L’atac del monstre climàtic Niño Godzilla

Com que no tenim prou maldecaps, ara ens hem de preocupar per El Niño, aquest monstre climàtic que tant aviat envia pluges torrencials com sequeres abrusadores. Es forma per una acumulació de calor a les aigües del Pacífic i els primers a rebre són els costers de l’Amèrica del Sud, però els efectes acaben sacsejant tot el planeta. L’escalfament d’enguany ja ha estat detectat i ara és qüestió de mesos que es desencadeni el que diuen que serà un «Niño Godzilla», el més destructiu des d’aquell de 1979-1793 que va contribuir a la Revolució Francesa i al qual alguns estudiosos atribueixen 65 milions de víctimes mortals entre tots els continents. Però, atenció: els patiments no es limitaran a l’any en curs, ja que un Niño dels grossos es fa notar durant més d’un any, i els experts avisen que el pic del que es prepara serà l’any que ve. El 2027, diuen, tindrem un tast de com ho passarem de malament d’aquí a una o dues dècades si persisteix l’escalfament global. Els efectes a la Mediterrània poden ser estius de calor insuportable, freqüència d’aiguats torrencials i inundacions, i sequeres primaveral amb els seus efectes sobre els aqüífers i el risc d’incendis. El Niño de finals del segle XVIII va estendre la fam malbaratant les collites en una societat agrària; la nostra no ho és però depèn del turisme, que vol confort, estabilitat i cap esglai. En tot cas, llavors no se sabia el que sabem ara, i la patacada els agafava per sorpresa; ara és inexcusable veure-la a venir i que ens trobi preparats.

(Article publicat a Regió7 el 16/5/2026)

Entre mil i un milió de manifestants

Més 70% segons els sindicats convocants, 34 % segons el Govern: aquesta hauria estat la participació, dimarts, a la vaga de l’ensenyament. 80.000 manifestants segons els sindicals, 26.000 segons la Guàrdia Urbana de Barcelona: aquesta hauria estat la dimensió de la marea groga. Una diferència de dos a un en el cas dels vaguistes, i de més de tres a un en la concentració. Això no és seriós, que sigui habitual no n’alleuja la vergonya, i és desconcertant si tenim presents els protagonistes: gent que ensenya aritmètica a la mainada i un cos policial amb una gran dotació i experiència. Un dels dos s’equivoca –o menteix, que seria pitjor. O potser ho fan tots dos, per excés i per defecte. La pregunta pertinent seria aquesta: com fan els càlculs? De la seriositat i rigor de la resposta en depèn la credibilitat de la xifra. Però la majoria de vegades fa la sensació que s’empra la vella tècnica de l’«a cop d’ull», i ja se sap que tants ulls, tants barrets.

Fa anys, força abans dels Mossos, em vaig enfilar a un banc per fer-me una idea de quanta gent participava en una manifestació i en baixar veig que se m’acosta un policia de paisà, de la Brigada d’Informació, i em demana: «digue’m quina xifra posaràs al diari, i jo posaré la mateixa al meu informe». Proposo que convocants i policies es reuneixin després de cada manifestació i pactin el nombre oficial de participants, ja que els mitjans de comunicació han renunciat a fer el seu propi comptatge. Potser la xifra pactada no serà certa, però s’estalviaran el ridícul.

PÍNDOLES

Andalusia – Si Catalunya no tingués ànsia d’autogovern i no expressés l’exigència d’un tracte just per part de l’Estat, de què parlarien les dretes a les eleccions andaluses? Els catalans som el recurs per a la manca de discurs.

Florentino – Que el president del Madrid munti el número que ha muntat equival a reconèixer que la culpa de les temporades en blanc no és de l’entrenador ni de la plantilla, sinó seva i ben seva.

Emperadors – L’exuberant Donald Trump i l’impassible Xi Jinping es reuneixeN a Pequín per parlar de les seves coses. Ja saben el que diu la dita: reunió de pastors, ovella morta.

Clavijo – El president de Canàries, el de les rates nedadores, diu que el govern central l’ha volgut convertir en un mem. S’equivoca: ho ha aconseguit ell tot sol.

(Article publicat a Regió7 el 14/5/2026)

L'expulsió subvencionada de les rendes baixes cap als municipis perifèrics

Abans dels ascensors els rics vivien al "principal" dels edificis de pisos i la gent modesta pujava escales; ara agafa Rodalies 

Abans que s’inventessin els ascensors, la gent adinerada vivia a les primeres plantes dels edificis, sovint de la seva propietat: per això en deien «principal». A mesura que es pujaven escales disminuïa el poder adquisitiu de les famílies que s’hi estaven, així com la mida dels habitatges. De vegades les minyones dels rics del principal tenien la seva cambra a mansardes de dalt de tot. La divisió social era vertical però invertida: els de dalt, a baix i viceversa. L’ascensor va canviar aquests esquemes i els àtics es van convertir en les peces més cobejades, mentre es posava en marxa el classisme territorial: barris rics i barris pobres amb l’ajuda de l’automòbil, els uns, i el transport públic, els altres. Aquesta dinàmica s’ha anat accentuant i ara són poblacions senceres les que expulsen o atrauen en funció de la renda, i les xarxes de rodalies patrocinen la segregació habitacional amb una generosa subvenció al transport públic, que fa assequible realitzar cada dia un trajecte de desenes de quilòmetres. Els pressupostos de l’administració contribueixen a la centrifugació. Com més ràpid i més barat sigui anar de la quinta forca a Barcelona, més inassequible serà per a la majoria adquirir o llogar un habitatge a la capital.

El flautista del Retaule torna a Manresa

Com que viure del teatre cada vegada és més difícil, al circuit professional abunden les produccions amb molt pocs actors i fins i tot els monòlegs. Però si la recompensa buscada és el plaer de l’afició, la cosa canvia: llavors pots atapeir l’escenari. Poden preguntar a Olesa i Esparreguera quantes persones apareixen a la Passió respectiva. A Manresa, el Galliner i el Kursaal han obert convocatòria d’interessats en participar a la posada en escena d’El retaule del flautista, sàtira de Jordi Teixidor contra la corrupció política i els governants ineptes estrenada el 1968 i avui encara ben vigent, amb prop d’una vintena de personatges amb nom propi al llibret, més cor i figurants fent de poble i de milícia. La iniciativa recorda la que va portar el mateix text a l’escenari de la Sala Loyola l'any 1971 (a la foto), amb un munt d’actors manresans i grans riallades del públic assistent.

(Comentari publicat a Regió7 el 12/5/2025)

Passeig sense quioscos: tragèdia manresana, o a ningú no l'importa?

Tindrem un estiu sense quioscos al Passeig de Manresa? Si no s’adjudiquessin per manca de concursants, seria una tragèdia... sentimental, però no gaire efectiva. Tocaria la fibra dels manresans que hem crescut gaudint de la seva presència fidel, quan ens acompanyaven en tantes passejades i propiciaven tantes assegudes. Passejar o seure eren opcions que en temps més magres es relacionaven amb la capacitat adquisitiva: Hi havia la terrassa del Casino que marcava distinció, les terrasses dels quioscos per a qui tenia prou monedes a la butxaca per a un refresc, les cadires de la Rosita per a la resta de la humanitat, i el donar voltes com opció gratis total. No era imaginable, de cap manera, un Passeig sense quioscos. Avui el paisatge és ben diferent: gran part de l’antic espai de la Rosita, i de la deambulació ociosa, ha estat ocupat per les taules i cadires ateses pels establiments dels edificis a banda i banda, per als quals constitueixen una extensió del seu negoci. Amb aquesta evolució històrica els quioscos han perdut una gran part del pes específic que tenien, ja que la seva absència no priva ningú de seure, consumir i passar l’estona, especialment els vespres de la canícula, quan arriba amb la fosca una mica de fresca. Però en una dimensió no tant material, per a molts manresans passar per davant del Quimet, el del Mig o el Canaletes, tancats, provoca una certa fiblada al cor. Un enyor, confessem-ho, que és l’enyor de quan érem més joves.

(Article publicat a Regió7 el 12/5/2026)

Una Alemanya rearmada i governada per l'extrema dreta?

Antigament es deia que des de la cúpula del Reichstag, el parlament imperial de Berlín, s’arribava a veure Moscou; de fet, la curvatura de la Terra ho impediria, però era una manera de referir-se a la immensa plana que arriba fins els Urals i propícia a les anades i vingudes dels exèrcits i la mobilitat de les fronteres. Avui a l’est de la cúpula reconstruïda s’aixequen alguns edificis més alts, que tapen la visió, però Alemanya continua mirant cap allà, temorosa d’un altre 1945, quan les tropes russes van arribar abans que les angloamericanes. I Moscou sempre està pendent de les seves fronteres occidentals, per on van penetrar Napoleó i Hitler. La Guerra Freda va empènyer Estats Units a instal·lar milers de soldats en terra alemanya, però ara que Trump és amic de Putin, Europa té por de quedar-se sola davant l’ós rus que ha ensenyat les urpes a Ucraïna, i mentre la Unió discuteix com bastir una aliança defensiva sense l’amic americà, Alemanya tira pel dret i projecta per al 2030 una despesa militar tant gran com la suma de la francesa i la britànica. La notícia d’una Alemanya rearmada convoca vells fantasmes, per començar a la veïna França, però també a tots els països envaïts per Hitler, on no fa cap gràcia la coincidència amb l’ascens d’una extrema dreta que no es disculpa per l'etapa nazi. Però què volen que facin, els alemanys, si el continent acumula un historial notable d’inoperància en matèria defensiva?

Si el debat electoral no rutlla, treu el conill de Catalunya

Si el debat no t’acaba de sortir, parla de Catalunya. Oi, Moreno Bonilla?

Si has tingut un problema amb les mamografies de la sanitat pública, treu a passejar el fantasma del tracte privilegiat de Catalunya. Oi, president d’Andalusia?

Si tens por de perdre la majoria absoluta, posa’t a parlar dels xecs en blanc de Pedro Sánchez a Junqueras i a «Puydemondt». Oi, candidat del PP?

Sempre funciona. A Catalunya se li tenen ganes. La cosa es remunta com a mínim als temps dels Reis Catòlics, quan la mort d’Isabel va fer que Ferran, rei d’Aragó, heretés la corona de Castella. Als nobles castellans no els va agradar gens ni mica que el rei dels catalans passés a ser el seu rei, encara que formés part de la molt castellana Casa de Trastàmara.

Però com que la unitat de la corona no va ser la unitat dels regnes, durant els temps dels Àustries la cort de Madrid va continuar enfadada perquè no manava a Catalunya com voldria. Quan els monarques es van embolicar en guerres que costaven molts diners i no donaven gran cosa, des de Catalunya van dir que se les paguessin ells. A Madrid la cort advocava per deixar-se de lleis i de furs i passar els catalans per l’adreçador de la unitat per pebrots, que va arribar amb els Borbons i la Nova Planta.

Mireu si ve de lluny la cosa. A veure, que de memòria històrica (més o menys mentidera, com totes les memòries i totes les històries) en tenim tots, i els països castellans tenen la seva, transmesa de generació en generació i alimentada pels venedors de patriotismes i els intel·lectuals amb «dolor de España». No oblidem que tot un Ortega i Gasset va comparar el catalanisme amb un dolor reumàtic que no es pot guarir, només «conllevar».

I va proposar una recepta: donem-los autonomia però donem-la al mateix temps a totes les regions espanyoles per tal que els catalans no tinguin cap privilegi. El cafè per a tothom el va inventar el cèlebre filòsof en temps de la Segona República.

Passat el franquisme i retrobada la democràcia, va reverberar per les regions el mot d’ordre «no vamos a ser menos», que és el cafè per a tothom amb retòrica anticatalanista.

I així hem arribat a la campanya electoral andalusa, amb Catalunya present en una tercera part de les intervencions de Moreno Bonilla.

Les coses com són: des d’aquí els ho posem fàcil quan els partits independentistes insisteixen a barallar-se per demostrar qui aconsegueix més coses a Madrid. Van de cul per poder dir al públic català: «mira quins avantatges he arrencat al govern espanyol a canvi dels meus vots». Però aquest discurs no es queda a Catalunya sinó que també és llegit, escoltat i molt comentat a Madrid i a la resta de l’Estat, alimentant l’acusació del tracte de favor i el tarannà fenici. I el pitjor és que a canvi s’obtenen misèries.

Podem pensar que el que opinin a Andalusia sobre Catalunya ens ha d’importar ben poc, però seria un error. La persistència d’una mentalitat de desconfiança cap a l’autogovern català resta marge de maniobra als polític espanyols amb alguna predisposició (sincera o forçada) a solucionar les discriminacions històriques que pesen sobre el finançament i les infraestructures de Catalunya, posem per cas.

Com esquivar la inquisició del reciclatge

El divendres és meu dia del contenidor gris, el de la brossa no reciclable, i per això cada divendres li ensenyo la targeta, tant si tinc res per llençar-hi com si no. Vull que l’ordinador del Gran Germà municipal em registri com un bon reciclador; així, el dia que passin a la fase de les sancions econòmiques, no em veuré afectat. Temo que hi arribarem, a l’estadi penal, perquè és tendència als governs municipals aplicar la presumpció de culpabilitat als seus veïns, i si una llar no fa servir el contenidor gris, interpreten que utilitza el groc o el marró per abocar-hi el que no toca. De moment, a Manresa, s’aplicarà un càrrec extra de 88,22 euros a aquells titulars que en tot un any no hagin usat la targeta ni una sola vegada a cap dels recipients. Per esquivar futures multes inquisitorials, que exigeixen demostrar la pròpia innocència, aquí els presento una solució: dipositin la brossa on toca quan hagin de fer-ho, com dicta el sentit comú, però encara que no calgui, passin igualment la targeta per tots els colors amb una certa freqüència. Si és cada dia, l’ordinador que tot ho veu els registrarà com uns ciutadans exemplars i els proposarà per a la Medalla de Xocolata al Més Benparit, embolicada en paper ecològic.

Mandat evangèlic - Alguns resums de l’itinerari que seguirà el papa Prevost a Catalunya obliden esmentar la visita a la parròquia de Sant Agustí, al Raval de Barcelona, on es trobarà amb entitats dedicades a mitigar l’impacte de la pobresa. Tothom està expectant per la benedicció de la torre de la Sagrada Família, símbol de catolicisme orgullós, i la visita a Montserrat, i molts obvien la cita amb els que practiquen la clara comanda evangèlica: «vaig tenir fam, i em donàreu de menjar; vaig tenir set, i em donàreu de beure; era foraster, i em vau acollir; despullat, i em vau vestir; malalt, i em visitàreu; era a la presó, i vinguéreu a veure’m». Li preguntaren: quan vam fer això? I Jesús va respondre: «en la mesura en què ho vau fer a un d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu». (Mt 25,35).

Illa té un problema - El president de la Generalitat, Salvador Illa, s’ha buscat un mal enemic. Mai no és bona idea irritar el gremi de l’ensenyament, i ho està aconseguint en sumar errors de gestió poc intel·ligent a les causes estructurals del malestar gremial. Si no s’espavila, el desgast del Govern serà considerable.

(Article publicat a Regió7 el 9/5/2026)

L’ombra del Vietnam al Golf Pèrsic

El 1965 va començar el desplegament de a gran escala de tropes dels Estats Units per ajudar el Vietnam del Sud a combatre l’aliança entre el Vietnam del Nord i la guerrilla del Vietcong, ambdós comunistes. Des d’aquell any fins el 1973, quan es va retirar, Washington va enviar-hi 2,7 milions de soldats i oficials; en el moment de màxim desplegament, el 1969, n’hi havia més de mig milió. En el global de la confrontació van morir-ne 58.000 i van ser ferits uns 300.000 ferits. Per la seva banda, de vietnamites en van morir més de tres milions; la relació va ser d’entre 40 i 50 vietnamites per cada nord-americà. I tanmateix, malgrat la letalitat tant desproporcionada, malgrat la diferència de capacitats econòmica i militar, Estats Units va marxar finalment amb la cua entre cames, derrotat i humiliat, al cap d’una dècada. Aquest precedent, traumàtic per als nord-americans, hauria d’ajudar a reflexionar Donald Trump i fer-li replantejar la creença que pot doblegar fàcilment l’Iran, per molts més vaixells, avions i míssils que tingui. Li convé no repetir l’error, però encara ens convé més a nosaltres perquè, al capdavall, al Vietnam no hi havia cap estret d’Ormuz que amargués la vida a la resta del planeta.

Trens o autobusos?

Manel Nadal, secretari de Mobilitat de la Generalitat, diu que els autobusos no han de ser complementaris del ferrocarril sinó competir-hi. En la declaració s’hi ensuma la impotència del Govern davant el desastre de Rodalies. El cotxe de línia té un avantatge evident: el seu moviment flexible no és esclau del traçat de les vies. Crear una nova línia o modificar-ne una d’existent és molt més fàcil que construir i equipar quilòmetres de ferrocarril. Els desavantatges són clars: per igualar les places d’un tren calen força autobusos, i aquests són presoners del col·lapse circulatori alhora que contribueixen a agreujar-ho.

Pipí de rata  

No hi ha enemic petit, i el pipí de les rates pot transmetre un virus capaç de matar i sense remei conegut. Si la infecció es declara en un creuer, ja tenim pel·lícula de por. I com sempre, polítics sucant-hi pa amb el molt racional argument de no t’acostis als meus ports, mentre les autoritats mundials i estatals proven de tranquil·litzar-nos. Si aquest era l’objectiu, podrien haver fer sortir algú diferent de Fernando Simón, a qui tant associem amb la pandèmia de la covid.

(Article publicat a Regió7 el 7/5/2026)

Trump ens emboira amb xerrameca mentre els seus fan caixa

Res més fàcil per omplir una pàgina de diari que explicar la darrera ocurrència de Donald Trump. Com que xerra pels descosits i es desmenteix constantment a sí mateix, sempre hi ha material per als titulars. «Trump diu» és probablement el sintagma verbal més repetit a la premsa de tot el món. Mentrestant, sabem realment què passa, al Golf Pèrsic i als quarters generals que decideixen el nostre futur? De fet, hi ha moltes informacions, algunes molt precises i completes, i altres no tant però igualment útils, perquè hi ha periodistes i analistes que investiguen i aprofundeixen; però la verbositat apocalíptica i contradictòria del president narcisista funciona com una boira que només es deixa veure a sí mateixa i amaga, entre altres coses, l’acumulació de beneficis que alguns estan fent gràcies al conflicte. ¿O és casualitat que hi hagi pics de compres especulatives a la borsa justament una estona abans que sacsegi les cotitzacions amb algun dels seus anuncis? Creiem conèixer-lo, però és ell qui ens coneix.

Orriolisme, la captura política del ressentiment

En els primers anys de Regió7 vaig assistir a uns quants actes de Convergència, alguns amb presència de Jordi Pujol. No oblidaré un dinar multitudinari a Navàs on una afiliada va recitar «La pubilleta» d’en Pitarra i tothom es va emocionar. Allò era realment un «pal de paller» catalanista entorn d’una idea comú de país i del vers de Martí i Pol: «tot està per fer i tot és possible». Però quan s’ha demostrat que no tot era possible, aquella ingènua alegria s’ha convertit en un desencís i un ressentiment d’ampli espectre, i en la captura política del ressentiment i en l'assenyalament d'enemics a qui culpar-ne, Sílvia Orriols és insuperable. Una part de Junts ho prova, però la de Ripoll els ha passat al davant.

Primer de Maig

Temps era temps, les manifestacions del Primer de Maig eren pels sous, les condicions laborals i l’ocupació. Però la d’aquest any a Manresa l’encapçalava una pancarta amb el lema «El vell món s’enfonsa, construïm-ne un de nou». Bufa! D’Antonio Gramsci és famosa aquesta reflexió: «El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres». De monstres no ens en falten, ara mateix.

Universitaris que fan campana

Mostres de preocupació a les universitats perquè cada cop més alumnes se salten cada cop més classes. Des d’aquesta modesta tribuna, un missatge als estudiants: si aneu a facultats cent per cent privades i no subvencionades, ja us espavilareu amb les famílies que us paguen la matrícula. Però si aneu a una de pública o bastant subvencionada, esteu malbaratant els diners que us estem dedicant tots els ciutadans a través dels nostres impostos. Una de dues: o aneu a classe i treballeu de valent, o us dediqueu a una altra cosa i deixeu espai als que en tenen ganes.

L'embús del Congost 

Un semàfor provisional col·lapsava la sortida de cotxes del Congost després del partit del Baxi. Diumenge la Urbana va enviar agents a ordenar el trànsit i tot va anar com una seda. Això està bé. Hauria estat millor veure-ho a venir abans del primer embús. No es fan simulacions de conseqüències quan es mouen els semàfors?

Obrefàcil, diu?

Les pestanyes de les làmines de plàstic que cobreixen alguns envasos i duen el rètol «obrefàcil» haurien de dur-ne un altre: el de «estira i estripa».

(Article publicat a Regió7 el 5/5/2026)

L'absurda resurrecció d'Hernán Cortés per Díaz Ayuso

De veritat que s’han de barallar per Hernán Cortés? De veritat que el govern de Mèxic ha de condicionar les seves relacions diplomàtiques i econòmiques amb Espanya a que aquesta reconegui el mal que van fer els «conquistadores»? De veritat que Isaben Díaz Ayuso ha d’anar allà a reivindicar la figura i obra d'Hernán Cortés, «conquistador» de Mèxic, per marcar perfil contra Pedro Sánchez a efectes domèstics? Quina mena de batalla és aquesta? Quina mena de patriotisme es construeix sobre una suposada pel·lícula de bons i dolents de fa cinc segles?

La presidenta mexicana es diu Claudia Sheinbaum Pardo, dos cognoms no gaire indígenes. És neta de Chone Juan Sheinbaum Abramovitz, un jueu asquenazita emigrat a Mèxic des de Lituània el 1928, i filla d’Annie Pardo Cemo, nascuda a Bulgària dins una família sefardita. Sheinbaum va assumir l’exigència que havia engegat el seu predecessor, Andrés Manuel López Obrador, els cognoms del qual són radicalment castellans. 

La classe dirigent mexicana, en tots els terrenys, és en gran part descendent dels espanyols que van conquerir i colonitzar aquell territori; són els seus avantpassats els qui van cometre malvestats contra la població indígena, la van esclavitzar i quasi exterminar; són ells, doncs, els que haurien de demanar perdó.

I pel que fa a Hernán Cortés, dir que va ser un «conquistador» ja és prou definitori. Aquests personatges feien la guerra contra els habitants dels territoris conquerits per tal d’apoderar-se’n i explotar les seves riqueses. No hi havia res de noble ni de generós en la seva activitat, només el desig d’acumular riqueses i poder. Sotmetien els indígenes i els cristianitzaven per força perquè la religió única i obligatòria era el dictat de la Corona. Presentar-los com herois de pel·lícules d’aventures és tant cinematogràfic com mancat del rigor que hauria de tenir un governant seriós. Però ja se sap que la política no va de fets sinó de relats.

P.D.: Comencem a pensar quina cara hi haurà de posar el president de la Generalitat el dia que Grècia reclami disculpes a la Corona espanyola per les animalades dels almogàvers en la «venjança catalana».

Llops al Solsonès. Es diu que no ataca les persones. No penso comprovar-ho

La mort d’ovelles al sud del Solsonès (La Molsosa i Vallmanya de Pinós) ha estat atribuïda a llops que abans no rondaven per la contrada. El naturalista Martí Boada, que és tota una autoritat en la matèria i coneix molt bé l'indret, ens tranquil·litza amb l’argument que els llops no ataquen les persones adultes; es veu que els fem por. I amb raó, si atenem al balanç històric de la relació entre les dues espècies. Però, per si de cas, em guardaré prou d’endinsar-me tot sol en boscos on hagi estat detectada la seva presència, diguin el que diguin Boada, sant Francesc d'Assís i Rodríguez de la Fuente. Què vols fer-hi, em vaig criar amb contes de l’estil Caputxeta Vermella.

La «normalitat» torna a Rodalies: ja podem anar de Manresa a Barcelona a 47 km/h

Trens «normals» - La web de Rodalies ja informa d’horaris «normals» a partir d'aquests dimarts. És a dir, que de Manresa al centre de Barcelona la velocitat mitjana tornarà a ser de 50 km/h els «ràpids» i 47 km/h els lents. Això, si es compleix el que s’anuncia. No protestin: amb els FGC la velocitat mitjana habitual és de 44 km/h.

Palau Firal - El Palau Firal de Manresa es va construir fa quaranta anys pel gran èxit de la fira ExpoBages, que es desplegava en espais precaris. El 2013, buscant més públic, el certamen es va traslladar al Passeig, avalant la crítica al gran edifici dels que havien dit: «calia?». Aquesta setmana s’han presentat quasi alhora l’Expo’26, ara a l’avinguda Universitària, i el festival musical d’estiu Camins a l’esplanada exterior del Palau Firal. O sigui, que el recinte que es va fer per acollir l’ExpoBages serveix per a tot excepte per a l’ExpoBages.

Estem fotuts – Els empresaris es queixen de l’augment de l’absentisme laboral, però la UGT d’aquestes comarques diu que un 61% dels empleats ha anat a la feina tot i trobar-se malament, i que prop de la meitat allarga habitualment la seva jornada laboral. La conclusió és diàfana: si tothom agafés la baixa sempre que es troba malament, i ningú no realitzés ni un minut més del compte, la producció econòmica del país patiria una davallada.

Lloguers – Què és més important, que el govern espanyol s’empassi una altra derrota parlamentària, que Gabriel Rufián encengui la fúria de Junts, o les conseqüències per als llogaters del fet que s’anul·li la pròrroga dels lloguers?

Mossos als instituts - El Govern s’ha equivocat amb això dels mossos als instituts. En lloc de dir: enviarem mossos a una llista de centres, hauria d’haver dit: els directors saben que, quan hi hagi merders, poden demanar ajuda als mossos especialistes en mediació. I els que no la demanin, després que no es queixin.

Imperator - Fa dos mil·lennis, els emperadors romans omplien tots els racons de l’imperi amb rèpliques de seva estàtua; ara Donald Trump vol posar la seva cara a la coberta dels passaports estatunidencs. Atenció, president: quan els emperadors més odiosos morien, se’n trinxaven les estàtues i se n’esborrava el nom a monuments, làpides i documents; d’això en deien «damnatio memoria».

(Article publicat a Regió7 el 2/5/2026)

Preferència: nacional o humana?

El PP ha filtrat que una enquesta seva detecta un gran suport a la «preferència nacional». El sorprenent seria el contrari. La idea del «primer, els de casa» està lligada a l’instint de supervivència, que els humans vinculem a la del grup. Relacionem la prosperitat individual amb la del clan/comarca/ètnia/nació de cadascú, no amb la dels altres. Cal una bona dosi d’esforç intel·lectual i un cert bagatge de cultura humanística per arribar a la conclusió que «casa nostra» és la Humanitat sencera. I viure en bombolles de confirmació identitària no hi ajuda.

Lloguers

Què és més important, que el govern espanyol s’empassi una altra derrota parlamentària, que Gabriel Rufián encengui la fúria de Junts, o les conseqüències per als llogaters del fet que hagi estat anul·lada la pròrroga dels lloguers?

Ja és mala sort!

El president de Renfe, Álvaro Fernández, va afirmar dimarts al Congrés dels Diputats que Rodalies ja operava al 99,4% del nivell habitual previ a l’accident de Gelida. Ja és mala sort que el tram entre Manresa i Terrassa pertanyi justament al 0,6% restant!

Soterrar els ‘Catalans’

Jordi Ludevid, que ha estat màxim dirigent dels arquitectes catalans i espanyols, defensa a Regió7 els beneficis urbanístics de soterrar els FGC entre les estacions de Manresa Alta i Manresa Baixador. Ho pagarà la Generalitat i permetrà endreçar una part important de la trama urbana, obrint noves connexions a la mobilitat. Em pregunto si es poden separar aquesta part del projecte i la qüestionada prolongació de la línia fins la plaça d’Espanya, i per tant, debatre de forma independent les respectives conveniències. ¿O és una proposta/exigència de «tot o res», i agafa-la tal com t’arriba si vols que invertim a la ciutat?

Sense campanes

El portal Memoria.cat penja cada dia a les xarxes una o diverses fotos de la seva col·lecció d’imatges antigues de Manresa. Una de recent mostra que l’església del Carme, abans de ser destruïda el 1936, tenia campanar. Quan van fer la nova després de la guerra, no n’hi van posar. Ni a la de Crist Rei, que substituïa Sant Pere Màrtir. Avui a la ciutat no sona l’alegre polifonia de campanars diversos quan toquen les hores o es convoca l’Àngelus. El descans dels veïns no és argument, ja que els mecanismes es poden programar perquè callin de nit. 

(Article publicat a Regió7 el 20/04/2026)

Amunt, Manresa, amunt!

El Centre d’Esports Manresa va aconseguir diumenge l’ascens a Segona Federació, que és la quarta categoria del futbol espanyol, però aquest no el pis més alt en què ha residit el club en la seva dilatada història. Entre el 1950 i el 1968, i entre el 1974 i el 1976, anys del camp del Pujolet, va jugar vint temporades en una Tercera Divisió que era realment la tercera categoria estatal. L’any 1977 la Segona Divisió es va partir en dues, amb la creació de la Segona B, i la Tercera es va convertir en la quarta. Avui la tercera categoria és la Primera Federació; un nivell selecte i exigent perquè només té dos grups, mentre que aquella Tercera dels anys gloriosos n’havia arribat a tenir setze. Per tant, si un dia el Manresa puja a la Primera Federació no igualarà sinó que, en la pràctica, superarà el seu millor registre històric.

Bacardit declara - De l’entrevista de Regió7 a Ramon Bacardit dissabte passat, no se’n desprenen gaires concrecions sobre el seu programa com aspirant a l’alcaldia de Manresa. Es limita a resumir el projecte de Junts i Avenç en les paraules «ordre, bona gestió, seguretat, prosperitat...» (qui podria estar-hi en desacord?) «...i una ciutat que torni a funcionar» (el govern municipal li respondrà que ja funciona; les opinions són lliures). Però tant o més interessant del que diu en l’entrevista és el que no hi diu. L’he mirat i remirat i no hi he trobat paraules com «immigració» o «padró» ni rés semblant. ¿Podem inferir que té ganes de radicar-se al centre i fugir del populisme xenòfob perillosament de moda? Si és així, ens n’alegrarem moltíssim.

Arrelar en català - Salvador Illa ha dit que es tindrà en compte el coneixement de la llengua catalana en els informes d’arrelament i Ester Capella, portaveu d’ERC, ha protestat: «no es pot exigir a les persones que porten aquí 4 o 5 anys allò que no exigim a les persones que han de garantir la funció pública». Igualar per baix? Deixarem de ser exigents amb aquells que depenen del Govern? Renunciarem a allò possible perquè no es pot tenir tot? Tanmateix, no cal patir: els tribunals impediran que prosperin les intencions del president. Per a la llengua catalana tots els dies poden ser el Dia de la Sentència.

Pim-pam-Trump - Si vas pel món «solucionant» els problemes amb violència, no t’estranyi que algú te la vulgui aplicar si et veu a tu com un problema.

(Article publicat a Regió7 el 28/4/2026)

Trump pel camí dels emperadors romans. Tindrà «damnatio memoriae»?

L’Administració Trump vol emetre passaports amb el rostre del president a la coberta. Sala de ball, arc del triomf, imatges d’IA en que se’l veu com a papa i com a Jesucrist, la seva signatura als dòlars... i ara això. Els emperadors romans omplien la ciutat i l’imperi amb estàtues de la seva imatge (de fet, la seva cara millorada i un cos atlètic inventat); Trump perpetra un equivalent modern. Però quan moria un emperador especialment antipàtic (generalment, assassinat) els romans posaven en marxa la «damnatio memoriae», la condemna de la memòria; s’esborrava el seu nom de làpides i monuments, es corregien o destruïen actes, i les estàtues eren trinxades o escapçades i destinades a acollir altres caps. La de Neró va ser especialment intensa.

Sant Jordi és el millor dia per defensar el castellà a Catalunya?

Mira que hi ha dies a l’any per defensar la llengua castellana a Catalunya. Començant pel de la Constitució, que consagra la seva preeminència (« deber de conocerla y derecho a usarla»), continuant pel de la Hispanitat («nunca fue lengua de imposición»), i passant pel Dia de la Sentència, que en no tenir una data fixa alguns anys s’ha celebrat diverses vegades. Si el castellà té tants dies per defensar-lo, perquè els dirigents catalans de Vox i el PP donen prioritat a aquesta defensa en els seus comentaris justament la festa de Sant Jordi? És que no en tenen prou amb l’agressió perpetrada pels seus corresponents aragonesos?

Pagar el Nou-nou-Congost - Diu l’alcalde Marc Aloy que l’Ajuntament de Manresa està buscant finançament per al sobrecost de fer un pavelló nou al Congost en lloc de reformar l’existent. Si el busca és que no el té, però no pot fer-se enrere perquè t l’apedregarien a les eleccions. Desitgem-li sort en la recerca d’ajudes, i que no passi com amb el Casino i el Kursaal, equipaments esplèndids, necessaris, i pagats bàsicament per la ciutat.

Regularització amb mala nota - La majoria de votants del PSOE estan a favor de la regularització extraordinària d’immigrants, i la majoria dels del PP hi està en contra. La pregunta podria ser: voten el que voten perquè pensen el que pensen, o és al revés i decideixen el que pensen després d’escoltar al partit que voten? L’ou o la gallina? O una mica de cada? En tot cas, la majoria dona mala nota per igual a govern i oposició per com gestionen l’afer. Senyal que la ciutadania, més intel·ligent del que pensen molts polítics, vol que les coses es facin ben fetes, i en matèria d’immigració significa assolir un consens ampli i central, i regular a l’avançada per no haver d’anar després a apagar focs.

Pecat que fa forat - Als EUA creixen els brots de xarampió perquè augmenta el percentatge de famílies que no vacunen la mainada. És un efecte de la dèria anti-vacunes atiada per les xarxes i pel mateix departament de Salut del govern Trump, combinada amb la sacralització del dret absolut dels pares a decidir. Però aquest dret implica pagar les conseqüències del que decideixes. Pagaran els pares pels problemes de salut dels nens als que neguen la vacuna? I pels efectes del brot en la comunitat? La part bona de la mala notícia és que potser decantarà als dubtosos.

(Article publicat a Regió7 el 25/04/2026)

El bo de la pel·lícula de Sant Jordi és el drac

El Govern publica un anunci als diaris per si no estàvem al cas que era Sant Jordi. S’hi destaca el cap d’un drac amb tres llibres entre les dents i la frase «devora llibres». Ocurrent. En un racó s’hi veu el cavall del sant, però no el cavaller. L’absència té lògica: si sant Jordi matés el drac aquest no podria devorar els llibres, i a més a més, l’actitud dels catalans ha evolucionat cap a la simpatia pel pobre animal. La llegenda del mascle guerrer que allibera la pobra donzella indefensa casa malament amb els valors actuals; per això ja fa anys que s’intenta donar-li la volta i s’explica als nens el conte d’un drac bonifaci amic d’una princesa empoderada que al seu torn regala roses i llibres al seu amic Jordi. Que aquest (de vegades) porta una armadura? A la mainada li agraden les disfresses.

La cua dels papers - En la meva ignorància em pensava que les cues d’estrangers a la plaça Major de Manresa eren per obtenir els certificats municipals necessaris per la regularització, però en realitat eren per la cita prèvia per demanar els certificats. Des de dimecres el primer tràmit es fa al Palau Firal, al Guix; allà els donen dia i hora per anar a l’Ajuntament. Després els caldrà demanar una altra cita prèvia en alguna oficina de l’Estat, i quan la tinguin, hi hauran d’anar a presentar els papers municipals, i d’altres que hauran requerit amb més cites prèvies. Si s’han descuidat un sol paper, tornem a començar. Quan completin el recorregut i deixin de ser uns «sense papers», els espera l’experiència quotidiana de la «prioritat nacional» que PP i Vox volen convertir en imperatiu legal.

PSOE, perdre guanyant – Pedro Sánchez insisteix que vol esgotar la legislatura i convocar quan toca, l’estiu que l’any que ve. A tants mesos vista és força relatiu el que diguin les enquestes, oimés la sempre criticada del CIS, que aquesta setmana atorga al PSOE un 36% contra un 24% del PP. El problema per als socialistes és que Vox, amb gairebé el 15%, traduiria els seus vots en escons a la majoria de províncies, mentre que Sumar, per sota del 6%, i Podemos, amb un 2%, llançarien aigüera avall els que rebessin a les menys poblades. D’aquesta manera entre PP i Vox aconseguirien més diputats que PSOE i Sumar, fins i tot si aquests obtinguessin més vots com pronostica l’enquesta. La desunió de l’esquerra té aquest efecte. I ho saben, però no sembla que els importi.

(Article publicat a Regió7 el 23 d’abril del 2026)

Antisemites o anti-Netanyahu? També: artistes polititzats i la Manresa perduda

En plena navegació tàctica cap a la radicalitat Pedro Sánchez apunta contra l’Estat d’Israel i el seu govern. La resposta ha vingut del ministre israelià d’Exteriors, Gideon Sa’ar, que ha acusat el president espanyol d’antisemitisme. A veure: antisemitisme és una forma de racisme que va contra tots els jueus del món. Exemple suprem: Hitler. No s’ha de confondre amb la crítica al sionisme, que és el moviment per crear, abans, i consolidar, ara, un Estat jueu a Palestina. I en cap cas s’ha d’equiparar amb l’oposició als actes del govern de Netanyahu, una confusió interessada semblant a la que practicava el franquisme acusant d’«antiespanyols» els qui volien la desaparició de la dictadura justament pel bé dels espanyols.

Artistes polititzats - Segons el filòsof grec Protàgores (via Plató), quan Zeus va veure que els humans utilitzaven el do de la forja per destruir-se els uns als altres, va témer que s’exterminessin. Llavors va dotar-los de dues virtuts necessàries per a la vida en comunitat: el respecte i la justícia. I així com altres capacitats les havia repartit de forma diversa, per especialitzar els oficis, aquestes les va atorgar a tots els homes per igual. Per això tots tenen el dret i el deure de participar en la vida de la polis. Quan els artistes i creadors es pronuncien en temes polítics estan exercint aquest dret i aquest deure, i se’ls ha de respectar, tant si coincidim com si discrepem. Ara bé: que puguin fer-ho no els converteix en savis en aquesta matèria. D’un actor n’espero grans interpretacions i d’un escriptor, textos memorables, però no els exigeixo que l’encertin en matèria de governació del país, i em reservo el dret a no fer-los cas.

Ciutat perduda - Només tretze dels darrers trenta anys els naixements a Manresa han superat les defuncions. Això vol dir que el padró ha assolit els 82.000 habitants gràcies a la immigració, i especialment a l’estrangera. Sí que arriba gent d’altres comarques, però força menys que d’altres països. Sense aquests immigrants que fan tanta nosa a un cert nombre de persones (gens irrellevant, vist com se’ls afalaga des de la política), Manresa no tan sols seria més petita (molts ho voldrien) sinó més envellida, més mancada de gent jove disposada a construir-hi el seu futur i el dels seus fills. L’alternativa al creixement de la immigració no és tornar a la ciutat del passat, perquè és impossible. A la ciutat del passat érem més joves, i això no torna.

(Article publicat a Regió7 el 21/04/2026)