Persistir en l'error per avarícia (els antics construïen als turons)

Roma es va construir als turons: Palatí, Avertí, Capitolí, Celi, Quirinal, Viminal i Esquilí. Barcelona va néixer en un turó, el mont Tàber. Manresa va començar la seva història al Puig Cardener i es va ampliar cap al Puig Mercadal. Per fundar Tarraco els romans tenien terres planes de sobres, però van triar una muntanyeta, on avui s’alça la catedral. 

Els antics no tenien conferències hidrogràfiques però sí memòria històrica, transmesa de generació en generació, que formava un corpus de bones pràctiques adquirit a còpia d’errors i patacades; una de les lliçons compartides per diferents cultures era que construir a la vora dels rius era inconvenient i perillós. Inconvenient, perquè sovint hi havia aiguamolls i, en tot cas, valia més dedicar a l’agricultura la terra propera al curs d’aigua. Perillós, perquè de tant el tant el riu sortia de mare i no era el mateix si negava un camp que si s’enduia una casa.

Com és que hem oblidat aquestes lliçons dels nostres avantpassats i ens hem dedicat a construir en zones inundables? Per què oblidem tant fàcilment experiències tant recents com la del 1957 a la «riuà» de València, quan l’aigua va negar nombrosos barris però va respectar la zona de la catedral, edificada en l’àrea urbana més antiga? Només l’avarícia del negoci fàcil explica la insistència en l’error catastròfic.

El dimarts de la por

Per a molts europeus, i diria que per a una majoria de catalans, avui és el dimarts de la por. Avui els Estats Units voten qui ja de ser-ne president a partir del mes de gener i durant quatre anys, i existeix el temor fonamentat que el mecanisme electoral doni la victòria a Donald Trump, aquest personatge que converteix el caigut Errejón en un infant trapella.

Però si la victòria de Trump fa por, encara en fa més, molta més, que la meitat dels votants d’Estats Units considerin normal i desitjable donar la presidència a un personatge d’aquestes característiques, algú que amb els seus estirabots, la seva grolleria, la seva violència verbal que atia la física, la seva manca de respecte als mecanismes democràtics, els seus casos judicials, el seu ús dels diners per tapar acusacions d’abús sexual, etcètera, hauria d’estar fora d’un sistema pensat per triar entre els dos millors, com la final de la Champions. Que Trump sigui un d’ells és un demèrit considerable per a la societat nord-americana.

Una societat on la meitat de la gent adora aquest personatge és una amenaça per al món, encara que ells estiguin convençuts de ser la personificació de la bondat, la virtut i la justícia, «una nació sota Déu», com afirma el Jurament de Lleialtat que es recita a les escoles i en molts actes públics.

Fa prop d’un segle Hitler feia por, però més n’hauria d’haver fet que tants milions d’alemanys estiguessin disposats a donar-li suport amb entusiasme i altres milions consideressin que, al capdavall, no era una idea tant dolenta. Sense aquesta identificació popular el monstre no hauria arribat al poder. Allà on tenim la sort de celebrar-ne, les eleccions ens deixen sense excuses.

L’amenaça trumpista: una pel·lícula de por just després de Halloween. Les escenes culminants les veurem de matinada, com toca. I ves que no deixi el final penjat, obert a una seqüela.