És del tot incomprensible que els implicats en la trama Koldo no prenguessin nota de la freqüència amb què tot s’acaba sabent sap. Que ignoressin la dita sobre atrapar abans un mentider que un coix; potser no sempre, però sí prou vegades per considerar-ho una amenaça ben real.
És cert que no sabem l’abast del que desconeixem, i sota el mantell peninsular deu haver-hi oceans de porqueria sense emergir a la superfície informativa ni a la judicial, però tenim notícia i referència de prou casos descoberts per saber que jugar amb foc és comprar números per a la rifa de les cremades. I tanmateix, aquesta colla es va posar a fer malabarismes amb torxes enceses; per a més inri, en una matèria tant sensible com els subministraments escassos en el més cru de la pandèmia de covid.
Els investigadors policials i els jutges instructors van pescar les ensacades de José Luís Roldan, les branques corcades de l’arbre dels Pujol, els favors de cert alcalde de Sabadell, les irregularitats dels ERE andalusos, o el complex edifici de la trama Gürtel, que li va costar la presidència a Mariano Rajoy. En aquest darrer cas, les indagacions es van dur a terme mentre el partit investigat estava en possessió del govern i de tots els seus ressorts.
Si tenir els ministeris de l’Interior i de Justícia, i magistrats d’un biaix ideològic semblant, no va evitar la caiguda del PP, què feia pensar al ministre José Luis Ábalos i als aconseguidors Koldo García i Víctor de Aldama que ells se’n sortirien impunement? Que els seus tiberis no deixarien un rastre de molles de pa? Que ningú no passaria la pinta espessa pels seus actes, fins destriar-ne les imprudències?
La sensació d’impunitat de qui aconsegueix escalar en un entorn protegit és una mala consellera, perquè convida a la temeritat. Ser llest de veritat no consisteix en ficar la ma a la caixa sinó en fer-ho sense deixar-ne cap rastre. Pagar xalets i creuar whatsapps no respon a la definició.