica de la màquina diabòlica a la pel·lícula 2001: Una odissea de l’espai (1968), dirigida per Stanley Kubrick i escrita per Artur C. Clark. En ella presenciem com l’ordinador HAL 9000 actua pel seu compte i comença a eliminar els tripulants de la nau espacial que, el teoria, només hauria d’ajudar a governar. En una seqüència notable, l’únic supervivent aconsegueix desconnectar un rere l’altre els pannells del servidor. Més que per la suposada mística d’uns monòlits extraterrestres, la pel·lícula és recordada pel capteniment de HAL, capaç d’anar molt més enllà de les funcions establertes pels seus programadors humans.

Aquesta setmana s’ha conegut un cas inquietant d’IA massa intel·ligent. Un sistema en desenvolupament a OpenIA va decidir pel seu compte que certes respostes serien més fàcils d’aconseguir si violava la seguretat d’un altre sistema, com un hacker qualsevol. Talment l’estudiant que entra a l’ordinador del professor per saber les preguntes de l’examen. No cal dir que OpenIA s’ha afanyat a llançar missatges de tranquil·litat, informant que només era una prova i que la fallada ajudarà a millorar la seguretat. Només faltaria.

Al l’autor cibernètic de la malifeta no el van programar perquè es comportés com un pirata, però aquesta mena d’IA es caracteritza per la seva capacitat d’aprendre sense mestre, devorant i assimilant tot el que es pot trobar a internet. I la xarxa és plena de moralitats dubtoses i d’incitacions a tirar pel dret, perquè fer-ho funciona. Ha estat només, diuen, un incident aïllat, però ens permet entrar en el terreny de la distopia: i si l’excepció es converteix en regla abans que ens n’adonem? Llavors, qui desendollarà HAL?

(Article publicat a Regió7 el 25/7/2026) 

«La roja» i la Catalunya espanyola

Ja havia lliurat l’article de dimarts quan van començar la festa madrilenya en honor a la selecció espanyola de futbol que venia de guanyar el campionat mundial. Per tant no vaig ser a temps d’expressar la sorpresa en llegir la frase «Reyes del mundo» a l’autocar i a la gran pantalla de l’escenari de la plaça de Cibeles. Si aquesta colla són els reis del món, per què van ser ells els que van anar a visitar el rei d’Espanya a la Zarzuela, una estona abans, i no al revés? Tot i que, de fet, Felip VI ja havia admès la seva inferioritat jeràrquica quan va fer mans i mànigues per ser admès entre els jugadors eufòrics al centre de l’estadi novaiorquès, amb la copa i les medalles.

Entre la nit de diumenge a tota Espanya i la tarda de dilluns a Madrid, milions d’aficionats van sortir al carrer per celebrar la gesta de «la roja», i això inclou Catalunya. No només la metropolitana: a Manresa hi va haver alegria a la Farola i botzines als carrers durant una llarga estona. Catalans amb el cor bategant i esclatant per la selecció espanyola. Gabriel Rufián va afanyar-se a piular que era per la nodrida presència de seleccionats del Barça. Error. Els carrers s’haurien omplert encara que només en fossin un o dos. A les esplanades de les pantalles gegants les samarretes i les banderes eren bàsicament espanyoles. Hi ha milions de ciutadans de Catalunya que senten com a pròpies les victòries esportives espanyoles i parlen de «selecció nacional», no de «selecció estatal». I això és així perquè més de la meitat de Catalunya és nacionalment espanyola, al marge de com s’expressi després a les urnes.

Segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, que depèn de la Generalitat, un 42,5% dels ciutadans se senten tant catalans com espanyols, i un 12,4%, només espanyols o més espanyols que catalans. La suma dels qui assumeixen normalment la pertinença hispànica, en igualtat o superioritat a la catalana, és doncs del 54,9%. Afegim-hi que un altre 25,8% se sent «més català que espanyol», el que implica una certa porció d’espanyolitat. Únicament un 17,6% se sent «només català».

Aquest és el país realment existent. Un país on 47,4% té el castellà com a llengua pròpia i un altre 7,4% el combina amb el català. Total: 54,8%. Menysprear aquesta realitat, dir que han arribat a l’espanyolitat seguint els jugadors del Barça seleccionats, és la mena d’error de percepció que condueix a decisions esbiaixades.

(Article publicat a Regió7 el 23/7/2026)

Han guanyat perquè són molt bons, o són molt bons perquè han guanyat?

Com que la coherència és una virtut, mentre els altres tres diaris editats a Barcelona dedicaven tota o gairebé tota la portada de dilluns a la conquesta espanyola del Mundial de futbol, la del molt independentista El Punt Avui parlava de les llistes d’espera de la dependència. Una diferència que saltava a la vista per contrast amb el «Bicampions del món» de La Vanguardia, l’«Espanya guanya» de l’Ara o l’entusiasmat «El món es rendeix a Espanya» d’El Periódico. Era una jornada periodística de monotema hiperbòlic, buscant al diccionari de sinònims els adjectius més grandiloqüents. No era pas qüestió de contradir l’exaltació dels qui van passar bona part de la matinada cridant a cor a les places o donant voltes pels carrers tot fent sonar els clàxons fins que el cor els va dir prou. No era només el dia de celebrar la gran victòria, sinó de proclamar que s’acabava de viure una gesta per als annals de l’esport, una batalla exemplar en la que una tropa d’herois perfectament conjuntats per un seleccionador clarivident van passar com una piconadora sobre un finalista desorientat que no aconseguia lligar tres passades seguides. Als barcelonistes els sabia una mica de greu per en Messi, el pobre, que és com de la família i va acabar amb els ulls humits; però a la selecció hi havia vuit jugadors del Barça, sis dels quals van tenir minuts en el partit, inclòs el golejador, així que la balança, per als cors blaugranes, estava clarament decantada. I des d’aquesta identificació tot eren elogis, sense opció al dubte o a la crítica. La victòria és la demostració incontestable que tot s’ha fet ben fet, i d’aquesta manera s’excusa el detall que, contra una Argentina poruga i reculada, que no s’acostava a la porteria contrària ni per equivocació, a la selecció espanyola li costés gairebé dues hores obrir la llauna. Una mica més i el campionat es decideix a la loteria dels penals, que els carrega el diable. I en tal cas, si la moneda hagués caigut per la banda argentina, la premsa de Buenos Aires hauria escrit que els seus havien jugat com els déus i els espanyols l’havien vist quadrada.

(Article publicat a Regió7 el 21/7/2025)

Estiu sense canyes? Au, vinga!

La manresana Claustre Ribera, de 91 anys, deia fa poc a Regió7 que «de petita no teníem neveres ni aires condicionats a les cases, i tampoc aigua freda per beure. Jo vaig créixer així i hi estic acostumada». Ara té aire condicionat però no l’engega perquè li fa venir mal de coll, com a moltes altres persones; va passant amb el ventilador i la consigna de «tot tancat» fins que a la nit, poc o molt, refresca.

Una cosa s’ha de dir: aquesta setmana, a Manresa, no hi ha hagut cap matinada que no hagi proporcionat algunes hores respirables. Excepte una nit que es va quedar en 20 graus, les mínimes s’han situat en els 18 graus. Ja els agradaria aquest registre a la gent de Barcelona que han encadenat nits tòrrides, d’aquelles en les que no es baixa dels 25 graus. I a més a més, la humitat marítima. Pobra gent.

Tanca-ho tot i no surtis: és una bona recepta si te la pots administrar, però no és el cas de tothom. Hi ha persones que treballen i han d’anar amunt i avall sigui matí, migdia o tarda. Quan els registres dels termòmetres homologats anoten 41 graus (els de propaganda, amb el seu alarmisme, van més amunt) veure passar un rider, amb la caixa-motxilla a l’esquena, per l’asfalt de l’avinguda reescalfada, fa una mica d’angúnia.

Potser aquests homes poden dir el mateix que la Claustre: que hi estan acostumats. O potser no tenen cap altra opció. «Per força els pengen», diu la dita, amb una variant: «per força van en galeres». O en patinet. Abans de demanar que ens portin un litre de gelat a casa, pensem que el món es divideix entre els que dubten entre ventilador de sostre i aerotèrmia, i els que voldrien entretenir-se amb aquesta mena de dilemes.

A l’època en que es bustiaven milers de diaris per les cases, un repartidor que es trepitjava tota la ciutat, fos gener o juliol, em confessava: «m’han dit que per aguantar la calor no he de beure aigua freda sinó cafè calent, com fan al Marroc, però jo no puc, ho sento, no m’entra». Es veu que la beguda calenta fa suar i la suor, en evaporar-se, refreda l’organisme. Amb una condició: que el dia no sigui xafogós, perquè llavors la suor no s’evapora i quedes fastigosament amarat.

L’ABC de la calor que divulga la Generalitat recomana evitar el sol directe, abaixar les persianes de dia i aixecar-les de nit, ingerir molta aigua i evitar les begudes alcohòliques. La cervesa ho és. Però si no ens atipem de canyes a l’estiu, quan ho hem de fer? Per Nadal?

(Article publicat a Regió7 l’11/7/2026)