Segons el tòpic, als catalans ens defineixen el seny i un cert tarannà. Substituint les paraules per les corresponents definicions, podem dir que la «ponderació mental» i una certa «manera de procedir» són trets del nostre caràcter. Els qui van presenciar el debat al Congrés sobre el finançament singular tenen dret a preguntar-se si Catalunya pateix un greu dèficit de seny, i si el tarannà del país són les urpades i mossegades pròpies de les bèsties en zel.
Gabrien Rufián va acusar Junts de tenir una actitud «miserable» i d’actuar com uns «amos de la finca» que menyspreen els masovers, mentre el juntaire Josep Maria Cruset va titllar el republicà de «pinxo de barra de bar» després d’acusar ERC de «pagafantas». A la bancada popular lamentaven no tenir unes galledes de crispetes per gaudir d’un espectacle tant favorable als seus interessos, i els socialistes es posaven les mans al cap. Sánchez ja ha dit que no espera res de cap dels dos socis independentistes fins després dels respectius congressos.
La baralla per exhibir la bandera més gran ja va portar l’Estatut del 2005 més enllà del que sabien que podien digerir tant el PP com el PSOE –i el PSC dels capitans. L’exhibició de patriotismes també va intervenir en les diferents etapes del Procés, impulsant-lo fins superar de molt les pròpies forces. Les decisions pendulars del 25 i 26 d’octubre del 2017 es poden explicar per la mateixa dinàmica d’hormones de pubertat. Ara, quan tots accepten buscar peixos per al cove mentre es van guarint les ferides, les guerres tribals impedeixen treure el millor rendiment possible d’uns diputats determinants.
Tarannà de buscabregues en lloc de laboriositat? Rauxa permanent en lloc de seny fiable? Potser és que els tòpics són erronis. O potser, més probablement, només expressen una part de la realitat catalana.