(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte a Regió7)
La lluita lliure en piscina de fang que practiquen els líders polítics a Madrid, amb els suport inestimable de la màquina judicial i la mediàtica hiperbòlica, fa venir ganes de decidir que «ja s’ho faran». Com els ha anat a recordat Miquel Roca a domicili, si fa set anys ells estaven preocupats pel que passava a Catalunya, ara des d’aquí obrim ulls com taronges quan mirem cap allà. La màquina d’esbudellar-se que uns i altres (uns més que altres: siguem justos) han posat en marxa contrasta amb la pau i la tranquil·litat que es respira a la política catalana, amb un Govern de la Generalitat que obté la millor nota dels darrers anys i un president amb índexs màxims d’aprovació i mínims de rebuig, potser perquè els qui podrien desgastar-lo estan enfeinats amb les seves pròpies cabòries.
Per això m’entren ganes de desconnectar de la política madrilenya i deixar que l’algoritme amable de la papallona em saludi cada matí amb imatges de muntanyes nevades, cascades a la selva, llunes de sang a Yellowstone i efectes nocturns de boira del Xavi Serrano als Trullols. Començar així el dia és força més reconfortant que posar-se en marxa amb les neurones contaminades per l’Aldama cantaire, el Lobato neuròtic, la Cuca Rottenmeier, els querellants sistemàtics, i tota la resta de la tropa capaç d’esgotar el bicarbonat de la farmàcia. Si us plau, cambrer, posi’m un cafè amb llet i uns vídeos de gatets que s’entrebanquen amb els cabdells de llana.
Llàstima que el «ja s’ho faran» sigui un consol enganyós, perquè aquesta colla «ens ho faran» tant si volem com si no. La seva batussa es projecta cap amunt i cap avall en l’escala institucional. Cap amunt empastifen la política europea amb la porqueria del tacticisme localista, i mira que cada dia en depenen coses més importants, d’Europa. Ja veuràs com mirarem a Brussel·les quan Trump s’hi posi de veritat. I cap avall, perquè a Madrid es prenen decisions molt importants que afecten Catalunya a tots nivells, de la Generalitat als ajuntaments. Entre altres qüestions, es decideix el grau d’autonomia real o, si es vol, l’estretor del dogal que marca els límits efectius de l’autogovern. Podem anar dient que «ja s’ho faran», però segons com s’ho facin, segons com es decanti la gran batussa, en pagarem amargues conseqüències. Per tant, ni que sigui amb el bicarbonat a ma, cal anar fent llambregades a la bassa dels cocodrils.