A moltes poblacions, Manresa entre elles, hi ha un escanyador de voreres que es diu Excel·lentíssim Ajuntament. No és l’únic escanyador, però és important. Amb una ma promet voreres amples al servei dels vianants, per tal que ens oblidem del cotxe i anem gratament a peu, però amb l’altra ma permet o fomenta la seva asfíxia. Vegem com.
Imaginem un carrer recent on l’autoritat municipal va dibuixar una espaiosa vorera de cinc metres d’ample, que de fet són quatre i quart un cop es resta l’espai dels arbres i els perillosos forats dels seus escocells sense tapar. Quatre metres i quart són més que suficient perquè la vorera compleixi la doble funció de lloc de pas i espai de trobada per a la qual es va dissenyar ben ampla.
Però llavors el carrer pren vida i un dia s’inaugura una cafeteria que obté de l’Ajuntament el permís per instal·lar una terrassa a la vorera. La terrassa ocupa prou espai perquè l’amplada útil del carrer es redueixi al mínim que obliguen les ordenances. A Manresa és un metre i mig. Ara bé: això dels límits de les terrasses és més relatiu que una promesa electoral. Els explicaré algunes maneres de violar-los.
Si les taules de la terrassa no es disposen perpendiculars a la vorera sinó esbiaixades o en paral·lel, quan els usuaris separen les cadires envaeixen l’espai prohibit. Si les taules són perpendiculars però arriba una colla de cinc a una taula de quatre, el cinquè s’instal·la a la punta, generant mig metre o més d’escanyament. O bé els clients porten els seus gossos, que en algun lloc s’han d’ajaure. O nadons amb cotxets que no caben entre les taules. El metre i mig de l’ordenança es converteix en un metre, o menys. Els cambrers no diuen res i l’Ajuntament mira cap a una altra banda: pecat per omissió, passivitat responsable.
Llavors, el repicó: l’Ajuntament ordena que els establiments dipositin al seu tram de vorera el contenidor de la recollida porta-a-porta corresponent al dia, que acaba de constrènyer el pas. Entre un parell de gossos, un cotxet infantil, una taula de cinc, i un cubell ple d’envasos (o un munt de cartró), s’arriba a què dos vianants en direccions oposades s’han de creuar de perfil. O improvisar un protocol de pas alternatiu.
Ens molesta aquesta realitat? En el fons, no gaire, perquè ens hem tornat addictes a les terrasses, fins i tot en ple hivern, i tenim molt clares les prioritats. L’Ajuntament ho sap, i s’ho queda mirant per no caure malament a uns ciutadans joiosament mediterranis.