Cinc anys després, una majoria de britànics es penedeixen del Brexit, però la minoria aïllacionista és tant cridanera que el govern li té por. Ara mateix un 55% del país estaria a favor de tornar a la Unió Europea i només un terç creu que sortir-ne va ser una decisió encertada. Fins i tot entre aquests, són molts els que desitgen una relació més estreta.
Els súbdits de Carles i Camil·la estan descobrint a garrotades que les grans decisions no es poden prendre amb la testosterona de l’orgull patriòtic nacional. Van votar la sortida amb l’argument de recuperar la sobirania per anar millor que mai sense les interferències de Brussel·les, i ara s’adonen que l’aixecament de murs comercials és un mal negoci per a la prosperitat domèstica. Només cal mirar la història econòmica espanyola i veure els efectes tant del final de l’autarquia de postguerra com de l’ingrés al mercat comú europeu.
Ja és ben curiós que en l’aniversari d’aquell error dels votants britànics, el president elegit pels votants dels Estats Units inauguri el gran festival dels aranzels, que si s’aplica a fons portarà a un aïllament de l’economia del seu país amb l’argument de fer-lo més gran i més sobirà. Justament el mateix que deien els brexiters.
Cada cas és cada cas, però la limitació dels intercanvis en un planeta tant interrelacionat mai no és de franc. Potser uns aranzels elevats perjudicaran Europa, Mèxic i Canadà, però els mateixos Estats Units també patiran disfuncions, mentre que el gran adversari, que és la Xina, absorbirà l’impacte a causa de la seva gran dimensió. El Brexit ha fet mal als britànics, que se’n penedeixen, però no ha beneficiat la Unió dels 27. Ara que Trump prova de desestabilitzar-la, es pot trobar a faltar el múscul britànic a l’hora de fer pinya.