Per aquesta tarda hi ha convocada a Barcelona una manifestació contra el preu disparat dels lloguers i la dificultat per accedir a un habitatge digne, que és un dret constitucional.
Les manifestacions se solen organitzar per cridar l’atenció sobre un problema, però en aquest cas no caldria perquè tothom és conscient del problema: de les administracions al darrer dels ciutadans. Una altra cosa és que només li donin importància els que el pateixen directament: joves que volen emancipar-se, llogaters a punt de renovació del contracte. La massa de propietaris que conforma la majoria de la població no pateix la mateixa angoixa.
Potser per això l’habitatge no és al capdamunt en la llista de preocupacions que mostren les enquestes, segons les quals els ciutadans estem atabalats pel comportament dels polítics, la inseguretat, el nombre d’immigrants i les incerteses econòmiques. Però la consciència del problema existeix, tot i que la manifestació, si és un èxit de convocatòria, pot incrementar la percepció de la seva importància.
Les manifestacions també poden tenir per objectiu pressionar algú perquè adopti determinades solucions o es desdigui de determinat projecte. En aquest cas és necessari que els objectius siguin molt clars: què es demana exactament a qui. Es pot demanar exactament a la Generalitat que no autoritzi l’ampliació de l’aeroport, o a un govern central que concedeixi la independència a una colònia.
En el cas de la manifestació d’avui l’exigència el destinatari és difús perquè el poder de decisió també ho és. No només perquè les administracions actuants són diverses, sinó perquè el responsable últim de l’encariment de l’habitatge és allò que durant molt anys s’ha anomenat «el sistema»: el sistema econòmic vigent, amb la seva capacitat d’incidència política.
El sistema es justifica per les bondats del mercat com a regulador dels preus per la interacció entre oferta i demanda, però en molts àmbits el mecanisme ja no funciona. Hi ha demanda d’habitatge però no es crea oferta suficient per atendre-la, i quan quan ha passat el contrari, durant els booms immobiliaris, els preus tampoc no han baixat.
De vegades l’únic objecte d’una manifestació és esbravar una impotència. Però la d’avui, fins i tot per als assistents que no ho saben, és una manifestació contra «el sistema» i, per tant, una exigència de canviar-lo. O, al menys, que funcioni com se suposa que ho hauria de fer.