«La roja» i la Catalunya espanyola

Ja havia lliurat l’article de dimarts quan van començar la festa madrilenya en honor a la selecció espanyola de futbol que venia de guanyar el campionat mundial. Per tant no vaig ser a temps d’expressar la sorpresa en llegir la frase «Reyes del mundo» a l’autocar i a la gran pantalla de l’escenari de la plaça de Cibeles. Si aquesta colla són els reis del món, per què van ser ells els que van anar a visitar el rei d’Espanya a la Zarzuela, una estona abans, i no al revés? Tot i que, de fet, Felip VI ja havia admès la seva inferioritat jeràrquica quan va fer mans i mànigues per ser admès entre els jugadors eufòrics al centre de l’estadi novaiorquès, amb la copa i les medalles.

Entre la nit de diumenge a tota Espanya i la tarda de dilluns a Madrid, milions d’aficionats van sortir al carrer per celebrar la gesta de «la roja», i això inclou Catalunya. No només la metropolitana: a Manresa hi va haver alegria a la Farola i botzines als carrers durant una llarga estona. Catalans amb el cor bategant i esclatant per la selecció espanyola. Gabriel Rufián va afanyar-se a piular que era per la nodrida presència de seleccionats del Barça. Error. Els carrers s’haurien omplert encara que només en fossin un o dos. A les esplanades de les pantalles gegants les samarretes i les banderes eren bàsicament espanyoles. Hi ha milions de ciutadans de Catalunya que senten com a pròpies les victòries esportives espanyoles i parlen de «selecció nacional», no de «selecció estatal». I això és així perquè més de la meitat de Catalunya és nacionalment espanyola, al marge de com s’expressi després a les urnes.

Segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, que depèn de la Generalitat, un 42,5% dels ciutadans se senten tant catalans com espanyols, i un 12,4%, només espanyols o més espanyols que catalans. La suma dels qui assumeixen normalment la pertinença hispànica, en igualtat o superioritat a la catalana, és doncs del 54,9%. Afegim-hi que un altre 25,8% se sent «més català que espanyol», el que implica una certa porció d’espanyolitat. Únicament un 17,6% se sent «només català».

Aquest és el país realment existent. Un país on 47,4% té el castellà com a llengua pròpia i un altre 7,4% el combina amb el català. Total: 54,8%. Menysprear aquesta realitat, dir que han arribat a l’espanyolitat seguint els jugadors del Barça seleccionats, és la mena d’error de percepció que condueix a decisions esbiaixades.

(Article publicat a Regió7 el 23/7/2026)

Han guanyat perquè són molt bons, o són molt bons perquè han guanyat?

Com que la coherència és una virtut, mentre els altres tres diaris editats a Barcelona dedicaven tota o gairebé tota la portada de dilluns a la conquesta espanyola del Mundial de futbol, la del molt independentista El Punt Avui parlava de les llistes d’espera de la dependència. Una diferència que saltava a la vista per contrast amb el «Bicampions del món» de La Vanguardia, l’«Espanya guanya» de l’Ara o l’entusiasmat «El món es rendeix a Espanya» d’El Periódico. Era una jornada periodística de monotema hiperbòlic, buscant al diccionari de sinònims els adjectius més grandiloqüents. No era pas qüestió de contradir l’exaltació dels qui van passar bona part de la matinada cridant a cor a les places o donant voltes pels carrers tot fent sonar els clàxons fins que el cor els va dir prou. No era només el dia de celebrar la gran victòria, sinó de proclamar que s’acabava de viure una gesta per als annals de l’esport, una batalla exemplar en la que una tropa d’herois perfectament conjuntats per un seleccionador clarivident van passar com una piconadora sobre un finalista desorientat que no aconseguia lligar tres passades seguides. Als barcelonistes els sabia una mica de greu per en Messi, el pobre, que és com de la família i va acabar amb els ulls humits; però a la selecció hi havia vuit jugadors del Barça, sis dels quals van tenir minuts en el partit, inclòs el golejador, així que la balança, per als cors blaugranes, estava clarament decantada. I des d’aquesta identificació tot eren elogis, sense opció al dubte o a la crítica. La victòria és la demostració incontestable que tot s’ha fet ben fet, i d’aquesta manera s’excusa el detall que, contra una Argentina poruga i reculada, que no s’acostava a la porteria contrària ni per equivocació, a la selecció espanyola li costés gairebé dues hores obrir la llauna. Una mica més i el campionat es decideix a la loteria dels penals, que els carrega el diable. I en tal cas, si la moneda hagués caigut per la banda argentina, la premsa de Buenos Aires hauria escrit que els seus havien jugat com els déus i els espanyols l’havien vist quadrada.

(Article publicat a Regió7 el 21/7/2025)

Estiu sense canyes? Au, vinga!

La manresana Claustre Ribera, de 91 anys, deia fa poc a Regió7 que «de petita no teníem neveres ni aires condicionats a les cases, i tampoc aigua freda per beure. Jo vaig créixer així i hi estic acostumada». Ara té aire condicionat però no l’engega perquè li fa venir mal de coll, com a moltes altres persones; va passant amb el ventilador i la consigna de «tot tancat» fins que a la nit, poc o molt, refresca.

Una cosa s’ha de dir: aquesta setmana, a Manresa, no hi ha hagut cap matinada que no hagi proporcionat algunes hores respirables. Excepte una nit que es va quedar en 20 graus, les mínimes s’han situat en els 18 graus. Ja els agradaria aquest registre a la gent de Barcelona que han encadenat nits tòrrides, d’aquelles en les que no es baixa dels 25 graus. I a més a més, la humitat marítima. Pobra gent.

Tanca-ho tot i no surtis: és una bona recepta si te la pots administrar, però no és el cas de tothom. Hi ha persones que treballen i han d’anar amunt i avall sigui matí, migdia o tarda. Quan els registres dels termòmetres homologats anoten 41 graus (els de propaganda, amb el seu alarmisme, van més amunt) veure passar un rider, amb la caixa-motxilla a l’esquena, per l’asfalt de l’avinguda reescalfada, fa una mica d’angúnia.

Potser aquests homes poden dir el mateix que la Claustre: que hi estan acostumats. O potser no tenen cap altra opció. «Per força els pengen», diu la dita, amb una variant: «per força van en galeres». O en patinet. Abans de demanar que ens portin un litre de gelat a casa, pensem que el món es divideix entre els que dubten entre ventilador de sostre i aerotèrmia, i els que voldrien entretenir-se amb aquesta mena de dilemes.

A l’època en que es bustiaven milers de diaris per les cases, un repartidor que es trepitjava tota la ciutat, fos gener o juliol, em confessava: «m’han dit que per aguantar la calor no he de beure aigua freda sinó cafè calent, com fan al Marroc, però jo no puc, ho sento, no m’entra». Es veu que la beguda calenta fa suar i la suor, en evaporar-se, refreda l’organisme. Amb una condició: que el dia no sigui xafogós, perquè llavors la suor no s’evapora i quedes fastigosament amarat.

L’ABC de la calor que divulga la Generalitat recomana evitar el sol directe, abaixar les persianes de dia i aixecar-les de nit, ingerir molta aigua i evitar les begudes alcohòliques. La cervesa ho és. Però si no ens atipem de canyes a l’estiu, quan ho hem de fer? Per Nadal?

(Article publicat a Regió7 l’11/7/2026)

És un error eliminar peatges?

Salvador Illa s’ha preguntat al Parlament si va ser «un error» eliminar els peatges de les autopistes, i des de Manresa hem pensat: de quines autopistes? No pas de les nostres, les que fem servir per comunicar-nos amb la conurbació metropolitana, que continuen sent de pagament; amb descomptes diversos que poden ser totals en alguns trams i situacions, és veritat, però les cabines i les barreres són allà. Les autopistes de les que van aixecar els peatges són de l’Estat, i la nostra, la C-16, és de la Generalitat, igual que la carretera alternativa i col·lapsada, la C-55. Els qui paguen a la primera no per això deixen de pagar la segona amb els impostos que en financen el manteniment i la futura ampliació; aquesta és una de les grans injustícies del sistema i una de les raons per les que es reclamava la gratuïtat general.

Ara resulta que l’AP-7, la gran via que comunica les àrees més poblades de Catalunya, és un escenari continuat d’embussos, accidents i trams de paviment desmanegat. I se’n dona la culpa a l’aixecament dels peatges. Com si abans no es formessin caravanes a les hores punta i els caps de setmana del bon temps. Fem-nos la pregunta: si tornessin les barreres, quina seria la resposta dels camioners que ens fan tanta nosa? ¿Pagarien, i no hi hauríem guanyat res, o se n’anirien per carreteres secundàries? Esperem que no triessin la segona opció, perquè la revolta dels pobles afectats pel sobtat increment del trànsit pesat seria immediata.

Entre polítics, enginyers i opinadors en general, hi ha desenes de propostes en circulació. Una de molt comentada és la vinyeta, taxa anual que permetria usar les vies d’alta capacitat. Objecció: pagaria el mateix el que circula molt i el que circula poc. Per evitar-ho es proposa un sistema de lectors de matrícules per saber quants quilòmetres recorre cadascú, i facturar en proporció: peatges sense cabines. Ja ens explicaran el que decideixen, si és que arriben a alguna conclusió.

S’encari com s’encari, al final del debat sempre apareix una crisi de les infraestructures que compartim amb part d’Europa. Som més, ens movem més, i no invertim el necessari per atrapar la dinàmica de creixement. I a sobre, una part important d’usuaris de l’AP-7 són turistes que gaudeixen de franc del que paguem amb els nostres impostos: heus aquí un argument a favor del peatge, la vinyeta o el que sigui. Com en tantes coses, no hi ha res gratis: o la factura la paga qui genera la despesa, o la paguem entre tots. Així de senzill.

(Article publicat a Regió7 el 14/7/2026)

El bosc es crema però les platges són plenes

«Quan fou mort el combregaren», diu la dita catalana. Significa que el remei arriba quan el mal ja està fet. En la tradició catòlica que els agonitzants rebien el sagrament de la comunió com a passaport per agilitzar l’entrada al cel, però si el capellà trigava gaire o el malalt s’afanyava a morir-se, ja no s’hi era a temps. A veure si quan els boscos catalans siguin morts els confortaran amb el sagrament de la prevenció, que tothom coneix però ningú no l’hi administra.

«Confutatis maledictis, flammis acribus addictis», es canta al Dies Irae de la mozartiana Missa de Rèquiem: «confosos els maleïts, lliurats a les flames abrusadores». No caldrà esperar al «dia de la ira» en què l’omnipotència divina «reduirà el món a cendres com van anunciar David i la Sibil·la»; ja ens ho farem nosaltres solets, per descura, arrogància i individualisme. No pas per ignorància, perquè tots sabem el que passa i pot passar.

Ho sabem des de fa molt. L’octubre de 1980 es va declarar un incendi a l’oest del Bages que va cremar més de cinc mil hectàrees. Va ser l’extensió més gran a la comarca en dècades, però no va trigar gaire a superar-se: parlant només dels que han fet mal al Bages, podem esmentar el de Rocafort el 1985, els de Jorba i Castellfollit el 1986, o els grans desastres de 1994 i 1998, tots ells de més de cinc mil hectàrees. El mapa acumulatiu de zones calcinades a la comarca és aclaparador.

Cal reconèixer i valorar que els bombers s’han posat les piles en aquestes dècades i ara cauen sobre els focs amb la consigna de matar-los abans que es facin grans, tot i que la meteorologia i el terreny sovint no hi ajuden. Però una altra dita afirma que els incendis forestals s’apaguen a l’hivern, és a dir, que el millor remei és la gestió orientada a modificar les condicions que afavoreixen el dany. La massa forestal no para de créixer, els propietaris no troben rendibilitat en tenir-ne cura, i l’administració sempre dona la sensació d’anar per darrera dels fets. Quan es posa proactiva elabora de plans a desenvolupar en terminis massa llargs.

Hi ha focs que destrueixen cases i empreses, però la major part de la superfície afectada és simplement bosc. La imatge produeix molta tristesa, però quantes butxaques toca? Sabem prou bé que les platges es continuaran omplint de turistes low cost encara que els turons veïns passin del verd al gris d’un any per l’altre. El bosc no dona i als munyidors de la gran mamella no els importa.

(Article publicat a Regió7 el 9/7/2026)

Els manresans som pobrets però benparidets

El diccionari de sinònims dona aquests per a l’expressió «ben parida»: boníssima, d’allò que no hi ha, de conya, de primera, de traca i mocador, divertida, extraordinària, fabulosa, fantàstica, fascinant, genial, magnífica, que fa goig, collonuda, espatarrant, ben feta, bonica, bufona, ferma, llampant, vistosa, maca (col·loquial). Segons l’eslògan municipal, Manresa és tot això i encara més, perquè és... «+benparida»! Què és ser més bo que boníssim/a? Se’ns acaba el diccionari i tot just som al primer paràgraf.

Manresa és de cine, va com una moto, s’enlaira com un coet i és, en resum, la repanotxa en patinet. Llàstima que també sigui pobra. Perquè Manresa, benvolguts lectors, és pobra. No tant com qualsevol barri pobre del tercer món, però més que la mitjana catalana. Si la pobresa és un terme relatiu (se n’és en relació a un estàndard definit per l’entorn) Manresa ho és a Catalunya, ja que ocupa el lloc 807 de 948 municipis catalans en l’índex socioeconòmic territorial. I dins de la ciutat pobra, els barris pobres són els que estan pensant: l’Antic i el de Valldaura.

«Pobret i alegret» es titula una nadala tradicional que conté aquesta estrofa: «Sóc pobre i no envejo la vida del ric, perquè me la passo molt més divertit. Jo passo la vida sense mals de cap. Jo canto i m’alegro quan Jesús és nat.» Doncs quan s’apropi Nadal es podria manresanitzar: «Soc pobre i no envejo la vida del ric, perquè el manresà és molt més ben parit». Però que els pobres passin la vida sense maldecaps, no m’ho empasso.

Rodalies s’enrojola - Han repintat de colors vermellosos la façana de l’estació del Nord de Manresa. És la d’Adif, on paren els trens de Renfe quan tenen a bé circular. La tria del color és ben lògica: amb el servei que presten s’han de posar necessàriament vermells de vergonya.

Tour - Dec ser aprensiu de mena, però quan veig una arribada de cursa ciclista com la d’ahir a la collada de Tosses, amb els corredors en fila índia per un passadís estret entre els aficionats que treien braços, pancartes i banderes, sempre pateixo perquè un excés d’entusiasme, o una empenta sense voler des de la fila del darrera, els faci anar tots per terra.

Dieta - La dieta mediterrània contribueix al benestar emocional, segons un estudi. Al preu que van les verdures, la fruita, el peix i l’oli d’oliva, el benestar material és el necessari punt de partida.

(Article publicat a Regió7 el 7/7/2026)

A Sánchez el fregiran els seus ineptes

Una conspiració que deixa rastres a cabassos és una porqueria de conspiració. Encara més quan l’objectiu són organitzacions que no es mamen el dit, com la Unitat Central Operativa, la famosa UCO de la Guàrdia Civil, que és insistent, persistent, sistemàtica, incansable, orgullosa i corporativa. Si la UCO et posa en la diana de les seves indagacions, ja cal que ho tinguis tot ben lligat i el sac no tingui ni un sol fil per estirar. Una llibreta on has estat apuntant totes les reunions i entrevistes conspiratives és el fil més espectacular que pot trobar un investigador, i amb estirar-lo pacientment n’hi ha prou per despullar qualsevol trama. S’ha de ser d’una extrema ineptitud conspiradora per deixar constància negre sobre blanc d’un inventari exhaustiu d’ocultacions. Ineptitud o deslleialtat, si l’objecte del registre és utilitzar-lo en el futur com amenaça: «està tot apuntat, més val que no em traeixis». Quan permets que aquest document caigui en mans de la UCO, la ineptitud és inqüestionable. Com ho és la de les llumeneres que van decidir llogar una Mata Hari de pela amb deu ni més ni menys que per neutralitzar les causes contra Pedro Sánchez i família. El gran pecat de l’encara president és haver-se refiat de la colla del Peugeot que el 2017 van acompanyar-lo a fer la volta a Espanya per recuperar el poder dins del PSOE, i els va recompensar per la seva lleialtat sense fixar-se gaire ni en la capacitat ni en l’honradesa. Tots per un, un per tots, junts fins la banqueta dels acusats.

Contra tot - Com informa avui aquest diari, Xavier Capelles és un manresà instal·lat a Vic que al llarg dels anys ha transitat de la ultradreta espanyolista a Aliança Catalana, passant per diverses i variades etiquetes. Quin deu ser el seu pensament autèntic? Per saber-ho li hem mirat el compte a X, on es presenta així: «En rebel·lió contra els Benestars dels Estats. Cal una reestructuració integral de la política per salvar Catalunya. La partitocràcia mata suaument». I en un tuit fixat a dalt de tot, afegeix (majúscules seves): «Entre l’ESTAT ESPANYOL que ens considera el seu traster i un tros de Castella i entre els PARTITOCRÀTICS PROCESSISTES i happyflowers del mambo que no tenen escrúpols en estafar al poble que pretenen salvar, la Catalunya mil·lenària està a la UCI. #SalvemCatalunya. Salvem el futur». Més que d’una ideologia, estem en presència d’una mentalitat. Força estesa, per cert. 

(Article publicat a Regió7 el 4/7/2026)

La Paneque ens pren el pel amb els semidirectes de Manresa. Prou, no?

La periodista d'El Periódico pregunta a la consellera Sílvia Paneque: "En Manresa se plantean semidirectos para mucho más adelante y se reclama que un servicio que ya existió en el pasado pueda recuperarse antes."

I la consellera respon: "Cuando no podemos ofrecer determinados servicios, como también ocurre con Tortosa, que también se reivindica mucho porque existen las vías y la gente lo pide, el problema es la falta de material rodante. A partir de 2027 deben llegar los nuevos trenes y, además, traeremos algunos trenes que se están retirando de otros servicios de Rodalies. Y luego nos faltan maquinistas. Tenemos que formar más y también incorporar más interventores para incrementar esos servicios y esas frecuencias."

No té res a veure! La manca de trens no és el problema, es tracta de modificar una mica els horaris dels trens que ja circulen! Ens pren el pel i es queda tant ampla!

Trens a Manresa: lents com els cargols i endarrere com els crancs

Quan estudiava a la universitat de Bellaterra, fa més de cinquanta anys (perill, batalleta!), gairebé sempre hi anava amb la Renfe des de Manresa. Havia de fixar-me en quin tren agafava, perquè alguns no s’aturaven a l’estació de Cerdanyola, d’on sortia el bus gratuït cap a les facultats. Només ho feien els «tramvies», els que paraven a totes les estacions; els altres, els semidirectes, se’n saltaven una pila. Estaven pensats per als usuaris de Manresa, Terrassa i Sabadell que tenien pressa per arribar a Barcelona.

Si això era possible fa cinquanta anys, per què no ho és ara? El traçat de les vies és el mateix, i si bé hi ha alguna estació més, també n’hi ha alguna de menys (s’han tancat les dels Comtals, Castellgalí, Olesa, Torrebonica i Castellarnau). De fet, fins l’abril del 2022 van circular trens directes, amb molt poques parades, que trigaven una hora fins a Barcelona, però els van suprimir pretextant unes obres del corredor mediterrani en una altra part del país. L’any següent la Generalitat deia que potser es restablirien el 2025. No tant sols no va ser així, sinó que ara la consellera Sílvia Paneque ha presentat un pla que envia la tornada dels semidirectes manresans... a l’any 2040. Increïble.

Fa de mal saber si des de la Generalitat ens prenen el pèl o és que no en saben més. Per vist que aquest és el govern de la gestió, el que més gestionen són plans per al futur remot, però una feina tan senzilla com organitzar els horaris dels trens per resoldre problemes immediats es veu que escapa a la seva capacitat.

Els vots dels nets - Feijóo acusa el govern de buscar votants per al PSOE facilitant la nacionalitat a descendents d’espanyols amb l’anomenada «llei de nets». A banda que no fa tant el PP havia proposat el mateix, què li fa pensar a Feijóo que aquestes persones votarien socialista?

Piscines - Els manresans fugen als pobles de la comarca buscant piscines. ¿I si a l’estiu l’Ajuntament de Manresa instal·lés piscines provisionals, envoltades de cobertes vegetals, a Sant Domènec, a la Porxada, i a tantes altres places, cruïlles, zones verdes i rotondes prou espaioses com pugui trobar?

L’aire condicionat dels pobres. Així vaig sentir que anomenaven una bossa plena de glaçons penjada davant de les pales d’un ventilador. Cal posar un plat a sota per recollir l’aigua i vigilar amb els fils elèctrics: no els agrada la mullena.

(Article publicat a Regió7 el 2/7/2026)

Fregits per la calorada (els pobres més que els rics)

L’any 1968 Joan Manuel Serrat va publicar Per Sant Joan, cançó que evocava la cerca infantil de fustes per a la foguera del seu carrer. Començava així: «Un vespre quan l’estiu obria els ulls / per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans, / on vam aprendre a córrer, / damunt un pam de sorra / s’alçava una foguera per Sant Joan».

Temps era temps, que diria el mateix noi del Poble Sec, l’estiu obria el ulls per Sant Joan: aquell 1968 la temperatura mitjana del mes de juny a la seva Barcelona, va ser de 20,4 graus, i la mitjana de les mínimes, de 17 graus. Dies agradables, nits de bon dormir. Aquest 2026, en el que portem de mes, la mitjana s’ha situat en els 26 graus, i aquells 20 graus ara corresponen al mes de maig. Per Sant Joan l’estiu no obre els ulls, sinó que està ben despert, obsequiant-nos amb nits massa tòrrides per fer fogueres i dies caniculars. Comença abans, acaba més tard, rebenta els termòmetres amb insistència i persistència, i s’ha detectat que afecta més els barris i les llars de rendes baixes.

Simples constatacions estadístiques? No s’ho pensin. El grup assegurador europeu Allianz ha elaborat un estudi segons el qual, si l’escalfament progressa al ritme dels darrers anys, d’aquí al 2030 els efectes negatius de la calorada en la productivitat tindran un cost econòmic alarmant. Qui sap si es compensarà amb l’efecte positiu en el sector dels aires condicionats, on el camp per córrer és enorme: la penetració a Europa és del 19%, contra un 90% als Estats Units.

L’aire condicionat refreda l’interior dels edificis pel sistema d’expulsar l’escalfor cap a l’exterior. Vas pel carrer i et tomba una bafarada asfixiant: senyal que has passat davant d’un intercanviador situat en planta baixa. Aquests aparells són emissors públics de calor, i per fer-ho consumeixen energia, que encara prové en gran part de cremar combustibles fòssils, de manera que escalfa el planeta.

Els aires condicionats agreugen en general el problema que alleugen en particular, però el que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible: a certes temperatures no es pot treballar, ni estudiar, ni res, i la gent es posa malalta. La pobresa energètica que perjudica la salut dels pobres a l’hivern per manca de calefacció, també ho fa l’estiu per manca de refrigeració en habitatges mal preparats. Això sí: el consell que busquem refugis climàtics és curull de bones intencions. 

(Article publicat a Regio7 el 30/6/2025)

I si tots els immigrants fessin vaga al mateix temps?

Fa anys vaig llegir aquest consell en un llibre d’èxit mundial: «per aconseguir que li facin cas, dramatitzi la seva exposició». L’exemple que posava era més aviat casolà: No digui al veí que està tip de la seva música alta, digui-li «a la meva mare li molesta». Ja se sap que les mares són sagrades i encara més als Estats Units, país d’origen d’aquell llibre.

Dramatitzi. Què podrien fer els immigrants per aconseguir que se’ls escolti i capgirar la tendència creixent a veure’ls com criatures malèfiques, portadores de la pesta negra i culpables del descens de la productivitat i la crisi de l’habitatge? Dramatitzar. Com? Se m’acut una manera: amb una vaga general d’estrangers.

No hauria de ser llarga: amb tres o quatre dies n’hi hauria prou per fer-se notar. Tampoc no caldria que fos una convocatòria reglamentària, que podria trobar obstacles legals; es pot seguir l’exemple de Lloret de Mar, on la majoria de policies locals de guàrdia van agafar la baixa de cop un cap de setmana i l’Ajuntament va haver de recórrer a seguretat privada per protegir la mateixa comandància mentre els Mossos d’Esquadra patrullaven els carrers de la vila.

S’imaginen que tots, absolutament tots, els treballadors estrangers truquen un dilluns qualsevol al seu patró per dir-li que no es troben bé? I que els tallers, bars, botigues i altres negocis regits per forans no aixequen la persiana per la mateixa raó? Facin amb la ment una volta pel seu barri, i vagin imaginant. A la fleca/cafeteria hi ha una cua inacabable perquè només treballa l’encarregada. Se li acaben les baguets i el paqui és tancat. Després un missatge avisa que allò que van comprar per internet arribarà tard per manca de repartidors. De sobte l’electricitat flaqueja, i la ràdio informa que els equips tècnics de la companyia estan en quadre. Dinar al restaurant? El responsable diu que només plats freds o precuinats industrials al microones, perquè la cuina està deserta. L’escala del bloc no s’ha escombrat ni fregat, i el de l’ascensor no arregla l’avaria perquè sense ajudant està desbordat. Al súper hi ha lleixes buides perquè el camió no ha vingut i a la fruiteria no hi ha verdura fresca. A més a més, els nacionals comencen a faltar a la feina perquè han de suplir la cuidadora dels avis.

Poden anar completant el quadre. De cada aspecte de la nostra més o ments confortable vida diària, preguntin-se quina part es deu als estrangers, i què passaria si desapareguessin de sobte.

(Article publicat a Regió7 el 27/6/2026)

La IA prendrà la feina al discjòquei, però no al llauner

Fa anys, en un programa de ràdio van preguntar-me per les complexitats de l’ofici periodístic, i vaig respondre que la professió realment admirable era la de llauner (a casa sempre n’havíem dit així; el diccionari admet fontaner i lampista, però fontaner és un manlleu del castellà i lampista, del francès). El llauner és digne d’admiració per la seva capacitat de resoldre certa mena de problemes petits en aparença però capaços de trasbalsar-nos la vida, i aquesta habilitat els converteix en reietons que manen i ordenen, davant els quals no tenim altre remei que inclinar-nos i retre’ls compliment. Un bon llauner, o un llauner simplement correcte, té feina assegurada i no li discutiran gaire els honoraris. I tanmateix no hi ha cua d’adolescents per formar-se en aquestes habilitats. Potser tenen por de no ser feliços, de no sentir-se prou realitzats i de sumar-se a l’exèrcit del malestar emocional. El president de la patronal Pimec, Antoni Cañete, ha explicat que a Catalunya «falten 14.000 instal·ladors elèctrics, i quan es posen en marxa cursos per a aquesta especialitat s’hi apunten molt poques persones, en contrast amb el que passa si se’n fa un per fer de discjòquei». Atenció, joves: aviat la feina de discjòquei la farà una intel·ligència artificial, però la canonada que ens inunda el pis l’haurà d’arreglar un llauner, i li pagarem el que ens demani.

Nogueras té una idea - Com que als debats d’actualitat política al Congrés dels Diputats mai no es diu res de nou, Miriam Nogueras ha decidit trencar l’avorriment amb una nova proposta: que Sánchez presenti la dimissió per tal que el Congrés investeixi algú altre; un unicorn daurat i volador que sigui del gust, al mateix temps, del PSOE, Sumar, Junts, ERC, PNB, Bildu, etc. O de Junts, PP i Vox. Se’ls acut algun nom que compleixi unes condicions tan exigents? Complicat, oi?, encara més si la idea és que esgoti la legislatura fins l’estiu que ve. De vegades ses senyories diuen coses per no callar.

Nit de trons - A Catalunya hi ha quatre menes de persones: els que tiren petards com bombes per la revetlla de Sant Joan, els que pensen que per una nit no passa res, els que creuen que en fan un gra massa, i els que petarien els trons a determinat orifici dels alegres tronadors.

I si Sánchez dimiteix com proposa Miriam Nogueras?

La cap de files de Junts a Madrid ha proposat que Pedro Sánchez dimiteixi i s’hi posi un altre socialista per acabar el programa de lleis i reformes en l’any que queda de legislatura. Això és possible?

La constitució espanyola diu que si plega el president cessa tot el govern. No seria reemplaçat per cap vicepresident, sinó que s’activaria el mecanisme per a una nova investidura, igual que després d’unes eleccions o de perdre una moció de confiança.

Això vol dir que els partits s’han de posar d’acord sobre la persona que serà investida com a nou cap del govern. No és tant fàcil! El bloc de la investidura està bastant esquerdat, i alguns, com el PNB, prefereixen eleccions el més aviat possible.

Si no es posen d’acord ens podríem trobar un munt de mesos amb un govern en funcions, amb les capacitats legals molt retallades, limitades a administrar el dia a dia. I al final, d’una manera o altra, aniríem a eleccions havent perdut força temps.

El sistema espanyol no és com el britànic. Allà quan plega el primer ministre, el seu partit designa un nou líder que automàticament es converteix en nou cap de govern. Ara mateix estan a punt de fer-ho. Al sistema espanyol, quan plega el president una de dues: o investidura d’un de nou, o eleccions. I la investidura d’un de nou, en l’actual composició del Congrés, no és fàcil.

Partits de masses, de quadres i «de quatre» (i el caporal)

Si el teu carrer no és gaire llarg la probabilitat que hi visqui el militant d’un partit polític és baixa, perquè els nivells d’afiliació són el contrari d’espectaculars. Junts per Catalunya ha celebrat primàries per decidir el candidat a alcalde de Barcelona, i dels resultats oficials se’n dedueix que tenien dret a participar-hi poc més de nou-centes persones. En una ciutat d’1,7 milions d’habitants això equival a un 0,05% del padró, o a un de cada 2.700 habitants. Quanta gent viu al nostre carrer? I a la nostra escala?

Als Estats Units les proporcions són molt més altes, però també ho posen més fàcil. Per votar abans has de registrar-te, i quan ho fas més de la meitat dels estats pregunten si vols declarar la teva simpatia per algun partit. A les darreres convocatòries van respondre dos terços dels votants, mentre la resta es declarava independent. A la mentalitat catalana li provocaria calfreds la sola idea que un funcionari públic ens demanés la filiació política. Respondríem que què n’ha de fer i que la pregunta és inconstitucional.

Molts anys enrere s’havia discutit sobre els partits de masses i els partits de quadres. Ara, de masses, no gaires, i més que de quadres, hi ha partits de quatre. Es veu que estem molt polaritzats, però és un miratge: els quatre d’un costat i els de l’altre es tiren els plats pel cap a l’escenari i uns quants desvagats fan de claca ferotge a les xarxes mentre la resta malparlem de tots plegats. També és veritat que la misèria de l’espectacle desanima qualsevol temptació de participar-hi.

Rule Britannia - Aquests anglesos són complicats. El nou primer ministre serà l’alcalde del Gran Manchester, Andy Burnham, però però abans havia de ser diputat, i ho ha aconseguit en unes eleccions parcials en un districte a més de quaranta quilòmetres de la seva ciutat. És com si l’alcalde de Barcelona es presentés a unes eleccions a Vilafranca del Penedès perquè vol ser president de la Generalitat.

Conspiració al revés - I si el jutge Peinado forma part d’una conspiració d’una conspiració judicial no pas contra Pedro Sánchez, sinó a favor d’ell? La manera d’instruir el cas de l’esposa del president, culminada amb la retirada del passaport (que li ha de lliurar en persona el mateix dia que Sánchez compareix al Congrés), abona les tesis dels qui desconfien per sistema de les accions judicials que perjudiquen els socialistes.

(Article publicat a Regió7 el 23/6/2026)

Salvador Illa lloa Jordi Pujol en temps de política amargada

Salvador Illa Roca acabava de fer catorze anys quan Jordi Pujol fou investit president de la Generalitat per primera vegada. Edat suficient per entendre la notícia sense haver viscut els complexos esdeveniments que van conduir-hi. Per al noi de la Roca del Vallès, Pujol i Generalitat van anar lligats des dels catorze fins els trenta-set anys; durant aquest temps va escoltar com el llavors president acusava els socialistes d’haver fet una «jugada indigna» amb la querella de Banca Catalana i recomanava enviar-los «a l’infern de dos en dos»; tanmateix, aquesta setmana s’ha desfet en elogis de Convergència Democràtica en presència del mateix Jordi Pujol, amb qui ha tingut un tracte deferent des que encapçala el Govern. En l’acte de lliurament a l’Arxiu Nacional de la documentació del partit aplegada i guardada pel bagenc David Bonveí, i en presència també d’Artur Mas, Illa ha reconegut la «tasca i passió política al servei del país» de Pujol i ha afirmat que «Catalunya li deu molt a Convergència». Podem comparar aquesta mostra de civilitzada cortesia amb la tempesta permanent de l’atmosfera madrilenya, carregada de llamps, trons i pedregades capaces d’arruïnar qualsevol brot tendre de clima constructiu. Un caos que poc deu agradar a Salvador Illa, a qui no va desplaure l’etapa de milícies universitàries perquè «l’exèrcit és un món ordenat». També a Pujol li agradaven les coses ben ordenades; no en va admirava a Prat de la Riba, «seny ordenador de Catalunya» en frase afortunada d’Eugeni d’Ors. Però ves que el gest d’Illa cap a Pujol no sigui l’excepció també a la política catalana. No oblidem que el Govern ha encadenat tres pròrrogues dels pressupostos i encara funciona amb els del 2023 (situació que és a punt de canviar). Des del Dragon Khan del primer tripartit fins les dificultats actuals, la política catalana ha demostrat poca traça en gestionar l’absència de majories absolutes; per vist que tenim fama de pactistes, sembla que als partits els interessa més la batussa permanent i la desqualificació sistemàtica. Hi ajuda, entre altres coses, la pugna insomne per encolomar al contrari el fiasco del Procés, i qui en vulgui proves només s’ha de passejar per la xarxa digital predilecta dels amants de l’insult: el seu contingut és una escuma superficial, certament, però delata la mena de beuratge hi ha a sota. I no és només Catalunya, és clar; és tota Europa la que està en mode amargant, amb ganes de clavar una puntada al tauler de joc.

16 anys de llei de vegueries, i Manresa encara no és capital

A les eleccions municipals de 1987 el PSC va acudir-hi amb l’eslògan «Per a nosaltres Manresa és capital», jugant amb dos significats de la paraula «capital» recollits al diccionari: «principal, més important» i «ciutat o vila on resideix el govern». Això darrer tenia a veure amb la reivindicació que la Generalitat, controlada per Jordi Pujol amb majoria absoluta, reconegués a Manresa la capitalitat d’una àrea més extensa que el Bages, en la línia de les regions o vegueries dibuixades per la Generalitat republicana. Segur que per a una majoria de manresans la seva ciutat era principal i molt important, i segur també que molts desitjaven una capitalitat per posar-se a l’altura de Girona, Lleida i Tarragona, però la sintonia amb l’eslògan no els va portar a votar el PSC, que va perdre l’alcaldia a mans del convergent Juli Sanclimens. De tots aquells fets han passat trenta-nou anys, i la reivindicació capitalina encara cueja: en un recent ple municipal la gran majoria dels regidors manresans van instar el Govern català a reconèixer el paper de la ciutat com a capital de la Catalunya central... en la planificació de les rutes del transport interurbà. L’eslògan podria ser: «en cotxes de línia, Manresa és capital». Pot semblar un tema menor, però el Procés va començar un dia amb els «catalans emprenyats» pel caos de Rodalies, manifestant-se pel «dret a decidir en les infraestructures». A Manresa es dona un cas curiós: desitjava l’establiment de les vegueries per ser capital d’una d’elles, i només ha aconseguit la primera part. La vegueria de la Catalunya central existeix, creada per llei del Parlament, però aquesta estableix que la seu institucional es determinarà en una llei posterior, fins ara mai tramitada. Manresa acull una delegació del Govern i unes quantes delegacions de conselleries, però amb la llei a la ma, no és capital. És clar que les vegueries tampoc no son vegueries de veritat: no tenen els òrgans democràtics de govern dotats de competències i pressupostos que haurien de tenir per assemblar-se a les diputacions; de fet, per substituir-les, però per a això s’hauria de modificar el mapa provincial espanyol, i aquest és un meló que cap partit no vol obrir. Mentrestant, estiguem satisfets que la delegació territorial serveixi per donar nova vida al palau barroc dels antics jutjats, on treballaran els funcionaris que executen sobre el terreny les decisions adoptades a Barcelona pels responsables dels seus departaments.

(Article publicat a Regió7 el 20/6/2026)

Al pou amb una pedra (preciosa) lligada al coll

T’ho miris com t’ho miris fa lleig descobrir joies per valor d’1,3 milions a la caixa forta d’un expresident que facilitava negocis petroliers entre la Veneçuela de Maduro i la Xina de Xi. Al marge del paper que hagi tingut Washington en el seu calvari, per a Zapatero el desastre estètic ja no té remei. Les joies brillen, aquest és el seu encant i també la condemna de qui les exhibeix i es transforma en el centre de totes les mirades, meitat admiració i meitat així rebentessis; Zapatero no les exhibia, però ara que ja són a totes les pantalles, hi està encadenat pels segles dels segles, com el president francès Valéry Giscard d’Estaing va quedar lligat per sempre als diamants de Bokassa. Fem memòria: El 10 d’octubre de 1979 el setmanari Le Canard enchaîné va publicar que el llavors cap de l’Estat havia rebut a partir de 1973, quan era ministre, obsequis en forma de diamants de Jean-Bédel Bokassa, el cruel i sanguinari dictador de la República Centreafricana que en el seu deliri es va proclamar emperador. En total, uns 150.000 euros actuals, una desena part del tresor de Zapatero, però suficient per posar-lo contra les cordes polítiques. No ho va pagar als tribunals però sí a les urnes, tot i que va anar de poc: va guanyar la primera volta de les presidencials, però a la segona el socialista Miterrand va superar-lo per tres punts. Després d’allò Giscard va continuar pronunciant conferències, ocupant càrrecs i donant lliçons. Per a Zapatero no pinta tant bé, perquè a París prima un cert sentit d’Estat, mentre que a Madrid...

Baixes per desamor - El president de la patronal de Castella-la Manxa, Ángel Nicolás, que també és vicepresident de la patronal espanyola de les pimes, n’ha deixat anar una d’aquelles que destaquen enmig del brogit, i mira que aquests dies costa bastant imposar-se el volum de la gran cridòria. La frase, referida als treballadors joves, és aquesta: «ara tenim una baixa no perquè l’empresa l’hagi maltractat, sinó perquè l’ha deixat la nòvia». Home, senyor Nicolàs, una mica de caritat cristiana! Hauria de saber que per a un cor adolescent (avui l’adolescència s’allarga molts anys) el fet de ser abandonat per la parella suposa un trauma que no se l’acaben. Disposat a oferir perles de pluja del país on no plou, i ser l’ombra de la seva ma, l’ombra de la seva ombra i àdhuc l’ombra del seu gos perquè no el deixi, el cor fet miques de l’amant traït no pot bategar amb la força i la serenor necessàries per complir amb la feina de vuit a tres.

(Article publicat a Regió7 el 18/6/2026)

Peles de meló confitades i ratafia al darrera

Diu que van uns amics pel carrer i veuen dos homes amb hàbit religiós que parlen entre ells. I un amic li diu a l’altre: «són capellans o frares?», i l’altre respon: «para l’orella; si parlen de diners són capellans, i si parlen de menjar són frares». La ben antiga dita catalana assenyala el diferent interès que la cultura popular atribuïa a les dues variants d’ordenats. El clergat regular, al càrrec de les parròquies, sempre estava pensant en com aconseguir més ingressos, mentre que dels frares es deia que no menjaven pas tot el que voldrien, ni en quantitat ni en varietat. Fra Valentí Serra és frare i especialista reconegudíssim en herbes naturals de les que es troben als marges de la nostra terra, i que aporten el doble benefici d’enriquir el sabor dels guisats i guarir o prevenir malalties pel seu caràcter de remeieres. Ha parlat a Regió7, en una entrevista de Marc Marcè, de l’alimentació vegetariana de quilòmetre zero i de la cuina dels convents. Atenció: «en el cas dels caputxins, dues terceres parts de l’any els dies eren penitencials d’austeritat obligada». No és estrany que les ganes de menjar fos omnipresent a les converses! Per les festes el menú era una mica més alegre, i l’avantatge és que podien concentrar-se en gaudir-lo, perquè no es distreien conversant. La norma imposa silenci absolut a taula; s’endrapa sense golafreria mentre un germà, per torns, llegeix un llibre en veu alta. Germans, masteguem les bledes i les paraules d’algun pare de l’Església. Fa uns dies, quan Lleó XIV va dinar amb els monjos de Montserrat, els va dispensar de la norma per tal que poguessin preguntar-li coses, i es veu que s’hi van abonar. Pel que s’ha sabut, van fer un àpat força normal, sense els nivells de cuina d’aprofitament que ha detectat i divulgat fra Valentí, propis de temps escassos: «S’han arribat a confitar les peles del meló i de la síndria per fer-ne compota». Un frare auster, com toca a l’orde, però no pas abstemi: per fer baixar recomana una copeta de ratafia, «que és un digestiu activador de la salut. Són herbes macerades al sol que, preses amb mesura, ens ajudaran a pair». Serviu el Senyor amb alegria.

Acord EUA-Iran: els aiatol·làs guanyen, els iranians perden

L’agost del 1975 Estats Units, la Unió Soviètica i 33 països més van signat a Helsinki l’acta final de la Conferència per a la Seguretat i Cooperació a Europa (CSCE), que congelava l’estat de la Guerra Freda al continent per tal que ningú no prengués mal. Russos i americans ja es barallarien per delegació a altres parts del món. El document era ple de boniques referències a la sobirania i als drets humans, però el punt que interessava a Moscou era el que consagrava el principi de «no ingerència»: «els Estats participants s'abstindran de qualsevol intervenció, directa o indirecta, individual o col·lectiva, en els afers interns o externs que siguin de la jurisdicció nacional d'un altre Estat». Dit d’una altra manera: Occident renunciava a actuar per sostraure els països de l’Est de les urpes de Moscou, sota les que havien caigut durant la Segona Guerra Mundial. Va caldre esperar que la URSS col·lapsés al cap de quinze anys perquè recuperessin la llibertat.

Aquesta setmana els presidents dels Estats Units i de la República Islàmica de l’Iran han signat un «memorandum d’entesa» orientat a posar fi a la guerra i que el petroli torni a circular. El segon punt del document estableix que els signants es comprometen a «abstenir-se d’interferir en els afers interns» de l’altra part. És a dir, que Donald Trump admet que la teocràcia tirànica i sagnant dels aiatol·làs continuï governant el país, negant els drets polítics bàsics als iranians i encara més a les iranianes. No és això el que havia promès el suposat líder del món lliure. Al contrari, el seu objectiu inicial per començar la guerra era el canvi de règim a Teheran. Al final, després de milers de morts i milions de dòlars en armament cremat i en infraestructures, cases i equipaments destruïts, essencialment en el territori iranià, el resultat de l’operació engegada per Trump per incitació de Netanyahu és que els aiatol·làs guanyen i els iranians perden: més pobres i igual d’oprimits.

El bon samarità d’avui és ateu

A la primer pel·lícula de la saga Bourne el protagonista observa l’antagonista des d’un terrat on destaquen les enormes lletres de la paraula Samaritaine. Amb aquest nom es podria pensar que l’edifici acull una institució social d’ajuda als més necessitats, com el samarità de la paràbola evangèlica que ajuda un viatger assaltat i ferit, però en realitat són uns grans magatzems parisencs, un temple del consum i el luxe al costat del Sena, perquè aquest és un món de paradoxes. Com, per exemple, que els ateus siguin més bons samaritans que els catòlics, o això es dedueix de les dades del CIS estudiades pel politòleg Oriol Bartomeus i comentades per Enric Juliana, segons les quals més de la meitat dels catòlics practicants espanyols estan a favor de la «prioritat nacional» que discrimina els estrangers en l’accés al treball i als serveis socials, i només un de cada cinc hi està en contra. En canvi, en l’extrem contrari, dos de cada tres ateus declarats estan en contra de la discriminació i només un de cada set hi està a favor. Globalment, doncs, ateus, agnòstics, i no creients en general, obren els braços al foraster per fer-li una abraçada humanitària, mentre els qui es diuen catòlics, practicants o no, més aviat els envien a la cua d’esperar les engrunes de l’àpat. Potser amb això creuen complir amb un deure cristià de «caritat» que tradueixen per almoina tot i que, en els textos originals, significa amor incondicional als altres. I segons la paràbola, aquest «altres» és tothom que ho necessiti.

Gust per la sang - Donald Trump ha celebrat els 80 anys amb una vetllada d’arts marcials mixtes a la Casa Blanca. És un diguem-ne esport on els adversaris es fiquen en una gàbia i s’estomaquen sense restriccions. Fins i tot s’hi val a continuar colpejant al que ha caigut. Una foto impressionant mostra el perdedor abandonant la pista amb la cara feta un mapa. Que aquest espectacle agradi a Donald Trump explica unes quantes coses de la seva diguem-ne política. Que molts homes joves americans, però també europeus, comparteixin el seu gust per la sang, és inquietant.

En bus a veure l’alcalde - Si vull anar del meu barri a l’Ajuntament de Manresa amb el nou bus del nucli antic he d’agafar un bus normal fins a Pompeu Fabra i allà esperar-ne un de petit que passa cada tres quarts d’hora. Feina a quadrar horaris per no criar teranyines en el canvi.

(Article publicat a Regió7 el 16/6/2026)