(Per si algú se l'ha perdut, aquest és l'article d'ahir a Regió7)
Falten dues setmanes exactes per a les eleccions a president dels Estats Units. Si els catalans hi poguéssim votar, és probable que l’afluència a les urnes superés la d’algunes autonòmiques, i no cal dir les europees.
Fa vint anys vaig escriure un editorial a favor del candidat demòcrata John Kerry, que s’enfrontava al republicà George W. Bush. Potser si els catalans hi haguéssim participat, Bush no hauria guanyat per una diferència de tres milions de vots.
Per què els catalans no hauríem de votar l’inquilí de la Casa Blanca? Oi que molts espanyols es creuen en el dret de decidir sobre Catalunya, amb l’argument que també els afecta? Doncs a la resta del planeta l’afecta, i molt, el que es decideix a Washington DF, però els estatunidencs consideren que el seu president l’han de triar ells i prou.
Europa està pendent del veredicte del 5 de novembre, que sabrem passada la mitjanit, com els guanyadors dels Oscar o la Super Bowl. L’extrema dreta, la dreta extrema i la dreta desacomplexada eleven oracions perquè torni Donald Trump, acordi amb Putin la rendició d’Ucraïna, escampi la doctrina de la puntada de peu al cul de l’immigrant i lideri la croada contra els suposats excessos del feminisme, l’ecologisme, el pacifisme i el wokisme en general. L’esquerra i el centre liberal aposten per Kamala Harris per tot el contrari. És una preferència estrictament defensiva.
Però un president demòcrata no és cap garantia. La història ens explica que la política exterior dels EUA es mou per la frase del britànic lord Palmerston: «No tenim aliats eterns ni enemics permanents.; els nostres interessos són eterns i permanents». El demòcrata Lyndon B. Johnson va signar la llei de Drets Civils mentre incrementava els bombardeigs i el desplegament de tropes al Vietnam.
Les enquestes apunten un lleuger avantatge de Harris, que tindria la victòria a l’abast si aquesta presidència es decidís com la francesa, sumant directament els vots. Però no funciona així, i el sistema indirecte de delegats al «col·legi electoral» presenta unes distorsions capaces de fer guanyar al segon i derrotar el primer. Ha passat diverses vegades. En la darrera, fa vuit anys, Donald Trump va ser president malgrat que Hillary Clinton el va superar en tres milions de vots. Un avantatge més gran del que aconseguiria Harris segons els darrers sondejos.
Ja cal que ens calcem.