(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)
El dia que es va esberlar el mur de Berlín, milers de residents del sector oriental es van escampar pels carrers de l’occidental, aturant-se davant d’unes botigues plenes de la varietat i brillantor que mancava a les seves. L’espectacle dels aparadors els van confirmar la brama que a l’Oest lligaven els gossos amb llonganisses.
Després de la passejada, i sense haver pogut comprar tot el que haurien volgut, van tornar a casa amb l’esperança que un dia formarien part d’aquella meravella enlluernadora. Confiaven que la prosperitat del Berlín capitalista els arribaria quan caigués el teló d’acer i la simple incorporació política a la República Federal esborraria les grans diferències econòmiques.
La reunificació va dinamitzar l’economia dels lander orientals, ja que s’hi van abocar recursos a carretades, però no es va produir l’anhelada equiparació, i el nivell de vida actual encara mostra notables diferències. Els ciutadans han descobert que la integració política no era suficient, i fins i tot n’hi ha que diuen enyorar les velles certeses comunistes, quan la vida era grisa però segura amb la boca tancada. El futur és una incògnita més fosca que lluminosa, i els núvols de la recessió plouen sobre mullat.
Al cap de tres dècades i mitja, el mapa dels partits més votats a les eleccions de diumenge mostra una Alemanya dividida per la mateixa línia que abans de la reunificació. A la banda oriental, l’antiga RDA està pintada del color ultradretà d’AfD, mentre que la banda occidental és del color dels conservadors europeistes de la democràcia cristiana.
Fa trenta-cinc anys de la caiguda del mur, però abans n’havien passat quaranta-cinc de submissió a un Estat que ho decidia i resolia tot, mentre a les ciutats i comarques de la banda occidental no s’havia interromput la vigència de l’esperit emprenedor que en segles anteriors les havia fet pròsperes a còpia de manufactura, comerç i innovació.
L’Est ha votat el partit del ressentiment, que assenyala culpables externs per explicar els mals interns. Els elegits com a diana dels atacs són els immigrants i la Unió Europea. La recepta proposada és tancar les fronteres, recuperar les parcel·les de sobirania transferides a Brussel·les i construir, els alemanys tot sols, un futur que serà esplendorós per la simple raó que «nosaltres som els millors i per això els de fora ens volen mal».
És la cançó de la contradictòria internacional nacionalista.