Per a molts europeus, i diria que per a una majoria de catalans, avui és el dimarts de la por. Avui els Estats Units voten qui ja de ser-ne president a partir del mes de gener i durant quatre anys, i existeix el temor fonamentat que el mecanisme electoral doni la victòria a Donald Trump, aquest personatge que converteix el caigut Errejón en un infant trapella.
Però si la victòria de Trump fa por, encara en fa més, molta més, que la meitat dels votants d’Estats Units considerin normal i desitjable donar la presidència a un personatge d’aquestes característiques, algú que amb els seus estirabots, la seva grolleria, la seva violència verbal que atia la física, la seva manca de respecte als mecanismes democràtics, els seus casos judicials, el seu ús dels diners per tapar acusacions d’abús sexual, etcètera, hauria d’estar fora d’un sistema pensat per triar entre els dos millors, com la final de la Champions. Que Trump sigui un d’ells és un demèrit considerable per a la societat nord-americana.
Una societat on la meitat de la gent adora aquest personatge és una amenaça per al món, encara que ells estiguin convençuts de ser la personificació de la bondat, la virtut i la justícia, «una nació sota Déu», com afirma el Jurament de Lleialtat que es recita a les escoles i en molts actes públics.
Fa prop d’un segle Hitler feia por, però més n’hauria d’haver fet que tants milions d’alemanys estiguessin disposats a donar-li suport amb entusiasme i altres milions consideressin que, al capdavall, no era una idea tant dolenta. Sense aquesta identificació popular el monstre no hauria arribat al poder. Allà on tenim la sort de celebrar-ne, les eleccions ens deixen sense excuses.
L’amenaça trumpista: una pel·lícula de por just després de Halloween. Les escenes culminants les veurem de matinada, com toca. I ves que no deixi el final penjat, obert a una seqüela.