(Aquest és l'article de dijous passat a Regió7, amb l'únic canvi de substituir "dissabte" per "avui")
Oriol Junqueras sí o no, aquesta és la qüestió. Avui se celebra la «jornada electoral del 30è Congrés Nacional d’ERC». Es diu així perquè el congrés té dues fases. En la primera es voten els òrgans de direcció i en la segona, en una data posterior, es reuneix el plenari que debat i fixa la línia política a seguir.
És a dir, que primer trien el capità i la oficialitat de la nau, i després discuteixen cap a quins ports volen navegar. És una seqüència una mica sorprenent, perquè la lògica sembla aconsellar l’ordre contrari. Primer, decidir si el vaixell ha de travessar oceans tempestuosos o passejar turistes pel litoral en dies mar plana. I un cop presa aquesta decisió, buscar el capità més indicat pels seus coneixements, experiència i tracte.
Esquerra, i no només ella, opta per decidir abans el capità que el rumb. Aquest ordre fa inevitable que el debat sobre les persones assoleixi el màxim protagonisme, projectant la seva ombra sobre el debat ideològic, fins i tot si les diferents candidatures impliquen diferents propostes polítiques. Si la segona fase del congrés aprova resolucions contràries al que pensa la nova direcció, aquesta s’enfrontarà a un dilema important i el partit tindrà problemes.
Als que ens ho mirem des de fora només ens arriben els ecos del debat entre els col·lectius que fan costat a les tres candidatures finalistes després del tall dels avals: les d’Oriol Junqueras, Xavier Godàs i Helena Solà. Aquests ecos parlen d’atacar o defensar Junqueras. Segur que hi ha més temes en joc, però el que es transparenta és una mena de plebiscit sobre l’home que ha estat dirigint ERC durant tretze anys, i que per militància n’ha passat uns quants a la presó.
És veritat que els lectors preferim les històries personalitzades, perquè són més mengívoles que els debats d’idees. Però també és cert que Oriol Junqueras es personalitza sol amb la seva gran capacitat d’ocupar espai polític i mediàtic. Seva va ser la decisió de plegar per buscar un retorn entre aclamacions; si el congrés té aires de plebiscit és perquè ell ho ha impulsat.
Diuen que els plebiscits els carrega el diable. De Gaulle va dimitir el 1969, quan tenia majoria absoluta al parlament, perquè va perdre el referèndum d’una reforma administrativa. El de David Cameron el 2016 pretenia fer callar els defensors del Brexit i ja sabem què va passat. Oriol Junqueras n’ha convocat un sobre ell mateix. Avui es vota.