(Aquest article es va publicar dijous passat a Regió7)
Si hem passat de l’entranyable «en català si us plau» al control lingüístic oficial dels rètols dels establiments és per la percepció que la batalla de la llengua s’està perdent. En altre cas les autoritats, que no són ximples, evitarien prendre mesures que es poden interpretar com una imposició lingüística i generar l’animadversió de qui es veu obligat a fer el que no volia o se l’impedeix fer el que volia. La reacció pot anar de l’«estan carregats de romanços » a l’«això és una dictadura», tot i que i al costat d’aquestes respostes, naturalment, n’hi haurà moltes que diran «no ho sabia » o «me n’havia oblidat, gràcies per avisar». Esperem que siguin majoritàries i que els incompliments actuals es deguin a la ignorància i no a la mala voluntat. Al capdavall, només un deu per cent dels establiments manresans examinats se salten la normativa que obliga a indicar en català la mena d’activitat: fruiteria, carnisseria, bugaderia... Des d’ara l’Ajuntament de Manresa avisarà els titulars perquè ho solucionin i si no, ho dirà a la Generalitat, que té la capacitat sancionadora. A més a més, denegarà la llicència d’obertura als nous peticionaris que no s’hi comprometin. Em pregunto si l’estricte compliment ens portarà a veure un restaurant amb el cartell «Rostidor El Asador» presidint la façana.
Diu la dita que s’agafen més mosques amb una gota de mel que amb una bota de vinagre, i això ho saben els qui ocupen llocs de govern, però també els dirigents de les entitats que ara donen suport a la via administrativa. La campanya «En català si us plau», en forma d’adhesius rodons de color groc amb lletres vermelles, va ser intensa fa entre quatre i cinc dècades, a les acaballes del franquisme i els primers anys de la democràcia. Els activistes els lluïen i els enganxaven en establiments i serveis públics que no havien catalanitzat gens ni mica la retolació. Es tractava de persuadir amb insistència, i es reclamava també una actitud proactiva dels parlants, que havien de deixar anar la frase, amable però ferma, sempre que calgués. Ara les estadístiques mostren que el català familiar és minoritari i que els parlants s’han acostumat a cedir la llengua sense remordiments. Som mes o menys patriotes dominicals, però entre setmana ens venç el pragmatisme. Autoritats i entitats deuen haver arribat a la conclusió que el «si us plau» ha tocat sostre. Tanmateix, de què serviran els canvis als rètols si els parlants no canviem d’actitud?
(Aquest article es va publicar dijous passat a Regió7)