Un Papa nord-americà per a un Vaticà en números vermells

Els diners, els diners, maleïts diners. Molta pompa però teranyines a la caixa vaticana. 150 milions anuals de dèficit que s'acumula any rere any.

Transcric del digital Agenda Pública un comentari de Massimo Franco, vaticanista del 'Corriere della Sera', hores abans que comencés el conclave: «Hay un tema muy delicado: la financiación. El Óbolo de San Pedro se ha desplomado a lo largo de los años porque el Papa ha sido considerado antiamericano. Un cardenal japonés, al salir de las congregaciones, dijo algo incómodo: "Aquí estamos hablando de dinero", así que hay un trasfondo financiero que abordar. Hay que recordar que en 1922, en el cónclave para elegir al sustituto de Benedicto XV, abrieron la caja fuerte del Papa y descubrieron que estaba vacía. Benedicto XV había dilapidado todo el dinero y enviaron dos telegramas cifrados al representante papal en Washington exigiendo que los cardenales y obispos americanos enviaran inmediatamente todo el dinero que tenían.»

Els cardenals, conscients de la buidor de la caixa, han triat un Papa del país d'on poden venir els diners. Però que alhora és el menys trumpista dels porprats nord-americans. Els diners, els diners, maleïts diners. Ja ho va dir Anselm Turmeda fa sis segles: 

"Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar.
Si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma."

Votar segons el que penses o pensar segons el que votes

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article a Regió7 de dimarts passat)

En la teoria democràtica, els ciutadans decideixen el sentit del vot a partir de les seves idees, opinions i interessos. Això, en teoria. En la pràctica, un gran nombre de ciutadans fan exactament el contrari i ajusten les seves idees i opinions, i fins i tot els interessos, a allò que els indica el partit o el líder al que han votat. És una forma del conegut «biaix de confirmació», i de vegades ofereix mostres espectaculars. El «zero energètic» de la setmana passada ens en dona un bon exemple.

Els dos dies següents a la gran apagada, el Centre d’Investigacions Sociològiques, CIS, va fer una «enquesta flaix» que entre altres incloïa la següent pregunta: «Vostè creu que la informació que va anar donant el Govern d’Espanya durant el 28 d’abril, a mesura que se sabia el que havia passat, va ser suficient o insuficient?». Ha estat molt divulgat el fet que sis de cada deu enquestats van considerar que havia estat «insuficient» i menys de tres de cada deu la van trobar «suficient». Amb el record d’aquelles llargues hores d’incertesa, el resultat no és gens sorprenent.

El sorprenent és com varien les respostes segons el record de vot a les darreres eleccions generals. L’«insuficient» és la nota que dona un 85% dels votants del PP i un 95% dels votants de Vox. En canvi, la desaprovació baixa fins el 34% entre els votants del PSOE i fins el 33% en els cas de Sumar. Entre els qui impulsar a les urnes els partits membres de l’actual Govern són majoria els que consideren «suficient» la informació que va anar donant.

És absurd. El fet d’haver votat socialista no converteix en suficient una informació marcada per la deficiència. Ni el fet d’haver votat l’oposició conservadora fa que les mancances informatives siguin més greus del que realment van ser. En realitat, poca gent va tenir ocasió de saber què estava explicant o deixant d’explicar l’Executiu espanyol, perquè la mateixa apagada impedia l’accés als sistemes tradicionals de difusió de la informació institucional.

Va ser Núñez Feijóo qui va llançar el concepte d’«apagada informativa» del Govern; els que voldrien que fos president en lloc del president li van comprar la proposta amb entusiasme, i els que no volen que ho sigui de cap de les maneres la van rebutjar per oportunista i interessada. La polarització distorsiona la percepció, i en política la realitat percebuda mana més que la realitat objectiva, suposant que aquesta última existeixi.

 

El Vaticà va tard?

La fumata negra de la primera votació del conclave s’esperava a les set de la tarda i no va eixir fins les nou. Que arribés a les set era improbable si pensem que es va tancar la porta a tres quarts de sis («extra omnes») i encara s’havia de predicar una meditació i un recordatori d’instruccions abans de començar la votació. Que és lenta, perquè cada cardenal ha de pronunciar una frase de ritual abans de dipositar el vot sobre un platet que després tomba sobre en un calze. I això, cent trenta-tres vegades. Després, el recompte, les comprovacions, cosir les paperetes i encendre l’estufa de cremar-les. Fer tot això en una hora i quart és improbable, però van trigar tres hores i quart, i aquest retard ja no és tant comprensible. Suposo que un dia sabrem què va passar, però mentrestant l’incompliment de les previsions ens permet fer una metàfora enginyosa per dir que «el Vaticà va tard».

És així? El Vaticà va tard? Ha perdut el tren i empaita inútilment els canvis en l’esperit dels temps? En això hi ha divisió d’opinions.

La parafernàlia d’aquests dies, les inacabables processons de de cardenals, bisbes i sacerdots amb els seus peculiars vestits, les misses en llatí, les lletanies, la pompa i circumstància amb acompanyament gregorià, tota aquesta escenografia remet a temps molt passats, està congelada en segles anteriors. No cal ser agnòstic per preguntar-se què té a veure aquesta pel·lícula amb la vida espiritual de les persones reals en aquest primer quart del tercer mil·lenni. És amb desfilades de mitres i porprats i amb llatinades antigues com l’Església afermarà el magisteri entre els seus fidels? És així com atraurà aquelles persones que no en són però busquen respostes als neguits de l’ànima, sigui el que sigui l’ànima?

Però hi ha una altra visió possible: el que estem veient és una exhibició de poder que resulta gratificant per a tots els que aposten per una Església forta i enyoren els temps en què la seva paraula era llei i feia tremolar governs. No es tracta només dels sectors de la jerarquia partidaris d’un rearmament en la línia de Joan Pau II, i dels polítics conservadors desitjosos que el Vaticà els ajudi a imposar els seus criteris, sinó de la bona gent, les ovelles del ramat, que aquests dies s’apleguen a la plaça de Sant Pere perquè esperen un nou pastor i creuen que el món anirà millor si es regeix pels designis de l’organització catòlica mundial.

I entremig, les finances del Vaticà, que es veu que no giren gaire rodó. L’amistat dels poderosos de la Terra els pot facilitar donatius més substanciosos que la dels perdedors de l’era de la desigualtat.