Si pensessin en nosaltres i no només en ells i els seus partits, els diputats al Parlament i al Congrés votarien a favor d’allò que consideren bo per als ciutadans i en contra d’allò que troben dolent. Els de la majoria de govern farien objecció individual a les iniciatives incorrectes, i els de l’oposició usarien el vot per millorar les propostes de l’Executiu o per evitar que empitjorin. Però en lloc d’això els veiem preocupats, els uns, per no disgustar l’amo, i els altres, per desgastar el governant o per fer notar la seva capacitat de bloqueig i amenaçar amb el naufragi de la legislatura.
Bloquejar l’aprovació de l’objectiu de dèficit ens fa més rics a tots plegats? Forçar la pròrroga pressupostària dona més o menys diners a les comunitats autònomes i als ajuntaments, que són els que milloren o espatllen la qualitat de vida? Aquesta és la qüestió que m’haurien d’argumentar per convèncer-me. Però suposo que esperar-ho és massa ingenuïtat.
En alguns l’explicació del seu obstruccionisme, i no se n’amaguen, és que estan enfadats perquè no els fan moixaines o no es reconeix públicament la seva cabdal importància. i pensen que aquest reconeixement serà fonamental quan arribin les eleccions. «Hem demostrat que som imprescindibles», diran als seus votants habituals. I els funcionarà, perquè a tots ens agrada que «els nostres» guanyin batalles, de la mena que sigui. Però a quin preu? I qui l’haurà pagat?
Parlant de batalles i d’«els nostres», Oriol Junqueras va triar el teatre de la Passió d’Olesa per llançar la seva candidatura a la presidència d’ERC. L’escenari era sens dubte el lloc ideal per a l’esdeveniment. Si fem cas del seu relat, Junqueras, com Jesús, ha estat crucificat per una conxorxa de traïdors, ha mort (dimitit), pretén ressuscitar (al congrés de novembre) i tornar gloriós per judicar vius i morts (desinfectant abans de recosir). La seqüència està extreta del Credo de Nicea, professió de fe de l’Església Catòlica.