(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)
L’any 2004 governava Catalunya un president socialista amb consellers del PSC, d’ERC i d’Iniciativa: el famós tripartit. Dues dècades més tard torna a haver-hi president socialista, investit amb els vots del PSC, d’ERC i dels Comuns, successors d’Iniciativa. El 2004 aquell Govern va presentar els seus plans de futur ferroviari, en els que destacaven l’Eix Transversal (ETF) i la Línia Orbital. El primer, de Lleida a Girona per Manresa i Vic, i la segona, de Vilanova a Mataró per Vilafranca, Terrassa, Sabadell i Granollers. Des de llavors ençà no s’ha posat ni un clau ni una travessa per fer-los realitat. De consultes i estudis, uns quants; de rails sobre el territori, cap.
Somniaven truites, els governants d’aquell tripartit encapçalat per Pasqual Maragall i que tenia Joaquim Nadal a la la conselleria del ram? O poden excusar-se dient que no van enviar els seus trens a lluitar contra els elements? Els projectes d’aquesta magnitud necessiten molts anys per fer-se realitat, i quan tot just s’enllestia el dibuix va petar Lehman Brothers, es va desfermar la Gran Recessió, la cancellera alemanya Angela Merkel va decretar l’austericidi dels mediterranis malgastadors (nosaltres), la crisi va expulsar el tripartit de la Generalitat, i els posteriors governs, de signe nacionalista en accelerada descoberta de l’estelada, van decidir que els grans ferrocarrils només els podia construir el futur Estat Català, al que van dedicar el millor dels seus esforços amb resultats coneguts. L’ETF va anar a parar a un armari refrigerador.
Però ara torna a governar un socialista, Salvador Illa, i la seva consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha tret del calaix aquells projectes ferroviaris d’en Quim Nadal, inclosos l’ERF i la Línia Orbital. La feina planificadora de fa vint anys permetrà escurçar terminis, però que ningú no esperi veure el tren bala català fent parada a Manresa dins d’aquesta dècada. La quantitat de túnels i viaductes a construir (un 45% dels 300 quilòmetres del recorregut) és espectacular i l’altre gran projecte, la Línia Orbital, va més avançat. Però la gran incògnita és si tota aquesta estratègia ferroviària sobreviuria a una caiguda de Salvador Illa, que continua sense poder lligar uns pressupostos.
Els grans plans de futur en matèria d’infraestructures d’interès nacional haurien de comptar amb un consens polític tan extens que els fes immunes als vaivens electorals. En altre cas, sempre els amenaçarà el retorn al frigorífic.
