Catifa santpedorenca a Sílvia Orriols

A Aliança Catalana li han bastit una autopista per arribar a l’Ajuntament de Santpedor sense despentinar-se. De la conflictiva irrupció orriolista crida l’atenció que s’ha produït perquè set candidats de Sumem x Santpedor, marca blanca de Junts, s’han apartat per deixar-li via lliure. La formació va obtenir dos escons; la cap de llista continua, el número dos va dimitir fa poc, i els sis següents van renunciar un rere l’altre a substituir-lo, malgrat que regidor d’oposició és descansada feina. Fins que la pregunta va arribar al número nou de la llista, en Jordi Soteras Asensio, que va dir: «si, ho vull». Problema: Soteras s’havia afiliat a Aliança fa més de dos anys i n’era vicepresident comarcal. Apa, correm-hi tots. Els aldarulls de dimarts al vespre passaran, però Soteras restarà, si així ho vol, i a les properes eleccions –probablement, municipals–, el seu partit omplirà el cabàs a tot el país: aquest és el signe dels temps a Catalunya, a Espanya i a Europa.

Malgrat les queixes cal dir que l’alcalde, d’Esquerra, no podia fer-hi gran cosa sense incórrer en il·legalitat punible. La normativa electoral protegeix els qui canvien de partit a mitja legislatura: com a molt, si ja són regidors, se’ls pot expulsar del grup municipal i restar com a «no adscrits», però mantenen la veu i el vot; i si encara no en són, conserven el dret a cobrir vacants si els toca per torn. A més a més, per molt que Sumem aparegui lligat a Junts, tots els candidats figuren a la papereta com «independents» i no estan subjectes a cap disciplina de partit. Els seus votants poden sentir-se estafats per la situació, però també poden preguntar-se per què van posar Soteras a la llista, i per què els altres candidats no han impedit que s’arribi a aquest despropòsit.

El que és molt clar, en canvi, és el missatge d’en Soteras: considera lògic ocupar una plaça de regidor guanyada per Junts tot i ser d’Aliança perquè aquesta mutació partidària «és un reflex de la societat». Argumenta que «bona part de l’electorat de Junts» està fent el mateix camí. Ha explicat que va entrar a la candidatura «perquè un conegut m’ho va demanar», i m’imagino que aquest conegut va pensar en ell perquè era molt catalanista.

I potser perquè cada cop és més difícil omplir de noms de primer nivell les llistes de les eleccions municipals. Al final s’acumulen els amics que accepten constar però «per no sortir». Estem arreglats.

(Article publicat a Regió7 el 12/2/2026)

La trompeta de l’escombriaire (el porta a porta és una modernitat antiga)

La recollida d’escombraries «porta a porta» és una modernitat d’allò més antiga. És el DeLorean del reciclatge que ens fa viatjar en el temps cap al passat, quan el carro de les escombraries recorria els carrers perquè s’hi buidés el contingut d’unes galledes baixades generalment per les mestresses, ja que eren èpoques de dones a casa tot el dia. En la imatge tòpica, el servei anunciava la seva proximitat amb el so estrident d’una corneta. Els temps van canviar, més dones van treballar fora, les llars van quedar més hores buides i les galledes van ser substituïdes per bosses asèptiques, però gats i gossos les rebentaven i van aparèixer els contenidors, que ningú no volia a prop del seu portal. Eren recipients únics on es llançava de tot: peles de fruita, ossos de pollastre, bolquers usats, papers enllardats i el poc plàstic que malgastàvem. El camió enorme i sorollós va substituir el carro i la trompeta. La cosa es va anar complicant amb la recollida selectiva: ampolles, paper, envasos, brossa orgànica i «resta»; a cada tipus, un color. Encara es troben a molts llocs aquelles baluernes de color blau fosc que va escampar un ministeri per dipositar-hi revistes velles i capses de cartró plegades. El darrer capítol han estat els sensors electrònics per limitar l’accés només als residents dotats d’una targeta, i de l’invent n’han dit «contenidors intel·ligents». Curiós concepte d’intel·ligència, que a molts veïns els sembla un signe de tot el contrari, però si els regidors, que són molt llestos, ens diuen que així defensem el medi ambient, doncs endavant. Al capdavall, qui s’arrisca a passar per enemic del planeta?

A l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada se les tenen per aquest tema. Els socialistes, que són a l’oposició, critiquen la recollida porta a porta i proposen com alternativa els contenidors «intel·ligents» que ja coneixen/pateixen els contribuents manresans. El debat s’ha convertit en una guerra de comunicats sobre les bones maneres de cadascú, tant avorrida com la majoria de picabaralles d’aquest gènere: «ets un prepotent», «doncs tu, un torrapebrots». Al final s’acaba criticant la crítica, i també la crítica de la crítica, per dir-ho a la manera marxista (de Karl Marx, autor d’una «Crítica de la crítica crítica», o dels germans Marx, autors de «La part contractant de la primera part»). Però el que importa és el sistema de recollida de residus, deixalles, brossa o, com divulga el llibre de Jaume Puig sobre les particularitats lèxiques de Manresa, «el racó». I uns quants centenars de veïns van sortir al carrer per dir a l’Ajuntament que es deixés estar d’invents.

(Article publicat el 10/2/2026 a Regió7) 

Una parada de bus per ennuegar-se

Bona notícia: Ara la megafonia del Bus Manresa ja no diu «propera parada, carrer Hospitalari», sinó «Centre Hospitalari». Però al cap de poc anuncia la parada UPC pronunciant-la com una síl·laba. Sona: «propera parada, upk». No «u-pe-ce», sinó «upk». Proveu de dir-ho amb totes dues consonants sense ennuegar-vos.

Ups!

Porta a porta: La dèria de complicar la vida als ciutadans

Protesta ciutadana i polèmica política a Sant Joan de Vilatorrada per la recollida d’escombraries porta a porta. Sembla que l’Ajuntament oblida el primer manament del prestador de serveis: «fem-ho fàcil».

No pot ser que en temps d’internet, quan es pot pagar al supermercat amb el telèfon i comprar mobles des de l’ordinador perquè te’ls portin a casa, les administracions s’entestin en fer les coses més complicades.

En matèria de deixalles, els contenidors són una manera de fer-ho fàcil. Baixes les teves bosses el dia que et va millor a l’hora que et va millor. Amb el porta a porta, versió Sant Joan, has de posar la bossa en una galleda, baixar-la al carrer entre les vuit i les deu del vespre i recollir-la abans de les vuit del matí següent. I cada dia de la setmana té el seu residu: el paper, els dimarts; els envasos, dilluns i dijous. No se t’acudeixi baixar l’orgànica els dilluns, dimarts, dijous ni dissabtes.

Per fer-ho fàcil, l’Ajuntament proveirà les llars amb tres galledes de, respectivament, deu, vint i quaranta litres de capacitat. I amb bosses compostables, una guia i un imant de nevera per recordar les instruccions.

Fàcil, molt fàcil, la mar de fàcil.

A Manresa abans podíem usar els contenidors qualsevol dia. Ara n’hi ha un que només és accessible un dia de la setmnana, i dos més s’han d’obrir amb una targeta que només funciona al teu barri. Ens han complicat la vida, però molt menys de com ens l’hauria complicat un sistema com el de Sant Joan.

Esperem que al govern municipal manresà no li doni per copiar-lo.

Al tren de la bruixa tots han badat

Riure per no plorar. Al Parlament de Catalunya es tiren la crisi de Rodalies pel cap i l’oposició reclama decapitacions. Les exigeixen els mateixos que han estat governant totes aquestes dècades sense adonar-se que el sistema era «fragil», en denominació pietosa de la consellera Paneque, o «pèssim», segons el ministre Puente, que ha posat sobre la taula el que ja se sabia: hem arribat on som gràcies a un exercici persistent de desinversió, descura i desinterès.

Les vies, els túnels, els talussos, les catenàries, els murs, no s’espatllen tots alhora en un parell d’anys. El desastre actual és fill de la llarga absència d’un manteniment a l’altura de les necessitats. És com quan s’ensorra una casa vella en un barri vell: el veritable culpable no és la pluja que actua de detonant, sinó l’abandonament de dècades.

La degradació de les infraestructures a la xarxa de Rodalies i Regionals, d’Ulldecona a Puigcerdà i de Riba-roja a Portbou, s’ha produït davant dels nostres nassos sense que els successius governs de la Generalitat posessin el crit al cel. Si Adif els deia no calia patir perquè ja anaven arreglant coses, doncs endavant les atxes. Al capdavall, eren els trens de l’Estat, i quan apareixien els problemes i els desgavells, la vergonya era per a l’Estat.

Ara governen els socialistes; fa dos anys, el president era d’Esquerra; abans, de Junts; més abans funcionava el tripartit; encara més abans, vint-i-tres anys de pujolisme. Sense perdonar ni un àtom de responsabilitat principal als successius ministres, cal preguntar si els d’aquí, tots ells, un darrera l’altre, tenien pa a l’ull.

Llavors va el ministre Puente i diu que, a més a més d’antiga i sobrecarregada, la xarxa està «mal dissenyada». No, ministre, el problema és que no està dissenyada de cap manera. Els capitalistes del segle XIX es van posar a construir ferrocarrils allà on els semblava que en traurien beneficis, cadascun pel seu compte, i el mapa actual procedeix bàsicament d’aquelles aventures empresarials.

Ja que ho esmenta: Podria aprofitar aquesta crisi per introduir una veritable planificació i un bon disseny, eficaç i eficient. I si no s’hi veu en cor, traspassi-ho tot a la Generalitat, però de veritat, no amb l’enredada de l’empresa mixta, i amb els diners necessaris. Els partits que comparteixen la responsabilitat d’haver-se distret ens farien millor servei si enterressin les destrals de guerra i s’agrupessin en un front comú per aquest objectiu.

(Article publicat a Regió7 el 7/2/2026)

Perquè els salaris baixos ens perjudiquen a tots

L’Estat del benestar s’alimenta d’impostos (o de deute, que són els impostos de demà). Ara bé, el salari mínim no paga IRPF i els seus perceptors solen gastar més en productes d’IVA reduït, com l’alimentació. Per tant, l’increment dels perceptors del salari mínim no augmenta la capacitat de la despesa pública. De fet, gràcies al sistema progressiu de l’IRPF, tenir molta gent treballant però amb salaris baixos o molt baixos és dolent per als pressupostos. No ens interessa tenir molta gent en feines mal pagades. Seria millor que els salaris menors fossin molt més alts i paguessin impostos, i els negocis que no poguessin aguantar-ho s’haurien de reconvertir, perquè basar la competitivitat en pagar malament al personal és nociu per al conjunt del país.

Manresa perd una parròquia i no passa res

Durant segles, el nombre de parròquies a la ciutat de Manresa no va parar d’augmentar. Ara, en canvi, disminueix. De la inflació al desinflament. Es perd una parròquia i no passa res; hi ha més laments pel tancament d'una botiga de barri.

Les germanes dominiques han demanat que la seva església de Valldaura, al carrer del Bruc, deixi de ser parroquial, i el bisbe ha determinat acceptar-ho i ajuntar la corresponent parròquia amb la veïna de la Mercè («els frares»). Em pregunto si es convocaran manifestacions de fidels amb pancartes de l’estil «volem la nostra parròquia!», tot argumentant els drets adquirits, o bé si els parroquians necessitats d’atenció pastoral acceptaran sense protestes caminar els tres-cents metres que separen els dos temples.

Des del naixement de Manresa a l’edat mitjana, el nombre de les seves parròquies havia anat creixent a mesura que la ciutat ho feia en població i en extensió. A la meitat del segle passat no existien les de la Sagrada Família, la Mión, el Xup o la Balconada, posem per cas, i els temples de Valldaura, la Mercè o el Poble Nou encara no en tenien la categoria.

Com que les misses eren nodrides, la demanda dels fidels impulsava l’oferta de noves parròquies. A les més cèntriques, com la Seu, el Carme o Crist Rei, els diumenges al matí les celebracions s’encadenaven una rere l’altra, des de primera hora fins la de dinar, gairebé com a la sessió contínua dels cinemes, i si feies tard a la Seu sabies que en començava una al Carme al cap de mitja hora. Ara la Seu i el Carme continuen sent parròquies diferents, però al càrrec d’un mateix mossèn, i els diumenges al matí s’hi celebra una sola missa a cada una.

La fi del nacionalcatolicisme va anar reduint l’assistència als temples, i molta gent ja només els trepitjava per motius socials: batejos, primeres comunions, casaments i funerals. Els dos primers han caigut en picat i els altres dos han anat derivant cap cerimònies laiques; la prova és que tanquen parròquies però s’amplien i modernitzen els tanatoris.

Tanmateix, hi ha esperança per a la confessió catòlica: les enquestes diuen que als més joves els torna a interessar la religió. Però també diuen que són més de dretes que les generacions anteriors, i no és obligatori que la religiositat conservadora dugui els joves a les parròquies; també els pot empènyer cap a d’altres esglésies i confessions més ajustades a l’onada reaccionària i allunyades d’aquell vers del gòspel que havíem cantat: «al tren de l’Evangeli hi ha lloc per tota la gent».

(Article publicat a Regió7 el 5/2/2016)

Estem al límit i tot s’enfonsa

Surto a estirar les cames i pel camí veig l’estesa de barracots que constitueix una escola. Una escola de barracots (mòduls, em sembla que en diuen) a Catalunya no és cap tragèdia però és un símptoma. No és cap tragèdia perquè en aquestes aules es pot impartir un ensenyament de la mateixa qualitat que en un edifici escolar convencional; el que compta són els mestres i, per extensió, la «comunitat educativa». Però és un símptoma que no anem bé des de fa massa temps. Una escola sense edifici és impensable en un país amb un PIB per habitant de gairebé quaranta mil euros, però és normal en un que planifica malament, reacciona lentament, i no es fa valdre.

Estem al límit en massa aspectes. Els geòlegs avisen que els despreniments i esllavissades s’han multiplicat per quatre respecte als anys de la sequera; les pluges reiterades han xopat el terreny i l’han fet més tou i pesant. Però sabem que el canvi climàtic ens portarà cada cop més fenòmens extrems: sequeres persistents alternades amb intenses borrasques. Estem preparats? Ja s’ha vist que no. La plantada dels maquinistes de Renfe obliga a revisar túnels i trinxeres de Rodalies i els tècnics d’Adif troben desenes de punts perillosos, de manera que cal aturar els trens mentre s’hi treballa. Més fenòmens? L’autopista que vertebra Catalunya no resisteix cap petit accident sense embussar-se, i no cal dir la complicada reparació d’un mur, mentre el paviment es degrada a marxes forçades d’ençà la gratuïtat. Parlem de sanitat? Els professionals denuncien saturació mentre zones en regressió es queixen que els prenen serveis (i el metge de la mútua cada cop triga més a donar-te hora). Parlem de futur? Patim una taxa negativa de creixement natural de la població però donem ales als que rebutgen l’arribada d’immigrants; si els féssim cas evolucionaríem cap a una societat de jubilats. Qui ens alimentaria i cuidaria? I de l’ús social del català ja no sé si parlar-ne, perquè a la concentració metropolitana està més enllà del límit: s’estimba.

Segur que se’ls acudeixen moltes més degradacions en marxa. S’hi està posant remei? Ho he escrit fa pocs dies i ho repetiré tant com calgui: entre els qui ho fien tot a una independència que no saben com aconseguir i els que no gosen o no volen plantar cara als seus correligionaris espanyols, estem arreglats. Ja cal que sortim al carrer amb una gorra de cop.

(Article publicat a Regió7 el 3/2/2026)

Fastigosos!: Decret de pensions, eleccions aragoneses, Feijóo invocant ETA

Fàstic: el govern espanyol envia al Congrés un decret que empaqueta la pujada de les pensions amb altres mesures rebutjades per l’oposició, que així ha de triar entre empassar-se el que no vol o sentir-se dir que perjudica els pensionistes. Però com que tothom li ha vist el llautó, ara desfà el paquet i envia les pensions totes soles perquè s’aprovin. Ho podia haver fet des del principi, però hauria estat massa honest. Fastigosos!

Fàstic: el finançament de la Generalitat catalana es converteix en tema de la campanya electoral aragonesa, on es competeix pel volum de la protesta. No ca de finançament de l’autogovern aragonès, que probablement també presenta mancances, sinó del català. Així és com els grans partits espanyols contribueixen a la concòrdia entre «los pueblos de España». Fastigosos!

Fàstic: la compareixença de Feijóo a la comissió parlamentària de la dana valenciana. A manca de bones raons, va treure a passejar les víctimes d’ETA, quinze anys després de la darrera mort. Ja ens hem acostumat a comissions d’investigació que no investiguen rés i només serveixen per llançar-se fems pel cap. Fastigosos!

Fa mig segle Regió7 ja ho deia: «comarca de l’Alta Segarra»

Ho deia la salutació del primer número del Regió7, publicat el dissabte 30 de desembre de 1978, fa quaranta-set anys. En l’editorial d’aquella edició, sota el títol «Ja som al carrer», s’afirmava entre altres coses: «el fet que avui, gairebé el darrer dia de l’any que deixem enrere, neixi a les comarques del Bages, Berguedà, Solsonès, Moianès i Alta Segarra un nou mitjà d’informació i d’expressió, és prou important».

Alta Segarra. No Alta Anoia, com va circular durant un temps per influència de cert oficialisme. Alta Segarra, que és com en diuen els promotors del seu reconeixement legal i institucional com enèsima comarca de Catalunya.

En aquells moments, amb un autogovern provisional sense poder ni Parlament, la referència era la divisió comarcal dibuixada per la Generalitat republicana. I en aquell mapa hi constaven el Bages, el Berguedà i el Solsonès, però l’àrea al voltant de Calaf, de Sant Pere Sallavinera a Pujalt, de Castellfollit a Prats de Rei, havia estat inclosa a la comarca de l’Anoia, perquè el geògraf Pau Vila va agafar molts partits judicials com a referència, i aquells municipis pertanyien al d’Igualada.

Però la voluntat comarcal hi era, i el diari hi va ser sensible des del primer número. «Bages, Berguedà, Solsonès, Moianès i Alta Segarra» era la llista que apareixia sota la capçalera en les butlletes de subscripció. No només el diari: un anunci de la Caixa de Catalunya amb la llista d’«oficines a la Setena Regió» incloïa la de Calaf a l’«Alta Segarra».

La nova Generalitat va tirar pel dret i el 1987 va calcar el mapa comarcal de 1936 amb l’afegitó del Pla de l’Espany (Banyoles), el Pla d’Urgell (Mollerussa) i l’Alta Ribagorça. Moianès, Lluçanès i Alta Segarra, entre altres, van quedar al calaix. L’administració es resistia a incrementar la fragmentació del territori amb noves entitats, però al final els polítics han fet un càlcul: ateses les poques competències que tenen els consells comarcals, no costa gaire quedar bé amb els votants.

El Moianès és comarca des del 2015. El Lluçanès fou reconegut el 2023. Ara Calaf ha engegat la màquina perquè els ajuntaments de l’Alta Segarra aprovin la petició, tràmit necessari per elevar-la al Govern i al Parlament. Poden exhibir com arguments a favor la feina de la mancomunitat de municipis creada el 1995 i l’adscripció en bloc a la vegueria Central, i no a la del Penedès com la resta de l’Anoia. Entre Manresa i Vilafranca, ho tenien clar.

(Article publicat a Regió7 el 31/1/2026)

Avui fa 50 anys, mani per l'amnistia, brutalitat dels grisos

Brutal repressió policial de dues grans manifestacions pro-amnistia. La imatge és coneguda, però val a recordar-la avui, quan es compleixen 50 anys.

Així ho recull la Viquipèdia:

"La manifestació de l'1 de febrer de 1976 va ser impulsada per l'Assemblea de Catalunya, encara que oficialment era convocada per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que feia de cobertura legal a la plataforma antifranquista. Malgrat que la manifestació va ser prohibida per l'acabat de nomenar governador civil, Salvador Sánchez-Terán, els organitzadors els comunicaren la impossibilitat de desconvocar-la amb tan poc marge de temps.

En un principi estava previst que el lloc i l'hora d'inici de la manifestació fos al Saló Víctor Pradera (actualment anomenat passeig Lluís Companys) a les 11 del matí, que transcorregués per la ronda de Sant Pere i que finalment, es desconvoqués a plaça Catalunya. Tot i això, aquest recorregut no es pogué complir, ja que minuts abans de l'inici previst de la marxa hi hagué ja les primeres càrregues policials contra els manifestants que es dirigien al punt de concentració.[2]

Els manifestants, entre 4 mil i 12 mil segons les fonts de l'època, es concentraren de nou, però aquest cop a l'encreuament entre General Mola (actualment anomenat Passeig de Sant Joan) i Travessera de Gràcia. El grup de manifestants avançà fins al carrer Rosselló on es toparen amb un fort desplegament policial. En aquest moment, els manifestants s'assegueren a terra com a mostra de pacifisme, però els grisos carregaren contra els manifestants fins a aconseguir la seva dispersió.

La manifestació del 8 de febrer va ser convocada per la bona resposta ciutadana de la primera. La manifestació es va convocar al Parc de la Ciutadella, però aquest va ser clausurat i rodejat per un desplegament policial molt més nombrós que a la manifestació de l'u.

Els manifestants s'organitzaren en diferents columnes humanes que es dirigiren al centre de la ciutat. Algunes d'aquestes columnes començaren a la plaça Letamendi, la plaça Sagrada Família, el Mercat de Sant Antoni o la plaça Virrei Amat. Les càrregues policials es repetiren de nou pel centre de la ciutat (les més intenses als districtes de Gràcia, de l'Eixample i de Ciutat Vella)."

Què en fem, de Puigdemont?

Des de la seva talaia per damunt de les contingències, Artur Mas es pot permetre luxes prohibits als càrrecs interns i institucionals de Junts per Catalunya, com ara qüestionar el paper de Carles Puigdemont. En l’entrevista que va publicar Regió7 l’entrevistador, Carles Blaya, li pregunta per l’objectiu de reagrupar allò que va representar Convergència i si en aquest esforç Carles Puigdemont hi tindria lloc, «tenint en compte que genera moltes adhesions però també rebuig». I Mas respon: «El president Puigdemont potser no és capaç d’aglutinar però hi ha de ser».

Anatema! Si un quadre de Junts qüestionés la capacitat d’aglutinar del president exiliat, trigaria minuts a rebre la puntada de peu que l’enviaria a les tenebres exteriors. Mas, en canvi, pot dir-ho i no li passa res. Encara més: quan li pregunten si Puigdemont ha de liderar la recuperació de la potència convergent, Mas recorda el «pas al costat de Jordi Pujol fa vint-i-cinc anys» o el d’ell mateix fa deu anys. Això ja no és anatema, això és directament heretgia. Però Artur Mas està més enllà de les limitacions disciplinàries.

Si Puigdemont «hi ha de ser» tot i que «potser no és capaç d’aglutinar», sorgeix necessàriament la pregunta: en qualitat de què hi ha de ser? De candidat a la Generalitat, o de president d’honor del partit amb reconeixements i distincions de reina mare? Dit d’una altra manera: què en fem, d’ell, el dia que torni? Probablement la resposta és aquesta: Junts farà amb Puigdemont allò que Puigdemont decideixi que facin amb ell, perquè seu és el comandament del partit i ningú no li qüestiona. És l’esperat, el desitjat, el «president legítim» expulsat el 2017 per la perfídia del 155 i que tornarà gloriós. El dia que no l’esperi cap ordre de detenció en territori espanyol travessarà la frontera, arribarà a Barcelona envoltat per una gernació i, si li ve de gust, començarà una gira per totes les ciutats i pobles amb l’objectiu de reprendre el contacte amb el país i la gent després d’aquests anys de llunyania física. Omplirà teatres i pavellons i convocarà sopars multitudinaris. Alcaldes que han expressat algun dubte sobre la línia oficial el convidaran a l’Ajuntament. Algú gosarà proposar-li que s’enretiri per deixar pas a un líder sense arestes? Si vol, serà candidat a recuperar el despatx de la plaça de Sant Jaume, diguin el que diguin les enquestes. I llavors s’obriran les urnes i parlarà la ciutadania, de la que Junts i els juntaires són només una part.

(Article publicat a Regió7 el 29/1/2026) 

Fa 50 anys: un temporal ho desgavellava tot. Com ara.

El dijous 30 de gener de 1986 va caure sobre la Catalunya central un temporal de neu i fred que va deixar molts municipis a les fosques i amb carrers i voreres coberts de neu glaçada. El dilluns següent, 3 de febrer, em tocava columna a Regió7, i m’ha semblat interessant recuperar-la ara, quan la desinversió pertinaç i la llevantada ens han deixat sense trens.

Es titulava «Nevada» i deia:

«Ben mirat, el desgavell provocat per la gran nevada no ens hauria de sorprendre. Ens molesta, ens perjudica, ens fastigueja, però seria injust que ens sorprengués. Al contrari, la lògica indica que cal prendre-s’ho com la cosa més natural del món.

Per exemple, tots sabem que hi ha una colla de municipis que, tan bon punt cauen quatre gotes i sonen un pareil de trons, es queden sense subministrament d’electricitat, ja que només tenen una línia de proveïment i, a més a més, és una línia propensa al constipat. Què té d’estrany que es que din dos dies seguits sense llum quan cau una grossa nevada?

Molts ciutadans estan acostumat que els repetidors de televisió i ràdio de Montserrat s’espatllin per qualsevol ruixat de primavera. Per tant, en cas de tem poral generalitzat ja donem per suposat que el nostre aparell no captarà cap cadena estatal ni nacional.

No cal dir fins a quin punt estem avesats que qualse vol xàfec d’estiu provoqui despreniments que interceptin les línies ferroviàries. Fins i tot ens hem habituat que els trens s’aturin al bell mig dels descampats sense causa aparent. Per tant, quedar-nos sense trens a causa d’una gota freda ens ha de semblar la cosa més normal del món.

I si qualsevol boira antici clônica és capaç de convertir importants carreteres en una cursa d’obstacles o en una trampa mortal, què té d’estrany que una borrasca profunda incomuniqui comarques senceres? Quan una situació meteorològica com la de dijous ho col·lapsa tot, a qualsevol li pot venir la temptació de preguntar si els serveis públics no estan preparats per a les emergències.

Però és una pregunta inútil. Com voleu que estiguin preparats per a situacions excepcionals si no ho estan per a la vida quotidiana?»

La darrera pregunta continua sent desgraciadament vàlida. O així m’ho sembla.

Avui fa cinquanta anys...

Avui fa cinquanta anys (el 29/01/1979)...

– Divisió d’opinions després que president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro, presentés en un discurs a les Cortes un programa de reforma política que va semblar insuficient a l’oposició democràtica, a causa de les seves inconcrecions i de la lentitud, ja que es parlava d’un any i mig per completar el procés i convocar les primeres eleccions a unes Cortes elegides com als països democràtics occidentals (i no pels estranys i gens democràtics mecanismes de la «democracia orgánica»). En aquest any i mig s’haurien de modificar les lleis referides a les llibertats de reunió, associació i manifestació. En els mesos següents la reforma anava a pas de tortuga perquè Arias era un home del franquisme que es resistia a desmuntar l’herència del dictador, i va caldre esperar a Adolfo Suárez perquè premés una mica més l’accelerador.

– El governador civil de Barcelona, Sánchez Terán, va comunicat als organitzadors la prohibició de la manifestació a favor de l’amnistia convocada per al diumenge següent, 1 de febrer, a Barcelona. L’argument exposat davant la Federació d’Associacions de Veïns i altres convocants va ser el dels «riscos» que comportaria una mobilització de masses a la via pública en aquells moments. Val a dir que milers de persones van desoir la prohibició i van intentar manifestar-se enmig d’una brutal repressió policia que va deixar imatges icòniques.

– Es va presentar a la premsa el partit Convergència Socialista de Catalunya, amb Joan Reventós com a principal dirigent. Creada el 1974, després de la mort de Franco va deixar de ser clandestina malgrat que continuava sent il·legal, com tots els partits democràtics. En els mesos següents es transformaria en el Partit Socialista de Catalunya que a les eleccions del 1977 faria coalició amb la Federació Catalana del PSOE, amb la qual s’acabaria acordant la integració que donaria lloc a l’actual PSC(PSC-PSOE) de Salvador Illa.

Prou comèdia: a Rodalies mana Madrid

Com deia algú, som més desgraciats que el fang de fer orinals. Rodalies es restableix «parcialment», i qui en queda fora? Manresa. I Vic: germans d’universitat i de marginació ferroviària. Ja ens avisarà la Generalitat quan li diguin Renfe, Adif i els maquinistes. Perquè a Rodalies de Catalunya la Generalitat no hi mana; només demana.

Sabent-ho com ho sap, no s’entén que la consellera Paneque cometi l’error de donar la cara per un caos ferroviari que no té eines per prevenir ni solucionar. Gesticulacions, declaracions, amenaces, expedients, i Renfe com si sentís ploure.

En el paroxisme de l’error, la consellera va decretar l’aturada total del servei per unes revisions que es podien fer sense una mesura tant dràstica. I l’autoritat ferroviària, estatal per descomptat, va pensar: vinga, crucifica’t tota sol al Gòlgota del Parlament.

Se suposa que la Generalitat és titular de Rodalies per un traspàs del 2010, però bàsicament s’ha notat en pintar una R als trens en lloc de la C de «cercanias». No pots dir que ets titular d’un servei si no pots despatxar el concessionari. I si no manes, no té sentit que donis la cara quan tot s’espatlla, perquè te la trencaran i a sobre no podràs arreglar-ho. Ho faran, si ho fan, els que tenen la paella pel mànec.

A Rodalies mana Madrid, que és on hi ha les seus de Renfe i d’Adif, del ministeri que controla les dues empreses, de la presidència del govern que nomena el ministre, de les Corts que simulen controlar el govern, i dels sindicats de ferroviaris: no ens n’oblidéssim pas, dels sindicats, perquè quan s’enfaden tot tremola. Mentrestant, aquí fem plans, que quan són acceptats s’executen a mitges.

Hi ha en marxa un Pla de Rodalies, aconseguit per la dependència del govern Sánchez dels vots catalans, però massa curt per al deteriorament de la xarxa. S’ha signat un «traspàs integral» a una empresa mixta que presidirà la Generalitat però on l’Estat tindrà la darrera paraula.

Doncs si Madrid mana, cal exercir pressió sobre Madrid. Si els vots catalans són decisius, s’han de vendre cars. Tant si governen els teus com els altres. Al capdavall, qui son «els teus»? Els catalans, oi?

Però la política d’aquest país es recorda de Rodalies quan hi ha un desastre, la gent s’indigna i els maquinistes es planten. Veure-les venir amb temps no deu formar part del manual. Entre els que ho arreglaran tot quan siguem independents i els que no volen barallar-se amb els «germans» espanyols, estem arreglats.

(Article publicat a Regió7 el 27/01/2026)

Independentistes entre la ràbia i la deserció

La composició del Parlament de Catalunya ha passat en pocs anys «de la independència a la màxima dependència», segon Artur Mas, i això es deu «fonamentalment a dues grans raons. La primera és que la repressió de l’Estat ha fet forat i la segona és que el món independentista, en comptes de fer pinya, s’ha desunit i cadascú ha anat per la seva banda.» L’expresident parla d’aquesta manera en l’entrevista de Carles Blaya que ahir va publicar Regió7. Repressió i divisió: no és una diagnosi nova.

La repressió de l’Estat contra els impulsors del Procés ha existit i continua: el Constitucional, per exemple, acaba de tancar novament la porta al retorn de Puigdemont. L gravetat de la divisió al món independentista tampoc no és discutible: només cal veure com se les tenen cada dia juntistes i republicans mentre Orriols pesca els vots de l’afartament. Però no estic segur que la desafecció dels votants amb els partits partits es degui en la mateixa mesura a la repressió estatal que al caïnisme propi.

De fet, la dura resposta de l’Estat als fets de la tardor del 2017 va tenir efectes electorals positius per a l’independentisme. A les eleccions catalanes del 2015, que el Govern presentava com a plebiscitàries, la suma de Junts pel Sí (CiU i ERC) i la CUP va fregar els dos milions de vots. A les eleccions del desembre del 2017, amb el govern entre la presó i l’exili, i l’autonomia suspesa per l’article 155, la suma de Junts, ERC i CUP va aconseguir cent mil vots més que dos anys abans.

La repressió no va desmobilitzar l’independentisme, sinó més aviat el contrari. (Cal dir que també va mobilitzar els unionistes, amb Ciudadanos com a gran exponent). La mobilització electoral podria haver continuat amb força, malgrat la situació dels líders, i retenir encara avui la majoria absoluta al Parlament, si els partits no haguessin fet anàlisis tant diferents i incompatibles sobre les causes de la fallida del Procés. Unes diagnosis tant divergents portaven al seu torn a propostes divergents sobre què fer a partir d’aquell moment –i encara més quan Sánchez va accedir al govern, al cap de mig any. És francament complicat avançar plegats si no hi ha un mínim acord sobre cap a on es vol anar, per quin camí i a quin ritme.

Avui en l’ànim de l’electorat independentista hi ha una component de frustració per com ha anat tot plegat. I la frustració tant pot convidar a la ràbia com a la deserció, reaccions estèrils totes dues.

Fa 50 anys l'Ajuntament de Manresa reclamava amnistia i llibertats

Tal dia com avui de fa 50 anys (27/01/1976)...

– L’Ajuntament de Manresa havia aprovat el vespre anterior dirigir-se al president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro, per demanar-li la concessió de l'amnistia i l'adequació de la legislació espanyola a la Declaració Universal dels Drets de l'Home proclamada per l'ONU, així com que es garantissin les llibertats de reunió, expressió i manifestació. Alhora, va acordar adherir-se al Congrés de Cultura Catalana. El ple municipal va adoptar aquestes decisions a proposta de l’alcalde Ramon Roqueta (a la foto), entre aplaudiments de les dues-centes persones d'entitats diverses que omplien la sala. Val a recordar que tant l'alcalde com els regidors devien el seu càrrec al gens democràtic sistema franquista de nomenaments, encara vigent, de manera que la proposta aprovada era un bon indicatiu de la velocitat del canvi polític impulsat des de baix.

– Un membre de l’Alt Comissariat de la Creu Roja Internacional, amb seu a Ginebra, afirmava a París que el Marroc estava utilitzant napalm per bombardejar el sahrauís que es resistien a l’ocupació del territori. Concretament, denunciava que la població de Tifartiti havia estat atacada amb aquest producte la setmana anterior. El napalm és un combustible gelatinós que crema molta estona i produeix cremades terribles a les persones impactades. Estats Units el va utilitzar profusament al Vietnam. El Marroc havia ocupat poc abans el Sàhara espanyol aprofitant la crisi política i desconcert a Madrid per l’agonia i mort de Franco.

– La Confederació Mundial del Treball, la Confederació Europea de Sindicats i la Confederació Internacional de Sindicats Lliures (CISL), en col·laboració amb els seus membres i afiliats espanyols (CNT, UGT, USO, SOC i CCOO, tots ells il·legals) reclamaven que la la CEE no acceptés l’estat espanyol si no es complien cinc requisits: Alliberament immediat i sense condicions de tots els detinguts polítics. Derogació de les lleis i tribunals d'excepció. Amnistia total, definitiva i sense condicions de tots els refugiats i exiliats polítics espanyols. Existència d'organitzacions sindicals lliures i democràtiques, i supressió -no reforma- de l'estructura sindical vertical. Que es realitzin eleccions lliures a tots els nivells i hi hagi lliure funcionament de tots els partits polítics.

Camins de ferro del segle XIX

El tren va arribar a Gelida el 15 d’abril de 1865 amb la inauguració de la línia entre Tarragona i Martorell. Així d’antic és el traçat ferroviari on dimarts passat es va produir el despreniment d’un mur de contenció sobre un tren que anava de Coma-ruga a Manresa, amb el resultat de la mort d’un aprenent de maquinista. Per ser justos, el mur i el talús que subjecta daten de quan es va construir l’autopista que hi passa pel damunt, fa més de cinquanta anys, però el cert és que l’estructura de la xarxa de Rodalies i Regionals de Catalunya respon en gran part a l’impuls constructor del segle XIX; electrificació i desdoblaments han seguit els vells traçats.

La línia de Barcelona a Mataró passa per la mateixa traça que el primer tren peninsular el 1848, el qual va trigar pocs anys es en allargar-se fins a Maçanet, per on ja transitava el de Barcelona a Girona per Granollers. També són del segle dinovè la línia que segueix la costa del Garraf i el Baix Penedès, passant per Sitges i Vilanova, la que va a Barcelona a Lleida per Reus i Valls, la que hi va per Terrassa, Sabadell i Manresa, i la que puja cap a Ripoll passant per Vic, allargada fins Puigcerdà a principis del segle XX.

En resum: molts anys. Els actuals i més o menys moderns combois elèctrics segueixen vies on fa unes dècades esbufegaven sorolloses locomotores de vapor estirant vagons de fusta. Els sistemes moderns per controlar de la circulació han estat d’allò més eficaços a l’hora de tancar moltes estacions i convertir-les en simples baixadors abandonats al vandalisme, però són capaços d’evitar la saturació del nus de Barcelona, per on passen tots els trens i on qualsevol incidència desgavella tota la xarxa.

Els maquinistes diuen que van amb por i hi ha raons per creure’ls, més enllà del debat sobre convertir mig milió d’usuaris en hostatges de la seva reivindicació. Però una veritable reducció del perill de prendre mal per un talús enfonsat, un arbre entravessat o un pont descalçat pels temporals, passa per un replantejament a fons de tota la xarxa. Una actuació radical que obligaria a modificar traçats i refer infraestructures, i si ja no hi ha manera que Adif executi un manteniment decent, pots comptar quants segles trigaria a realitzar una actuació com la descrita. Sobretot si també ha d’atendre els problemes de les vies d’alta velocitat, que són la nineta dels seus ulls i la màxima prioritat, perquè alimenten el creixement subvencionat de Madrid.

(Article publicat a Regió7 el 24/01/2026)

Rodalies es continuarà espatllant si no es refà de punta a punta

Rodalies peta justament ara que l’Estat hi presta més atenció que abans: paradoxes de la vida. Entre 2010 i 2023 Adif i Renfe només van executar el 50% del pressupost previst a la xarxa ferroviària catalana, mentre que entre 2020 i 2025 es va executar el 72% del previst al Pla de Rodalies. Però l’endarreriment és tant gran que ni tant sols executant cada any el cent per cent del Pla no s’atraparien els efectes de la degradació.

A més a més, n’estem tant tips i cuits que ja no en deixem passar n’hi una. Ni maquinistes ni viatgers, però els primers tenen una eina de pressió formidable: no presentar-se a la feina si no els donen seguretats. Els usuaris hem d’empassar saliva i senyar-nos al pujar al tren.

Plou sobre mullat, i mai més exacta la metàfora: la llevantada dels darrers dies ha caigut sobre un terreny amarat per les pluges anteriors i ha provocat esllavissades en talussos mancats de garanties que ningú no havia examinat a fons. Ara correm-hi tots a fer un examen de punts crítics amb la xarxa paralitzada, sense garanties que l’endemà passat no caigui un mur en un indret que no s’havia revisat perquè no es considerava «crític».

El famós Pla de Rodalies és un pla d’apedaçaments, i el problema és que tota la roba està esfilagarsada. Quan es posa un pedaç en un costat apareixen tres estrips en un altre.

Caldria començar per un extrem i acabar per l’altre, de Port-bou a Riba-Roja, de Puigcerdà a Ulldecona, de La Pobla de Segur a Sants, i examinar amb lupa tots els aspectes de la infraestructura: murs, trinxeres, talussos, desguassos, proximitat d’arbres, rails, travesses, catenàries, cables, i, per descomptat, tots i cadascun dels trens que hi circulen i que tendeixen a enganxar el pantògraf o a patir incendis.

I per fer això caldrien bastants més milions dels previstos al Pla de Rodalies. Caldria aturar el funcionament de les línies mentre s’examinen, es programen les inversions necessàries per corregir i prevenir, i s’executen. I, és clar, caldria fornir els itineraris de centenars d’autobusos per prestar el servei alternatiu.

Algú pensa que Adif/Renfe gastarà els diners necessaris per aquest plantejament?

I si s’esdevingués el miracle, quants segles pensem que trigaria a executar-lo? A veure: Quants mesos ha estat tallada la via per les obres dins els 422 metres del túnel de Roda de Berà? A quina velocitat avança la instal·lació del tercer carril a la línia de Vilafranca?

Si no s’engega un pla radical, que repari la xarxa més de pressa del que s’espatlla tota sola, el més probable és que en el futur immediat hi hagi més «incidents», com en diuen ells, que ens acabin la paciència, però amb paciència esgotada i tot, poques alternatives tindrem.

Tal dia com avui de fa 50 anys...

Tal dia com avui de fa cinquanta anys (24/1/1976)...

– Amb la presència de Henry Kissinger a Madrid se signava el Tractat d’Amistat i Cooperació entre Espanya i Estats Units, que donava continuïtat a les bases militars nord-americanes en territori espanyol i establia per al 1979 la desnuclearització de la base de Rota per al 1979, en la que havia insistit la part espanyola. Segons un dels funcionaris arribats des de Washington, per aquella data els míssils amb caps nuclears estarien tant perfeccionats que les bases en terra tindrien poca importància. Kissinger va dir als periodistes que l’Estat espanyol rebria més compensacions econòmiques si en lloc del tractat bilateral articulés la seva cooperació atlàntica sent membre de l’OTAN.

– En un moment en què eren vigents les lleis franquistes però s’havia afluixat molt la repressió, el ministre d’Informació i Turisme, Martín Gamero, assistia a Barcelona a la festa anual dels periodistes per la seva patronímica, i escoltava com el president de l’Associació de la Premsa (precedent de l’actual col·legi professional), Llorenç Gomis, li demanava «la possibilitat de moure’ns en un clima de comprensió i tolerància, que per descomptat apreciem, sinó també en el un marc legal en què trobin reconeixement i cabuda els drets humans i les garanties cíviques tal com es contenen en les declaracions universals de drets i en concordança amb les pràctiques habituals dels països a la comunitat dels quals aspirem a integrar-nos».

– S’informava que Veneçuela havia executat la nacionalització de les companyies petrolíferes. Els empresaris veneçolans es mostraven preocupats perquè desapareixerien les inversions que realitzaven els expropiats, mentre que l’esquerra s’escandalitzava pels mil milions de dòlars en indemnitzacions acordades.