Sor Lucía i la menjadora dels regidors

Sor Lucía Caram s’ha enfadat amb Junts per Manresa i amb el seu economista liberal Jordi Franch, que en un acte de partit la va acusar de ser la responsable d’omplir la ciutat d’immigrants (s’enten que immigrants pobres) amb el seu banc dels aliments. La popular religiosa els ha acusat de respondre a «la lluita per una cadira, per entrar al govern o per continuar vivint de la política com algun dels seus companys» i de voler «aconseguir, de la manera més fàcil, uns quants vots que acabin donant-los menjar a ells, però que no resolguin cap dels problemes reals de la gent». Intens, però no inesperat. La monja mediàtica de Santa Clara contra l’organista de la Seu (l’altra dedicació del professor Franch).

En llegir les declara.cions de sor Lucía vaig pensar: ja hi tornem a ser, ja s’acusa els polítics de buscar només la menjadora i fer el que calgui per «viure del ‘cuento’». És així? Anem a veure els números de Manresa. El sou brut anual de l’alcalde és de 72.478,56 euros. El sou net són dues terceres parts d’aquesta xifra. Els sous bruts de la resta del Govern van dels 65.827 d’Anjo Valentí i Mariona Homs als 56.135 d’Isabel Pulido. N’hi ha dos que no cobren sou perquè estan jubilats; el seu règim econòmic és el de dietes d’assistència als plens municipals i les comissions, igual que una part de l’oposició.

Anem doncs a l’oposició. Hi ha cinc regidors que cobren un sou per fer de presidents, vicepresidents o portaveus dels seus grups municipals. La retribució bruta anual és de 22.491 euros per una dedicació teòrica del 50%, tot i que no fitxen. N’hi ha dos de Junts, dos de Fem (CUP) i un de Nacionalistes. La resta de regidors no reben cap sou fix però tenen dret a una dieta de 1.077 euros per cada ple municipal i 269 per cada reunió mensual de les comissions a les que pertanyin (els dels grups més petits pertanyen a més d’una). Val a dir que per moltes reunions que acumulin, hi ha un topall anual de 23.696 euros.

Aquestes quantitats són justes, escasses o excessives? Sóc del parer que la feina política s’ha de pagar perquè ens convé que s’hi dediquin els millors. Cap a tres mil cinc-cents euros nets al mes per governar una ciutat de 82.000 habitants? Decideixin vostès. Però els recomano que de tant en tant assisteixin a un ple municipal, en viu o per internet, i comprovin qui intervé i s’ho ha preparat com cal, i qui es limita a escalfar cadira o llegeix de vegades alguna cosa escrita per algú altre. Ja ho diu la dita, que de tot hi ha a la vinya del senyor.

«No atrapo la quota de la mútua»

Una amiga lectora em demana un article sobre les mútues.

–Sobre la quota que no paren d’apujar-te? –li endevino.

–Exactament. És un escàndol. Estic jubilada i si cada any m’apugen cinquanta euros al mes no podré seguir.

La publicitat de les mútues sanitàries busca nous clients oferint tarifes a partir dels 21 euros al mes, però la quota de tres xifres que gaudeix o pateix l’amiga lectora s’enfila cap als núvols a mesura que l’efecte de l’edat sobre la salut la fa més indispensable l’assegurança.

–Hi soc des que tenia tres anys! Creus que m’han de tractar d’aquesta manera?

No sé si totes es comporten igual. La seva, sí. Les llistes d’espera i la burocràcia de la sanitat pública expulsen els usuaris cap a les mútues, i les mútues expulsen els seus clients cap a la pública justament quan comencen a gastar «massa».

El diccionari diu que una mutualitat és una «associació de persones afectades per uns mateixos riscos que volen compartir proporcionalment i sense cap ànim de guany el cobriment d’aquests riscos mitjançant una contribució de cada associat». Si es tracta de mutualitzar, els més joves i sans haurien de contribuir amb més del que gasten per ajudar els més grans i/o malalts. Però les mútues funcionen com empreses en un mercat competitiu, i busquen conquerir parcel·les de mercat amb ofertes de preus econòmics per enganxar nous clients, encara que per quadrar els comptes hagin de condemnar els mutualistes de tota la vida a un augment constant de les quotes, justament quant el seu poder adquisitiu va de baixa.

Catalunya és país de mutualistes perquè ha estat i encara és país d’autònoms, i durant molts anys el «seguro» (el SOE, «seguro obligatorio de enfermedad») només cobria els assalariats. No va ser fins el 1986 que la sanitat pública va esdevenir universal, al marge de l’estatus laboral. I sí, hi havia famílies que incloïen els seus fills de tres anys a la cartilla de la mútua, com van fer els pares de l’amiga lectora.

Es pot objectar que si les mútues fessin pagar molt més als joves sans, aquest no s’hi apuntarien. Però no pot ser que s’obligui els més grans a treure la llengua, com si no els fos prou difícil arribar a final de mes amb el que s’enfila el cost de la vida. Si l’Estat és incapaç de garantir una atenció sanitària ràpida i eficaç, que ho compensi regulant les tarifes màximes de les alternatives mutuals. És una qüestió de garantir drets fonamentals.

"Amos del nostre propi destí"

Ha fet cinquanta anys de l’històric Onze de Setembre del 1976, la Diada dels cent mil a Sant Boi de Llobregat i de la seva prèvia bagenca a Manresa, amb tres mil persones al pavelló del Congost, recordada dimecres passat amb una taula rodona en la que van participar els quatre oradors supervivents i es van escoltar fragments enregistrats de les intervencions dels dos absents. Un d’aquests va ser l’advocat Xavier Sitjes Molins, i el fragment que se’n va reproduir feia referència a l’autodeterminació. En ell deia que l’autogovern reivindicat aquell 1976, al mateix de l’amnistia i les llibertats, "no ens han de fer perdre el nostre punt de vista principal, la nostra meta: l’autodeterminació. L’autodeterminació, sabeu què vol dir? Que siguem nosaltres els amos del nostre propi destí. Que siguem nosaltres que diguem si volem estar units amb aquests o amb aquells".

La gent que es movia a Manresa a favor de la democràcia en els negres anys del franquisme sabia prou bé qui era Xavier Sitjes. Quan el 2012 va rebre la medalla de la ciutat, el director de l’Arxiu Comarcal, Marc Torras, va recordar que "durant el franquisme i la Transició, la seva tasca com a advocat li donava prestigi davant de les institucions oficials, al mateix temps que li permetia oferir assessorament legal i defensar represaliats del franquisme d’ideologies ben diverses: des d’un agutzil de Sallent que demanava l’ensenyament públic en català el 1963, a militants del PSUC i d’esquerra en les detencions esdevingudes a la tardor de 1975, passant per les incipients comissions gestores de les associacions de veïns". Demòcrata-cristià convençut, represaliat ell mateix, que acollia al seu despatx professional reunions de l’Assemblea Democràtica del Bages, va ser també un activista social i un notable historiador, i d’història de la sobirania catalana va anar la seva aportació a l’acte del Congost, cap al final de la qual va dir: "Sentim per als altres pobles hispànics afecte de parentiu, de participar tots en una mateixa terra peninsular, i l’afecte que se’n deriva de molts anys de convivència. Ara bé", va afegir, l’autodeterminació volia dir que "si aquesta mà que ara, com tantes altres vegades, hem donat oberta a alguns altres pobles hispànics" era novament ferida, "tenim dret, aquell dia, a tancar la mà. I si la nostra potència és suficient, prendre una determinació que sigui dir no. No, i s’ha acabat."

Això va dir, fa cinquanta anys, un catalanista de pedra picada.

La caducitat de la vacuna antifeixista (d'Alemanya a Catalunya)

El nazisme alemany i el feixisme italià van ser derrotats per les armes aliades fa vuitanta-un anys, una extensió de temps que equival a tres generacions. Els qui llavors tenien dinou anys ara en tenen o tindrien cent. Ulrich Siegmund, el líder del partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD) que ha estat el més votat a les eleccions del land de Saxònia-Alhalt i està fent estremir Europa, va néixer el 1990; potser els seus avis van viure el règim de Hitler i la guerra, però eren infants. I ell mateix encara no havia nascut (li faltaven unes setmanes) quan es va operar la reunificació d’Alemanya amb la incorporació dels lands de la part oriental a la República Federal. No té una vivència personal ni del totalitarisme nazi, ni del d’inspiració soviètica que va regir al seu zona entre 1945 i 1989. Una cosa i l’altra, si de cas, li han explicat. I la memòria popular, com la individual, és tramposa i selectiva: endolceix alguns episodis i en tergiversa d’altres per fer-nos la vida més agradable o per confirmar les certeses que ens permeten anar per la vida sense parar bojos. A 1.400 quilòmetres de distància és molt fàcil titllar d’incomprensible que els saxons votin en massa els enyoradissos del hitlerisme que, a més a més, miren amb comprensió la Rússia de la que van ser satèl·lit de «sobirania limitada», però els cronistes sobre el terreny ens diuen, per exemple, que malgrat les grans quantitats de diners abocats per l’Oest cap a l’Est per retallar l’enorme distància en nivell de vida, molta gent està convençuda que sota la dictadura comunista vivien millor perquè tothom tenia feina i el futur no era cap incògnita, com ho és avui a tota Alemanya i encara més als lands orientals. I quant al nazisme, fa temps que creix a tot el país un revisionisme alimentat per les idees que «els nostres avis no eren uns criminals» i «qui va fer mal de veritat van ser els aliats amb les seves bombes», amb l’afegit que «Hitler va portar prosperitat». Pensar que Alemanya estaria vacunada per sempre contra l’autoritarisme és ignorar que la persistència de la memòria és tova com els rellotges de Dalí. També entre nosaltres: ja fa cinquanta anys del final de la dictadura i els records de l’antifranquisme són propis de jubilats, mentre circula amb insistència la idea que en aquells temps es vivia amb prosperitat i sense angoixes. Això sí: amb la llengua al cul i la nació, negada. Un autoritarisme que parli català té camp per córrer.

(Article publicat a Regió7 el 10/9/2026)

Impotència inacceptable (vint brètols terroritzen una ciutat?)

La capacitat de l’Estat per fer-nos la vida impossible és quasi infinita. Amb Estat em refereixo al conjunt del poder, de l’administració central a la municipal passant per l’autonòmica; i al legislatiu, el judicial i l’executiu. Quan aquest enorme artefacte et posa al punt de mira, ja pots tremolar. No tindrà pietat de tu si has estat caçat pel radar de la carretera, t’has oblidat un ingrés a la declaració de la renda, vas tard en el pagament d’una taxa o utilitzes sospitosament poc el contenidor de l’orgànica. Llavors, pregunto: si és capaç de cosir a requeriments i sancions els modestos ciutadans ordinaris, com és possible que no sigui capaç de posar a rotlle dues dotzenes de brètols que escampen el temor en una ciutat de vuitanta-dos mil habitants? Com pot ser que aquesta colla hagin escalat les seves malifetes fins arribar a l’agressió mortal? Què ha fallat?

L’alcalde Aloy ha comentat el brutal homicidi de Carles Vilajosana amb la frase «Ens hem de preguntar com a societat què estem fent malament perquè joves de 16 anys vagin amb armes blanques i actuïn amb aquesta extrema agressivitat». No li respondré amb els exabruptes que ha rebut dels covards anònims de les xarxes, sinó que li proposaré una explicació: el que s’ha fet malament, no des de la societat sinó des del poder, és deixar d’aplicar tot el rigor possible des de la primera infracció. I la responsabilitat de la societat ha consistit en acceptar-ho alegrement. Diu la dita catalana que qui roba un ou robarà un bou, i una manera d’evitar-ho és fer saber, accions inequívoques, que el robatori de l’ou serà castigat. Amb mesura, sense caure en la desproporció, però sense mirar cap a una altra banda. El contrari alimenta la sensació d’impunitat de la que s’aprofita una minoria per amargar la vida a la immensa majoria, delerosa de viure en pau i arribar a final de mes.

Tenim munts d’ordenances i normes de convivència que alguns se salten constantment perquè al final «no passa res», i quan es permeten aquesta mena de petits incompliments, s’obre la porta a un camí que en alguns (pocs, però un de sol ja és massa) acaba en el ganivet. Si els gallets (i m’és igual la mida del seu nas) se sabessin observats, controlats, interpel·lats dia sí, dia també, potser perdrien unes quantes plomes. Tornem al principi: dues dotzenes aterrint una ciutat? I entre els Mossos i la Urbana no tenen maneres de posar-los al seu lloc? Costa d’empassar. Senyors, prioritzin, és una emergència.

(Article publicat a Regió7 el 8/9/2026) 

Obra pública, pas de tortuga

Interessant i reveladora la pàgina que signa Jordi Morros al Regió7 del 4/9/2026. Resulta que l’octubre de l’any passat, amb una setmana de diferència, es van posar a Manresa les primeres pedres de la futura delegació del Govern, al barri vell, i de l’Edifici del Coneixement, destinat a estudis de medicina i recerca en salut, davant Sant Joan de Déu. Gairebé un any més tard, el segon està tant avançat que es compta estrenar-lo d’aquí a pocs mesos, mentre que el primer és un solar sense activitat visible. La temptació de relacionar la diferència amb les formes de gestió és inevitable. L’obra ràpida la impulsen i gestionen sengles fundacions: Althaia i la facultat de Medicina de la UVic-UCC. L’obra lenta és responsabilitat de l’administració catalana, amb l’agreujant que a la primera pedra hi havia el conseller Dalmau, que ha rebut l’encàrrec de posar les piles al gran artefacte burocràtic. Haurien d’haver encarregat aquest projecte a alguna fundació, o a una empresa pública sense tantes cotilles com els aparells funcionarials? Però hi ha una altra explicació possible: per fer l’equipament educatiu i sanitari es va buscar un terreny que no compliqués la vida als arquitectes i constructors; al contrari: que els donés joc per ser creatius. En canvi l’edifici governamental s’ha volgut aixecar en un terreny i d’una manera que ha obligar a refer el projecte i a examinar l’estat de les cases del voltant, la majoria velles i unes quantes d’abandonades, per garantir que no cauran quan comencin les voladures al subsol per fer-hi un aparcament. Pregunta: no hagués estat més fàcil renunciar a aquesta excavació i llogar places al pàrquing municipal de la via Sant Ignasi, que és al costat mateix? Però posats a preguntar: no hauria estat més ràpid i econòmic aixecar un edifici d’oficines de nova planta en un indret sense problemes topogràfics, encara que fos poc cèntric? Perquè, a veure: s’hi esperen gaires desenes de milers de visitants? S’afirma sovint que els equipaments dinamitzen els barris vells, però quan es tracta d’oficines que tanquen a la tarda, i els empleats se’n van a casa, els carrers del voltant queden deserts. Alguns pensen que si hi haguessin fet la universitat, els pisos d’estudiants que s’escampen per la part alta de la ciutat potser ara donarien vida al nucli antic i promourien rehabilitacions amb perspectiva de benefici, que és el motor que funciona més be a la societat que ens ha tocat viure.

(Article publicat a Regió7 el 5/9/2026)

La mania de no posar l’any al cartell

Diuen que un diari conté tres grans veritats a la seva primera pàgina: el nom, el preu i la data. S’imaginen que els diaris sortissin al carrer indicant el dia i el mes de publicació, però no l’any? Potser dins la setmana no passaria res, però al cap d’una dècada, trobar un d’aquests exemplars seria desconcertant: les notícies que publica, quan van passar?

Sembla inconcebible, oi?, però aquesta mancança la veiem constantment en cartells publicitaris i fulls volants que anuncien concerts, trobades, aplecs, mítings, manifestacions, vagues generals o particulars i festes diverses. Per als historiadors del futur, que tenen per patrones a santa Dada i santa Data, aquest detall pot ser d’allò més perdedor.

En un poble de la costa vaig visitar una exposició de fotografies relacionades amb els 50 anys del Canet Rock, que acompanya les conferències d’un especialista en el tema. El festival es va celebrar per primer cop l’any 1975 al Pla d’en Sala de Canet de Mar, i es va repetir cada any fins el 1978. El 2014 es va recuperar la idea i l’espai, però l’exposició fa referència a la primera etapa, i conté fotografies d’actuacions i material de propaganda, com ara sengles fulls d’aquells que s’imprimien a milers. Cap dels reproduïts a l’exposició no esmenta l’any.

Si en el futur un historiador de la música catalana se n’hagués de refiar, tindria un problema. I els aficionats a col·leccionar aquesta mena de papers, sense els coneixements i els recursos dels experts en recerca històrica, com els etiquetaran en els seus arxius? Potser hauran de fer com l’organitzador de l’exposició d’adhesius «Manresa enganxa» que va haver de convocar un grup de consultors amb edat suficient per provar d’anar responent a la pregunta: això, quin any era?

Els Canet Rock de fa mig segle van ser un gran fenomen i els diaris en van parlar força, però les parets de les ciutats són plenes de cartells que algú va enganxar i no va desenganxar, on s’anuncien, sense esment de l’any, els convidats a festes i festivals més modestos que no hi ha manera de saber si són passat o futur.

Voldria enviar des d’aquí, modestament, un doble missatge als propagandistes d’esdeveniments. Primer: si us plau, feu constar sempre l’any, a benefici de curiosos presents i historiadors futurs. I segon: si enganxeu cartells, desenganxeu-los quan la festa s’hagi acabat. Deixar que s’esgrogueeixin i mig estripin no us fa quedar gaire bé davant la ciutadania. 

(Article publicat a Regió7 el 3/9/2026)

Enamorats del vell, com deia Foix: la «Manresa desconeguda de cine»

«Càndid rampell: m’exalta el nou i m’enamora el vell», va escriure J. V. Foix. En el poema «Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles» relata com li és igualment satisfactori embadalir-se davant els testimonis «del temps antic» i posar a punt el motor d’un automòbil per devorar quilòmetres. A la gent de Manresa també l’enamora el vell, si hem de fer cas a l’èxit dels retorns al passat que s’ofereixen en el programa de la festa major. Les visites a la «Manresa desconeguda» han complert trenta anys i moltes de les descobertes que s’hi ofereixen són temps congelat. Enguany, per exemple, es visitaven el convent de les Caputxines del carrer Talamanca, ara de propietat municipal, i la fàbrica dels Panyos, testimoni excepcional d’arquitectura industrial de fa dos-cents anys, amb el valor afegit de ser l’únic que es conserva a Catalunya tal i com era quan el van alçar el 1818. Però si les reserves per aquestes visites es van esgotar en qüestió de minuts, amb col·lapse inclòs del servidor informàtic, també es van fer cues per entrar a la sala Plana de l’Om per veure els curtmetratges aplegats en l’esdeveniment «Manresa desconeguda de cine», organitzat per l’Associació Memòria i Història. Si no manquen visites als àlbums de fotos antigues de la ciutat al conegut portal de l’associació, memoria.cat, no cal dir l’atractiu de veure-les en moviment. Ara el portal ha penjat les filmacions senceres, que són, per a la majoria, entretingudes, i per als més interessats, profitoses. No es perdin la del Passeig sense terrasses del 1935, amb la gent en grups amunt i avall, endiumenjats i per la dreta, com si existís una barrera axial invisible: no és estrany que els més irreverents el bategessin com «el tontòdrom».

Exaltats pel nou i enamorats del vell: no sempre les dues idees han anat juntes. Al curtmetratge sobre la visita de Franco a Manresa el 1966 es veu en avançada construcció l’edifici sense gràcia que va substituir el modernista de Can Jorba. Novetats sense amor pel passat: n’hi ha hagut tantes! Tampoc es tracta de congelar res: no ens podem permetre un catàleg infinit de pedres mortes. S’han d’omplir de vida nova sense destruir allò que les fa estimables. Aquesta és, afortunadament, la tendència, però cal estar sempre amatents per evitar de no fer esguerros per raons d’utilitat o protagonisme arquitectònic.

(Article publicat a Regió7 el 29/8/2026)

Es pot evitar la Catalunya dels 10 milions?

Junts parla de «la Catalunya dels deu milions d’Illa i els socialistes» i avisa que «no només és inviable sinó que és irresponsable». Es veu que el president cridarà un a un els dos milions que falten per arribar a la xifra rodona que precipitarà l’esdeveniment de l’apocalipsi.

Preguntem-nos com arribarem, si hi arribem, als famosos deu milions. O també podem formular-ho al revés, girant l’oració per passiva: Podem evitar-ho?

Mentre trobin feina, vindran. Per mal pagada que estigui, en trauran més que al seu país. I si no, tampoc no tornaran, per vergonya. Què farem per impedir-los venir? Posar controls a les fronteres amb Aragó i el País Valencià? Amb quina base legal, si l’estrangeria és una competència exclusiva de l’Estat?

Junts reclama el traspàs de les competències en immigració. No hi ha cap possibilitat que cap govern cedeixi a cap autonomia la clau d’obrir o tancar la porta als estrangers. Informes d’arrelament per tenir els papers de residència? Els empresaris que els lloguen els signaran tots els certificats que vulguin. La patronal pressionarà perquè l’administració es deixi de punyetes. Ja ho han dit, del dret i del revés: «els necessitem».

Els necessiten per a un model productiu de molta ma d’obra mal pagada, que és el que tenim, dels escorxadors al turisme de baix cost passant pels hivernacles i els repartidors en patinet. Podem contractar en origen, legalitzar només amb feina emparaulada; no per això deixaran de venir. Serà més endreçat, però serà.

El dia que deixi d’haver-hi feina es correrà la brama i deixaran de venir, però els que ja hi són no marxaran així com així. Es crearà una situació francament delicada. Aquesta és una bona raó (una més) per desconfiar dels deu milions.

Ens ho podem preguntar d’una altra manera: què caldria perquè els deu milions no fossin un problema? Una resposta possible: que tothom, inclosos els que arriben, es guanyi prou bé la vida perquè els seus impostos i cotitzacions financin l’increment dels serveis que caldrà per no col·lapsar. Si venen i no contribueixen, desastre. Si venen i contribueixen amb un esforç de veritable valor afegit, benefici per a tothom: per a la despesa pública i per a la riquesa general del país.

I així tornem on érem: a la necessitat de canviar el model econòmic de molta gent cobrant poc per un altre amb bons sous. Però qui treu profit de l’actual no té cap incentiu per canviar-lo.

(Article publicat a Regió7 el 27/8/2026)

Salvar el llop, arruïnar el pagès i tornar Catalunya al paleolític

Els admirables paisatges de les sèries angleses rodades al Yorkshire, amb els suaus turons de camps delimitats per files d’arbres, són qualsevol cosa excepte naturals. Igual com els de les fotografies que ens conviden a la Toscana, posem per cas. Són obra de segles de desforestació i substitució d’espècies practicada pels éssers humans en benefici de l’agricultura i la ramaderia, és a dir, de la subsistència. De petit vaig conèixer un avi que, en la seva joventut, havia anat a arrencar garrics a l’altiplà segarrenc; feien grans esclarides d’arbustos per convertir garrigues naturals en esteses artificials de blat i d’ordi. Això ha estat així des de fa una desena de milers d’anys, des que els nostres avantpassats van domesticar animals i plantes en lloc de limitar-se a caçar-los i recollir-les. Sense aquests canvis a Catalunya no seriem vuit milions sinó vuit mil a tot estirar. Però el procés s’ha aturat. Les meravelles de la tecnologia, la indústria i la globalització dels mercats han fet que abandonéssim camps i feixes en benefici del retorn desordenat d’un bosc, per cert, altament combustible. I en el marc d’aquesta regressió també ha tornat el llop, reintroduït pels nostres governants, absurdament enyoradissos d’un paradís natural en el que es moririen de gana. Però vet aquí que els llops maten ovelles i els pagesos en comencen a estar tips. A la natura salvatge del paradís mai viscut no hi ha ramats d’ovelles i el llop menja conills i senglars, però a la ruralitat catalana troben els xais ben a l’abast i, a més a més, s’hi han acostumat, vencent la seva por als humans. Ben mirat, no els hi podem retreure: estan convençuts de fer l’establert en el pacte amb sant Francesc d’Assís. Aquest, en el famós episodi del «germà llop», va aconseguir que la fera que atemoria el poble de Gubbio deixés d’atacar animals i persones a canvi que els habitants l’alimentessin de franc. Però els ramaders catalans no en saben res, d’aquell pacte llegendari. Per a ells, la cosa és clara: fa uns anys no hi havia llops i ara n’hi torna a haver per culpa del Govern. Per què? Hi ha una mena de dèria per revertir la transformació de la natura que ha eliminat espècies; un enyor d’equilibris propis d’una altre context. El prestigiós naturalista Martí Boada li ho diu molt clar a Enric Badia en el Regió7 d’ahir: «el que ve al darrere és un retorn al paleolític». I afegeix: «personalment estic a favor d’un territori humanament viu i actiu». Li compro.

(Article publicat a Regió7 el 25/8/2026)

Hi ha rates perquè hi ha massa gent porca

Rata al costat d'un contenidor al carrer Sant Llatzer de Manresa

Hi ha rates perquè hi ha massa porcs.

En una àrea de contenidors de Manresa han aparegut rates. Els veïns es queixen, l’Ajuntament diu que ja porten quatre actuacions de desratització, i que si cal n’hi hauran més, però els rosegadors tornen. I tornen –en això coincideixen veïns i autoritats– perquè troben menjar. I troben menjar perquè n’hi ha per terra, en bosses que haurien de ser dins els contenidors però algú les ha deixat a fora.

Per això dic que hi ha rates perquè hi ha porcs. Amb aquest nom em refereixo als convençuts que algú altre netejarà la seva porqueria i els és igual si les seves accions causen problemes als altres ciutadans. Problemes i costos econòmics, perquè la porqueria per terra encareix la factura del servei de neteja, pagada amb els nostres impostos.

I dic que n’hi ha massa perquè un de sol ja seria un nombre excessiu.

Per desgràcia, n’hi ha a pertot arreu. Vas pel carrer i el trobes amb matalassos grocs de pixum abandonats a la vorera: ja se l’enduran els de la neteja! Parles amb amics i t’expliquen que al seu bloc que pisos n’hi ha que llancen porqueria pel celobert, com si fos un pou sense fons. Vas a estirar les cames per un camí de terra i has d’esquivar caques de gos. Els amos galtes són una minoria, però el regal del seu quisso s’està allà uns quants dies i s’acumula amb els altres. Ara mateix hi ha tants gossos que un percentatge mínim ja constitueix una certa quantitat.

Tornant al principi: contra rates i altres plagues, ciutadania neta sense excepcions. Com diu la dita popular, prou antiga i escampada, «no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta».

Igualada li pispa el 'supertren' a Manresa

Confio poc en veure construït l’Eix Transversal Ferroviari, perquè la Generalitat no te un duro i és massa car per a una inversió privada. Ara bé, el tram de Lleida a Igualada i el ramal d’Igualada a Barcelona coincideixen amb una proposta del ministeri de Transports, i aquest sí que té diners. També és ministerial la darrera idea del Govern català: que el ramal entri a Barcelona per la Sagrera, travessant el Vallès. Es nota la sintonia de colors polítics, si més no a l’hora de dibuixar ratlles als mapes. Madrid ens escanya governi qui governi, però l’itinerari Lleida-Igualada-Barcelona té més bones perspectives que la resta.

Si s’acaben posant les travesses i les vies, Igualada tindrà un tren com cal a Barcelona i Manresa es quedarà amb la tartana atrotinada de Rodalies. La capital de l’Anoia s’arrencarà finalment l’espina del «tren gran» que consideren robat per la capital del Bages. Estem parlant del segle XIX, quan el financer barceloní Manel Girona promou un ferrocarril entre Barcelona i Saragossa per Lleida, i decideix que passi per Manresa i Calaf en lloc d’Igualada i la Panadella. Els igualadins acusen els manresans de pressionar els inversors i el Govern central perquè triïn l’itinerari més llarg. ¡Ah, els temps històrics en què Manresa tenia una capacitat d’influència tan notable! Sense tren, Igualada perd l’oportunitat d’abaratir el cost del carbó que fa anar les fàbriques. En canvi, Manresa pren volada. Si ara es compleixen les intencions del ministeri, seran els igualadins els que passaran al davant. Venjança!

Aquest serà el tercer mapa de l’Eix. En el primer, fa vint anys, el ramal cap a Barcelona partia de Manresa, però en el segon ja s’havia canviat per Igualada, decisió que es manté. La modificació no va aixecar protestes al Bages, potser perquè tot plegat semblava una volada de coloms, igual que l’actual resurrecció a càrrec del mateix secretari de Mobilitat de llavors, Manel Nadal. Però si es converteix en un projecte del ministeri, i aquest el considera necessari perquè Adif i Renfe facin calaix amb l’alta velocitat, la cosa canvia i les probabilitats augmenten.

Reaccionarà Manresa? Si protestés, serviria d’alguna cosa? No és probable. Construir una via d’alta velocitat fins Barcelona des de Manresa no és més difícil que des d’Igualada, però entre Igualada i Manresa sí que ho és. A Manresa li convenen autopista gratis sense invents, C-55 totalment desdoblada i Rodalies ràpides i fiables. I els coloms, que volin.

Qui vol ser l’heroi més gloriós del cementiri?

La nereida Tetis va presentar al seu fill Aquil·les dues alternatives: viure molts anys i ser oblidat, o morir jove però havent guanyat una fama admirable que no minvi amb el pas de les generacions. L’heroi tria la segona opció, i s’acompleix el seu desig. Per dir-ho en una frase del segle XX, viu de pressa, mor jove, deixa un cadàver bonic, i el seu nom arriba fins nosaltres com a paradigma del guerrer extraordinari. Què més vols, si has elegit una vida breu però intensa a canvi de la glòria immortal?

Ara bé, el mateix Homer que va descriure amb profusió d’adjectius les gestes d’Aquil·les a la guerra de Troia, fa que l’heroi revisi els seus plantejaments quan ja ha canviat de barri. Al cant XI de l’Odissea, buscant certeses sobre el seu incert periple, Odisseu visita els dominis d’Hades, l’indret boirós on vaguen les ànimes dels difunts, i entre molts d’altres parla amb l’espectre d’Aquil·les. Es desfà en alabances de l’heroi, però aquest li respon: «No m’elogiïs la mort, il·lustre Odisseu. M’estimaria més ser un bracer i servent de qualsevol, d’un home miserable d’escassa fortuna, a regnar sobre tots els morts extingits». Ni una paraula sobre la seva fama imperible. No el consola gens ni mica. Al més immortal dels morts li és igual si el record de les seves victòries singulars es manté viu pels segles dels segles; només suplica al visitant que li doni notícies del seu pare i del seu fill.

A tots ens venen fàcilment al cap els noms d’emperadors que es fan aixecar arcs triomfals, trilionaris que posen el seu nom a tot el que toquen, líders egòlatres que persegueixen l’adoració de les masses pensant en una llarga durada de la seva glòria. Més els convindria recordar el lament d’Aquil·les a Odisseu, que els envia aquest avís: Parlaran de tu, però si hi ha una vida després de la vida per a allò que en diuen ànima, tant se te’n donaran els elogis o les condemnes. La Comèdia de Dante ens diu que si vas al cel passaràs tot el temps absort en la contemplació de Déu; i si la balança del jutge suprem t’envia a l’infern, estaràs distret amb notables patiments. Tot i que, segons com, ignorar el que deixes enrere pot ser un consol: Neró no s’hauria divertit gaire veient com l’endemà de la seva mort començava la «damnatio memoria»: la infamació, la destrucció d’escultures i làpides o l’esborrat del seu nom. Més malament que ell, que no ho va veure, s’ho passen els que ho pateixen en vida.

(Article publicat a Regió7 el 20/8/2026)

Del «nuclear? no, gràcies» al «renovables? lluny de casa»

 

L’any 1975 va néixer a la ciutat d’Aarhus, a la península danesa de Jutlàndia, un símbol que ha esdevingut part del llenguatge iconogràfic mundial: un sol vermell amb un somriure dibuixat, sobre un fons circular groc i envoltat de les paraules «atomkraft?ej tak», en versió catalana «nuclear? no, gràcies». Aquells adhesius van escampar-se de valent quan gairebé tothom es posicionava en contra de les centrals que convertien l’urani en electricitat, se’n reclamava el tancament i s’exigia que no se n’instal·lessin de noves. Ara, mig segle després, els municipis catalans que les acullen, Ascó i Vandellòs, i molts del seu entorn, reben amb esperança la notícia que el govern central ha decidit ajornar el tancament de la d’Almaraz, a Càceres, que havia d’apagar els seus dos reactors els anys 2027 i 2028 i ara podrà continuar funcionant fins 2030. D’aquí a llavors es podria decidir una altra pròrroga, i és probable que així sigui si el 2029 hi ha un govern predisposat. Si Almaraz no tanca quan li tocava, podria passar el mateix amb les catalanes, i mantenir-les obertes més enllà de les dates límit, entre 2030 i el 2035. No detecto que s’hagin convocat grans manifestacions per evitar-ho.

En canvi, si que hi ha rebombori pel PLATER, el pla territorial elaborat pel Govern català per orientar la implantació de camps de plaques solars i esteses d’aerogeneradors. Tres-cents ajuntaments han creat un front comú d’oposició i ja s’hi han presentat dotze mil al·legacions. La contestació general al pla general és coherent amb les negatives locals a les iniciatives localitzades. «Hi ha llocs més adients», sol ser l’argument de la negativa, però quan tothom l’esgrimeix alhora, porta a un carreró sense sortida. Catalunya va tard en renovables, i si no vol dependre encara més de les energies fòssils, només li queda l’opció d’importar grans quantitats d’electricitat de les plaques i molins que proliferen a les terres dels veïns aragonesos (però ningú no vol les línies d’alta tensió que l’hauran de transportar), o continuar lligada als tres reactors nuclears que refrigera l’aigua de l’Ebre.

Els veïns dels pobles nuclears estan encantats de la vida amb la contestació creixent a la implantació concreta de les renovables que tothom elogia, perquè tots som molt ecològics, però ningú vol als topants del seu preciós paisatge. Del «nuclears no, gràcies» al «nuclears per sempre», heus aquí el salt mortal sense xarxa que haurem fet en quatre o cinc dècades.

(Article publicat a Regió7 el 18/8/2026)

Enyor d’eclipsi? L’any que ve a Ceuta

Es preveu una irrupció massiva a Ceuta d’aquí a un any, però no de marroquins, sinó d’espanyols. Els expliquem el perquè d’un pronòstic tant agosarat.

Catalunya trigarà dècades a viure un eclipsi de sol total com el de dimecres passat, però l’any que ve n’hi ha programat un altre a Andalusia, encara més potent que el «nostre». Ho aviso a benefici dels catalans que no pateixen urticària quan viatgen per la península, igual com hi ha peninsulars que no els venen basques quan prenen el sol a les nostres platges. És cert que ells poden viure tota la seva estada en castellà, i nosaltres no podem fer el mateix amb el català quan passem de Fraga, però, ben mirat, quantes vegades no cedim la llengua per aconseguir que ens serveixin un cafè amb llet en lloc d’un cafè amb gel? Com si «cafemgé» i «cafemyé» sonessin igual!

Bé, al que anàvem: si això de l’eclipsi total li ha provocat un èxtasi que riu-te’n de santa Teresa, sàpiga que el 2 d’agost del 2027 n’hi haurà un altre que es podrà veure d’allò més bé des de la costa sud peninsular i especialment des de les «places de sobirania» de Ceuta i Melilla, on la durada de l’ocultació plena serà d’entre quatre i gairebé cinc minuts. Molt més que el de dimecres des de la Barra del Trabucador. Ceuta serà el lloc ideal, i si tots els qui aquesta setmana s’han quedat amb les ganes es posen d’acord per anar-hi, la ciutat autònoma patirà una invasió capaç de rebentar-li les costures. Això sí, no caldrà que les autoritats expulsin els invasors, que marxaran el mateix dia. Ens els podem imaginar fent una llarga cua a l’embarcador dels ferris.

Si Ceuta no els abelleix, per l’aglomeració o perquè la mar els mareja, a la punta de Tarifa l’ocultació total durarà més de quatre minuts. Fins i tot des de platges de la província de Màlaga es podrà gaudir durant dos o tres minuts; suficient per celebrar-ho amb sangria calenta. Si la idea no els desagrada i no tenen altres obligacions, val més que s’afanyin a reservar allotjament, perquè estem parlant de l’agost a la Costa del Sol. A nosaltres ens queda lluny, però els madrilenys hi tenen una tirada considerable, i aquells dies de l’any omplen els hotels a vessar.

Compartir sorra i eclipsi amb una gentada de l’ós i l’arboç? L’expectativa pot inclinar la decisió sobre el viatge: m’agraden, no els suporto, o m’és igual. Hi ha catalans que van cada setmana a Madrid i tornen sense cap esgarrinxada. Alguns, fins i tot més de la ceba. Oi, Míriam?

(Article publicat a Regió7 el 15/8/2026)

Que hi ha trens, avui? –I jo què sé!

Quan no és un all, és una ceba; l’única certesa és la incertesa. Amb Rodalies no podem fer gran cosa més que plantar-nos a l’estació i preguntar: què hi ha trens, avui? Això, si hi ha personal, perquè a la majoria les taquilles estan tancades, i la màquina dels tiquets no respon encara que li demanis a crits. Podries preguntar-ho al de la cafeteria, quan n’hi ha, amb un noranta per cent de probabilitats que respongui: «I jo què sé! Jo vinc en cotxe, que he d’obrir a l’hora».

Hi ha trens, però amb els horaris desmarxats, explica la ràdio amb avorrida rutina. Curiosos de mena, en voldríem saber les causes, però l’explicació sempre és la mateixa: «una incidència». Que, segons el diccionari, és «allò que sobrevé en el curs d’un afer». Parlar d’una «incidència» és tant com dir «ha passat una cosa». Quina? Ves a saber! N’hem viscut de tant variades! Un arbre caigut, un talús esllavissat, un túnel plujós, una catenària enganxada, un robatori de coure, un vagó que de sobte treu fum, un sistema informàtic que es declara en vaga, un esvoranc gegantí en unes obres, un maquinista que s’ha adormit, un desguàs que no desguassa, una colla de ximples que fan destrosses («vandalitzar», es diu ara), un passatger col·locadíssim que obliga a esperar la policia... Segur que se’ls n’acudeixen moltes més, però no pas perquè l’empresa pública les hagi detallades.

De vegades sí que ho expliquen: quan poden demostrar que no és culpa seva, com fa una setmana, quan es va aturar la circulació entre Calaf i Manresa per «condicions meteorològiques adverses», o sigui, pel gran patac d’aigua. D’altres vegades parlen d’inconcretes «causes operatives». Però la majoria es queden en «incidència», sense adjectivar. En ser sobrevingudes per definició, no s’avisen prèviament; succeeixen i te les trobes.

Sant Ferran i sant Miquel es compten entre els patrons del personal ferroviari, però el dels viatgers és sens dubte sant Cristòfor, que va portar a coll el Nen Jesús; cantem-li doncs uns goigs que facin al cas: «Puig té nostre mal urgència, / Cristòfor, gegant clement, / lliureu-nos de la incidència / i l’operador indolent». Tot i que, ben mirat, potser Rodalies s’emmiralla en la Mare de Déu de l’Empenta, metàfora atribuïda als que no en tenen gaire, d’empenta. Com els seus trens.

(Article publicat a Regió7 el 13/8/2026)

La religió de l’eclipsi

(Avís: aquest article va ser escrit i publicat abans de l’Històric Esdeveniment)

A Catalunya hi ha dues menes de persones: les que perden el seny i el cul per l’eclipsi i les que no. Les primeres s’han apoderat de l’agenda informativa. Avui hi ha tanta expectació pel fenomen astronòmic com el mes passat per la final del Mundial de Futbol que va jugar mig Barça. Amb una gran diferència: abans de començar el partit la incògnita sobre el resultat era total, i fins que l’àrbitre no va xiular el final ningú no va estar segur de res. En canvi l’eclipsi és d’una previsibilitat absoluta. Tothom sap què és, com funciona, en què consisteix, que s’hi veu i que s’hi deixa de veure. La incertesa és propera a zero; només la meteorologia és capaç d’introduir un cert neguit que minva a cada telenotícies.

Gràcies al bombardeig informatiu molts dels que no en tenien ni idea han gaudit l’ocasió d’aprendre com els eclipsis han interferit en guerres i han alterat la història, o el fet que van salvar la vida de Hank Morgan, el ianqui del segle XIX perdut a la cort del rei Artús segons Mark Twain, i de Tintin, Haddock i Tornasol a punt de cremar a la pira d’El temple del sol, d’Hergé. Gràcies, Sol, gràcies, Lluna, gràcies, òrbites concertades!

Els catalans que es neguen a cedir la seva capacitat de raciocini a la febrada no saben on amagar-se, però es consola la certesa que serà breu. Dimecres, passat el gran moment, centenars de milers, potser milions, de catalans es faran la mateixa pregunta: sí, ja l’hem vist, i què? Arribaran a casa, posaran la tele i allà contemplaran l’ocultació a tota pantalla amb una mida i un detall impossibles de copsar en viu i en directe, perquè el diàmetre aparent del sol és la meitat del dit petit amb el braç estirat i la imatge que veurem des del sofà en alta resolució procedirà d’un bon teleobjectiu, o d’un telescopi. Tant se val: hauran participat en una gran cerimònia col·lectiva, i això estimula no se quantes hormones de la satisfacció. Tots junts dient: Oh, es fa fosc! Oh, s’ha fet de nit! Oh, torna a fer-se clar! I els de les ulleres comentant la dimensió de la mossegada. No em diran que no s’assembla a una celebració religiosa, que ofereix com a principal recompensa el fet mateix d’haver-hi participat, un «jo hi era» de màxima ingenuïtat. Res de tot això no motiva els indiferents, perquè en una societat de pensament més o menys lliure tota religió de masses anima l’aparició dels ateus actius, que la neguen i la desqualifiquen, i dels agnòstics, definits per algú com uns ateus que no volen ofendre.

(Article publicat a Regió7 l’11/8/2026)

Per l’eclipsi, tots a Collbaix?

En el moment de màxima intensitat de l’eclipsi fastuós, des de Manresa el sol estarà situat a 4,5 graus d’altura sobre l’horitzó. Això son tres dits amb el braç estirat. Per tant, qui vulgui gaudir de l’espectacle no només s’ha de procurar unes ulleres homologades per no deixar-hi la retina, sinó que ha de buscar un punt d’observació lliure d’obstacles en la direcció Oest-Nord-Oest. Un punt elevat, sense muntanyes ni edificis més alts al davant. Perquè els 4,5 graus no es calculen sobre l’horitzó realment visible sinó sobre l’horitzó imaginari d’una plana infinita; per entendre’ns, si en lloc d’una successió de turons, a l’Oest de Manresa hi hagués la mar salada.

He demanat propostes a un xat de ximpleria artificial i entre altres suggeriments m’ha dit de pujar a Collbaix. Els ho prometo. El que no m’ha explicat és com baixar després sense perill, tenint en compte que s’haurà fet de nit. Atès que la ruta forma part de l’Anella Verda, se m’acut que l’Ajuntament hi podria col·laborar amb un servei de guies. En tot cas, si us hi apunteu més us val portar llanternes o assegurar-vos que la del mòbil té prou potència (i bateria). No aneu sols i activeu el geolocalitzador. Però si no teniu ganes de fer cames, hi ha punts prou elevats, i amb vista oberta en la direcció que interessa, per la banda de la Balconada, on Vila-Closes i els seus amics pintors anaven a veure, valorar i aplaudir el capvespre.

Ara bé: i si aquell vespre està tapat? Aquesta és la gran pregunta i la gran angoixa per a milers de persones que han trobat en la fastuosa meravella mundial un entreteniment per omplir els dies pesats de l’Agost canicular. Si a sant Bartomeu li ve de gust enviar-nos núvols encara que haguem portat ous a santa Clara, o si qui ens fa la guitza és el mateix Zeus, «acumulador dels núvols» segons l’Odissea, els qui hagin fet un munt de quilòmetres per experimentar una «vivència irrepetible» es quedaran amb un pam de nas. Val més que resem a qui toca i no ofenguem a qui no toca.

L’estadística diu que un 12 d’agost el temps a Catalunya és habitualment assolellat, però la meteorologia és la ciència de les excepcions i els imprevistos. Les dades apunten a entre un 75 i un 80 per cent de probabilitat de visió neta i feliç de l’eclipsi, però fins el cent per cent hi ha un prou marge per a què una mica d’inquietud sigui legítima. Cal respondre des d’ara mateix la pregunta: si s’ennuvola, què farem? Destorb programat, disgust evitat.

(Article publicat el 9/8/2026)

Torrada d’estiuejant al forn solar

Ja són un tòpic els avis que es lleven d’hora i planten tovalloles i cadires a primera línia de la platja perquè la resta de la família no hagi de quedar-se deu files enrere quan arribi amb els para-sols, les neveres, els flotadors, les cremes i la mainada, fet que acostuma a succeir en hores que incompleixen el savi consell del dermatòleg Joan Ramon Garcés, segons el qual és molt mala idea exposar-se al sol quan la nostra ombra és més curta que la nostra altura. L’interès de la fórmula resideix en el fet que es pot aplicar qualsevol setmana de l’any: a l’hivern tota la jornada serà inofensiva, mentre que a l’estiu caldrà que ens tapem o ens amaguem una gran part de les hores de llum. La nostra ombra és tan o més llarga que la nostra altura quan el sol s’eleva menys de 45 graus sobre l’horitzó, i això passa durant tot el dia de finals de setembre a mitjans de març, mentre que la resta de l’any és més curta al centre del dia; més hores més com més a prop de sant Joan. Aquesta setmana, per exemple, el període de precaució va de les onze del matí a les cinc de la tarda, i de dotze a quatre els raigs ultraviolats fan festa major. Però és justament en aquest horari que les platges s’omplen de gom a gom, i no es pensin que tenir les onades a tocar fa que el sol cremi menys, sinó que més aviat la mica de fresca que envia l’aigua ens fa abaixar la guàrdia. De fet, alguna consciència tenim d’estar desafiant els avisos de la mare Natura quan ens afanyem a desplegar els para-sols damunt els nostres caps o a llogar tendals. No té gaire sentit triar les hores més assolellades justament per amagar-se’n; si aquesta és la idea, val més quedar-se a casa o plantar la gandula en una pineda i escoltar el rec-rec de les cigales –o les Quatre estacions de Vivaldi als auriculars. Entre els millors plaers de l’estiu a la costa hi ha el de ficar-se a la mar en calma quan tot just comença a clarejar i veure sortir el sol des d’aquesta posició. Nedar una estona, estirar-se després a la sorra per rebre els raigs encara inofensius, i marxar quan comença a arribar la marabunta. O al revés: anar-hi quan tothom en torna i gaudir del capvespre permetent que la mar infinita neutralitzi els efectes acumulats de l’escalfament global sobre el nostre cos en general i la pell en particular. Després ens podem quedar unes quantes hores a la platja solitària mentre la massa dels qui s’hi han escaldufat al migdia proven inútilment de dormir en la nit xafogosa.

(Article publicat a Regió7 el 6/8/2026)

La religió dels arbres intocables

A les històries d’Astèrix el Gal, Ideafix, el gosset minúscul del voluminós Obèlix, estima els arbres i ataca ferotgement els soldats romans que els maltracten. En això els catalans ens assemblem al simpàtic animaló: santifiquem els arbres, en volem veure a pertot arreu, maleïm les places dures i les avingudes desèrtiques i ens delim per viure en carrers ben arbrats, encara que les branques ens tapin la visió de la casa del davant –que tampoc és gran cosa. Naturalment, construïm les segones residències a les pinedes tot i saber (perquè ho sabem) que si arriba un incendi forestal no en quedarà pedra sobre pedra. Tenint en compte aquests antecedents, no és estrany que en una enquesta la meitat dels consultats es pronunciïn en contra de «reduir la massa forestal tallant arbres per millorar la gestió dels incendis». En fòrums digitals la rèplica sol ser aquesta: «que netegin els boscos i no caldrà tallar-los». La nostàlgia per uns temps passats que la majoria no hem viscut alimenta la idea d’uns boscos nets com una patena perquè sortia a compte treballar-los. Per cert, que des de sempre una de les maneres de treure’n rendiment era tallant una part dels arbres i venent-los a les serradores; no només s’obtenien diners sinó que l’esclarida ajudada a créixer la resta –fins que també els tallessin. No sé què diria el simpàtic Ideafix si veia els cavalls arrossegant els troncs boscos avall fins els camins, i si li vindria un cobriment davant l’espectacle, avui turístic, de la baixada dels troncs Segre avall.

Per guanyar temps, he demanat a un xatbot les dades sobre l’evolució de la superfície arbrada de Catalunya. Ras i curt: en un segle pràcticament s’ha duplicat. Fa cent anys hi havia 0,74 milions d’hectàrees de bosc, mentre que avui són 1,3 milions. La gran expansió es dona entre 1950 i 1990, amb la transformació de les feines agrícoles que implica l’abandonament dels terrenys més difícils i la seva colonització per uns pins de creixement ràpid i bigarrat. Molts boscos «moderns» encara mostren les restes de les antigues feixes sota els matolls. No pot ser casual que els grans incendis comencessin al final d’aquell cicle expansiu, a partir dels anys vuitanta. La multiplicació del bosc ha estat desordenada, i per evitar que aquesta característica afavoreixi els grans incendis cal posar-li la mena d’ordre que millor s’adigui a l’objectiu d’evitar-los. Amb racionalitat científica i sense prevencions quasi religioses de «noli me tangere».

(Article publicat a Regió7 el 4/8/2026)