La vaga de la mala llet

La meva primera feina a Regió7, aviat farà mig segle, va ser la informació laboral. Eren anys de crisi, inflació, reduccions de plantilla i tancaments d’empreses. Alhora, s’acabava d’estrenar el dret de vaga, i els sindicats l’utilitzaven profusament per defensar els llocs de treball i el poder adquisitiu dels salaris. Es van dur a terme vagues enormes en empreses enormes. La intensitat, la crispació i els resultats van ser diversos, però en el seu inici totes responien a una mecànica pautada: un comitè de vaga presentava un llistat de peticions molt concretes i quantificables, que la direcció de l’empresa podia refusar, acceptar o negociar. Eren demandes que es podien atendre de forma immediata: un percentatge d’increment salarial, una reducció de la jornada laboral, la renúncia a tota o una part dels acomiadaments previstos... Assolit l’acord (o esgotades les forces dels vaguistes), l’acció es desconvocava.

Aquesta vaga és diferent. És veritat que hi ha un manifest amb un seguit de punts que van des del salari mínim fins la rebaixa dels lloguers, però molts dels que s’aturaran en desconeixen els detalls. El veritable objectiu de la convocatòria és fer visible el malestar d’una part important de la població per la frustració de les expectatives de prosperitat i per la constatació que el sistema econòmic només engreixa als de dalt de tot, sense que s’apliquin correccions suficients des de la política. És la vaga dels emprenyats, amb perdó; dels que farien seus els versos de Pere Quart: «temps era temps hi hagué una vaca cega: jo sóc la vaca de la mala llet». Més enllà de la llista de demandes dels sindicats que signen la crida, la veritable exigència és aquesta: governants, parlamentaris, facin el favor de baixar del núvol i compartir les angoixes de la gent normal.

La percepció i l’estadística diuen que el sistema econòmic i polític ha deixat de redistribuir la prosperitat i va en direcció contrària: els salaris no milloren la capacitat adquisitiva i els preus disparats de l’habitatge enfonsen el futur de moltes famílies mentre el govern es vana de les xifres meravelloses del PIB. L’Ibex ha crescut un 114% en cinc anys mentre els salaris reals han caigut un dos per cent en el mateix període. Hi ha motius, com deia aquell eslògan del 2004? Sí, hi ha motius de sobres per recitar «la vaca de la mala llet» i per cantar «la gallineta ha dit que prou»; una altra cosa és l’efectivitat de la vaga. Sobretot la immediata.

(Publicat el 10/11/2026)

Si volen el meu vot, prometin ajustar l’IRPF a la inflació

Hauria d’oferir el meu vot a qui garanteixi una solució immediata a la degradació de les infraestructures i a la manca d’habitatge, però qui ho prometi estarà mentint, així que aniré per una altra banda: miraré amb simpatia aquells partits que es comprometin a rebaixar cada any la tarifa de l’IRPF d’acord amb la inflació. Se’n diu deflactar, i reclamo una llei que ho faci obligatori i automàtic. Perquè la darrera revisió del govern espanyol data de fa deu anys, i això vol dir que porten una dècada prenent-nos el pel amb un increment silenciós de l’impost. (Quan vinguin les eleccions catalanes parlarem del tram autonòmic: ja els avanço que és pitjor.)

L’IRPF no és un impost proporcional sinó progressiu. Un impost proporcional és l’IVA: si compro deu euros de galetes pagaré el doble d’IVA que si només en compro cinc. En canvi, si cobro un sou de 60.000 euros anuals no pagaré el doble que si en cobro 30.000, sinó el triple. L’IVA de les galetes és sempre del 10%, sigui quina sigui la quantitat; en canvi la tarifa de l’IRPF dels sous indicats salta del 16% al 25% perquè és un impost progressiu. Com més guanyes, més proporció del que guanyes va a Hisenda. Si la raó per guanyar més és que t’actualitzen el sou o la pensió d’acord amb la inflació, com que Hisenda se’n queda un tros més gran, el que et resta no atrapa el cost de la vida. Això se solucionaria abaixant cada any la tarifa per compensar la inflació. I com que portem deu anys sense fer-ho, portem deu anys enganyats: les estadístiques sobre el manteniment del poder adquisitiu no tenen en compte la queixalada fiscal.

Hi ha hagut polèmica sobre la retenció de l’IRPF al salari mínim, però en canvi no veig un gran debat sobre la deflactació general i automàtica, especialment necessària en temps d’augment de la inflació, com el present. L’IPC de novembre em dirà quant m’apujaran la pensió de jubilació, però sé que l’increment real serà menor del que anunciarà el govern, perquè el percentatge de l’IRPF aplicat escalarà uns quants graons. Fa uns anys que soc pensionista i en aquest temps la pensió nominal ha seguit el cost de la vida però la queixalada no ha parat de créixer, de manera que amb l’ingrés mensual cada vegada puc comprar menys coses.

Per tant, senyors candidats, si volen el meu vot facin-me saber que aprovaran una llei de deflactació automàtica. No serà la única raó que orientarà la meva tria, però sí una de les que tindré en compte.

(Publicat a Regió7 el 7/11/2026)

Promeses electorals d'invertir a Rodalies. Quin riure

De Sánchez en sabem el que ha fet i el que ha deixat de fer; de Feijóo en sabem el que promet. I també sabem que ell no és Mariano Rajoy; per això es permet anunciar una dedicació prioritària a les Rodalies catalanes. Si Feijóo fos Rajoy aquesta promesa no seria creïble de cap de les maneres, perquè les xifres de la seva gestió li jugarien en contra. Seria poc assenyat que qui pressuposta per sota del necessari i a més a més no executa el pressupostat es presentés de sobte com el gran solucionador dels dèficits de la xarxa ferroviària estatal a Catalunya.

Rajoy no tindria credibilitat perquè del darrer any de Zapatero al primer any de Rajoy la inversió executada d’Adif-Renfe a Catalunya va baixar de 728 milions a 472. I els següents exercicis van ser pitjors: del 2013 al 2017 (el seu darrer any complet a la Moncloa) les xifres van ser, successivament, 214, 128, 235, 161 i 311 milions. Aquests són els muntants d’inversió executada, no pas de la pressupostada. Ja fa temps que no podem fer cas dels pressupostos generals de l’Estat en aquesta matèria. Els sorprendrà, o potser no, saber que l’any 2014 l’execució va ser del 31%, i el 2016, del 33%.

És clar que amb Pedro Sánchez la cosa no va ser per tirar coets. És veritat que el 2021, quan finalment va poder aprovar uns pressupostos després de dos anys prorrogats, la inversió pressupostada va saltar fins els 1.462 milions, però l’execució va caure fins el 19%. En global, segons els càlculs de la Generalitat, entre 2010 i 2023 el percentatge d’execució va ser del 50%, una xifra coherent amb el global de la inversió de l’Estat a Catalunya, on la diferència entre el que s’anuncia i el que es fa és infinitament superior al del conjunt d’autonomies. L’any passat l’execució a Catalunya va ser del 58% i a Madrid del 116%.

Per tant, si en aquesta campanya senten prometre al PSOE que d’avui endavant anirem molt bé i gastarem el que faci falta, poden creure que són bona canalla i s’hi esforçaran, però també que «aviat m’afaitaràs». I si escolten al PP garantint que amb ells segur que els nostres trens de Rodalies van de pressa i a l’hora, tenen l’opció d’imaginar que serà veritat perquè Alberto Núñez Feijóo no és Mariano Rajoy o, al contrari, poden decidir que els testos s’assemblen a les olles, que si el pare és músic, el fill és ballador, que les cabres virades fan cabrits virats, i que el fill de la gata, rates mata.

El nou pavelló del Congost, pendent d’una promesa de l’Estat? Quina por!

Operació tranquil·litat. El conseller d’Esports de la Generalitat, el socialista reusenc Beni Álvarez, ha dit a Regió7 que «el pavelló de Manresa es farà» encara que el dia 29 les urnes imposin un canvi al govern espanyol. Això no seria cap problema, segons Álvarez, perquè «molt recentment, el president del Consell Superior d’Esports, José Manuel Rodríguez Uribes, ha enviat una carta a l’Ajuntament garantint-ne el suport».

Des de quan un anunci de l’Estat té el poder de tranquil·litzar els catalans? No és més cert que la reacció instintiva a les promeses de Madrid és un «pots comptar!» carregat d’escepticisme?

La polèmica sobre les eleccions i el nou pavelló neix quan el regidor d’Esports de Manresa, Anjo Valentí, diu a la junta del Kids que si guanya el PPVox ves a saber què passarà amb l’aportació estatal al projecte . La junta s’esvera i l’alcalde ha de posar-hi til·la amb l’ajuda del conseller Dalmau. I ara el conseller Álvarez s’afegeix al tractament, però d’una manera que potser no tranquil·litza tant com ell voldria.

Hagués asserenat millor els ànims si hagués dit: «El pavelló es farà amb l’Estat o sense, perquè Manresa és poderosa i la Generalitat s’hi ha compromès». Estaria parlant de decisions que li son pròpies. Però en lloc d’això el seu argument per donar-nos la pau ha estat una carta del president del CSD, nomenat per un govern que és a punt de passar per les urnes.

Espero fermament que els diners arribin. Desitjo de tot cor que arribin. Però l’experiència de Catalunya amb els compromisos de l’administració central aconsellen guardar un roc a la faixa o, si ho prefereixen, tenir un pla B per si aquest és un més dels molts expedients que acaben a l’arxivador del «poc, tard o mai».

En les dues darreres legislatures l’Estat ha deixat d’executar a Catalunya la meitat de les inversions pressupostades. «El saben aquel» del nou sistema de finançament? I això amb uns governs que han necessitat els vots del nacionalisme català.

El regidor socialista Valentí podria haver dit: «si els meus, que depenen dels diputats d’ERC i Junts, incompleixen com ho fan, què podeu esperar d’una majoria absoluta Feijóo-Abascal?». No sé si va expressar-se amb aquesta cruesa, però m’imagino que la idea anava per aquí.

Alcalde, prometi’ns que sense els diners de Madrid també hi hauria pavelló, i em quedaré més tranquil. O potser val més que no digui tal cosa: encara s’hi agafarien per dir que no els necessitem.

(Article publicat a Regió7 el 5/11/2026)

L’enderroc d’un edifici bufó

No formava part del catàleg del patrimoni però era un edifici bufó. És a dir, «petit i graciós», segons el diccionari. Ara ja no existeix: l’Ajuntament de Manresa l’ha enderrocat. Parlo del menut immoble pintat de beix, de planta baixa i primera, adornades totes dues amb grans obertures en arc, que acompanyava el vianant des de la Muralla del Carme cap al mercat de de Puigmercadal.

De propietat municipal, en els darrers anys l’edifici ha tingut per llogateres diferents iniciatives comercials. El final del contracte amb el darrer botiguer ha donat pas a l’enderroc. Com titulava aquest diari, el mercat (de fet, l’accés) guanya més espai. Però la ciutat perd un bombonet. El govern municipal té arguments per justificar la decisió: m’informen que no es tracta només d’eixamplar la via d’entrada a la plaça del mercat, com preveu d’altra banda l’ordenament urbanístic, sinó que l’edifici força més alt del costat podrà convertir l’actual mitgera desaprofitada en una nova façana amb les corresponents finestres, un detall prou important de cara a la seva rehabilitació, amb a la creació de nous habitatges.

Suposo que és llei de vida contemplar la desaparició d’elements del paisatge urbà que ens agradaven i als que ens havíem acostumat. La seva pèrdua ens causa un petit dolor seguit d’una certa enyorança. ¿Els trobem a faltar perquè eren bonics o els recordem com a bonics perquè els trobem a faltar? El que enyorem són els referents desapareguts o la vida que vam viure quan ens eren quotidians? Moltes de les fotografies antigues de Manresa que els amics de Memoria.cat publiquen a internet mostren com era la ciutat fa més de mig segle, i alguns lectors hi deixen comentaris on presenten aquelles dècades com a meravelloses. De veritat? Els anys de la grisor franquista? O el lloc on voldríem tornar és la joventut perduda, més que la ciutat canviada?

És norma força general, i per tant amb les degudes excepcions, que en l’apassionada joventut tot allò una mica més vell que nosaltres mateixos ens sembli susceptible de ser eliminat per deixar espai a les nostres preferències i ambicions. Però quan el pas dels anys ens fa tenir força més vida al darrera que per davant, tot allò que hem vist, els indrets on hem gaudit, els diversos escenaris de la nostra existència, ens semblen dignes de ser preservats, com si d’aquesta manera ens preservéssim a nosaltres mateixos. No és veritat, però ens consola.

(Publicat a Regió7 el 3/11/2026)

Per què Óscar Puente ha de ser sacrificat

Quan l’horror per l’accident d’Urda encara és ben viu, i sense esperar que es resolguin tants interrogants, ja s’exigeix el cap del ministre. No ens n’hem d’estranyar: la tradició de respondre a la calamitat amb un sacrifici humà és tant antic com la civilització.

Antigament (i no fa tant) les societats interpretaven que els déus estaven permanentment enfadats pels pecats dels humans, i sacrificaven bestiar per calmar-los i obtenir el perdó. Si el pecat era molt gran, l’ofrena era la vida d’un ésser humà. Avui en dia el déu que s’ha de calmar s’anomena opinió pública, i per congraciar-s’hi cal immolar una peça important de la jerarquia política.

Tots els ganivets apunten al ministre Óscar Puente que, a més a més, havia aconseguit irritar tothom –excepte els propis– amb la seva llengua esmolada; és ben clar que li tenen ganes. Puente no va espatllar el sistema automàtic de gestió dels trens, ni va desorientar-se a la sala de control, però és el ministre del ram i ha quedat atrapat al mig d’una pinça entre la indignació popular i el corporativisme sindical, que nega per principi la responsabilitat de cap treballador.

En tot cas, hi ha preguntes que ha de respondre en tant que titular de Transports: les que expliquen com hem arribat fins aquí. Quin manteniment s’ha deixat de fer? Quines retallades s’han aplicat al personal? Quina planificació no s’ha dut a terme? Quins informes i recomanacions han estat ignorats? Aquest diari ha informat que cada controlador d’Adif de la línia Madrid-Sevilla ha passat de gestionar simultàniament 15 trens d’alta velocitat a 40 en sis anys. Multiplicar els trens implica dividir l’atenció: l’aritmètica no enganya i els audios filtrats transmeten el desconcert dels controladors.

Ara bé, només fa tres anys que Puente és ministre de Transports. En els governs de Pedro Sánchez n’hi ha hagut dos més, i abans n’hi havia hagut set des que el 1992 es va posar en servei l’AVE d’Andalusia: tres del PSOE i quatre del PP. Josep Borrell encapçala la relació. Tots ells comparteixen, en diferents mesures que només una investigació seriosa podria escatir, la responsabilitat de la degradació, però qui té una víctima expiatòria a l’abast no és probable que s’entretingui en exploracions retrospectives. A més a més, als els exministres ja no se’ls pot destituir, que per sort és la forma actual del sacrifici, a diferència de quan el mètode consistia en la immolació física del sacrificable.

(Publicat a Regió7 el 31/10/2026)

Desactivar l’alta velocitat i dedicar l’estalvi a Rodalies

 

Imatge realitzada per IA

Abans de l’accident d’Urda es va divulgar que Renfe havia encarregat a Siemens trenta nous trens capaços de circular a 350 km/h, i fa uns mesos el ministre Puente va anunciar un projecte per adaptar la línia Madrid-Barcelona a aquesta velocitat, per tal d’unir les dues ciutats en menys de dues hores. La imatge dels ferros retorçats i la llista de víctimes d’Urda, com les d’Adamuz, ens obliguen a preguntar-nos per la necessitat de córrer tant. A qui li resulta útil? Quin és el benefici?

La resposta és: Madrid. La xarxa d’alta velocitat es va dissenyar amb l’objectiu declarat de posar tot el territori espanyol a poca estona de viatge de Madrid. Està concebuda per funcionar com un sistema de rodalies/regionals de la capital que incrementi la seva centralitat i per tant el seu poder gravitatori sobre tota la península (excepte Portugal, que resisteix per ara els cants de sirena).

Aquesta concepció permet estendre l’àrea metropolitana real de Madrid cap a les províncies castellanes: es pot anar de Toledo, Segovia o Guadalajara a Madrid en mitja hora per menys de quinze euros, i en una hora des de Ciudad Real. L’arribada de l’AVE a aquestes ciutats va fer que s’hi instal·lessin milers de professionals madrilenys, pel preu de l’habitatge, i que milers de professionals d’allà treballessin a Madrid, ja que era tant a prop.

Però també ha accentuat el poder xuclador del centre cap a tota la resta del territori espanyol. Si no fos tant fàcil anar-hi i tornar-ne, ¿tindria la mateixa volada el fenomen dels professionals catalans que cada vegada més accepten o busquen feines a Madrid amb la tranquil·litat que no hauran de moure la família?

Quan des de Catalunya ens queixàvem que l’AVE s’hagués començat a implantar per la línia de Sevilla, i exigíem que arribés de seguida a Barcelona, estàvem dient: «feu-ne via, que els catalans tenim pressa per anar a Madrid, com tots els espanyols!». Es apuntàvem voluntaris a ser xuclats pel gran buidador, perquè l’«Espanya buida» és una Espanya xuclada cap al centre.

El progrés industrial, comercial, sanitari, universitari, cultural, polític... de Catalunya necessita arribar a Madrid en menys de dues hores de tren? O necessita unes Rodalies i uns Regionals que funcionin i no triguin dues hores en unir Manresa amb Lleida o Vic amb Puigcerdà? És bo per al país que anar i tornar de la Cerdanya a Barcelona ocupi la major part del dia i en canvi es pugui anar de Barcelona a Madrid a primera hora i tornar a temps de dinar a casa?

Ja que els accidents d’aquest any, i els advertiments dels ferroviaris i dels òrgans d’inspecció, diuen que s’ha de reconsiderar la totalitat de la xarxa, desmanegada per la falta d’inversió en manteniment, es podria fer un plantejament radical del següent estil: rebaixar l’ambició, reduir la velocitat, que funcioni com un sistema de trens convencionals molt més fàcil de gestionar amb seguretat, i destinar els diners estalviats a fer funcionar les xarxes de rodalies. Més concretament, el que deixin de gastar en el projecte d’AVE Madrid-Barcelona en menys de dues hores, que ho destinin a les Rodalies de Catalunya.

La pregunta de la setmana: És segur agafar el tren?

La millor estadística d’accidents mortals és la que no en registra cap, i els dos que s’han produït aquest any a la línia d’alta velocitat Madrid-Sevilla, inaugurada el llunyà 1992, exigeixen una investigació exhaustiva i independent, una diagnosi de riscos i un pla d’aplicació immediata per solucionar-los. Aplicació que serà complicada perquè, des d’aquests sinistres fins la vergonya de Rodalies, tot indica que la xarxa d’Adif/Renfe fa aigües; recorda una casa sense manteniment que un dia arriba al límit i li apareixen tantes esquerdes, humitats i enfonsaments que no se sap per on començar o si és millor tirar-la i fer-la nova. Sort que el país és ric i l’enveja de tota Europa... en xifres de creixement del PIB.

Dit això, convé no entrar en pànic. Més de tres-cents mil trens d’alta velocitat circulen cada any per la xarxa espanyola, i el 2025 van transportar 44,5 milions de viatgers, gairebé com si cada ciutadà l’hagués usat una vegada, però de 2014 a 2025 no s’hi va registrar cap accident amb víctimes mortals, mentre que les carreteres espanyoles es van cobrar uns disset mil morts en el mateix període.

Les xifres conviden a pensar que la carretera és molt més perillosa que l’alta velocitat, però qualsevol estadística es posa entre parèntesis davant d’accidents com el d’ahir a la província de Toledo, quan encara és viu el record del descarrilament d’Adamuz en què van perdre la vida quaranta-sis viatgers. Dos accidents amb desenes de morts, en el mateix any i a la mateixa línia Madrid-Sevilla, la primera que va entrar en servei, posen la mosca darrera l’orella de qualsevol. Especialment si es compara amb il·lustres precedents. Des que es va posar en funcionament l’any 1964 el tren-bala japonès, el Shinkansen, ha registrat zero morts en accidents. I el TGV francès, en el que s’emmirallava l’AVE espanyol, també marca zero víctimes en la seva explotació comercial, iniciada el 1981. L’alta velocitat espanyola, en canvi, acumula els dos desastres d’aquest any més el d’Angrois (Galícia), el 2013, amb vuitanta morts. Total, uns cent noranta defuncions.

No perdem la perspectiva. El tren és un mitjà de transport raonablement segur... si no s’abandona, però la reiteració de problemes i la normalització dels retards fan pensar que la deixadesa ha assolit nivells que costaran de revertir. Hem de tenir por? Menys que de sortir a la carretera, però si algú diu que ens garanteix seguretat absoluta, posem-ho entre parèntesis.

(Article publicat a Regió7 el 29/10/2026)

Gestionar la circulació de l'AVE com al temps dels trens de vapor

De petit, en temps dels trens a vapor, passava les vacances i els caps de setmana d’estiu a prop d’una estació de tren, i sovint hi anava a tafanejar, abusant de l’amabilitat dels ferroviaris. Per la finestra de la sala de control veia el cap d’estació, o el seu ajudant, girant la maneta d’un telèfon de paret i llançant el missatge: «¡Salió el semidirecto!». El telèfon era el sistema que s’utilitzava per evitar accidents en aquella línia de via única. Cada estació es comunicava amb les veïnes, que així sabia si la via estava lliure o ocupada. Era un sistema molt primitiu però que funcionava. 

Doncs per primitiu i prehistòric que sembli, hem sabut que alguna cosa per l’estil es posa en marxa quan es demaneguen els ordinadors del sistema automàtic que gestiona la circulació a la xarxa d’alta velocitat. No hi ha una cadena de telefonades d’estació a estació, però si de converses humanes entre els maquinistes dels trens aturats per l’avaria i l’equivalent al cap d’estació que és la persona que s’asseu a la sala de control de la línia. És ell qui s’ha d’assegurar, mirant unes pantalles, d’on son els trens i en què es trobarà cadascun d’ells si els autoritza a reprendre la marxa sense l’ajuda del sistema automàtic.

El més curiós és que no recordo que el sistema prehistòric del telèfon de paret i el «¡salió el semidirecto!» fallés ni una sola vegada mentre va estar en funcionament en aquella estació i les veïnes, que van ser molts anys.

Li he preguntat a la IA: Per a què aprendre a escriure si pots fer-ho per nosaltres? I això és el que m'ha contestat

Per curiositat li he fet aquesta pregunta al ChatGPT: «Per a què aprendre a escriure si ja ho fa la IA?». I el resultat, a banda d’extens (cinc pàgines d’impressora) ha estat paradoxal. Per un costat m’ha ofert una resposta clara, ben estructurada i amb la que estic bàsicament d’acord. Però, per l’altra, aquesta perfecció m’incita a no fer gaire cas de la seva conclusió principal, que és la necessitat d’adquirir i perfeccionar, amb anys d’aprenentatge i millora constant, el bellíssim art de l’escriptura.

El primer paràgraf de la resposta ja m’ha provocat un sincer «doncs sí!» quan hi he trobat, en negreta, la clau de volta de la reflexió: «Aprendre a escriure no serveix només per produir textos, sinó també per aprendre a pensar. I aquesta diferència és fonamental.» La resta desenvolupa el principi d’una manera lògica i coherent. Enumero tot seguit algunes conclusions dels diferents apartats: «Escriure és una manera d’ordenar el pensament.» «Un text ben escrit no garanteix un pensament ben construït; però aprendre a escriure ajuda a construir-lo». «Si demanem a la IA que ens proporcioni directament un argument, potser obtindrem una resposta convincent, però no necessàriament haurem après a construir arguments.» «Saber escriure és una manera de no dependre completament de qui –o de què– escriu per nosaltres.» «Saber escriure també és saber trobar una veu pròpia.» «Si deleguem en la IA les tasques amb què aprenem a pensar, què ens quedarà per pensar per nosaltres mateixos?» «La diferència és si la utilitzem per expressar millor el que som o per evitar haver de decidir què volem dir.»

Vet aquí doncs que una eina d’IA em recomana amb entusiasme que no em repengi en les seves capacitats i aprengui a fer per mi mateix allò que li podria delegar, però m’ho explica tant bé que m’incita justament a fer el que em desaconsella. Fa molts anys que escric, m’hi he guanyat la vida i encara m’hi entretinc, però de cap manera no hauria pogut donar una resposta millor que la seva a la pregunta que li vaig fer. I ara, què? Quin paper li concedeixo? Simple cercadora de dades, com fins ara, o fornidora d’arguments?

El que em tranquil·litza és la certesa que la saviesa del xatbot no li ve dels xips dels centres de dades i dels algorismes dels programes, sinó del fet d’haver-ho llegit tot, tot i tot de milers de pensadors cent per cent humans. I sense problemes de comprensió lectora.

El cinema és un arma carregada de futur (a propòsit del festival Clam i Gabriel Celaya)

Aquests dies se celebra a Manresa i Navarcles el Clam, festival de cinema social, amb notables projeccions i merescuts homenatges a figures internacionals i locals. M’ha fer venir a la memòria, sense haver-ho demanat, un poema de Gabriel Celaya, «La poesía es un arma cargada de futuro», i específicament aquests versos: «Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan decir que somos quien somos, nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno». Els recordo embolcallats en la música que hi va posar Paco Ibáñez fa més de cinquanta anys, per la qual els vaig conèixer. El festival Clam existeix perquè molts cineastes i molts cinèfils també creuen que les pel·lícules no poden ser només «un adorno» en un món on passen les coses terribles que tots sabem, i probablement altres de pitjors que ni tant sols coneixem.

Celaya militava, enardia i renyava en aquell poema: «maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que lavándose las manos se desentienden y evaden; maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse». Bufa. Pobra poesia lírica! Si no crida a la batalla, no mereix ser cantada? I si no la podem cantar, per a què la batalla?

Prendre partit, reclama Celaya. Avui en dia molta gent ho fa amb entusiasme, però no sempre en el sentit de definir-se i actuar a favor de determinades causes, líders o organitzacions, amb uns objectius positius definits. Cada vegada més dominen el panorama les crides a llançar-se contra un enemic, assenyalat pels que remenen l’olla, i mobilitzar-se per la seva eliminació, política per anar bé, judicial si no basta, i física si tens les neurones deixatades per l’addicció al mòbil. S’ha demostrat que algorismes de les xarxes digitals premien els missatges que provoquen reaccions de ràbia i són rebuts amb emoticones d’emprenyament. És el «rage bait», l’«esquer de ràbia», paraula de l’any de 2025 segons la divisió editorial de la universitat d’Oxford.

El cinema social que motiva el festival Clam posa el dit a la nafra d’allò que no rutlla però també genera esperança, ni que sigui la que neix de saber-se partícips d’una presa de consciència. L’algorisme de la pura negativitat no crea comunitat; només nihilisme egocèntric, estèril i socialment destructiu. No podem ser-ne indiferents.

Pisos més cars a Manresa? La culpa és dels francesos

¿S’apujarà el preu de l’habitatge a la zona de la Fàbrica Nova quan s’hi traslladi la Universitat Politècnica, a causa de les residències i els pisos d’estudiants? El grup de regidors de Fem Manresa va expressar aquest temor al darrer ple municipal. El govern els va respondre que encara falten anys per a la mudança i que l’alumnat d’aquest centre és de per aquí a la vora, de manera que la majoria dorm a casa seva; una altra cosa és la FUB. En tot cas, què hi ha de real en l’efecte immobiliari de la universitat?

Segons l’estadística d’Ensenyament, tres quartes parts dels universitaris bagencs estudia fora de la comarca, i una proporció semblant d’alumnes de fora ocupa les places universitàries de Manresa. Catalunya és força autosuficient en titulacions, però el Bages no: n’hi manquen moltes, i alhora, en algunes de les que té, ofereix pupitres de sobres. Per això exporta estudiants a Barcelona i n’importa una mica de pertot arreu, fins i tot de l’estranger. Vic, amb una oferta variada i consolidada, presenta dades no massa diferents, però la de Manresa està especialment concentrada en un sector determinat. Li he demanat a la IA que explorés webs per calcular percentatges actuals i en qüestió de segons m’ha contestat que Ciències de la Salut concentra més de la meitat de la matrícula sumada de FUB i UPC. I també que els alumnes estrangers suposen el 28% de la FUB i el 18% del total manresà. Tot això pot capgirar-se radicalment si un dia França elimina o relaxa el restrictiu numerus clausus dels seus estudis de fisioteràpia, però de moment «la nave va» i els francesos venen, es graduen, convaliden i se’n tornen. Au revoire.

Manresa ha passat de calçar cotxes a formar reparadors de músculs i lligaments. Si fa uns anys arribaven a la ciutat tones de cautxú i en marxaven pneumàtics cap a tot el món, inclosa França, ara hi arriben joves francesos i en marxen fisioterapeutes. Són «indústries» molt diferents, i una de les diferències té efectes immobiliaris: els pneumàtics s’enviaven enllà, cap a les fàbriques de vehicles i als tallers; en canvi, els «compradors» de graus universitaris han d’assistir cada dia a les aules manresanes, i això implica, si són de lluny, disposar d’habitatge. Una demanda que pot afectar poc o molt a uns preus del mercat immobiliari que ja creixen prou tots sols. A canvi, això sí, aquests joves deixen diners a les botigues, bars i restaurants de la ciutat. I al compte dels propietaris dels pisos i les residències.

(Publicat a Regió7 el 24/10/2026)

Manresa perd diners perquè llancem de tot al contenidor d'orgànica i això fa perdre la subvenció

Amb l’arribada dels contenidors tancats la brossa no reciclable de Manresa s’ha reduït en més de la meitat de 2023 a 2025, mentre les tones d’orgànica separada s’han multiplicat per 2,5, i les d’envasos, per tres. És un èxit, encara més si pensem que massa llars ni tant sols no van anar a recollir la targeta: ves a saber on aboquen què. Hi ha camp per córrer en matèria de tones, però també hi ha deures pendents en la part qualitativa.

La setmana passada vam saber que una part sensible del que es llança als contenidors d’orgànica son «impropis», és a dir, matèria que no hi hauria d’anar. Coses que no són «bioresidus», per dir-ho en llenguatge oficial. Com que el volum supera els límits establerts, l’Ajuntament perd ingressos d’estímul al reciclatge.

I què diantre hi estem llançant, al contenidor marró? La resposta és de fregar-se els ulls: les xifres de l’Agència de Residus diuen que el primer trimestre d’enguany s’hi han trobat un 4,7% de tèxtil, un 3,5% de plàstics, un 2,1% de vidre, i etcèteres menors fins un total del 16,7%.

Podria entendre, sense justificar-ho, que alguns veïns aboquin deixalles de tota mena als contenidors del paper i del vidre perquè sempre estan oberts. És un comportament incívic però senzill de dur a terme un cop has decidit saltar-te la normativa perquè ets el més bonic del barri. No seria doncs estrany trobar peles de patata, cors de poma, carcanades de pollastre o restes pudents de peix dins el contenidor blau. Però què et fa aprofitar la baixada de l’orgànica, targeta en ma, per ajuntar-hi porqueries sense cap relació? Encara més: perquè es llancen residus no orgànics al contenidor marró i residus orgànics als dels envasos, si jutgem per la pudor que emeten de vegades?

Per coherència amb el propòsit del sistema (i per no perdre més diners) caldrà que l’Ajuntament investigui les causes de l’anomalia. Com es pot reconduir la situació? Cal fer més pedagogia, i encara més mastegada? Cal donar més facilitats per als usuaris? O els manresans som un cas perdut i la resposta només pot ser castigar-nos sense pietat perquè «a còpia de pegar l’alumne s’ensenya»?

«Cacator cave malum», deia un grafit en unes comunes públiques de Pompeia. Pretenia intimidar amb l’amenaça de grans mals a qui defequés amb descura, és a dir, fora del forat. Manresans, fem punteria: donem a cada contenidor el que li pertoca i res més del que li pertoca, i estalviem-nos les ires de l’autoritat.

La batalleta del regidor d'Esports i el president del Bàsquet, i la pau de l'alcalde i el conseller

A finals de la setmana passada el president del Bàsquet Manresa va dir que estava decebut per una cosa que li havia dit el regidor d’Esports sobre les previsions del nou pavelló, i el regidor va dir que ell mai no ho havia dit el que el president deia que havia dit. No anem bé. Manresa no es mereix aquests episodis de telenovel·la de tercera.

Potser hauran de contractar un especialista en teràpia de parella. Perquè l’Ajuntament i el Bàsquet Manresa són un matrimoni amb les corresponents capitulacions. Casats per l’interès, amb independència de l’amor o el desamor. Les capitulacions parlen de la propietat, tinència i gaudi del pavelló del Congost: el present i el que s’ha de construir. I aquest darrer és l’esca del pecat a la picabaralla en la que Junts ha sucat pa –naturalment.

Quan estigui fet tothom dirà que és el pavelló del Bàsquet Manresa. Si manté el patrocinador, es parlarà del «pavelló del Kids&Us» (¿podem dir-ne simplement «el Kids»?). Però no serà del club, ni de la cadena d’acadèmies d’anglès, sinó de l’Ajuntament. I no l’haurà pagat el club, ni el patrocinador, sinó l’Ajuntament amb diners propis i subvencions de la Generalitat, la Diputació i s’espera que de l’Estat, si les eleccions no ho espatllen. Veure els ajuntaments construir recintes que en la pràctica són la casa d’un únic club usuari és un fet bastant freqüent, mentre que a ningú no se li acudeix que l’Ajuntament de Barcelona li hagi de construir l’estadi al Barça. De fet, ni tant sols el pavelló de la secció de bàsquet. És clar que el Barça s’ho pot permetre (o això diu), mentre que el club manresà, sense aquesta inversió pública de trenta milions, no tindria on jugar. No amb les exigències de la màxima categoria. Administracions locals de tot l’Estat patrocinen per aquesta via el bàsquet professional espanyol, subvencions directes al marge (el «contracte de patrocini» vigent garanteix cada any 665.000 euros municipals al club manresà; 6,7 milions en deu anys del conveni).

30 milions per aquí, 6,7 milions per allà... A l’Ajuntament l’interessa quedar bé amb la nodrida afició i amb l’orgull manresanista, però com a pagador i en nom de tots els contribuents, inclosos els indiferents a la cistella, té dret a dir-hi la seva. I com que tots dos estan estretament lligats per l’interès comú de la ciutat, han d’evitar el lamentable espectacle de les batusses absurdes com les d’aquest cap de setmana sobre qui va dir què. Si han d’anar a teràpia, que hi vagin. Alcalde, posi pau.

(Aquest article es va publicar el dimarts 22/10/2026 a Regió7. Aquell mateix vespre l’alcalde i el conseller de Presidència de la Generalitat van seure a la llotja del Congost al costat del president del Bàsquet Manresa, escenificant el compromís de les dues administracions amb el nou pavelló. Avui dijous Regió7 ha publicat la foto. Si això no és posar pau, s’hi assembla bastant.)

El papu de la fallida de les pensions

El papu és un «ésser fantàstic amb què es fa por a les criatures», diu el diccionari. Com si els ciutadans fóssim infants de guarderia, cada vegada que s’acosten eleccions algú ens fa por amb el papu de les pensions insostenibles, neguitejant els que en som perceptors i als que ja fan tard per contractar plans privats. El cert, tanmateix, és que sento parlar de la famosa crisi del sistema gairebé des que tinc memòria i, per descomptat, des dels primers anys d’escriure en aquest diari, aviat en farà cinquanta. El que cobraven els pensionistes sempre estava a punt de superar per molt el que aportaven les cotitzacions i la fallida era qüestió de poc temps. Les negres prediccions es basaven en xifres certes, però el to apocalíptic anava a càrrec dels comercialitzadors de plans privats. Un amic amant de la costa brava s’hi va comprar un apartament no només per anar-hi sinó perquè «em pagarà la jubilació quan la seguretat social s’enfonsi». La professió del meu amic era la de director de sucursal bancària, així que la seva opinió em mereixia un cert crèdit. Però els anys passaven i el sistema aguantava. Amb reformes, això sí: a mesura que creixia el pes de la partida dins els pressupostos de l’Estat s’endurien les condicions d’accés, tant en anys de cotització i com en la fórmula de càlcul, però sempre amb un ritme d’implantació que permetés als cotitzants veure-les a venir. Es va signar el Pacte de Toledo que creava la «guardiola de les pensions», però és un nom: és el conjunt de la hisenda pública el que garanteix els pagaments d’una manera o altra. L’expresident Rodríguez Zapatero pot certificar que amb les pensions no s’hi juga: les va congelar per imperatiu europeu durant la crisi del deute i va perdre les eleccions. I als governants actuals els hauríem de castigar per no corregir l’IRPF segons la inflació; una minva menuda, però minva al capdavall. Res a veure, en tot cas, amb l’esgarrifança que ens ha provocat Vox en afirmar que el sistema està trencat i és un «zombi», i el PP en reblar el clau pronosticant un «col·lapse» imminent. Feijóo ha hagut de sortir a proclamar que «les pensions són innegociables» i a garantir-ne el poder adquisitiu, perquè l’escàndol amenaçava amb rebaixar les seves expectatives electorals. Vox té un vot més jove, però el dels populars és força més gran. La dreta critica Sánchez perquè hi suca pa amb ganes, però ha de reconèixer que s’ha embardissat tota sola.

(Publicat a Regió7 el 17/10/2026)

Serveix de res que els acusin de "feixistes"?

«Para l’orella al carrer», em recomana un seguidor habitual. «Aquests parlen de les coses que realment ens preocupen», reflexiona un altre. El desencadenant és un comentari meu a les xarxes sobre la presència de Sílvia Orriols a la visita al Parlament de la germana de Carles Vilajosana, per la mort del qual romanen empresonats dos menors, un d’ells de família immigrant. Paro l’orella, com m’aconsellen, i sento repetir la segona frase: «Parlen com nosaltres». L’orriolisme sintonitza. El que gairebé no escolto al carrer és l’advertència preventiva sobre la seva ubicació a la dreta de la dreta. «Compte amb ells, que són feixistes amb barretina» és el blasme de la gent més polititzada per la banda esquerrana, un espai en reculada.

Segons la darrera enquesta del CEO, tant el PSC com ERC i Junts tenen més proporció de votants de més de cinquanta anys que la mitjana , exactament al contrari que Aliança Catalana i Vox. Ningú no escarmenta en la pell dels altres, i la transmissió de l’experiència viscuda es dilueix amb el pas de les generacions. A qui va patir el franquisme, o li van explicar de primera ma quan era petit, el concepte de feixisme i el d’extrema dreta el posen en alerta. A qui ho ha sentit explicar de segona ma, o de cap manera, el deixen més indiferent. Ja fa mig segle de la Transició, i la gent de menys cinquanta anys ha viscut amb consciència política, a tot estirar, l’aznarisme i el pujolisme. El franquisme era passat, i en molts ambients no se n’explicava la veritable perversió, que no tothom va viure per igual. Si és així per als votants de cinquanta anys, podem imaginar quin efecte fa als de vint-i-cinc que a Orriols i Vox els etiquetin com a feixistes. Convertir el qualificatiu en el principal argument per desautoritzar-los només fa efecte en els convençuts; en altres pot conduir al resultat contrari: «si aquests que diuen el que jo penso són feixistes, el feixisme no deu ser tant dolent».

El problema que els catalans sentim com a més important (segons el CEO) és l’habitatge, i la manca de solucions interpel·la tots els partits que s’han succeït el darrer quart se segle als governs de l’Estat, la Generalitat i els ajuntaments. El segon és la immigració, i ja sabem qui hi ha posat la banya. L’amenaça feixista no surt a la llista. L’oblit de la història empeny a tota Europa una onada de substitució: una nova dreta més dura reemplaça la dreta clàssica de la postguerra; a Catalunya i Espanya, la del postfranquisme.

La demanda d'habitatge no busca lloguer sinó propietat assequible

Tothom vol ser propietari, quasi ningú vol ser llogater. Segons el «baròmetre d’habitatge» del CIS divulgat aquest dijous, un 93,5% dels espanyols prefereix viure en règim de propietat i només un 5,4% s’estima més l’arrendament. Atès que un 24% es confessa llogater, vol dir que set de cada nou d’aquests darrers no estan contents amb la seva situació i preferirien ser amos de casa seva, si no els resultés tant difícil accedir als preus del mercat. Posar un topall als lloguers? Els enquestats diuen que sí. Frenar els desnonaments? L’acord és ampli. Però la satisfacció de la majoria no passa tant per abaratir els lloguers i transformar-los en indefinits com per fer realment possible l’accés a la propietat.

Aquestes dades no son gens estranyes si pensem en el panorama dels llogaters. Les famoses rendes antigues pràcticament han desaparegut: el drama de la Maricarmen deriva de l’extinció de la seva. Avui tot llogater sap que al cap de cinc anys de la darrera renovació li poden demanar el que no té per continuar al pis, si aquest es troba en una zona que ha disparat els preus, i això descriu els barris i pobles on viu la majoria de famílies. No és només a Manresa que el preu del metre quadrat s’ha multiplicat per dos en deu anys, com ha explicat aquest diari. Al cor de la metròpoli és pitjor, és clar. Només lloga qui no pot comprar. El lloguer com a forma desitjable de residència ha passat a la història. Per fer-lo tornar caldria una oferta assequible amb estabilitat garantida, i això implica un esforç del sector públic per construir amb aquest objectiu; però si pregunten als possibles llogaters, diran que s’estimarien pagar el mateix cada mes en forma de quotes d’una hipoteca, si pot ser amb ajuda per a l’entrada. Ja hi ha massa inseguretats en aquesta dècada per afegir-hi la de l’inquilinat.

Tres de cada quatre espanyols creu que l’Estat ha d’intervenir per garantir l’accés a l’habitatge, i una majoria d’aquesta majoria pensa que és el govern central qui ha de fer-ho, per davant d’autonomies i ajuntaments. En l’hora del correm-hi tots electoral, Feijóo promet un milió de pisos perquè detecta l’estat d’opinió; una altra cosa és la credibilitat. Mentrestant, algú pensa en com es pot construir molt i de pressa? Suposo que sí, perquè el decret aprovat dimarts promou la «construcció industrialitzada». Els cardonins de Compact Habitat, que van aixecar en mig any la residència del campus UManresa, en saben alguna cosa.

(Publicat a Regió7 el 10/10/2026)

La Carmen torna a la Fàbrica Nova, on va començar a treballar als tretze anys

La Carmen tenia tretze anys quan va entrar a treballar a la Fàbrica Nova i s’hi va estar fins el tancament. Com que el mínim legal eren els catorze anys, «quan va passar una inspecció em van amagar aquí», diu quan passem per un altell del darrer pis. La Carmen s’ha apuntat a les visites guiades d’aquest dissabte 10 d’octubre, i recorre amb la seva filla els grans espais ara buits de telers i filadores. Mare i filla es reconeixen a l’audiovisual que dona principi al recorregut; la mare, a les fotos de grups de treballadores; la filla, entre la mainada de la guarderia on les aquelles podien deixar els seus fills més petits durant el torn, i fins i tot anar-les a alletar quan tocava.

Veiem l’audiovisual després d’una explicació de benvinguda a càrrec de l’alcalde Marc Aloy. La visita guiada funciona com una producció en cadena: en lloc d’un guia per a cada grup que ho explica tot, els grups passen per les mans de diferents experts, situats al llarg i ample de les tres plantes visitables (soterrani inclòs), que n’aprofundeixen un aspecte: de la història dels Bertrand i Serra a la tecnologia arquitectònica utilitzada en la seva construcció i els criteris amb què s’està fent la recuperació per tal que l’antiga fàbrica de teixits es converteixi en «fàbrica» d’enginyers i de coneixement.

La part exterior, les façanes, la portalada principal i la teulada totalment nova, fan molta patxoca. Els interiors, les immenses naus de 154 metres de llarg per 37 d’ample, conviden a pensar en tot el que s’hi podria fer, i també en el cost que tindrà fer-ho. L’alcalde remena xifres, milions amunt i avall: els de la Generalitat, els del Ministeri, els que espera de la Diputació. Quan acabi aquest mandat municipal, d’aquí a set mesos, tot just l’equip guanyador del concurs de rehabilitació interior estarà redactant el projecte.

Les coses importants necessiten el seu temps, però també cal estar a la que salta per aprofitar les oportunitats quan es presenten. L’Ajuntament va comprar la fàbrica a la Caixa l’any 2021, quan el preu va baixar fins posar-se a l’abast de la seva economia. Ara haurà de buscar els milions necessaris per completar la transformació en equipament de la Universitat Politècnica. Escoltant com l’alcalde parlava de trucar totes les portes i visitar totes les institucions visitables, pensava que la seva feina s’assembla sovint a la dels presidents de les entitats, que tenen com a principal preocupació la d’aconseguir ingressos; per a gastar-los la junta i els socis tenen idees de sobres.

Guardi sempre una barca al traster

El primer principi de la termodinàmica, enunciat pel físic alemany Rudolf Clausius l’any 1865, se sol il·lustrar amb la frase «l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma». Cada any veiem com l’energia calorífica acumulada a la Mediterrània durant els estius es transforma en temporals a la costa quan arriba la tardor; si l’aigua s’escalfa molt més del que és habitual, no ens ha d’estranyar que es dispari la virulència dels xàfecs, i aquest estiu el mar ha registrat temperatures superiors als trenta graus a la costa catalana, i als trenta-tres a les Balears: una sopa. En els fenòmens meteorològics intervenen molts factors i per tant no es possible l’exactitud en el pronòstic, però podem estar raonablement segurs que si l’escalfament continua, aiguats com els d’aquestes darreres jornades deixaran de ser excepcionals i es convertiran en una rutina anual.

El segon principi de la termodinàmica formulat pel mateix Clausius afirma que «l’entropia de l’univers tendeix cap a un màxim». L’entropia mesura el desordre i la dispersió de l’energia, i això és el que passa amb l’acumulació de calor a la Mediterrània: es transforma en temporals d’una manera desordenada i dispersa, esperable però impossible de predir al detall. Al seu torn, el desordre dels temporals es projecta en el territori i en el funcionament de la societat: inundacions, desbordaments, trens aturats, carreteres tallades, feines afectades... Per fer-hi front es consumeixen energies humanes que s’haurien dedicat a tasques més productives.

La combinació dels dos principis ens aconsella preparar-nos per a les conseqüències desordenades de l’escalfament del Mare Nostrum, que progressa a un ritme superior al del conjunt oceànic del planeta. Preparar-se per al desordre és complicat, justament perquè no saps què serà el que fallarà cada vegada, però l’experiència és una bona mestra i ens proporciona reiterats antecedents. Ara bé: cal témer que si l’escalfament va a més, i amb ell la intensitat dels disgustos atmosfèrics, no serem a temps d’atrapar les mesures preventives que caldrien, ni tindrem els recursos necessaris. L’altra part de la solució passaria per una política mundial orientada a revertir el canvi climàtic, però anem justament en la direcció contrària.

Per si de cas, procurin-se una barca inflable i guardin-la (desinflada) al traster. I si la seva llar es troba en una zona mínimament inundable, comencin a pensar en un habitatge alternatiu.

(Article publicat a Regió7 el 8/10/2026)

El carrilet d'Igualada avança el de Manresa

Mentre la prolongació dels FGC a Manresa manté el calendari en estat nebulós, al soterrament d’Igualada ja han començat les obres, i aquesta setmana la consellera Sílvia Paneque hi ha anat a celebrar-ho ufanosament amb el no menys ufanós alcalde Marc Castells. Igualada s’avança a Manresa, però no en té prou i insisteix en que li facin el «tren gran», un ramal fins Barcelona de l’Eix Transversal Ferroviari, a tall de revenja per quan Manresa li va «pispar» el tren de via ampla cap a Lleida, a mitjans del segle XIX. Més els val agafar-se amb força a la modesta obra d’ara mateix, perquè l’altra té tot l’aspecte d’una volada de coloms; per ser precisos, de coloms reciclats de fa dues dècades.

Igualada s’avança, però cal reconèixer que té una bona raó. El soterrament de Manresa no respon a cap unànime demanda de la ciutat, mentre que a Igualada es tracta d’eliminar una antigalla tant anacrònica com un pas a nivell en una de les principals entrades de la ciutat. Prego als manresans que s’imaginin unes barreres tallant la circulació a la carretera de Vic, posem per cas, quatre vegades cada hora, per cedir el pas als trens de via estreta.

Manresa havia tingut passos a nivell dels ferrocarrils que llavors s’anomenaven Catalans. De llevant a ponent, al carrer Viladordis, al de Guimerà, al de Saclosa i a la carretera de Cardona, al menys. Ja no en queda cap, naturalment. A Igualada, fins l’any 1978, el tren arribava ben a prop del centre de la ciutat, cosa normal a finals del segle XIX, quan no hi havia cotxes. Però amb el creixement urbà i del parc motoritzat els nou passos a nivell, en tants altres carrers travessats, es van convertir en un maldecap. Per això el 1978 es va moure l’estació de lloc (i es va allunyar del centre) per suprimir l’empipadora travessia urbana, però va romandre un darrer pas a nivell en un punt de circulació intensa. Aquest és el que ara s’eliminarà amb un soterrament que també ho serà de l’estació, i s’aprofitarà per endreçar l’indret amb parc i pàrquing.

Si preguntes als manresans si cal moure de lloc el baixador dels FGC, del carrer Primer de Maig fins a la plaça d’Espanya, amb un túnel per sota del Peguera, segurament recolliràs indiferència. Si preguntes als igualadins per la supressió del pas a nivell de l’avinguda Montserrat, et diran amb poques excepcions que ja era hora. Cap queixa, doncs, pel fet que ells ja hagin començat les obres. Arribaran a començar les de Manresa?