(Per si se'l van perdre, aquest és l'article del Regió7 de dissabte passat)
Fa tres setmanes vaig publicar l’article «Manresa va com una moto» a partir del discurs optimista que va pronunciar l’alcalde Marc Aloy a la gala dels Premis Regió7. Avui podem fer un salt de magnitud i dir que «Manresa va com un coet» a la vista del pressupost municipal presentat per la coalició de govern i que es vota dijous.
Un pressupost històric, que creix globalment un 16% i un 75% en el capítol d’inversions, empeny grans projectes i aposta per la creació d’habitatge. I pels busos elèctrics. Què més vols?
Confortat per la notícia, vaig ficar-me al llit somrient i cantussejant els Goigs de la Llum, però un cop adormit vaig tenir un somni ben estrany. Se’m va aparèixer l’escriptor Josep Pla preguntant: «escolti, tot això qui ho paga?». Em vaig despertar sobresaltat i ansiós per respondre la pregunta de l’irònic empordanès. Ja sé que ell la va formular a Nova York, sorprès per la lluminària nocturna de Manhattan, però vaig entendre que el meu subconscient m’ordenava traslladar-la a el pressupost de les meravelles.
Així que vaig posar-me la bata gruixuda (les nits ja són fredes) i em vaig plantar a l’ordinador disposat a navegar fins aclarir la incògnita. No va ser difícil. Al web de l’Ajuntament vaig trobar un document divulgatiu de les grans xifres pressupostàries, i amb l’ajuda d’un full de càlcul vaig escatir la resposta.
És ben senzilla: El pressupost del rècord el pagarem bàsicament els manresans. Com el d’aquest any. Segons com t’ho miris, més que el d’aquest any. En matèria de pressupostos està tot inventat.
Segons el document divulgatiu, si es compleixen les previsions, els impostos directes, indirectes, taxes i preus públics sumaran un 59,5% del pressupost del 2025. En el d’enguany suposen un 60%. Pràcticament el mateix.
Però si hi sumem els préstecs, que al capdavall es pagaran amb els impostos dels anys a venir, la xifra arriba al 70%, quan enguany era del 66%.
Per tant, ja tenim la resposta: els manresans, comptant-hi tant els d’avui com els de demà, pagarem set de cada deu euros del pressupost municipal més voluminós de la història de la ciutat. Esperem que sigui a fi de bé, i que al final de l’exercici arribem a la conclusió que ha valgut la pena, fins i tot si no ens ho van demanar.
Al capdavall, volem presumir de ciutat, i ja coneixen la dita: qui vol presumir ha de patir. O pagar.