(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)
Ens pensem que som molt llestos però en realitat sabem ben poca cosa, i de la poca que sabem no en fem cas. Llavors la natura comet algun dels seus excessos (segons nosaltres; per a ella és pura normalitat) i ens agafa xiulant amb els pixats al ventre. Com al País Valencià.
Ens creiem molt savis perquè el telescopi Webb viatja en el temps per explorar els orígens de l’Univers i la física quàntica escorcolla els secrets més íntims de la matèria, però no podem precisar amb exactitud el dia d’un terratrèmol o la ruta i la intensitat d’una gota freda.
Surt en Mauri per la tele i confessa que no hi ha consens meteorològic per endevinar si un remolí de grans tempestes pujarà fins Catalunya o es quedarà a Andalusia. Llavors pensem que «ja ens avisaran», i no ens manquen raons per esperar-ho, ja que de cada cent euros que produïm, gairebé cinquanta els gasten els governs central, autonòmics i municipals. Qui gestiona una despesa tant considerable hauria de ser capaç de veure a venir les situacions de perill i informar-nos amb prestesa i eficàcia. Però massa sovint van tard i malament.
A la senyora Dana tant li fa si les sirenes d’alarma són competència de l’home del temps, del cap de protecció civil, del president autonòmic o del rector de la parròquia. La senyora Dana va fent la seva i aquest cop s’ha quedat ben descansada. En un dels pobles més afectats, la rierada va matar gent que havia sortit al carrer per retirar el cotxe; havien sentit campanes però no sabien que els campanars repicaven a misses dites, i quan algú va dir «compte que ve l’aigua», en realitat ja era allà.
Com que estem convençuts de saber-ne molt, no triguem a impartir lliçons sobre les causes profundes del desastre. L’escalfament global i els excessos urbanitzadors són assenyalats, probablement amb tota la raó, però ni València tota sola revertirà el canvi climàtic ni s’enderrocaran els milers d’habitatges construïts en zones inundables. Estarem de sort si de la desgràcia se n’extreuen lliçons realistes i s’apliquen.
Poc que sabem i no en fem cas: que llestos que som. Els governs tenen mitjans de sobres per anticipar les situacions de perill, però demostren una notable tendència a passar-se el dia fent migdiada a la figuera. Com que no ens en podem acabar de refiar, val més que busquem fonts alternatives d’informació seriosa (meteoròlegs sí, xarxes no) i estiguem sempre preparats per al pitjor, conscients de la nostra ignorància.