Un savi manresà desmitifica l'Artemis II: "Menys ambiciosa que l'Apolo VIII" (1968)

Coses que ha explicat a Regió7 el manresà Ignasi Ribas Canudas, director de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i investigador a l'Institut de Ciències de l'Espai (ICE) del CSIC, amb responsabilitats d’alt nivell en diverses missions espacials, i que es poden resumir així: a l'Artemis II hi ha molta propaganda.

Unes quantes frases seleccionades:

«Té una motivació política i estratègica, perquè hi ha una pugna entre potències interessades, entre els  Estats Units i la Xina».

«Ara el que hi ha és una forta campanya mediàtica per captar l’atenció del món sencer. Aquí es nota la  potència comunicativa de la NASA, de la qual tothom està molt pendent».

«Artemis II, que porta quatre astronautes a fer una volta a la Lluna i no orbitar-la, és molt menys  ambiciosa del que va ser l’Apolo VIII en el seu moment».

«No és veritat que sigui la primera vegada que els ulls humans puguin veure la cara oculta de la Lluna. Hi ha coses concretes que s’han vist millor ara que abans per temes d’il·luminació, però no és tan  espectacular com s’ha pintat».

Aquí, text complet de la conversa de Francesc Galindo amb Ignasi Ribas   

Estat aconfessional, calendari catòlic

La Setmana Santa té un sentit profund per als catòlics devots, que són només una part de la societat, però es converteix en calendari festiu per a tothom, en dies de pausa a mig camí entre les festes nadalenques i les vacances d’estiu. De les tres fites, les dues primeres estan ancorades al fet religiós, digui el que digui l’aconfessionalitat constitucional, sempre plena de matisos.

Aquest any, com tots els anys, hi ha catorze dies festius intersetmanals al calendari: vuit d’estatals, quatre d’autonòmics i dos de locals. Dels dotze primers, establerts pels governs espanyol i català, vuit tenen denominació religiosa. Pel que fa als locals, cada municipi tria els seus, però a Manresa, per exemple, el tema religiós és ben palès a tots dos, i explica la celebració de sengles misses solemnes. Per tant, deu de catorze.

Els festius de motivació religiosa espanyols o catalans d’aquest any són els dies de Reis, Divendres Sant, Dilluns de Pasqua, Sant Joan, l’Assumpció (Mare de Déu d’Agost), la Immaculada Concepció, Nadal i Sant Esteve. Són laics Cap d’Any, el Primer de Maig, La Diada i el 12 d’octubre. Falten, per escaure’s en diumenge, Tots Sants i el dia de la Constitució.

Quant a les festes locals, a Manresa se celebren la Misteriosa Llum, prodigi atribuït a la benvolença de la Mare de Déu de Montserrat, i la Festa Major, que commemora el trasllat a la ciutat de les relíquies de santa Agnès, sant Fruitós i sant Maurici gloriós. Al conjunt de Catalunya és majoritari el costum de vincular la festa gran amb una data religiosa, i si no se’n té de cap de pròpia o adient, sempre queda el recurs d’emparar-se en santa Maria i celebrar-la per l’Assumpció –cas del barri barceloní de Gràcia.

Divendres avançaven lentament els penitents de les processons i les cues dels remuntadors a les estacions d’esquí. Però tant si han recorregut els carrers amb vesta i cucurulla com si han lliscat per la neu amb els esquís, EL Dilluns de Pasqua toca desembolicar la mona. La pastisseria és el ciment que lliga les diferents vivències de les festivitats polifacètiques.

(Article publicat inicialment a Regió7 el 4/3/2026)

La Lluna en un cove (de Jules Verne a Artemis II passant per Tintin)

La missió Artemis II viatja cap a la Lluna amb quatre astronautes que no la trepitjaran, sinó que li passaran per darrera i tornaran a la Terra. L’allunatge es deixa per a una missió posterior.

La idea de volar fins la Lluna, voltar-la i tornar sense baixar-hi ja l’havia desenvolupat al segle XIX l’imaginatiu i fascinant Jules Verne a les novel·les De la Terra a la Lluna (1868) i Al voltant de la Lluna (1869), aplegades després en un sol volum. En aquesta ficció els astronautes viatgen dins d’una gran bala disparada per un canó descomunal. El novel·lista va emplaçar correctament el seu canó a Florida, a prop d’on més endavant s’establiria Cap Canaveral, la base de llançament de les missions Apollo, però els científics no van trigar a advertir que la velocitat del projectil aixafaria els tripulants al seu interior. En tot cas, l’interès de Verne era narrar aventures i inventar móns desconeguts; així, els astronautes descobreixen les restes d’antigues civilitzacions desaparegudes a la cara oculta del satèl·lit.

També es pot objectar el rigor científic dels dos àlbums lunars de Tintín, Objectiu: La Lluna i Hem caminat damunt la Lluna (1950-1953) però, llamp de llamp!, a quin lector l’importava que un coet autoportant d’anada i tornada fos inviable?

Anar i tornar sense allunar és el que va fer la missió estatunidenca Apollo VIII l’any 1968 per preparar la passa següent i definitiva, que faria la missió Apollo XI quan Armstrong i Aldrin van deixar l’empremta de les seves botes a la pols lunar. De la mateixa manera, l’Artemis II serveix per preparar els futurs allunatges, orientats a establir una base des d’on abordar més tard la conquesta de Mart.

Diu la llegenda que un pescador de Vilanova i la Geltrú va quedar fascinat pel reflex de la lluna plena en un mar en calma i la va voler pescar, primer amb la xarxa de la barca i després amb l’ajuda d’un gran cove, però per molt que ho provava, no l’aconseguia. En tornar a port ho va explicar als seus companys, que encara riuen. Segons estudiosos vilanovins, aquest seria l’origen de l’expressió «voler la lluna en un cove» per designar ambicions impossibles o molt difícils de realitzar. Fins la formulació del programa Apollo, anar a la Lluna semblava l’ídem en un cove, i tanmateix es va aconseguir. La darrera visita data del 1972; l’any a sobre va esclatar la crisi del petroli i tot es va enfosquir. Però fa rumiar que hagin passat cinquanta-quatre anys abans de tornar-hi.

(Article publicat a Regió7 el 4/3/2026)

Els déus del bàsquet han il·luminat l’alcalde de Manresa

«Hi haurà més alegria al cel per un sol pecador que es converteix que per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se», diu la paràbola de l’ovella perduda (Lluc 15,7). Exulta de joia el cel del bàsquet per la conversió de l’Ajuntament de Manresa, que ha abandonat l’heretgia reformista i ha abraçat la veritable fe en el pavelló nou de trinca.

Ho anunciava Regió7 en portada: «Manresa renuncia a reformar el Nou Congost i apostarà per construir un altre pavelló». Que és el que sempre havien volgut el club que l’utilitza preferentment i la seva engrescada afició. El govern municipal no ho veia clar, però la llum ha arribat als seus ulls. Potser va prendre la decisió el 21 de febrer?

No seriem catalans si no ens féssim la mateixa pregunta que Josep Pla davant la lluminària nocturna de Manhattan: «Tot això, qui ho paga?». Alcalde i regidors manresans han estat buscant diners per a un pressupost inflacionari, que ha passat de sis milions per a reformes indispensables el 2022, als entre 18 i 20 milions de finals de l’any passat per a una transformació ambiciosa. Ves que des de llavors no hagi aparegut alguna nova expansió davant la qual l’alcalde hagi pensat: preu per preu, sabates grosses.

El Nou Congost compleix enguany el 34è aniversari. Ja són anys! El va aixecar l’alcalde Sanclimens, que va aconseguir diners de l’hipermercat Pryca com a torna de la seva implantació a la ciutat. A veure quina carambola s’empesca en Marc Aloy perquè li paguin el nou pavelló.

Els aficionats al bàsquet que es deleixen per un nou recinte han d’estar agraïts al Barça, etern rival. Les obres d’ampliació del Camp Nou, amb els seus constants endarreriments, poden haver neguitejar els dirigents i directius manresans, fent-los imaginar el malson de dos o tres anys de Congost empantanegat.

Un desconfiat de mena podria afegir una altra línia de reflexió. Hem dit que al club i als seguidors els ve més de gust un pavelló nou que la reforma de l’actual, per ambiciosa que sigui. Aquests seguidors són molts i molt intensos, de manera que a un alcalde amb pretensions de reelecció no li convé tenir-los com enemics, ni que l’oposició llanci les xarxes per pescar vots en el mar del seu descontent.

No cal que siguem paranoics. Segur que el cop de timó no té res a veure amb que faltin tretze mesos i mig per a les eleccions municipals. És, simplement, un cas d’«illuminatio». Gaudeamus.

(Imatge ChatGPT)

(Article publicat a Regió7 el 31/03/2026)

 

De l’Havana a Teheran, això va de diners

La segona part d’El Padrí imagina una recepció del dictador cubà Fulgencio Batista als representants de les corporacions nord-americanes que explotaven les riqueses de l’illa amb el beneplàcit corrupte del règim. Els noms inventats de la pel·lícula no amaguen la intenció: General Fruit per la multinacional United Fruit, UTT per la telefònica ITT, etcètera. La màfia hi és present per la seva participació en el lucratiu negoci dels casinos, que atreia a l’illa nombrosos clients del continent. La pel·lícula vol que la reunió tingui lloc els darrers dies de 1958, just abans del triomf dels revolucionaris i la fugida de Batista, que van donar pas al règim de Fidel Castro i a la nacionalització tots aquells lucratius negocis. L’arrel del llarg conflicte entre Estats Units i Cuba, el motiu dels bloquejos passats i presents, és aquella expropiació, que responia a l’esperit nacionalista i moralista del nou règim, abans que la pressió de Washington l’empenyés als ben disposats braços de Moscou. La Casa Blanca, que al llarg de tantes dècades ha fet costat a tota mena de dictadors amics, no tenia cap preocupació per dur la democràcia a Cuba; el propòsit ha estat sempre recuperar el control de les riqueses. Com a la resta del planeta, on la seva acció quasi sempre va d’això, del money. Fem cas a l’assessor electoral de Clinton, no siguem estúpids i centrem-nos en l’economia. Democràcia a Caracas? Ja s’ho faran: l’interès de la Casa Blanca és que les petrolieres nord-americanes controlin el cru veneçolà. Democràcia a Cuba? Si el que queda del règim castrista s’avé a negociar la subordinació econòmica, tindrà via lliure per mantenir la dictadura, més o menys maquillada. El món real no és una pel·lícula i de vegades costen d’entendre els motius de les situacions més complexes, però quan el Pentàgon ordena engegar els motors dels portaavions, s’ha de pensar en termes econòmics. Cal veure, per exemple, si asfixiar l’Iran causa problemes greus a l’economia xinesa i a les seves aliances asiàtiques. També ens podem fixar en qui treu profit de l’encariment del petroli: no són els consumidors, per descomptat, però sí les grans petrolieres, que fan caixa amb els preus elevats. Els missatges contradictors i els canvis d’humor de Donald Trump són molt entretinguts, però l’índex Down Jones Oil&Gas és força més il·lustratiu. I encara ens il·lustrarem més si un dia se sap qui s’ha fet d’or anticipant els efectes borsaris dels estirabots trumpistes.

(Article publicat a Regió7 el 28/03/2026)

Per salvar-lo dels vàndals, diré que Ramon Bacardit no és de dretes

Com a contribució a una convivència en pau i per evitar que ningú no prengui mal estic disposat a proclamar que Ramon Bacardit Reguant, líder de Junts per Catalunya a Manresa, que acaba de pactar la futura candidatura municipal amb Sergi Perramon, ex-Front Nacional, no és de dretes. Faig aquesta afirmació per no perjudicar la persona d’en Bacardit ni la seva formació, que té tot el dret del món a fer política en un clima de respecte. I ara els explico el motiu d’aquesta declaració, que molts lectors trobaran inesperada i àdhuc incomprensible.

La setmana passada, en aquest mateix espai, vaig recórrer a la ironia per escriure que a Manresa (i a Catalunya) gairebé ningú no és de dretes, o al menys així es dedueix de les diferents autodefinicions que s’escolten a la conversa política. Hi ha gent que es declara d’esquerres sense manies, però ben poca es declara de dretes. Si fem cas del que diuen, país i ciutat estan políticament descompensats.

En anatomia, els cossos tenen un costat esquerre i un de dret, amb una ma, un peu, una orella, etcètera, de cada. El fetge és a la dreta i la melsa és a l’esquerra. Succeeix el mateix amb tot el que veiem, amb els objectes i els paisatges, i si no distingim la dreta de l’esquerra, tindrem problemes al conduir. Però en política la cosa funciona diferent. O es veu diferent.

La raó me l’ha explicat en Ramon Bacardit en un missatge a X. Diu el següent: «Hi ha diversos motius pels quals a ningú li agrada ser titllat de ser de ‘dretes’ a Catalunya. El més evident seria pel fet que quan t’assenyalen que ets de dretes, automàticament s’activen els moviments d’extrema esquerra degudament dirigits, per a realitzar el corresponent assetjament, vandalisme i odi contra la formació política assenyalada».

Jo no vull que la formació d’en Bacardit, ni ell mateix, siguin objecte d’assetjament, vandalisme i odi. Condemno que els amenacin en cartells o pintades, o que els pengin en efígie i els trenquin els vides del local com en una recent manifestació feminista/anticapitalista. Per evitar que res d’això no es repeteixi, estic disposat a afirmar que no són de dretes, i per tant, prego que els deixin fer política en pau i que se’ls combati amb la paraula i les idees, com toca en democràcia. I tot seguit afegeixo: faria el mateix prec i les mateixes condemnes si ells diguessin que són de dretes, perquè hi tindrien tot el dret. Al capdavall, si no hi ha dreta, no hi ha esquerra, i tot és una sopa indiferenciada.

(Article publicat a Regió7 el 26/03/2026)

Ni Illa i Sánchez: ens manen els maquinistes de Renfe

Ja njomés faltava aquesta notícia per confirmar el que ja sabiem: que el sindicat de maquinistes té el poder polític agafat pel coll.

Destapen una trampa d'espavilats, que potser és delictiva (falsificació de document?), i la direcció de Renfe mira cap a una altra banda per no molestar.

Cada vegada que Estat i Generalitat parlen de traspàs de Rodalies, hi ha misteriosos rosaris d'incidències al servei. I és que els maquinistes no volen.

El darrer pacte de traspàs és especialment descafeinat perquè els sindicats estaven disposats a anar a la guerra si Rodalies no continuava en mans de l'Estat en darrera instància.

Arran de l'accident de Gelida els maquinistes han exigit i obtingut decidir si les vies estan en condicions, i d'un dia per l'altre han aparegut centenars de punts crítics que necesisten mesos per posar-hi pedaços.

Qui mana a Catalunya? Els maquinistes de Renfe.

Qui mana a Espanya? Els maquinistes de Renfe.

Quan es transpassarà Rodalies a la Generalitat? Quan els maquinistes ho autoritzin.

Quan acabaran les revisions de la via que paralitzen el servei? Quan diguin els maquinistes.

Ni Illa i Sánchez: ens governen els maquinistes.

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20260326/11499260/maquinistas-rodalies-falsificacion-justificantes-trabajo.html

Catalunya va pel pedregar cap al col·lapse

Segons la Cambra de Barcelona, Catalunya necessita una inversió de 53.800 milions en infraestructures, d’avui fins al 2043, «per evitar el col·lapse».

És que encara no hi hem arribat?

Tranquils: gairebé ja hi som.

El carro de Rodalies va pel pedregar, talment sembla que es mogui amb rodes quadrades sobre vies abonyegades per túnels de sorra. El sistema de carreteres de l’àrea metropolitana fa temps que ha passat el llindar de la saturació, i les vies que hi convergeixen, també. Quan plou els pobles petits queden aïllats per les esllavissades, i sovint sense xarxa de telefonia. El sistema educatiu treu males notes i els mestres estan enrabiats per l’esgotament i esgotats d’estar enrabiats, mentre els barracots esdevenen la «nova normalitat». Els metges de la sanitat pública denuncien que les dificultats de la carrera no compensen els sous que se’ls paguen, la pressió que suporten i les males cares dels pacients atrapats en les llistes d’espera. Els governants presumeixen del creixement del PIB però el poder adquisitiu dels salaris s’estanca mentre el cost de l’habitatge es dispara any rere any, fins convertir-se en un luxe. Aconseguir ajudes implica un laberint burocràtic i les hores concertades es compren als locutoris. La justícia bat rècords de lentitud, així pel civil com pel penal, i recórrer-hi equival a comprar loteria. Als pagesos l’esforç no els surt a compte i als pescadors no els deixen pescar. L’amanida demogràfica ha assumit més ingredients dels que pot integrar sense que es talli la maionesa. La llengua recula i la gent «es cau» als diaris. Si Europa ens mira, és de reüll. Els partits polítics són incapaços d’acordar uns pressupostos i de fer pinya a Madrid per arrencar un finançament suficient. Etcètera (substitueixin aquest «etcètera» per tot el que els vingui al cap). Col·lapse, diu?

Un corol·lari de la Llei de Murphy ens avisa que «per molt dolenta que sigui, tota situació és susceptible d’empitjorar». També la nostra? Segur que sí. Només calen uns quants anys més de balances fiscals extractives, inoperància política clamorosa i dinàmica econòmica desequilibrada, amb l’ajuda de l’anunciat cop de pèndol espanyol cap al nacionalpopulisme i de les conseqüències de la guerra de l’Iran, que ara mateix són una incògnita però s’han guanyat el dret a tenir-nos amb l’ai al cor. El col·lapse de la xarxa d’infraestructures de Catalunya, sobre el que alerta la Cambra de Barcelona, també passa per l’estret d’Ormuz.

(Article publicat el 24/03/2026 a Regió7)

Experiment Igualada de candidatura ERC-CUP-Comuns

Interessant: a Igualada s'han posat d'acord ERC, CUP i Comuns per anar junts a les municipals, però ho han fet per l'impuls exterior d'un grup de ciutadans d'esquerres que els han dit: potser que ja toca, oi?

A Manresa ningú és de dretes

Si li dius a un manresà que és de dretes, és molt probable que s’enfadi, perquè a Manresa ningú no es considera de dretes. Tothom és d’esquerres o dels que no creuen en les dretes i les esquerres. 

Segons el diccionari normatiu, «dret/a» significa «situat a la banda de llevant quan una persona està de cara al nord». Si no recordes quina és la teva ma dreta, al punt de migdia posa’t de cara a la teva ombra, i allà per on ha sortit el sol unes hores abans, allà hi ha la dreta. Però si ets català, o manresà, i la teva desorientació és política, pots tenir problemes, perquè aquests dos col·lectius patim una greu manca de simetria: som tot centre i esquerra, quasi sense dreta. Si ens contemplem al mirall ens veurem descompensadament d’esquerres. És estrany que el desequilibri no ens faci caure.

Això de les dretes i les esquerres (polítiques) s’origina a finals del segle divuitè dins l’Assemblea Constituent de la Revolució Francesa, en la que els més radicals, els jacobins, es van asseure a la banda esquerra de la sala, mentre els moderats ocupaven la contrària. Veiem doncs que són denominacions relatives des del seu mateix origen. En la visió horitzontal de qualsevol objecte hi ha una banda esquerra perquè hi ha una banda dreta, i viceversa, de la mateixa manera que hi ha un centre en la mesura que hi ha uns extrems. Si manca una de les bandes, el que era centre passa a ocupar el seu lloc relatiu, i apareix un nou centre entremig.

I per què hauria de mancar un dels costats, a la nostra política? Doncs per l’angúnia de dur penjada l’etiqueta. Per entendre-ho cal remuntar-se al fet que el franquisme era de dretes, molt de dretes, i els primers anys després de la dictadura ningú no volia que l’hi relacionessin; quan els alts càrrecs del règim van muntar un partit per controlar la Transició, es van dir «Unión de Centro Democrático». A Catalunya, si els de Suárez eren centristes, Convergència es definia de centreesquerra. Ja no cal dir els socialistes i els comunistes. De tot això ja en fa unes quantes dècades, els actors estan jubilats o enterrats, però l’estigma continua viu.

Als protagonistes del pacte de candidatura entre Ramon Bacardit (Junts) I Sergi Perramón (ex-Front Nacional) no els agrada que els diguin que són d’extrema dreta. Ni tant sols de dretes, probablement. Però la dreta és una posició relativa, que se situa a la dreta de les esquerres tant com les esquerres s’emplacen a l’esquerra de les dretes. I no passa res. Potser haurien de dir: «si creure el que creiem i defensar el que defensem és de dretes, ho serem, i ens agradarà més que ser d’esquerres». O potser encara és massa aviat. En tot cas, ¿i si debatem idees i propostes?

(Article publicat a Regió7 el 21/03/2026)

Si us plau, que la campanya electoral municipal no faci fàstic

Falten catorze mesos per a les eleccions municipals i això vol dir que passat l’estiu estarem en campanya permanent. Guanyaran presència els dards que es disparen els regidors de govern i oposició, avui de ressò força limitat, ja que els plens municipals, escenari de debats i penjaments, gaudeixen d’un seguiment força descriptible. I la qüestió, oportunament plantejada per en Pere Gassó en el seu darrer article, és si la llarga marxa cap al dia de les votacions estarà presidida per un debat d’arguments o per la polarització basada en la desqualificació. Sergi Perramon, per posar un exemple, es queixa del govern tripartit de Manresa perquè «saben que jo no represento l’extrema dreta» però igualment l’acusen de ser-ne: «quan entren en campanya, per defensar els interessos propis i la menjadora, han estat capaços de deshumanitzar i mentir d’aquesta manera».

A banda del fet que el govern municipal no és l’únic que situa Perramon a la punta dreta del ventall polític, la seva denuncia mereix una consideració: no pots, en la mateixa frase, queixar-te que algú et deshumanitza i acusar-lo de defensar la «menjadora», perquè aquesta també és una acusació deshumanitzadora, ja que a les menjadores s’hi atipa el bestiar. I els acusats podrien replicar que ets tu qui busca viure amb l’esquena dreta amb el sou de primer tinent d’alcalde. De fet, llançar-se les menjadores pel cap és un d’aquells exercicis tradicionals d’antipolítica que asfalten l’autopista per on arriben al poder els populismes més enganyosos. I si adoptem aquesta mena de discursos, no ens costarà gaire trobar exemples, a les polítiques catalana i espanyola, de grups impulsats per la denúncia de les menjadores que un cop a les institucions han gaudit sense manies de tot allò que denunciaven.

¿Podem esperar que el camí de les eleccions municipals estigui empedrat amb dades i certeses sòlides, il·luminat pels fanals de les idees i les propostes, i defensat amb bones tanques de l’amenaça de les desqualificacions a priori i la negació de l’adversari? Potser és una acumulació excessiva d’ingenuïtat, tot i que la dita desaconsella llançar pedres a la teulada del veí si la teva és de vidre, i com que ningú no és perfecte, tothom té fragilitats a la coberta de casa seva. És temptador buscar l’aplaudiment dels teus per la clatellada dialèctica a l’adversari, però la boxa sense guants ens porta a algun lloc positiu? O només a la infermeria?

(Article publicat a Regió7 el 19/03/2026. Imatge ChatGPT)

El Barça és de tots però només hi voten uns quants

Cada vegada els Estats Units elegeixen el seu president es publiquen articles defensant que el món sencer hauria de participar en la votació, ja que el resultat ens afecta ben directament. Ara mateix ho demostren la guerra d’Iran i els seus efectes sobre la nostra butxaca: la gasolina s’enfila com a preludi d’altres increments de preus i una possible crisi econòmica que ens complicarà la vida, i això ens passa per una decisió de l’estadant de la Casa Blanca, que és allà, donant ordres, sense que ningú ens ho hagi consultat.

Curiosament, no es fa la mateixa reflexió quan s’elegeix el president del Futbol Club Barcelona malgrat que afecta anímicament a moltes més persones que els participants en la votació. Diumenge Joan Laporta va guanyar el dret a un nou mandat de cinc anys en rebre un total de 32.934 vots, equivalents al suport del 68% dels votants; victòria inapel·lable en unes urnes a les que va acudir un 42% dels socis, que és una bona xifra si pensem que només es votava al Camp Nou i no hi havia meses electorals als barris de Barcelona i als municipis de Catalunya, com a les eleccions polítiques.

El Barça és un club, i això vol dir que, formalment, és propietat dels seus socis. La massa dels que ho són amb dret de vot supera la xifra de cent mil, que són molts. Però la massa real dels culers és molt superior, infinitament superior. Està formada per centenars de milions de persones de tot el planeta. A pertot arreu hi ha penyes barcelonistes on la majoria de membres no tenen el carnet de soci del club perquè no van sistemàticament al camp, però els dies de partit es reuneixen al voltant del televisor. Els seguidors dels perfils del club a les xarxes socials superen els quatre-cents milions. Els gols marcats i rebuts alegren o amarguen la jornada a molta més gent que els 143.000 socis. Les discussions entre nunyistes i cruyffistes, anys enrere, i les actuals sobre de qui és la culpa que no tinguem en Messi, impliquen el país sencer, però el dret a triar els responsables dels encerts i els errors és restringit als membres del cens social.

Dit això, potser cal afegir que qualsevol pot fer-se soci, i participar en l’elecció del president, per una mòdica quota anual que ara mateix està en els 225 euros, a canvi dels quals el club ofereix descomptes diversos, activitats i promocions. I, estrafent un conegut anunci, ser l’orgullós copropietari de la millor entitat esportiva i social de l’univers, no té preu.

(Article publicat a Regió7 el 17/03/2016)

Estudiar Dret porta lluny: fins a papa de Roma

La Fundació Universitària del Bages, FUB, no es pot permetre gastar diners en estudis que no atreguin un nombre suficient d’estudiants. Per això la seva oferta és diferent a la d’universitats clàssiques que imparteixen totes les branques de les ciències i les humanitats; més aviat es centra en aquells que tenen requesta perquè proporcionen sortides professionals i l’oferta no està saturada. Vet aquí, doncs, que prepara fisioterapeutes, logopedes, podòlegs, infermers, directius empresarials o mestres d’educació infantil. I des de fa un temps, també metges, branca amb la que s’ha atrevit en el marc de la UVic-UCC. Si en la llista hi troben a faltar certes carreres de tota la vida és perquè la direcció de la FUB pensa que no s’hi formarien cues de matriculació. Divendres, però, es va presentar la incorporació dels estudis de Dret, que es començaran a impartir la tardor vinent. Parlar de Dret, com de Medicina, és entrar en el terreny de les paraules universitàries majors. Metges i experts en lleis han estat professions prestigioses des de l’antiguitat, i si dels primers se n’han fet pel·lícules els segons han deixat la seva petjada en la història. Permetin-me proposar-los un exemple. El primer papa de parla catalana de la història de l’Església Catòlica va ser Calixt III, nom amb el que va regnar Alfons de Borja, nascut a Xàtiva el 1378. Fill de la petita noblesa, es va doctorar en Dret Canònic i Civil a l’Estudi General de Lleida. El noi era llest i va aconseguir una càtedra en cadascuna de les dues especialitats, però hi va renunciar centrar-se en fer carrera eclesiàstica, com a canonge i bisbe, i política, com a consultor i protegit del rei Alfons el Magnànim. El va acompanyar amunt i avall i va esdevenir-ne conseller en alta política. Va anar pujant graons fins assolir el capell cardenalici a Roma i vet aquí que, a la mort de Nicolau V, el conclave l’elegí papa per sortir d’un atzucac deliberatiu en la certesa que duraria poc, ja que tenia 76 anys. I així fou: va morir als 79, però va tenir temps d’impulsar la carrera del seu nebot Roderic, que uns anys més tard fou pontífex amb el nom d’Alexandre VI, el Borja dels grans escàndols, pare dels famosos Cèsar i Lucrècia. Es demostra per tant que estudiar Dret obre la porta a arribar lluny.

(Article publicar a Regió7 el 14/3/2026)

Dibuixar trens, somniar truites

Resulta molt engrescadora la idea d’agafar un tren a Manresa i baixar-ne a Girona, o a Lleida, al cap de només mitja hora. Un sospir tant breu que ni te n’adones, sense haver de conduir, en una butaca còmode dins un espai ben climatitzat. Quan arribes encara et queda mig diari per llegir. M’hi apunto, per descomptat.

Però encara m’agradaria més agafar un tren a Manresa i baixar-ne al cor de Barcelona al cap de mitja hora. Si vols, de tres quarts. Entesos: ara mateix acceptaria una hora, perquè els horaris vigents, quan es compleixen, s’apropen a una hora i tres quarts amb la Renfe i a l’hora i mitja amb els Catalans (ferrocates, per entendre’ns).

Per desgràcia, em temo que passaran molts anys abans que ens arribi cap de les dues meravelles: el ferrocarril transversal Lleida-Manresa-Girona que perfori serralades a 250 km/h i uns serveis de Rodalies que posin la capital del país a una distància raonable del Bages. Perquè la distància que compta, en matèria de transport de viatgers, és la que mesura la quarta dimensió: el temps. I en aquesta Girona i Lleida estan més a prop de Barcelona que Manresa, Vic o Igualada, diguin el que diguin els indicadors de quilometratge.

Provin d’anar a l’estació del Nord de Manresa i preguntin als pacients usuaris, mentre esperen el tren o l’autobús «alternatiu», què els sembla més urgent: situar Barcelona a una hora de viatge, o Girona a mitja hora. I si els sembla que la pressa per l’immediat no ha d’alterar les veritables prioritats, després de preguntar pel «més urgent» demanin pel «més important». Sospito que la resposta serà la mateixa, i ben aclaparadora, en tots dos casos.

Els estrategs governamentals i els experts assessors ens diran que tenen l’obligació de pensar a llarg termini i dibuixar la Catalunya del proper mig segle, i és veritat que els països seriosos ho fan d’aquesta manera. Però quan el transport que utilitza la majoria de la població està desmanegat, desgavellat i desprestigiat, quan és incapaç de complir dignament la seva funció, el fet d’encarregar la posada al dia d’uns estudis de fa dues dècades sobre el ferrocarril transversal provoca, com a mínim, un somriure amb moviment de celles.

Estem davant l’amenaça d’una crisi econòmica d’incert abast, amb la governació catalana penjant d’un fil i l’espanyola preparant-se per obrir les portes electorals a la Gran Reculada. M’entenen quan els dic que el fantàstic tren transversal va per llarg, i que Rodalies ens farà patir durant molts més anys?

(Article publicat a Regió7 el 12/3/2026)

Sánchez s’embolica amb la rojigualda: tremolem?

El «No a la guerra» del 2003 va tenir un ressò especialment massiu a Catalunya, amb en l’enorme manifestació de Barcelona i la transformació de la seva imatge en icona internacional. Al la mobilització hi va contribuir el fet que l’Estat espanyol s’involucrés en l’aventura bèl·lica de George W. Bush la per decisió de José María Aznar; per ser més precisos, l’Aznar de la majoria absoluta que havia substituït el català a la intimitat per la mandolina de la laminació autonòmica. Per això la protesta contra la guerra, és a dir, contra Aznar, va ajuntar al carrer els nacionalistes de diverses intensitats amb les esquerres d’obediència o fraternitat espanyoles. Només en quedava fora el PP (Ciutadans i Vox no havien nascut), que a les eleccions catalanes del mateix any va treure 9 nou diputats sobre 135.

Avui, al cap de gairebé un quart de segle, quan han passat per la Generalitat set presidents de tres colors diferents, el «No a la guerra» no va contra el govern espanyol sinó que parteix justament de la Moncloa, i per això és susceptible de ser contemplat des de Catalunya amb una barreja de comunió i desconfiança. Comunió perquè la ciutadania catalana té molt escasses simpaties per Donald Trump en general i la seva aventura iraniana en particular, que ara com ara està tenint conseqüències doloroses en el preu dels carburants, pròleg d’altres efectes inflacionaris. Desconfiança perquè la consigna ha estat llançada pel president espanyol, Pedro Sánchez, a qui miren amb diferents graus de recel –del més prudent al més abrandat– tots els partits catalans excepte, naturalment, el PSC, el qual, és cert, presideix la Generalitat, però amb els suport de només un 28% dels votants (equivalents a un 15% del cens).

La idea que circula per l’univers independentista es podria expressar d’aquesta manera: estem en contra de la guerra però tenim por que Sánchez ho aprofiti per tornar-nos a fotre. I per confirmar la temença, vet aquí que el monclovita s’embolica amb la bandera espanyola per escampar la bona nova de la seva pacífica determinació. Ha vist en el seguidisme trumpista de Vox i en la desorientada de Feijóo una gran oportunitat per discutir-los el monopoli del patriotisme: quina pàtria defensen els que s’ajupen al dictat de la Casa Blanca?, pregunta als qui li han retret els pactes amb amb ERC i Bildu. Però quan la Moncloa es nacionalitza, les perifèries tenen tot el dret del món a esperar urpades centralitzadores.

Bacardit i Perramon flairen d’on ve el vent

 

Això s’anima. Sergi Perramon ajudarà Ramon Bacardit a lluitar per l’alcaldia de Manresa. L’aconseguiran? El «pacte de la Llum» sumarà els vots que van obtenir per separat a les darreres eleccions? N’afegirà de procedents d’altres llistes? O en restarà, com passa de vegades si una part dels votants no veu clara l’aliança? La resposta definitiva la sabrem l’any que ve, quan es tanqui el recompte electoral, i una de provisional la tindríem si algú pagués el cost una enquesta fiable (que requereix centenars d’entrevistes). El que tenim, de moment, són els resultats del 2023 per fer uns quants números, sense gaires pretensions.

Si es repetissin els resultats del 2023, la suma del votants ocuparia el primer lloc amb vuit regidors, els mateixos que tenen ara per separat. La majoria absoluta se situa en tretze, de manera que per aconseguir-la haurien de convèncer els titulars de cinc dels altres escons, repartits igual com ho estan ara: 7 d’ERC, 4 del PSC, 3 de Fem i 1 de Vox. Però potser no caldria: el fet de ser el més votat donaria l’alcaldia a Bacardit si no es formés una aliança alternativa amb majoria absoluta.

Això passaria si es repetissin fil per randa els resultats de fa tres anys, però les raons per esperar variacions són nombroses. Per exemple, fa de mal dir si tots els votants d’Impulsem repetirien, o bé una part se’n desentendria. Aquests darrers ¿anirien a Bacardit per enyor convergent, o se n’allunyarien justament pel mateix? Al revés: Impulsem podria rebre vots que abandonessin Bacardit per la seva deriva? O aquests anirien a ERC? I si es presenta Aliança Catalana disposada a robar vots per la dreta? O si el Front Nacional, pel qual es va presentar Perramon, fes llista amb gent pròpia i d’Aliança? Alhora, cap dels altres partits té garanties de mantenir els resultats, i la regla d’Hondt pot fer estralls. No oblidem tampoc la «prima d’alcaldia» o tendència dels municipis a repetir alcalde si no n’ha fet cap de molt grossa.

En tot cas, els líders coalitzats han ensumat el vent i estan convençuts que el vaixell que llancen a la mar (o al Cardener) el tindrà de popa. El missatge que relaciona les pors d’un temps incert amb una percepció exagerada de la immigració (sobretot, la pobra) està fent fortuna i alimenta els grups que el converteixen en la seva principal pancarta, mentre perjudica els qui aposten raonablement pels matisos.

(Article publicat el 8/3/2026 a Regió7)

El 'patriotisme de la pau' antiamericà de Sánchez Supertàctic

Pedro Sánchez és un punyeter. Un murri, si ho volen més nostrat. Davant l’emprenyada hiperbòlica de Donald Trump, ha desenterrat el «no a la guerra» que fa vint-i-tres anys va treure centenars de milers de persones al carrer contra el suport espanyol a la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units. «No serem còmplices de quelcom dolent per al món per por a les represàlies» ha estat la resposta a les amenaces trumpistes. Crida nacional al patriotisme de la pau contra l’imperi de la guerra que al llarg de la història ens ha castigat més que no pas ajudat. Apel·lació a les arrels profundes d’un antiamericanisme polític compatible amb el consum dels seus productes culturals i fins i tot gastronòmics. Com els insurgents de La vida de Brian, romanitzats però contraris a Roma.

És l’ombra allargada del 98. El 10 de desembre de 1998 es va signar el Tractat de París pel qual Espanya reconeixia la independència de Cuba i cedia als Estats Units les Filipines, Puerto Rico i Guam. Va ser el preu de perdre la guerra de Cuba, promoguda per la burgesia independentista de l’illa, que la intervenció de Washington va decantar en poques setmanes. S’hauria pogut evitar amb concessions polítiques, però Madrid s’hi va tancar. A parer de molts historiadors, el «desastre del 98» va crear prosperitat en reconduir cap a la península les energies malgastades a ultramar, però la ferida moral va durar i perdurar perquè culminava la desaparició de l’imperi on mai no es ponia el sol.

«Els valents d’a bordo no varen tornar / tingueren la culpa els americans», diu l’havanera El meu avi, que tanca (o tancava) les cantades estiuenques. No només «ens van prendre» Cuba (on hi havia molts interessos catalans) sinó que després de la Segona Guerra Mundial van deixar Franco al seu lloc i fins i tot el van apuntalar com a fidel aliat anticomunista. I el 23-F el Departament d’Estat va parlar d’«afer intern». Ja només faltava que Donald Trump es dediqués a malparlar i insultar l’actual govern. La dreta hi suca pa, però molts espanyols se senten agredits: què s’ha pensat, aquest milhomes?

Ressuscitar el «no a la guerra» al cap d’un quart de segle no és una estratègia de política exterior a llarg termini sinó una tàctica de qui dia passa, anys empeny, com pertoca a aquest govern especialista a seguir la consigna del Cholo Simeone: «partit a partit». O, com deia Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué, «demà serà un altre dia».

(Article publicat a Regió7 el 5/3/2026)

Si la guerra és a la terra del petroli, mira el petroli

Durant la campanya electoral de 1992 que va dur Bill Clinton a la presidència dels Estats Units, el seu estratega James Carville va penjar al quarter general un cartell amb tres breus idees perquè tothom les tingués presents en adreçar-se als votants. Una dels tres era «l’economia, estúpid!». (Les altres eren «canvi vs. més del mateix» i «no oblidis l’atenció mèdica»). No era una frase per al gran públic sinó una consigna als propagandistes que s’havien d’adreçar a la gent en uns moments de recessió: «parla’ls de l’economia».

Avui, quan Donald Trump bombardeja Iran amb l’ajuda d’Israel, convé no perdre de vista la consigna de Carville i prestar atenció a l’aspecte econòmic de la qüestió. Això no va de canviar una dictadura per una democràcia (en tot cas, seria un efecte col·lateral); això va de moure peons, alfils, torres i cavalls en el gran i complicat escaquer mundial on s’enfronten Washington i Pequin, les dues grans potències econòmiques del moment. La una, consolidada, madura i amb problemes per mantenir l’hegemonia. L’altra, encara en fase ascendent però percebuda com una amenaça per l’indiscutible guanyador de la Guerra Freda. Els teòrics de la «trampa de Tucídides» creuen que aquestes situacions aboquen necessàriament a la guerra, però la destrucció mútua assegurada per les armes nuclears impedeix l’enfrontament militar directe.

Descartat l’apocalipsi, la guerra es lliura per altres vies, una de dels quals és sempre l’economia. Aquesta seria doncs, al mateix temps, l’origen i el mitjà de la confrontació. La dèria aranzelària de Donald Trump és un dels fronts de la batalla. Un altre és provar d’asfixiar la Xina per la banda del petroli que la seva economia necessita importar per no aturar-se. Veneçuela era un dels subministradors, i l’Iran n’hi ha estat venent amb descomptes espectaculars. La guerra escanya l’estret d’Ormuz, fa caure el subministrament de cru i gas i això perjudica moltes economies, però dona avantatge competitiu als Estats Units, autosuficient i exportador. Les seves grans petrolieres hi surten guanyant. Compte, però: el Japó va atacar Pearl Harbor a causa d’un embargament petrolier.

«Cui prodest», qui en treu profit. Aquesta ha de ser la pregunta, Si la guerra és a la terra del petroli, s’ha de mirar el petroli. I, naturalment, als fabricants d’armes, a raó de mil milions de dòlars gastats cada dia només pel bàndol ianqui. Els mercaders de la mort guanyen totes les guerres.

Pèrsia i Israel, històries mil·lenàries

Cir el Gran, rei de reis de l’imperi persa, va derrotar els exèrcits babilònics i es va apoderar dels seus territoris. Això va passar l’any 539 aC i una conseqüència va ser la tornada de milers de jueus a Palestina, d’on havien estat deportats mig segle abans per permetre als Bonney M. cantar Rivers of Babylon. Així d’antiga és la relació entre Israel i l’Iran, nom oficial de Pèrsia a partir de 1935.

La pertinença de l’actual Israel a l’imperi dels perses va durar gairebé dos segles, fins que el 332 aC va arribar Alexandre, seguit per les anades i vingudes dels hereus del seu imperi, la conquesta romana, la diàspora, un breu retorn dels perses, els bizantins, els successius regnes àrabs, l’imperi Otomà, el mandat britànic després de la Primera Guerra Mundial, i la creació de l’Estat d’Israel.

Si comptem que abans dels babilònics ja havien corregut per allà els faraons egipcis, el resum és que en la major part dels darrers tres mil anys l’indret ha format part d’algun imperi o regne forà, mentre que els temps d’independència han estat escassos i esparsos. I tanmateix mai no ha deixat d’existir un grup humà que, en les pitjors condicions de dispersió i persecució, ha mantingut la seva identitat com a poble, de la que neix el projecte de tornar a la terra dels avantpassats. Qui cregui que pot esborrar aquesta persistència amb bombes o míssils, no ha entès res. Les monarquies àrabs ho han acabat veient; el règim iranià, no, o això fa veure.

Pèrsia també ha estat conquerida i reconquerida per altres imperis al llarg dels segles, però a diferència d’Israel, son molt més llargues les èpoques no només d’independència sinó de constituir ella mateixa el centre d’un imperi amb extensos dominis. L’actual etapa de sobirania neix fa més de cinc-cents anys, durant els quals ha tingut expansions i reculades territorials considerables, però mantenint en el nucli una identitat lligada a la llengua i a la versió xiïta de l’Islam, a diferència del sunnisme que predomina als estats àrabs. Són noranta milions de persones que se saben hereves d’una història llarga i gloriosa, avui oprimides per un totalitarisme execrable però no per això disposades a obrir graciosament les portes a un invasor occidental i «satànic». Israel i Estats Units haurien de saber-ho, i probablement ho saben. La qüestió és si tenen alguna carta amagada per canviar el règim sense ocupar el territori. o, fins i tot, si realment volen canviar-lo o només esdentegar-lo i impedir-li vendre petroli a la Xina. 

Menys alumnes per classe beneficia més els mestres que els alumnes, segons un estudi

Esade ha publicat un estudi que qüestiona l'eficàcia de reduir el nombre d'alumnes per aula en relació al seu cost. Segons el el resum executiu del document: 

1. La reducción del tamaño de clase no mejora el aprendizaje de forma eficaz.

2. Los beneficios principales no recaen sobre el alumnado, sino en los adultos (docentes y familias). Esto ayuda a entender la alta demanda social de esta política y la receptividad institucional ante ella, pese a su impacto limitado sobre el aprendizaje.

3. Esta política requiere una inversión elevada y genera un impacto reducido sobre el aprendizaje. La evidencia disponible sugiere que otras intervenciones —como tutorías intensivas, políticas docentes o programas tempranos— ofrecen un rendimiento relativo mayor por euro invertido.

4. Las bajadas de ratios solo serían justificables, en el mejor de los casos, si se aplican de forma focalizada en centros con alta disrupción o con necesidades específicas, pero siempre combinadas con prácticas que amplifiquen sus efectos.

5. En definitiva, si el objetivo prioritario es mejorar los resultados académicos y el bienestar del alumnado, así como reducir la repetición, la evidencia analizada indica que la reducción generalizada de ratios no se encuentra entre las políticas más eficaces para alcanzar ese fin.

Es pot obtenir el document a https://www.esade.edu/ecpol/ca/publicaciones/clases-mas-pequenas-impactos-limitados-para-inversiones-elevadas/