(Per
si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a
Regió7)
El programa oficial de la Festa Major de Manresa anunciava per al diumenge a les 11 del matí, a la Col·legiata Basílica de Santa Maria de la Seu, l’activitat titulada Missa Solemne, i no hi ha hagut cap daltabaix laïcista per aquesta inclusió. S’afegia que la celebració seria «presidida per Monsenyor Romà Casanova Casanova, bisbe de Vic», i tampoc no s’ha enfonsat el món. Prèviament, entre la plaça Major i el portal de la basílica hauria desfilat el «Seguici de Festa Major» amb la imatgeria de la ciutat, representants de la comissió organitzadora, macers «i corporació municipal»; un cop davant del temple, la imatgeria romandria plantada fins al final de la missa, quan el seguici emprendria el camí contrari fins la plaça Major, on gegants, nans, cavallets, lleó, àliga, etcètera, oferirien els seus balls. Tot plegat, al voltant de la missa, com és ben normal si bé es mira, ja que la festa major manresana va ser instituïda justament en aquestes dates per celebrar el trasllat a Manresa de les preuades relíquies dels sants Agnès, Fruitós i Maurici, els anomenats «cossos sants». No deixa de ser una motivació més ciutadana, més local, que l’Assumpció com a pretext per a les festes de tants i tants municipis i barris. ¿És que potser la Mare de Déu va pujar al cel des de l’antiga vila de Gràcia? No consta, però per l’Assumpció en fan la gran festa. La religió és present a l’origen d’una pila de tradicions, de vegades d’una manera més transparent i d’altres, més ignorada. Per exemple, la tronada que es dispararà avui dissabte a la tarda a la plaça Major. Ja saben: una reguera de pólvora negra que dona la volta a la plaça i acaba al centre, sobre el qual es disposen les metxes dels petards que van esclatant un rere l’altre, més o menys al ritme esperat. Doncs resulta que l’estructura de la disposició es va dissenyar al seu moment segons la restallera de grans del rosari catòlic, amb els seus misteris, els seus parenostres i les seves avemaries. Temps era temps, abans de la tele i fins i tot de la ràdio, els mossens aconsellaven a les famílies que resessin juntes el rosari, al vespre a casa, a la vora del foc. «La família que resa unida roman unida», era l’eslògan escampat pel sacerdot irlandès Patrik Peyton. Amb més de cinquanta avemaries i uns quants parenostres, l’entreteniment era prou durador per fer baixar la verdura, i deixava l’ànim prou ensopit per buscar els llençols sense mals pensaments.