Fastigosos!: Decret de pensions, eleccions aragoneses, Feijóo invocant ETA

Fàstic: el govern espanyol envia al Congrés un decret que empaqueta la pujada de les pensions amb altres mesures rebutjades per l’oposició, que així ha de triar entre empassar-se el que no vol o sentir-se dir que perjudica els pensionistes. Però com que tothom li ha vist el llautó, ara desfà el paquet i envia les pensions totes soles perquè s’aprovin. Ho podia haver fet des del principi, però hauria estat massa honest. Fastigosos!

Fàstic: el finançament de la Generalitat catalana es converteix en tema de la campanya electoral aragonesa, on es competeix pel volum de la protesta. No ca de finançament de l’autogovern aragonès, que probablement també presenta mancances, sinó del català. Així és com els grans partits espanyols contribueixen a la concòrdia entre «los pueblos de España». Fastigosos!

Fàstic: la compareixença de Feijóo a la comissió parlamentària de la dana valenciana. A manca de bones raons, va treure a passejar les víctimes d’ETA, quinze anys després de la darrera mort. Ja ens hem acostumat a comissions d’investigació que no investiguen rés i només serveixen per llançar-se fems pel cap. Fastigosos!

Fa mig segle Regió7 ja ho deia: «comarca de l’Alta Segarra»

Ho deia la salutació del primer número del Regió7, publicat el dissabte 30 de desembre de 1978, fa quaranta-set anys. En l’editorial d’aquella edició, sota el títol «Ja som al carrer», s’afirmava entre altres coses: «el fet que avui, gairebé el darrer dia de l’any que deixem enrere, neixi a les comarques del Bages, Berguedà, Solsonès, Moianès i Alta Segarra un nou mitjà d’informació i d’expressió, és prou important».

Alta Segarra. No Alta Anoia, com va circular durant un temps per influència de cert oficialisme. Alta Segarra, que és com en diuen els promotors del seu reconeixement legal i institucional com enèsima comarca de Catalunya.

En aquells moments, amb un autogovern provisional sense poder ni Parlament, la referència era la divisió comarcal dibuixada per la Generalitat republicana. I en aquell mapa hi constaven el Bages, el Berguedà i el Solsonès, però l’àrea al voltant de Calaf, de Sant Pere Sallavinera a Pujalt, de Castellfollit a Prats de Rei, havia estat inclosa a la comarca de l’Anoia, perquè el geògraf Pau Vila va agafar molts partits judicials com a referència, i aquells municipis pertanyien al d’Igualada.

Però la voluntat comarcal hi era, i el diari hi va ser sensible des del primer número. «Bages, Berguedà, Solsonès, Moianès i Alta Segarra» era la llista que apareixia sota la capçalera en les butlletes de subscripció. No només el diari: un anunci de la Caixa de Catalunya amb la llista d’«oficines a la Setena Regió» incloïa la de Calaf a l’«Alta Segarra».

La nova Generalitat va tirar pel dret i el 1987 va calcar el mapa comarcal de 1936 amb l’afegitó del Pla de l’Espany (Banyoles), el Pla d’Urgell (Mollerussa) i l’Alta Ribagorça. Moianès, Lluçanès i Alta Segarra, entre altres, van quedar al calaix. L’administració es resistia a incrementar la fragmentació del territori amb noves entitats, però al final els polítics han fet un càlcul: ateses les poques competències que tenen els consells comarcals, no costa gaire quedar bé amb els votants.

El Moianès és comarca des del 2015. El Lluçanès fou reconegut el 2023. Ara Calaf ha engegat la màquina perquè els ajuntaments de l’Alta Segarra aprovin la petició, tràmit necessari per elevar-la al Govern i al Parlament. Poden exhibir com arguments a favor la feina de la mancomunitat de municipis creada el 1995 i l’adscripció en bloc a la vegueria Central, i no a la del Penedès com la resta de l’Anoia. Entre Manresa i Vilafranca, ho tenien clar.

(Article publicat a Regió7 el 31/1/2026)

Avui fa 50 anys, mani per l'amnistia, brutalitat dels grisos

Brutal repressió policial de dues grans manifestacions pro-amnistia. La imatge és coneguda, però val a recordar-la avui, quan es compleixen 50 anys.

Així ho recull la Viquipèdia:

"La manifestació de l'1 de febrer de 1976 va ser impulsada per l'Assemblea de Catalunya, encara que oficialment era convocada per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que feia de cobertura legal a la plataforma antifranquista. Malgrat que la manifestació va ser prohibida per l'acabat de nomenar governador civil, Salvador Sánchez-Terán, els organitzadors els comunicaren la impossibilitat de desconvocar-la amb tan poc marge de temps.

En un principi estava previst que el lloc i l'hora d'inici de la manifestació fos al Saló Víctor Pradera (actualment anomenat passeig Lluís Companys) a les 11 del matí, que transcorregués per la ronda de Sant Pere i que finalment, es desconvoqués a plaça Catalunya. Tot i això, aquest recorregut no es pogué complir, ja que minuts abans de l'inici previst de la marxa hi hagué ja les primeres càrregues policials contra els manifestants que es dirigien al punt de concentració.[2]

Els manifestants, entre 4 mil i 12 mil segons les fonts de l'època, es concentraren de nou, però aquest cop a l'encreuament entre General Mola (actualment anomenat Passeig de Sant Joan) i Travessera de Gràcia. El grup de manifestants avançà fins al carrer Rosselló on es toparen amb un fort desplegament policial. En aquest moment, els manifestants s'assegueren a terra com a mostra de pacifisme, però els grisos carregaren contra els manifestants fins a aconseguir la seva dispersió.

La manifestació del 8 de febrer va ser convocada per la bona resposta ciutadana de la primera. La manifestació es va convocar al Parc de la Ciutadella, però aquest va ser clausurat i rodejat per un desplegament policial molt més nombrós que a la manifestació de l'u.

Els manifestants s'organitzaren en diferents columnes humanes que es dirigiren al centre de la ciutat. Algunes d'aquestes columnes començaren a la plaça Letamendi, la plaça Sagrada Família, el Mercat de Sant Antoni o la plaça Virrei Amat. Les càrregues policials es repetiren de nou pel centre de la ciutat (les més intenses als districtes de Gràcia, de l'Eixample i de Ciutat Vella)."

Què en fem, de Puigdemont?

Des de la seva talaia per damunt de les contingències, Artur Mas es pot permetre luxes prohibits als càrrecs interns i institucionals de Junts per Catalunya, com ara qüestionar el paper de Carles Puigdemont. En l’entrevista que va publicar Regió7 l’entrevistador, Carles Blaya, li pregunta per l’objectiu de reagrupar allò que va representar Convergència i si en aquest esforç Carles Puigdemont hi tindria lloc, «tenint en compte que genera moltes adhesions però també rebuig». I Mas respon: «El president Puigdemont potser no és capaç d’aglutinar però hi ha de ser».

Anatema! Si un quadre de Junts qüestionés la capacitat d’aglutinar del president exiliat, trigaria minuts a rebre la puntada de peu que l’enviaria a les tenebres exteriors. Mas, en canvi, pot dir-ho i no li passa res. Encara més: quan li pregunten si Puigdemont ha de liderar la recuperació de la potència convergent, Mas recorda el «pas al costat de Jordi Pujol fa vint-i-cinc anys» o el d’ell mateix fa deu anys. Això ja no és anatema, això és directament heretgia. Però Artur Mas està més enllà de les limitacions disciplinàries.

Si Puigdemont «hi ha de ser» tot i que «potser no és capaç d’aglutinar», sorgeix necessàriament la pregunta: en qualitat de què hi ha de ser? De candidat a la Generalitat, o de president d’honor del partit amb reconeixements i distincions de reina mare? Dit d’una altra manera: què en fem, d’ell, el dia que torni? Probablement la resposta és aquesta: Junts farà amb Puigdemont allò que Puigdemont decideixi que facin amb ell, perquè seu és el comandament del partit i ningú no li qüestiona. És l’esperat, el desitjat, el «president legítim» expulsat el 2017 per la perfídia del 155 i que tornarà gloriós. El dia que no l’esperi cap ordre de detenció en territori espanyol travessarà la frontera, arribarà a Barcelona envoltat per una gernació i, si li ve de gust, començarà una gira per totes les ciutats i pobles amb l’objectiu de reprendre el contacte amb el país i la gent després d’aquests anys de llunyania física. Omplirà teatres i pavellons i convocarà sopars multitudinaris. Alcaldes que han expressat algun dubte sobre la línia oficial el convidaran a l’Ajuntament. Algú gosarà proposar-li que s’enretiri per deixar pas a un líder sense arestes? Si vol, serà candidat a recuperar el despatx de la plaça de Sant Jaume, diguin el que diguin les enquestes. I llavors s’obriran les urnes i parlarà la ciutadania, de la que Junts i els juntaires són només una part.

(Article publicat a Regió7 el 29/1/2026) 

Fa 50 anys: un temporal ho desgavellava tot. Com ara.

El dijous 30 de gener de 1986 va caure sobre la Catalunya central un temporal de neu i fred que va deixar molts municipis a les fosques i amb carrers i voreres coberts de neu glaçada. El dilluns següent, 3 de febrer, em tocava columna a Regió7, i m’ha semblat interessant recuperar-la ara, quan la desinversió pertinaç i la llevantada ens han deixat sense trens.

Es titulava «Nevada» i deia:

«Ben mirat, el desgavell provocat per la gran nevada no ens hauria de sorprendre. Ens molesta, ens perjudica, ens fastigueja, però seria injust que ens sorprengués. Al contrari, la lògica indica que cal prendre-s’ho com la cosa més natural del món.

Per exemple, tots sabem que hi ha una colla de municipis que, tan bon punt cauen quatre gotes i sonen un pareil de trons, es queden sense subministrament d’electricitat, ja que només tenen una línia de proveïment i, a més a més, és una línia propensa al constipat. Què té d’estrany que es que din dos dies seguits sense llum quan cau una grossa nevada?

Molts ciutadans estan acostumat que els repetidors de televisió i ràdio de Montserrat s’espatllin per qualsevol ruixat de primavera. Per tant, en cas de tem poral generalitzat ja donem per suposat que el nostre aparell no captarà cap cadena estatal ni nacional.

No cal dir fins a quin punt estem avesats que qualse vol xàfec d’estiu provoqui despreniments que interceptin les línies ferroviàries. Fins i tot ens hem habituat que els trens s’aturin al bell mig dels descampats sense causa aparent. Per tant, quedar-nos sense trens a causa d’una gota freda ens ha de semblar la cosa més normal del món.

I si qualsevol boira antici clônica és capaç de convertir importants carreteres en una cursa d’obstacles o en una trampa mortal, què té d’estrany que una borrasca profunda incomuniqui comarques senceres? Quan una situació meteorològica com la de dijous ho col·lapsa tot, a qualsevol li pot venir la temptació de preguntar si els serveis públics no estan preparats per a les emergències.

Però és una pregunta inútil. Com voleu que estiguin preparats per a situacions excepcionals si no ho estan per a la vida quotidiana?»

La darrera pregunta continua sent desgraciadament vàlida. O així m’ho sembla.

Avui fa cinquanta anys...

Avui fa cinquanta anys (el 29/01/1979)...

– Divisió d’opinions després que president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro, presentés en un discurs a les Cortes un programa de reforma política que va semblar insuficient a l’oposició democràtica, a causa de les seves inconcrecions i de la lentitud, ja que es parlava d’un any i mig per completar el procés i convocar les primeres eleccions a unes Cortes elegides com als països democràtics occidentals (i no pels estranys i gens democràtics mecanismes de la «democracia orgánica»). En aquest any i mig s’haurien de modificar les lleis referides a les llibertats de reunió, associació i manifestació. En els mesos següents la reforma anava a pas de tortuga perquè Arias era un home del franquisme que es resistia a desmuntar l’herència del dictador, i va caldre esperar a Adolfo Suárez perquè premés una mica més l’accelerador.

– El governador civil de Barcelona, Sánchez Terán, va comunicat als organitzadors la prohibició de la manifestació a favor de l’amnistia convocada per al diumenge següent, 1 de febrer, a Barcelona. L’argument exposat davant la Federació d’Associacions de Veïns i altres convocants va ser el dels «riscos» que comportaria una mobilització de masses a la via pública en aquells moments. Val a dir que milers de persones van desoir la prohibició i van intentar manifestar-se enmig d’una brutal repressió policia que va deixar imatges icòniques.

– Es va presentar a la premsa el partit Convergència Socialista de Catalunya, amb Joan Reventós com a principal dirigent. Creada el 1974, després de la mort de Franco va deixar de ser clandestina malgrat que continuava sent il·legal, com tots els partits democràtics. En els mesos següents es transformaria en el Partit Socialista de Catalunya que a les eleccions del 1977 faria coalició amb la Federació Catalana del PSOE, amb la qual s’acabaria acordant la integració que donaria lloc a l’actual PSC(PSC-PSOE) de Salvador Illa.

Prou comèdia: a Rodalies mana Madrid

Com deia algú, som més desgraciats que el fang de fer orinals. Rodalies es restableix «parcialment», i qui en queda fora? Manresa. I Vic: germans d’universitat i de marginació ferroviària. Ja ens avisarà la Generalitat quan li diguin Renfe, Adif i els maquinistes. Perquè a Rodalies de Catalunya la Generalitat no hi mana; només demana.

Sabent-ho com ho sap, no s’entén que la consellera Paneque cometi l’error de donar la cara per un caos ferroviari que no té eines per prevenir ni solucionar. Gesticulacions, declaracions, amenaces, expedients, i Renfe com si sentís ploure.

En el paroxisme de l’error, la consellera va decretar l’aturada total del servei per unes revisions que es podien fer sense una mesura tant dràstica. I l’autoritat ferroviària, estatal per descomptat, va pensar: vinga, crucifica’t tota sol al Gòlgota del Parlament.

Se suposa que la Generalitat és titular de Rodalies per un traspàs del 2010, però bàsicament s’ha notat en pintar una R als trens en lloc de la C de «cercanias». No pots dir que ets titular d’un servei si no pots despatxar el concessionari. I si no manes, no té sentit que donis la cara quan tot s’espatlla, perquè te la trencaran i a sobre no podràs arreglar-ho. Ho faran, si ho fan, els que tenen la paella pel mànec.

A Rodalies mana Madrid, que és on hi ha les seus de Renfe i d’Adif, del ministeri que controla les dues empreses, de la presidència del govern que nomena el ministre, de les Corts que simulen controlar el govern, i dels sindicats de ferroviaris: no ens n’oblidéssim pas, dels sindicats, perquè quan s’enfaden tot tremola. Mentrestant, aquí fem plans, que quan són acceptats s’executen a mitges.

Hi ha en marxa un Pla de Rodalies, aconseguit per la dependència del govern Sánchez dels vots catalans, però massa curt per al deteriorament de la xarxa. S’ha signat un «traspàs integral» a una empresa mixta que presidirà la Generalitat però on l’Estat tindrà la darrera paraula.

Doncs si Madrid mana, cal exercir pressió sobre Madrid. Si els vots catalans són decisius, s’han de vendre cars. Tant si governen els teus com els altres. Al capdavall, qui son «els teus»? Els catalans, oi?

Però la política d’aquest país es recorda de Rodalies quan hi ha un desastre, la gent s’indigna i els maquinistes es planten. Veure-les venir amb temps no deu formar part del manual. Entre els que ho arreglaran tot quan siguem independents i els que no volen barallar-se amb els «germans» espanyols, estem arreglats.

(Article publicat a Regió7 el 27/01/2026)

Independentistes entre la ràbia i la deserció

La composició del Parlament de Catalunya ha passat en pocs anys «de la independència a la màxima dependència», segon Artur Mas, i això es deu «fonamentalment a dues grans raons. La primera és que la repressió de l’Estat ha fet forat i la segona és que el món independentista, en comptes de fer pinya, s’ha desunit i cadascú ha anat per la seva banda.» L’expresident parla d’aquesta manera en l’entrevista de Carles Blaya que ahir va publicar Regió7. Repressió i divisió: no és una diagnosi nova.

La repressió de l’Estat contra els impulsors del Procés ha existit i continua: el Constitucional, per exemple, acaba de tancar novament la porta al retorn de Puigdemont. L gravetat de la divisió al món independentista tampoc no és discutible: només cal veure com se les tenen cada dia juntistes i republicans mentre Orriols pesca els vots de l’afartament. Però no estic segur que la desafecció dels votants amb els partits partits es degui en la mateixa mesura a la repressió estatal que al caïnisme propi.

De fet, la dura resposta de l’Estat als fets de la tardor del 2017 va tenir efectes electorals positius per a l’independentisme. A les eleccions catalanes del 2015, que el Govern presentava com a plebiscitàries, la suma de Junts pel Sí (CiU i ERC) i la CUP va fregar els dos milions de vots. A les eleccions del desembre del 2017, amb el govern entre la presó i l’exili, i l’autonomia suspesa per l’article 155, la suma de Junts, ERC i CUP va aconseguir cent mil vots més que dos anys abans.

La repressió no va desmobilitzar l’independentisme, sinó més aviat el contrari. (Cal dir que també va mobilitzar els unionistes, amb Ciudadanos com a gran exponent). La mobilització electoral podria haver continuat amb força, malgrat la situació dels líders, i retenir encara avui la majoria absoluta al Parlament, si els partits no haguessin fet anàlisis tant diferents i incompatibles sobre les causes de la fallida del Procés. Unes diagnosis tant divergents portaven al seu torn a propostes divergents sobre què fer a partir d’aquell moment –i encara més quan Sánchez va accedir al govern, al cap de mig any. És francament complicat avançar plegats si no hi ha un mínim acord sobre cap a on es vol anar, per quin camí i a quin ritme.

Avui en l’ànim de l’electorat independentista hi ha una component de frustració per com ha anat tot plegat. I la frustració tant pot convidar a la ràbia com a la deserció, reaccions estèrils totes dues.

Fa 50 anys l'Ajuntament de Manresa reclamava amnistia i llibertats

Tal dia com avui de fa 50 anys (27/01/1976)...

– L’Ajuntament de Manresa havia aprovat el vespre anterior dirigir-se al president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro, per demanar-li la concessió de l'amnistia i l'adequació de la legislació espanyola a la Declaració Universal dels Drets de l'Home proclamada per l'ONU, així com que es garantissin les llibertats de reunió, expressió i manifestació. Alhora, va acordar adherir-se al Congrés de Cultura Catalana. El ple municipal va adoptar aquestes decisions a proposta de l’alcalde Ramon Roqueta (a la foto), entre aplaudiments de les dues-centes persones d'entitats diverses que omplien la sala. Val a recordar que tant l'alcalde com els regidors devien el seu càrrec al gens democràtic sistema franquista de nomenaments, encara vigent, de manera que la proposta aprovada era un bon indicatiu de la velocitat del canvi polític impulsat des de baix.

– Un membre de l’Alt Comissariat de la Creu Roja Internacional, amb seu a Ginebra, afirmava a París que el Marroc estava utilitzant napalm per bombardejar el sahrauís que es resistien a l’ocupació del territori. Concretament, denunciava que la població de Tifartiti havia estat atacada amb aquest producte la setmana anterior. El napalm és un combustible gelatinós que crema molta estona i produeix cremades terribles a les persones impactades. Estats Units el va utilitzar profusament al Vietnam. El Marroc havia ocupat poc abans el Sàhara espanyol aprofitant la crisi política i desconcert a Madrid per l’agonia i mort de Franco.

– La Confederació Mundial del Treball, la Confederació Europea de Sindicats i la Confederació Internacional de Sindicats Lliures (CISL), en col·laboració amb els seus membres i afiliats espanyols (CNT, UGT, USO, SOC i CCOO, tots ells il·legals) reclamaven que la la CEE no acceptés l’estat espanyol si no es complien cinc requisits: Alliberament immediat i sense condicions de tots els detinguts polítics. Derogació de les lleis i tribunals d'excepció. Amnistia total, definitiva i sense condicions de tots els refugiats i exiliats polítics espanyols. Existència d'organitzacions sindicals lliures i democràtiques, i supressió -no reforma- de l'estructura sindical vertical. Que es realitzin eleccions lliures a tots els nivells i hi hagi lliure funcionament de tots els partits polítics.

Camins de ferro del segle XIX

El tren va arribar a Gelida el 15 d’abril de 1865 amb la inauguració de la línia entre Tarragona i Martorell. Així d’antic és el traçat ferroviari on dimarts passat es va produir el despreniment d’un mur de contenció sobre un tren que anava de Coma-ruga a Manresa, amb el resultat de la mort d’un aprenent de maquinista. Per ser justos, el mur i el talús que subjecta daten de quan es va construir l’autopista que hi passa pel damunt, fa més de cinquanta anys, però el cert és que l’estructura de la xarxa de Rodalies i Regionals de Catalunya respon en gran part a l’impuls constructor del segle XIX; electrificació i desdoblaments han seguit els vells traçats.

La línia de Barcelona a Mataró passa per la mateixa traça que el primer tren peninsular el 1848, el qual va trigar pocs anys es en allargar-se fins a Maçanet, per on ja transitava el de Barcelona a Girona per Granollers. També són del segle dinovè la línia que segueix la costa del Garraf i el Baix Penedès, passant per Sitges i Vilanova, la que va a Barcelona a Lleida per Reus i Valls, la que hi va per Terrassa, Sabadell i Manresa, i la que puja cap a Ripoll passant per Vic, allargada fins Puigcerdà a principis del segle XX.

En resum: molts anys. Els actuals i més o menys moderns combois elèctrics segueixen vies on fa unes dècades esbufegaven sorolloses locomotores de vapor estirant vagons de fusta. Els sistemes moderns per controlar de la circulació han estat d’allò més eficaços a l’hora de tancar moltes estacions i convertir-les en simples baixadors abandonats al vandalisme, però són capaços d’evitar la saturació del nus de Barcelona, per on passen tots els trens i on qualsevol incidència desgavella tota la xarxa.

Els maquinistes diuen que van amb por i hi ha raons per creure’ls, més enllà del debat sobre convertir mig milió d’usuaris en hostatges de la seva reivindicació. Però una veritable reducció del perill de prendre mal per un talús enfonsat, un arbre entravessat o un pont descalçat pels temporals, passa per un replantejament a fons de tota la xarxa. Una actuació radical que obligaria a modificar traçats i refer infraestructures, i si ja no hi ha manera que Adif executi un manteniment decent, pots comptar quants segles trigaria a realitzar una actuació com la descrita. Sobretot si també ha d’atendre els problemes de les vies d’alta velocitat, que són la nineta dels seus ulls i la màxima prioritat, perquè alimenten el creixement subvencionat de Madrid.

(Article publicat a Regió7 el 24/01/2026)

Rodalies es continuarà espatllant si no es refà de punta a punta

Rodalies peta justament ara que l’Estat hi presta més atenció que abans: paradoxes de la vida. Entre 2010 i 2023 Adif i Renfe només van executar el 50% del pressupost previst a la xarxa ferroviària catalana, mentre que entre 2020 i 2025 es va executar el 72% del previst al Pla de Rodalies. Però l’endarreriment és tant gran que ni tant sols executant cada any el cent per cent del Pla no s’atraparien els efectes de la degradació.

A més a més, n’estem tant tips i cuits que ja no en deixem passar n’hi una. Ni maquinistes ni viatgers, però els primers tenen una eina de pressió formidable: no presentar-se a la feina si no els donen seguretats. Els usuaris hem d’empassar saliva i senyar-nos al pujar al tren.

Plou sobre mullat, i mai més exacta la metàfora: la llevantada dels darrers dies ha caigut sobre un terreny amarat per les pluges anteriors i ha provocat esllavissades en talussos mancats de garanties que ningú no havia examinat a fons. Ara correm-hi tots a fer un examen de punts crítics amb la xarxa paralitzada, sense garanties que l’endemà passat no caigui un mur en un indret que no s’havia revisat perquè no es considerava «crític».

El famós Pla de Rodalies és un pla d’apedaçaments, i el problema és que tota la roba està esfilagarsada. Quan es posa un pedaç en un costat apareixen tres estrips en un altre.

Caldria començar per un extrem i acabar per l’altre, de Port-bou a Riba-Roja, de Puigcerdà a Ulldecona, de La Pobla de Segur a Sants, i examinar amb lupa tots els aspectes de la infraestructura: murs, trinxeres, talussos, desguassos, proximitat d’arbres, rails, travesses, catenàries, cables, i, per descomptat, tots i cadascun dels trens que hi circulen i que tendeixen a enganxar el pantògraf o a patir incendis.

I per fer això caldrien bastants més milions dels previstos al Pla de Rodalies. Caldria aturar el funcionament de les línies mentre s’examinen, es programen les inversions necessàries per corregir i prevenir, i s’executen. I, és clar, caldria fornir els itineraris de centenars d’autobusos per prestar el servei alternatiu.

Algú pensa que Adif/Renfe gastarà els diners necessaris per aquest plantejament?

I si s’esdevingués el miracle, quants segles pensem que trigaria a executar-lo? A veure: Quants mesos ha estat tallada la via per les obres dins els 422 metres del túnel de Roda de Berà? A quina velocitat avança la instal·lació del tercer carril a la línia de Vilafranca?

Si no s’engega un pla radical, que repari la xarxa més de pressa del que s’espatlla tota sola, el més probable és que en el futur immediat hi hagi més «incidents», com en diuen ells, que ens acabin la paciència, però amb paciència esgotada i tot, poques alternatives tindrem.

Tal dia com avui de fa 50 anys...

Tal dia com avui de fa cinquanta anys (24/1/1976)...

– Amb la presència de Henry Kissinger a Madrid se signava el Tractat d’Amistat i Cooperació entre Espanya i Estats Units, que donava continuïtat a les bases militars nord-americanes en territori espanyol i establia per al 1979 la desnuclearització de la base de Rota per al 1979, en la que havia insistit la part espanyola. Segons un dels funcionaris arribats des de Washington, per aquella data els míssils amb caps nuclears estarien tant perfeccionats que les bases en terra tindrien poca importància. Kissinger va dir als periodistes que l’Estat espanyol rebria més compensacions econòmiques si en lloc del tractat bilateral articulés la seva cooperació atlàntica sent membre de l’OTAN.

– En un moment en què eren vigents les lleis franquistes però s’havia afluixat molt la repressió, el ministre d’Informació i Turisme, Martín Gamero, assistia a Barcelona a la festa anual dels periodistes per la seva patronímica, i escoltava com el president de l’Associació de la Premsa (precedent de l’actual col·legi professional), Llorenç Gomis, li demanava «la possibilitat de moure’ns en un clima de comprensió i tolerància, que per descomptat apreciem, sinó també en el un marc legal en què trobin reconeixement i cabuda els drets humans i les garanties cíviques tal com es contenen en les declaracions universals de drets i en concordança amb les pràctiques habituals dels països a la comunitat dels quals aspirem a integrar-nos».

– S’informava que Veneçuela havia executat la nacionalització de les companyies petrolíferes. Els empresaris veneçolans es mostraven preocupats perquè desapareixerien les inversions que realitzaven els expropiats, mentre que l’esquerra s’escandalitzava pels mil milions de dòlars en indemnitzacions acordades.

La roba estesa al balcó fa pobre

Com que dimarts vaig publicar un article que podia semblar elogiós cap a l’alcaldable de Junts per Manresa, Ramon Bacardit, avui ho compensaré disparant-li una mica de demagògia populista. Una columna amb el lema «A tort i a dret» no es pot instal·lar en la complaença.

El Regió7 d’ahir anunciava a la pàgina 6 dues mocions a debatre al ple municipal de Manresa. Reprodueixo els titulars de les respectives informacions: «Junts vol que es compleixi la norma de no estendre roba en els balcons» i «Fem proposa accions per limitar l’especulació immobiliària a Manresa» (Fem és Fem Manresa, la marca municipal de la CUP).

La demagògia populista per posar-hi salsa consisteix a relacionar les dues informacions amb aquesta reflexió: «cadascú té les seves prioritats».

Als juntaires els fa mal d’ulls contemplar llençols i cobrellits que pengen de les baranes, i calces i calçotets en estenedors visibles des del carrer. La veritat és que molts ciutadans comparteixen la sensació d’incomoditat. Pensen que fa lleig. Encara més: que fa pobre. La pobresa no és bonica. També els incomoden les persones que rebusquen als contenidors (o que rebuscaven abans que els tanquessin); també fa lleig i fa pobre. Espatlla la imatge de la ciutat. No hi hauria roba estesa a la vista si tothom tingués assecadora a casa, però hi ha qui no se la pot permetre, sigui pel preu de comprar-la o per l’electricitat que gasta, i tampoc no té un bon pati al darrera. Resoldre l’arrel de la desigualtat econòmica i residencial és difícil i escapa als recursos i competències dels ajuntaments, els quals, en canvi, tenen dret a prohibir l’exhibició pública de la bugada .

Pel que toca als de Fem, els fa mal d’ulls que l’accés al dret fonamental a l’habitatge sigui objecte d’especulació i es negociï als mercats del capitalisme financer més depredador. En canvi, que els perdedors d’aquesta competició estenguin la roba a la vertical de la vorera no els sembla cap pecat intolerable. Potser fins i tot hi veuen alguna poesia, com a les imatges de llençols penjats de façana a façana a les pel·lícules del neorealisme italià. Els regidors de Fem saben que els ajuntaments tampoc no poden resoldre la qüestió de fons, que és l’ordre econòmic mundial, però demanen l’adopció d’algunes mesures correctores. Que funcionin millor o pitjor és un altre debat.

Quedo a deure un article criticant els de Fem per alguna cosa. No fos cas que perdéssim l’equilibri entre el tort i el dret.

(Article publicat a Regió7 el 22/1/2026)

Tal dia com avui de fa 50 anys...

Tal dia com avui de fa cinquanta anys (23/1/1976)...

– El ministre d’Informació i Turisme, Martín Gamero, declarava després del Consell de Ministres que l’anomenat «destape» està «sobrepassant certs límits, pel que caldrà introduir alguna regulació». Segons la Viquipèdia, «s'anomena ‘cinema de destape’ al gènere cinematogràfic aparegut progressivament a Espanya després de la mort del dictador» amb pel·lícules «d'alt contingut eròtic, escassa qualitat i mínim cost en les quals (sovint de manera gratuïta) es van mostrar sense embuts constants nus majoritàriament femenins».

– S’informava que el «cost de la vida» havia augmentat un 14 per cent durant el 1975. Ara en diríem inflació. La xifra és alarmant vista des de l’actualitat, però en aquell moment va suposar una millora respecte del 18 per cent de l’any anterior.

– Davant la «situació laboral», és a dir, l’onada de vagues a diferents llocs del territori espanyol, el govern central manifestava la seva voluntat de «defensar la producció nacional i salvaguardar el compliment de la llei davant de tota mena de coaccions i intents subversius».

– Pax Christi informava que grups d’extrema dreta havien agredit els «captaires de la pau» que acompanyaven mossèn Lluís Maria Xirinacs en la seva asseguda davant la presó Model per reivindicar l’amnistia. La policia havia practicat detencions, però no dels ultres sinó dels captaires.

– S’anunciava una exposició de les diferents propostes de capçalera per al diari Avui, en fase de preparació. Era oberta al públic en general però només els qui havien posat diners en el projecte («socis partíceps») podien votar per decidir l’escollida. El diari va sortir el dia de Sant Jordi d’aquell mateix any.

– Les Cortes aprovaven concedir a Carmen Polo, vídua del dictador Franco, una pensió «excepcional» equivalent als havers íntegres que li corresponien al difunt per la seva categoria militar de capità general. Aquesta pensió era compatible amb qualsevol altra a la que tingrés dret.

Tal dia com avui de fa 50 anys...

Tal dia com avui de fa cinquanta anys (21/1/1976)...

– El secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo (foto), va celebrar la primera roda de premsa en territori català després de la guerra. Encara il·legal, el partit dels comunistes catalans va adoptar les mesures de seguretat pròpies de la clandestinitat per evitar que ho sabés la policia. «Els avatars per arribar al lloc —situat a la part alta de la ciutat— es van assemblar a les característiques que han envoltat aquests anys els grups clandestins. "Ho sentim molt, però encara ens trobem així"», explicava l’endemà un dels mitjans assistents. Acompanyaven a López els dirigents Pere Ardiaca i Alfons Carles Comín. López va denunciar el propòsit del govern espanyol de deixar els comunistes fora del partit legalitzats en la reforma política. La sospita era correcta, ja que tant el PCE com el PSUC van continuar sent oficialment il·legals durant un temps quan ja s’havien inscrit al registre els partits de dretes, de centre i socialdemòcrates.

– La comissió organitzadora de la manifestació pro-amnistia convocada per a l’1 de febrer a Barcelona informava que estava a punt de solfa la propaganda de l’acte, consistent en un pòster de mida gran per a tanques, un de més reduït per a aparadors i un full informatiu.

– Se suspenia per prohibició governativa un concert organitzat per l’Associació Amics de les Nacions Unides que havia de reunir a Barcelona caps de cartell com la Dharma, Joan Isaac, Pau Riba, Marina Rossell o La Trinca, dins els actes d’una campanya mundial contra la fam. En el moment de la suspensió ja s’havien venut vuit mil entrades. La prohibició va arribar just després dels tres concerts de Lluís Llach que van omplir el Palau d’Esports en el seu retorn després de vuit mesos sense poder actuar en territori espanyol.

Sentit comú, el menys comú dels sentits

En Ramon Bacardit Reguant torna a ser oficialment candidat de Junts a l’alcaldia de Manresa, i ha avançat un concepte nuclear per setze mesos de precampanya: la «revolució del sentit comú». No és cap mala idea perquè, si pares l’orella, els ciutadans no deixen d’assenyalar la manca de sentit comú com una malaltia persistent dels governants. De tots: municipals, nacionals i mundials. Pujar al carro d’aquesta queixa és una bona tàctica per aconseguir la simpatia dels votants. Amb el risc que t’ho retreguin amb sornegueria quan et manqui a tu.

Diu la dita que el sentit comú és el menys comú dels sentits, però encara és més cert que aquest sentit, per vist que és comú, és d’allò més particular. Cadascú té el seu, modelat segons els propis interessos, des del qual nega validesa al dels altres. «És de sentit comú que...» pot significar fàcilment «em convé que...». Però les administracions tenen la virtut de posar d’acord el pensament de la majoria amb els seus disbarats, i així el sentit comú fa honor al seu nom.

Podria ser el cas, si és correcta (ja veurem què li responen), de la queixa de Bacardit per les fotomultes del carrer Santa Maria: «Avisar mitjançant una nota de premsa un divendres de finals de novembre i activar el dispositiu sancionador el dilluns següent no dona marge real d’adaptació a la ciutadania», diu el cap de l’oposició. Qui llegeix les notes de premsa municipals? Per això apel·la al «sentit comú» del govern municipal i demana que s’anul·lin les multes dels primers dies.

És de sentit comú, suposo, que si es prohibeix la circulació en un carrer s’articulin maneres de pescar els infractors. No ho seria tant (però ha succeït) admetre la prohibició però queixar-se del control. I no ho és, en cap cas, executar aquesta mena de canvis sense haver-se assegurat que els afectats n’estan informats. De vegades les administracions es pensen que la signatura d’un paper en un despatx fa que la novetat es transmeti telepàticament a tots els contribuents.

Els alcaldes han de tenir present que el sentit comú és tant o més important per a la reelecció que els grans projectes. Unes fotomultes mal avisades poden arruïnar l’efecte positiu de la Fàbrica Nova, l’Anònima, el Pont Nou i el Guimerà plegats. I, per cert, ja veuràs com el nou Guimerà farà que la ciutadania compensi els aplaudiments amb crítiques que diran: «era de sentit comú fer-ho d’una altra manera». De quina? Tants caps, tants barrets.

(Article publicat a Regió7 el 20/1/2026)

Tal dia com avui de fa 50 anys...

Tal dia com avui de fa cinquanta anys (21 de gener de 1976) va passar que...

– El Tribunal Rusell va condemnar onze règims dictatorials d'Amèrica Llatina per la seva violació dels drets humans. El tribunal, nascut sota l’impuls de la vídua del filòsof britànic Bertrand Rusell, estava composat per vint-i-sis personalitats polítiques i intel·lectuals de diferents nacionalitats, i les seves resolucions només tenien força moral. Els règims condemnats van ser els d'Argentina, Brasil, Xile, Guatemala, Nicaragua, Paraguai, Haití, Uruguai, Colòmbia i República Dominicana. Així mateix, el Tribunal va considerar que l'arrel de l'actuació de les dictadures es trobava en la política neocolonialista dels Estats Units a través de les poderoses empreses multinacionals.

– Es recollien adhesions a la petició al Govern Civil de Barcelona perquè autoritzés una manifestació a favor de l’amnistia política. La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona encapçalava les signatures, que acumulaven l’adhesió d’entitats i particulars.

– Dues mil persones van ser el públic aplegat per Joan Reventós i Rafael Ribó en una conferència sobre «Història de l’oposició a Catalunya», a la Universitat Autònoma. En la notícia s’esmentava la pertinença de Reventós a Convergència Socialista, però es dissimulava la militància de Ribó al PSUC, molt menys tolerat.

– Davant la persistència de les vagues i manifestacions, empresaris del Baix Llobregat demanaven autorització per procedir al tancament patronal de les empreses on es produïssin conflictes, sens perjudici que quan tornessin a obrir es sancionés als revoltosos.

– Va morir a Berga el conegut sacerdot i escriptor Josep Armengou. De la seva producció assagística destaca «Justificació de Catalunya» (1955), difós clandestinament.

– L’avió supersònic Concorde feia els dos primers vols comercials, de París a Rio de Janeiro i de Londres a Bahrein.

– Manuel Fraga Iribarne, llavors vicepresident del govern, declarava: «La regionalización nunca podrá suponer razón de privilegio, sino cauce especializado para el concurso del esfuerzo de cada región en la Irrenunciable empresa nacional».

Tal dia com avui de fa 50 anys...

Tal dia com avui de fa cinquanta anys (20 de gener de 1976) va passar que...

- La policia va impedir amb contundència la celebració a Madrid de la manifestació pro-aministia convocada per les plataformes opositores Junta Democrática (controlada pel PCE) i Plataforma de Convergéncia Democrática (que reunia als que no volien ser controlats pel PCE). Al cap de pocs dies es van viure les manifestacions de febrer a Barcelona pel mateix motiu.

- Uns seixanta mil treballadors industrials van participar en una vaga al Baix Llobregat en solidaritat amb els acomiadats de l’empresa Laforsa i en protesta perquè un treballador implicat en les protestes va ser atropellat per la policia local de Cornellà.

- Entitats i associacions del Prat de Llobregat feien front comú per oposar-se a l’ampliació de l’aeroport amb una nova pista que se situaria molt a prop dels primers habitatges de la població. L’oposició veïnal va acabar donant fruits i la nova pista es va construir a l’altre costat, a la banda del mar. És la que ara es projecta allargar, també amb polèmica.

- La Cambra dels Comuns britànica va aprovar la «devolució», és a dir, la creació d’institucions autònomes amb competències pròpies a Escòcia i Gales, amb els seus corresponents governs i parlaments.

L'accident d'Adamuz pot ser pels canvis d'agulles

El que han explicat al TN migdia sobre l'accident ferroviari d'Adamuz apunta que els canvis d’agulles hi tenen alguna cosa a veure. Un canvi d’agulles mal posat o accionat a deshora és la manera més segura de fer descarrilar un tren.

Qui vol morir per Groenlàndia?

Està preparada Espanya per arriscar la vida dels seus soldats en defensa d’una Groenlàndia danesa atacada pels Estats Units? Fa quatre dies la pregunta hagués semblat una marcianada, però les coses van molt de pressa en aquest primer any del segon mandat de Trump. El segrest de Nicolas Maduro a Caracas ha demostrat que cap acció no és impensable, i veure Corina Machado regalant-li la medalla del Nobel de la Pau ens ensenya que qualsevol humiliació és imaginable.

El trumpisme no s’explica amb cap de les moltes ficcions polítiques que han produït el cinema i la televisió nord-americans, siguin bonistes o cíniques; s’entén millor a través de la saga d’El Padrí i els besamans al cap de la família, justament la imatge que tanca la primera pel·lícula per indicar que Michael és el nou «don» indiscutible. Ha consolidat la seva posició amb un bany de sang sense presoners, i la mantindrà de la mateixa manera a la segona part, fratricidi inclòs.

A la ficció de Puzo i Coppola tant la guerra com els tractats de pau entre les bandes són pel control i explotació del màxim de territori; de la mateixa manera, la doctrina Donroe (Donald+Monroe) estableix que Estats Units ha de controlar la seva part del món si us plau per força, i el mapa inclou Groenlàndia. Però la gran illa gelada (té gràcia que el nom signifiqui «país verd») pertany al regne de Dinamarca, que és un estat d’Europa, de la Unió Europea i de l’OTAN. ¿Els estats europeus aliats del danès han de córrer a ajudar-lo si Trump fa realitat l’amenaça d’annexionar-se l’illa per la força en cas que no aconsegueixi comprar-la?

L’administració Trump és baladrera però no és ximple. Els seus estirabots funcionen sovint com a globus sonda per mesurar la reacció dels possibles adversaris. A Europa ha detectat el que ja sabem: desunió i crisi de la democràcia liberal, i treballa per aprofundir totes dues mancances. En el conjunt de la població no existeix un patriotisme europeu; cadascú és de casa seva, i a tot estirar percep la Unió com a positiva però artificial. ¿En quants països els ciutadans acceptarien enviar els seus soldats a jugar-se la pell perquè una illa al costat de Canadà continués en mans de Dinamarca? Qui s’arriscaria a començar un enfrontament a gran escala per aquest motiu? L’emperador coneix la resposta i per això no afluixa la pressió. Vol que anem a besar-li la ma. Anteriors presidents també ho volien, però amb maneres eren de la vella escola.

(Article publicat a Regió7 el 17/1/2026)