Ho han dit alguns usuaris: el bus alternatiu de la línia R3 (la de Vic) tallada per obres és fins i tot més ràpid que els trens que supleix provisionalment. Si no troba grans embussos, és clar, que són la creu del transport per carretera; una creu més gran i dolorosa a mesura que la víctima s’apropa al calvari de l’àrea metropolitana. Però en condicions favorables els autocars van fent quilòmetres i no els passa el mateix que als trens de la línia, que quan no s’avarien al mig del no res, s’aturen per una «incidència» a la catenària o es veuen afectats i endarrerits per les avaries o incidències dels altres trens que comparteixen la via única.
Sabem que la part bona del ferrocarril és que esquiva els embussos i penetra fàcilment als pobles i a les ciutats. Sabem que la part bona dels autocars és la seva versatilitat. Quan se n’avaria un, la companyia ho té més fàcil per enviar-ne un altre que no pas el ferrocarril per enviar un altre tren. I no s’enganxen a la catenària perquè no en fan servir.
Podríem ajuntar els aspectes més favorables dels dos mitjans? Pensem-hi. Consistiria, per exemple, en posar rodes metàl·liques a una flota d’autobusos i fer-los circular per la via del tren. Els usuaris baixarien i pujarien a les mateixes estacions de sempre. Se saltarien els taps de trànsit i els semàfors de cicle incomprensible. Una alternativa més radical consistiria en asfaltar tota l’estesa de la via i convertir-na en un carril bus absolutament segregat; l’avantatge seria que els vehicles podrien sortir-ne en determinades cruïlles sense haver d’estar pendents dels canvis d’agulla.
Una ximpleria? Potser sí.