(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
Els diaris diuen que la caiguda de les borses pels aranzels de Donald Trump «fa evaporar bilions de dòlars». Sempre m’ha semblat entre curiós i irracional que les borses tinguin la capacitat de crear i destruir diners d’aquesta manera, d’un dia per l’altre. Una mateixa empresa pot valdre un dia deu milions a la borsa, l’endemà valer-ne dotze, i al cap d’una setmana haver baixat a cinc, i les fàbriques, els empleats, els directius, la cartera comercial... ser els mateixos. La capacitat productiva es mostra inalterada mentre el suposat valor viatja en una vagoneta del Dragon Khan.
Els mercats de capitals serveixen per canalitzar els estalvis de la població cap a iniciatives productives. Quan fan correctament el seu paper, els mercats són bons per als estalviadors, per als emprenedors, i per a la riquesa dels països. Però s’allunyen d’aquesta funció quan es converteixen en casinos on els operadors aposten a la baixada d’una cotització o a la pujada d’una altra no pas pels resultats i expectatives de l’empresa, sinó per estats d’ànim i manipulacions diverses. El pitjor és l’efecte Matrix: les tremolors del món virtual tenen repercussió en el món real.
Aquests dies també hem llegit que els nord-americans són estadísticament més rics que mai, però la causa és l’elevació dels preus de l’habitatge i el curs alcista que han tingut les borses just fins abans de l’actual «trumpada». Fins i tot amb ella, l’índex SP500 de la borsa de Nova York ha pujat un 116% els darrers cinc anys i un 530% en els darrers vint-i-dos. Són els Estats Units un 530% més productius que l’any 2003? No. El preu mitjà d’un habitatge en aquell país s’ha multiplicat per 2,5 en vint anys. Són avui les cases 2,5 vegades més grans que fa dues dècades? No. Però si la casa és l’únic actiu del seu propietari, l’estadística diu que és 2,5 vegades més ric. I si té accions en borsa que han seguit la tendència general, la seva riquesa encara ha crescut més, malgrat que cada cop li sigui més difícil arribar a final de mes.
El 5 de febrer del 1637, al punt màxim de la bombolla de la tulipa, els posseïdors holandesos de bulbs eren milionaris. Al cap de pocs dies els milions s’havien evaporat com els bilions de les borses d’aquesta setmana. Per sort, només una minoria d’holandesos s’havia llançat a especular amb la flor. Per desgràcia, tots els naufragis provoquen onades.