La «normalitat» torna a Rodalies: ja podem anar de Manresa a Barcelona a 47 km/h

Trens «normals» - La web de Rodalies ja informa d’horaris «normals» a partir d'aquests dimarts. És a dir, que de Manresa al centre de Barcelona la velocitat mitjana tornarà a ser de 50 km/h els «ràpids» i 47 km/h els lents. Això, si es compleix el que s’anuncia. No protestin: amb els FGC la velocitat mitjana habitual és de 44 km/h.

Palau Firal - El Palau Firal de Manresa es va construir fa quaranta anys pel gran èxit de la fira ExpoBages, que es desplegava en espais precaris. El 2013, buscant més públic, el certamen es va traslladar al Passeig, avalant la crítica al gran edifici dels que havien dit: «calia?». Aquesta setmana s’han presentat quasi alhora l’Expo’26, ara a l’avinguda Universitària, i el festival musical d’estiu Camins a l’esplanada exterior del Palau Firal. O sigui, que el recinte que es va fer per acollir l’ExpoBages serveix per a tot excepte per a l’ExpoBages.

Estem fotuts – Els empresaris es queixen de l’augment de l’absentisme laboral, però la UGT d’aquestes comarques diu que un 61% dels empleats ha anat a la feina tot i trobar-se malament, i que prop de la meitat allarga habitualment la seva jornada laboral. La conclusió és diàfana: si tothom agafés la baixa sempre que es troba malament, i ningú no realitzés ni un minut més del compte, la producció econòmica del país patiria una davallada.

Lloguers – Què és més important, que el govern espanyol s’empassi una altra derrota parlamentària, que Gabriel Rufián encengui la fúria de Junts, o les conseqüències per als llogaters del fet que s’anul·li la pròrroga dels lloguers?

Mossos als instituts - El Govern s’ha equivocat amb això dels mossos als instituts. En lloc de dir: enviarem mossos a una llista de centres, hauria d’haver dit: els directors saben que, quan hi hagi merders, poden demanar ajuda als mossos especialistes en mediació. I els que no la demanin, després que no es queixin.

Imperator - Fa dos mil·lennis, els emperadors romans omplien tots els racons de l’imperi amb rèpliques de seva estàtua; ara Donald Trump vol posar la seva cara a la coberta dels passaports estatunidencs. Atenció, president: quan els emperadors més odiosos morien, se’n trinxaven les estàtues i se n’esborrava el nom a monuments, làpides i documents; d’això en deien «damnatio memoria».

(Article publicat a Regió7 el 2/5/2026)

Preferència: nacional o humana?

El PP ha filtrat que una enquesta seva detecta un gran suport a la «preferència nacional». El sorprenent seria el contrari. La idea del «primer, els de casa» està lligada a l’instint de supervivència, que els humans vinculem a la del grup. Relacionem la prosperitat individual amb la del clan/comarca/ètnia/nació de cadascú, no amb la dels altres. Cal una bona dosi d’esforç intel·lectual i un cert bagatge de cultura humanística per arribar a la conclusió que «casa nostra» és la Humanitat sencera. I viure en bombolles de confirmació identitària no hi ajuda.

Lloguers

Què és més important, que el govern espanyol s’empassi una altra derrota parlamentària, que Gabriel Rufián encengui la fúria de Junts, o les conseqüències per als llogaters del fet que hagi estat anul·lada la pròrroga dels lloguers?

Ja és mala sort!

El president de Renfe, Álvaro Fernández, va afirmar dimarts al Congrés dels Diputats que Rodalies ja operava al 99,4% del nivell habitual previ a l’accident de Gelida. Ja és mala sort que el tram entre Manresa i Terrassa pertanyi justament al 0,6% restant!

Soterrar els ‘Catalans’

Jordi Ludevid, que ha estat màxim dirigent dels arquitectes catalans i espanyols, defensa a Regió7 els beneficis urbanístics de soterrar els FGC entre les estacions de Manresa Alta i Manresa Baixador. Ho pagarà la Generalitat i permetrà endreçar una part important de la trama urbana, obrint noves connexions a la mobilitat. Em pregunto si es poden separar aquesta part del projecte i la qüestionada prolongació de la línia fins la plaça d’Espanya, i per tant, debatre de forma independent les respectives conveniències. ¿O és una proposta/exigència de «tot o res», i agafa-la tal com t’arriba si vols que invertim a la ciutat?

Sense campanes

El portal Memoria.cat penja cada dia a les xarxes una o diverses fotos de la seva col·lecció d’imatges antigues de Manresa. Una de recent mostra que l’església del Carme, abans de ser destruïda el 1936, tenia campanar. Quan van fer la nova després de la guerra, no n’hi van posar. Ni a la de Crist Rei, que substituïa Sant Pere Màrtir. Avui a la ciutat no sona l’alegre polifonia de campanars diversos quan toquen les hores o es convoca l’Àngelus. El descans dels veïns no és argument, ja que els mecanismes es poden programar perquè callin de nit. 

(Article publicat a Regió7 el 20/04/2026)

Amunt, Manresa, amunt!

El Centre d’Esports Manresa va aconseguir diumenge l’ascens a Segona Federació, que és la quarta categoria del futbol espanyol, però aquest no el pis més alt en què ha residit el club en la seva dilatada història. Entre el 1950 i el 1968, i entre el 1974 i el 1976, anys del camp del Pujolet, va jugar vint temporades en una Tercera Divisió que era realment la tercera categoria estatal. L’any 1977 la Segona Divisió es va partir en dues, amb la creació de la Segona B, i la Tercera es va convertir en la quarta. Avui la tercera categoria és la Primera Federació; un nivell selecte i exigent perquè només té dos grups, mentre que aquella Tercera dels anys gloriosos n’havia arribat a tenir setze. Per tant, si un dia el Manresa puja a la Primera Federació no igualarà sinó que, en la pràctica, superarà el seu millor registre històric.

Bacardit declara - De l’entrevista de Regió7 a Ramon Bacardit dissabte passat, no se’n desprenen gaires concrecions sobre el seu programa com aspirant a l’alcaldia de Manresa. Es limita a resumir el projecte de Junts i Avenç en les paraules «ordre, bona gestió, seguretat, prosperitat...» (qui podria estar-hi en desacord?) «...i una ciutat que torni a funcionar» (el govern municipal li respondrà que ja funciona; les opinions són lliures). Però tant o més interessant del que diu en l’entrevista és el que no hi diu. L’he mirat i remirat i no hi he trobat paraules com «immigració» o «padró» ni rés semblant. ¿Podem inferir que té ganes de radicar-se al centre i fugir del populisme xenòfob perillosament de moda? Si és així, ens n’alegrarem moltíssim.

Arrelar en català - Salvador Illa ha dit que es tindrà en compte el coneixement de la llengua catalana en els informes d’arrelament i Ester Capella, portaveu d’ERC, ha protestat: «no es pot exigir a les persones que porten aquí 4 o 5 anys allò que no exigim a les persones que han de garantir la funció pública». Igualar per baix? Deixarem de ser exigents amb aquells que depenen del Govern? Renunciarem a allò possible perquè no es pot tenir tot? Tanmateix, no cal patir: els tribunals impediran que prosperin les intencions del president. Per a la llengua catalana tots els dies poden ser el Dia de la Sentència.

Pim-pam-Trump - Si vas pel món «solucionant» els problemes amb violència, no t’estranyi que algú te la vulgui aplicar si et veu a tu com un problema.

(Article publicat a Regió7 el 28/4/2026)

Trump pel camí dels emperadors romans. Tindrà «damnatio memoriae»?

L’Administració Trump vol emetre passaports amb el rostre del president a la coberta. Sala de ball, arc del triomf, imatges d’IA en que se’l veu com a papa i com a Jesucrist, la seva signatura als dòlars... i ara això. Els emperadors romans omplien la ciutat i l’imperi amb estàtues de la seva imatge (de fet, la seva cara millorada i un cos atlètic inventat); Trump perpetra un equivalent modern. Però quan moria un emperador especialment antipàtic (generalment, assassinat) els romans posaven en marxa la «damnatio memoriae», la condemna de la memòria; s’esborrava el seu nom de làpides i monuments, es corregien o destruïen actes, i les estàtues eren trinxades o escapçades i destinades a acollir altres caps. La de Neró va ser especialment intensa.

Sant Jordi és el millor dia per defensar el castellà a Catalunya?

Mira que hi ha dies a l’any per defensar la llengua castellana a Catalunya. Començant pel de la Constitució, que consagra la seva preeminència (« deber de conocerla y derecho a usarla»), continuant pel de la Hispanitat («nunca fue lengua de imposición»), i passant pel Dia de la Sentència, que en no tenir una data fixa alguns anys s’ha celebrat diverses vegades. Si el castellà té tants dies per defensar-lo, perquè els dirigents catalans de Vox i el PP donen prioritat a aquesta defensa en els seus comentaris justament la festa de Sant Jordi? És que no en tenen prou amb l’agressió perpetrada pels seus corresponents aragonesos?

Pagar el Nou-nou-Congost - Diu l’alcalde Marc Aloy que l’Ajuntament de Manresa està buscant finançament per al sobrecost de fer un pavelló nou al Congost en lloc de reformar l’existent. Si el busca és que no el té, però no pot fer-se enrere perquè t l’apedregarien a les eleccions. Desitgem-li sort en la recerca d’ajudes, i que no passi com amb el Casino i el Kursaal, equipaments esplèndids, necessaris, i pagats bàsicament per la ciutat.

Regularització amb mala nota - La majoria de votants del PSOE estan a favor de la regularització extraordinària d’immigrants, i la majoria dels del PP hi està en contra. La pregunta podria ser: voten el que voten perquè pensen el que pensen, o és al revés i decideixen el que pensen després d’escoltar al partit que voten? L’ou o la gallina? O una mica de cada? En tot cas, la majoria dona mala nota per igual a govern i oposició per com gestionen l’afer. Senyal que la ciutadania, més intel·ligent del que pensen molts polítics, vol que les coses es facin ben fetes, i en matèria d’immigració significa assolir un consens ampli i central, i regular a l’avançada per no haver d’anar després a apagar focs.

Pecat que fa forat - Als EUA creixen els brots de xarampió perquè augmenta el percentatge de famílies que no vacunen la mainada. És un efecte de la dèria anti-vacunes atiada per les xarxes i pel mateix departament de Salut del govern Trump, combinada amb la sacralització del dret absolut dels pares a decidir. Però aquest dret implica pagar les conseqüències del que decideixes. Pagaran els pares pels problemes de salut dels nens als que neguen la vacuna? I pels efectes del brot en la comunitat? La part bona de la mala notícia és que potser decantarà als dubtosos.

(Article publicat a Regió7 el 25/04/2026)

El bo de la pel·lícula de Sant Jordi és el drac

El Govern publica un anunci als diaris per si no estàvem al cas que era Sant Jordi. S’hi destaca el cap d’un drac amb tres llibres entre les dents i la frase «devora llibres». Ocurrent. En un racó s’hi veu el cavall del sant, però no el cavaller. L’absència té lògica: si sant Jordi matés el drac aquest no podria devorar els llibres, i a més a més, l’actitud dels catalans ha evolucionat cap a la simpatia pel pobre animal. La llegenda del mascle guerrer que allibera la pobra donzella indefensa casa malament amb els valors actuals; per això ja fa anys que s’intenta donar-li la volta i s’explica als nens el conte d’un drac bonifaci amic d’una princesa empoderada que al seu torn regala roses i llibres al seu amic Jordi. Que aquest (de vegades) porta una armadura? A la mainada li agraden les disfresses.

La cua dels papers - En la meva ignorància em pensava que les cues d’estrangers a la plaça Major de Manresa eren per obtenir els certificats municipals necessaris per la regularització, però en realitat eren per la cita prèvia per demanar els certificats. Des de dimecres el primer tràmit es fa al Palau Firal, al Guix; allà els donen dia i hora per anar a l’Ajuntament. Després els caldrà demanar una altra cita prèvia en alguna oficina de l’Estat, i quan la tinguin, hi hauran d’anar a presentar els papers municipals, i d’altres que hauran requerit amb més cites prèvies. Si s’han descuidat un sol paper, tornem a començar. Quan completin el recorregut i deixin de ser uns «sense papers», els espera l’experiència quotidiana de la «prioritat nacional» que PP i Vox volen convertir en imperatiu legal.

PSOE, perdre guanyant – Pedro Sánchez insisteix que vol esgotar la legislatura i convocar quan toca, l’estiu que l’any que ve. A tants mesos vista és força relatiu el que diguin les enquestes, oimés la sempre criticada del CIS, que aquesta setmana atorga al PSOE un 36% contra un 24% del PP. El problema per als socialistes és que Vox, amb gairebé el 15%, traduiria els seus vots en escons a la majoria de províncies, mentre que Sumar, per sota del 6%, i Podemos, amb un 2%, llançarien aigüera avall els que rebessin a les menys poblades. D’aquesta manera entre PP i Vox aconseguirien més diputats que PSOE i Sumar, fins i tot si aquests obtinguessin més vots com pronostica l’enquesta. La desunió de l’esquerra té aquest efecte. I ho saben, però no sembla que els importi.

(Article publicat a Regió7 el 23 d’abril del 2026)

Antisemites o anti-Netanyahu? També: artistes polititzats i la Manresa perduda

En plena navegació tàctica cap a la radicalitat Pedro Sánchez apunta contra l’Estat d’Israel i el seu govern. La resposta ha vingut del ministre israelià d’Exteriors, Gideon Sa’ar, que ha acusat el president espanyol d’antisemitisme. A veure: antisemitisme és una forma de racisme que va contra tots els jueus del món. Exemple suprem: Hitler. No s’ha de confondre amb la crítica al sionisme, que és el moviment per crear, abans, i consolidar, ara, un Estat jueu a Palestina. I en cap cas s’ha d’equiparar amb l’oposició als actes del govern de Netanyahu, una confusió interessada semblant a la que practicava el franquisme acusant d’«antiespanyols» els qui volien la desaparició de la dictadura justament pel bé dels espanyols.

Artistes polititzats - Segons el filòsof grec Protàgores (via Plató), quan Zeus va veure que els humans utilitzaven el do de la forja per destruir-se els uns als altres, va témer que s’exterminessin. Llavors va dotar-los de dues virtuts necessàries per a la vida en comunitat: el respecte i la justícia. I així com altres capacitats les havia repartit de forma diversa, per especialitzar els oficis, aquestes les va atorgar a tots els homes per igual. Per això tots tenen el dret i el deure de participar en la vida de la polis. Quan els artistes i creadors es pronuncien en temes polítics estan exercint aquest dret i aquest deure, i se’ls ha de respectar, tant si coincidim com si discrepem. Ara bé: que puguin fer-ho no els converteix en savis en aquesta matèria. D’un actor n’espero grans interpretacions i d’un escriptor, textos memorables, però no els exigeixo que l’encertin en matèria de governació del país, i em reservo el dret a no fer-los cas.

Ciutat perduda - Només tretze dels darrers trenta anys els naixements a Manresa han superat les defuncions. Això vol dir que el padró ha assolit els 82.000 habitants gràcies a la immigració, i especialment a l’estrangera. Sí que arriba gent d’altres comarques, però força menys que d’altres països. Sense aquests immigrants que fan tanta nosa a un cert nombre de persones (gens irrellevant, vist com se’ls afalaga des de la política), Manresa no tan sols seria més petita (molts ho voldrien) sinó més envellida, més mancada de gent jove disposada a construir-hi el seu futur i el dels seus fills. L’alternativa al creixement de la immigració no és tornar a la ciutat del passat, perquè és impossible. A la ciutat del passat érem més joves, i això no torna.

(Article publicat a Regió7 el 21/04/2026)

L'any que vaig decapitar (sense voler) el drac de Sant Jordi

Fa un munt d'anys, en una trobada de «llobatons» (els nens de l’escoltisme menors de 12 anys), el meu «estol» va escenificar la llegenda de Sant Jordi. A mi em tocava portar al damunt el cap del drac, de cartró; darrera meu, dos companys ajupits traginaven els papers pintats que simulaven el cos de l’animal. Va arribar el moment de l’actuació, vam sortir al centre de la rotllana, i al cap de ben poc el company de darrera va dir-me: cau!, cau! Vaig entendre que havia rebut la llançada del sant i tocava morir, així que em vaig tombar cap a un costat. No va ser fins al cap d’un temps que vaig veure projectada la pel·lícula en super8 que havia rodat un assistent, i en la que s’apreciava com el cos del drac ferit es vencia cap a l’esquerra mentre el seu cap (jo) ho feia cap a la dreta al cap d’uns segons (que se’m van fer eterns mentre tothom reia).

I va ser així com vaig decapitar involuntàriament la pobra bèstia ferotge. Com que era un drac màgic, de la mena del Puff, va ressuscitar l'any a sobre. 

Els perills del doctor Xatbot. Heretge Mendoza. Manresa: som 82.000

Perillós doctor xatbot – Un estudi diu que els xatbots donen respostes «problemàtiques» a preguntes d’una certa dificultat sobre qüestions de salut. Els xatbots s’alimenten de buidar sistemàticament el contingut d’internet; fan el que faries tu, googlejar, amb rapidesa i eficàcia, i t’expliquen el que troben en un llenguatge humanitzat. Però internet és ple de mitges veritats, falòrnies, exageracions, mites i consells directament letals. El biaix dels xatbots és el biaix del gran repositori digital mundial que enredaires de tota mena, per innocència o mala fe, han contaminat amb deixalles tòxiques, així en matèria de política com de religió, història, geografia, cosmologia... o salut. Per tant, no te’n refiïs i ves al metge.

L’1% – Dècima amunt o avall, Manresa es manté força estable entorn de l’1 per cent de la població de Catalunya. Quan el govern de Jordi Pujol va llançar el famós «som 6 milions», Manresa comptava uns 65.000 habitants, un 1,1% del total nacional. Des de llavors hi ha hagut moments d’estancament i de recuperació, però sense cap daltabaix considerable, cap d’aquells xocs demogràfics que es tradueixen en un fort despoblament mentre el país creix o en una expansió accelerada i ingovernable molt per sobre del ritme general. Si ara Manresa pot dir, potser amb una certa satisfacció o potser amb una raonable preocupació, «som 82.000» és perquè Catalunya diu «som 8,2 milions». I els reptes nacionals i municipals per la xifra són força semblants.

Heretge Mendoza –«Patró de Cavalleria, vetlleu per la pàtria mia», comencen uns dels molts goigs dedicats a sant Jordi, que no impressionen gens ni mica Eduardo Mendoza. Eficaç en l’objectiu d’atraure l’atenció mediàtica i guanyar pàgines de premsa i hores de ràdio i televisió, l’escriptor ha declarat que el matadracs nacional ha estat afegit sense permís a la festa del llibre, i que era un maltractador d’animals probablement analfabet. No és gens estrany que li hagin plogut els improperis, començant pel d’«espanyolot». Que la portaveu del Govern en persona hagi sortit a rectificar-lo satisfà la màxima aspiració de l’heretge, ara que ser-ne no implica el perill de cremar de veritat en una foguera de veritat. L’autor de Sin noticias de Gurb publica novel·la i ha aconseguit que parlin d’ell la vetlla del dia de vendre llibres; si s’hagués limitat a parlar de la seva nova obra, hauria passat més desapercebut.

(Article publicat a Regió7 el 18/04/2026)

Mendoza: és el Dia del Llibre el que va "ocupar" Sant Jordi, no al revés!

Déu n’hi do la gresca que s’ha muntat al voltant d’Eduardo Mendoza i les seves paraules sobre la Festa del Llibre i la diada de Sant Jordi. A l’escriptor barceloní en llengua castellana no li agrada que vagin junts. Diu que el sant no pinta res a la gran jornada llibresca. Com si el cavaller llegendari fos un okupa de la data.

Les reaccions han estat de dues menes: el blasme, general i sovint molt irritat (cremar-li llibres? de veritat?), i la defensa des de l’argument que Mendoza és de la broma i a Catalunya el sentit de l’humor va escàs. Per als que s’ho han agafat seriosament, aclarim una dada: no és sant Jordi qui s’ha ficat al mig del Dia del Llibre, sinó aquest el que s’ha matrimoniat amb l’onomàstica.

Sant Jordi se celebra a Catalunya des de l’Edat Mitjana i al segle XV va ser declarat oficialment com a sant patró de la nació. D’aquells segles pretèrits ve també el tema de les roses. Durant la Renaixença es converteix en la festa cultural i patriòtica més important de l’any per al naixent catalanisme. En canvi, la Festa (o Dia) del Llibre per la data del 23 d’abril és una novetat del segle XX, impulsada per l’editor valencià Vicent Clavel i Andrés. Es va celebrar per primera vegada en l’àmbit espanyol el 7 d’octubre de 1926. Va ser el 1930 quan es va moure la data cap al 23 d’abril, aniversari de la mort de Cervantes, que a Catalunya tenia el valor simbiòtic de la unió amb Sant Jordi.

Per tant, el Dia del Llibre se celebra per Sant Jordi, i no al revés. A qui no li agradi la coincidència, que promogui desplaçar la festa llibresca, però la immensa majoria de catalans no hi estaria d’acord.

Sor Lucía s'enganxa amb Podemos, Rosalía i els fotoperiodistes, els municipals tornen a ser la Urbana

Sor Lucía Caram s’ha enganxat amb el portaveu de Podemos a Castella-Lleó, Pablo Fernández, en un programa de xerrameca televisiva (En boca de todos). La religiosa manresana potser s’ha equivocat en deixar-se endur per la dinàmica de picabaralla que caracteritza aquests espais, però mirant fredament la categoria dels confrontats, ens podem preguntar què aporten les dues parts a la societat. Què ha fet sor Lucía? Enviar ambulàncies a Ucraïna, buscar aliments per als necessitats, impulsar programes i fundacions contra la pobresa infantil, per la salut mental o pel diàleg interreligiós, i moltes altres coses. Què ha fet Podemos a Castella-Lleó? Llançar aigüera avall milers de vots d’esquerres a les darreres autonòmiques, amb zero diputats. Pels seus fets els coneixereu.

Rosalía i els fotoperiodistes - Durant dècades les estrelles del pop han necessitat els fotoperiodistes per promocionar-se . Per a la majoria continua sent així, però no per a les més grans del firmament. Per a elles la relació és la contrària: són els fotògrafs els que necessiten les estrelles i aquestes es permeten excloure’ls dels concerts, ja que prefereixen controlar al màxim la seva imatge i els diners que se’n poden treure. Els mitjans parlen de l’estrella per aconseguir audiència, mentre ella obté la popularitat de la viralitat. Les justificades protestes corporatives del periodisme, com les que ha motivat la gira de Rosalía, no restaran ni un gram a la massa de seguidors

Pulvuis eris -Ets pols i en pols et convertiràs. Una funerària ofereix escriure missatges en una pissarra a la tapa del fèretre del difunt, però tots sabem que seran destruïts en la descomposició o la incineració. Tant se val: el que s’escrigui en aquesta superfície no li estarem dient al difunt, encara que ho redactem en la segona persona del singular, sinó a nosaltres mateixos. Però, de fet, tot el cerimonial del comiat respon al mateix esquema: les coses que s’hi diuen s’adrecen bàsicament als vius que hi participen i, per als creients, a l’Altíssim.

Municipals - L’Ajuntament de Manresa decidirà avui que la Policia Local es torni a anomenar Guàrdia Urbana, com fa uns anys. Retorn als orígens... parcial, perquè més abans havien estat «municipals». Els «urbanos» eren cosa pròpia de Barcelona, i els manresans van continuar parlant de «municipals» força temps.

(Article publicat el dijous 16/3/2026 a Regió7)

Albiol insulta el Bàsquet Manresa. A les armes, ciutadans!

Foc d’encenalls, espetecs de piula, espurnes de pirotècnia: les batalles entre banderes esportives tendeixen a inflamar-se tan de pressa com es desinflen. En aquests temps de populisme, no tant diferents dels anteriors, brandar l’estendard del club local contra el club rival sempre resulta profitós, i els polítics més espavilats ho saben perfectament. No els costa gaire aprofitar-ne les potencialitats, ja que les engrescades aficions piquen l’ham amb delectança i els fan més de la meitat de la feina.

Es tracta d’habilitats en les quals Xavier Garcia Albiol és un mestre consumat. La seva traça en les guerres de campanar l’ha demostrada en apuntar-se a una competició de pati de col·legi amb el seu equivalent de Vigo, Abel Caballero, per veure qui aixeca el cucurutxo de Nadal (en diuen arbre) més enorme. I milers de badalonins, i de viguesos, s’entusiasmen cada any amb aquesta puerilitat i discuteixen si l’estrella del capdamunt compta o no compta a l’hora de mesurar l’alçada. Com ens agrada presumir!

Aquest diumenge ’ocasió li ha vingut donada pel partit de bàsquet entre el Manresa i el Joventut, amb victòria de l’equip del Bages. Albiol va fer un tuit dient que el partit important per als badalonins era l’europeu d’avui a Atenes. Uns quants aficionats manresans van acusar-lo de condescendència, Albiol va contraatacar menyspreant el pavelló del Nou Congost, el club va fer un comentari educat apel·lant al respecte, i el regidor d’esports manresà, Anjo Valentí, hi va ficar cullerada etzibant-li: «no crec que et pagui la pena entrar a opinar d’aquesta manera. I menys vacil·lant sobre equipaments municipals d’altres municipis. Poc exemplar». Entoma, nano!

Si aquesta mena de jocs diverteixen les criatures, deixem que siguin felices tirotejant-se amb pistoles d’aigua. Pot semblar que la posició més raonable seria instar-los a abandonar qualsevol forma d’agressivitat i compartir la joia d’una amistat entranyable, però fa molts segles que la mainada, arreu, s’agrupa en colles que busquen l’enfrontament. Fins fa poc eren batalles a cops de rocs i bastonades; avui està mal vist fer sang (quan n’hi ha un cas ens commociona), i l’agressivitat es deriva als videojocs de matar, però el gen bel·licós persisteix i també modela actituds en la vida adulta. Mentre només sigui un joc, un llançar-se tuits pel cap i titulars als mitjans, no hi ha gran cosa a dir. Però que la batussa no surti del pati.

(Article publicat a Regió7 el 14/03/2026)

Ministre Puente, vingui en tren a Manresa

Óscar Puente va fer dijous una visita llampec a Catalunya per parlar de Rodalies amb Salvador Illa, davant d’un mapa estès sobre la taula. Veni, vidi, marxi. No preguntes de la premsa. Les respostes les xiula el vent. Al ministre de Transports se li pot agrair que admetés el desastre absolut de Rodalies en compareixences parlamentàries a Madrid, però si no explica fil per randa quan i com ho arreglarà, no ens diu res que no sapiguem. «Vostè té mal de panxa», va dir-li el metge al pacient. «I per què es pensa que he vingut?», va respondre l’afectat.

Ens agradaria imaginar que la visita va ser tant curta perquè té intenció de repetir-la aviat, i per a quan això passi, des d’aquí li fem una proposta: prescindeixi de les reunions oficials i acompanyi’ns en un recorregut vivencial per la xarxa de Rodalies i Regionals. Això sí: reservi’s més d’un dia, perquè amb vint-i-quatre hores no en tindrà prou.

Pot començar per la línia de Barcelona a Puigcerdà, però haurà d’agafar un autobús de Barcelona a La Garriga i després un altre des de Ripoll fins la Cerdanya. Màxima simplicitat. L’endemà pot gaudir del trajecte Barcelona-Lleida pel Bages, que circula tres cops al dia i inclou un canvi de tren a Terrassa i un altre a Manresa. Entre una cosa i l’altra, cinc hores.

Anar i tornar l’ocuparà tota la jornada i acabarà cansat, així que el tercer dia pot fer un desplaçament curt: fins la Universitat Autònoma. Això sí, amb els Ferrocarrils de la Generalitat, perquè els de la seva Renfe no circulen.

Però l’experiència realment transformadora serà aventurar-se per les línies que van de Barcelona cap al sud. Per començar, a la de Sitges i Vilanova hi ha un bon tros de via única perquè estan arreglant l’altra: poc a poc i bona lletra. Si es tracta d’anar a Tarragona, Reus, Valls, Tortosa, o a Lleida per Montblanc, la cosa va així: en tren de Barcelona a Castelldefels, en bus de Castelldefels a Coma-ruga, i en tren de Coma-ruga en endavant. Però si va a Flix o Riba-roja, a Reus haurà de baixar del tren i pujar a un autobús. En total, dos trens i dos busos amb vistes a l’Ebre. Benvinguts a Kafkalàndia.

Torni, ministre. Visqui l’emoció de les Rodalies, alliberi’s de l’esclavatge del rellotge i descobreixi les virtuts relaxants de viatjar sense pressa. I si ens avisa amb temps, els manresans li organitzarem un comitè de benvinguda quan faci escala a l’estació del Nord. Res d’excessiu: unes pastes i unes amables pancartes.

(Article publicat a Regió7 l'11/3/2026)

Diputats, solucioneu l’estafa de l’IRPF!

A principis d’any la Seguretat Social em va informar que la meva pensió de jubilació s’havia incrementat un 2,7% per compensar els efectes de la inflació. Però la calculadora em va dir que l’ingrés mensual al compte corrent només havia crescut un 2,2%. On havien anat a parar les cinc dècimes perdudes pel camí?

La resposta es diu «estafa de l’IRPF sense deflactar». Consisteix en el fet que Hisenda em descompta més percentatge de la pensió que l’any passat. No tant sols més diners, sinó més percentatge.

L’IRPF és un impost «progressiu». Si fos proporcional, qui guanya el doble pagaria el doble. Però com que és progressiu, quan augmenten el ingressos també augmenta el percentatge reclamat per Hisenda. Si la revisió de la pensió segueix el cost de la vida, però la porció de pastis que es menja Hisenda és més gran, amb el que em queda puc pagar menys factures.

Ara que comença el període per fer la declaració de la renda, pot ser un bon moment perquè cadascú faci números i vegi com l’afecta el mecanisme; quina part de la millora dels seus ingressos ha estat devorada per la màquina fiscal. Si fan el càlcul per als darrers cinc o deu anys, potser s’esgarrifaran per la clatellada.

Aquesta distorsió s’evitaria «deflactant» els tipus de l’IRPF, és a dir, canviant cada any l’escala de l’impost per compensar els efectes de la inflació. Els ingressos que augmentessin com el cost de la vida pagarien cada any el mateix percentatge, i no un de superior. Es tractaria de moure l’escala cap avall en la mateixa mesura que els preus ho fan cap amunt, per quedar-nos on érem.

Això és el que no fa cap govern, de cap color, i amb aquest oblit executen una escalada fiscal d’amagatotis. Si el país necessita impostos més alts, s’ha de dir obertament i discutir-ho als parlaments. És el que toca en democràcia.

Encara més: la deflactació no es pot deixar en mans del govern, sinó que s’hauria de convertir en una llei de compliment obligat i automàtic per la qual, en conèixer-se les dades d’inflació, els ordinadors d’Hisenda corregissin l’escala i publiquessin els nous tipus, sense la intervenció discrecional del ministre de torn. Em pregunto què esperen els nostres diputats a presentar les corresponents proposicions de llei al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya.

Així no ens enredarien d’aquesta manera. No se n’alegrin gaire: com que són llestos, ja inventarien altres enganys.

(Article publicat a Regió7 el 9/3/2026)

Massacren en nom de Déu. Si aquest és el regle del cel...

Amb la bretxa de la muralla plena de cadàvers amuntegats de cristians i musulmans, el personatge Balian d’Ibelin, defensor de Jerusalem contra l’ofensiva de Saladí, pronuncia aquestes paraules: «Si aquest és el regne del cel, que Déu faci amb ell el que vulgui». Bailan acaba de pactar la rendició de la ciutat a canvi que tots els que hi romanen puguin marxar-ne amb llibertat i seguretat. És el clímax de la pel·lícula de 2005 El Regne del cel, de Ridley Scott, gran espectacle visual i nodrit repositori de frases com l’esmentada, el record de la qual que ve a tomb justament aquests dies, quan l’Iran teocràtic dels aiatol·làs, dirigit per una cúpula religiosa que s’empara en la submissió a Al·là per justificar la seva tirania, es defensa d’uns Estats Units el líder dels quals es fa beneir per les autoritats religioses evangèliques i s’empara en el nom de de Déu per reclamar la victòria de les seves armes. Com si no ens haguéssim mogut del segle dotzè, quan els monarques cristians d’Europa responien a les crides del Sant Pare per marxar sobre Jerusalem i expulsar-ne els àrabs. N’hi ha per fregar-se els ulls i preguntar: encara estem així?

La lectura bel·licista de l’Islam és tant antiga com la religió mateixa de Mahoma, però encara és més antiga la cristiana («in hoc signo vinces»), ni que sigui perquè l’Església catòlica és uns quants segles anterior. Quant al judaisme, l’Antic Testament és ple de cites molt útils per justificar les armes de conquesta amb la benedicció de Jahvè. Al voltant de les tres religions del llibre hi ha grans experts en espigolar passatges i esmolar interpretacions segons convingui. Qui estigui lliure de pecat que tiri el primer versicle.

Els bitllets del dòlar contenen en el seu revers la frase «In God we trust», «en Déu confiem», que és el lema oficial dels Estats Units des del 1956. És habitual que les escoles comencin la jornada amb el «jurament de lleialtat a la bandera» que conté la definició del país com «una nació sota Déu». Trump ha convocat els estatunidencs a un gran aplec a Washington el mes vinent per resar. Els que aquests dies es llancen Déu pel cap podrien recuperar la pel·lícula de Ridley Scott; així s’entrebancarien amb la frase que pronuncia un dels personatges, Tiberíades: «He donat a Jerusalem tota la meva vida. Primer, vaig pensar que lluitàvem per Déu. Després em vaig adonar que lluitàvem per la riquesa i la terra. Em vaig avergonyir». Mutatis mutandis, avui podria afegir-hi el petroli.

(Article publicat a Regió7 el 7/3/2026)

TACO: Trump ha fet un pa com unes hòsties

TACO no és només una forma de menjar ràpid mexicà, amb carn i verdues embolicades en un pa pla circular, també és l'acrònim per Trump Always Chiken Out, és a dir, Trump sempre s’acovardeix. El President Of The United States, POTUS, per continuar amb els acrònims, s'acaba d'empassar la promesa de la definitiva derrota d'Iran i l'amenaça de tornar els perses a l'Edat de Pedra. Després d'aquestes setmanes de destrucció, despesa militar enorme i greus perjudicis a l'economia mundial, cap dels grans objectius de la seva ofensiva no ha estat aconseguit. Morts i danys a les infraestructures poden haver estat absolutament en va. L’estret d’Ormuz estava obert abans de l'ofensiva, i que torni a estar-ho amb l'alto el foc és quedar-nos on érem. Teheran continua en possessió d'urani enriquit a poca distància de poder fabricar la Bomba, i de míssils de llarg abast. La dictadura teocràtica dels aiatol·làs no només no ha caigut sinó que s'ha radicalitzat. La mort d'alguns dels seus màxims dirigents ha estat solucionada amb una estudiada cadena de successions. Els Estats Units han sembrat la desconfiança entre els seus aliats europeus i el mateix Trump pateix un desgast perceptible entre els seus ciutadans. Rússia hi suca pa. A Pequín acaronen un gat.

Ja que parlem de tacos, d'això se’n diu fer un pa com unes hòsties

s.

 

Un savi manresà desmitifica l'Artemis II: "Menys ambiciosa que l'Apolo VIII" (1968)

Coses que ha explicat a Regió7 el manresà Ignasi Ribas Canudas, director de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i investigador a l'Institut de Ciències de l'Espai (ICE) del CSIC, amb responsabilitats d’alt nivell en diverses missions espacials, i que es poden resumir així: a l'Artemis II hi ha molta propaganda.

Unes quantes frases seleccionades:

«Té una motivació política i estratègica, perquè hi ha una pugna entre potències interessades, entre els  Estats Units i la Xina».

«Ara el que hi ha és una forta campanya mediàtica per captar l’atenció del món sencer. Aquí es nota la  potència comunicativa de la NASA, de la qual tothom està molt pendent».

«Artemis II, que porta quatre astronautes a fer una volta a la Lluna i no orbitar-la, és molt menys  ambiciosa del que va ser l’Apolo VIII en el seu moment».

«No és veritat que sigui la primera vegada que els ulls humans puguin veure la cara oculta de la Lluna. Hi ha coses concretes que s’han vist millor ara que abans per temes d’il·luminació, però no és tan  espectacular com s’ha pintat».

Aquí, text complet de la conversa de Francesc Galindo amb Ignasi Ribas   

Estat aconfessional, calendari catòlic

La Setmana Santa té un sentit profund per als catòlics devots, que són només una part de la societat, però es converteix en calendari festiu per a tothom, en dies de pausa a mig camí entre les festes nadalenques i les vacances d’estiu. De les tres fites, les dues primeres estan ancorades al fet religiós, digui el que digui l’aconfessionalitat constitucional, sempre plena de matisos.

Aquest any, com tots els anys, hi ha catorze dies festius intersetmanals al calendari: vuit d’estatals, quatre d’autonòmics i dos de locals. Dels dotze primers, establerts pels governs espanyol i català, vuit tenen denominació religiosa. Pel que fa als locals, cada municipi tria els seus, però a Manresa, per exemple, el tema religiós és ben palès a tots dos, i explica la celebració de sengles misses solemnes. Per tant, deu de catorze.

Els festius de motivació religiosa espanyols o catalans d’aquest any són els dies de Reis, Divendres Sant, Dilluns de Pasqua, Sant Joan, l’Assumpció (Mare de Déu d’Agost), la Immaculada Concepció, Nadal i Sant Esteve. Són laics Cap d’Any, el Primer de Maig, La Diada i el 12 d’octubre. Falten, per escaure’s en diumenge, Tots Sants i el dia de la Constitució.

Quant a les festes locals, a Manresa se celebren la Misteriosa Llum, prodigi atribuït a la benvolença de la Mare de Déu de Montserrat, i la Festa Major, que commemora el trasllat a la ciutat de les relíquies de santa Agnès, sant Fruitós i sant Maurici gloriós. Al conjunt de Catalunya és majoritari el costum de vincular la festa gran amb una data religiosa, i si no se’n té de cap de pròpia o adient, sempre queda el recurs d’emparar-se en santa Maria i celebrar-la per l’Assumpció –cas del barri barceloní de Gràcia.

Divendres avançaven lentament els penitents de les processons i les cues dels remuntadors a les estacions d’esquí. Però tant si han recorregut els carrers amb vesta i cucurulla com si han lliscat per la neu amb els esquís, EL Dilluns de Pasqua toca desembolicar la mona. La pastisseria és el ciment que lliga les diferents vivències de les festivitats polifacètiques.

(Article publicat inicialment a Regió7 el 4/3/2026)

La Lluna en un cove (de Jules Verne a Artemis II passant per Tintin)

La missió Artemis II viatja cap a la Lluna amb quatre astronautes que no la trepitjaran, sinó que li passaran per darrera i tornaran a la Terra. L’allunatge es deixa per a una missió posterior.

La idea de volar fins la Lluna, voltar-la i tornar sense baixar-hi ja l’havia desenvolupat al segle XIX l’imaginatiu i fascinant Jules Verne a les novel·les De la Terra a la Lluna (1868) i Al voltant de la Lluna (1869), aplegades després en un sol volum. En aquesta ficció els astronautes viatgen dins d’una gran bala disparada per un canó descomunal. El novel·lista va emplaçar correctament el seu canó a Florida, a prop d’on més endavant s’establiria Cap Canaveral, la base de llançament de les missions Apollo, però els científics no van trigar a advertir que la velocitat del projectil aixafaria els tripulants al seu interior. En tot cas, l’interès de Verne era narrar aventures i inventar móns desconeguts; així, els astronautes descobreixen les restes d’antigues civilitzacions desaparegudes a la cara oculta del satèl·lit.

També es pot objectar el rigor científic dels dos àlbums lunars de Tintín, Objectiu: La Lluna i Hem caminat damunt la Lluna (1950-1953) però, llamp de llamp!, a quin lector l’importava que un coet autoportant d’anada i tornada fos inviable?

Anar i tornar sense allunar és el que va fer la missió estatunidenca Apollo VIII l’any 1968 per preparar la passa següent i definitiva, que faria la missió Apollo XI quan Armstrong i Aldrin van deixar l’empremta de les seves botes a la pols lunar. De la mateixa manera, l’Artemis II serveix per preparar els futurs allunatges, orientats a establir una base des d’on abordar més tard la conquesta de Mart.

Diu la llegenda que un pescador de Vilanova i la Geltrú va quedar fascinat pel reflex de la lluna plena en un mar en calma i la va voler pescar, primer amb la xarxa de la barca i després amb l’ajuda d’un gran cove, però per molt que ho provava, no l’aconseguia. En tornar a port ho va explicar als seus companys, que encara riuen. Segons estudiosos vilanovins, aquest seria l’origen de l’expressió «voler la lluna en un cove» per designar ambicions impossibles o molt difícils de realitzar. Fins la formulació del programa Apollo, anar a la Lluna semblava l’ídem en un cove, i tanmateix es va aconseguir. La darrera visita data del 1972; l’any a sobre va esclatar la crisi del petroli i tot es va enfosquir. Però fa rumiar que hagin passat cinquanta-quatre anys abans de tornar-hi.

(Article publicat a Regió7 el 4/3/2026)

Els déus del bàsquet han il·luminat l’alcalde de Manresa

«Hi haurà més alegria al cel per un sol pecador que es converteix que per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se», diu la paràbola de l’ovella perduda (Lluc 15,7). Exulta de joia el cel del bàsquet per la conversió de l’Ajuntament de Manresa, que ha abandonat l’heretgia reformista i ha abraçat la veritable fe en el pavelló nou de trinca.

Ho anunciava Regió7 en portada: «Manresa renuncia a reformar el Nou Congost i apostarà per construir un altre pavelló». Que és el que sempre havien volgut el club que l’utilitza preferentment i la seva engrescada afició. El govern municipal no ho veia clar, però la llum ha arribat als seus ulls. Potser va prendre la decisió el 21 de febrer?

No seriem catalans si no ens féssim la mateixa pregunta que Josep Pla davant la lluminària nocturna de Manhattan: «Tot això, qui ho paga?». Alcalde i regidors manresans han estat buscant diners per a un pressupost inflacionari, que ha passat de sis milions per a reformes indispensables el 2022, als entre 18 i 20 milions de finals de l’any passat per a una transformació ambiciosa. Ves que des de llavors no hagi aparegut alguna nova expansió davant la qual l’alcalde hagi pensat: preu per preu, sabates grosses.

El Nou Congost compleix enguany el 34è aniversari. Ja són anys! El va aixecar l’alcalde Sanclimens, que va aconseguir diners de l’hipermercat Pryca com a torna de la seva implantació a la ciutat. A veure quina carambola s’empesca en Marc Aloy perquè li paguin el nou pavelló.

Els aficionats al bàsquet que es deleixen per un nou recinte han d’estar agraïts al Barça, etern rival. Les obres d’ampliació del Camp Nou, amb els seus constants endarreriments, poden haver neguitejar els dirigents i directius manresans, fent-los imaginar el malson de dos o tres anys de Congost empantanegat.

Un desconfiat de mena podria afegir una altra línia de reflexió. Hem dit que al club i als seguidors els ve més de gust un pavelló nou que la reforma de l’actual, per ambiciosa que sigui. Aquests seguidors són molts i molt intensos, de manera que a un alcalde amb pretensions de reelecció no li convé tenir-los com enemics, ni que l’oposició llanci les xarxes per pescar vots en el mar del seu descontent.

No cal que siguem paranoics. Segur que el cop de timó no té res a veure amb que faltin tretze mesos i mig per a les eleccions municipals. És, simplement, un cas d’«illuminatio». Gaudeamus.

(Imatge ChatGPT)

(Article publicat a Regió7 el 31/03/2026)