I si Sánchez dimiteix com proposa Miriam Nogueras?

La cap de files de Junts a Madrid ha proposat que Pedro Sánchez dimiteixi i s’hi posi un altre socialista per acabar el programa de lleis i reformes en l’any que queda de legislatura. Això és possible?

La constitució espanyola diu que si plega el president cessa tot el govern. No seria reemplaçat per cap vicepresident, sinó que s’activaria el mecanisme per a una nova investidura, igual que després d’unes eleccions o de perdre una moció de confiança.

Això vol dir que els partits s’han de posar d’acord sobre la persona que serà investida com a nou cap del govern. No és tant fàcil! El bloc de la investidura està bastant esquerdat, i alguns, com el PNB, prefereixen eleccions el més aviat possible.

Si no es posen d’acord ens podríem trobar un munt de mesos amb un govern en funcions, amb les capacitats legals molt retallades, limitades a administrar el dia a dia. I al final, d’una manera o altra, aniríem a eleccions havent perdut força temps.

El sistema espanyol no és com el britànic. Allà quan plega el primer ministre, el seu partit designa un nou líder que automàticament es converteix en nou cap de govern. Ara mateix estan a punt de fer-ho. Al sistema espanyol, quan plega el president una de dues: o investidura d’un de nou, o eleccions. I la investidura d’un de nou, en l’actual composició del Congrés, no és fàcil.

Partits de masses, de quadres i «de quatre» (i el caporal)

Si el teu carrer no és gaire llarg la probabilitat que hi visqui el militant d’un partit polític és baixa, perquè els nivells d’afiliació són el contrari d’espectaculars. Junts per Catalunya ha celebrat primàries per decidir el candidat a alcalde de Barcelona, i dels resultats oficials se’n dedueix que tenien dret a participar-hi poc més de nou-centes persones. En una ciutat d’1,7 milions d’habitants això equival a un 0,05% del padró, o a un de cada 2.700 habitants. Quanta gent viu al nostre carrer? I a la nostra escala?

Als Estats Units les proporcions són molt més altes, però també ho posen més fàcil. Per votar abans has de registrar-te, i quan ho fas més de la meitat dels estats pregunten si vols declarar la teva simpatia per algun partit. A les darreres convocatòries van respondre dos terços dels votants, mentre la resta es declarava independent. A la mentalitat catalana li provocaria calfreds la sola idea que un funcionari públic ens demanés la filiació política. Respondríem que què n’ha de fer i que la pregunta és inconstitucional.

Molts anys enrere s’havia discutit sobre els partits de masses i els partits de quadres. Ara, de masses, no gaires, i més que de quadres, hi ha partits de quatre. Es veu que estem molt polaritzats, però és un miratge: els quatre d’un costat i els de l’altre es tiren els plats pel cap a l’escenari i uns quants desvagats fan de claca ferotge a les xarxes mentre la resta malparlem de tots plegats. També és veritat que la misèria de l’espectacle desanima qualsevol temptació de participar-hi.

Rule Britannia - Aquests anglesos són complicats. El nou primer ministre serà l’alcalde del Gran Manchester, Andy Burnham, però però abans havia de ser diputat, i ho ha aconseguit en unes eleccions parcials en un districte a més de quaranta quilòmetres de la seva ciutat. És com si l’alcalde de Barcelona es presentés a unes eleccions a Vilafranca del Penedès perquè vol ser president de la Generalitat.

Conspiració al revés - I si el jutge Peinado forma part d’una conspiració d’una conspiració judicial no pas contra Pedro Sánchez, sinó a favor d’ell? La manera d’instruir el cas de l’esposa del president, culminada amb la retirada del passaport (que li ha de lliurar en persona el mateix dia que Sánchez compareix al Congrés), abona les tesis dels qui desconfien per sistema de les accions judicials que perjudiquen els socialistes.

(Article publicat a Regió7 el 23/6/2026)

Salvador Illa lloa Jordi Pujol en temps de política amargada

Salvador Illa Roca acabava de fer catorze anys quan Jordi Pujol fou investit president de la Generalitat per primera vegada. Edat suficient per entendre la notícia sense haver viscut els complexos esdeveniments que van conduir-hi. Per al noi de la Roca del Vallès, Pujol i Generalitat van anar lligats des dels catorze fins els trenta-set anys; durant aquest temps va escoltar com el llavors president acusava els socialistes d’haver fet una «jugada indigna» amb la querella de Banca Catalana i recomanava enviar-los «a l’infern de dos en dos»; tanmateix, aquesta setmana s’ha desfet en elogis de Convergència Democràtica en presència del mateix Jordi Pujol, amb qui ha tingut un tracte deferent des que encapçala el Govern. En l’acte de lliurament a l’Arxiu Nacional de la documentació del partit aplegada i guardada pel bagenc David Bonveí, i en presència també d’Artur Mas, Illa ha reconegut la «tasca i passió política al servei del país» de Pujol i ha afirmat que «Catalunya li deu molt a Convergència». Podem comparar aquesta mostra de civilitzada cortesia amb la tempesta permanent de l’atmosfera madrilenya, carregada de llamps, trons i pedregades capaces d’arruïnar qualsevol brot tendre de clima constructiu. Un caos que poc deu agradar a Salvador Illa, a qui no va desplaure l’etapa de milícies universitàries perquè «l’exèrcit és un món ordenat». També a Pujol li agradaven les coses ben ordenades; no en va admirava a Prat de la Riba, «seny ordenador de Catalunya» en frase afortunada d’Eugeni d’Ors. Però ves que el gest d’Illa cap a Pujol no sigui l’excepció també a la política catalana. No oblidem que el Govern ha encadenat tres pròrrogues dels pressupostos i encara funciona amb els del 2023 (situació que és a punt de canviar). Des del Dragon Khan del primer tripartit fins les dificultats actuals, la política catalana ha demostrat poca traça en gestionar l’absència de majories absolutes; per vist que tenim fama de pactistes, sembla que als partits els interessa més la batussa permanent i la desqualificació sistemàtica. Hi ajuda, entre altres coses, la pugna insomne per encolomar al contrari el fiasco del Procés, i qui en vulgui proves només s’ha de passejar per la xarxa digital predilecta dels amants de l’insult: el seu contingut és una escuma superficial, certament, però delata la mena de beuratge hi ha a sota. I no és només Catalunya, és clar; és tota Europa la que està en mode amargant, amb ganes de clavar una puntada al tauler de joc.

16 anys de llei de vegueries, i Manresa encara no és capital

A les eleccions municipals de 1987 el PSC va acudir-hi amb l’eslògan «Per a nosaltres Manresa és capital», jugant amb dos significats de la paraula «capital» recollits al diccionari: «principal, més important» i «ciutat o vila on resideix el govern». Això darrer tenia a veure amb la reivindicació que la Generalitat, controlada per Jordi Pujol amb majoria absoluta, reconegués a Manresa la capitalitat d’una àrea més extensa que el Bages, en la línia de les regions o vegueries dibuixades per la Generalitat republicana. Segur que per a una majoria de manresans la seva ciutat era principal i molt important, i segur també que molts desitjaven una capitalitat per posar-se a l’altura de Girona, Lleida i Tarragona, però la sintonia amb l’eslògan no els va portar a votar el PSC, que va perdre l’alcaldia a mans del convergent Juli Sanclimens. De tots aquells fets han passat trenta-nou anys, i la reivindicació capitalina encara cueja: en un recent ple municipal la gran majoria dels regidors manresans van instar el Govern català a reconèixer el paper de la ciutat com a capital de la Catalunya central... en la planificació de les rutes del transport interurbà. L’eslògan podria ser: «en cotxes de línia, Manresa és capital». Pot semblar un tema menor, però el Procés va començar un dia amb els «catalans emprenyats» pel caos de Rodalies, manifestant-se pel «dret a decidir en les infraestructures». A Manresa es dona un cas curiós: desitjava l’establiment de les vegueries per ser capital d’una d’elles, i només ha aconseguit la primera part. La vegueria de la Catalunya central existeix, creada per llei del Parlament, però aquesta estableix que la seu institucional es determinarà en una llei posterior, fins ara mai tramitada. Manresa acull una delegació del Govern i unes quantes delegacions de conselleries, però amb la llei a la ma, no és capital. És clar que les vegueries tampoc no son vegueries de veritat: no tenen els òrgans democràtics de govern dotats de competències i pressupostos que haurien de tenir per assemblar-se a les diputacions; de fet, per substituir-les, però per a això s’hauria de modificar el mapa provincial espanyol, i aquest és un meló que cap partit no vol obrir. Mentrestant, estiguem satisfets que la delegació territorial serveixi per donar nova vida al palau barroc dels antics jutjats, on treballaran els funcionaris que executen sobre el terreny les decisions adoptades a Barcelona pels responsables dels seus departaments.

(Article publicat a Regió7 el 20/6/2026)

Al pou amb una pedra (preciosa) lligada al coll

T’ho miris com t’ho miris fa lleig descobrir joies per valor d’1,3 milions a la caixa forta d’un expresident que facilitava negocis petroliers entre la Veneçuela de Maduro i la Xina de Xi. Al marge del paper que hagi tingut Washington en el seu calvari, per a Zapatero el desastre estètic ja no té remei. Les joies brillen, aquest és el seu encant i també la condemna de qui les exhibeix i es transforma en el centre de totes les mirades, meitat admiració i meitat així rebentessis; Zapatero no les exhibia, però ara que ja són a totes les pantalles, hi està encadenat pels segles dels segles, com el president francès Valéry Giscard d’Estaing va quedar lligat per sempre als diamants de Bokassa. Fem memòria: El 10 d’octubre de 1979 el setmanari Le Canard enchaîné va publicar que el llavors cap de l’Estat havia rebut a partir de 1973, quan era ministre, obsequis en forma de diamants de Jean-Bédel Bokassa, el cruel i sanguinari dictador de la República Centreafricana que en el seu deliri es va proclamar emperador. En total, uns 150.000 euros actuals, una desena part del tresor de Zapatero, però suficient per posar-lo contra les cordes polítiques. No ho va pagar als tribunals però sí a les urnes, tot i que va anar de poc: va guanyar la primera volta de les presidencials, però a la segona el socialista Miterrand va superar-lo per tres punts. Després d’allò Giscard va continuar pronunciant conferències, ocupant càrrecs i donant lliçons. Per a Zapatero no pinta tant bé, perquè a París prima un cert sentit d’Estat, mentre que a Madrid...

Baixes per desamor - El president de la patronal de Castella-la Manxa, Ángel Nicolás, que també és vicepresident de la patronal espanyola de les pimes, n’ha deixat anar una d’aquelles que destaquen enmig del brogit, i mira que aquests dies costa bastant imposar-se el volum de la gran cridòria. La frase, referida als treballadors joves, és aquesta: «ara tenim una baixa no perquè l’empresa l’hagi maltractat, sinó perquè l’ha deixat la nòvia». Home, senyor Nicolàs, una mica de caritat cristiana! Hauria de saber que per a un cor adolescent (avui l’adolescència s’allarga molts anys) el fet de ser abandonat per la parella suposa un trauma que no se l’acaben. Disposat a oferir perles de pluja del país on no plou, i ser l’ombra de la seva ma, l’ombra de la seva ombra i àdhuc l’ombra del seu gos perquè no el deixi, el cor fet miques de l’amant traït no pot bategar amb la força i la serenor necessàries per complir amb la feina de vuit a tres.

(Article publicat a Regió7 el 18/6/2026)

Peles de meló confitades i ratafia al darrera

Diu que van uns amics pel carrer i veuen dos homes amb hàbit religiós que parlen entre ells. I un amic li diu a l’altre: «són capellans o frares?», i l’altre respon: «para l’orella; si parlen de diners són capellans, i si parlen de menjar són frares». La ben antiga dita catalana assenyala el diferent interès que la cultura popular atribuïa a les dues variants d’ordenats. El clergat regular, al càrrec de les parròquies, sempre estava pensant en com aconseguir més ingressos, mentre que dels frares es deia que no menjaven pas tot el que voldrien, ni en quantitat ni en varietat. Fra Valentí Serra és frare i especialista reconegudíssim en herbes naturals de les que es troben als marges de la nostra terra, i que aporten el doble benefici d’enriquir el sabor dels guisats i guarir o prevenir malalties pel seu caràcter de remeieres. Ha parlat a Regió7, en una entrevista de Marc Marcè, de l’alimentació vegetariana de quilòmetre zero i de la cuina dels convents. Atenció: «en el cas dels caputxins, dues terceres parts de l’any els dies eren penitencials d’austeritat obligada». No és estrany que les ganes de menjar fos omnipresent a les converses! Per les festes el menú era una mica més alegre, i l’avantatge és que podien concentrar-se en gaudir-lo, perquè no es distreien conversant. La norma imposa silenci absolut a taula; s’endrapa sense golafreria mentre un germà, per torns, llegeix un llibre en veu alta. Germans, masteguem les bledes i les paraules d’algun pare de l’Església. Fa uns dies, quan Lleó XIV va dinar amb els monjos de Montserrat, els va dispensar de la norma per tal que poguessin preguntar-li coses, i es veu que s’hi van abonar. Pel que s’ha sabut, van fer un àpat força normal, sense els nivells de cuina d’aprofitament que ha detectat i divulgat fra Valentí, propis de temps escassos: «S’han arribat a confitar les peles del meló i de la síndria per fer-ne compota». Un frare auster, com toca a l’orde, però no pas abstemi: per fer baixar recomana una copeta de ratafia, «que és un digestiu activador de la salut. Són herbes macerades al sol que, preses amb mesura, ens ajudaran a pair». Serviu el Senyor amb alegria.

Acord EUA-Iran: els aiatol·làs guanyen, els iranians perden

L’agost del 1975 Estats Units, la Unió Soviètica i 33 països més van signat a Helsinki l’acta final de la Conferència per a la Seguretat i Cooperació a Europa (CSCE), que congelava l’estat de la Guerra Freda al continent per tal que ningú no prengués mal. Russos i americans ja es barallarien per delegació a altres parts del món. El document era ple de boniques referències a la sobirania i als drets humans, però el punt que interessava a Moscou era el que consagrava el principi de «no ingerència»: «els Estats participants s'abstindran de qualsevol intervenció, directa o indirecta, individual o col·lectiva, en els afers interns o externs que siguin de la jurisdicció nacional d'un altre Estat». Dit d’una altra manera: Occident renunciava a actuar per sostraure els països de l’Est de les urpes de Moscou, sota les que havien caigut durant la Segona Guerra Mundial. Va caldre esperar que la URSS col·lapsés al cap de quinze anys perquè recuperessin la llibertat.

Aquesta setmana els presidents dels Estats Units i de la República Islàmica de l’Iran han signat un «memorandum d’entesa» orientat a posar fi a la guerra i que el petroli torni a circular. El segon punt del document estableix que els signants es comprometen a «abstenir-se d’interferir en els afers interns» de l’altra part. És a dir, que Donald Trump admet que la teocràcia tirànica i sagnant dels aiatol·làs continuï governant el país, negant els drets polítics bàsics als iranians i encara més a les iranianes. No és això el que havia promès el suposat líder del món lliure. Al contrari, el seu objectiu inicial per començar la guerra era el canvi de règim a Teheran. Al final, després de milers de morts i milions de dòlars en armament cremat i en infraestructures, cases i equipaments destruïts, essencialment en el territori iranià, el resultat de l’operació engegada per Trump per incitació de Netanyahu és que els aiatol·làs guanyen i els iranians perden: més pobres i igual d’oprimits.

El bon samarità d’avui és ateu

A la primer pel·lícula de la saga Bourne el protagonista observa l’antagonista des d’un terrat on destaquen les enormes lletres de la paraula Samaritaine. Amb aquest nom es podria pensar que l’edifici acull una institució social d’ajuda als més necessitats, com el samarità de la paràbola evangèlica que ajuda un viatger assaltat i ferit, però en realitat són uns grans magatzems parisencs, un temple del consum i el luxe al costat del Sena, perquè aquest és un món de paradoxes. Com, per exemple, que els ateus siguin més bons samaritans que els catòlics, o això es dedueix de les dades del CIS estudiades pel politòleg Oriol Bartomeus i comentades per Enric Juliana, segons les quals més de la meitat dels catòlics practicants espanyols estan a favor de la «prioritat nacional» que discrimina els estrangers en l’accés al treball i als serveis socials, i només un de cada cinc hi està en contra. En canvi, en l’extrem contrari, dos de cada tres ateus declarats estan en contra de la discriminació i només un de cada set hi està a favor. Globalment, doncs, ateus, agnòstics, i no creients en general, obren els braços al foraster per fer-li una abraçada humanitària, mentre els qui es diuen catòlics, practicants o no, més aviat els envien a la cua d’esperar les engrunes de l’àpat. Potser amb això creuen complir amb un deure cristià de «caritat» que tradueixen per almoina tot i que, en els textos originals, significa amor incondicional als altres. I segons la paràbola, aquest «altres» és tothom que ho necessiti.

Gust per la sang - Donald Trump ha celebrat els 80 anys amb una vetllada d’arts marcials mixtes a la Casa Blanca. És un diguem-ne esport on els adversaris es fiquen en una gàbia i s’estomaquen sense restriccions. Fins i tot s’hi val a continuar colpejant al que ha caigut. Una foto impressionant mostra el perdedor abandonant la pista amb la cara feta un mapa. Que aquest espectacle agradi a Donald Trump explica unes quantes coses de la seva diguem-ne política. Que molts homes joves americans, però també europeus, comparteixin el seu gust per la sang, és inquietant.

En bus a veure l’alcalde - Si vull anar del meu barri a l’Ajuntament de Manresa amb el nou bus del nucli antic he d’agafar un bus normal fins a Pompeu Fabra i allà esperar-ne un de petit que passa cada tres quarts d’hora. Feina a quadrar horaris per no criar teranyines en el canvi.

(Article publicat a Regió7 el 16/6/2026)

I si deixem que la IA decideixi les guerres sense fer mal?

La pel·lícula de 1983 Jocs de Guerra (atenció, spoiler!) imagina un sistema informàtic que dispara els míssils nuclears d’Estats Units en cas de guerra. La trapelleria d’un estudiant fa que el sistema pensi que els russos ataquen i es disposi a respondre, però un científic espavilat ha introduït una modificació, i en realitat el programa no activa les armes, sinó que en simula els efectes: resposta russa i destrucció mútua assegurada. Totes les combinacions possibles acaben de la mateixa manera, i al final l’ordinador pronuncia la gran frase: «Un joc estrany, l’únic moviment guanyador és no jugar». Trump hauria d’haver-hi pensat abans d’atacar Iran.

Quan internet era encara una idea, la trama de Jocs de Guerra avança el paper de la intel·ligència artificial en en el camp de batalla. En aquesta direcció, les forces armades ucraïneses presumeixen d’haver bastit un sistema per detectar i neutralitzar drons russos totalment gestionat per la IA. S’ha acabat allò de l’operador de radar observant uns puntets verds a la pantalla rodona i preguntant-se si són avions o estornells. Tampoc no caldrà aquell soldat amagat sota una xarxa de camuflatge que opera els drons amb una consola. Les màquines pensants governen les màquines actuants i el govern ucraïnès canvia l’estratègia de reclutament per transitar de la quantitat a la qualitat. Existeix un sistema equivalent per la banda russa? Si encara no és així, el crearan.

Els manuals diuen que l’objectiu de les accions militars no és matar enemics sinó incapacitar l’enemic, i si a més a més es pot fer sense arriscar vides pròpies, oli en un llum. Doncs ja que hi som posats, per què no deixem que les IA dels països en conflicte s’enfrontin a la manera d’aquella pel·lícula? Sense disparar ni un sol tret real. Sense destruir cases, fàbriques, hospitals, escoles ni carreteres. Sense deixar ningú sense llum i sense aigua. Caldria, naturalment, establir un protocol d’informació compartida i operativitat mútuament acceptada, però ja que els megamilionaris inverteixen tants milions en centres de dades, per què no dedicar una part d’aquesta gran potència de pensament a resoldre les batalles sense que ningú no prengui mal?

«Déu vol que hi hagi pobres i rics?», va preguntar el nen al Papa

De la jornada papal de dimecres es van retransmetre a bastament els episodis de Montserrat i la Sagrada Família; no va passar el mateix amb la trobada amb el tercer sector al Raval de Barcelona, ja que a aquella hora TV3 va emetre els serials de cada tarda. Molts espectadors fixos de la cadena es van perdre el testimoni del petit Renzo, un nen de sis anys que li va escriure una carta al Papa i l’hi va llegir en persona. La condició guionitzada del moment no li resta significat. Renzo va formular aquestes qüestions a Lleó XIV: «Li agrada el futbol? De petit volia ser papa? Perquè els meus mama i papa estan preocupats? Perquè el meu papa té tantes feines? Perquè hi ha persones que els passen coses dolentes i a d’altres no? De qui és la culpa? Perquè hi ha tantes persones que viuen al carrer? Ningú els veu ningú ni els saluda. Com podem ajudar si el món és tan gran? Déu vol qui hagi pobres i rics? Perquè hi ha tants avis sols, si són tan importants? I una pregunta més: cal perdonar sempre?» De totes aquestes preguntes el Papa es va estendre en la primera, la del futbol; va contestar la segona, i va saltar a la darrera, la del perdó. Va deixar sense resposta les que més en necessitaven. Déu vol que hi hagi rics i pobres? Perquè hi la gent en situació vulnerable? De qui és la culpa? Potser el petit Renzo no hagués entès una resposta complexa a unes preguntes només senzilles en aparença, però els adults, sí. És bo que l’Església denunciï la desigualtat i assisteixi els pobres, però aclareixin això: Déu vol que n’hi hagi?

Zapatero - Es pot ser d’esquerres i acumular patrimoni a base de vendre favors legals o il·legals aprofitant les influències d’expresident? Depèn de quina part agafis de ser d’esquerres. En els seus mandats Rodríguez Zapatero va impulsar l’ampliació de les llibertats i drets civils en matèries com la violència de gènere, la igualtat efectiva entre homes i dones, el matrimoni del mateix sexe, la identitat de gènere, el divorci exprés o la memòria històrica, i en matèries socials com la dependència, però després no va tenir contemplacions en agafar la tisora de les retallades i fer pagar la crisi del deute als funcionaris, als pensionistes i als receptors dels serveis públics. Que una cosa és el canvi cultural i una altra la revolució social.

Bilionari - Tothom compra accions de Musk perquè és molt ric i és molt ric perquè tothom li compra accions. Si un dia peta, l’esquitxada serà històrica.

(Article publicat a Regió7 el 13/6/2026)

El veritable miracle de la Sagrada Família

Esteve Camps, president delegat de la Fundació Junta Constructora, ha dit que la Sagrada Família «funciona amb una lògica empresarial». Sí, senyor. El temple expiatori és avui un negoci que produeix rendiments suficients per anar invertint en la seva ampliació i repartir els beneficis sobrants al Fons Comú Diocesà, l'acció social i a un conveni amb l'Ajuntament de Barcelona per a la gestió de l'entorn. El 97% d’aquests ingressos provenen de la venda d’entrades per visitar el monument. I nou de cada deu d’aquests visitants són estrangers, amb els Estats Units en primera posició. N’hi ha més del país de Trump (15%) que del regne de Felip VI (11%).

El miracle de la Sagrada Família és que no costa ni un duro a les arques dels nostres impostos.

La Sagrada Família va ser concebuda com a temple expiatori: els fidels eren convidats a fer donatius per expiar els seus pecats. La Barcelona d’aquells anys havia experimentat greus turbulències antireligioses, com la crema de convents de la Setmana Tràgica, i se suposava que tenia molts pecats per expiar. Però si hagués estat pels donatius, encara s’estaria treballant en els murs de la nau, i ni pensaments de les torres centrals. El tomb va venir de la ma de Barcelona92, el gran aparador de la ciutat al món, al mateix temps que esclatava el boom mundial del turisme de la ma dels vols barats. Aquella mateixa dècada els ingressos per venda d’entrades van superar els donatius, i la distància no ha parat de créixer.

Segur que els barcelonins cometen molts pecats, com tothom, però són ben pocs els que proven de fer-se’ls perdonar donant diners a la Sagrada Família. I si fem cas als més crítics, és el temple el que comet una falta quan atrau tants milers de turistes, amb els efectes d’aquesta allau sobre la tranquil·litat de la ciutat en general i del barri en particular. Només en aquest sentit es pot dir que els ciutadans paguen la festa; amb els números a la ma, són els turistes.

Gaudí va fer molts càlculs per dissenyar la mena d’arcs en què es fonamenten les naus i les torres del temple, que s’aguanten soles, sense necessitat dels contraforts característics dels temples gòtics. Que fossin autoportants era la seva obsessió. Ara podem dir que no només les estructures arquitectòniques, sinó l’economia del temple, és autoportant: s’aguanta sola, sense crosses.

En un temps en què no es pot fer quasi res en cultura sense subvenció, no està gens malament.Esteve Camps, president delegat de la Fundació Junta Constructora, ha dit que la Sagrada Família «funciona amb una lògica empresarial». Sí, senyor. El temple expiatori és avui un negoci que produeix rendiments suficients per anar invertint en la seva ampliació i repartir els beneficis sobrants al Fons Comú Diocesà, l'acció social i a un conveni amb l'Ajuntament de Barcelona per a la gestió de l'entorn. El 97% d’aquests ingressos provenen de la venda d’entrades per visitar el monument. I nou de cada deu d’aquests visitants són estrangers, amb els Estats Units en primera posició. N’hi ha més del país de Trump (15%) que del regne de Felip VI (11%).

La Sagrada Família va ser concebuda com a temple expiatori: els fidels eren convidats a fer donatius per expiar els seus pecats. La Barcelona d’aquells anys havia experimentat greus turbulències antireligioses, com la crema de convents de la Setmana Tràgica, i se suposava que tenia molts pecats per expiar. Però si hagués estat pels donatius, encara s’estaria treballant en els murs de la nau, i ni pensaments de les torres centrals. El tomb va venir de la ma de Barcelona92, el gran aparador de la ciutat al món, al mateix temps que esclatava el boom mundial del turisme de la ma dels vols barats. Aquella mateixa dècada els ingressos per venda d’entrades van superar els donatius, i la distància no ha parat de créixer.

Segur que els barcelonins cometen molts pecats, com tothom, però són ben pocs els que proven de fer-se’ls perdonar donant diners a la Sagrada Família. I si fem cas als més crítics, és el temple el que comet una falta quan atrau tants milers de turistes, amb els efectes d’aquesta allau sobre la tranquil·litat de la ciutat en general i del barri en particular. Només en aquest sentit es pot dir que els ciutadans paguen la festa; amb els números a la ma, són els turistes.

Gaudí va fer molts càlculs per dissenyar la mena d’arcs en què es fonamenten les naus i les torres del temple, que s’aguanten soles, sense necessitat dels contraforts característics dels temples gòtics. Que fossin autoportants era la seva obsessió. Ara podem dir que no només les estructures arquitectòniques, sinó l’economia del temple, és autoportant: s’aguanta sola, sense crosses.

En un temps en què no es pot fer quasi res en cultura sense subvenció, no està gens malament.

Mitja hora de rosari matinal a la tele pública

Lleó XIV va resar el rosari a Montserrat i les televisions públiques ho van transmetre en directe. De la part visible de la visita al santuari, la veneració de la Moreneta va ser la més icònica però el rosari va ser la més important, si atenem a la durada. Per a qui no n’estigui al cas, el res del rosari implica deu parenostres, cinquanta avemaries i un glòria. Entre la invocació inicial i el darrer amén després de les lletanies –en llatí– va passar mitja hora, una mica més del que va durar el discurs de dilluns al Congrés dels Diputats. Mitja hora de parenostres, avemaries i «ora pro nobis» són un gran aliment espiritual per als catòlics extremadament devots (especialment els de la Mare de Déu), però també un considerable avorriment per a la majoria ciutadana que no compleix tal condició, i per això no se li acaba de veure l’interès a la retransmissió televisiva, si no és per la inèrcia de no deixar ni un minut de visita sense cobrir. Conscients, les cadenes van deixat el so de les oracions en segon pla mentre els presentadors parlaven amb convidats diversos sobre aspectes de l’agenda papal a Catalunya. Engrescats en la conversa, a la catalana gairebé trepitgen la intervenció en la que Prevost va recordar com el març del 1522 sant Ignasi de Loiola va deixar les seves armes guerreres als peus de la Moreneta, per simbolitzar el trencament amb la vida passada de cavaller i militar; això va succeir just abans que baixés a Manresa a captar, resar i meditar, però l’explicació del Papa no va arribar tant lluny.

Res més alt - L’edifici més alt del món és el Burj Khalifa de Dubai, amb 828 metres, i està dedicat a oficines corporatives, hotels, restaurants i habitatges de luxe. L’edifici més alt de la Unió Europea és la Varso Tower, de Varsòvia, un complex d’oficines de 310 metres. L’espanyol és la Torre de Cristal, de 249 metres, un dels quatre gratacels del districte financer de Madrid. I el català és la Sagrada Família, amb 172,5 metres. Vet aquí: arreu els edificis més alts pertanyen a l’imperi dels negocis, excepte a Catalunya, on s’ha recuperat la vella tradició que reservava el privilegi al campanar de l’església. Diem recuperar, perquè abans de la torre de Jesús el sostre de Barcelona el compartien la torre Mapfre i l’hotel Arts, herència de la febre olímpica del 1992.

Hipòcrites - El Papa deixa Madrid i la guerra torna al Congrés. La pau de dilluns, un miratge? Més aviat hipocresia.

(Article publicat a Regió7 l'11/6/2026)

El Papa a l’era de la nova cobdícia

L’any 1842 el jove prussià Friedrich Engels va ser enviat pel seu pare a la fàbrica de Manchester de la que era copropietari. Del coneixement directe de la realitat social al bressol de la industrialització en va sorgir el llibre La condició de la classe obrera a Anglaterra (1845), que va interessar extraordinàriament Karl Marx, iniciant-se una col·laboració que tindria entre altres resultats la redacció del Manifest comunista. Probablement els sonen la primera i darrera frase del document: «Un fantasma recorre Europa, el fantasma del comunisme» i «proletaris de tots els països, uniu-vos!». Era la teorització revolucionària del malestar dels obrers industrials per les condicions de treball i per la seva posició en unes relacions de desigualtat manifesta. Marx creia que el potencial revolucionari dels proletaris estava afavorit pel fet que el sistema de fàbriques els concentrava en poc espai, formant una massa humana d’alta capacitat explosiva. El Manifest data del 1948, any de revolucions; l’encíclica Rerum Novarum, que va fixar la doctrina social de l’Església Catòlica, va ser proclamada per Lleó XIII l’any 1891, és a dir, quaranta-tres anys després –i vint-i-tres després de la Internacional Obrera. Molt va trigar el Vaticà a adonar-se que li calia fixar la mirada en les injustícies del capitalisme desbocat, i dels primers paràgrafs d’aquell document papal ja se’n dedueix el caràcter de rèplica al progrés de les idees socialistes d’arrel marxista i al seu programa col·lectivista. Avisa que davant la precarietat obrera, contraria a l’esperit dels Evangelis, l’Església no pot romandre indiferent, però la propietat privada és inqüestionable. Per això recomana a a empresaris i governants complir el deure de vetllar pels assalariats: per justícia, per humanitat, i perquè si no se n’anirien amb els comunistes.

Hauria existit l’encíclica sense l’amenaça socialista? És lícit preguntar-s’ho. L’actual papa Lleó XIV va triar aquest nom per enllaçar amb Lleó XIII i la seva doctrina social, però no ha trigat tant a reaccionar davant els reptes de les «rerum novarum novarum», les noves coses noves del segle XXI, on la cobdícia dels tecnoligarques megamilionaris fa empal·lidir la dels industrials de l’Anglaterra d’Engels. No existeix (per ara) un equivalent del Manifest Comunista per a l’acumulació capitalista de la propietat del coneixement, però el malestar creix de forma perceptible, i el Papa prova d’avançar-se a un esclat de les contradiccions, que diria Marx. 

(Article publicat a Regió7 el 9/6/2026)

Pecat d’hipocresia dels diputats davant el Papa

Lleó XIV va disparar a dreta i esquerra des de la tribuna del Congrés dels Diputats. Educadament, amb al·lusions que tothom va entendre. I després de rebre la clatellada, els reprovats van aplaudir-lo durant set minuts. Són masoquistes? L’esquerra que ha ampliat els supòsits d’avortament legal i ha regulat l’eutanàsia va ovacionar a un papa que els acabava de recordar que «tota vida ha de ser reconeguda i custodiada des de la seva concepció fins el seu ocàs natural». La dreta que fa bandera de la prioritat nacional va cremar-se les mans aclamant el líder religiós que acabava de proclamar: «Allà on una persona és discriminada pel seu origen nacional... es vulnera greument el principi universal de la igual dignitat de tots els éssers humans». Uns i altres van trobar en les paraules del pontífex arguments a favor i en contra de les seves postures, i van quedar-se només amb les primeres, com si no haguessin escoltat les segones. Doncs bé: ja que són capaços de tenir aquest capteniment, per què no el posen en pràctica tots els altres dies de l’any? Però solen fer justament el contrari: buscar els punts de desacord en el discurs de l’altre i llançar-se ferotgement a la seva desqualificació, ignorant tot allò en que podrien concordar. Per entendre’s cal partir de les coincidències, cimentar-les i anar llimant les divergències, o acceptar-les. Però quan manca la voluntat d’acord, tot és ofensiu i tot és inflamable. Si cada dia actuen d’aquesta manera, cal entendre amb el Papa van fer comèdia. Com sempre. La hipocresia és pecat, oi?

Aplaudir el Papa i defensar la «prioritat nacional», tot alhora: quin és el truc

La dreta ha trobat un argument per fer compatible aplaudir el papa Lleó XIV i les seves paraules sobre acollir els immigrants, i defensar de les fronteres restrictives i la «prioritat nacional». L’argument, disparat aquest matí per Jiménez Losantos, és aquest: A favor de ser humanitaris amb els arriben per necessitat urgent o persecució, però en contra de la «invasió». Vet aquí el truc: afirmar l’existència d’una «invasió».

Al Congrés dels Diputats el Papa va dir el següent: «Molts homes, dones i nens es veuen obligats, per circumstàncies moltes vegades dramàtiques, a abandonar les seves comunitats i deixar enrere els seus éssers estimats, històries i vincles. Aquesta realitat supera qualsevol lectura purament demogràfica o econòmica: constitueix una qüestió eminentment moral i jurídica. Allà on una persona és discriminada pel seu origen nacional, ètnic, religiós o lingüístic, o per la seva condició econòmica o social, es vulnera greument el principi universal de la igual dignitat de tots els éssers humans».

Va dir això i al final del discurs va sr aplaudit durant set minuts per formacions que defensen amb ganes el control de la immigració perquè aquí no hi cabem tots, perquè tensionen els serveis públics i l’habitatge, perquè afavoreixen els sectors econòmics de sous molt baixos en detriment del conjunt de l’economia, perquè (a Catalunya) distorsionen la demografia de la llengua, perquè porten amb ells costums i principis morals poc compatibles amb els d’aquí, i tots els etcèteres que ja sabem.

On es poden agafar aquests partits per solucionar la contradicció? Al literal del discurs, allà on parla de persones que es veuen «obligades» per «circumstàncies moltes vegades dramàtiques», a emigrar. I el truc consisteix en afirmar que una part important dels immigrants no arriben obligats per circumstàncies dramàtiques, sinó perquè volen. No és que la seva vida estigui amenaçada allà on són, sinó que volen millorar desplaçant-se d’un país pobre a un altre més ric.

Aquest és el truc. Així es pot aplaudir el Papa quan parla d’acollir mentre es defensen les fronteres impermeables i la «prioritat nacional» que, per cert, és contrària a una altra frase del pontífex: la que condemna la discriminació per origen nacional.

El Papa al país del temple descomunal

 «Espanya, terra de missió»: així s’obria un número de SalTerrae, revista de teologia pastoral dels jesuïtes espanyols. «De ser el país que més missioners aportava a l’Església universal i on una amplíssima majoria de ciutadans es confessava catòlic s’ha passat a una situació de secularització... Les dades estadístiques que donen fe de la decadència en què estem són de sobres conegudes». ¿El Sant Pare visita Madrid, Catalunya i les Canàries buscant conversions en la massa creixent dels descreguts? ¿O es donarà per satisfet si orienta la fe i la pietat dels que li concedeixen autoritat?

Si l’Església busca conversions a Catalunya, la feina que espera als missioners és enorme. S’escau parlar de missioners quan han de venir sacerdots d’altres països a suplir la manca de vocacions: ruandesos i sud-americans tornen la visita de segles passats i regeixen les nostres parròquies, mentre convents de monges tanquen per envelliment. L’amplitud del sentiment religiós minva generació rere generació, del 74% dels majors de 75 anys al 44% dels menors de 25 anys (Islam inclòs), i només un terç dels que es diuen catòlics es declara practicant. No pas de missa setmanal, si ens fixem en l’assistència. Nou de cada deu alumnes de batxillerat refusen la classe de religió, nou de cada deu matrimonis són pel civil, i si miren les esqueles veuran on se celebren els funerals. Però, això sí, Barcelona presumeix del temple més alt del cristianisme, amb els 172,5 metres de la torre que beneirà Lleó XIV. La descomunal magnificència gaudiniana ¿atraurà conversions o només turistes?

El no dels mestres - Els professors de la pública han votat que no a l’acord entre el Govern i els seus principals sindicats. Aquests han estat obertament desautoritzats pels treballadors als que se suposa que representen. No se si és legalment possible, o si caldria inventar dreceres normatives, però la situació fa pensar en la conveniència d’unes noves eleccions de delegats.

La directa d’Illa - Salvador Illa diu que posarà la directa per desencallar el finançament autonòmic en qüestió de «mesos». No pot ser d’altra manera, perquè a la contrapart, que és el govern de Pedro Sánchez, no n’hi queden gaires, de mesos per davant.

Uff - Catalunya ha viscut la primavera meteorològica (març-maig) més càlida des que hi ha registres. No eren manies. L’estadística confirma la percepció.

(Article publicat a Regió7 el 6/8/2026)

Tecnoligarques, la privatització de milers d'anys de treball humà

En l’esclavisme, els amos s’apropiaven de tota la feina dels esclaus. Aquests s’esforçaven de sol a sol, i a canvi rebien alimentació escassa i mals tractes. La diferència entre el cost de mantenir-los vius i el fruit del seu treball alimentava la riquesa dels terratinents.

En el feudalisme, els senyors tenien dret d’apropiació sobre el treball dels pagesos i l’executaven en forma de parts, rendes, parts i impostos. Del rei al castlà existia una escalafó d’exaccions.

Amb la fàbrica va generalitzar-se el salari com a forma de relació entre amos i treballadors. Amb la setmanada el primer lliurava als segons una part del que obtenia comercialitzant el fruit del seu treball i la resta, un cop restats els altres costos, eren els rendiments de l’empresa.

Totes aquestes han estat apropiacions relativament limitades en comparació a la que arriba ara, molt més espectacular: els nous oligarques de la IA estan acumulant als seus centres de dades el treball creatiu de totes les generacions que han escrit, pintat, filmat, enregistrat o programat des de les pintures rupestres fins els nostres dies. La feina de tots els humans que han deixat empremta.

Ho ha escrit el senador d’Estats Units Bernie Sanders: «Atès que la IA es basa en el coneixement col·lectiu de la humanitat, la riquesa que genera ha de beneficiar tota la humanitat. No només Musk, Altman, Dario Amodei i altres magnats de les empreses posicionades per dominar la indústria». Però ja se sap que Sanders és un esquerranista perillós.

«Farola» desnortada - Un dia van treure del mig de la cruïlla el fanal de braços, la popular «farola», que donava identitat a la manresana plaça de la Crist Rei. Després li van canviar el nom que de fet no tenia (quina paradoxa, oi?). Ara l’han cobert d’asfalt, eliminant el paviment de rajoles que dibuixava un cercle amb una N inscrita assenyalant el nord amb un dels vèrtexs. Ens permeten la broma de dir que han perdut el nord?

Santedat en català- Preparem els cronòmetres per mesurar quanta estona parla el papa en la llengua de Gaudí a Barcelona. S’afirma que «també» la utilitzarà a la Sagrada Família, durant la missa ila benedicció de la torre. Aquest «també» pot ser molt, poc o poquíssim, de la mida d’un «bona nit Barcelona» en un concert de rock. I encara sort que van sonar les alarmes i qui més qui menys va buscar tecles per tocar, que si no...

(Article publicat a Regió7 el 4 de juny del 2026)

Manresa victoriosa (al Congost)

A tots ens agrada guanyar, en persona o per delegació. L’atractiu per alguns esports creix quan un dels nostres acumula victòries i minva quan decau. El tennis no va interessar a les masses espanyoles fins que Manolo Santana es va posar a guanyar títols i va provocar un esclat d’orgull patriòtic. En els esports més populars el mecanisme s’aplica als equips: tendim a fer-nos seguidors del que sempre guanya –i aquesta afició massiva l’ajuda a continuar guanyant. Però si encadena derrotes i humiliacions, el cercle de l’amor es redueix. Vae victis, ai dels vençuts!, va dir el gal Brennus l’any 390 mentre s’enduia l’or de Roma. Quants carnets i abonaments no s’han deixat de renovar després d’un descens de categoria? A Manresa, fa anys, l’esport que atreia espectadors a les grades era el futbol, que omplia el camp del Pujolet quan el Centre d’Esports jugava a la tercera divisió estatal i promocionava per pujar a la segona. Però va arribar una dilatada mala ratxa i va enfonsar-se a les divisions «regionals», competint amb equips de poble. Mentrestant, la seva pròpia secció de bàsquet anava a més i arribava a la màxima categoria espanyola. Hi havia un equip que feia sentir orgull de ciutat i el nombre d’espectadors va anar creixent i creixent. Es va produir el sorpasso i avui si dius «l’equip del Congost» no penses en l’estadi de futbol sinó en el pavelló de bàsquet. La victòria alimenta l’afició i l’afició empeny cap a la victòria. Manresa és de bàsquet perquè el seu bàsquet és guanyador, i viceversa.

Ferrocates - L’estació Manresa Baixador dels FGC va sumar 218.089 pujades i baixades individuals durant tot el 2025 que, repartides entre totes les circulacions de l’any, donen una dotzena de passatgers per tren, de mitjana. Molt gran hauria de ser l’expectativa de multiplicació d’usuaris per justificar el perllongament de la línia fins la plaça d’Espanya!

Milions - Quan a Catalunya érem sis milions, a Manresa comptàvem a l’entorn dels seixanta mil. Ara les xifres són vuit milions i vuitanta mil. La Universitat Catalana d’Estiu a Manresa debatrà els reptes d’una Catalunya de deu milions. Fixem-nos-hi, perquè podria significar una Manresa de cent mil.

A l’agenda - La PAHC avisa d’un macrodesnonament a Manresa... el 23 de setembre. Temps per organitzar la defensa amb gent vinguda de tot el país.

(Article publicat a Regió7 el 2/6/2026)

Jo voto el que m'agrada i ja es posaran d'acord. I si no, la culpa no és meva.

Si ara mateix se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, la cambra resultant seria encara més fragmentada que avui, i el partit del president, fos el que fos, tindria menys diputats que l’actual. Ens hem instal·lat en la dispersió electoral des que la Gran Recessió i la indignació amb el poder va liquidar el bipartidisme imperfecte tant a Catalunya com a Espanya, i la culpa no és només del sistema proporcional. La dispersió electoral també té a veure amb la decadència de la responsabilitat col·lectiva en favor de la satisfacció individual, que sembla pròpia de la nostra era, especialment des que la pandèmia ens va tancar a casa, cadascú a la seva. Votem d’acord amb les nostres preferències, i això és natural, però no sempre pensem en les conseqüències per al resultat final, que és el que realment ens afecta. Volem quedar satisfets en el moment de dipositar la papereta, encara que la nostra tria ens meni a una profunda insatisfacció quan s’enllesteix el recompte. És un error evitable perquè avui tots sabem, gràcies a enquestes força fiables, quina serà la utilitat del nostre vot segons si el donem a una formació majoritària, minoritària o marginal. Sabem si contribuirem a esquarterar el mapa del parlament i crear grans dificultats a la governabilitat de les institucions o si, al contrari, estarem afavorint l’estabilitat necessària per impulsar els grans projectes. Tenim un perfecte coneixement de la utilitat del nostre vot. Però una part important de l’electorat continua prescindint d’aquest factor a l’hora de realitzar la seva tria i s’estima més moure’s per la simpatia directa cap a un candidat determinat, sense més reflexions ni càlculs. «Jo voto al que m’agrada i ja s’espavilaran els altres, que al capdavall tots (els altres) són iguals», ve a ser el mot d’ordre d’aquesta concepció anticol·lectiva del sistema democràtic, que utilitzem per desfogar-nos sense que ens importin gaire les conseqüències. En el límit, amb aquest pensament milers de vots queden sense representació, fet que priva de suport a la que hauria estat l’opció menys dolenta d’entre les que tenien possibilitats, de manera que indirectament s’ajuda a les que el votant considera pitjors.

Sa santedat, en català, si us plau!

El banquer Jordi Pujol i l’historiador Josep Benet es van enfrontar a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya com a caps de llista, respectivament, de Convergència i Unió, i del PSUC, el partit dels comunistes catalans. La distància ideològica era molt marcada, i tanmateix tenien punts notables de passat compartit en la lluita catalanista i democràtica sota el franquisme. Per exemple, la campanya «Volem bisbes catalans!».

L’acció es va posar en marxa a principis de 1966 contra nomenament del castellà Marcelo González Martín com a arquebisbe coadjutor de Barcelona amb dret a succeir el titular en el càrrec, Gregorio Modrego, que al seu torn havia estat designat sota els auspicis del franquisme triomfant. Però el 1966 la capacitat de reacció de la societat i l’església catalanes no eren les mateixes, i la protesta, dins els límits en que es podia moure en una dictadura, bevia d’una font molt poderosa: el recent Concili Vaticà II i la seva consigna de nomenat bisbes arrelats a la comunitat. També d’aquell concili en va sortir que el llatí deixés pas a la llengua vernacla a la litúrgia, i per tant, a les misses en català com a cosa normal a Catalunya. Per tot això, perquè els aires eren uns altres, el nomenament de González va provocar una sonora reacció que finalment va aconseguir el seu propòsit: el nou arquebisbe va ser el català Narcís Jubany.

Què li passa ara a l’església catalana que no engega una campanya sota el lema «Santedat, en català si us plau!» davant el fet que l’estada i les accions de Lleó XIV a Catalunya estaran presidides per la llengua castellana, com si aquest país no tingués una llengua pròpia? Que se n’ha fet d’aquell catolicisme catalanisme reivindicatiu i combatiu? Ha desaparegut amb la jubilació del darrer capellà «progre»? O hem d’acceptar que la Sagrada Família s’ha convertit, per sobre de tot, en una atracció que porta turistes a Barcelona? O la Conferència Episcopal Espanyola s’ha adonat que els castellanoparlants són majoria a les misses, tant als bancs com al presbiteri?

Però que bo que seria per a la llengua catalana que fos amb ella que el papa pronunciés la benedicció de la torre que converteix el temple en el més alt de la cristiandat.