Una opinió contra el soterrament dels Ferrocates a Manresa

Interessant article de Josep Centellas a Regió7, avui, contra el projecte de soterrament/prolongació dels FGC a Manresa fins la plaça d'Espanya. Reprodueixo la part que m'ha semblat més interessant: 

«El soterrament no té sentit. S’ha parlat de les dificultats geològiques, però no són greus. Encareixen l’obra, però no són insalvables. El problema greu és que estem davant d’una inversió de 50 milions d’euros que no captarà ni un sol passatger més. Això en transport públic és pecat capital. No s’hauria de fer ni que ens sortissin els euros per les orelles. Hi ha algun estudi sobre la demanda potencial de l’estació proposada? Si hi és, que ens el mostrin. Altrament, en ciutats com Manresa la demanda concentrada està en hospitals i universitats. Alhaia, amb més de 1.500 visites externes al dia i el pàrquing més gran del Bages (500 places i gairebé sempre ple) està a 600 metres de l’estació de FGC de Viladordis i a 24 de desnivell. La Fàbrica Nova (UPC) està a 240 metres i 18 de desnivell. La demanda també és elevada en zones d’alta densitat residencial com a Bases de Manresa (FUB). Fer una estació subterrània en cul-de-sac a plaça Espanya és renunciar per sempre a donar servei a aquestes grans demandes amb transport públic potent. I això sense guanyar ni un sol passatger.»

Visca la Pepa i casa per a tothom!

Els espanyols han de ser «justos i benèfics». El deure imperatiu no l’estableix la Conferència Episcopal en una carta pastoral, sinó la «Constitución política de la monarquia española» aprovada per les Corts de Cadis i coneguda durant molts anys com «la Pepa» per la data de promulgació, el dia de sant Josep de 1812. «¡Viva la Pepa!» havia estat un crit festiu amb un notable contingut polític.

També el governant tenia una obligació moral en aquell text: «L’objecte del Govern és la felicitat de la Nació, ja que la fi de tota societat política no és altra que el benestar dels individus que la componen». Que bonic, oi? N’hi hauria per envejar una llei tant benaurada si no fos perquè concedia tot el poder executiu, i la meitat del legislatiu, al monarca hereditari, i, entre altres perles, prohibia l’exercici de qualsevol religió diferent de l’oficial, que «és i serà perpètuament la catòlica, apostòlica, romana, única veritable».

En una part del món en la que han deixat emprempta les tres «religions del llibre» (jueus, cristians i musulmans) no sorprèn trobar-hi la creença que les coses passaran pel simple fet d’incorporar-les com a deure en un text constitucional. Si escrius que els ciutadans han de ser justos i benèfics, ho esdevindran. Si afegeixes que el govern busca la felicitat nacional, així serà. I si parles de «lleis sàvies i justes», dona-les per fetes. Amb la mateixa il·lusió, els legisladors del 1978 van omplir la carta magna avui vigent amb desitjos positius com aquests: «tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball», «tothom té dret a gaudir d’un medi ambient adequat», o «els poders públics garantiran la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat».

Demà la constitució de 1978 batrà el record espanyol de longevitat. La fita no ha provocat entusiasmes perquè una majoria de ciutadans són crítics i demanen la seva reforma. Malgrat que les opinions es dispersen quan es pregunta: «i què canviaria?», un criteri coincident és que hauria de garantir drets socials elementals com ara... l’habitatge. Però resulta que ja ho fa! Diu: «tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret». El dret ja consta; això sí: inútilment, perquè el llibre dels drets no canvia la realitat per la força cabalística de les lletres, sinó per l’acció de les persones que s’hi inspiren, des del poder o des de la revolta.

(Article publicat a Regió7 el 19/2/2026)

L’acord Govern-Comuns apressa el traspàs de Rodalies Manresa

En l’acord Govern-Comuns sobre els pressupostos de la Generalitat apareix aquest compromís sobre Rodalies: «Assumir el traspàs de la R1 i iniciar el procés per les altres línies acordades R3, R2 sud. També la R4Nord i la R16». La frase conté una novetat important: parla d’una R4Nord que no apareix al llistat de línies de Rodalies i que, per tant, s’haurà de precisar on comença i on acaba. La R2Sud, en canvi, sí que és una línia reconeguda, i va de Barcelona (Estació de França) a Sant Vicenç de Calders (Coma-ruga) per Vilanova i la Geltrú.

La R4, en els llistats de Rodalies, és una línia extensa que uneix Manresa amb Sant Vicenç de Calders per Barcelona i Vilafranca del Penedès. En circumstàncies «normals» alguns trens que surten de Manresa acaben a l’Hospitalet de Llobregat, mentre que d'altres continuen fins a Martorell, Vilafranca o Sant Vicenç de Calders. En sentit contrari, una part dels trens que surten d’aquestes poblacions arriben fins Manresa i altres es queden a Terrassa.

És una sola línia, però per a la majoria d’usuaris en són dues: molt poca gent tant de la meitat nord com de la meitat sud l’agafa per anar més enllà de Barcelona. La lògica aconsella pensar que quan es parla de R4Nord s’està parlant del tram entre Manresa i Barcelona. 

La raó per segmentar la línia seria que les vies de la meitat sud, la que passa pel Penedès, són utilitzades per trens de mercaderies que circulen per altres territoris espanyols, i per això l’Estat no vol traspassar-ne el control. De fet, en aquest tram s’hi ha estat afegint un tercer carril per al pas de trens d’ample europeu en el marc del corredor mediterrani de mercaderies. Separar els dos trams permetria traspassar més fàcilment el de Manresa.

Així doncs, la línia de Manresa a Barcelona deixarà de ser la línia de Manresa a Coma-ruga. Això, és clar, si l’acord és efectiu i si la contrapart, que és el ministeri espanyol de desastres ferroviaris, s’hi posa bé. En aquest cas, els talussos i túnels envellits de la traça muntanyosa entre Sant Vicenç de Castellet i Terrassa passaran a ser un problema de la Generalitat.

Martorell, l'intercanviador ferroviari oblidat en l'acord Govern-Comuns

Estacions dels FGC (dalt) i Rodalies (baix) a Martorell, amb les vies
en paral·lel però sense comunicació durecta

L’acord entre el Govern i els Comuns per als pressupostos de la Generalitat inclou construir diversos «intercanviadors ferroviaris» per facilitar que els usuaris d’una línia passin a una altra. És el cas de la connexió entre R4 i R8 a Barberà, i la R8 amb els FGC a Sant Cugat i Rubí. És lamentable que, posats a fer, no inclogui un intercanviador molt fàcil de realitzar, l’absència del qual clama al cel: el de la R4 i els FGC a Martorell, on les dues estacions estan una al costar de l’altra, amb les vies en paral·lel separades per una simple tanca. Però per anar de l’una a l’altra cal sortir al carrer, pujar o baixar una rampa, caminar per un altre carrer, i entrar des de fora a l’altra estació. Seria d’una simplicitat absoluta resoldre aquest absurd, però passen els anys i no es fa el mínim edifici intermedi que ho permetria.

La proposta de Rufián per a l'esquerra de l'esquerra

«Quin sentit té que 14 esquerres que representen el mateix es presentin al mateix lloc?» s’ha preguntat Gabriel Rufián per promoure un acord de renúncies creuades perquè a cada província només es presenti la que té més opcions.

És probablement l’única manera que aquest espai obtingui representació en algunes de les moltes províncies on s’elegeixen pocs diputats, i eviti llançar milers de vots aigüera avall en benefici de Vox. 

Aprofitar millor els vots d'esquerres no restarà votants a Vox però li farà nosa a l'hora de convertir vots en escons. A les properes eleccions tot el que malbarati l’esquerra engreixarà la dreta.

El problema és que parlem de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, un territori habitat per grups que avantposen la puresa a l’eficàcia, amb una tendència a la divisió pròpia d’una bassa d’amebes.

Els dirigents d’aquesta esquerra van per la vida amb moltes prevencions, disposats a no oblidar mai de la vida antigues ofenses. Encara hi ha gent que es dol de les paraules horribles que es van disparar les fraccions enfrontades en les crisis del PCE i del PSUC, fa més de quatre dècades. Els votants els van engegar tots plegats a pastar fang. Ara estan fent el mateix amb l’escudella Suma-Podemos-IU-Etcètera.

Se suposa que els votants reclamen unitat, però ells també carreguen prejudicis. Vegin què va passar en l’espai independentista el 2015. Junts pel Sí va treure menys diputats que la suma de Convergència i Esquerra, perquè una part dels electors va decidir que a Convergència, ni aigua, i se’n va anar a la CUP.

De totes maneres, és cert que l’acord de renúncies creuades de les esquerres va impedir que l’extrema dreta de Le Pen guanyés les darreres eleccions legislatives. Però es van tornar a barallar l’endemà mateix.

El gerro xinès que xerra pels descosits

Maleïda hemeroteca. Aquests dies que ha endurit les formes del seu inveterat rebot contra Pedro Sánchez, a Felipe González li estan recordant una frase de fa tres dècades: «Els expresidents del govern són com grans gerros xinesos en apartaments petits. Se suposa que tenen valor i ningú no s’atreveix a llençar-los a les escombraries, però en realitat destorben a tot arreu». Cal admetre que la frase és brillant, però no se li va acudir a ell, o així ho ha denunciat reiteradament el polític basc Iñaki Anasagasti, el qual afirma que la comparació se li va acudir a Eduardo Frei, expresident demòcrata-cristià de Xile; la va escoltar i la va fer seva un altre expresident, Rafael Caldera, que li va repetir a Anasagasti, citant la font. Aquest últim la va utilitzar cap al 1996 per descriure justament la situació de González un cop derrotat per Aznar. González «es va apropiar de l’expressió sense dir-ne l’origen, per això cada vegada que el veia l’abordava i li demanava que pagués drets d’autor a Frei i Caldera», va explicar Anasagasti el 2022 al seu blog.

González, antigament Felipe i prou, va governar Espanya entre 1982 i 1996. En la majoria absoluta de les primers victòries electorals (48 per cent el 1982) hi va veure molts votants que en realitat eren de centre-dreta, però no volien saber res de l’alternativa conservadora encapçalada per l’exministre franquista Manuel Fraga Iribarne. González sabia que en política, com en futbol, de vegades s’avança pels extrems, però el joc es controla des del centre. Per això quan el 2016 Pedro Sánchez es va negar a facilitar la investidura de Rajoy amb l’abstenció dels seus diputats, González va utilitzar tots els ressorts a l’abast per segar-li l’herba sota els peus. El resultat va ser una crisi de partit que es va resoldre amb la victòria de Sánchez i, amb el pas dels mesos, la moció de censura i els governs de coalició d’esquerres.

El PP està guanyant eleccions regionals i en continuarà guanyant, però és més presoner que mai de Vox. El PSOE podria decantar-se per alliberar-lo de la cadena amb una oportuna abstenció, tant a les autonomies com qui sap si a l’Estat quan arribi el moment, però Sánchez no en vol ni sentir a parlar. La seva aposta és esprémer fins l’esgotament la inestable coalició progressista i multinacional que hores d’ara li aporta més problemes que solucions. La consigna oficial és que a Feijóo, ni aigua, però que no se’n parli no vol dir que no s’hi pensi, i González furga la ferida. És un gerro xinès molt xerraire.

(Article publicat a Regió7 el 17/2/2026)

Marroquins que compren pisos a Manresa: fem números?

«Més d’un terç dels estrangers que compren pisos a Manresa són marroquins", explica avui Regió7. Són molts? Pocs? Massa? El que toca? Fem números.

Els marroquins son un 40% dels estrangers, però només un 35% dels que van comprar un habitatge l’any passat.

Els estrangers són un 20% de la població de Manresa però només un 16% dels compradors d’habitatges en el mateix període.

Per tant, els marroquins compren menys que el conjunt dels estrangers, i els estrangers compren menys que el conjunt de la població.

Aquestes són les dades. Les interpretacions són lliures.

A l’Empordà se’n riuen, del vent

Demostració palpable a Palamós que les alertes eren exagerades

Els empordanesos són d’una altra pasta i fan coses inaccessibles a la gent d’altres indrets –el Bages, posem per cas. Ho demostra el testimoni d’un ciutadà d’aquella terra entrevistat a la televisió sobre el temporal de vent i la corresponent alarma, amb recomanació oficial de «tots quiets». Al seu poble, deia l’home, els vailets estan acostumats a anar a l’escola i fer les seves activitats amb ratxes de vent de cent vint quilòmetres per hora o més. Als infants del Bages, i fins i tot als adults, inclosos els més pesants i voluminosos, una ràfega com la descrita els faria anar per terra en el millor dels casos, i sortir volant en el pitjor.

Si els nens empordanesos poden anar xano-xano a l’escola mentre bufen ventades de tals dimensions, és lògic que les forces vives locals es queixin de l’alarma disparada pels telèfons mòbils amb la consigna de quedar-se a casa i entrar els testos del balcó. Això és per als de Barcelona, argumenten, i estendre la prevenció a tot el país els toca innecessàriament la pera. Atents a no perdre pistonada, els partits de l’oposició ja estan demanant la compareixença de la consellera Núria Parlón per retreure-li l’alarmisme. No em vull ni imaginar què dirien si les alarmes haguessin restat mudes i en canvi s’haguessin produït víctimes mortals a les comarques on «no n’hi havia per tant».

Però l’Empordà no és qualsevol lloc, sinó el «palau del vent», com recull la sardana del mateix nom amb lletra de Joan Maragall i música d’Enric Morera. El poeta Carles Fages de Climent va escriure una «Oració al Crist de la tramuntana» molt coneguda en aquelles terres, que diu així: «Braços en creu damunt la pia fusta, / Senyor, empareu la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.» Demanar una «tramuntana justa» a l’Altíssim és senyal que bufa sovint sense justícia ni moderació. Em van explicar el cas d’un conductor que va voler sortir del cotxe a la collada fronterera entre Port-bou i Cervera, on el Meteocat registra xifres màximes, i la ventada va arrencar la porta del vehicle i se la va endur. Era quan hi havia duana, i els gendarmes encara riuen.

El refranyer equipara el desordre mental amb «estar tocat per la tramuntana» que no és cap invent dels Sopa de Cabra. A la resta del país també hi ha gent sonada, però el fennmen no s’atribueix al vent del nord, sinó a la sospita que els van treure de l’olla quan encara els faltava un bull.

 (Article publicat a Regió7 el 14/2/2026) 

Catifa santpedorenca a Sílvia Orriols

A Aliança Catalana li han bastit una autopista per arribar a l’Ajuntament de Santpedor sense despentinar-se. De la conflictiva irrupció orriolista crida l’atenció que s’ha produït perquè set candidats de Sumem x Santpedor, marca blanca de Junts, s’han apartat per deixar-li via lliure. La formació va obtenir dos escons; la cap de llista continua, el número dos va dimitir fa poc, i els sis següents van renunciar un rere l’altre a substituir-lo, malgrat que regidor d’oposició és descansada feina. Fins que la pregunta va arribar al número nou de la llista, en Jordi Soteras Asensio, que va dir: «si, ho vull». Problema: Soteras s’havia afiliat a Aliança fa més de dos anys i n’era vicepresident comarcal. Apa, correm-hi tots. Els aldarulls de dimarts al vespre passaran, però Soteras restarà, si així ho vol, i a les properes eleccions –probablement, municipals–, el seu partit omplirà el cabàs a tot el país: aquest és el signe dels temps a Catalunya, a Espanya i a Europa.

Malgrat les queixes cal dir que l’alcalde, d’Esquerra, no podia fer-hi gran cosa sense incórrer en il·legalitat punible. La normativa electoral protegeix els qui canvien de partit a mitja legislatura: com a molt, si ja són regidors, se’ls pot expulsar del grup municipal i restar com a «no adscrits», però mantenen la veu i el vot; i si encara no en són, conserven el dret a cobrir vacants si els toca per torn. A més a més, per molt que Sumem aparegui lligat a Junts, tots els candidats figuren a la papereta com «independents» i no estan subjectes a cap disciplina de partit. Els seus votants poden sentir-se estafats per la situació, però també poden preguntar-se per què van posar Soteras a la llista, i per què els altres candidats no han impedit que s’arribi a aquest despropòsit.

El que és molt clar, en canvi, és el missatge d’en Soteras: considera lògic ocupar una plaça de regidor guanyada per Junts tot i ser d’Aliança perquè aquesta mutació partidària «és un reflex de la societat». Argumenta que «bona part de l’electorat de Junts» està fent el mateix camí. Ha explicat que va entrar a la candidatura «perquè un conegut m’ho va demanar», i m’imagino que aquest conegut va pensar en ell perquè era molt catalanista.

I potser perquè cada cop és més difícil omplir de noms de primer nivell les llistes de les eleccions municipals. Al final s’acumulen els amics que accepten constar però «per no sortir». Estem arreglats.

(Article publicat a Regió7 el 12/2/2026)

La trompeta de l’escombriaire (el porta a porta és una modernitat antiga)

La recollida d’escombraries «porta a porta» és una modernitat d’allò més antiga. És el DeLorean del reciclatge que ens fa viatjar en el temps cap al passat, quan el carro de les escombraries recorria els carrers perquè s’hi buidés el contingut d’unes galledes baixades generalment per les mestresses, ja que eren èpoques de dones a casa tot el dia. En la imatge tòpica, el servei anunciava la seva proximitat amb el so estrident d’una corneta. Els temps van canviar, més dones van treballar fora, les llars van quedar més hores buides i les galledes van ser substituïdes per bosses asèptiques, però gats i gossos les rebentaven i van aparèixer els contenidors, que ningú no volia a prop del seu portal. Eren recipients únics on es llançava de tot: peles de fruita, ossos de pollastre, bolquers usats, papers enllardats i el poc plàstic que malgastàvem. El camió enorme i sorollós va substituir el carro i la trompeta. La cosa es va anar complicant amb la recollida selectiva: ampolles, paper, envasos, brossa orgànica i «resta»; a cada tipus, un color. Encara es troben a molts llocs aquelles baluernes de color blau fosc que va escampar un ministeri per dipositar-hi revistes velles i capses de cartró plegades. El darrer capítol han estat els sensors electrònics per limitar l’accés només als residents dotats d’una targeta, i de l’invent n’han dit «contenidors intel·ligents». Curiós concepte d’intel·ligència, que a molts veïns els sembla un signe de tot el contrari, però si els regidors, que són molt llestos, ens diuen que així defensem el medi ambient, doncs endavant. Al capdavall, qui s’arrisca a passar per enemic del planeta?

A l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada se les tenen per aquest tema. Els socialistes, que són a l’oposició, critiquen la recollida porta a porta i proposen com alternativa els contenidors «intel·ligents» que ja coneixen/pateixen els contribuents manresans. El debat s’ha convertit en una guerra de comunicats sobre les bones maneres de cadascú, tant avorrida com la majoria de picabaralles d’aquest gènere: «ets un prepotent», «doncs tu, un torrapebrots». Al final s’acaba criticant la crítica, i també la crítica de la crítica, per dir-ho a la manera marxista (de Karl Marx, autor d’una «Crítica de la crítica crítica», o dels germans Marx, autors de «La part contractant de la primera part»). Però el que importa és el sistema de recollida de residus, deixalles, brossa o, com divulga el llibre de Jaume Puig sobre les particularitats lèxiques de Manresa, «el racó». I uns quants centenars de veïns van sortir al carrer per dir a l’Ajuntament que es deixés estar d’invents.

(Article publicat el 10/2/2026 a Regió7) 

Una parada de bus per ennuegar-se

Bona notícia: Ara la megafonia del Bus Manresa ja no diu «propera parada, carrer Hospitalari», sinó «Centre Hospitalari». Però al cap de poc anuncia la parada UPC pronunciant-la com una síl·laba. Sona: «propera parada, upk». No «u-pe-ce», sinó «upk». Proveu de dir-ho amb totes dues consonants sense ennuegar-vos.

Ups!

Porta a porta: La dèria de complicar la vida als ciutadans

Protesta ciutadana i polèmica política a Sant Joan de Vilatorrada per la recollida d’escombraries porta a porta. Sembla que l’Ajuntament oblida el primer manament del prestador de serveis: «fem-ho fàcil».

No pot ser que en temps d’internet, quan es pot pagar al supermercat amb el telèfon i comprar mobles des de l’ordinador perquè te’ls portin a casa, les administracions s’entestin en fer les coses més complicades.

En matèria de deixalles, els contenidors són una manera de fer-ho fàcil. Baixes les teves bosses el dia que et va millor a l’hora que et va millor. Amb el porta a porta, versió Sant Joan, has de posar la bossa en una galleda, baixar-la al carrer entre les vuit i les deu del vespre i recollir-la abans de les vuit del matí següent. I cada dia de la setmana té el seu residu: el paper, els dimarts; els envasos, dilluns i dijous. No se t’acudeixi baixar l’orgànica els dilluns, dimarts, dijous ni dissabtes.

Per fer-ho fàcil, l’Ajuntament proveirà les llars amb tres galledes de, respectivament, deu, vint i quaranta litres de capacitat. I amb bosses compostables, una guia i un imant de nevera per recordar les instruccions.

Fàcil, molt fàcil, la mar de fàcil.

A Manresa abans podíem usar els contenidors qualsevol dia. Ara n’hi ha un que només és accessible un dia de la setmnana, i dos més s’han d’obrir amb una targeta que només funciona al teu barri. Ens han complicat la vida, però molt menys de com ens l’hauria complicat un sistema com el de Sant Joan.

Esperem que al govern municipal manresà no li doni per copiar-lo.

Al tren de la bruixa tots han badat

Riure per no plorar. Al Parlament de Catalunya es tiren la crisi de Rodalies pel cap i l’oposició reclama decapitacions. Les exigeixen els mateixos que han estat governant totes aquestes dècades sense adonar-se que el sistema era «fragil», en denominació pietosa de la consellera Paneque, o «pèssim», segons el ministre Puente, que ha posat sobre la taula el que ja se sabia: hem arribat on som gràcies a un exercici persistent de desinversió, descura i desinterès.

Les vies, els túnels, els talussos, les catenàries, els murs, no s’espatllen tots alhora en un parell d’anys. El desastre actual és fill de la llarga absència d’un manteniment a l’altura de les necessitats. És com quan s’ensorra una casa vella en un barri vell: el veritable culpable no és la pluja que actua de detonant, sinó l’abandonament de dècades.

La degradació de les infraestructures a la xarxa de Rodalies i Regionals, d’Ulldecona a Puigcerdà i de Riba-roja a Portbou, s’ha produït davant dels nostres nassos sense que els successius governs de la Generalitat posessin el crit al cel. Si Adif els deia no calia patir perquè ja anaven arreglant coses, doncs endavant les atxes. Al capdavall, eren els trens de l’Estat, i quan apareixien els problemes i els desgavells, la vergonya era per a l’Estat.

Ara governen els socialistes; fa dos anys, el president era d’Esquerra; abans, de Junts; més abans funcionava el tripartit; encara més abans, vint-i-tres anys de pujolisme. Sense perdonar ni un àtom de responsabilitat principal als successius ministres, cal preguntar si els d’aquí, tots ells, un darrera l’altre, tenien pa a l’ull.

Llavors va el ministre Puente i diu que, a més a més d’antiga i sobrecarregada, la xarxa està «mal dissenyada». No, ministre, el problema és que no està dissenyada de cap manera. Els capitalistes del segle XIX es van posar a construir ferrocarrils allà on els semblava que en traurien beneficis, cadascun pel seu compte, i el mapa actual procedeix bàsicament d’aquelles aventures empresarials.

Ja que ho esmenta: Podria aprofitar aquesta crisi per introduir una veritable planificació i un bon disseny, eficaç i eficient. I si no s’hi veu en cor, traspassi-ho tot a la Generalitat, però de veritat, no amb l’enredada de l’empresa mixta, i amb els diners necessaris. Els partits que comparteixen la responsabilitat d’haver-se distret ens farien millor servei si enterressin les destrals de guerra i s’agrupessin en un front comú per aquest objectiu.

(Article publicat a Regió7 el 7/2/2026)

Perquè els salaris baixos ens perjudiquen a tots

L’Estat del benestar s’alimenta d’impostos (o de deute, que són els impostos de demà). Ara bé, el salari mínim no paga IRPF i els seus perceptors solen gastar més en productes d’IVA reduït, com l’alimentació. Per tant, l’increment dels perceptors del salari mínim no augmenta la capacitat de la despesa pública. De fet, gràcies al sistema progressiu de l’IRPF, tenir molta gent treballant però amb salaris baixos o molt baixos és dolent per als pressupostos. No ens interessa tenir molta gent en feines mal pagades. Seria millor que els salaris menors fossin molt més alts i paguessin impostos, i els negocis que no poguessin aguantar-ho s’haurien de reconvertir, perquè basar la competitivitat en pagar malament al personal és nociu per al conjunt del país.

Manresa perd una parròquia i no passa res

Durant segles, el nombre de parròquies a la ciutat de Manresa no va parar d’augmentar. Ara, en canvi, disminueix. De la inflació al desinflament. Es perd una parròquia i no passa res; hi ha més laments pel tancament d'una botiga de barri.

Les germanes dominiques han demanat que la seva església de Valldaura, al carrer del Bruc, deixi de ser parroquial, i el bisbe ha determinat acceptar-ho i ajuntar la corresponent parròquia amb la veïna de la Mercè («els frares»). Em pregunto si es convocaran manifestacions de fidels amb pancartes de l’estil «volem la nostra parròquia!», tot argumentant els drets adquirits, o bé si els parroquians necessitats d’atenció pastoral acceptaran sense protestes caminar els tres-cents metres que separen els dos temples.

Des del naixement de Manresa a l’edat mitjana, el nombre de les seves parròquies havia anat creixent a mesura que la ciutat ho feia en població i en extensió. A la meitat del segle passat no existien les de la Sagrada Família, la Mión, el Xup o la Balconada, posem per cas, i els temples de Valldaura, la Mercè o el Poble Nou encara no en tenien la categoria.

Com que les misses eren nodrides, la demanda dels fidels impulsava l’oferta de noves parròquies. A les més cèntriques, com la Seu, el Carme o Crist Rei, els diumenges al matí les celebracions s’encadenaven una rere l’altra, des de primera hora fins la de dinar, gairebé com a la sessió contínua dels cinemes, i si feies tard a la Seu sabies que en començava una al Carme al cap de mitja hora. Ara la Seu i el Carme continuen sent parròquies diferents, però al càrrec d’un mateix mossèn, i els diumenges al matí s’hi celebra una sola missa a cada una.

La fi del nacionalcatolicisme va anar reduint l’assistència als temples, i molta gent ja només els trepitjava per motius socials: batejos, primeres comunions, casaments i funerals. Els dos primers han caigut en picat i els altres dos han anat derivant cap cerimònies laiques; la prova és que tanquen parròquies però s’amplien i modernitzen els tanatoris.

Tanmateix, hi ha esperança per a la confessió catòlica: les enquestes diuen que als més joves els torna a interessar la religió. Però també diuen que són més de dretes que les generacions anteriors, i no és obligatori que la religiositat conservadora dugui els joves a les parròquies; també els pot empènyer cap a d’altres esglésies i confessions més ajustades a l’onada reaccionària i allunyades d’aquell vers del gòspel que havíem cantat: «al tren de l’Evangeli hi ha lloc per tota la gent».

(Article publicat a Regió7 el 5/2/2016)

Estem al límit i tot s’enfonsa

Surto a estirar les cames i pel camí veig l’estesa de barracots que constitueix una escola. Una escola de barracots (mòduls, em sembla que en diuen) a Catalunya no és cap tragèdia però és un símptoma. No és cap tragèdia perquè en aquestes aules es pot impartir un ensenyament de la mateixa qualitat que en un edifici escolar convencional; el que compta són els mestres i, per extensió, la «comunitat educativa». Però és un símptoma que no anem bé des de fa massa temps. Una escola sense edifici és impensable en un país amb un PIB per habitant de gairebé quaranta mil euros, però és normal en un que planifica malament, reacciona lentament, i no es fa valdre.

Estem al límit en massa aspectes. Els geòlegs avisen que els despreniments i esllavissades s’han multiplicat per quatre respecte als anys de la sequera; les pluges reiterades han xopat el terreny i l’han fet més tou i pesant. Però sabem que el canvi climàtic ens portarà cada cop més fenòmens extrems: sequeres persistents alternades amb intenses borrasques. Estem preparats? Ja s’ha vist que no. La plantada dels maquinistes de Renfe obliga a revisar túnels i trinxeres de Rodalies i els tècnics d’Adif troben desenes de punts perillosos, de manera que cal aturar els trens mentre s’hi treballa. Més fenòmens? L’autopista que vertebra Catalunya no resisteix cap petit accident sense embussar-se, i no cal dir la complicada reparació d’un mur, mentre el paviment es degrada a marxes forçades d’ençà la gratuïtat. Parlem de sanitat? Els professionals denuncien saturació mentre zones en regressió es queixen que els prenen serveis (i el metge de la mútua cada cop triga més a donar-te hora). Parlem de futur? Patim una taxa negativa de creixement natural de la població però donem ales als que rebutgen l’arribada d’immigrants; si els féssim cas evolucionaríem cap a una societat de jubilats. Qui ens alimentaria i cuidaria? I de l’ús social del català ja no sé si parlar-ne, perquè a la concentració metropolitana està més enllà del límit: s’estimba.

Segur que se’ls acudeixen moltes més degradacions en marxa. S’hi està posant remei? Ho he escrit fa pocs dies i ho repetiré tant com calgui: entre els qui ho fien tot a una independència que no saben com aconseguir i els que no gosen o no volen plantar cara als seus correligionaris espanyols, estem arreglats. Ja cal que sortim al carrer amb una gorra de cop.

(Article publicat a Regió7 el 3/2/2026)

Fastigosos!: Decret de pensions, eleccions aragoneses, Feijóo invocant ETA

Fàstic: el govern espanyol envia al Congrés un decret que empaqueta la pujada de les pensions amb altres mesures rebutjades per l’oposició, que així ha de triar entre empassar-se el que no vol o sentir-se dir que perjudica els pensionistes. Però com que tothom li ha vist el llautó, ara desfà el paquet i envia les pensions totes soles perquè s’aprovin. Ho podia haver fet des del principi, però hauria estat massa honest. Fastigosos!

Fàstic: el finançament de la Generalitat catalana es converteix en tema de la campanya electoral aragonesa, on es competeix pel volum de la protesta. No ca de finançament de l’autogovern aragonès, que probablement també presenta mancances, sinó del català. Així és com els grans partits espanyols contribueixen a la concòrdia entre «los pueblos de España». Fastigosos!

Fàstic: la compareixença de Feijóo a la comissió parlamentària de la dana valenciana. A manca de bones raons, va treure a passejar les víctimes d’ETA, quinze anys després de la darrera mort. Ja ens hem acostumat a comissions d’investigació que no investiguen rés i només serveixen per llançar-se fems pel cap. Fastigosos!

Fa mig segle Regió7 ja ho deia: «comarca de l’Alta Segarra»

Ho deia la salutació del primer número del Regió7, publicat el dissabte 30 de desembre de 1978, fa quaranta-set anys. En l’editorial d’aquella edició, sota el títol «Ja som al carrer», s’afirmava entre altres coses: «el fet que avui, gairebé el darrer dia de l’any que deixem enrere, neixi a les comarques del Bages, Berguedà, Solsonès, Moianès i Alta Segarra un nou mitjà d’informació i d’expressió, és prou important».

Alta Segarra. No Alta Anoia, com va circular durant un temps per influència de cert oficialisme. Alta Segarra, que és com en diuen els promotors del seu reconeixement legal i institucional com enèsima comarca de Catalunya.

En aquells moments, amb un autogovern provisional sense poder ni Parlament, la referència era la divisió comarcal dibuixada per la Generalitat republicana. I en aquell mapa hi constaven el Bages, el Berguedà i el Solsonès, però l’àrea al voltant de Calaf, de Sant Pere Sallavinera a Pujalt, de Castellfollit a Prats de Rei, havia estat inclosa a la comarca de l’Anoia, perquè el geògraf Pau Vila va agafar molts partits judicials com a referència, i aquells municipis pertanyien al d’Igualada.

Però la voluntat comarcal hi era, i el diari hi va ser sensible des del primer número. «Bages, Berguedà, Solsonès, Moianès i Alta Segarra» era la llista que apareixia sota la capçalera en les butlletes de subscripció. No només el diari: un anunci de la Caixa de Catalunya amb la llista d’«oficines a la Setena Regió» incloïa la de Calaf a l’«Alta Segarra».

La nova Generalitat va tirar pel dret i el 1987 va calcar el mapa comarcal de 1936 amb l’afegitó del Pla de l’Espany (Banyoles), el Pla d’Urgell (Mollerussa) i l’Alta Ribagorça. Moianès, Lluçanès i Alta Segarra, entre altres, van quedar al calaix. L’administració es resistia a incrementar la fragmentació del territori amb noves entitats, però al final els polítics han fet un càlcul: ateses les poques competències que tenen els consells comarcals, no costa gaire quedar bé amb els votants.

El Moianès és comarca des del 2015. El Lluçanès fou reconegut el 2023. Ara Calaf ha engegat la màquina perquè els ajuntaments de l’Alta Segarra aprovin la petició, tràmit necessari per elevar-la al Govern i al Parlament. Poden exhibir com arguments a favor la feina de la mancomunitat de municipis creada el 1995 i l’adscripció en bloc a la vegueria Central, i no a la del Penedès com la resta de l’Anoia. Entre Manresa i Vilafranca, ho tenien clar.

(Article publicat a Regió7 el 31/1/2026)

Avui fa 50 anys, mani per l'amnistia, brutalitat dels grisos

Brutal repressió policial de dues grans manifestacions pro-amnistia. La imatge és coneguda, però val a recordar-la avui, quan es compleixen 50 anys.

Així ho recull la Viquipèdia:

"La manifestació de l'1 de febrer de 1976 va ser impulsada per l'Assemblea de Catalunya, encara que oficialment era convocada per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que feia de cobertura legal a la plataforma antifranquista. Malgrat que la manifestació va ser prohibida per l'acabat de nomenar governador civil, Salvador Sánchez-Terán, els organitzadors els comunicaren la impossibilitat de desconvocar-la amb tan poc marge de temps.

En un principi estava previst que el lloc i l'hora d'inici de la manifestació fos al Saló Víctor Pradera (actualment anomenat passeig Lluís Companys) a les 11 del matí, que transcorregués per la ronda de Sant Pere i que finalment, es desconvoqués a plaça Catalunya. Tot i això, aquest recorregut no es pogué complir, ja que minuts abans de l'inici previst de la marxa hi hagué ja les primeres càrregues policials contra els manifestants que es dirigien al punt de concentració.[2]

Els manifestants, entre 4 mil i 12 mil segons les fonts de l'època, es concentraren de nou, però aquest cop a l'encreuament entre General Mola (actualment anomenat Passeig de Sant Joan) i Travessera de Gràcia. El grup de manifestants avançà fins al carrer Rosselló on es toparen amb un fort desplegament policial. En aquest moment, els manifestants s'assegueren a terra com a mostra de pacifisme, però els grisos carregaren contra els manifestants fins a aconseguir la seva dispersió.

La manifestació del 8 de febrer va ser convocada per la bona resposta ciutadana de la primera. La manifestació es va convocar al Parc de la Ciutadella, però aquest va ser clausurat i rodejat per un desplegament policial molt més nombrós que a la manifestació de l'u.

Els manifestants s'organitzaren en diferents columnes humanes que es dirigiren al centre de la ciutat. Algunes d'aquestes columnes començaren a la plaça Letamendi, la plaça Sagrada Família, el Mercat de Sant Antoni o la plaça Virrei Amat. Les càrregues policials es repetiren de nou pel centre de la ciutat (les més intenses als districtes de Gràcia, de l'Eixample i de Ciutat Vella)."

Què en fem, de Puigdemont?

Des de la seva talaia per damunt de les contingències, Artur Mas es pot permetre luxes prohibits als càrrecs interns i institucionals de Junts per Catalunya, com ara qüestionar el paper de Carles Puigdemont. En l’entrevista que va publicar Regió7 l’entrevistador, Carles Blaya, li pregunta per l’objectiu de reagrupar allò que va representar Convergència i si en aquest esforç Carles Puigdemont hi tindria lloc, «tenint en compte que genera moltes adhesions però també rebuig». I Mas respon: «El president Puigdemont potser no és capaç d’aglutinar però hi ha de ser».

Anatema! Si un quadre de Junts qüestionés la capacitat d’aglutinar del president exiliat, trigaria minuts a rebre la puntada de peu que l’enviaria a les tenebres exteriors. Mas, en canvi, pot dir-ho i no li passa res. Encara més: quan li pregunten si Puigdemont ha de liderar la recuperació de la potència convergent, Mas recorda el «pas al costat de Jordi Pujol fa vint-i-cinc anys» o el d’ell mateix fa deu anys. Això ja no és anatema, això és directament heretgia. Però Artur Mas està més enllà de les limitacions disciplinàries.

Si Puigdemont «hi ha de ser» tot i que «potser no és capaç d’aglutinar», sorgeix necessàriament la pregunta: en qualitat de què hi ha de ser? De candidat a la Generalitat, o de president d’honor del partit amb reconeixements i distincions de reina mare? Dit d’una altra manera: què en fem, d’ell, el dia que torni? Probablement la resposta és aquesta: Junts farà amb Puigdemont allò que Puigdemont decideixi que facin amb ell, perquè seu és el comandament del partit i ningú no li qüestiona. És l’esperat, el desitjat, el «president legítim» expulsat el 2017 per la perfídia del 155 i que tornarà gloriós. El dia que no l’esperi cap ordre de detenció en territori espanyol travessarà la frontera, arribarà a Barcelona envoltat per una gernació i, si li ve de gust, començarà una gira per totes les ciutats i pobles amb l’objectiu de reprendre el contacte amb el país i la gent després d’aquests anys de llunyania física. Omplirà teatres i pavellons i convocarà sopars multitudinaris. Alcaldes que han expressat algun dubte sobre la línia oficial el convidaran a l’Ajuntament. Algú gosarà proposar-li que s’enretiri per deixar pas a un líder sense arestes? Si vol, serà candidat a recuperar el despatx de la plaça de Sant Jaume, diguin el que diguin les enquestes. I llavors s’obriran les urnes i parlarà la ciutadania, de la que Junts i els juntaires són només una part.

(Article publicat a Regió7 el 29/1/2026)