(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de Regió7 de dimarts passat)
«Els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit». Aquesta frase no l’ha redactada el Sindicat de Llogateres, convocant de la manifestació de dissabte passat a Barcelona, ni l’Ada Colau, sinó que pertany a l’article 47 del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya, «norma institucional bàsica» de l’autogovern.
No diu que els poders públics han de «posar pedaços», «buscar excuses» o «lamentar-se», sinó que els fa l’encàrrec d’actuar quan l’habitatge no és accessible. Ara mateix no ho és per a la immensa majoria dels qui en busquen. Per tant, l’Estatut, norma bàsica, indica el que han de fer.
Han de generar sol edificable perquè s’hi construeixin cases i pisos. Si no en tenen, n’han de crear. Compra, permuta, requalificació. Carrers nous o barris nous. Les dictadures poden i les democràcies no poden? Quina mena de missatge és aquest?
Han de promoure habitatge públic i habitatge protegit. El segon pot ser d’iniciativa pública o privada. Si la privada no actua, ho ha de fer la pública. Quan manquen llits hospitalaris, els governs en creen. Quan manquen escoles, n’engeguen, encara que sigui en barracons. Però quan l’habitatge és un luxe per a les classes mitjanes, no van més enllà de prometre per a d’aquí a sis anys la meitat dels que calen només per a «lloguer social».
«Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret», diu l’article 26 de l’Estatut. No diu «una part», diu «les persones», totes.
I el Govern de l’Estat? També és un poder públic. Segons la Constitució, «tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret». Què estan esperant?
Però que Madrid no ens distregui. Segons l’Estatut, «correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria d’habitatge». Li toca arremangar-se.
I dit tot això, també s’ha de dir que el problema de fons és que la ma invisible del mercat no funciona. Quan el mercat no va, el «deixeu fer, deixeu passar» és inacceptable, i els governs i els parlaments, elegits pels ciutadans, han de prendre la iniciativa amb tota la contundència de que siguin capaços.