Una més entre les moltes incògnites obertes pel resultat de les eleccions presidencials dels Estats Units és la fallada general de les enquestes. És cert que alguna va encertar el guanyador, però la majoria va apostar pel candidat erroni, i així ho mostraven les mitjanes.
Un cop eliminades les desviacions extremes, el cos central de les demoscòpies apostava a favor que Kamala Harris superés Donald Trump en vots populars per una diferència entre el 0,5% i el 2%. El que preocupava als analistes era si aquest avantatge seria suficient per compensar el biaix del sistema electoral, favorable als republicans.
L’atenció es focalitzava sobretot en un nombre reduït d’estats que podien caure cap a un costat o cap a l’altre. Cal recordar el mecanisme: el president no és elegit per vot directe, sinó per un «col·legi» de delegats dels estats, i a la majoria el més votat se'ls adjudica tots. Cap a on es decantarien els estats «oscil·lants»? Aquest era el tema. La victòria de Trump en delegats («vots electorals») es veia possible; en vots populars es descartava. I no s’hauria d’haver descartat, ja que va superar Harris per uns quants milions de vots.
Trump es va imposar amb més contundència de l’esperada en els grups de població que ja es consideraven seus, i va clavar notables mossegades en els grups adversos. A la vista d’aquests resultats, i mentre el món es dividia entre els que exultaven (els Putin, Netanyahu, Orban, Abascal) i els que tremolaven, les empreses de les enquestes fallides es preguntaven en què s’havien equivocat.
L’anàlisi necessitarà temps i dedicació, ja que s’apunten multitud de factors, com ara la dificultat de construir una mostra vàlida quan molta gent deixa d’agafar trucades de números desconeguts. Però quan els pronòstics fallen d’aquesta manera sol haver-hi un factor que es repeteix: un càlcul erroni de l’abast del vot amagat, que pot variar d’unes eleccions a unes altres.
Als electors se’ls demanava que triessin entre un home blanc, gran, groller, amb rampells autoritaris, carregat de sentències i processaments, en resum, un impresentable, i una dona de color, jove, enèrgica i molt més ajustada al políticament correcte. La segona anava guanyant a les enquestes. No es estrany, oi? Tanmateix, era mentida.
Molts dels partidaris de Trump només en valoren les virtuts i li perdonen els defectes, però estic convençut que existeix un sector a qui la figura li fa entre vergonya i basarda i tanmateix va decidir votar-lo per ideologia conservadora, perquè la seva economia ha empitjorat, i/o perquè no volen una presidenta dona, de color, part del «sistema» i compromesa amb una agenda «progressista» (per als paràmetres del país).
Quan aquests votants responien una enquesta la vergonya els impedia ser sincers, però a l’hora secreta de la votació van obeir el seu fur intern. A totes les enquestes hi ha respostes mentideres, i els enquestadors ho saben; aquest cop els cuiners dels instituts demoscòpics van errar en la correcció.