(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)
Saps que t’has fet gran quan el Sant Pare és més jove que tu. Robert Prevost va obrir els ulls a Chicago quan ja feia cinc mesos que aquest articulista havia fet el mateix a Manresa. Avuila xifra dels meus anys és una unitat més alts que la seva; al setembre ens igualarem.
Hi ha qui s’estranya que un Papa de seixanta-nou anys sigui titllat de «jove». Certifico que se’n poden tenir setanta i sentir-se la mar de jove; això sí: un «jove sinofós». La hipermetropia, els tinitus, les cervicals, les lumbars i els genolls artròsics, entre altres obsequis de la mare natura, no són obstacle per a la joventut d’esperit. Una altra cosa és que la música de moda em provoqui la mateixa atracció que l’oli per l’aigua, i que al primer signe de reguetó busqui una emissora de rock, però això li passa a gent amb força menys anys que els meus.
Vaig néixer sota Pius XII i als meus tres anys va arribar Joan XXIII. Als vuit, Pau VI. Als vint-i-tres, Joan Pau I i Joan Pau II, que en comptava cinquanta-vuit. Si Lleó XIV és un Papa jove, el polonès deuria ser adolescent. Als meus cinquanta van elegir Benet XVI, de setanta-vuit, i als meus cinquanta-set, Francesc, de setanta-sis. Sempre, sempre, el Summe Pontífex ha estat més gran que jo. Fins ara. Aquesta mena de coses fa notar el pes del temps.
Illa pujoleja?
Tenir més edat que un Papa quasi septuagenari també serveix perquè les coses noves et sonin a velles. Per exemple, haver viscut intensament els vint-i-tres anys de presidència de Jordi Pujol fa que unes paraules de Salvador Illa activin immediatament els ressorts de la memòria. L’actual president ha dit, en la signatura del Pacte Nacional per la Llengua: «volem i ens comprometem a fer que el català segueixi formant part de la columna vertebral de la nació catalana». Quin ressort s’ha activat dins el meu cervell? El que remet a un concepte sovintejat per Pujol, que aquí reproduïm d’un discurs del 1992 en un simposi internacional sobre drets lingüístics a Girona: «A Catalunya diem que la llengua és el nervi de la nació catalana. Ho diem per reforçar el paper de la llengua, que nosaltres considerem capital». Nervi o espinada, tot és anatomia. Illa pujoleja?
Però Pujol afegia: «si intentéssim salvar la nostra identitat com a poble només amb la llengua, segurament fracassaríem; hi hem d’afegir moltes més coses». Al nervi i a l’espinada se’ls han de sumar múscul i voluntat. Si no, la llengua serà una «pecularidad regional».