(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)
Aquest cap de setmana, canvi d’hora. Quina mandra. Quin embolic, tot plegat.
S’han adonat que quan el sol surt a La Corunya, a Varsòvia fa dues hores que s’ha fet de dia? I quan es pon a la capital polonesa, encara falten dues hores perquè els gallecs el vegin enfonsar-se l’astre rei a les aigües de a l’Atlàntic. Però malgrat aquesta notable discrepància, els rellotges oficials indiquen el mateix a totes dues poblacions, situades en extrems contraris del grup horari de l’Europa central.
Volen una altra anomalia? La de París i Londres. Les batallades del Big Ben sempre canten una hora menys que els campanars de la capital francesa, però en els rellotges solars la distància entre les dues ciutats és de només deu minuts.
Per quina raó el temps oficial separa allò que el sol ajunta, i viceversa? Hi ha una llarga història al darrera que no ve al cas explicar aquí; el cert és que ens ha portat a aquesta estranya situació.
A Girona la llum del matí arriba tres quarts d’hora abans que a Vigo, però un munt de centres de treball a totes dues poblacions es posen en marxa a les vuit en punt. Molts dies d’hivern, quan els treballadors gironins surten de casa seva en direcció a la feina, els carrers ja són il·luminats per la primera claror del cel, mentre que els seus equivalents gallecs s’han de refiar de la llum dels fanals.
Certament, per a les relacions comercials és molt útil saber que la resta no ja de l’Estat, sinó de la major part de la Unió Europea, funciona en sincronia cronomètrica. Si quedes per trucar a les onze no cal que preguntis si són les onze teves o les seves. És un argument important a favor de no fragmentar l’actual fus europeu central, al que pertany Catalunya, una idea que ha circulat darrerament aprofitant que Pedro Sánchez, per distreure el personal, ha tret a passejar el putxinel·li de suprimir el canvi d’hora estiu/hivern.
El problema no és que el cel faci el trànsit per l’alba i l’aurora tres quarts d’hora abans en un extrem de la península Ibèrica que en l’altre. El problema, si de cas, és que vulguem fer les coses al mateix temps a tots dos extrems. Enlloc de la Bíblia, ni de l’Estatut, no diu que ens haguem de llevar a les set, obrir les escoles a les nou, dinar a la una i anar a dormir a les onze. ¿Oi que podríem organitzar les nostres jornades a partir de l’ascens i la davallada del disc solar, i ajustar els horaris de cada indret a la realitat de la vida, en lloc de fer-ho al revés?
Deu ser més fàcil de dir que de fer.