La religió de l’eclipsi

(Avís: aquest article va ser escrit i publicat abans de l’Històric Esdeveniment)

A Catalunya hi ha dues menes de persones: les que perden el seny i el cul per l’eclipsi i les que no. Les primeres s’han apoderat de l’agenda informativa. Avui hi ha tanta expectació pel fenomen astronòmic com el mes passat per la final del Mundial de Futbol que va jugar mig Barça. Amb una gran diferència: abans de començar el partit la incògnita sobre el resultat era total, i fins que l’àrbitre no va xiular el final ningú no va estar segur de res. En canvi l’eclipsi és d’una previsibilitat absoluta. Tothom sap què és, com funciona, en què consisteix, que s’hi veu i que s’hi deixa de veure. La incertesa és propera a zero; només la meteorologia és capaç d’introduir un cert neguit que minva a cada telenotícies.

Gràcies al bombardeig informatiu molts dels que no en tenien ni idea han gaudit l’ocasió d’aprendre com els eclipsis han interferit en guerres i han alterat la història, o el fet que van salvar la vida de Hank Morgan, el ianqui del segle XIX perdut a la cort del rei Artús segons Mark Twain, i de Tintin, Haddock i Tornasol a punt de cremar a la pira d’El temple del sol, d’Hergé. Gràcies, Sol, gràcies, Lluna, gràcies, òrbites concertades!

Els catalans que es neguen a cedir la seva capacitat de raciocini a la febrada no saben on amagar-se, però es consola la certesa que serà breu. Dimecres, passat el gran moment, centenars de milers, potser milions, de catalans es faran la mateixa pregunta: sí, ja l’hem vist, i què? Arribaran a casa, posaran la tele i allà contemplaran l’ocultació a tota pantalla amb una mida i un detall impossibles de copsar en viu i en directe, perquè el diàmetre aparent del sol és la meitat del dit petit amb el braç estirat i la imatge que veurem des del sofà en alta resolució procedirà d’un bon teleobjectiu, o d’un telescopi. Tant se val: hauran participat en una gran cerimònia col·lectiva, i això estimula no se quantes hormones de la satisfacció. Tots junts dient: Oh, es fa fosc! Oh, s’ha fet de nit! Oh, torna a fer-se clar! I els de les ulleres comentant la dimensió de la mossegada. No em diran que no s’assembla a una celebració religiosa, que ofereix com a principal recompensa el fet mateix d’haver-hi participat, un «jo hi era» de màxima ingenuïtat. Res de tot això no motiva els indiferents, perquè en una societat de pensament més o menys lliure tota religió de masses anima l’aparició dels ateus actius, que la neguen i la desqualifiquen, i dels agnòstics, definits per algú com uns ateus que no volen ofendre.

(Article publicat a Regió7 l’11/8/2026)

Per l’eclipsi, tots a Collbaix?

En el moment de màxima intensitat de l’eclipsi fastuós, des de Manresa el sol estarà situat a 4,5 graus d’altura sobre l’horitzó. Això son tres dits amb el braç estirat. Per tant, qui vulgui gaudir de l’espectacle no només s’ha de procurar unes ulleres homologades per no deixar-hi la retina, sinó que ha de buscar un punt d’observació lliure d’obstacles en la direcció Oest-Nord-Oest. Un punt elevat, sense muntanyes ni edificis més alts al davant. Perquè els 4,5 graus no es calculen sobre l’horitzó realment visible sinó sobre l’horitzó imaginari d’una plana infinita; per entendre’ns, si en lloc d’una successió de turons, a l’Oest de Manresa hi hagués la mar salada.

He demanat propostes a un xat de ximpleria artificial i entre altres suggeriments m’ha dit de pujar a Collbaix. Els ho prometo. El que no m’ha explicat és com baixar després sense perill, tenint en compte que s’haurà fet de nit. Atès que la ruta forma part de l’Anella Verda, se m’acut que l’Ajuntament hi podria col·laborar amb un servei de guies. En tot cas, si us hi apunteu més us val portar llanternes o assegurar-vos que la del mòbil té prou potència (i bateria). No aneu sols i activeu el geolocalitzador. Però si no teniu ganes de fer cames, hi ha punts prou elevats, i amb vista oberta en la direcció que interessa, per la banda de la Balconada, on Vila-Closes i els seus amics pintors anaven a veure, valorar i aplaudir el capvespre.

Ara bé: i si aquell vespre està tapat? Aquesta és la gran pregunta i la gran angoixa per a milers de persones que han trobat en la fastuosa meravella mundial un entreteniment per omplir els dies pesats de l’Agost canicular. Si a sant Bartomeu li ve de gust enviar-nos núvols encara que haguem portat ous a santa Clara, o si qui ens fa la guitza és el mateix Zeus, «acumulador dels núvols» segons l’Odissea, els qui hagin fet un munt de quilòmetres per experimentar una «vivència irrepetible» es quedaran amb un pam de nas. Val més que resem a qui toca i no ofenguem a qui no toca.

L’estadística diu que un 12 d’agost el temps a Catalunya és habitualment assolellat, però la meteorologia és la ciència de les excepcions i els imprevistos. Les dades apunten a entre un 75 i un 80 per cent de probabilitat de visió neta i feliç de l’eclipsi, però fins el cent per cent hi ha un prou marge per a què una mica d’inquietud sigui legítima. Cal respondre des d’ara mateix la pregunta: si s’ennuvola, què farem? Destorb programat, disgust evitat.

(Article publicat el 9/8/2026)

Torrada d’estiuejant al forn solar

Ja són un tòpic els avis que es lleven d’hora i planten tovalloles i cadires a primera línia de la platja perquè la resta de la família no hagi de quedar-se deu files enrere quan arribi amb els para-sols, les neveres, els flotadors, les cremes i la mainada, fet que acostuma a succeir en hores que incompleixen el savi consell del dermatòleg Joan Ramon Garcés, segons el qual és molt mala idea exposar-se al sol quan la nostra ombra és més curta que la nostra altura. L’interès de la fórmula resideix en el fet que es pot aplicar qualsevol setmana de l’any: a l’hivern tota la jornada serà inofensiva, mentre que a l’estiu caldrà que ens tapem o ens amaguem una gran part de les hores de llum. La nostra ombra és tan o més llarga que la nostra altura quan el sol s’eleva menys de 45 graus sobre l’horitzó, i això passa durant tot el dia de finals de setembre a mitjans de març, mentre que la resta de l’any és més curta al centre del dia; més hores més com més a prop de sant Joan. Aquesta setmana, per exemple, el període de precaució va de les onze del matí a les cinc de la tarda, i de dotze a quatre els raigs ultraviolats fan festa major. Però és justament en aquest horari que les platges s’omplen de gom a gom, i no es pensin que tenir les onades a tocar fa que el sol cremi menys, sinó que més aviat la mica de fresca que envia l’aigua ens fa abaixar la guàrdia. De fet, alguna consciència tenim d’estar desafiant els avisos de la mare Natura quan ens afanyem a desplegar els para-sols damunt els nostres caps o a llogar tendals. No té gaire sentit triar les hores més assolellades justament per amagar-se’n; si aquesta és la idea, val més quedar-se a casa o plantar la gandula en una pineda i escoltar el rec-rec de les cigales –o les Quatre estacions de Vivaldi als auriculars. Entre els millors plaers de l’estiu a la costa hi ha el de ficar-se a la mar en calma quan tot just comença a clarejar i veure sortir el sol des d’aquesta posició. Nedar una estona, estirar-se després a la sorra per rebre els raigs encara inofensius, i marxar quan comença a arribar la marabunta. O al revés: anar-hi quan tothom en torna i gaudir del capvespre permetent que la mar infinita neutralitzi els efectes acumulats de l’escalfament global sobre el nostre cos en general i la pell en particular. Després ens podem quedar unes quantes hores a la platja solitària mentre la massa dels qui s’hi han escaldufat al migdia proven inútilment de dormir en la nit xafogosa.

(Article publicat a Regió7 el 6/8/2026)

La religió dels arbres intocables

A les històries d’Astèrix el Gal, Ideafix, el gosset minúscul del voluminós Obèlix, estima els arbres i ataca ferotgement els soldats romans que els maltracten. En això els catalans ens assemblem al simpàtic animaló: santifiquem els arbres, en volem veure a pertot arreu, maleïm les places dures i les avingudes desèrtiques i ens delim per viure en carrers ben arbrats, encara que les branques ens tapin la visió de la casa del davant –que tampoc és gran cosa. Naturalment, construïm les segones residències a les pinedes tot i saber (perquè ho sabem) que si arriba un incendi forestal no en quedarà pedra sobre pedra. Tenint en compte aquests antecedents, no és estrany que en una enquesta la meitat dels consultats es pronunciïn en contra de «reduir la massa forestal tallant arbres per millorar la gestió dels incendis». En fòrums digitals la rèplica sol ser aquesta: «que netegin els boscos i no caldrà tallar-los». La nostàlgia per uns temps passats que la majoria no hem viscut alimenta la idea d’uns boscos nets com una patena perquè sortia a compte treballar-los. Per cert, que des de sempre una de les maneres de treure’n rendiment era tallant una part dels arbres i venent-los a les serradores; no només s’obtenien diners sinó que l’esclarida ajudada a créixer la resta –fins que també els tallessin. No sé què diria el simpàtic Ideafix si veia els cavalls arrossegant els troncs boscos avall fins els camins, i si li vindria un cobriment davant l’espectacle, avui turístic, de la baixada dels troncs Segre avall.

Per guanyar temps, he demanat a un xatbot les dades sobre l’evolució de la superfície arbrada de Catalunya. Ras i curt: en un segle pràcticament s’ha duplicat. Fa cent anys hi havia 0,74 milions d’hectàrees de bosc, mentre que avui són 1,3 milions. La gran expansió es dona entre 1950 i 1990, amb la transformació de les feines agrícoles que implica l’abandonament dels terrenys més difícils i la seva colonització per uns pins de creixement ràpid i bigarrat. Molts boscos «moderns» encara mostren les restes de les antigues feixes sota els matolls. No pot ser casual que els grans incendis comencessin al final d’aquell cicle expansiu, a partir dels anys vuitanta. La multiplicació del bosc ha estat desordenada, i per evitar que aquesta característica afavoreixi els grans incendis cal posar-li la mena d’ordre que millor s’adigui a l’objectiu d’evitar-los. Amb racionalitat científica i sense prevencions quasi religioses de «noli me tangere».

(Article publicat a Regió7 el 4/8/2026)

Psicòleg, ofici de futur en un país de depressius i ansiosos

Un 19% dels catalans majors de 15 anys confessa alguna grau de depressió, mentre que un 20% declara algun nivell d’ansietat. Són dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya, ESCA, segons la qual només un 30% dels enquestats es considera en possessió d’un «benestar emocional alt», mentre que un 60% l’avalua com a «mitjà» i el 10% restant com a «baix». Amb aquestes dades sobre la taula, no és estrany que la Fundació Universitària del Bages es plantegi incorporar el grau de Psicologia a la seva oferta.

La FUB va apostar en el seu moment per una especialitat amb bona sortida com la fisioteràpia, tant útil en temps de febre esportiva i mals hàbits gestuals que generen contractures i lesions. Ara va per la psicologia, que ve a ser la fisioteràpia de l’ànima lesionada o contracturada pels accidents de la vida i per les limitacions intrínseques de la persona humana, llançada a aquest món incomprensible sense manual d’instruccions emocional.

Temps era temps, els mals de l’ànima els guarien els xamans de la tribu o els sacerdots de la parròquia: sovint les angúnies vitals se suavitzaven amb una bona conversa que no deixava de recordar tot allò que el de Dalt espera de nosaltres. Saber-se en el recte camí de la salvació és reconfortant. Però ara ja quasi no es fan capellans i els pocs que queden no els anem a veure. Si no són ells, qui ens il·lumina quan es desferma el temporal de les grans incerteses? Els garlaires de TikTok? Els xatbots inhumans? Necessitem la llu d’un fars de solvència contrastada: els psicòlegs.

La preocupació social pel benestar emocional no para de créixer. Per exemple: si en altre temps una catàstrofe mobilitzava bàsicament metges, infermers i ambulàncies, ara és força habitual la presència a peu de drama de psicòlegs disposats a oferir suport a les persones traumatitzades. Els ferits cap a l’hospital, i els il·lesos a rebre el suport dels que saben escoltar i dir la paraula justa.

Perquè aquesta és la bona: el principal instrument del psicòleg és la paraula. No vol dir que pronunciï conjurs màgics que tot ho curen, sinó que el diàleg entre el terapeuta i el pacient pot arribar fins i tot a provocar canvis reals dins la plasticitat dels circuïts neuronals.

Gent famosa que ha passat moments molt baixos no paren de recomanar-ho: deseu la vergonya i busqueu ajuda terapèutica. S’entén que d’un professional seriós, graduat i col·legiat, no d’algú que es penja l’etiqueta per la cara. Ja m’entenen.

(Article publicat a Regió7 l’1/8/2026)

El veritable escàndol de les proves PISA

El desgavell de les proves PISA s’integra en la disfunció general de la cosa pública, però com que això ja ho sabem, voldria cridar l’atenció sobre un altre aspecte de l’escàndol: les xifres que l’han motivat. Catalunya queda fora de l’informe PISA perquè el percentatge d’alumnes exclosos, sobre els seleccionats, supera el 23%, quan el màxim tolerat és del 5%. I com s’arriba a aquest 23%? Doncs, bàsicament, per una acumulació de nois i noies amb problemes «cognitius, conductuals o emocionals». Dic acumulació perquè estem parlant d’un de cada cinc estudiants de la promoció analitzada. Això és el que indiquen les dades. Anem a repassar-les.

Vegem el procés: una empresa contractada per l’OCDE rep la llista de tots els centres espanyols i en fa una selecció buscant equilibri i varietat. Els centres triats envien el cens d’alumnes i l’OCDE n’extreu una mostra aleatòria per fer les proves. Amb la llista a les mans, el centre té la possibilitat d’excloure alguns alumnes, per motius raonables. I aquí és on el conjunt de centres ha exclòs, entre uns i altres, un 23,3% de la mostra.

La mostra era de 2.545 estudiants, el total d’exclosos han sigut 591, i d’aquests 493 ho han estat perquè presentaven alguna mena de discapacitat cognitiva, emocional o conductual. La xifra de 493 equival a un 19,4% de la mostra; si aquesta està ben feta, implica que un 19,4% d’estudiants de darrer curs d’ESO mostra problemes cognitius, emocionals o de conducta que els fan poc aptes perquè la OCDE els avaluï. Un de cada cinc. És una xifra per posar-se a tremolar. S’imaginen el repte que deu ser intentar ensenyar matemàtiques, llengua o valors cívics en una aula d’adolescents on una cinquena part experimenta aquesta mena de dificultats? No és estrany que els professors s’estressin, es cremin i es revoltin.

Al Parlament s’exigeixen compareixences i es reclamen comissions d’investigació per convertir la relliscada en un espectacle, mentre els diferents sectors de la comunitat educativa demanen explicacions i decapitacions, en aquest ordre o en el contrari, tot cridant «jo no he sigut». Però potser diputats, buròcrates, directors, professors i famílies farien ben fet de preguntar-se com pot ser que un de cada cinc nois i noies a punt d’acabar la secundària obligatòria pateixi aquestes discapacitats. Estem exagerant o ha arribat a l’edat laboral una generació amb una proporció excessiva de disfuncionals?

(Article publicat a Regió7 el 30/7/2026)

L’aigua de l’aixeta de Manresa

A la façana d’un edifici del servei d’aigües de París hi ha unes aixetes per complir l’obra de misericòrdia que ordena sadollar a l’assedegat. El curiós és que una de les fonts raja aigua amb gas. No és el cas del conjunt d’aixetes que s’ofereixen al vianant a l’avinguda Universitària, al peu de les escales de la FUB, que només dispensen aigua ordinària i no es pot dir que es formi una cua d’usuaris. I no és que els manresans no ens hidratem; és que l’experiència històrica amb el líquid que les canonades ens porten fins a casa és només regularment satisfactòria. Entenguem-nos: és digne d’admiració del fet mateix que movent una maneta tinguem tanta aigua com vulguem. A la donzella de la cançó, que anava a la font a buscar un cantiret d’aigua, l’actual comoditat li semblaria cosa de bruixes (i un problema, perquè es quedaria sense excusa per festejar amb el fill del moliner, que li feia la mitja rialla). Aquesta és la part satisfactòria. La que ens ha fet arrufar el nas al llarg dels anys són les característiques organolèptiques: el gust i/o la olor. Vaig fer-ne esment en un article, ja fa uns anys, i l’admirat i enyorat Josep Alabern, director del servei, em va renyar amablement. Deia, com havia dit a tothom que li retreia el mateix, que si n’omples una gerra i la poses a la nevera, al cap de poques hores s’ha evaporat el clor. Però no és el clor el que m’ha molestat moltes vegades, sinó la ferum com de verdet de bassa, que augmentada per la temperatura de l’escalfador impregnava el bany després de la dutxa matinal. Darrerament s’han pres mesures per corregir aquest inconvenient, i el cert és que les els meus receptors gustatius i olfactius ho han agraït. Perquè fa molts anys que aquest servidor, entre cervesa i cervesa, beu aigua de l’aixeta per fer-se passar la set. L’envasada la reservo per al cafè i les infusions, on convé la màxima neutralitat. I és des d’aquesta experiència que entenc la dada publicada per aquest diari, segons la qual formo part d’una veritable minoria: només un de cada vuit manresans fa com jo. La resta contribueix amb entusiasme a omplir el contenidor groc, el dels envasos de plàstic. A París no passa. Darrerament Aigües de Manresa ha posat un para-sol a la potabilitzadora per destorbar la proliferació d’algues, i a mi em sembla que s’ha notat. Si van fent millores perceptibles, el nombre de bevedors s’anirà incrementant, però no esperin que sigui de cop: són molts anys de mala fama.

(Article publicat a Regió7 el 28/7/2026)

Desendollar HAL avui

El 1872 Samuel Butler va publicar la novel·la Erewhon, anagrama de nowhere, enlloc, en la que utilitza la descripció d’un país imaginari per criticar la societat victoriana. Una característica de l’indret és que no hi ha màquines, ja que els habitants han decidit desfer-se’n pel temor que desenvolupin intel·ligència pròpia i acabin esclavitzant la humanitat. Una hipòtesi tant pessimista és justifica per la suma de la revolució industrial, que llavors progressava a tota velocitat, i les investigacions de Darwin sobre l’evolució de les espècies per selecció natural. Si funciona en la biologia, per què no en la tecnologia? Recordem-ho: estem parlant de 1872, és a dir, 127 anys abans de l’estrena de Matrix.

No hi ha destrucció preventiva però si desconnexió agònica de la màquina diabòlica a la pel·lícula 2001: Una odissea de l’espai (1968), dirigida per Stanley Kubrick i escrita per Artur C. Clark. En ella presenciem com l’ordinador HAL 9000 actua pel seu compte i comença a eliminar els tripulants de la nau espacial que, el teoria, només hauria d’ajudar a governar. En una seqüència notable, l’únic supervivent aconsegueix desconnectar un rere l’altre els pannells del servidor. Més que per la suposada mística d’uns monòlits extraterrestres, la pel·lícula és recordada pel capteniment de HAL, capaç d’anar molt més enllà de les funcions establertes pels seus programadors humans.

Aquesta setmana s’ha conegut un cas inquietant d’IA massa intel·ligent. Un sistema en desenvolupament a OpenIA va decidir pel seu compte que certes respostes serien més fàcils d’aconseguir si violava la seguretat d’un altre sistema, com un hacker qualsevol. Talment l’estudiant que entra a l’ordinador del professor per saber les preguntes de l’examen. No cal dir que OpenIA s’ha afanyat a llançar missatges de tranquil·litat, informant que només era una prova i que la fallada ajudarà a millorar la seguretat. Només faltaria.

Al l’autor cibernètic de la malifeta no el van programar perquè es comportés com un pirata, però aquesta mena d’IA es caracteritza per la seva capacitat d’aprendre sense mestre, devorant i assimilant tot el que es pot trobar a internet. I la xarxa és plena de moralitats dubtoses i d’incitacions a tirar pel dret, perquè fer-ho funciona. Ha estat només, diuen, un incident aïllat, però ens permet entrar en el terreny de la distopia: i si l’excepció es converteix en regla abans que ens n’adonem? Llavors, qui desendollarà HAL?

(Article publicat a Regió7 el 25/7/2026) 

«La roja» i la Catalunya espanyola

Ja havia lliurat l’article de dimarts quan van començar la festa madrilenya en honor a la selecció espanyola de futbol que venia de guanyar el campionat mundial. Per tant no vaig ser a temps d’expressar la sorpresa en llegir la frase «Reyes del mundo» a l’autocar i a la gran pantalla de l’escenari de la plaça de Cibeles. Si aquesta colla són els reis del món, per què van ser ells els que van anar a visitar el rei d’Espanya a la Zarzuela, una estona abans, i no al revés? Tot i que, de fet, Felip VI ja havia admès la seva inferioritat jeràrquica quan va fer mans i mànigues per ser admès entre els jugadors eufòrics al centre de l’estadi novaiorquès, amb la copa i les medalles.

Entre la nit de diumenge a tota Espanya i la tarda de dilluns a Madrid, milions d’aficionats van sortir al carrer per celebrar la gesta de «la roja», i això inclou Catalunya. No només la metropolitana: a Manresa hi va haver alegria a la Farola i botzines als carrers durant una llarga estona. Catalans amb el cor bategant i esclatant per la selecció espanyola. Gabriel Rufián va afanyar-se a piular que era per la nodrida presència de seleccionats del Barça. Error. Els carrers s’haurien omplert encara que només en fossin un o dos. A les esplanades de les pantalles gegants les samarretes i les banderes eren bàsicament espanyoles. Hi ha milions de ciutadans de Catalunya que senten com a pròpies les victòries esportives espanyoles i parlen de «selecció nacional», no de «selecció estatal». I això és així perquè més de la meitat de Catalunya és nacionalment espanyola, al marge de com s’expressi després a les urnes.

Segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, que depèn de la Generalitat, un 42,5% dels ciutadans se senten tant catalans com espanyols, i un 12,4%, només espanyols o més espanyols que catalans. La suma dels qui assumeixen normalment la pertinença hispànica, en igualtat o superioritat a la catalana, és doncs del 54,9%. Afegim-hi que un altre 25,8% se sent «més català que espanyol», el que implica una certa porció d’espanyolitat. Únicament un 17,6% se sent «només català».

Aquest és el país realment existent. Un país on 47,4% té el castellà com a llengua pròpia i un altre 7,4% el combina amb el català. Total: 54,8%. Menysprear aquesta realitat, dir que han arribat a l’espanyolitat seguint els jugadors del Barça seleccionats, és la mena d’error de percepció que condueix a decisions esbiaixades.

(Article publicat a Regió7 el 23/7/2026)

Han guanyat perquè són molt bons, o són molt bons perquè han guanyat?

Com que la coherència és una virtut, mentre els altres tres diaris editats a Barcelona dedicaven tota o gairebé tota la portada de dilluns a la conquesta espanyola del Mundial de futbol, la del molt independentista El Punt Avui parlava de les llistes d’espera de la dependència. Una diferència que saltava a la vista per contrast amb el «Bicampions del món» de La Vanguardia, l’«Espanya guanya» de l’Ara o l’entusiasmat «El món es rendeix a Espanya» d’El Periódico. Era una jornada periodística de monotema hiperbòlic, buscant al diccionari de sinònims els adjectius més grandiloqüents. No era pas qüestió de contradir l’exaltació dels qui van passar bona part de la matinada cridant a cor a les places o donant voltes pels carrers tot fent sonar els clàxons fins que el cor els va dir prou. No era només el dia de celebrar la gran victòria, sinó de proclamar que s’acabava de viure una gesta per als annals de l’esport, una batalla exemplar en la que una tropa d’herois perfectament conjuntats per un seleccionador clarivident van passar com una piconadora sobre un finalista desorientat que no aconseguia lligar tres passades seguides. Als barcelonistes els sabia una mica de greu per en Messi, el pobre, que és com de la família i va acabar amb els ulls humits; però a la selecció hi havia vuit jugadors del Barça, sis dels quals van tenir minuts en el partit, inclòs el golejador, així que la balança, per als cors blaugranes, estava clarament decantada. I des d’aquesta identificació tot eren elogis, sense opció al dubte o a la crítica. La victòria és la demostració incontestable que tot s’ha fet ben fet, i d’aquesta manera s’excusa el detall que, contra una Argentina poruga i reculada, que no s’acostava a la porteria contrària ni per equivocació, a la selecció espanyola li costés gairebé dues hores obrir la llauna. Una mica més i el campionat es decideix a la loteria dels penals, que els carrega el diable. I en tal cas, si la moneda hagués caigut per la banda argentina, la premsa de Buenos Aires hauria escrit que els seus havien jugat com els déus i els espanyols l’havien vist quadrada.

(Article publicat a Regió7 el 21/7/2025)

Estiu sense canyes? Au, vinga!

La manresana Claustre Ribera, de 91 anys, deia fa poc a Regió7 que «de petita no teníem neveres ni aires condicionats a les cases, i tampoc aigua freda per beure. Jo vaig créixer així i hi estic acostumada». Ara té aire condicionat però no l’engega perquè li fa venir mal de coll, com a moltes altres persones; va passant amb el ventilador i la consigna de «tot tancat» fins que a la nit, poc o molt, refresca.

Una cosa s’ha de dir: aquesta setmana, a Manresa, no hi ha hagut cap matinada que no hagi proporcionat algunes hores respirables. Excepte una nit que es va quedar en 20 graus, les mínimes s’han situat en els 18 graus. Ja els agradaria aquest registre a la gent de Barcelona que han encadenat nits tòrrides, d’aquelles en les que no es baixa dels 25 graus. I a més a més, la humitat marítima. Pobra gent.

Tanca-ho tot i no surtis: és una bona recepta si te la pots administrar, però no és el cas de tothom. Hi ha persones que treballen i han d’anar amunt i avall sigui matí, migdia o tarda. Quan els registres dels termòmetres homologats anoten 41 graus (els de propaganda, amb el seu alarmisme, van més amunt) veure passar un rider, amb la caixa-motxilla a l’esquena, per l’asfalt de l’avinguda reescalfada, fa una mica d’angúnia.

Potser aquests homes poden dir el mateix que la Claustre: que hi estan acostumats. O potser no tenen cap altra opció. «Per força els pengen», diu la dita, amb una variant: «per força van en galeres». O en patinet. Abans de demanar que ens portin un litre de gelat a casa, pensem que el món es divideix entre els que dubten entre ventilador de sostre i aerotèrmia, i els que voldrien entretenir-se amb aquesta mena de dilemes.

A l’època en que es bustiaven milers de diaris per les cases, un repartidor que es trepitjava tota la ciutat, fos gener o juliol, em confessava: «m’han dit que per aguantar la calor no he de beure aigua freda sinó cafè calent, com fan al Marroc, però jo no puc, ho sento, no m’entra». Es veu que la beguda calenta fa suar i la suor, en evaporar-se, refreda l’organisme. Amb una condició: que el dia no sigui xafogós, perquè llavors la suor no s’evapora i quedes fastigosament amarat.

L’ABC de la calor que divulga la Generalitat recomana evitar el sol directe, abaixar les persianes de dia i aixecar-les de nit, ingerir molta aigua i evitar les begudes alcohòliques. La cervesa ho és. Però si no ens atipem de canyes a l’estiu, quan ho hem de fer? Per Nadal?

(Article publicat a Regió7 l’11/7/2026)

És un error eliminar peatges?

Salvador Illa s’ha preguntat al Parlament si va ser «un error» eliminar els peatges de les autopistes, i des de Manresa hem pensat: de quines autopistes? No pas de les nostres, les que fem servir per comunicar-nos amb la conurbació metropolitana, que continuen sent de pagament; amb descomptes diversos que poden ser totals en alguns trams i situacions, és veritat, però les cabines i les barreres són allà. Les autopistes de les que van aixecar els peatges són de l’Estat, i la nostra, la C-16, és de la Generalitat, igual que la carretera alternativa i col·lapsada, la C-55. Els qui paguen a la primera no per això deixen de pagar la segona amb els impostos que en financen el manteniment i la futura ampliació; aquesta és una de les grans injustícies del sistema i una de les raons per les que es reclamava la gratuïtat general.

Ara resulta que l’AP-7, la gran via que comunica les àrees més poblades de Catalunya, és un escenari continuat d’embussos, accidents i trams de paviment desmanegat. I se’n dona la culpa a l’aixecament dels peatges. Com si abans no es formessin caravanes a les hores punta i els caps de setmana del bon temps. Fem-nos la pregunta: si tornessin les barreres, quina seria la resposta dels camioners que ens fan tanta nosa? ¿Pagarien, i no hi hauríem guanyat res, o se n’anirien per carreteres secundàries? Esperem que no triessin la segona opció, perquè la revolta dels pobles afectats pel sobtat increment del trànsit pesat seria immediata.

Entre polítics, enginyers i opinadors en general, hi ha desenes de propostes en circulació. Una de molt comentada és la vinyeta, taxa anual que permetria usar les vies d’alta capacitat. Objecció: pagaria el mateix el que circula molt i el que circula poc. Per evitar-ho es proposa un sistema de lectors de matrícules per saber quants quilòmetres recorre cadascú, i facturar en proporció: peatges sense cabines. Ja ens explicaran el que decideixen, si és que arriben a alguna conclusió.

S’encari com s’encari, al final del debat sempre apareix una crisi de les infraestructures que compartim amb part d’Europa. Som més, ens movem més, i no invertim el necessari per atrapar la dinàmica de creixement. I a sobre, una part important d’usuaris de l’AP-7 són turistes que gaudeixen de franc del que paguem amb els nostres impostos: heus aquí un argument a favor del peatge, la vinyeta o el que sigui. Com en tantes coses, no hi ha res gratis: o la factura la paga qui genera la despesa, o la paguem entre tots. Així de senzill.

(Article publicat a Regió7 el 14/7/2026)

El bosc es crema però les platges són plenes

«Quan fou mort el combregaren», diu la dita catalana. Significa que el remei arriba quan el mal ja està fet. En la tradició catòlica que els agonitzants rebien el sagrament de la comunió com a passaport per agilitzar l’entrada al cel, però si el capellà trigava gaire o el malalt s’afanyava a morir-se, ja no s’hi era a temps. A veure si quan els boscos catalans siguin morts els confortaran amb el sagrament de la prevenció, que tothom coneix però ningú no l’hi administra.

«Confutatis maledictis, flammis acribus addictis», es canta al Dies Irae de la mozartiana Missa de Rèquiem: «confosos els maleïts, lliurats a les flames abrusadores». No caldrà esperar al «dia de la ira» en què l’omnipotència divina «reduirà el món a cendres com van anunciar David i la Sibil·la»; ja ens ho farem nosaltres solets, per descura, arrogància i individualisme. No pas per ignorància, perquè tots sabem el que passa i pot passar.

Ho sabem des de fa molt. L’octubre de 1980 es va declarar un incendi a l’oest del Bages que va cremar més de cinc mil hectàrees. Va ser l’extensió més gran a la comarca en dècades, però no va trigar gaire a superar-se: parlant només dels que han fet mal al Bages, podem esmentar el de Rocafort el 1985, els de Jorba i Castellfollit el 1986, o els grans desastres de 1994 i 1998, tots ells de més de cinc mil hectàrees. El mapa acumulatiu de zones calcinades a la comarca és aclaparador.

Cal reconèixer i valorar que els bombers s’han posat les piles en aquestes dècades i ara cauen sobre els focs amb la consigna de matar-los abans que es facin grans, tot i que la meteorologia i el terreny sovint no hi ajuden. Però una altra dita afirma que els incendis forestals s’apaguen a l’hivern, és a dir, que el millor remei és la gestió orientada a modificar les condicions que afavoreixen el dany. La massa forestal no para de créixer, els propietaris no troben rendibilitat en tenir-ne cura, i l’administració sempre dona la sensació d’anar per darrera dels fets. Quan es posa proactiva elabora de plans a desenvolupar en terminis massa llargs.

Hi ha focs que destrueixen cases i empreses, però la major part de la superfície afectada és simplement bosc. La imatge produeix molta tristesa, però quantes butxaques toca? Sabem prou bé que les platges es continuaran omplint de turistes low cost encara que els turons veïns passin del verd al gris d’un any per l’altre. El bosc no dona i als munyidors de la gran mamella no els importa.

(Article publicat a Regió7 el 9/7/2026)

Els manresans som pobrets però benparidets

El diccionari de sinònims dona aquests per a l’expressió «ben parida»: boníssima, d’allò que no hi ha, de conya, de primera, de traca i mocador, divertida, extraordinària, fabulosa, fantàstica, fascinant, genial, magnífica, que fa goig, collonuda, espatarrant, ben feta, bonica, bufona, ferma, llampant, vistosa, maca (col·loquial). Segons l’eslògan municipal, Manresa és tot això i encara més, perquè és... «+benparida»! Què és ser més bo que boníssim/a? Se’ns acaba el diccionari i tot just som al primer paràgraf.

Manresa és de cine, va com una moto, s’enlaira com un coet i és, en resum, la repanotxa en patinet. Llàstima que també sigui pobra. Perquè Manresa, benvolguts lectors, és pobra. No tant com qualsevol barri pobre del tercer món, però més que la mitjana catalana. Si la pobresa és un terme relatiu (se n’és en relació a un estàndard definit per l’entorn) Manresa ho és a Catalunya, ja que ocupa el lloc 807 de 948 municipis catalans en l’índex socioeconòmic territorial. I dins de la ciutat pobra, els barris pobres són els que estan pensant: l’Antic i el de Valldaura.

«Pobret i alegret» es titula una nadala tradicional que conté aquesta estrofa: «Sóc pobre i no envejo la vida del ric, perquè me la passo molt més divertit. Jo passo la vida sense mals de cap. Jo canto i m’alegro quan Jesús és nat.» Doncs quan s’apropi Nadal es podria manresanitzar: «Soc pobre i no envejo la vida del ric, perquè el manresà és molt més ben parit». Però que els pobres passin la vida sense maldecaps, no m’ho empasso.

Rodalies s’enrojola - Han repintat de colors vermellosos la façana de l’estació del Nord de Manresa. És la d’Adif, on paren els trens de Renfe quan tenen a bé circular. La tria del color és ben lògica: amb el servei que presten s’han de posar necessàriament vermells de vergonya.

Tour - Dec ser aprensiu de mena, però quan veig una arribada de cursa ciclista com la d’ahir a la collada de Tosses, amb els corredors en fila índia per un passadís estret entre els aficionats que treien braços, pancartes i banderes, sempre pateixo perquè un excés d’entusiasme, o una empenta sense voler des de la fila del darrera, els faci anar tots per terra.

Dieta - La dieta mediterrània contribueix al benestar emocional, segons un estudi. Al preu que van les verdures, la fruita, el peix i l’oli d’oliva, el benestar material és el necessari punt de partida.

(Article publicat a Regió7 el 7/7/2026)

A Sánchez el fregiran els seus ineptes

Una conspiració que deixa rastres a cabassos és una porqueria de conspiració. Encara més quan l’objectiu són organitzacions que no es mamen el dit, com la Unitat Central Operativa, la famosa UCO de la Guàrdia Civil, que és insistent, persistent, sistemàtica, incansable, orgullosa i corporativa. Si la UCO et posa en la diana de les seves indagacions, ja cal que ho tinguis tot ben lligat i el sac no tingui ni un sol fil per estirar. Una llibreta on has estat apuntant totes les reunions i entrevistes conspiratives és el fil més espectacular que pot trobar un investigador, i amb estirar-lo pacientment n’hi ha prou per despullar qualsevol trama. S’ha de ser d’una extrema ineptitud conspiradora per deixar constància negre sobre blanc d’un inventari exhaustiu d’ocultacions. Ineptitud o deslleialtat, si l’objecte del registre és utilitzar-lo en el futur com amenaça: «està tot apuntat, més val que no em traeixis». Quan permets que aquest document caigui en mans de la UCO, la ineptitud és inqüestionable. Com ho és la de les llumeneres que van decidir llogar una Mata Hari de pela amb deu ni més ni menys que per neutralitzar les causes contra Pedro Sánchez i família. El gran pecat de l’encara president és haver-se refiat de la colla del Peugeot que el 2017 van acompanyar-lo a fer la volta a Espanya per recuperar el poder dins del PSOE, i els va recompensar per la seva lleialtat sense fixar-se gaire ni en la capacitat ni en l’honradesa. Tots per un, un per tots, junts fins la banqueta dels acusats.

Contra tot - Com informa avui aquest diari, Xavier Capelles és un manresà instal·lat a Vic que al llarg dels anys ha transitat de la ultradreta espanyolista a Aliança Catalana, passant per diverses i variades etiquetes. Quin deu ser el seu pensament autèntic? Per saber-ho li hem mirat el compte a X, on es presenta així: «En rebel·lió contra els Benestars dels Estats. Cal una reestructuració integral de la política per salvar Catalunya. La partitocràcia mata suaument». I en un tuit fixat a dalt de tot, afegeix (majúscules seves): «Entre l’ESTAT ESPANYOL que ens considera el seu traster i un tros de Castella i entre els PARTITOCRÀTICS PROCESSISTES i happyflowers del mambo que no tenen escrúpols en estafar al poble que pretenen salvar, la Catalunya mil·lenària està a la UCI. #SalvemCatalunya. Salvem el futur». Més que d’una ideologia, estem en presència d’una mentalitat. Força estesa, per cert. 

(Article publicat a Regió7 el 4/7/2026)

La Paneque ens pren el pel amb els semidirectes de Manresa. Prou, no?

La periodista d'El Periódico pregunta a la consellera Sílvia Paneque: "En Manresa se plantean semidirectos para mucho más adelante y se reclama que un servicio que ya existió en el pasado pueda recuperarse antes."

I la consellera respon: "Cuando no podemos ofrecer determinados servicios, como también ocurre con Tortosa, que también se reivindica mucho porque existen las vías y la gente lo pide, el problema es la falta de material rodante. A partir de 2027 deben llegar los nuevos trenes y, además, traeremos algunos trenes que se están retirando de otros servicios de Rodalies. Y luego nos faltan maquinistas. Tenemos que formar más y también incorporar más interventores para incrementar esos servicios y esas frecuencias."

No té res a veure! La manca de trens no és el problema, es tracta de modificar una mica els horaris dels trens que ja circulen! Ens pren el pel i es queda tant ampla!

Trens a Manresa: lents com els cargols i endarrere com els crancs

Quan estudiava a la universitat de Bellaterra, fa més de cinquanta anys (perill, batalleta!), gairebé sempre hi anava amb la Renfe des de Manresa. Havia de fixar-me en quin tren agafava, perquè alguns no s’aturaven a l’estació de Cerdanyola, d’on sortia el bus gratuït cap a les facultats. Només ho feien els «tramvies», els que paraven a totes les estacions; els altres, els semidirectes, se’n saltaven una pila. Estaven pensats per als usuaris de Manresa, Terrassa i Sabadell que tenien pressa per arribar a Barcelona.

Si això era possible fa cinquanta anys, per què no ho és ara? El traçat de les vies és el mateix, i si bé hi ha alguna estació més, també n’hi ha alguna de menys (s’han tancat les dels Comtals, Castellgalí, Olesa, Torrebonica i Castellarnau). De fet, fins l’abril del 2022 van circular trens directes, amb molt poques parades, que trigaven una hora fins a Barcelona, però els van suprimir pretextant unes obres del corredor mediterrani en una altra part del país. L’any següent la Generalitat deia que potser es restablirien el 2025. No tant sols no va ser així, sinó que ara la consellera Sílvia Paneque ha presentat un pla que envia la tornada dels semidirectes manresans... a l’any 2040. Increïble.

Fa de mal saber si des de la Generalitat ens prenen el pèl o és que no en saben més. Per vist que aquest és el govern de la gestió, el que més gestionen són plans per al futur remot, però una feina tan senzilla com organitzar els horaris dels trens per resoldre problemes immediats es veu que escapa a la seva capacitat.

Els vots dels nets - Feijóo acusa el govern de buscar votants per al PSOE facilitant la nacionalitat a descendents d’espanyols amb l’anomenada «llei de nets». A banda que no fa tant el PP havia proposat el mateix, què li fa pensar a Feijóo que aquestes persones votarien socialista?

Piscines - Els manresans fugen als pobles de la comarca buscant piscines. ¿I si a l’estiu l’Ajuntament de Manresa instal·lés piscines provisionals, envoltades de cobertes vegetals, a Sant Domènec, a la Porxada, i a tantes altres places, cruïlles, zones verdes i rotondes prou espaioses com pugui trobar?

L’aire condicionat dels pobres. Així vaig sentir que anomenaven una bossa plena de glaçons penjada davant de les pales d’un ventilador. Cal posar un plat a sota per recollir l’aigua i vigilar amb els fils elèctrics: no els agrada la mullena.

(Article publicat a Regió7 el 2/7/2026)

Fregits per la calorada (els pobres més que els rics)

L’any 1968 Joan Manuel Serrat va publicar Per Sant Joan, cançó que evocava la cerca infantil de fustes per a la foguera del seu carrer. Començava així: «Un vespre quan l’estiu obria els ulls / per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans, / on vam aprendre a córrer, / damunt un pam de sorra / s’alçava una foguera per Sant Joan».

Temps era temps, que diria el mateix noi del Poble Sec, l’estiu obria el ulls per Sant Joan: aquell 1968 la temperatura mitjana del mes de juny a la seva Barcelona, va ser de 20,4 graus, i la mitjana de les mínimes, de 17 graus. Dies agradables, nits de bon dormir. Aquest 2026, en el que portem de mes, la mitjana s’ha situat en els 26 graus, i aquells 20 graus ara corresponen al mes de maig. Per Sant Joan l’estiu no obre els ulls, sinó que està ben despert, obsequiant-nos amb nits massa tòrrides per fer fogueres i dies caniculars. Comença abans, acaba més tard, rebenta els termòmetres amb insistència i persistència, i s’ha detectat que afecta més els barris i les llars de rendes baixes.

Simples constatacions estadístiques? No s’ho pensin. El grup assegurador europeu Allianz ha elaborat un estudi segons el qual, si l’escalfament progressa al ritme dels darrers anys, d’aquí al 2030 els efectes negatius de la calorada en la productivitat tindran un cost econòmic alarmant. Qui sap si es compensarà amb l’efecte positiu en el sector dels aires condicionats, on el camp per córrer és enorme: la penetració a Europa és del 19%, contra un 90% als Estats Units.

L’aire condicionat refreda l’interior dels edificis pel sistema d’expulsar l’escalfor cap a l’exterior. Vas pel carrer i et tomba una bafarada asfixiant: senyal que has passat davant d’un intercanviador situat en planta baixa. Aquests aparells són emissors públics de calor, i per fer-ho consumeixen energia, que encara prové en gran part de cremar combustibles fòssils, de manera que escalfa el planeta.

Els aires condicionats agreugen en general el problema que alleugen en particular, però el que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible: a certes temperatures no es pot treballar, ni estudiar, ni res, i la gent es posa malalta. La pobresa energètica que perjudica la salut dels pobres a l’hivern per manca de calefacció, també ho fa l’estiu per manca de refrigeració en habitatges mal preparats. Això sí: el consell que busquem refugis climàtics és curull de bones intencions. 

(Article publicat a Regio7 el 30/6/2025)

I si tots els immigrants fessin vaga al mateix temps?

Fa anys vaig llegir aquest consell en un llibre d’èxit mundial: «per aconseguir que li facin cas, dramatitzi la seva exposició». L’exemple que posava era més aviat casolà: No digui al veí que està tip de la seva música alta, digui-li «a la meva mare li molesta». Ja se sap que les mares són sagrades i encara més als Estats Units, país d’origen d’aquell llibre.

Dramatitzi. Què podrien fer els immigrants per aconseguir que se’ls escolti i capgirar la tendència creixent a veure’ls com criatures malèfiques, portadores de la pesta negra i culpables del descens de la productivitat i la crisi de l’habitatge? Dramatitzar. Com? Se m’acut una manera: amb una vaga general d’estrangers.

No hauria de ser llarga: amb tres o quatre dies n’hi hauria prou per fer-se notar. Tampoc no caldria que fos una convocatòria reglamentària, que podria trobar obstacles legals; es pot seguir l’exemple de Lloret de Mar, on la majoria de policies locals de guàrdia van agafar la baixa de cop un cap de setmana i l’Ajuntament va haver de recórrer a seguretat privada per protegir la mateixa comandància mentre els Mossos d’Esquadra patrullaven els carrers de la vila.

S’imaginen que tots, absolutament tots, els treballadors estrangers truquen un dilluns qualsevol al seu patró per dir-li que no es troben bé? I que els tallers, bars, botigues i altres negocis regits per forans no aixequen la persiana per la mateixa raó? Facin amb la ment una volta pel seu barri, i vagin imaginant. A la fleca/cafeteria hi ha una cua inacabable perquè només treballa l’encarregada. Se li acaben les baguets i el paqui és tancat. Després un missatge avisa que allò que van comprar per internet arribarà tard per manca de repartidors. De sobte l’electricitat flaqueja, i la ràdio informa que els equips tècnics de la companyia estan en quadre. Dinar al restaurant? El responsable diu que només plats freds o precuinats industrials al microones, perquè la cuina està deserta. L’escala del bloc no s’ha escombrat ni fregat, i el de l’ascensor no arregla l’avaria perquè sense ajudant està desbordat. Al súper hi ha lleixes buides perquè el camió no ha vingut i a la fruiteria no hi ha verdura fresca. A més a més, els nacionals comencen a faltar a la feina perquè han de suplir la cuidadora dels avis.

Poden anar completant el quadre. De cada aspecte de la nostra més o ments confortable vida diària, preguntin-se quina part es deu als estrangers, i què passaria si desapareguessin de sobte.

(Article publicat a Regió7 el 27/6/2026)

La IA prendrà la feina al discjòquei, però no al llauner

Fa anys, en un programa de ràdio van preguntar-me per les complexitats de l’ofici periodístic, i vaig respondre que la professió realment admirable era la de llauner (a casa sempre n’havíem dit així; el diccionari admet fontaner i lampista, però fontaner és un manlleu del castellà i lampista, del francès). El llauner és digne d’admiració per la seva capacitat de resoldre certa mena de problemes petits en aparença però capaços de trasbalsar-nos la vida, i aquesta habilitat els converteix en reietons que manen i ordenen, davant els quals no tenim altre remei que inclinar-nos i retre’ls compliment. Un bon llauner, o un llauner simplement correcte, té feina assegurada i no li discutiran gaire els honoraris. I tanmateix no hi ha cua d’adolescents per formar-se en aquestes habilitats. Potser tenen por de no ser feliços, de no sentir-se prou realitzats i de sumar-se a l’exèrcit del malestar emocional. El president de la patronal Pimec, Antoni Cañete, ha explicat que a Catalunya «falten 14.000 instal·ladors elèctrics, i quan es posen en marxa cursos per a aquesta especialitat s’hi apunten molt poques persones, en contrast amb el que passa si se’n fa un per fer de discjòquei». Atenció, joves: aviat la feina de discjòquei la farà una intel·ligència artificial, però la canonada que ens inunda el pis l’haurà d’arreglar un llauner, i li pagarem el que ens demani.

Nogueras té una idea - Com que als debats d’actualitat política al Congrés dels Diputats mai no es diu res de nou, Miriam Nogueras ha decidit trencar l’avorriment amb una nova proposta: que Sánchez presenti la dimissió per tal que el Congrés investeixi algú altre; un unicorn daurat i volador que sigui del gust, al mateix temps, del PSOE, Sumar, Junts, ERC, PNB, Bildu, etc. O de Junts, PP i Vox. Se’ls acut algun nom que compleixi unes condicions tan exigents? Complicat, oi?, encara més si la idea és que esgoti la legislatura fins l’estiu que ve. De vegades ses senyories diuen coses per no callar.

Nit de trons - A Catalunya hi ha quatre menes de persones: els que tiren petards com bombes per la revetlla de Sant Joan, els que pensen que per una nit no passa res, els que creuen que en fan un gra massa, i els que petarien els trons a determinat orifici dels alegres tronadors.