La Carmen torna a la Fàbrica Nova, on va començar a treballar als tretze anys

La Carmen tenia tretze anys quan va entrar a treballar a la Fàbrica Nova i s’hi va estar fins el tancament. Com que el mínim legal eren els catorze anys, «quan va passar una inspecció em van amagar aquí», diu quan passem per un altell del darrer pis. La Carmen s’ha apuntat a les visites guiades d’aquest dissabte 10 d’octubre, i recorre amb la seva filla els grans espais ara buits de telers i filadores. Mare i filla es reconeixen a l’audiovisual que dona principi al recorregut; la mare, a les fotos de grups de treballadores; la filla, entre la mainada de la guarderia on les aquelles podien deixar els seus fills més petits durant el torn, i fins i tot anar-les a alletar quan tocava.

Veiem l’audiovisual després d’una explicació de benvinguda a càrrec de l’alcalde Marc Aloy. La visita guiada funciona com una producció en cadena: en lloc d’un guia per a cada grup que ho explica tot, els grups passen per les mans de diferents experts, situats al llarg i ample de les tres plantes visitables (soterrani inclòs), que n’aprofundeixen un aspecte: de la història dels Bertrand i Serra a la tecnologia arquitectònica utilitzada en la seva construcció i els criteris amb què s’està fent la recuperació per tal que l’antiga fàbrica de teixits es converteixi en «fàbrica» d’enginyers i de coneixement.

La part exterior, les façanes, la portalada principal i la teulada totalment nova, fan molta patxoca. Els interiors, les immenses naus de 154 metres de llarg per 37 d’ample, conviden a pensar en tot el que s’hi podria fer, i també en el cost que tindrà fer-ho. L’alcalde remena xifres, milions amunt i avall: els de la Generalitat, els del Ministeri, els que espera de la Diputació. Quan acabi aquest mandat municipal, d’aquí a set mesos, tot just l’equip guanyador del concurs de rehabilitació interior estarà redactant el projecte.

Les coses importants necessiten el seu temps, però també cal estar a la que salta per aprofitar les oportunitats quan es presenten. L’Ajuntament va comprar la fàbrica a la Caixa l’any 2021, quan el preu va baixar fins posar-se a l’abast de la seva economia. Ara haurà de buscar els milions necessaris per completar la transformació en equipament de la Universitat Politècnica. Escoltant com l’alcalde parlava de trucar totes les portes i visitar totes les institucions visitables, pensava que la seva feina s’assembla sovint a la dels presidents de les entitats, que tenen com a principal preocupació la d’aconseguir ingressos; per a gastar-los la junta i els socis tenen idees de sobres.

Guardi sempre una barca al traster

El primer principi de la termodinàmica, enunciat pel físic alemany Rudolf Clausius l’any 1865, se sol il·lustrar amb la frase «l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma». Cada any veiem com l’energia calorífica acumulada a la Mediterrània durant els estius es transforma en temporals a la costa quan arriba la tardor; si l’aigua s’escalfa molt més del que és habitual, no ens ha d’estranyar que es dispari la virulència dels xàfecs, i aquest estiu el mar ha registrat temperatures superiors als trenta graus a la costa catalana, i als trenta-tres a les Balears: una sopa. En els fenòmens meteorològics intervenen molts factors i per tant no es possible l’exactitud en el pronòstic, però podem estar raonablement segurs que si l’escalfament continua, aiguats com els d’aquestes darreres jornades deixaran de ser excepcionals i es convertiran en una rutina anual.

El segon principi de la termodinàmica formulat pel mateix Clausius afirma que «l’entropia de l’univers tendeix cap a un màxim». L’entropia mesura el desordre i la dispersió de l’energia, i això és el que passa amb l’acumulació de calor a la Mediterrània: es transforma en temporals d’una manera desordenada i dispersa, esperable però impossible de predir al detall. Al seu torn, el desordre dels temporals es projecta en el territori i en el funcionament de la societat: inundacions, desbordaments, trens aturats, carreteres tallades, feines afectades... Per fer-hi front es consumeixen energies humanes que s’haurien dedicat a tasques més productives.

La combinació dels dos principis ens aconsella preparar-nos per a les conseqüències desordenades de l’escalfament del Mare Nostrum, que progressa a un ritme superior al del conjunt oceànic del planeta. Preparar-se per al desordre és complicat, justament perquè no saps què serà el que fallarà cada vegada, però l’experiència és una bona mestra i ens proporciona reiterats antecedents. Ara bé: cal témer que si l’escalfament va a més, i amb ell la intensitat dels disgustos atmosfèrics, no serem a temps d’atrapar les mesures preventives que caldrien, ni tindrem els recursos necessaris. L’altra part de la solució passaria per una política mundial orientada a revertir el canvi climàtic, però anem justament en la direcció contrària.

Per si de cas, procurin-se una barca inflable i guardin-la (desinflada) al traster. I si la seva llar es troba en una zona mínimament inundable, comencin a pensar en un habitatge alternatiu.

(Article publicat a Regió7 el 8/10/2026)

El carrilet d'Igualada avança el de Manresa

Mentre la prolongació dels FGC a Manresa manté el calendari en estat nebulós, al soterrament d’Igualada ja han començat les obres, i aquesta setmana la consellera Sílvia Paneque hi ha anat a celebrar-ho ufanosament amb el no menys ufanós alcalde Marc Castells. Igualada s’avança a Manresa, però no en té prou i insisteix en que li facin el «tren gran», un ramal fins Barcelona de l’Eix Transversal Ferroviari, a tall de revenja per quan Manresa li va «pispar» el tren de via ampla cap a Lleida, a mitjans del segle XIX. Més els val agafar-se amb força a la modesta obra d’ara mateix, perquè l’altra té tot l’aspecte d’una volada de coloms; per ser precisos, de coloms reciclats de fa dues dècades.

Igualada s’avança, però cal reconèixer que té una bona raó. El soterrament de Manresa no respon a cap unànime demanda de la ciutat, mentre que a Igualada es tracta d’eliminar una antigalla tant anacrònica com un pas a nivell en una de les principals entrades de la ciutat. Prego als manresans que s’imaginin unes barreres tallant la circulació a la carretera de Vic, posem per cas, quatre vegades cada hora, per cedir el pas als trens de via estreta.

Manresa havia tingut passos a nivell dels ferrocarrils que llavors s’anomenaven Catalans. De llevant a ponent, al carrer Viladordis, al de Guimerà, al de Saclosa i a la carretera de Cardona, al menys. Ja no en queda cap, naturalment. A Igualada, fins l’any 1978, el tren arribava ben a prop del centre de la ciutat, cosa normal a finals del segle XIX, quan no hi havia cotxes. Però amb el creixement urbà i del parc motoritzat els nou passos a nivell, en tants altres carrers travessats, es van convertir en un maldecap. Per això el 1978 es va moure l’estació de lloc (i es va allunyar del centre) per suprimir l’empipadora travessia urbana, però va romandre un darrer pas a nivell en un punt de circulació intensa. Aquest és el que ara s’eliminarà amb un soterrament que també ho serà de l’estació, i s’aprofitarà per endreçar l’indret amb parc i pàrquing.

Si preguntes als manresans si cal moure de lloc el baixador dels FGC, del carrer Primer de Maig fins a la plaça d’Espanya, amb un túnel per sota del Peguera, segurament recolliràs indiferència. Si preguntes als igualadins per la supressió del pas a nivell de l’avinguda Montserrat, et diran amb poques excepcions que ja era hora. Cap queixa, doncs, pel fet que ells ja hagin començat les obres. Arribaran a començar les de Manresa?

Interessant paradoxa: el barri vell de Manresa és un barri jove

Si un barri és la seva gent, el barri vell de Manresa és un barri jove. Més jove que la resta de la ciutat. Ho diu, negre sobre blanc, el padró municipal en dades que s’exposen ben resumides al web de l’Ajuntament. Si tens la gent, ja tens molt de guanyat. Una altra cosa és que aquesta gent visqui en pitjors condicions que la mitjana ciutadana, i que sigui invisible per a moltes mirades; potser per això darrer, en un debat televisat sobre les primeres mesures del pla de barris algú va referir-se a la població de la zona com a «envellida», per reclamar mesures especials d’atenció a aquesta característica. Sens dubte que hi ha gent d’edat avançada en pisos sense ascensor, i les inversions del pla s’hi han de fixar. Però el barri és jove, i els així ho proclamen els números del padró municipal del 2025.

Dins el perímetre de les antigues muralles, al Barri Antic, els majors de 85 anys són un 2,3%, contra un 3,4% a la ciutat.

Al barri els majors de 65 anys són un 14%, contra un 20,5% a la ciutat.

Al barri els menors de 35 anys són un 42,7%, contra un 37,9% a la ciutat.

Al barri els menors de 20 anys són un 20,5%, quasi idèntic al 20,3% de la ciutat.

Al barri la gent entre 20 i 34 anys sumen un 22,2% contra un 17,6% a la ciutat.

Totes aquestes dades configuren un barri jove, ple de gent jove que viu en cases velles en la seva majoria. Cases que necessiten les inversions d’un pla de barris, tant les públiques com les privades que el pla es proposa estimular.

Ara bé, si del que parlem és de «veïns-de-tota-la-vida», s’entén que es parli d’envelliment, perquè el barri és jove gràcies a la gent que s’hi ha instal·lat, en gran part d’origen estranger. La demografia s’hi ha mogut com una mena d’acordió, primer buidant-se i després tornant-se a omplir. La caiguda va ser molt notable les darreres dècades del segle passat, però amb l’arribada del nou segle es va invertir la tendència, i dels 3.861 habitants del 2001 s’ha passat als 4.907 del 2025.

No va ser per un creixement vegetatiu, va ser per mobilitat internacional, essencialment immigració d’escassos recursos, i vet aquí que l’antic cor brillant de la ciutat va esdevenir suburbi pobre, a una distància creixent de la renda familiar dels barris més benestants.

Un barri ple de gent jove és una promesa, però aquest és també un barri d’immigrants, i ja sabem com està evolucionant l’opinió pública en aquesta qüestió.

Bona sort al pla de barris. Li caldrà.

Manifestants manipulats? No: ciutadans tips de passar angúnies

Hi ha una vil manipulació política darrera les acampades i mobilitzacions dels sindicats de llogateres? S’han infiltrat activistes d’extrema esquerra per manipular els honestos ciutadans que protesten per la manca d’habitatges assequibles i contra els desnonaments dels qui no atrapen la cursa disparada dels preus? La resposta a aquesta pregunta la podem trobar als Evangelis que, qüestions de fe i de dogma al marge, són d’una gran potència literària per les seves imatges, metàfores i paràboles. Com la del sembrador, que segons Mateu és com segueix: «Heus aquí, digué [Jesús], que va sortir el sembrador a sembrar. I, tot sembrant, unes llavors van caure arran del camí, i van venir els ocells i se les van menjar. Unes altres van caure en lloc rocós, on no tenien gaire terra, i de seguida van germinar per no tenir gruix de terra, però, un cop sortit el sol, com que no tenien arrels, amb la xardor es van assecar. D'altres, van caure entre els cards, i els cards van créixer i les van ofegar. D'altres van caure a la terra bona, i van donar fruit, l'una cent, l'altra seixanta, l'altra trenta. Qui tingui orelles, que escolti». Les convocatòries a mobilitzar-se, vinguin d’on vinguin i sigui quin sigui el canal que utilitzin, no fructifiquen si no troben un terreny abonat, ben predisposat, «terra bona». Si no hi hagués un gran neguit social en relació a l’habitatge, ni els sindicats ni els seus suposats manipuladors haurien tret ningú de casa seva. Però el neguit existeix, l’olla del malestar ha anat augmentant de temperatura i ara la tapa ja no pot contenir la pressió del vapor. Tant se val si la Maricarmen estava emparada per la llei, o si alguns que abans dormien ara criden: el clam exigeix resposta. Sense «terra bona» les propostes no fructifiquen; amb «terra bona», la llavor que no sembri un la sembrarà un altre. En la qüestió de la immigració passa el mateix: l’extrema dreta no recolliria fruits abundosos de la seva sembra de xenofòbia i supremacisme sense un estat previ de l’opinió pública, que ha estat creixent en somort sense que els dirigents polítics tradicionals se n’adonessin; de fet, alguns encara avui neguen la major i continuen dient que voxistes i orriolistes hipnotitzen els pobres ciutadans, que es veu que som idiotes. Altres s’apunten al carro amb oportunisme, demostrant la descriptible solidesa de les seves conviccions, però se’ls veu a venir d’una hora lluny.

Llogaters en lluita al país dels propietaris

Al territori espanyol hi ha dues menes de famílies: les que són propietàries de casa seva i les que viuen de lloguer. L’estadística diu que els primers són més del triple que els segons. Heus aquí una societat de propietaris, als quals la regulació dels lloguers només els afecten directament posseeixen altres habitatges a més del seu. Als que només són amos de casa seva, les dificultats dels llogaters els poden suscitar empatia i solidaritat, especialment si tenen a casa un/a ganàpia que no aconsegueix emancipar-se, però als altres el simple anunci d’un «decret anti-desnonaments» els provoca malsons de morosos impossibles d’expulsar, okupes que s’eternitzen i rendes congelades. Parlen de confiscacions soviètiques, evoquen fantasmes de col·lectivitzacions, argumenten que aquells pisos han estat comprats o construïts amb el fruit del seu treball o el dels seus avantpassats, i s’enfaden molt si els comparen amb els tristament famosos «fons voltor». La queixa ressona a les oïdes de la resta de propietaris, que en aquests temps incerts s’encomanen del neguit, i condiciona les decisions polítiques del govern espanyol davant la crisi de l’habitatge, pel comprensible temor a enemistar-se amb milions de famílies.

La defensa dels drets dels petits i mitjans propietaris ha estat el principal argument de Junts en les negociacions amb un govern condicionat per les exigències en sentit contrari de la seva ala esquerra, però la dimensió mediàtica del cas Maricarmen l’ha portat a canviar el focus i centrar el discurs en posar la brida als «fons voltors», els comandants dels quals, sovint estrangers, no tenen pes en el seu electorat. La idea és: colleu aquests però no emprenyeu els petits i mitjans propietaris, un sector que també volen els socialistes, mentre l’esquerra de l’esquerra no compta de trobar-hi gaires suports. El trencaclosques fa de mal quadrar, però ningú no els va dir que seria fàcil, i tant si el decret tira endavant com si no, el problema de fons, l’assequibilitat de l’habitatge, continuarà pendent d’un abordatge valent, eficaç, i de consens si es vol que duri. S’exigeixen lloguers impossibles perquè hi ha qui els paga i perquè no es troben alternatives a preus raonables; mentre la demanda superi brutament l’oferta, això continuarà sent així. El desequilibri no es resol en un dia, però si ni tant sols s’intenta no es resoldrà mai.

(Article publicat a Regió7 el 29/9/2026)

Desnonaments: la culpa és del govern de Felipe González i del ministre Boyer

La culpa és de Miguel Boyer i del govern de Felipe González, del qual va ser ministre i vicepresident. És l’autor de l’anomenat «decret Boyer» de 1985 que posava fi als contractes de lloguer indefinits. Els contractes nous no tindrien límit mínim ni màxim de durada, i el preu es podia revisar a cada renovació. Els vigents mantindrien el caràcter d’indefinits, i van ser anomenats «de renda antiga». El govern pensava que els règim de contractes indefinits desincentivava que propietaris i promotors oferissin pisos a lloguer, i va creure que una liberalització brutal corregiria aquest problema, però l’efecte va ser el contrari: sabent que l’amo els podria treure quan volgués, molts possibles llogaters van optar per hipotecar-se i comprar un pis de propietat, llavors més assequibles que ara. Els que no podien comprar s’havien de resignar a la inestabilitat.

El 1994 es van introduir modificacions per donar més estabilitat als lloguers d’habitatges: la durada mínima havia de ser de tres anys, que després es van ampliar a cinc, però passat aquest temps persistia la incertesa: i si l’amo em demana el que no puc pagar? Ara, amb els preus de l’habitatge disparats, tant de compra com de lloguer, aquest «i si...» s’ha convertit en un «segur que...». Ja només faltava que els grans fons aterressin en el problema com els voltors que demostren ser.

El segon dels dos decrets aprovat dimarts pel consell de ministres proposa tornar al sistema de lloguer indefinit, o pròrroga automàtica, i ha estat criticat amb els mateixos arguments que justificaven el decret Boyer: sense llibertat per fixar preus en el futur, cap propietari no voldrà llogar, i l’efecte serà el contrari al buscat. Això, i l'acusació que el lloguer indefinit era un invent franquista, quan en realitat van ser introduïts per llei el 1920 i mantinguts per la república i la dictadura.

Si hi hagués milers de pisos públics de lloguer assequible, la seva existència pressionaria el mercat i faria que els particulars moderessin els preus que demanen. Però és mes fàcil aprovar decrets i escampar culpes polítiques que posar-se a construir els centenars de milers d’habitatges que fan falta al conjunt de l’Estat.

El descrèdit vertiginós de la política

El forense Narcís Bardelet, autor de llibres sobre crims i famós per una sèrie d’entrevistes a TV3, ofereix una xerrada en un poble costaner de la seva comarca, l’Empordà. El presenta l’exalcalde del municipi, ara diputat de Junts al Congrés. Bardelet entreté la sala amb amenitat, desgranant anècdotes de tota mena i reflexions vagament filosòfiques. A les acaballes, però, salta de l’anècdota a la categoria i afirma que «la religió i la política» són la principal causa de morts violentes de la nostra època. El diputat s’alarma, protesta i afirma que la política serveix justament per resoldre conflictes. La sala, que és plena, s’omple de murmuris. Bardelet insisteix: la política ens llança els uns contra els altres fins que ens matem. La sala aplaudeix. Una ovació espontània a un discurs antipolític. Què diantre està passant?

Guaito la composició del respectable. Gent de mitjana edat, catalanoparlant, que fa dos dies hauria etiquetat com a votants convergents de tota la vida; de fet, CiU/Junts ha guanyat totes les eleccions (estatals, catalanes, locals) al municipi des del 1977 fins ara, sovint de forma aclaparadora. Què fa un auditori com aquest aplaudint un estirabot antipolític, i desaprovant la defensa de la política per part de l’exalcalde a qui han donat majories absolutes? Fins on ha penetrat el desprestigi de la política, de la que s’alimenten els populismes? Quina és la causa? O hi ha una constel·lació de motius?

És cert: obres el diari i veus bombardejos criminals ordenats per dirigents polítics que guanyen eleccions ensigalant els votants –o això pensem els que ens ho mirem de lluny amb aires de superioritat. Però també veus parlaments inoperants perquè sumen la incapacitat del pacte a la fragmentació, i líders que prefereixen l’insult a la proposta, més preocupats per encolomar culpes que per solucionar problemes. Potser aquesta frase és antipolítica, però és el panorama que s’observa des d’una posició arran de carrer.

Els ciutadans apreciem l’esforç i la voluntat encara que no s’aconsegueixi tot el que voldríem; no som ximples, no demanem miracles, sinó que deixin de jugar a les batusses de pati de col·legi, s’arromanguin i s’hi posin. El desprestigi de la política dona ales als demagogs que diuen que no en formen part, però munten partits i es presenten a les eleccions per governar, i si això no és un polític, què és? Mentrestant, els que remenen les cireres des de darrera de l’escenari fan festa major.

 

La (rebutjada) comissió municipal d'investigació de la ganivetada

El ple municipal de Manresa va debatre i rebutjar dijous la proposta de Junts per crear una comissió d’investigació sobre l’homicidi de Carles Vilajosana, mort d’una ganivetada la matinada del Correfoc. No en diuen "comissió d’investigació", perquè la figura no apareix al reglament municipal, sinó "comissió informativa temporal per a l’anàlisi i esclariment de les actuacions municipals i dels mecanismes de prevenció, seguiment i coordinació previs als fets de l’1 de setembre de 2026", segons l’enunciat de l’Ordre del Dia. És a dir: què va fallar.

Les comissions tenen mala fama. S’atribueix a Napoleó la frase "Si vols que una cosa es faci, nomena un responsable; si vols que es demori eternament, nomena una comissió". Sir Barnett Cocks, secretari de la Cambra dels Comuns, va afirmar: "Una comissió és un carreró sense sortida on les idees són atretes i després estrangulades discretament". L’experiència dels darrers anys a les cambres legislatives més properes suggereixen un altre aforisme: "Si vols evitar que s’aclareixi una crisi, deixa-la en mans d’una comissió d’investigació". Les hem vist al Congrés, al Senat, al Parlament de Catalunya i en assemblees regionals, i la seva principal funció ha consistit en propiciar la picabaralla entre govern i oposició, amb abundància d’exabruptes i males maneres. Es criden compareixents només per poder-los enfangar amb l’excusa d’interrogar-los, i al final les conclusions no es deriven del que s’ha esclarit, que és poc, sinó del color polític de la majoria.

I tanmateix, la matèria proposada és important. Després d’aquells fets terribles, l’alcalde Marc Aloy va declarar el següent: "Ens hem de preguntar com a societat què estem fent malament perquè joves de 16 anys vagin amb armes blanques i actuïn amb aquesta extrema agressivitat". La proposició de Junts posa en focus en l’esclariment de les "actuacions municipals", més que en la societat en el seu conjunt, però la pregunta final no deixa de ser "què ha fallat". Es pot respondre des d’una comissió municipal? Si s’hagués creat, hagués trobat la solució màgica a una problemàtica que excedeix l’àmbit de la ciutat? O hauria estat un instrument més de la precampanya electoral? Per esquivar aquest darrer perill la majoria de govern va caure en la temptació de vetar la proposta, amb el risc de sentir-se a dir que vol enterrar un drama colpidor. Potser li convenia més crear la comissió i procurar que es morís tota sola, com mana la tradició.

Recuperar els Panyos... i recordar les brutals condicions laborals de fa dos segles!

Ara que fa cinquanta anys de tantes coses, també es compleixen del «Plan de Reestructuración» del tèxtil llaner aprovat el 1975 i al que es va acollir la fàbrica dels Panyos de Manresa per tancar portes el 1976, posant fi, d’aquesta manera, a un segle i mig d’activitat. Ara l’Ajuntament treballa en la restauració del notable edifici, una joia del patrimoni arquitectònic industrial en la mesura que «es tracta de la primera fàbrica de riu construïda a Catalunya seguint el model de pisos decimonònic anglès», segons explicava ahir aquest diari. «Està cridada», afegia, «a ser un espai divulgatiu del parc del Cardener, de l’Anella Verda i de la història de la indústria tèxtil».

És interessant que es dediqui una part de l’edifici, quan s’acabi de restaurar (de moment es treballa per assegurar-ne la integritat) a la història del tèxtil a les nostres comarques, ja que sota aquella teulada i entre aquelles parets es van començar a teixir draps de llana, o «panyos», tant enllà com la dècada del 1820. Per les vicissituds del sector, amb el pas de les dècades va transitar de la llana al cotó i va tornar a la llana, amb un temps dedicat a fer servei de caserna militar. Si n’hi ha d’història per explicar! Per exemple, que part dels fundadors tingueren relació amb el tràfic d’esclaus, «indústria» gens estranya a principis del segle XIX.

També seria interessant il·lustrar qui amb què es trobaven els obrers i obreres que van fornir les primeres generacions d’assalariats. El Museu d’Història de Catalunya ho defineix així: «Les condicions de treball de la població obrera durant el segle XIX són extremadament dures. Les jornades de treball són molt llargues -12 ó 13 hores- i els sous amb prou feines garanteixen la subsistència. Les fàbriques es caracteritzen per la manca d’higiene, temperatures molt elevades, sorolls, pol·lució, sinistralitat laboral... Els infants hi entren a treballar des de ben petits. Les dones, majoritàries a la industria tèxtil, cobren sous més baixos que els homes. El treball no és estable i les crisis provoquen períodes d’atur. Els treballadors accidentats o malalts no estan protegits: la patronal i les autoritats imposen una forta disciplina laboral.»

Si els murs tinguessin memòria, els dels Panyos testimoniarien una història d’explotació. Les grans dècades manresanes del XIX, quan la ciutat era una de les més importants de Catalunya, es van construir sobre aquests fonaments. Cal recordar-ho.

Sor Lucía i la menjadora dels regidors

Sor Lucía Caram s’ha enfadat amb Junts per Manresa i amb el seu economista liberal Jordi Franch, que en un acte de partit la va acusar de ser la responsable d’omplir la ciutat d’immigrants (s’enten que immigrants pobres) amb el seu banc dels aliments. La popular religiosa els ha acusat de respondre a «la lluita per una cadira, per entrar al govern o per continuar vivint de la política com algun dels seus companys» i de voler «aconseguir, de la manera més fàcil, uns quants vots que acabin donant-los menjar a ells, però que no resolguin cap dels problemes reals de la gent». Intens, però no inesperat. La monja mediàtica de Santa Clara contra l’organista de la Seu (l’altra dedicació del professor Franch).

En llegir les declara.cions de sor Lucía vaig pensar: ja hi tornem a ser, ja s’acusa els polítics de buscar només la menjadora i fer el que calgui per «viure del ‘cuento’». És així? Anem a veure els números de Manresa. El sou brut anual de l’alcalde és de 72.478,56 euros. El sou net són dues terceres parts d’aquesta xifra. Els sous bruts de la resta del Govern van dels 65.827 d’Anjo Valentí i Mariona Homs als 56.135 d’Isabel Pulido. N’hi ha dos que no cobren sou perquè estan jubilats; el seu règim econòmic és el de dietes d’assistència als plens municipals i les comissions, igual que una part de l’oposició.

Anem doncs a l’oposició. Hi ha cinc regidors que cobren un sou per fer de presidents, vicepresidents o portaveus dels seus grups municipals. La retribució bruta anual és de 22.491 euros per una dedicació teòrica del 50%, tot i que no fitxen. N’hi ha dos de Junts, dos de Fem (CUP) i un de Nacionalistes. La resta de regidors no reben cap sou fix però tenen dret a una dieta de 1.077 euros per cada ple municipal i 269 per cada reunió mensual de les comissions a les que pertanyin (els dels grups més petits pertanyen a més d’una). Val a dir que per moltes reunions que acumulin, hi ha un topall anual de 23.696 euros.

Aquestes quantitats són justes, escasses o excessives? Sóc del parer que la feina política s’ha de pagar perquè ens convé que s’hi dediquin els millors. Cap a tres mil cinc-cents euros nets al mes per governar una ciutat de 82.000 habitants? Decideixin vostès. Però els recomano que de tant en tant assisteixin a un ple municipal, en viu o per internet, i comprovin qui intervé i s’ho ha preparat com cal, i qui es limita a escalfar cadira o llegeix de vegades alguna cosa escrita per algú altre. Ja ho diu la dita, que de tot hi ha a la vinya del senyor.

«No atrapo la quota de la mútua»

Una amiga lectora em demana un article sobre les mútues.

–Sobre la quota que no paren d’apujar-te? –li endevino.

–Exactament. És un escàndol. Estic jubilada i si cada any m’apugen cinquanta euros al mes no podré seguir.

La publicitat de les mútues sanitàries busca nous clients oferint tarifes a partir dels 21 euros al mes, però la quota de tres xifres que gaudeix o pateix l’amiga lectora s’enfila cap als núvols a mesura que l’efecte de l’edat sobre la salut la fa més indispensable l’assegurança.

–Hi soc des que tenia tres anys! Creus que m’han de tractar d’aquesta manera?

No sé si totes es comporten igual. La seva, sí. Les llistes d’espera i la burocràcia de la sanitat pública expulsen els usuaris cap a les mútues, i les mútues expulsen els seus clients cap a la pública justament quan comencen a gastar «massa».

El diccionari diu que una mutualitat és una «associació de persones afectades per uns mateixos riscos que volen compartir proporcionalment i sense cap ànim de guany el cobriment d’aquests riscos mitjançant una contribució de cada associat». Si es tracta de mutualitzar, els més joves i sans haurien de contribuir amb més del que gasten per ajudar els més grans i/o malalts. Però les mútues funcionen com empreses en un mercat competitiu, i busquen conquerir parcel·les de mercat amb ofertes de preus econòmics per enganxar nous clients, encara que per quadrar els comptes hagin de condemnar els mutualistes de tota la vida a un augment constant de les quotes, justament quant el seu poder adquisitiu va de baixa.

Catalunya és país de mutualistes perquè ha estat i encara és país d’autònoms, i durant molts anys el «seguro» (el SOE, «seguro obligatorio de enfermedad») només cobria els assalariats. No va ser fins el 1986 que la sanitat pública va esdevenir universal, al marge de l’estatus laboral. I sí, hi havia famílies que incloïen els seus fills de tres anys a la cartilla de la mútua, com van fer els pares de l’amiga lectora.

Es pot objectar que si les mútues fessin pagar molt més als joves sans, aquest no s’hi apuntarien. Però no pot ser que s’obligui els més grans a treure la llengua, com si no els fos prou difícil arribar a final de mes amb el que s’enfila el cost de la vida. Si l’Estat és incapaç de garantir una atenció sanitària ràpida i eficaç, que ho compensi regulant les tarifes màximes de les alternatives mutuals. És una qüestió de garantir drets fonamentals.

"Amos del nostre propi destí"

Ha fet cinquanta anys de l’històric Onze de Setembre del 1976, la Diada dels cent mil a Sant Boi de Llobregat i de la seva prèvia bagenca a Manresa, amb tres mil persones al pavelló del Congost, recordada dimecres passat amb una taula rodona en la que van participar els quatre oradors supervivents i es van escoltar fragments enregistrats de les intervencions dels dos absents. Un d’aquests va ser l’advocat Xavier Sitjes Molins, i el fragment que se’n va reproduir feia referència a l’autodeterminació. En ell deia que l’autogovern reivindicat aquell 1976, al mateix de l’amnistia i les llibertats, "no ens han de fer perdre el nostre punt de vista principal, la nostra meta: l’autodeterminació. L’autodeterminació, sabeu què vol dir? Que siguem nosaltres els amos del nostre propi destí. Que siguem nosaltres que diguem si volem estar units amb aquests o amb aquells".

La gent que es movia a Manresa a favor de la democràcia en els negres anys del franquisme sabia prou bé qui era Xavier Sitjes. Quan el 2012 va rebre la medalla de la ciutat, el director de l’Arxiu Comarcal, Marc Torras, va recordar que "durant el franquisme i la Transició, la seva tasca com a advocat li donava prestigi davant de les institucions oficials, al mateix temps que li permetia oferir assessorament legal i defensar represaliats del franquisme d’ideologies ben diverses: des d’un agutzil de Sallent que demanava l’ensenyament públic en català el 1963, a militants del PSUC i d’esquerra en les detencions esdevingudes a la tardor de 1975, passant per les incipients comissions gestores de les associacions de veïns". Demòcrata-cristià convençut, represaliat ell mateix, que acollia al seu despatx professional reunions de l’Assemblea Democràtica del Bages, va ser també un activista social i un notable historiador, i d’història de la sobirania catalana va anar la seva aportació a l’acte del Congost, cap al final de la qual va dir: "Sentim per als altres pobles hispànics afecte de parentiu, de participar tots en una mateixa terra peninsular, i l’afecte que se’n deriva de molts anys de convivència. Ara bé", va afegir, l’autodeterminació volia dir que "si aquesta mà que ara, com tantes altres vegades, hem donat oberta a alguns altres pobles hispànics" era novament ferida, "tenim dret, aquell dia, a tancar la mà. I si la nostra potència és suficient, prendre una determinació que sigui dir no. No, i s’ha acabat."

Això va dir, fa cinquanta anys, un catalanista de pedra picada.

La caducitat de la vacuna antifeixista (d'Alemanya a Catalunya)

El nazisme alemany i el feixisme italià van ser derrotats per les armes aliades fa vuitanta-un anys, una extensió de temps que equival a tres generacions. Els qui llavors tenien dinou anys ara en tenen o tindrien cent. Ulrich Siegmund, el líder del partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD) que ha estat el més votat a les eleccions del land de Saxònia-Alhalt i està fent estremir Europa, va néixer el 1990; potser els seus avis van viure el règim de Hitler i la guerra, però eren infants. I ell mateix encara no havia nascut (li faltaven unes setmanes) quan es va operar la reunificació d’Alemanya amb la incorporació dels lands de la part oriental a la República Federal. No té una vivència personal ni del totalitarisme nazi, ni del d’inspiració soviètica que va regir al seu zona entre 1945 i 1989. Una cosa i l’altra, si de cas, li han explicat. I la memòria popular, com la individual, és tramposa i selectiva: endolceix alguns episodis i en tergiversa d’altres per fer-nos la vida més agradable o per confirmar les certeses que ens permeten anar per la vida sense parar bojos. A 1.400 quilòmetres de distància és molt fàcil titllar d’incomprensible que els saxons votin en massa els enyoradissos del hitlerisme que, a més a més, miren amb comprensió la Rússia de la que van ser satèl·lit de «sobirania limitada», però els cronistes sobre el terreny ens diuen, per exemple, que malgrat les grans quantitats de diners abocats per l’Oest cap a l’Est per retallar l’enorme distància en nivell de vida, molta gent està convençuda que sota la dictadura comunista vivien millor perquè tothom tenia feina i el futur no era cap incògnita, com ho és avui a tota Alemanya i encara més als lands orientals. I quant al nazisme, fa temps que creix a tot el país un revisionisme alimentat per les idees que «els nostres avis no eren uns criminals» i «qui va fer mal de veritat van ser els aliats amb les seves bombes», amb l’afegit que «Hitler va portar prosperitat». Pensar que Alemanya estaria vacunada per sempre contra l’autoritarisme és ignorar que la persistència de la memòria és tova com els rellotges de Dalí. També entre nosaltres: ja fa cinquanta anys del final de la dictadura i els records de l’antifranquisme són propis de jubilats, mentre circula amb insistència la idea que en aquells temps es vivia amb prosperitat i sense angoixes. Això sí: amb la llengua al cul i la nació, negada. Un autoritarisme que parli català té camp per córrer.

(Article publicat a Regió7 el 10/9/2026)

Impotència inacceptable (vint brètols terroritzen una ciutat?)

La capacitat de l’Estat per fer-nos la vida impossible és quasi infinita. Amb Estat em refereixo al conjunt del poder, de l’administració central a la municipal passant per l’autonòmica; i al legislatiu, el judicial i l’executiu. Quan aquest enorme artefacte et posa al punt de mira, ja pots tremolar. No tindrà pietat de tu si has estat caçat pel radar de la carretera, t’has oblidat un ingrés a la declaració de la renda, vas tard en el pagament d’una taxa o utilitzes sospitosament poc el contenidor de l’orgànica. Llavors, pregunto: si és capaç de cosir a requeriments i sancions els modestos ciutadans ordinaris, com és possible que no sigui capaç de posar a rotlle dues dotzenes de brètols que escampen el temor en una ciutat de vuitanta-dos mil habitants? Com pot ser que aquesta colla hagin escalat les seves malifetes fins arribar a l’agressió mortal? Què ha fallat?

L’alcalde Aloy ha comentat el brutal homicidi de Carles Vilajosana amb la frase «Ens hem de preguntar com a societat què estem fent malament perquè joves de 16 anys vagin amb armes blanques i actuïn amb aquesta extrema agressivitat». No li respondré amb els exabruptes que ha rebut dels covards anònims de les xarxes, sinó que li proposaré una explicació: el que s’ha fet malament, no des de la societat sinó des del poder, és deixar d’aplicar tot el rigor possible des de la primera infracció. I la responsabilitat de la societat ha consistit en acceptar-ho alegrement. Diu la dita catalana que qui roba un ou robarà un bou, i una manera d’evitar-ho és fer saber, accions inequívoques, que el robatori de l’ou serà castigat. Amb mesura, sense caure en la desproporció, però sense mirar cap a una altra banda. El contrari alimenta la sensació d’impunitat de la que s’aprofita una minoria per amargar la vida a la immensa majoria, delerosa de viure en pau i arribar a final de mes.

Tenim munts d’ordenances i normes de convivència que alguns se salten constantment perquè al final «no passa res», i quan es permeten aquesta mena de petits incompliments, s’obre la porta a un camí que en alguns (pocs, però un de sol ja és massa) acaba en el ganivet. Si els gallets (i m’és igual la mida del seu nas) se sabessin observats, controlats, interpel·lats dia sí, dia també, potser perdrien unes quantes plomes. Tornem al principi: dues dotzenes aterrint una ciutat? I entre els Mossos i la Urbana no tenen maneres de posar-los al seu lloc? Costa d’empassar. Senyors, prioritzin, és una emergència.

(Article publicat a Regió7 el 8/9/2026) 

Obra pública, pas de tortuga

Interessant i reveladora la pàgina que signa Jordi Morros al Regió7 del 4/9/2026. Resulta que l’octubre de l’any passat, amb una setmana de diferència, es van posar a Manresa les primeres pedres de la futura delegació del Govern, al barri vell, i de l’Edifici del Coneixement, destinat a estudis de medicina i recerca en salut, davant Sant Joan de Déu. Gairebé un any més tard, el segon està tant avançat que es compta estrenar-lo d’aquí a pocs mesos, mentre que el primer és un solar sense activitat visible. La temptació de relacionar la diferència amb les formes de gestió és inevitable. L’obra ràpida la impulsen i gestionen sengles fundacions: Althaia i la facultat de Medicina de la UVic-UCC. L’obra lenta és responsabilitat de l’administració catalana, amb l’agreujant que a la primera pedra hi havia el conseller Dalmau, que ha rebut l’encàrrec de posar les piles al gran artefacte burocràtic. Haurien d’haver encarregat aquest projecte a alguna fundació, o a una empresa pública sense tantes cotilles com els aparells funcionarials? Però hi ha una altra explicació possible: per fer l’equipament educatiu i sanitari es va buscar un terreny que no compliqués la vida als arquitectes i constructors; al contrari: que els donés joc per ser creatius. En canvi l’edifici governamental s’ha volgut aixecar en un terreny i d’una manera que ha obligar a refer el projecte i a examinar l’estat de les cases del voltant, la majoria velles i unes quantes d’abandonades, per garantir que no cauran quan comencin les voladures al subsol per fer-hi un aparcament. Pregunta: no hagués estat més fàcil renunciar a aquesta excavació i llogar places al pàrquing municipal de la via Sant Ignasi, que és al costat mateix? Però posats a preguntar: no hauria estat més ràpid i econòmic aixecar un edifici d’oficines de nova planta en un indret sense problemes topogràfics, encara que fos poc cèntric? Perquè, a veure: s’hi esperen gaires desenes de milers de visitants? S’afirma sovint que els equipaments dinamitzen els barris vells, però quan es tracta d’oficines que tanquen a la tarda, i els empleats se’n van a casa, els carrers del voltant queden deserts. Alguns pensen que si hi haguessin fet la universitat, els pisos d’estudiants que s’escampen per la part alta de la ciutat potser ara donarien vida al nucli antic i promourien rehabilitacions amb perspectiva de benefici, que és el motor que funciona més be a la societat que ens ha tocat viure.

(Article publicat a Regió7 el 5/9/2026)

La mania de no posar l’any al cartell

Diuen que un diari conté tres grans veritats a la seva primera pàgina: el nom, el preu i la data. S’imaginen que els diaris sortissin al carrer indicant el dia i el mes de publicació, però no l’any? Potser dins la setmana no passaria res, però al cap d’una dècada, trobar un d’aquests exemplars seria desconcertant: les notícies que publica, quan van passar?

Sembla inconcebible, oi?, però aquesta mancança la veiem constantment en cartells publicitaris i fulls volants que anuncien concerts, trobades, aplecs, mítings, manifestacions, vagues generals o particulars i festes diverses. Per als historiadors del futur, que tenen per patrones a santa Dada i santa Data, aquest detall pot ser d’allò més perdedor.

En un poble de la costa vaig visitar una exposició de fotografies relacionades amb els 50 anys del Canet Rock, que acompanya les conferències d’un especialista en el tema. El festival es va celebrar per primer cop l’any 1975 al Pla d’en Sala de Canet de Mar, i es va repetir cada any fins el 1978. El 2014 es va recuperar la idea i l’espai, però l’exposició fa referència a la primera etapa, i conté fotografies d’actuacions i material de propaganda, com ara sengles fulls d’aquells que s’imprimien a milers. Cap dels reproduïts a l’exposició no esmenta l’any.

Si en el futur un historiador de la música catalana se n’hagués de refiar, tindria un problema. I els aficionats a col·leccionar aquesta mena de papers, sense els coneixements i els recursos dels experts en recerca històrica, com els etiquetaran en els seus arxius? Potser hauran de fer com l’organitzador de l’exposició d’adhesius «Manresa enganxa» que va haver de convocar un grup de consultors amb edat suficient per provar d’anar responent a la pregunta: això, quin any era?

Els Canet Rock de fa mig segle van ser un gran fenomen i els diaris en van parlar força, però les parets de les ciutats són plenes de cartells que algú va enganxar i no va desenganxar, on s’anuncien, sense esment de l’any, els convidats a festes i festivals més modestos que no hi ha manera de saber si són passat o futur.

Voldria enviar des d’aquí, modestament, un doble missatge als propagandistes d’esdeveniments. Primer: si us plau, feu constar sempre l’any, a benefici de curiosos presents i historiadors futurs. I segon: si enganxeu cartells, desenganxeu-los quan la festa s’hagi acabat. Deixar que s’esgrogueeixin i mig estripin no us fa quedar gaire bé davant la ciutadania. 

(Article publicat a Regió7 el 3/9/2026)

Enamorats del vell, com deia Foix: la «Manresa desconeguda de cine»

«Càndid rampell: m’exalta el nou i m’enamora el vell», va escriure J. V. Foix. En el poema «Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles» relata com li és igualment satisfactori embadalir-se davant els testimonis «del temps antic» i posar a punt el motor d’un automòbil per devorar quilòmetres. A la gent de Manresa també l’enamora el vell, si hem de fer cas a l’èxit dels retorns al passat que s’ofereixen en el programa de la festa major. Les visites a la «Manresa desconeguda» han complert trenta anys i moltes de les descobertes que s’hi ofereixen són temps congelat. Enguany, per exemple, es visitaven el convent de les Caputxines del carrer Talamanca, ara de propietat municipal, i la fàbrica dels Panyos, testimoni excepcional d’arquitectura industrial de fa dos-cents anys, amb el valor afegit de ser l’únic que es conserva a Catalunya tal i com era quan el van alçar el 1818. Però si les reserves per aquestes visites es van esgotar en qüestió de minuts, amb col·lapse inclòs del servidor informàtic, també es van fer cues per entrar a la sala Plana de l’Om per veure els curtmetratges aplegats en l’esdeveniment «Manresa desconeguda de cine», organitzat per l’Associació Memòria i Història. Si no manquen visites als àlbums de fotos antigues de la ciutat al conegut portal de l’associació, memoria.cat, no cal dir l’atractiu de veure-les en moviment. Ara el portal ha penjat les filmacions senceres, que són, per a la majoria, entretingudes, i per als més interessats, profitoses. No es perdin la del Passeig sense terrasses del 1935, amb la gent en grups amunt i avall, endiumenjats i per la dreta, com si existís una barrera axial invisible: no és estrany que els més irreverents el bategessin com «el tontòdrom».

Exaltats pel nou i enamorats del vell: no sempre les dues idees han anat juntes. Al curtmetratge sobre la visita de Franco a Manresa el 1966 es veu en avançada construcció l’edifici sense gràcia que va substituir el modernista de Can Jorba. Novetats sense amor pel passat: n’hi ha hagut tantes! Tampoc es tracta de congelar res: no ens podem permetre un catàleg infinit de pedres mortes. S’han d’omplir de vida nova sense destruir allò que les fa estimables. Aquesta és, afortunadament, la tendència, però cal estar sempre amatents per evitar de no fer esguerros per raons d’utilitat o protagonisme arquitectònic.

(Article publicat a Regió7 el 29/8/2026)

Es pot evitar la Catalunya dels 10 milions?

Junts parla de «la Catalunya dels deu milions d’Illa i els socialistes» i avisa que «no només és inviable sinó que és irresponsable». Es veu que el president cridarà un a un els dos milions que falten per arribar a la xifra rodona que precipitarà l’esdeveniment de l’apocalipsi.

Preguntem-nos com arribarem, si hi arribem, als famosos deu milions. O també podem formular-ho al revés, girant l’oració per passiva: Podem evitar-ho?

Mentre trobin feina, vindran. Per mal pagada que estigui, en trauran més que al seu país. I si no, tampoc no tornaran, per vergonya. Què farem per impedir-los venir? Posar controls a les fronteres amb Aragó i el País Valencià? Amb quina base legal, si l’estrangeria és una competència exclusiva de l’Estat?

Junts reclama el traspàs de les competències en immigració. No hi ha cap possibilitat que cap govern cedeixi a cap autonomia la clau d’obrir o tancar la porta als estrangers. Informes d’arrelament per tenir els papers de residència? Els empresaris que els lloguen els signaran tots els certificats que vulguin. La patronal pressionarà perquè l’administració es deixi de punyetes. Ja ho han dit, del dret i del revés: «els necessitem».

Els necessiten per a un model productiu de molta ma d’obra mal pagada, que és el que tenim, dels escorxadors al turisme de baix cost passant pels hivernacles i els repartidors en patinet. Podem contractar en origen, legalitzar només amb feina emparaulada; no per això deixaran de venir. Serà més endreçat, però serà.

El dia que deixi d’haver-hi feina es correrà la brama i deixaran de venir, però els que ja hi són no marxaran així com així. Es crearà una situació francament delicada. Aquesta és una bona raó (una més) per desconfiar dels deu milions.

Ens ho podem preguntar d’una altra manera: què caldria perquè els deu milions no fossin un problema? Una resposta possible: que tothom, inclosos els que arriben, es guanyi prou bé la vida perquè els seus impostos i cotitzacions financin l’increment dels serveis que caldrà per no col·lapsar. Si venen i no contribueixen, desastre. Si venen i contribueixen amb un esforç de veritable valor afegit, benefici per a tothom: per a la despesa pública i per a la riquesa general del país.

I així tornem on érem: a la necessitat de canviar el model econòmic de molta gent cobrant poc per un altre amb bons sous. Però qui treu profit de l’actual no té cap incentiu per canviar-lo.

(Article publicat a Regió7 el 27/8/2026)

Salvar el llop, arruïnar el pagès i tornar Catalunya al paleolític

Els admirables paisatges de les sèries angleses rodades al Yorkshire, amb els suaus turons de camps delimitats per files d’arbres, són qualsevol cosa excepte naturals. Igual com els de les fotografies que ens conviden a la Toscana, posem per cas. Són obra de segles de desforestació i substitució d’espècies practicada pels éssers humans en benefici de l’agricultura i la ramaderia, és a dir, de la subsistència. De petit vaig conèixer un avi que, en la seva joventut, havia anat a arrencar garrics a l’altiplà segarrenc; feien grans esclarides d’arbustos per convertir garrigues naturals en esteses artificials de blat i d’ordi. Això ha estat així des de fa una desena de milers d’anys, des que els nostres avantpassats van domesticar animals i plantes en lloc de limitar-se a caçar-los i recollir-les. Sense aquests canvis a Catalunya no seriem vuit milions sinó vuit mil a tot estirar. Però el procés s’ha aturat. Les meravelles de la tecnologia, la indústria i la globalització dels mercats han fet que abandonéssim camps i feixes en benefici del retorn desordenat d’un bosc, per cert, altament combustible. I en el marc d’aquesta regressió també ha tornat el llop, reintroduït pels nostres governants, absurdament enyoradissos d’un paradís natural en el que es moririen de gana. Però vet aquí que els llops maten ovelles i els pagesos en comencen a estar tips. A la natura salvatge del paradís mai viscut no hi ha ramats d’ovelles i el llop menja conills i senglars, però a la ruralitat catalana troben els xais ben a l’abast i, a més a més, s’hi han acostumat, vencent la seva por als humans. Ben mirat, no els hi podem retreure: estan convençuts de fer l’establert en el pacte amb sant Francesc d’Assís. Aquest, en el famós episodi del «germà llop», va aconseguir que la fera que atemoria el poble de Gubbio deixés d’atacar animals i persones a canvi que els habitants l’alimentessin de franc. Però els ramaders catalans no en saben res, d’aquell pacte llegendari. Per a ells, la cosa és clara: fa uns anys no hi havia llops i ara n’hi torna a haver per culpa del Govern. Per què? Hi ha una mena de dèria per revertir la transformació de la natura que ha eliminat espècies; un enyor d’equilibris propis d’una altre context. El prestigiós naturalista Martí Boada li ho diu molt clar a Enric Badia en el Regió7 d’ahir: «el que ve al darrere és un retorn al paleolític». I afegeix: «personalment estic a favor d’un territori humanament viu i actiu». Li compro.

(Article publicat a Regió7 el 25/8/2026)