El Papa al país del temple descomunal

 «Espanya, terra de missió»: així s’obria un número de SalTerrae, revista de teologia pastoral dels jesuïtes espanyols. «De ser el país que més missioners aportava a l’Església universal i on una amplíssima majoria de ciutadans es confessava catòlic s’ha passat a una situació de secularització... Les dades estadístiques que donen fe de la decadència en què estem són de sobres conegudes». ¿El Sant Pare visita Madrid, Catalunya i les Canàries buscant conversions en la massa creixent dels descreguts? ¿O es donarà per satisfet si orienta la fe i la pietat dels que li concedeixen autoritat?

Si l’Església busca conversions a Catalunya, la feina que espera als missioners és enorme. S’escau parlar de missioners quan han de venir sacerdots d’altres països a suplir la manca de vocacions: ruandesos i sud-americans tornen la visita de segles passats i regeixen les nostres parròquies, mentre convents de monges tanquen per envelliment. L’amplitud del sentiment religiós minva generació rere generació, del 74% dels majors de 75 anys al 44% dels menors de 25 anys (Islam inclòs), i només un terç dels que es diuen catòlics es declara practicant. No pas de missa setmanal, si ens fixem en l’assistència. Nou de cada deu alumnes de batxillerat refusen la classe de religió, nou de cada deu matrimonis són pel civil, i si miren les esqueles veuran on se celebren els funerals. Però, això sí, Barcelona presumeix del temple més alt del cristianisme, amb els 172,5 metres de la torre que beneirà Lleó XIV. La descomunal magnificència gaudiniana ¿atraurà conversions o només turistes?

El no dels mestres - Els professors de la pública han votat que no a l’acord entre el Govern i els seus principals sindicats. Aquests han estat obertament desautoritzats pels treballadors als que se suposa que representen. No se si és legalment possible, o si caldria inventar dreceres normatives, però la situació fa pensar en la conveniència d’unes noves eleccions de delegats.

La directa d’Illa - Salvador Illa diu que posarà la directa per desencallar el finançament autonòmic en qüestió de «mesos». No pot ser d’altra manera, perquè a la contrapart, que és el govern de Pedro Sánchez, no n’hi queden gaires, de mesos per davant.

Uff - Catalunya ha viscut la primavera meteorològica (març-maig) més càlida des que hi ha registres. No eren manies. L’estadística confirma la percepció.

(Article publicat a Regió7 el 6/8/2026)

Tecnoligarques, la privatització de milers d'anys de treball humà

En l’esclavisme, els amos s’apropiaven de tota la feina dels esclaus. Aquests s’esforçaven de sol a sol, i a canvi rebien alimentació escassa i mals tractes. La diferència entre el cost de mantenir-los vius i el fruit del seu treball alimentava la riquesa dels terratinents.

En el feudalisme, els senyors tenien dret d’apropiació sobre el treball dels pagesos i l’executaven en forma de parts, rendes, parts i impostos. Del rei al castlà existia una escalafó d’exaccions.

Amb la fàbrica va generalitzar-se el salari com a forma de relació entre amos i treballadors. Amb la setmanada el primer lliurava als segons una part del que obtenia comercialitzant el fruit del seu treball i la resta, un cop restats els altres costos, eren els rendiments de l’empresa.

Totes aquestes han estat apropiacions relativament limitades en comparació a la que arriba ara, molt més espectacular: els nous oligarques de la IA estan acumulant als seus centres de dades el treball creatiu de totes les generacions que han escrit, pintat, filmat, enregistrat o programat des de les pintures rupestres fins els nostres dies. La feina de tots els humans que han deixat empremta.

Ho ha escrit el senador d’Estats Units Bernie Sanders: «Atès que la IA es basa en el coneixement col·lectiu de la humanitat, la riquesa que genera ha de beneficiar tota la humanitat. No només Musk, Altman, Dario Amodei i altres magnats de les empreses posicionades per dominar la indústria». Però ja se sap que Sanders és un esquerranista perillós.

«Farola» desnortada - Un dia van treure del mig de la cruïlla el fanal de braços, la popular «farola», que donava identitat a la manresana plaça de la Crist Rei. Després li van canviar el nom que de fet no tenia (quina paradoxa, oi?). Ara l’han cobert d’asfalt, eliminant el paviment de rajoles que dibuixava un cercle amb una N inscrita assenyalant el nord amb un dels vèrtexs. Ens permeten la broma de dir que han perdut el nord?

Santedat en català- Preparem els cronòmetres per mesurar quanta estona parla el papa en la llengua de Gaudí a Barcelona. S’afirma que «també» la utilitzarà a la Sagrada Família, durant la missa ila benedicció de la torre. Aquest «també» pot ser molt, poc o poquíssim, de la mida d’un «bona nit Barcelona» en un concert de rock. I encara sort que van sonar les alarmes i qui més qui menys va buscar tecles per tocar, que si no...

(Article publicat a Regió7 el 4 de juny del 2026)

Manresa victoriosa (al Congost)

A tots ens agrada guanyar, en persona o per delegació. L’atractiu per alguns esports creix quan un dels nostres acumula victòries i minva quan decau. El tennis no va interessar a les masses espanyoles fins que Manolo Santana es va posar a guanyar títols i va provocar un esclat d’orgull patriòtic. En els esports més populars el mecanisme s’aplica als equips: tendim a fer-nos seguidors del que sempre guanya –i aquesta afició massiva l’ajuda a continuar guanyant. Però si encadena derrotes i humiliacions, el cercle de l’amor es redueix. Vae victis, ai dels vençuts!, va dir el gal Brennus l’any 390 mentre s’enduia l’or de Roma. Quants carnets i abonaments no s’han deixat de renovar després d’un descens de categoria? A Manresa, fa anys, l’esport que atreia espectadors a les grades era el futbol, que omplia el camp del Pujolet quan el Centre d’Esports jugava a la tercera divisió estatal i promocionava per pujar a la segona. Però va arribar una dilatada mala ratxa i va enfonsar-se a les divisions «regionals», competint amb equips de poble. Mentrestant, la seva pròpia secció de bàsquet anava a més i arribava a la màxima categoria espanyola. Hi havia un equip que feia sentir orgull de ciutat i el nombre d’espectadors va anar creixent i creixent. Es va produir el sorpasso i avui si dius «l’equip del Congost» no penses en l’estadi de futbol sinó en el pavelló de bàsquet. La victòria alimenta l’afició i l’afició empeny cap a la victòria. Manresa és de bàsquet perquè el seu bàsquet és guanyador, i viceversa.

Ferrocates - L’estació Manresa Baixador dels FGC va sumar 218.089 pujades i baixades individuals durant tot el 2025 que, repartides entre totes les circulacions de l’any, donen una dotzena de passatgers per tren, de mitjana. Molt gran hauria de ser l’expectativa de multiplicació d’usuaris per justificar el perllongament de la línia fins la plaça d’Espanya!

Milions - Quan a Catalunya érem sis milions, a Manresa comptàvem a l’entorn dels seixanta mil. Ara les xifres són vuit milions i vuitanta mil. La Universitat Catalana d’Estiu a Manresa debatrà els reptes d’una Catalunya de deu milions. Fixem-nos-hi, perquè podria significar una Manresa de cent mil.

A l’agenda - La PAHC avisa d’un macrodesnonament a Manresa... el 23 de setembre. Temps per organitzar la defensa amb gent vinguda de tot el país.

(Article publicat a Regió7 el 2/6/2026)

Jo voto el que m'agrada i ja es posaran d'acord. I si no, la culpa no és meva.

Si ara mateix se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, la cambra resultant seria encara més fragmentada que avui, i el partit del president, fos el que fos, tindria menys diputats que l’actual. Ens hem instal·lat en la dispersió electoral des que la Gran Recessió i la indignació amb el poder va liquidar el bipartidisme imperfecte tant a Catalunya com a Espanya, i la culpa no és només del sistema proporcional. La dispersió electoral també té a veure amb la decadència de la responsabilitat col·lectiva en favor de la satisfacció individual, que sembla pròpia de la nostra era, especialment des que la pandèmia ens va tancar a casa, cadascú a la seva. Votem d’acord amb les nostres preferències, i això és natural, però no sempre pensem en les conseqüències per al resultat final, que és el que realment ens afecta. Volem quedar satisfets en el moment de dipositar la papereta, encara que la nostra tria ens meni a una profunda insatisfacció quan s’enllesteix el recompte. És un error evitable perquè avui tots sabem, gràcies a enquestes força fiables, quina serà la utilitat del nostre vot segons si el donem a una formació majoritària, minoritària o marginal. Sabem si contribuirem a esquarterar el mapa del parlament i crear grans dificultats a la governabilitat de les institucions o si, al contrari, estarem afavorint l’estabilitat necessària per impulsar els grans projectes. Tenim un perfecte coneixement de la utilitat del nostre vot. Però una part important de l’electorat continua prescindint d’aquest factor a l’hora de realitzar la seva tria i s’estima més moure’s per la simpatia directa cap a un candidat determinat, sense més reflexions ni càlculs. «Jo voto al que m’agrada i ja s’espavilaran els altres, que al capdavall tots (els altres) són iguals», ve a ser el mot d’ordre d’aquesta concepció anticol·lectiva del sistema democràtic, que utilitzem per desfogar-nos sense que ens importin gaire les conseqüències. En el límit, amb aquest pensament milers de vots queden sense representació, fet que priva de suport a la que hauria estat l’opció menys dolenta d’entre les que tenien possibilitats, de manera que indirectament s’ajuda a les que el votant considera pitjors.

Sa santedat, en català, si us plau!

El banquer Jordi Pujol i l’historiador Josep Benet es van enfrontar a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya com a caps de llista, respectivament, de Convergència i Unió, i del PSUC, el partit dels comunistes catalans. La distància ideològica era molt marcada, i tanmateix tenien punts notables de passat compartit en la lluita catalanista i democràtica sota el franquisme. Per exemple, la campanya «Volem bisbes catalans!».

L’acció es va posar en marxa a principis de 1966 contra nomenament del castellà Marcelo González Martín com a arquebisbe coadjutor de Barcelona amb dret a succeir el titular en el càrrec, Gregorio Modrego, que al seu torn havia estat designat sota els auspicis del franquisme triomfant. Però el 1966 la capacitat de reacció de la societat i l’església catalanes no eren les mateixes, i la protesta, dins els límits en que es podia moure en una dictadura, bevia d’una font molt poderosa: el recent Concili Vaticà II i la seva consigna de nomenat bisbes arrelats a la comunitat. També d’aquell concili en va sortir que el llatí deixés pas a la llengua vernacla a la litúrgia, i per tant, a les misses en català com a cosa normal a Catalunya. Per tot això, perquè els aires eren uns altres, el nomenament de González va provocar una sonora reacció que finalment va aconseguir el seu propòsit: el nou arquebisbe va ser el català Narcís Jubany.

Què li passa ara a l’església catalana que no engega una campanya sota el lema «Santedat, en català si us plau!» davant el fet que l’estada i les accions de Lleó XIV a Catalunya estaran presidides per la llengua castellana, com si aquest país no tingués una llengua pròpia? Que se n’ha fet d’aquell catolicisme catalanisme reivindicatiu i combatiu? Ha desaparegut amb la jubilació del darrer capellà «progre»? O hem d’acceptar que la Sagrada Família s’ha convertit, per sobre de tot, en una atracció que porta turistes a Barcelona? O la Conferència Episcopal Espanyola s’ha adonat que els castellanoparlants són majoria a les misses, tant als bancs com al presbiteri?

Però que bo que seria per a la llengua catalana que fos amb ella que el papa pronunciés la benedicció de la torre que converteix el temple en el més alt de la cristiandat.

 

Sánchez està kaput perquè estem emprenyats

Si et diuen que l’economia del teu país va com un coet però la teva, la dels teus familiars, la dels teus veïns i amics, no aconsegueix remuntar el vol i més aviat la cobreix una ombra d’incertesa, si t’adones d’aquesta contradicció, t’emprenyes. I com més escoltes com govern canta la cançoneta del PIB estratosfèric, més enorme és la indignació que t’encén. Pedro Sánchez i la seva cort d’aduladors i justificadors ha estat repetint sense descans el mantra que la fortalesa de l’economia derrotarà la coalició de processos judicials que assetja la ciutadella socialista des de totes les bandes i ja truca la porta de la muralla. «Tranquils, que a la gent l’interessen les coses de menjar!», és el missatge que pretén asserenar a les bases atabalades. Si, senyor, i tant que ens interessen les coses de menjar; el problema és que no van bé. Al menys, no les que han de posar el plat a taula de la majoria de famílies. A les llars no es respira la sensació de formar part del paradís i, a més a més, el demà es veu amb incertesa; especialment el dels fills: potser per això la natalitat va de capa caiguda. Que no es flagel·li massa el govern: a tota Europa passa si fa no fa. El malhumor de la demos sobirana va expulsar la socialdemocràcia d’un gran nombre de governs europeus i aviat expulsarà els conservadors a benefici de la ultradreta; el procés espanyol encara és a la primera part, però tot arribarà. A Sánchez li ensenya el polze cap avall un nombre tant gran d’espanyols que l’excusa per executar-lo serà el de menys.

Aprenentatge - Els alumnes dels instituts i escoles públics de Catalunya estan rebent una assignatura no prevista als currículums emanats de la conselleria: «Formes i accions de lluita reivindicativa al carrer». Els seus professors els ho ensenyen de la manera més pedagògica: amb l’exemple. Quan siguin grans, aquests vailets d’avui estaran degudament preparats per convertir les seves justes exigències en un soroll eixordador.

Lluny de BCN - Només per portar la contrària: si el tren de Manresa a Barcelona continua sent una tortuga, potser el Bages es lliurarà de l’escalada de preus de l’habitatge que suposa estar a prop de la capital. Com va recordar l’alcalde Aloy, avui la distància no es mesura en quilòmetres sinó en temps de viatge.

Montserrat - Amb Joan Pau II va arribar el diluvi. Què portarà Lleó XIV?

(Publicat a Regió7 el 30/5/2026)

Això s’acaba i el que vindrà fa por

Això s’acaba. A la imputació de Zapatero, amb el seu impacte a la família socialista, la segueix l’escorcoll de la seu del partit per sospita de maniobres d’obstrucció a la justícia. Bambi està enfangat i el Gran Resistent, encerclat per totes bandes. Aitor Esteban (i Urkullu), Felipe González, o el sempre oportú Emiliano García-Page han dictat sentència: la legislatura s’ha d’acabar aquest any. Sigui quan sigui que es convoquin eleccions, les guanyarà el PP, i la incògnita és el volum de poder de Vox. El partit d’Abascal ja no fa por, la seva inclusió en els pactes regionals l’ha normalitzat. Quan els cridin a les urnes, centenars de milers, potser més d’un milió, de votants socialistes es quedaran a casa a rumiar el seu disgust indigerible, mentre altres diran que bon vent i papereta nova. El govern i el partit d’Ábalos, Koldo, Santos Cerdán i la família Zapatero deixaran pas al partit de la trama Gürtel, de l’operació Kitchen i l’ordinador trinxat de Bárcenas, d’Eme Punto Rajoy i, posats a recordar, de les dues línies d’investigació de l’11-M. Del foc a les brases, de la porqueria a la merda. D’aquí a què tal cosa succeeixi, ¿hi haurà temps de resoldre el finançament autonòmic? Perquè els que vinguin al darrera estriparan el projecte actual amb l’argument que ells ja en tenen un de propi. I si només fos això! No vull ni imaginar-me què farà l’alta inspecció educativa estatal amb el català a l’escola, posem per cas. Anem traient la pols al casc, que s’escolta soroll de motors de bombarders per la banda de ponent.

Preferència de qui? – Per a un nacionalpopulista espanyol, «prioritat nacional» significa que els espanyols passin per davant dels estrangers. I per a un nacionalpopulista català, què significaria? Quins serien els contorns de la nacionalitat que atorgarien el dret de preferència? El veïnatge administratiu? L’acreditació lingüística? La inscripció en un «cens del poble català» com el que es va intentar fa uns anys? O bastaria fet de ser un nacional espanyol amb domicili en una de les quatre províncies?

Desproporció - L’antiga colònia Antius, a Callús, es ven per 3,5 milions d’euros. L’antic complex fabril, actualment en desús, ocupa més de 144 hectàrees, que inclouen habitatges, edificacions industrials, bosc i terres de cultiu. Amb el que diuen que costa la casa que Pep Guardiola ha ullat a Pedralbes podria comprar quatre o cinc finques com aquesta.

(Article publicat a Regió7 el 28/5/2026)

Manresa és de cine. Podria ser un eslògan.

«Manresa és de cine». Amb permís del videoclub homònim, aquest podria ser un eslògan promocional de la ciutat quan l’Ajuntament es cansi del «+benparida». I com que Manresa és de cine, el teatre Kursaal va acollir la Gala Plácido, per celebrar el fet que «Manresa Film Office, el servei de l’Ajuntament de Manresa dedicat a facilitar i atraure rodatges a la ciutat, compleix 10 anys de trajectòria consolidant el municipi com una autèntica ‘petita Hollywood’», segons la informació municipal. Una festa amb catifa vermella, photocall, estrelles i lliurament de guardons que, naturalment, es diuen Plácido, com la pel·lícula que Berlanga va rodar a Manresa l’hivern de 1961. El genial director va triar la ciutat perquè li va semblar grisa i aturada en el temps com l’Espanya de la seva sàtira, i els primers anys del Manresa Film Office les productores van venir-hi atretes per la grisa degradació d’alguns (bastants) carrers del barri vell. Ves que el Pla de Barris no ens espatlli el negoci cinematogràfic; potser caldria deixar fora de la rehabilitació uns quants racons filmables o, al menys, la seva aparença exterior. En tot cas, el nombre de produccions és tant elevat que val la pena presumir-ne davant el món sencer i organitzar visites guiades als indrets que els espectadors hauran vist a la pantalla. «Endevinen qui va entrar en aquest bar? Si senyor, en Liam Neeson a Marlowe». Manresa, una ciutat que no és de pel·lícula, sinó de pel·lícules, en plural. Una ciutat de cine. (Sí: la paraula «cine» és al diccionari normatiu).

Tartana - Millorar el servei de tartana Manresa-Barcelona de la Renfe és als nous pressupostos de la Generalitat gràcies a ERC i els Comuns. Però vinculada a inversions que ha de fer el govern central, on els socialistes tenen menys futur que un submarí descapotable.

Espies - Diuen que la justícia és cega i t’ho pots creure o no, però els serveis secrets tenen molta vista i memòria. Washington té Zapatero i Sánchez entre cella i cella, i els espies nord-americans han facilitat material important a la causa contra l’expresident.

Llibertat - Thomas Jefferson, un dels pares fundadors dels Estats Units i el seu tercer president, va escriure: «Si hagués de decidir si hem de tenir un govern sense diaris o diaris sense govern, no dubtaria ni un moment a preferir el segon». Donald Trump ho veu al revés.

(Article publicat a Regió7 el 26/5/2026)

Teatres que encongeixen. Kursaal, de 2.000 butaques a 803. Conservatori, de 848 a 429

Aquest estiu canviaran les 803 butaques del teatre Kursaal de Manresa, que ja tenen dues dècades de vida. L’operació costarà uns sis-cents euros per seient i no consta que hagi de comportar cap reducció d’aforament, a diferència d’altres renovacions més radicals que s’ha viscut als teatres manresans. Tal i com s’explica al documental «De la sala Loyola al teatre Kursaal», on Joan Morros i Ramon Fontdevila fan memòria d’un trajecte de quaranta-cinc anys, un motiu de fricció en les tenses relacions entre l’entitat Tabola, que programava espectacles a la sala Ciutat (nom del Loyola municipalitzat), i l’Ajuntament de l’alcalde Joan Cornet, va arribar quan aquest va dir-los que posar al dia la sala que grinyolava (literalment) obligaria a reduir l’aforament a la meitat. La notícia no va agradar, però el cert és que els teatres tendeixen a encongir-se quan es posen al dia en comoditat i seguretat. El Kursaal tenia dues mil butaques en la seva estrena l’any 1927, una Guia de Teatres del 1986 n’hi adjudicava 1.522 (mil a la platea), i ara en compta vuit-centes (cinc-centes a la platea). El teatre Conservatori havia arribat a les 848 localitats després de la reforma del 1956, quan es va enfonsar el nivell de la platea per eixamplar-la sota les llotges, i ara n’ofereix 429, amb tres pisos tancats. A banda de les qüestions de seguretat, el cert és que encoixinar seients implica més distància entre files, i els catalans ens hem fet més gruixuts amb el pas dels anys i la bona alimentació, de manera que reclamem butaques més amples que al 1927 o fins i tot que al 1956.

A la foto, un concert al Kursaal dels primers anys.

Que bé! ERC arrenca al PSC uns diners per a la R4 que es decideixen a Madrid!

Ara sí que anirem bé! Tant ERC com els Comuns han incorporat potenciar el tren de Renfe a Manresa al pacte que han signat amb el PSC per aprovar els pressupostos de la Generalitat. En el pacte amb ERC es parla de consolidar el compromís de l’Estat de dur a terme inversions indispensables. I en dels Comuns es contempla estudiar si val la pena enllaçar la R4 Nord amb el tren de l’aeroport.

Deixem per als enginyers el debat sobre si el tren de Manresa ha de continuar cap al Penedès, com fa ara, o anar cap al Prat, i l’estació de plaça Catalunya per la del passeig de Gràcia. Ja ens diran el què. Interessa, en canvi, la part relativa a les inversions acordades amb ERC, entre elles el famós tunel de Montcada. Uns diners que han de venir de Madrid encara que s’hagin pactat a Barcelona entre actors catalans.

Perquè el truc d’aquest pacte pressupostari és que el rubrica Salvador Illa però qui ha de posar-hi els diners és Pedro Sánchez. El president de la Generalitat compromet unes inversions que només seran reals si així ho desitja el cap de files del socialisme espanyol, i aquest no ha signat res. Se suposa que Illa parla per ell, però ja són unes quantes les decepcions a les que ens ha portat aquesta confiança. I prou que Junts li recorda cada dia a Junqueras.

Però, a més a més, qui ens diu que Sánchez arribarà a l’any que ve? Tal i com estan les coses, cada cop es veu més negre. Potser un pacte de pressupostos catalans que inclou inversions de l’Estat també l’hauria de signar el PP. Per sentir-se obligat quan arribi a la Moncloa

Supèrbia, avarícia, enveja, ira... política?

La doctrina catòlica estableix una llista dels set pecats capitals amb les set virtuts alternatives, que pot ser fàcilment acceptada com a guia de vida per persones allunyades de l’Església, excepte, potser, la que demana «contra luxúria, castedat», si s’entén com abstinència sexual absoluta. En canvi, trobaran raonable la resta de consells: contra supèrbia, humilitat; contra avarícia, generositat; contra ira, paciència; contra gola, temperança; contra enveja, caritat, i contra mandra, diligència. Si tothom es captingués d’aquestes maneres, la convivència seria una bassa d’oli, i si ho fessin els polítics, la millora per a tots seria considerable. No és el cas, naturalment, i només cal veure la política que patim. Si els vaga, poden entretenir-se a repassar els diaris d’aquests dies i anar aparellant els noms propis de les notícies amb els set pecats. Hi ha governants obsessionats pel seu ego? Tu diràs. N’hi ha que arrepleguen el que poden on poden? Menys dels que es diu però més dels que caldria. N’hi ha que s’encenen quan els contradiuen? Només cal parar l’orella. I que mai no en tenen prou? O que es posen malalts quan veuen com algú altre assoleix el que ells no abasten? Això sí: els mandrosos no fan carrera, perquè els avancen els diligents.

Tanmateix, no cal exagerar: encara que ens fixem més en els pecadors, existeix un gran munt de servidors públics modestos, generosos, pacients, respectuosos, temperats, caritatius i diligents. Sort n’hi ha; sense ells, tot seria un desastre.

Escamots racistes? - Una dona irada llança la cavalleria contra unes musulmanes que passen pel carrer, hi ha batussa, intervenen els guàrdies i un diari nacional dedica un reportatge a «Manresa la ciutat que intenta contenir el racisme al carrer». Per fer gruix, ressuscita la famosa baralla del Passeig, fa dos anys, que va engrescar les televisions espanyoles. Hi ha escamots de racistes manresans linxant immigrants al carrer? Jo no els he vist. Potser badava.

Català a l’aula - La proposta d’organitzar les aules escolars segons la llengua dels alumnes, se suposa que per protegir el català, implica que n’hi hagi algunes o moltes on només el mestre parli català... si el deixen. I rima amb la idea d’estructurar tot l’ensenyament obligatori en dues línies separades per l’idioma. Si llavors resulta que la línia en castellà és la més nombrosa, què farem?

(Article publicat a Regió7 el 23/6/2025)

Bronca al Parlament pels "arrumacos": Ens hem tornat bojos?

Al Parlament de Catalunya, com que no saben gaire què hi han anat a fer, se les han tingudes perquè el diputat David Cid va pronunciar la castellanada «arrumacos» per referir-se a les relacions entre Aliança Catalana i Vox. Sílvia Orriols entén que parla de carícies sexuals, s’esvera i acaba rebent el president de la cambra Josep Rull. I l’incident acapara l’atenció de les xarxes i fins i tot de mitjans seriosos.

N’hi ha per preguntar-se si s’han begut l’enteniment, però no: indignar-se per foteses, denunciar que els ataquen i que la democràcia no els defensa, és una tàctica habitual dels extrems. Calen foc pertot arreu i després diuen que es cremen i que els bombers no arriben. Bé, ja ho sabem. Els hem de fer cas?, és a dir, els hem de donar el que volen?

Per sort, n’hi ha que s’hi fixen i que aquests dies han denunciat l’artifici. A banda de criticar Cid per usar castellanades on hi ha mots catalans escaients («magarrufes», per exemple: paraula preciosa), han obert el diccionari per recordar-li a Orriols que, en castellà, «arrmuacos» no es defineix directament com a carícia, sinó com a «ademostración de cariño hecha con gestos o ademanes».

Però és igual. Que aquest sigui el tema de la sessió és més que desconcertant: és alarmant. No hi havia res més substancial a l’ordre del dia?

L'arcangel Gabriel va anunciar l'Encarnació a Maria. Què anuncia Gabriel Rufián?

En la tradició cristiana, l’arcàngel Gabriel va ser qui es va aparèixer a la verge Maria per anunciar-li que seria mare de Jesús. És l’arcàngel de l’Anunciació. En l’Islam, Gabriel va ser qui va revelar l’Alcorà al profeta Mahoma. En el judaisme, Gabriel apareix en el llibre de Daniel amb la capacitat d’interpretar visions i desxifrar missatges celestials.

Gabriel Rufián és l’arcàngel que anuncia l’encarnació de la nova esquerra espanyola? És l’enviat que revela el llibre sagrat del progressisme plurinacional? És l’intèrpret consagrat dels designis celestials per a la política peninsular?

Maria va respondre: «facis en mi segons la voluntat del senyor», però Oriol Junqueras no dirà res semblant, perquè no creu que aquest Gabriel sigui un enviat de l’Altíssim, sinó un corcó al que en mala hora va donar i ara vola cap a on li sembla.

Volada orbital de coloms ferroviaris

Ramon Bacardit és tant manresanista que vol tots els trens a la ciutat: també els de la Línia Orbital, ideada com una circumval·lació metropolitana. L’alcaldable voldria que s’enfilés fins Manresa, potser desviant el tram Martorell-Terrassa: s’agraeix l’interès, però que l’esforç inútil no el dugui a la malenconia. Ciutats en una posició geogràfica equiparable, com Igualada i Vic, es podrien apuntar a la protesta, però ja hi ha un projecte que uneix les tres poblacions, i es diu Ferrocarril Transversal Lleida-Girona. En tot cas, la prioritat del Bages és comunicar-se amb el Barcelonès, i la línia orbital desviada no serviria per a això. Ni tampoc la transversal. La resposta passa per invertir en la de Rodalies realment existent, foradant túnels i duplicant vies. Ara. Fa vergonya que mentre cau a trossos, el Govern desenterri grans projectes anunciats el 2004, quan era conseller del ram Joaquim Nadal, germà de l’actual secretari de Mobilitat, amb calendaris que s’allarguen dècades i un finançament improbable perquè l’hauria de pagar l’Estat. Els diners que no ens donaran paguen les truites que somniem. I és absurd barrejar aquesta volada de coloms, que en tot cas no veuria excavadores abans del 2029 i s’acabaria el 2041 (si és obra pública, dupliquin mentalment aquests terminis) amb uns pressupostos per a mig any. En un país seriós, conceptes tan estructurals s’han d’incloure en un gran pacte de país que els faci immunes als canvis de govern. Però la seriositat cotitza a la baixa.

Zapatero - Entre els arguments que esgrimeix la defensa de Rodríguez Zapatero per justificar els ingressos investigats per la justícia es troba que cobrava una pasta per realitzar «informes de valoració de política internacional». Si llegeixo cada dia la secció de World de The New York Times, em pagaran desenes de milers d’euros per un resum setmanal?

Illa - Tal com van les coses, l’any que ve Illa serà una illa. Envoltada per l’oceà del PPVox per totes bandes.

Republicans - De les set grans monarquies europees, l’espanyola és l’única que té més gent insatisfeta que satisfeta, segons un estudi de la Universitat de Múrcia. La insatisfacció abasta un 53% dels enquestats i un 51% preferiria la república. I això que Felipe és un rei modern, amb barba i sense elefants, i Letizia és molt simpàtica.

(Article publicat a Regió7 el 21/5/2026)

Sánchez difícilment sobreviurà a l’escàndol Zapatero

Diu la dita que qui té un amic, té una vinya, i les vinyes ben cuidades donen diners. Zapatero tenia molts amics dins del PSOE i també a fora, pel que es dedueix de l’auto que l’imputa per tràfic altament remunerat d’influències. També es podria denominar intermediació de favors a comissió. Hi ha particular que necessiten un favor polític i polítics disposats a fer-lo perquè els hi demana l’amic de la vinya. Però les amistats s’han de cuidar amb la pràctica de la reciprocitat, de manera que el polític que fa el favor espera que, en un moment o altre, tindrà un retorn. O potser el favor és un retorn dels que ha rebut en el passat: les relacions llargues permeten que un dia agraeixis amb un gest aparentment desinteressat el que van fer a favor teu fa mesos o anys. Si Zapatero tenia portes obertes al govern per demanar rescats d’aerolínies, era només per la simpatia del seu somriure i la originalitat circumflexa de les seves celles?

(Posats a fer, té més mèrit allò del Junior Pujol, acusat de tràfic d’influències quan manaven els altres, els del tripartit. En el cas de Zapatero manaven els seus).

Si la intermediació remunerada de favors exigeix algú que pagui diners i algú que faci el favor, i aquest el pot fer perquè té poder polític, és inevitable que l’escàndol esquitxi el govern de Pedro Sánchez. Tant se val el que es pugui demostrar; fins i tot el que se li pugui provar a Zapatero: les instruccions són llargues i les eleccions generals, a tot estirar, són l’any que ve, si aquest nou afer no precipita el final de la legislatura. Amb González d’enemic interior i Sánchez en precari i envoltat de sumaris per totes bandes, Zapatero era la reserva d’innocència que li quedava al socialisme espanyol. Ara sí que el final de cicle sembla inevitable.

Com manipular eleccions dibuixant els districtes (i com evitar-ho)

Als Estats Units hi ha una guerra de mapes. Governadors de tots dos grans partits redibuixen els districtes que elegiran els membres de la Cambra de Representants. Han de ser iguals en població, però el dibuix pot afavorir uns o altres. Del truc se’n diu «gerrymandering» en honor al governador de Massachusetts Elbridge Gerry, que al 1812 va manipular tant els districtes que un va prendre la forma d’una salamandra («salamander»). El Tribuna Suprem, conservador, està validant alguns mapes i rebutjant-ne d’altres, i el balanç final sembla afavorir el partit de Donald Trump de cara a les eleccions legislatives de la tardor vinent.

Per què passa això?

El sistema constitucional dels EUA es basa en el seu orígen com una unió d’estats. Són els estats els que envien representants al Congrés, i cada estat decideix com s’elegeixen. La immensa majoria utilitza el sistema de districtes d’un sol representant; el segon classificat es queda en blanc. Amb un mapa ben pensat, el teu adversari polític pot perdre molts districtes per pocs vots de diferència. El resultat distorsiona la voluntat popular.

A Catalunya també tenim una distorsió, però no tant accentuada. Un escó a la província de Barcelona costa més del doble de vots que a la de Lleida. A Espanya l’escàndol és al Senat: cada província elegeix quatre senadors, tant si té set milions d’habitants (Madrid) com menys de cent mil (Sòria). Per cert, als EUA el Senat funciona igual: dos senadors per estat, sigui Califòrnia (39 milions) o Wyoming (mig milió).

¿Es pot solucionar aquesta distorsió que atempta contra la igualtat del vot, essencial en democràcia? Sí: amb un sistema en el qual tot el país sigui una única circumscripció, i els diputats es reparteixin de forma proporcional als vots rebuts. Existeixen mecanismes per assegurar que una part dels representants ho siguin de territoris determinats sense que això afecti la proporcionalitat final. A Alemanya ho han aconseguit. A Catalunya seria possible si els partits volguessin, però cada cop que se’n parla treuen la calculadora i els seus càlculs són mútuament incompatibles, de manera que el debat es torna a enterrar.

 

El sistema electoral d'Andalusia ha perjudicat l'esquerra

Què hauria passat si les eleccions andaluses se celebressin en circumscripció única i sense percentatge mínim? Per pura afició m’agrada fer aquesta mena de càlcul. Segons un simulador i amb les xifres del 99,9% escrutat, el repartiment d’escons seria aquest:

PP: 48 (5 menys dels que ha obtingut amb el sistema actual)

PSOE: 26 (2 menys)

Vox: 15 (els mateixos)

Adelante Andalucia: 11 (3 més)

Por Andalucia: 7 (2 més)

Se Acabó la Fiesta: 2 (2 més)

Per tant, el sistema vigent fa que les esquerres "regalin" tres escons a les dretes.

L’atac del monstre climàtic Niño Godzilla

Com que no tenim prou maldecaps, ara ens hem de preocupar per El Niño, aquest monstre climàtic que tant aviat envia pluges torrencials com sequeres abrusadores. Es forma per una acumulació de calor a les aigües del Pacífic i els primers a rebre són els costers de l’Amèrica del Sud, però els efectes acaben sacsejant tot el planeta. L’escalfament d’enguany ja ha estat detectat i ara és qüestió de mesos que es desencadeni el que diuen que serà un «Niño Godzilla», el més destructiu des d’aquell de 1979-1793 que va contribuir a la Revolució Francesa i al qual alguns estudiosos atribueixen 65 milions de víctimes mortals entre tots els continents. Però, atenció: els patiments no es limitaran a l’any en curs, ja que un Niño dels grossos es fa notar durant més d’un any, i els experts avisen que el pic del que es prepara serà l’any que ve. El 2027, diuen, tindrem un tast de com ho passarem de malament d’aquí a una o dues dècades si persisteix l’escalfament global. Els efectes a la Mediterrània poden ser estius de calor insuportable, freqüència d’aiguats torrencials i inundacions, i sequeres primaveral amb els seus efectes sobre els aqüífers i el risc d’incendis. El Niño de finals del segle XVIII va estendre la fam malbaratant les collites en una societat agrària; la nostra no ho és però depèn del turisme, que vol confort, estabilitat i cap esglai. En tot cas, llavors no se sabia el que sabem ara, i la patacada els agafava per sorpresa; ara és inexcusable veure-la a venir i que ens trobi preparats.

(Article publicat a Regió7 el 16/5/2026)

Entre mil i un milió de manifestants

Més 70% segons els sindicats convocants, 34 % segons el Govern: aquesta hauria estat la participació, dimarts, a la vaga de l’ensenyament. 80.000 manifestants segons els sindicals, 26.000 segons la Guàrdia Urbana de Barcelona: aquesta hauria estat la dimensió de la marea groga. Una diferència de dos a un en el cas dels vaguistes, i de més de tres a un en la concentració. Això no és seriós, que sigui habitual no n’alleuja la vergonya, i és desconcertant si tenim presents els protagonistes: gent que ensenya aritmètica a la mainada i un cos policial amb una gran dotació i experiència. Un dels dos s’equivoca –o menteix, que seria pitjor. O potser ho fan tots dos, per excés i per defecte. La pregunta pertinent seria aquesta: com fan els càlculs? De la seriositat i rigor de la resposta en depèn la credibilitat de la xifra. Però la majoria de vegades fa la sensació que s’empra la vella tècnica de l’«a cop d’ull», i ja se sap que tants ulls, tants barrets.

Fa anys, força abans dels Mossos, em vaig enfilar a un banc per fer-me una idea de quanta gent participava en una manifestació i en baixar veig que se m’acosta un policia de paisà, de la Brigada d’Informació, i em demana: «digue’m quina xifra posaràs al diari, i jo posaré la mateixa al meu informe». Proposo que convocants i policies es reuneixin després de cada manifestació i pactin el nombre oficial de participants, ja que els mitjans de comunicació han renunciat a fer el seu propi comptatge. Potser la xifra pactada no serà certa, però s’estalviaran el ridícul.

PÍNDOLES

Andalusia – Si Catalunya no tingués ànsia d’autogovern i no expressés l’exigència d’un tracte just per part de l’Estat, de què parlarien les dretes a les eleccions andaluses? Els catalans som el recurs per a la manca de discurs.

Florentino – Que el president del Madrid munti el número que ha muntat equival a reconèixer que la culpa de les temporades en blanc no és de l’entrenador ni de la plantilla, sinó seva i ben seva.

Emperadors – L’exuberant Donald Trump i l’impassible Xi Jinping es reuneixeN a Pequín per parlar de les seves coses. Ja saben el que diu la dita: reunió de pastors, ovella morta.

Clavijo – El president de Canàries, el de les rates nedadores, diu que el govern central l’ha volgut convertir en un mem. S’equivoca: ho ha aconseguit ell tot sol.

(Article publicat a Regió7 el 14/5/2026)

L'expulsió subvencionada de les rendes baixes cap als municipis perifèrics

Abans dels ascensors els rics vivien al "principal" dels edificis de pisos i la gent modesta pujava escales; ara agafa Rodalies 

Abans que s’inventessin els ascensors, la gent adinerada vivia a les primeres plantes dels edificis, sovint de la seva propietat: per això en deien «principal». A mesura que es pujaven escales disminuïa el poder adquisitiu de les famílies que s’hi estaven, així com la mida dels habitatges. De vegades les minyones dels rics del principal tenien la seva cambra a mansardes de dalt de tot. La divisió social era vertical però invertida: els de dalt, a baix i viceversa. L’ascensor va canviar aquests esquemes i els àtics es van convertir en les peces més cobejades, mentre es posava en marxa el classisme territorial: barris rics i barris pobres amb l’ajuda de l’automòbil, els uns, i el transport públic, els altres. Aquesta dinàmica s’ha anat accentuant i ara són poblacions senceres les que expulsen o atrauen en funció de la renda, i les xarxes de rodalies patrocinen la segregació habitacional amb una generosa subvenció al transport públic, que fa assequible realitzar cada dia un trajecte de desenes de quilòmetres. Els pressupostos de l’administració contribueixen a la centrifugació. Com més ràpid i més barat sigui anar de la quinta forca a Barcelona, més inassequible serà per a la majoria adquirir o llogar un habitatge a la capital.