Per salvar-lo dels vàndals, diré que Ramon Bacardit no és de dretes

Com a contribució a una convivència en pau i per evitar que ningú no prengui mal estic disposat a proclamar que Ramon Bacardit Reguant, líder de Junts per Catalunya a Manresa, que acaba de pactar la futura candidatura municipal amb Sergi Perramon, ex-Front Nacional, no és de dretes. Faig aquesta afirmació per no perjudicar la persona d’en Bacardit ni la seva formació, que té tot el dret del món a fer política en un clima de respecte. I ara els explico el motiu d’aquesta declaració, que molts lectors trobaran inesperada i àdhuc incomprensible.

La setmana passada, en aquest mateix espai, vaig recórrer a la ironia per escriure que a Manresa (i a Catalunya) gairebé ningú no és de dretes, o al menys així es dedueix de les diferents autodefinicions que s’escolten a la conversa política. Hi ha gent que es declara d’esquerres sense manies, però ben poca es declara de dretes. Si fem cas del que diuen, país i ciutat estan políticament descompensats.

En anatomia, els cossos tenen un costat esquerre i un de dret, amb una ma, un peu, una orella, etcètera, de cada. El fetge és a la dreta i la melsa és a l’esquerra. Succeeix el mateix amb tot el que veiem, amb els objectes i els paisatges, i si no distingim la dreta de l’esquerra, tindrem problemes al conduir. Però en política la cosa funciona diferent. O es veu diferent.

La raó me l’ha explicat en Ramon Bacardit en un missatge a X. Diu el següent: «Hi ha diversos motius pels quals a ningú li agrada ser titllat de ser de ‘dretes’ a Catalunya. El més evident seria pel fet que quan t’assenyalen que ets de dretes, automàticament s’activen els moviments d’extrema esquerra degudament dirigits, per a realitzar el corresponent assetjament, vandalisme i odi contra la formació política assenyalada».

Jo no vull que la formació d’en Bacardit, ni ell mateix, siguin objecte d’assetjament, vandalisme i odi. Condemno que els amenacin en cartells o pintades, o que els pengin en efígie i els trenquin els vides del local com en una recent manifestació feminista/anticapitalista. Per evitar que res d’això no es repeteixi, estic disposat a afirmar que no són de dretes, i per tant, prego que els deixin fer política en pau i que se’ls combati amb la paraula i les idees, com toca en democràcia. I tot seguit afegeixo: faria el mateix prec i les mateixes condemnes si ells diguessin que són de dretes, perquè hi tindrien tot el dret. Al capdavall, si no hi ha dreta, no hi ha esquerra, i tot és una sopa indiferenciada.

(Article publicat a Regió7 el 26/03/2026)

Ni Illa i Sánchez: ens manen els maquinistes de Renfe

Ja njomés faltava aquesta notícia per confirmar el que ja sabiem: que el sindicat de maquinistes té el poder polític agafat pel coll.

Destapen una trampa d'espavilats, que potser és delictiva (falsificació de document?), i la direcció de Renfe mira cap a una altra banda per no molestar.

Cada vegada que Estat i Generalitat parlen de traspàs de Rodalies, hi ha misteriosos rosaris d'incidències al servei. I és que els maquinistes no volen.

El darrer pacte de traspàs és especialment descafeinat perquè els sindicats estaven disposats a anar a la guerra si Rodalies no continuava en mans de l'Estat en darrera instància.

Arran de l'accident de Gelida els maquinistes han exigit i obtingut decidir si les vies estan en condicions, i d'un dia per l'altre han aparegut centenars de punts crítics que necesisten mesos per posar-hi pedaços.

Qui mana a Catalunya? Els maquinistes de Renfe.

Qui mana a Espanya? Els maquinistes de Renfe.

Quan es transpassarà Rodalies a la Generalitat? Quan els maquinistes ho autoritzin.

Quan acabaran les revisions de la via que paralitzen el servei? Quan diguin els maquinistes.

Ni Illa i Sánchez: ens governen els maquinistes.

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20260326/11499260/maquinistas-rodalies-falsificacion-justificantes-trabajo.html

Catalunya va pel pedregar cap al col·lapse

Segons la Cambra de Barcelona, Catalunya necessita una inversió de 53.800 milions en infraestructures, d’avui fins al 2043, «per evitar el col·lapse».

És que encara no hi hem arribat?

Tranquils: gairebé ja hi som.

El carro de Rodalies va pel pedregar, talment sembla que es mogui amb rodes quadrades sobre vies abonyegades per túnels de sorra. El sistema de carreteres de l’àrea metropolitana fa temps que ha passat el llindar de la saturació, i les vies que hi convergeixen, també. Quan plou els pobles petits queden aïllats per les esllavissades, i sovint sense xarxa de telefonia. El sistema educatiu treu males notes i els mestres estan enrabiats per l’esgotament i esgotats d’estar enrabiats, mentre els barracots esdevenen la «nova normalitat». Els metges de la sanitat pública denuncien que les dificultats de la carrera no compensen els sous que se’ls paguen, la pressió que suporten i les males cares dels pacients atrapats en les llistes d’espera. Els governants presumeixen del creixement del PIB però el poder adquisitiu dels salaris s’estanca mentre el cost de l’habitatge es dispara any rere any, fins convertir-se en un luxe. Aconseguir ajudes implica un laberint burocràtic i les hores concertades es compren als locutoris. La justícia bat rècords de lentitud, així pel civil com pel penal, i recórrer-hi equival a comprar loteria. Als pagesos l’esforç no els surt a compte i als pescadors no els deixen pescar. L’amanida demogràfica ha assumit més ingredients dels que pot integrar sense que es talli la maionesa. La llengua recula i la gent «es cau» als diaris. Si Europa ens mira, és de reüll. Els partits polítics són incapaços d’acordar uns pressupostos i de fer pinya a Madrid per arrencar un finançament suficient. Etcètera (substitueixin aquest «etcètera» per tot el que els vingui al cap). Col·lapse, diu?

Un corol·lari de la Llei de Murphy ens avisa que «per molt dolenta que sigui, tota situació és susceptible d’empitjorar». També la nostra? Segur que sí. Només calen uns quants anys més de balances fiscals extractives, inoperància política clamorosa i dinàmica econòmica desequilibrada, amb l’ajuda de l’anunciat cop de pèndol espanyol cap al nacionalpopulisme i de les conseqüències de la guerra de l’Iran, que ara mateix són una incògnita però s’han guanyat el dret a tenir-nos amb l’ai al cor. El col·lapse de la xarxa d’infraestructures de Catalunya, sobre el que alerta la Cambra de Barcelona, també passa per l’estret d’Ormuz.

(Article publicat el 24/03/2026 a Regió7)

Experiment Igualada de candidatura ERC-CUP-Comuns

Interessant: a Igualada s'han posat d'acord ERC, CUP i Comuns per anar junts a les municipals, però ho han fet per l'impuls exterior d'un grup de ciutadans d'esquerres que els han dit: potser que ja toca, oi?

A Manresa ningú és de dretes

Si li dius a un manresà que és de dretes, és molt probable que s’enfadi, perquè a Manresa ningú no es considera de dretes. Tothom és d’esquerres o dels que no creuen en les dretes i les esquerres. 

Segons el diccionari normatiu, «dret/a» significa «situat a la banda de llevant quan una persona està de cara al nord». Si no recordes quina és la teva ma dreta, al punt de migdia posa’t de cara a la teva ombra, i allà per on ha sortit el sol unes hores abans, allà hi ha la dreta. Però si ets català, o manresà, i la teva desorientació és política, pots tenir problemes, perquè aquests dos col·lectius patim una greu manca de simetria: som tot centre i esquerra, quasi sense dreta. Si ens contemplem al mirall ens veurem descompensadament d’esquerres. És estrany que el desequilibri no ens faci caure.

Això de les dretes i les esquerres (polítiques) s’origina a finals del segle divuitè dins l’Assemblea Constituent de la Revolució Francesa, en la que els més radicals, els jacobins, es van asseure a la banda esquerra de la sala, mentre els moderats ocupaven la contrària. Veiem doncs que són denominacions relatives des del seu mateix origen. En la visió horitzontal de qualsevol objecte hi ha una banda esquerra perquè hi ha una banda dreta, i viceversa, de la mateixa manera que hi ha un centre en la mesura que hi ha uns extrems. Si manca una de les bandes, el que era centre passa a ocupar el seu lloc relatiu, i apareix un nou centre entremig.

I per què hauria de mancar un dels costats, a la nostra política? Doncs per l’angúnia de dur penjada l’etiqueta. Per entendre-ho cal remuntar-se al fet que el franquisme era de dretes, molt de dretes, i els primers anys després de la dictadura ningú no volia que l’hi relacionessin; quan els alts càrrecs del règim van muntar un partit per controlar la Transició, es van dir «Unión de Centro Democrático». A Catalunya, si els de Suárez eren centristes, Convergència es definia de centreesquerra. Ja no cal dir els socialistes i els comunistes. De tot això ja en fa unes quantes dècades, els actors estan jubilats o enterrats, però l’estigma continua viu.

Als protagonistes del pacte de candidatura entre Ramon Bacardit (Junts) I Sergi Perramón (ex-Front Nacional) no els agrada que els diguin que són d’extrema dreta. Ni tant sols de dretes, probablement. Però la dreta és una posició relativa, que se situa a la dreta de les esquerres tant com les esquerres s’emplacen a l’esquerra de les dretes. I no passa res. Potser haurien de dir: «si creure el que creiem i defensar el que defensem és de dretes, ho serem, i ens agradarà més que ser d’esquerres». O potser encara és massa aviat. En tot cas, ¿i si debatem idees i propostes?

(Article publicat a Regió7 el 21/03/2026)

Si us plau, que la campanya electoral municipal no faci fàstic

Falten catorze mesos per a les eleccions municipals i això vol dir que passat l’estiu estarem en campanya permanent. Guanyaran presència els dards que es disparen els regidors de govern i oposició, avui de ressò força limitat, ja que els plens municipals, escenari de debats i penjaments, gaudeixen d’un seguiment força descriptible. I la qüestió, oportunament plantejada per en Pere Gassó en el seu darrer article, és si la llarga marxa cap al dia de les votacions estarà presidida per un debat d’arguments o per la polarització basada en la desqualificació. Sergi Perramon, per posar un exemple, es queixa del govern tripartit de Manresa perquè «saben que jo no represento l’extrema dreta» però igualment l’acusen de ser-ne: «quan entren en campanya, per defensar els interessos propis i la menjadora, han estat capaços de deshumanitzar i mentir d’aquesta manera».

A banda del fet que el govern municipal no és l’únic que situa Perramon a la punta dreta del ventall polític, la seva denuncia mereix una consideració: no pots, en la mateixa frase, queixar-te que algú et deshumanitza i acusar-lo de defensar la «menjadora», perquè aquesta també és una acusació deshumanitzadora, ja que a les menjadores s’hi atipa el bestiar. I els acusats podrien replicar que ets tu qui busca viure amb l’esquena dreta amb el sou de primer tinent d’alcalde. De fet, llançar-se les menjadores pel cap és un d’aquells exercicis tradicionals d’antipolítica que asfalten l’autopista per on arriben al poder els populismes més enganyosos. I si adoptem aquesta mena de discursos, no ens costarà gaire trobar exemples, a les polítiques catalana i espanyola, de grups impulsats per la denúncia de les menjadores que un cop a les institucions han gaudit sense manies de tot allò que denunciaven.

¿Podem esperar que el camí de les eleccions municipals estigui empedrat amb dades i certeses sòlides, il·luminat pels fanals de les idees i les propostes, i defensat amb bones tanques de l’amenaça de les desqualificacions a priori i la negació de l’adversari? Potser és una acumulació excessiva d’ingenuïtat, tot i que la dita desaconsella llançar pedres a la teulada del veí si la teva és de vidre, i com que ningú no és perfecte, tothom té fragilitats a la coberta de casa seva. És temptador buscar l’aplaudiment dels teus per la clatellada dialèctica a l’adversari, però la boxa sense guants ens porta a algun lloc positiu? O només a la infermeria?

(Article publicat a Regió7 el 19/03/2026. Imatge ChatGPT)

El Barça és de tots però només hi voten uns quants

Cada vegada els Estats Units elegeixen el seu president es publiquen articles defensant que el món sencer hauria de participar en la votació, ja que el resultat ens afecta ben directament. Ara mateix ho demostren la guerra d’Iran i els seus efectes sobre la nostra butxaca: la gasolina s’enfila com a preludi d’altres increments de preus i una possible crisi econòmica que ens complicarà la vida, i això ens passa per una decisió de l’estadant de la Casa Blanca, que és allà, donant ordres, sense que ningú ens ho hagi consultat.

Curiosament, no es fa la mateixa reflexió quan s’elegeix el president del Futbol Club Barcelona malgrat que afecta anímicament a moltes més persones que els participants en la votació. Diumenge Joan Laporta va guanyar el dret a un nou mandat de cinc anys en rebre un total de 32.934 vots, equivalents al suport del 68% dels votants; victòria inapel·lable en unes urnes a les que va acudir un 42% dels socis, que és una bona xifra si pensem que només es votava al Camp Nou i no hi havia meses electorals als barris de Barcelona i als municipis de Catalunya, com a les eleccions polítiques.

El Barça és un club, i això vol dir que, formalment, és propietat dels seus socis. La massa dels que ho són amb dret de vot supera la xifra de cent mil, que són molts. Però la massa real dels culers és molt superior, infinitament superior. Està formada per centenars de milions de persones de tot el planeta. A pertot arreu hi ha penyes barcelonistes on la majoria de membres no tenen el carnet de soci del club perquè no van sistemàticament al camp, però els dies de partit es reuneixen al voltant del televisor. Els seguidors dels perfils del club a les xarxes socials superen els quatre-cents milions. Els gols marcats i rebuts alegren o amarguen la jornada a molta més gent que els 143.000 socis. Les discussions entre nunyistes i cruyffistes, anys enrere, i les actuals sobre de qui és la culpa que no tinguem en Messi, impliquen el país sencer, però el dret a triar els responsables dels encerts i els errors és restringit als membres del cens social.

Dit això, potser cal afegir que qualsevol pot fer-se soci, i participar en l’elecció del president, per una mòdica quota anual que ara mateix està en els 225 euros, a canvi dels quals el club ofereix descomptes diversos, activitats i promocions. I, estrafent un conegut anunci, ser l’orgullós copropietari de la millor entitat esportiva i social de l’univers, no té preu.

(Article publicat a Regió7 el 17/03/2016)

Estudiar Dret porta lluny: fins a papa de Roma

La Fundació Universitària del Bages, FUB, no es pot permetre gastar diners en estudis que no atreguin un nombre suficient d’estudiants. Per això la seva oferta és diferent a la d’universitats clàssiques que imparteixen totes les branques de les ciències i les humanitats; més aviat es centra en aquells que tenen requesta perquè proporcionen sortides professionals i l’oferta no està saturada. Vet aquí, doncs, que prepara fisioterapeutes, logopedes, podòlegs, infermers, directius empresarials o mestres d’educació infantil. I des de fa un temps, també metges, branca amb la que s’ha atrevit en el marc de la UVic-UCC. Si en la llista hi troben a faltar certes carreres de tota la vida és perquè la direcció de la FUB pensa que no s’hi formarien cues de matriculació. Divendres, però, es va presentar la incorporació dels estudis de Dret, que es començaran a impartir la tardor vinent. Parlar de Dret, com de Medicina, és entrar en el terreny de les paraules universitàries majors. Metges i experts en lleis han estat professions prestigioses des de l’antiguitat, i si dels primers se n’han fet pel·lícules els segons han deixat la seva petjada en la història. Permetin-me proposar-los un exemple. El primer papa de parla catalana de la història de l’Església Catòlica va ser Calixt III, nom amb el que va regnar Alfons de Borja, nascut a Xàtiva el 1378. Fill de la petita noblesa, es va doctorar en Dret Canònic i Civil a l’Estudi General de Lleida. El noi era llest i va aconseguir una càtedra en cadascuna de les dues especialitats, però hi va renunciar centrar-se en fer carrera eclesiàstica, com a canonge i bisbe, i política, com a consultor i protegit del rei Alfons el Magnànim. El va acompanyar amunt i avall i va esdevenir-ne conseller en alta política. Va anar pujant graons fins assolir el capell cardenalici a Roma i vet aquí que, a la mort de Nicolau V, el conclave l’elegí papa per sortir d’un atzucac deliberatiu en la certesa que duraria poc, ja que tenia 76 anys. I així fou: va morir als 79, però va tenir temps d’impulsar la carrera del seu nebot Roderic, que uns anys més tard fou pontífex amb el nom d’Alexandre VI, el Borja dels grans escàndols, pare dels famosos Cèsar i Lucrècia. Es demostra per tant que estudiar Dret obre la porta a arribar lluny.

(Article publicar a Regió7 el 14/3/2026)

Dibuixar trens, somniar truites

Resulta molt engrescadora la idea d’agafar un tren a Manresa i baixar-ne a Girona, o a Lleida, al cap de només mitja hora. Un sospir tant breu que ni te n’adones, sense haver de conduir, en una butaca còmode dins un espai ben climatitzat. Quan arribes encara et queda mig diari per llegir. M’hi apunto, per descomptat.

Però encara m’agradaria més agafar un tren a Manresa i baixar-ne al cor de Barcelona al cap de mitja hora. Si vols, de tres quarts. Entesos: ara mateix acceptaria una hora, perquè els horaris vigents, quan es compleixen, s’apropen a una hora i tres quarts amb la Renfe i a l’hora i mitja amb els Catalans (ferrocates, per entendre’ns).

Per desgràcia, em temo que passaran molts anys abans que ens arribi cap de les dues meravelles: el ferrocarril transversal Lleida-Manresa-Girona que perfori serralades a 250 km/h i uns serveis de Rodalies que posin la capital del país a una distància raonable del Bages. Perquè la distància que compta, en matèria de transport de viatgers, és la que mesura la quarta dimensió: el temps. I en aquesta Girona i Lleida estan més a prop de Barcelona que Manresa, Vic o Igualada, diguin el que diguin els indicadors de quilometratge.

Provin d’anar a l’estació del Nord de Manresa i preguntin als pacients usuaris, mentre esperen el tren o l’autobús «alternatiu», què els sembla més urgent: situar Barcelona a una hora de viatge, o Girona a mitja hora. I si els sembla que la pressa per l’immediat no ha d’alterar les veritables prioritats, després de preguntar pel «més urgent» demanin pel «més important». Sospito que la resposta serà la mateixa, i ben aclaparadora, en tots dos casos.

Els estrategs governamentals i els experts assessors ens diran que tenen l’obligació de pensar a llarg termini i dibuixar la Catalunya del proper mig segle, i és veritat que els països seriosos ho fan d’aquesta manera. Però quan el transport que utilitza la majoria de la població està desmanegat, desgavellat i desprestigiat, quan és incapaç de complir dignament la seva funció, el fet d’encarregar la posada al dia d’uns estudis de fa dues dècades sobre el ferrocarril transversal provoca, com a mínim, un somriure amb moviment de celles.

Estem davant l’amenaça d’una crisi econòmica d’incert abast, amb la governació catalana penjant d’un fil i l’espanyola preparant-se per obrir les portes electorals a la Gran Reculada. M’entenen quan els dic que el fantàstic tren transversal va per llarg, i que Rodalies ens farà patir durant molts més anys?

(Article publicat a Regió7 el 12/3/2026)

Sánchez s’embolica amb la rojigualda: tremolem?

El «No a la guerra» del 2003 va tenir un ressò especialment massiu a Catalunya, amb en l’enorme manifestació de Barcelona i la transformació de la seva imatge en icona internacional. Al la mobilització hi va contribuir el fet que l’Estat espanyol s’involucrés en l’aventura bèl·lica de George W. Bush la per decisió de José María Aznar; per ser més precisos, l’Aznar de la majoria absoluta que havia substituït el català a la intimitat per la mandolina de la laminació autonòmica. Per això la protesta contra la guerra, és a dir, contra Aznar, va ajuntar al carrer els nacionalistes de diverses intensitats amb les esquerres d’obediència o fraternitat espanyoles. Només en quedava fora el PP (Ciutadans i Vox no havien nascut), que a les eleccions catalanes del mateix any va treure 9 nou diputats sobre 135.

Avui, al cap de gairebé un quart de segle, quan han passat per la Generalitat set presidents de tres colors diferents, el «No a la guerra» no va contra el govern espanyol sinó que parteix justament de la Moncloa, i per això és susceptible de ser contemplat des de Catalunya amb una barreja de comunió i desconfiança. Comunió perquè la ciutadania catalana té molt escasses simpaties per Donald Trump en general i la seva aventura iraniana en particular, que ara com ara està tenint conseqüències doloroses en el preu dels carburants, pròleg d’altres efectes inflacionaris. Desconfiança perquè la consigna ha estat llançada pel president espanyol, Pedro Sánchez, a qui miren amb diferents graus de recel –del més prudent al més abrandat– tots els partits catalans excepte, naturalment, el PSC, el qual, és cert, presideix la Generalitat, però amb els suport de només un 28% dels votants (equivalents a un 15% del cens).

La idea que circula per l’univers independentista es podria expressar d’aquesta manera: estem en contra de la guerra però tenim por que Sánchez ho aprofiti per tornar-nos a fotre. I per confirmar la temença, vet aquí que el monclovita s’embolica amb la bandera espanyola per escampar la bona nova de la seva pacífica determinació. Ha vist en el seguidisme trumpista de Vox i en la desorientada de Feijóo una gran oportunitat per discutir-los el monopoli del patriotisme: quina pàtria defensen els que s’ajupen al dictat de la Casa Blanca?, pregunta als qui li han retret els pactes amb amb ERC i Bildu. Però quan la Moncloa es nacionalitza, les perifèries tenen tot el dret del món a esperar urpades centralitzadores.

Bacardit i Perramon flairen d’on ve el vent

 

Això s’anima. Sergi Perramon ajudarà Ramon Bacardit a lluitar per l’alcaldia de Manresa. L’aconseguiran? El «pacte de la Llum» sumarà els vots que van obtenir per separat a les darreres eleccions? N’afegirà de procedents d’altres llistes? O en restarà, com passa de vegades si una part dels votants no veu clara l’aliança? La resposta definitiva la sabrem l’any que ve, quan es tanqui el recompte electoral, i una de provisional la tindríem si algú pagués el cost una enquesta fiable (que requereix centenars d’entrevistes). El que tenim, de moment, són els resultats del 2023 per fer uns quants números, sense gaires pretensions.

Si es repetissin els resultats del 2023, la suma del votants ocuparia el primer lloc amb vuit regidors, els mateixos que tenen ara per separat. La majoria absoluta se situa en tretze, de manera que per aconseguir-la haurien de convèncer els titulars de cinc dels altres escons, repartits igual com ho estan ara: 7 d’ERC, 4 del PSC, 3 de Fem i 1 de Vox. Però potser no caldria: el fet de ser el més votat donaria l’alcaldia a Bacardit si no es formés una aliança alternativa amb majoria absoluta.

Això passaria si es repetissin fil per randa els resultats de fa tres anys, però les raons per esperar variacions són nombroses. Per exemple, fa de mal dir si tots els votants d’Impulsem repetirien, o bé una part se’n desentendria. Aquests darrers ¿anirien a Bacardit per enyor convergent, o se n’allunyarien justament pel mateix? Al revés: Impulsem podria rebre vots que abandonessin Bacardit per la seva deriva? O aquests anirien a ERC? I si es presenta Aliança Catalana disposada a robar vots per la dreta? O si el Front Nacional, pel qual es va presentar Perramon, fes llista amb gent pròpia i d’Aliança? Alhora, cap dels altres partits té garanties de mantenir els resultats, i la regla d’Hondt pot fer estralls. No oblidem tampoc la «prima d’alcaldia» o tendència dels municipis a repetir alcalde si no n’ha fet cap de molt grossa.

En tot cas, els líders coalitzats han ensumat el vent i estan convençuts que el vaixell que llancen a la mar (o al Cardener) el tindrà de popa. El missatge que relaciona les pors d’un temps incert amb una percepció exagerada de la immigració (sobretot, la pobra) està fent fortuna i alimenta els grups que el converteixen en la seva principal pancarta, mentre perjudica els qui aposten raonablement pels matisos.

(Article publicat el 8/3/2026 a Regió7)

El 'patriotisme de la pau' antiamericà de Sánchez Supertàctic

Pedro Sánchez és un punyeter. Un murri, si ho volen més nostrat. Davant l’emprenyada hiperbòlica de Donald Trump, ha desenterrat el «no a la guerra» que fa vint-i-tres anys va treure centenars de milers de persones al carrer contra el suport espanyol a la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units. «No serem còmplices de quelcom dolent per al món per por a les represàlies» ha estat la resposta a les amenaces trumpistes. Crida nacional al patriotisme de la pau contra l’imperi de la guerra que al llarg de la història ens ha castigat més que no pas ajudat. Apel·lació a les arrels profundes d’un antiamericanisme polític compatible amb el consum dels seus productes culturals i fins i tot gastronòmics. Com els insurgents de La vida de Brian, romanitzats però contraris a Roma.

És l’ombra allargada del 98. El 10 de desembre de 1998 es va signar el Tractat de París pel qual Espanya reconeixia la independència de Cuba i cedia als Estats Units les Filipines, Puerto Rico i Guam. Va ser el preu de perdre la guerra de Cuba, promoguda per la burgesia independentista de l’illa, que la intervenció de Washington va decantar en poques setmanes. S’hauria pogut evitar amb concessions polítiques, però Madrid s’hi va tancar. A parer de molts historiadors, el «desastre del 98» va crear prosperitat en reconduir cap a la península les energies malgastades a ultramar, però la ferida moral va durar i perdurar perquè culminava la desaparició de l’imperi on mai no es ponia el sol.

«Els valents d’a bordo no varen tornar / tingueren la culpa els americans», diu l’havanera El meu avi, que tanca (o tancava) les cantades estiuenques. No només «ens van prendre» Cuba (on hi havia molts interessos catalans) sinó que després de la Segona Guerra Mundial van deixar Franco al seu lloc i fins i tot el van apuntalar com a fidel aliat anticomunista. I el 23-F el Departament d’Estat va parlar d’«afer intern». Ja només faltava que Donald Trump es dediqués a malparlar i insultar l’actual govern. La dreta hi suca pa, però molts espanyols se senten agredits: què s’ha pensat, aquest milhomes?

Ressuscitar el «no a la guerra» al cap d’un quart de segle no és una estratègia de política exterior a llarg termini sinó una tàctica de qui dia passa, anys empeny, com pertoca a aquest govern especialista a seguir la consigna del Cholo Simeone: «partit a partit». O, com deia Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué, «demà serà un altre dia».

(Article publicat a Regió7 el 5/3/2026)

Si la guerra és a la terra del petroli, mira el petroli

Durant la campanya electoral de 1992 que va dur Bill Clinton a la presidència dels Estats Units, el seu estratega James Carville va penjar al quarter general un cartell amb tres breus idees perquè tothom les tingués presents en adreçar-se als votants. Una dels tres era «l’economia, estúpid!». (Les altres eren «canvi vs. més del mateix» i «no oblidis l’atenció mèdica»). No era una frase per al gran públic sinó una consigna als propagandistes que s’havien d’adreçar a la gent en uns moments de recessió: «parla’ls de l’economia».

Avui, quan Donald Trump bombardeja Iran amb l’ajuda d’Israel, convé no perdre de vista la consigna de Carville i prestar atenció a l’aspecte econòmic de la qüestió. Això no va de canviar una dictadura per una democràcia (en tot cas, seria un efecte col·lateral); això va de moure peons, alfils, torres i cavalls en el gran i complicat escaquer mundial on s’enfronten Washington i Pequin, les dues grans potències econòmiques del moment. La una, consolidada, madura i amb problemes per mantenir l’hegemonia. L’altra, encara en fase ascendent però percebuda com una amenaça per l’indiscutible guanyador de la Guerra Freda. Els teòrics de la «trampa de Tucídides» creuen que aquestes situacions aboquen necessàriament a la guerra, però la destrucció mútua assegurada per les armes nuclears impedeix l’enfrontament militar directe.

Descartat l’apocalipsi, la guerra es lliura per altres vies, una de dels quals és sempre l’economia. Aquesta seria doncs, al mateix temps, l’origen i el mitjà de la confrontació. La dèria aranzelària de Donald Trump és un dels fronts de la batalla. Un altre és provar d’asfixiar la Xina per la banda del petroli que la seva economia necessita importar per no aturar-se. Veneçuela era un dels subministradors, i l’Iran n’hi ha estat venent amb descomptes espectaculars. La guerra escanya l’estret d’Ormuz, fa caure el subministrament de cru i gas i això perjudica moltes economies, però dona avantatge competitiu als Estats Units, autosuficient i exportador. Les seves grans petrolieres hi surten guanyant. Compte, però: el Japó va atacar Pearl Harbor a causa d’un embargament petrolier.

«Cui prodest», qui en treu profit. Aquesta ha de ser la pregunta, Si la guerra és a la terra del petroli, s’ha de mirar el petroli. I, naturalment, als fabricants d’armes, a raó de mil milions de dòlars gastats cada dia només pel bàndol ianqui. Els mercaders de la mort guanyen totes les guerres.

Pèrsia i Israel, històries mil·lenàries

Cir el Gran, rei de reis de l’imperi persa, va derrotar els exèrcits babilònics i es va apoderar dels seus territoris. Això va passar l’any 539 aC i una conseqüència va ser la tornada de milers de jueus a Palestina, d’on havien estat deportats mig segle abans per permetre als Bonney M. cantar Rivers of Babylon. Així d’antiga és la relació entre Israel i l’Iran, nom oficial de Pèrsia a partir de 1935.

La pertinença de l’actual Israel a l’imperi dels perses va durar gairebé dos segles, fins que el 332 aC va arribar Alexandre, seguit per les anades i vingudes dels hereus del seu imperi, la conquesta romana, la diàspora, un breu retorn dels perses, els bizantins, els successius regnes àrabs, l’imperi Otomà, el mandat britànic després de la Primera Guerra Mundial, i la creació de l’Estat d’Israel.

Si comptem que abans dels babilònics ja havien corregut per allà els faraons egipcis, el resum és que en la major part dels darrers tres mil anys l’indret ha format part d’algun imperi o regne forà, mentre que els temps d’independència han estat escassos i esparsos. I tanmateix mai no ha deixat d’existir un grup humà que, en les pitjors condicions de dispersió i persecució, ha mantingut la seva identitat com a poble, de la que neix el projecte de tornar a la terra dels avantpassats. Qui cregui que pot esborrar aquesta persistència amb bombes o míssils, no ha entès res. Les monarquies àrabs ho han acabat veient; el règim iranià, no, o això fa veure.

Pèrsia també ha estat conquerida i reconquerida per altres imperis al llarg dels segles, però a diferència d’Israel, son molt més llargues les èpoques no només d’independència sinó de constituir ella mateixa el centre d’un imperi amb extensos dominis. L’actual etapa de sobirania neix fa més de cinc-cents anys, durant els quals ha tingut expansions i reculades territorials considerables, però mantenint en el nucli una identitat lligada a la llengua i a la versió xiïta de l’Islam, a diferència del sunnisme que predomina als estats àrabs. Són noranta milions de persones que se saben hereves d’una història llarga i gloriosa, avui oprimides per un totalitarisme execrable però no per això disposades a obrir graciosament les portes a un invasor occidental i «satànic». Israel i Estats Units haurien de saber-ho, i probablement ho saben. La qüestió és si tenen alguna carta amagada per canviar el règim sense ocupar el territori. o, fins i tot, si realment volen canviar-lo o només esdentegar-lo i impedir-li vendre petroli a la Xina. 

Menys alumnes per classe beneficia més els mestres que els alumnes, segons un estudi

Esade ha publicat un estudi que qüestiona l'eficàcia de reduir el nombre d'alumnes per aula en relació al seu cost. Segons el el resum executiu del document: 

1. La reducción del tamaño de clase no mejora el aprendizaje de forma eficaz.

2. Los beneficios principales no recaen sobre el alumnado, sino en los adultos (docentes y familias). Esto ayuda a entender la alta demanda social de esta política y la receptividad institucional ante ella, pese a su impacto limitado sobre el aprendizaje.

3. Esta política requiere una inversión elevada y genera un impacto reducido sobre el aprendizaje. La evidencia disponible sugiere que otras intervenciones —como tutorías intensivas, políticas docentes o programas tempranos— ofrecen un rendimiento relativo mayor por euro invertido.

4. Las bajadas de ratios solo serían justificables, en el mejor de los casos, si se aplican de forma focalizada en centros con alta disrupción o con necesidades específicas, pero siempre combinadas con prácticas que amplifiquen sus efectos.

5. En definitiva, si el objetivo prioritario es mejorar los resultados académicos y el bienestar del alumnado, así como reducir la repetición, la evidencia analizada indica que la reducción generalizada de ratios no se encuentra entre las políticas más eficaces para alcanzar ese fin.

Es pot obtenir el document a https://www.esade.edu/ecpol/ca/publicaciones/clases-mas-pequenas-impactos-limitados-para-inversiones-elevadas/

Si falten patates, planta patates; si falten pisos, construeix pisos

Si notes que comencen a faltar patates, torna’n a plantar, i no estalviïs terra ni planter. L’escassedat es pot deure a moltes raons, des que les velles s’han fet malbé fins l’arribada d’un munt d’alemanys que no paren de demanar «kartoffelsalat», però tant se val: planta patates per tenir patates.

Si notes que falta habitatge, planta habitatge i així en tindràs d’aquí a un temps. Potser mentrestant hauràs de gestionar l’escassedat, però si no plantes, no la solucionaràs. No pots esperar que els demandants de pisos desapareguin espontàniament del mapa.

La patata es pot collir al cap d’uns mesos de plantar-la –l’espera depèn de la varietat–, mentre que els habitatges difícilment es poden lliurar el mateix any en què s’ha decidit construir-los. Dit això, cal afegir que tots els sectors involucrats es queixen que la lentitud dels tràmits allarga extraordinàriament els terminis. És com si per resoldre un episodi de manca de patates haguessis de passar-te dos anys fent papers abans de plantar les que necessites. Mentrestant, les poques unitats de tubercles que queden als magatzems augmentarien de preu i només les comprarien els estrangers rics.

L’asfíxia burocràtica no ajudaria gaire a resoldre la crisi de les patates, però tampoc no seria de cap utilitat que els polítics, siguin governants o de l’oposició, es passessin el dia tirant-se pel cap presumptes solucions que no ho són i poden tenir efectes secundaris. Amb la manca d’habitatge passa més o menys el mateix.

Tanmateix, l’administració gaudeix d’un avantatge: com que la burocràcia és cosa seva, té a l’abast les eines per escurçar al màxim els terminis quan ella mateixa necessita els permisos. Si és el govern el que decideix plantar patates, pot reformar la normativa i exigir als funcionaris que no l’entrebanquin. I si s’arromanga per aixecar promocions d’habitatges, ha de forçar l’agilitat equivalent. Ho fa? Vist des de fora, no ho sembla. Atesa la gravetat de la crisi, hores d’ara ja s’haurien d’haver posat els fonaments de desenes de milers d’edificis.

Reconeguem-ho: el món s’ha fet tant complex que es resisteix a la prospectiva i no veiem a venir els canvis. Convé esmolar el nas d’endevinar el futur, però també tornar-nos flexibles a l’hora de donar respostes als reptes que ens agafen desprevinguts, sigui en el camp de l’habitatge o en el de la patata, que és, com cantava La Trinca, «un assumpte molt pelut».

(Article publicat a Regió7 el 28/02/2026)

Joan Carles no ha tornat perquè no ha volgut. Feijóo, de què vas?

Hi ha una dita castellana, «aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid», que descriu la introducció oportunista i forçada d’un tema en una conversa. Doncs aprofitant el Pisuerga dels documents sobre el 23-F, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha demanat el retorn del rei Joan Carles, ara mateix establert a Abu Dhabi. La raó, segons el polític, és que els documents desclassificats mostren que el monarca no només no va ser còmplice del cop d’Estat sinó que el va aturar.

A veure si ens entenem: Joan Carles no va marxar pels dubtes sobre el seu paper en el 23-F. Si fos per això, hauria abdicat i s’hauria amagat fa molts anys, tants com aquests dubtes han estat circulant. Però si va marxar cobert de vergonya no va ser per això sinó per una conducta personal poc exemplar i per les investigacions sobre l’ocultació a Hisenda un munt de milions que no s’adeien amb les aportacions de l’Estat a la Casa Real.

Segona cosa: ara mateix la justícia espanyola no li reclama res. Les seves carpetes fiscals han estat oportunament tancades. De fet, de tant en tant viatja ostensiblement a Espanya, participa en regates gallegues, visita la part de la família que no li tanca la porta, i cap policia no l’ha anat a detenir amb una ordre judicial. Ergo, si volgués ja hauria tornat. No cal que el PP li ho proposi.

Feijóo és lliure de fer el que li sembli, però no s’acaba d’entendre que surti a promocionar algú de qui milions d’espanyols tenen una imatge negativa. La foto de l’elefant i l"amiga especial" s’ha superposat en la memòria a la intervenció televisiva del 23-F.

Integració, multiculturalitat, expulsió

Una  cel·lebració musulmana de la festa del xai a Manresa

No fa tant que les actituds respecte a la immigració procedent d’altres cultures es dividia, per pintar-ho matusserament, entorn de dos pols: la integració i la multiculturalitat. La integració propugna la necessitat d’orientar l’acció política, social, cultural i econòmica cap a l’objectiu que les persones nouvingudes i les arrelades comparteixin uns mateixos trets culturals, bàsicament els de la societat d’acollida. L’idioma és un element central d’aquest objectiu, que inclou des de les maneres de vestir fins els costums i les aficions del lleure, passant pel paper de la dona i el concepte de família. Integració és Michael Corleone parlant en anglès millor que en italià, allistant-se per lluitar amb els Estats Units a la Primera Guerra Mundial i prometent a la seva parella que no seguirà els «negocis» familiars, abans que l’atemptat contra el seu pare i l’assassinat del seu germà l’empenyin al costat fosc. El multiculturalisme, en canvi, admet i fins i tot celebra la coexistència en un mateix territori de cultures diferents amb escassa voluntat d’interpenetració, que mantenen l’idioma, la religió, els costums, les aficions i els preceptes morals, inclosos els que fan referència a la família i al paper de la dona. Per als defensors d’aquesta fórmula, que saluden l’assistència de les autoritats locals a la festa musulmana del xai, acceptar la diversitat fa més forta la comunitat en el seu conjunt. Per als contraris, la força només és tal quan tothom comparteix els trets bàsics de la mateixa cultura; portat a l’extrem, l’Estat modern ha pretès aconseguir una sola nació, amb una sola llengua i una sola religió. Per fer-ho cal que la societat existent assimili les incorporacions com l’allioli assimila i integra el raig de l’oli. El problema arriba quan no és un raig sinó una ampolla sencera la que s’aboca al morter, i la barreja es talla. Si quan encara no s’ha assimilat una incorporació relativament senzilla, perquè la llengua és germana i la religió és la mateixa, n’arriba una altra en què tot és diferent, llavors al debat entre integració i multiculturalisme s’hi afegeix una tercera proposta: la negació. No creiem que vulguin integrar-se, ens semblen massa nombrosos per acceptar-los tal com són, i es posa en marxa la dinàmica que acaba en les propostes d’expulsió massiva, derivades d’un procés per culpar-los de tots els mals reals i imaginaris. I en temps de desconcert, de malestars no en falten.

Llop Astut, Pica-soques, Falcó, Tapir i Mosca no eren 'therians'

Llop Astut, Pica-soques, Falcó, Tapir i Mosca. Els noms el sonaran si van llegir la revista Cavall Fort en els seus inicis, fa més de seixanta anys. Són els membres de la Patrulla dels Castors, un grup de minyons escoltes que van començar les seves aventures dibuixades l’any 1954 en francès i a partir del 1963 en català. Però, malgrat els noms, no eren cinc animals més o menys antropomòrfics en un entorn igualment zoològic, com a les pel·lícules d’animació, sinó cinc nois d’entre dotze i quinze anys en un entorn humà realista. A casa o a l’escola eren Joan, Miquel o Frederic, però en una part del seu temps lliure es posaven l’uniforme blau, amb fulard groc, i s’anomenaven entre ells segons els respectius àlies amb la més gran naturalitat: «Vigila, Mosca!», «Què passa, Llop Astut?».

Això sí, no es caracteritzaven per assemblar-se al seu animal com fan els anomenats therians, que diumenge passat van exhibir-se a diferents ciutats (i a Barcelona foren agredits per grups de brètols curts de feina i de cervell). No només es disfressen amb més o menys cura sinó que imiten el comportament dels seus referents: van a quatre potes, borden o miolen, s’oloren... Tot plegat no passaria de semblar una comparsa de carnaval que ha perdut la rua si els protagonistes no hi afegissin una xerrameca quasi argentina per dir que expressen la personalitat animal descoberta en les profunditats de la seva psique. I jo que m’ho crec. No es pensin que han inventat res: un episodi de la sèrie CSI del 2003 tenia per escenari una festa al·lucinant de la «subcultura» furry fandom, amb una gran despesa de producció en vestuari i maquillatge.

A les historietes dels Castors, que en francès es van publicar durant quaranta anys, Llop Astut era decidit i líder; Pica-soques, enèrgic i persistent; Falcó, intel·ligent; Tapir, grassonet de budell buit, i Mosca, simplement menut. Els àlies intentaven expressar la personalitat de cada noi, si bé els dos primers són un invent del traductor al català, ja que en els originals del belga Jean-Michel Charlier el nostre Llop Astut es diu Poltre Perspicaç, i Pica-soques, Gat Generós. M’imagino que a la França i la Bèlgica de 1954 els poltres eren més ben vistos que els llops, encara que de la carn dels primers se’n fes estofat.

Que cadascú es diverteixi com millor li sembli sense perjudicar a tercers, així que benvinguts siguin els therians si animen el paisatge de les ciutats, i un record entranyable per a la patrulla dels Castors.

«Lo de Rufián» ja té enquesta

Això que promou en Gabriel Rufián («lo de Rufián», a la premsa en castellà) ja té enquesta. L’ha publicada elDiario.es, que és d’esquerres, i ve a dir que la unió de les esquerres EP (a l’Esquerra del PSOE) aconseguirien entorn als seixanta diputats i reduirien el marge de la majoria absoluta PP-Vox. Serien la quarta força, a poca distància dels d’Abascal.

L’enquesta parteix d’una hipòtesi en la que es presenten junts, a tot arreu, Sumar, Podemos, ERC, Bildu i BNG, però ja sabem que ERC no renunciarà a presentar-se pel seu compte i ara mateix sembla poc probable que els Comuns renunciïn a fer-ho i demanin el vot per als republicans (una part de l’electorat dels Comuns no vol saber res de cap mena d’independentisme).

Però la proposta Rufián no està pensada per a Catalunya sinó per a les províncies espanyoles sense partits territorials en les que, a causa del baix nombre de diputats que elegeixen, la divisió de les esquerres dona suma zero i només la unió els permetria aspirar a entrar en el repartiment.

Segons l’enquesta, ara mateix la unitat no seria suficient per impedir que PP i Vox sumessin majoria absoluta de diputats, però les eleccions no se celebraran demà. D’aquí a que es convoquin el projecte es pot haver desenvolupat i crescut, ja que és atractiu per a votants progressistes que estan fins els nassos de tot plegat (també de la fragmentació de l’espai) i tendeixen a l’abstenció.

La unitat de les esquerres EP és un clam dels seus votants potencials. Fer-hi oïdes sordes és posar la catifa a la dreta.