Contra les onades de calor, tendals a totes les botigues

La fotografia és de principis del segle passat i correspon a la plaça Major de Manresa. Què hi veuen?

Una colla de mainada que posa per al fotògraf, tot un esdeveniment en aquella època. També algunes persones que passen. Façanes, balcons, botigues a les plantes baixes.

I què més?

Tendals. Tendals al davant de les botigues.

No cal tenir més de cent anys per recordar que voreres com la de l’esquerra de la foto eren plenes de tendals abaixats a les hores del sol. Com la cosa més normal del món. En alguns carrers formaven una mena de passadís continu, una mena de porxada que es desplegava al matí i es plegava al vespre.

Protegien els establiments de la potència del sol, però també els vianants que hi passaven per sota. I els vianants n’estàvem agraïts.

Ara es parla molt de la necessitat que no hi hagi carrers sense arbres dels que fan bona ombra, perquè les onades de calor siguin més passadores. No ho discutirem pas. Però seria la mar d’interessant que les voreres es tornessin a omplir de tendals. Com els de la foto, que s’enrotllaven i desenrotllaven amb una llarga maneta, o motoritxats i de materials moderns si volen, però que facin ombra tot al llarg del carrer, de tots els carrers.

I si no, que siguin els ajuntaments els que instal·lin pèrgoles d’ombra, ja que ningú no ha decidit que l’urbanisme d’una ciutat mediterrània hauria de reclamar l’obligatorietat dels porxos en el disseny dels edificis. Protegeixen de l’assolellada a l’estiu i dels temporals de pluja tot l’any.

Per cert, a la foto també es veu com la majoria de balcons llueixen persianes de les anomenades alacantines, les de tota la vida, que s’enrotllen de baix a dalt amb una corda que les envolta. Un altre gran invent desplaçat per les de caixa i cinta (o motor).

(La fotografia és del web de memoria.cat, com queda clar en la mateixa imatge. Gran web, gran feina la que fa l'Associació Memòria i Història).

Barcelonins escaldufats

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Manrússia i Manraqueix, diu la brometa sobre Manresa que ja coneixen molts catalans. Però una mirada sense prejudicis a la resta del país convida a sospitar que ens queixem de vici, perquè n’hi ha de més torrefactes i de més glaçats que nosaltres.

A Lleida la frase és aquesta: «nou mesos d’hivern i tres d’infern». A l’estiu s’hi baten rècords de temperatures màximes. A l’hivern s’hi instal·la la boira setmanes i setmanes. Hi ha tota una literatura local sobre el fenomen i les seves derivades psicosocials. A l’Empordà estan tocats per la tramuntana i al Segrià ho estan per la boira. Uns i altres han fet de la necessitat, virtut, i transmuten la meteorologia en identitat.

Manresa s’havia acostumat a ser considerada alternativament com la caldera i la nevera de Catalunya perquè se’n divulgaven les temperatures màximes i mínimes, però un dia va venir la Generalitat amb el seu servei de meteorologia, va ignorar la ciutat, va instal·lar una estació homologada al mig un camp als afores d’Artés, i des de llavors és la població vitivinícola de la Gavarresa la que apareix sovint al llistat de graelles de la jornada.

Però la gent d’Artés, de Manresa i fins i tot de Lleida han defensat històricament les bondats de la seva calor contra el clima més temperat del litoral. «La calor de Barcelona és humida, enganxosa, irrespirable, i en canvi la nostra és seca», diuen. I l’argument de més pes és aquest: «terra endins, per calor que faci, tard o d’hora es pot dormir; a Barcelona la xafogor no afluixa en tota la nit». Xafogor: «calor sufocant que se sent en un ambient calent, humit i encalmat». Què t’estimes més, que bufi un ponent rescalfat calent o que no es mogui ni un bri d’aire?

És qüestió d’evaporació. La defensa del cos contra la calor és suar; quan la suor s’evapora, refreda la pell. Si l’aire és ple d’humitat i a sobre no es mou, la suor no s’evapora i la temperatura de sensació es dispara. La proximitat del mar suavitza els termòmetres però genera la humitat que multiplica el malestar.

Molta calor, però seca, o calor més moderada però xafogosa? És probable que cadascú es decanti per allò que li és habitual. El drama arriba quan al litoral de Barcelona els termòmetres assoleixen màximes lleidatanes. Llavors s’esdevé una mena de drama nacional, amb totes les alarmes disparades, serveis d’emergència en alerta i gran histèria mediàtica.

I és que Barcelona és Catalunya i la resta és un decorat de pel·lícules costumistes.