Aquest és el famós seny català?

Segons el tòpic, als catalans ens defineixen el seny i un cert tarannà. Substituint les paraules per les corresponents definicions, podem dir que la «ponderació mental» i una certa «manera de procedir» són trets del nostre caràcter. Els qui van presenciar el debat al Congrés sobre el finançament singular tenen dret a preguntar-se si Catalunya pateix un greu dèficit de seny, i si el tarannà del país són les urpades i mossegades pròpies de les bèsties en zel.

Gabrien Rufián va acusar Junts de tenir una actitud «miserable» i d’actuar com uns «amos de la finca» que menyspreen els masovers, mentre el juntaire Josep Maria Cruset va titllar el republicà de «pinxo de barra de bar» després d’acusar ERC de «pagafantas». A la bancada popular lamentaven no tenir unes galledes de crispetes per gaudir d’un espectacle tant favorable als seus interessos, i els socialistes es posaven les mans al cap. Sánchez ja ha dit que no espera res de cap dels dos socis independentistes fins després dels respectius congressos.

La baralla per exhibir la bandera més gran ja va portar l’Estatut del 2005 més enllà del que sabien que podien digerir tant el PP com el PSOE –i el PSC dels capitans. L’exhibició de patriotismes també va intervenir en les diferents etapes del Procés, impulsant-lo fins superar de molt les pròpies forces. Les decisions pendulars del 25 i 26 d’octubre del 2017 es poden explicar per la mateixa dinàmica d’hormones de pubertat. Ara, quan tots accepten buscar peixos per al cove mentre es van guarint les ferides, les guerres tribals impedeixen treure el millor rendiment possible d’uns diputats determinants.

Tarannà de buscabregues en lloc de laboriositat? Rauxa permanent en lloc de seny fiable? Potser és que els tòpics són erronis. O potser, més probablement, només expressen una part de la realitat catalana.

Quan no s'entén perquè els diputats voten com voten

Si pensessin en nosaltres i no només en ells i els seus partits, els diputats al Parlament i al Congrés votarien a favor d’allò que consideren bo per als ciutadans i en contra d’allò que troben dolent. Els de la majoria de govern farien objecció individual a les iniciatives incorrectes, i els de l’oposició usarien el vot per millorar les propostes de l’Executiu o per evitar que empitjorin. Però en lloc d’això els veiem preocupats, els uns, per no disgustar l’amo, i els altres, per desgastar el governant o per fer notar la seva capacitat de bloqueig i amenaçar amb el naufragi de la legislatura.

Bloquejar l’aprovació de l’objectiu de dèficit ens fa més rics a tots plegats? Forçar la pròrroga pressupostària dona més o menys diners a les comunitats autònomes i als ajuntaments, que són els que milloren o espatllen la qualitat de vida? Aquesta és la qüestió que m’haurien d’argumentar per convèncer-me. Però suposo que esperar-ho és massa ingenuïtat.

En alguns l’explicació del seu obstruccionisme, i no se n’amaguen, és que estan enfadats perquè no els fan moixaines o no es reconeix públicament la seva cabdal importància. i pensen que aquest reconeixement serà fonamental quan arribin les eleccions. «Hem demostrat que som imprescindibles», diran als seus votants habituals. I els funcionarà, perquè a tots ens agrada que «els nostres» guanyin batalles, de la mena que sigui. Però a quin preu? I qui l’haurà pagat?

Parlant de batalles i d’«els nostres», Oriol Junqueras va triar el teatre de la Passió d’Olesa per llançar la seva candidatura a la presidència d’ERC. L’escenari era sens dubte el lloc ideal per a l’esdeveniment. Si fem cas del seu relat, Junqueras, com Jesús, ha estat crucificat per una conxorxa de traïdors, ha mort (dimitit), pretén ressuscitar (al congrés de novembre) i tornar gloriós per judicar vius i morts (desinfectant abans de recosir). La seqüència està extreta del Credo de Nicea, professió de fe de l’Església Catòlica.