Ha passat discretament l’1 d’octubre, amb els dos grans partits independentistes vetllant les armes dels respectius congressos. Junts ha de decidir l’essència i ERC s’hi juga la supervivència. En el setè aniversari del referèndum el tema ja no és la virtualitat de la república sinó la probabilitat del finançament singular, que no serà un fet si la pressió en contra de l’opinió espanyola és massa intensa.
Justament aquest 1 d’octubre s’ha divulgat l’enquesta de Gesop en la que s’ha preguntat pel tema al conjunt dels espanyols, amb una resposta contundent: per cada enquestat que aprova la idea n’hi ha tres que s’hi mostren en contra. Discrepen vivament d’un pacte que en realitat no coneixen, però del que estan convençuts que perjudicaria la resta de l’Estat. Ara bé: la desconfiança es redueix notablement quan se’ls proposa estendre el model a totes les comunitats. És cert que un 38% respon que ni així no s’ho empassen, però un 48% s’hi posen bé. D’aquestes dades se’n pot extreure una conclusió molt preocupant: que el problema radica en l’adjectiu «singular», i no sembla que es resolgui amb el benintencionat afegitó de «solidari».
Per què és preocupant aquesta conclusió? Perquè apunta a un carreró sense sortida. A la resta del territori, qualsevol tractament singularitzat de Catalunya és veu com una amenaça. El consideren perjudicial abans de mirar-ne els detalls, i això és més o menys així des que Francisco de Quevedo, demagog brillant, intoxicava contra els catalans per la negativa a pagar les guerres dels Àustries. Només acceptaran que prenguem cafè si és «cafè per a tothom» i se’n serveix tota la taula. Però el catalanisme, no només l’independentista, se sent incòmode, decebut i fins i tot ofès si es qüestiona la singularitat. Fa seva la popular definició: «ni millors ni pitjors; diferents». No són els diners, és el reconeixement. I aquí la topada és absoluta.