(Per si us el vau perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7)
El berguedà Xavier González-Costa (1967, autor de poesia, narrativa i teatre, actor i activista cultural) ha escrit una lletra passional i apassionada per al cant del 125è aniversari del Barça, i el sallentí Carles Casas (1958, compositor, director musical, setanta bandes sonores, mig centenar de discos publicats i gairebé tres mil concerts) li ha posat una música pensada com un creixent d’entusiasme que fa el cim als compassos finals, en els quals es repeteix el lema que dona títol a la composició, «L’escut al pit»: «Porto l'escut al pit. Em protegeix el cor. Porto l'escut al pit. El meu tresor». És musicalment més complexa que el celebrat Cant del Barça («Tot el camp és un clam»), i també la lletra és més exigent, perquè poques coses poden ser més senzilles i mengívoles que el conegut «Barça, Barça, Baaarça!». El públic sobirà que ha pres la decisió, en una eficaç seqüència de programes de TV3, s’ha deixat seduir per aquesta proposta, en la que no manquen frases com «batalles que hem vençut, batalles que hem lliurat» (girant l’ordre habitual), «cridarem als quatre vents amb llàgrimes d'orgull que som del Barça» o «som un sol crit, el tro seguint un llamp». Si l’himne oficial parla de germanor («una bandera ens agermana», «tots units fem força»), el cant que els ocupa vehicula una càrrega més èpica. Ja ens va avisar el poeta que els temps canviarien.
I un cop dit tot això, toca posar-li una pega, que són lliures de no compartir ni poc ni gens. És la següent: L’escut al pit és el que porten els jugadors del Barça quan es posen la samarreta de l’equipació, la que sigui: blaugrana, negra, groga o verd llimona. Quan fan un gol l’assenyalen, li donen copets, estiren la roba per exhibir-lo i petonejar-lo. Però aquest gest el fan per un igual els vailets que ham mamat llet blaugrana des d’infantils, els que han arribat crescuts, i les estrelles fitxades al mercat milionàri que s’obre dos cops l’any. I molts d’ells, el dia que són traspassats, fan exactament els mateixos gestos amb l’escut de la samarreta del seu nou equip. En canvi els culés de veritat, els irreductibles, els que no sopen, poden no dur l’escut al pit però el porten sempre al cor. Ben endins, tant endins que cap disgust (i mira que n’han patit!) el pot arrencar. Sempre serà allà, a punt per bategar amb força per poc que rebi una mica d’oxigen.