(Per si se la van perdre, aquesta és la columna de dimarts passat a Regió7)
Chicago. He escoltat les cançons del musical Chicago en anglès a la pel·lícula de Rob Marshall, en català al Conservatori per Manresa Teatre Musical, i en castellà al Kursaal per la franquícia espanyola de la producció. També al Kursaal vaig veure fa uns dies l’òpera La Bohème, íntegrament en italià, l’idioma en el que Luigi Illica i Giuseppe Giacosa van escriure el llibret musicat per Giacomo Puccini. Uns subtítols sobre la boca escènica oferien la traducció, modernitat de la que no gaudien els aficionats de dècades enrere, tot i que igualment feien cua a la taquilla. Em pregunto perquè ens sembla necessari respectar l’idioma original en el gènere operístic i no en els musicals. És que la sonoritat de les paraules no forma part de la creació dels autors? O potser l’opció errònia és no traduir les òperes? Al capdavall, La Bohème va oferir una sola funció a Manresa i Chicago en va omplir set de seguides.
Narco. M’impressiona la història del menor de Manresa que viu acoquinat perquè va pispar droga per valor de cinc-cents euros i ara té por que li clavin una pallissa o alguna cosa pitjor. El grau d’inconsciència del protagonista és esfereïdor. Una cosa és haver caigut en la trampa de l’addicció i traficar per pagar-se la propera dosi i una altra pispar-la per pura diversió, per riure una estona amb els amics. Aquí fallen dos sentits: el del bé i el mal, i el del risc proporcional. Fixem-nos-hi: primer es queda un paquet que li ha caigut de la butxaca a un passatger de l’autobús, quan el correcte és tornar-li, i després, en veure que és droga, aprofita la primera ocasió per pispar-n’hi més. Com si fos un joc. Els qui li havien d’ensenyar els fonaments del seny han fallat. Hi ha uns marges de la societat en els que succeeixen aquests desastres.
Pujol. L’expresident ha dit que ell no hauria dissolt Convergència l’any 2016, i lliga aquella decisió del partit a la seva confessió, dos anys abans, d’haver amagat diners l’estranger. Diu: «Si algú havia de pagar per una cosa que no havia fet prou bé havia de ser jo i no CDC». No estic segur que fos només aquell anunci inesperat el que va enfonsar el vaixell al cap de dos anys. Més aviat va ser tota l’allau de notícies sobre finançament irregular, amb la xifra del tres per cent com un mem incorporat al llenguatge ordinari i amb l’espoli del Palau de la Música com a escàndol suprem. Un empatx impossible de pair per a molts electors.