Roma es va construir als turons: Palatí, Avertí, Capitolí, Celi, Quirinal, Viminal i Esquilí. Barcelona va néixer en un turó, el mont Tàber. Manresa va començar la seva història al Puig Cardener i es va ampliar cap al Puig Mercadal. Per fundar Tarraco els romans tenien terres planes de sobres, però van triar una muntanyeta, on avui s’alça la catedral.
Els antics no tenien conferències hidrogràfiques però sí memòria històrica, transmesa de generació en generació, que formava un corpus de bones pràctiques adquirit a còpia d’errors i patacades; una de les lliçons compartides per diferents cultures era que construir a la vora dels rius era inconvenient i perillós. Inconvenient, perquè sovint hi havia aiguamolls i, en tot cas, valia més dedicar a l’agricultura la terra propera al curs d’aigua. Perillós, perquè de tant el tant el riu sortia de mare i no era el mateix si negava un camp que si s’enduia una casa.
Com és que hem oblidat aquestes lliçons dels nostres avantpassats i ens hem dedicat a construir en zones inundables? Per què oblidem tant fàcilment experiències tant recents com la del 1957 a la «riuà» de València, quan l’aigua va negar nombrosos barris però va respectar la zona de la catedral, edificada en l’àrea urbana més antiga? Només l’avarícia del negoci fàcil explica la insistència en l’error catastròfic.