(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de Regió7 de dimarts passat)
A les eleccions del 1921 el partit feixista de Benito Mussolini va obtenir menys del 5 per cent dels vots. Que l’any següent fos nomenat primer ministre no es va deure a les urnes, sinó a la mobilització amb episodis de violència de la militància feixista, els camises negres, i a la sintonia d’empresaris, militars i policies cap a la seva proposta d’autoritarisme nacionalista. Amb aquests suports va convocar la Marxa sobre Roma de desenes de milers d’afiliats. El rei Víctor Manuel III es va espantar i li va oferir el govern; un cop obtingut, no el va deixar anar fins la derrota militar. Per justificar el poder absolut va assenyalar enemics interiors i va prometre un nou imperi. Una Itàlia novament gran.
A les eleccions presidencials d’Alemanya del 1932 Adolf Hitler va ser clarament derrotat pel conservador Hindenburg. A les legislatives del mateix any els nazis van recollir un 37%, que va caure al 33% a les celebrades al cap d’uns mesos. Però tot i rebre només un terç dels suports, el president Hindenburg el va nomenat canceller (primer ministre). Com en el cas italià, un cop va tenir els ressorts del poder els va utilitzar per quedar-s’hi, amb l’ajuda d’unes masses de partidaris amants de la fatxenderia i la bastonada. Per justificar el poder absolut va assenyalar enemics interns (començant pels jueus, però no es va quedar aquí) i va prometre conduir Alemanya a una nova grandesa, un nou «reich» (imperi).
L’assalt al Capitoli de Washington de fa quatre anys ens recorda que llançar la violència de les masses contra el veredicte de les urnes és una temptació vigent fins i tot al cor de la primera potència democràtica, però ara mateix Donald Trump no té cap raó per liquidar el sistema parlamentari. Si el paisatge canviés, ja es veuria. Ara com ara controla les dues cambres i els vents del Tribunal Suprem li bufen a favor. Quan al poder mediàtic, els oligarques de la comunicació li fan la gara-gara sense gaire vergonya. Per consolidar-se i silenciar els adversaris el veiem prometre una nació «novament gran» (també als mapes) mentre atia els ciutadans contra suposats enemics interiors. Els immigrants sense papers encapçalen la llista, però en això d’assenyalar i destruir categories humanes se sap com es comença i mai com s’acaba.
Molts altres líders del món també prometen grandeses nacionals sacrificant enemics per retenir el poder. I tant que sí. Però aquest és el més poderós, i avui és notícia.