El periodista i escriptor Joan Cañete Bayle reflexionava la setmana passada a El Periódico sobre la necessitat d’una «alfabetització periodística per a joves». Partia d’un informe de Save the Children segons el qual més de la meitat dels adolescents no sap identificar una notícia falsa, una dada alarmant que es vincula a una altra: tres de cada cinc s’informen bàsicament a les xarxes, on hi molta deixalla tòxica per cada mica d’alimentació saludable.
Per descomptat que és indispensable ensenyar els adolescents a consumir informació. Cal que sigui un contingut present a primària i a tota la secundària. De fet, convindria que fos transversal: no només les classes de llengua, sinó les de socials, naturals i matemàtiques haurien d’instruir els futurs ciutadans per identificar la mentida. I des de Sòcrates coneixem la manera de fer-ho: preguntar i preguntar-nos.
A les acaballes del batxillerat van explicar-me les cinc preguntes que ha de respondre una notícia: qui, què, quan, on i com. Si se sap el perquè, doncs millor. Però vaig haver d’esperar a la facultat de Periodisme per conèixer els cinc punts del «paradigma de Lasswell». Harold Dwight Lasswell va proposar el següent esquema per estudiar els processos de comunicació: «qui diu què, a qui, per quin canal i amb quins efectes» (hi ha qui afegeix «amb quines intencions», que és una dada menys objectiva). Si m’ho haguessin ensenyat molt abans hauria creat un hàbit de recepció crítica. Introduir-ho als nivells obligatoris del sistema educatiu generaria ciutadans més difícils d’engalipar.
Preguntem i preguntem-nos: «Això qui ho diu? I aquest, qui és? D’on ho ha tret? L’encerta sempre? Coneixem els seus interessos?» Ens hem acostumat a mirar les etiquetes dels productes envasats per saber-ne el percentatge de greix, però consumim informació a gavadals sense passar-la per cap mena de filtre, i això no és gens bo per a la salut. Ni per a la personal ni per a la col·lectiva.